La depressió constitueix el grup de trastorns psicopatològics de major prevalença en els països desenvolupats. La malaltia depressiva te una influencia amb la persona que la pateix i amb les persones que conviuen amb ell/ella. L’objectiu de la tesi és descriure les representacions i practiques personals i familiars de la malaltia depressiva. Estudi qualitatiu, prospectiu i observacional des d’una perspectiva socioantropòlogica. S’utilitzen les tècniques d’entrevistes amb profunditat i visita domiciliaria. La mostra esta constituïda per un total de 40 malalts diagnosticats de depressió major i distímia en un Centre de Salut Mental de Tarragona (Espanya) i 45 familiars de edats compreses entre els 26 i els 68 anys. Els resultats s’han organitzat en dos apartats: 1) aspectes vivencials dels pacients i professionals en relació a la depressió, expressió del patiment i organització del procés assistencial 2) Identificació dels processos d’adaptació familiar a la malaltia des de una perspectiva evolutiva.

Aquesta tesi doctoral aborda el tema de la resiliència des de l'anàlisi de les experiències dels immigrants llatinoamericans. A més de mostrar els problemes i dificultats migratòries es fan visibles, en contra dels diferents imaginaris socials, les fortaleses, capacitats i estratègies emprades per aquest col•lectiu. També, s'explora la incidència que ha tingut la intervenció del Treball Social en el desenvolupament de recursos resilients de les persones immigrades llatinoamericanes. El treball de camp desenvolupat en aquesta recerca s'ha sustentat en un abordatge qualitatiu, recolzat en les aportacions de l'Antropologia, Psicologia i el Treball social des d'una perspectiva de resiliència. S'han realitzat 17 relats de vida d'immigrants llatinoamericans, 2 grups focals i 110 qüestionaris també amb aquest col•lectiu i 14 entrevistes a treballadores socials de diferents àmbits d'intervenció a Tarragona. Algunes de les conclusions són: 1) La migració, des de la mirada de la resiliència, més que un risc i una cadena de dificultats és un fet que pot promoure el creixement de les persones i de la qual es pot aprendre i potenciar; 2) els afrontaments resilients dels immigrants són producte de mecanismes protectors (personals i socials), que interactuen entre si i que intervenen dialècticament davant les adversitats. 3) Un context socioeconòmic i administratiu favorables és vital per al desenvolupament de la resiliència en els immigrants; 4) el projecte migratori és una de les fonts principals de sentit per les seves vides i que doten de significat als sofriments trobats en destí; 5) les xarxes socials informals dels immigrants, són un factor resilient important per a la consecució del projecte migratori i la superació de les adversitats i 6) La intervenció social dels treballadors socials no compta encara amb un model d'intervenció que es centri específicament en la perspectiva resilient. / Esta tesis doctoral aborda el tema de la resiliencia desde el análisis de las experiencias de los inmigrantes latinoamericanos. Además de mostrar los problemas y dificultades migratorias se visibilizan, en contra de los diferentes imaginarios socialmente, las fortalezas, capacidades y estrategias empleadas por este colectivo. También, se explora la incidencia que ha tenido la intervención del Trabajo Social en el desarrollo de recursos resilientes de las personas inmigradas latinoamericanas. El trabajo de campo desarrollado en esta investigación se ha sustentado en un abordaje cualitativo, apoyado en las aportaciones de la Antropología, Psicología y el Trabajo social desde una perspectiva de resiliencia. Se han realizado 17 relatos de vida de inmigrantes latinoamericanos, 2 grupos focales y 110 cuestionarios también a este colectivo y 14 entrevistas a trabajadoras sociales de diferentes ámbitos de intervención en Tarragona. Algunas de las conclusiones son:1) La migración, desde la mirada de la resiliencia, más que un riesgo y una cadena de dificultades es un hecho que puede promover el crecimiento de las personas y de la cual se puede aprender y potenciar; 2) los afrontamientos resilientes de los inmigrantes son producto de mecanismos protectores (personales y sociales), que interactúan entre sí y que intervienen dialécticamente ante las adversidades. 3) Un contexto socioeconómico y administrativo favorables es vital para el desarrollo de la resiliencia en los inmigrantes; 4) El proyecto migratorio es una de las fuentes principales de sentido para sus vidas y que dotan de significado a los sufrimientos encontrados en destino; 4) las redes sociales informales de los inmigrantes, son un factor resiliente importante para la consecución del proyecto migratorio y la superación de las adversidades y 5) La intervención social de los trabajadores sociales no cuenta aún con un modelo de intervención que centre específicamente en la perspectiva resiliente. / This dissertation addresses the issue of resilience from the analysis of the experiences of Latin American immigrants. Besides showing migration problems and difficulties, against different social imaginary, there are shown the strengths, capabilities and strategies employed by this group. The impact of the intervention of social work in the development of resilient resources of Latin American immigrants are also explored. The fieldwork developed in this research has been based on a qualitative approach, supported, from the perspective of resilience, by the contributions of Anthropology, Psychology and Social Work. There were performed 17 life stories of Latin American immigrants, 2 focus groups and 110 questionnaires also addressed to this group and 14 interviews with social workers from different areas of intervention in Tarragona. Some of the main conclusions are: 1) migration from the perspective of resilience rather than a risk and a chain of difficulties is a fact that can promote the growth of people and which can be learned and enhance; 2) resilient approaches of immigrants are the product of (personal and social) protective mechanisms, which interact and are dialectically involved in adversity. 3) A favorable socio-economic and administrative environment is vital to the development of resilience in immigrants; 4) the migration project is a major source of meaning in their lives and give meaning to the suffering encountered on arrival; 5) the informal social networks of immigrants, are a resilient important to achieve the migration project and overcoming adversity and 6) Social intervention of social workers does not have yet an intervention model that focuses specifically on a resilient perspective.

L’objectiu general d’aquesta investigació pretén identificar els diagnòstics d’infermeria NANDA predominants en la població immigrant, vinculats al procés migratori i està emmarcada en el Model de Competència Cultural de Purnell i en el model Outcome Present State Test (OPT) de raonament clínic de Pesut i Herman. Tenint en compte els objectius d’aquesta recerca, aquesta s’aborda des del paradigma qualitatiu i seguint les propostes de la investigació fenomenològica que busca descobrir els significats dels fenòmens experimentats pels individus, a través de l’anàlisi de les seves descripcions, amb les que obtenim similituds i significats compartits. L’estudi s’ha dut a terme mitjançant la triangulació metodològica amb un mateix instrument i dos subjectes diferents, combinant la tècnica d’entrevista individual semiestructurada a 5 mediadores culturals amb entrevistes de la mateixa tipologia a 25 persones nouvingudes. S’ha realitzat una doble categorització de les dades ( una per la definició del context migratori i l’altra segons els dominis de la taxonomia NANDA per a la identificació dels diagnòstics d’infermeria) i el seu anàlisi s’ha realitzat amb el mètode de l’Anàlisi de Continguts (AC) amb el suport informàtic del programa Atlas-ti 6.0, complementada amb una anàlisi quantitativa de les paraules del discurs, utilitzant el programa software Textstat 3.0. A la llum dels resultats d’aquesta investigació, es proposen dos nous diagnòstics d’infermeria que es consideren directament vinculats a l’experiència migratòria. / The general objective of this research is to identify nursing diagnosis NANDA which is predominant within the immigrant community, linked to the migratory process and part of the framework of Purnell’s model of cultural competence and the Outcome Present State Test (OPT) of Pesut and Herman’s critical awareness. Keeping in mind the objectives of this research, this approaches the quality-based paradigm and follows the proposals of phenomenology research which aims to discover the meanings of phenomena experienced by individuals, via description analysis, where similarities and shared meanings can be obtained. The study was carried out using a triangulation methodology with the same instrument and two different subjects, combining interviewing technique and an individual semi-structured one with 5 cultural mediators with interviews of the same typology of 25 immigrants. A double categorization of the data has been applied (one for the definition of the migratory context and another in accordance with the domains of NANDA for the identification of nursing diagnosis) and its analysis has been carried out using the Content Analysis method (AC) with computer support with Atlas-ti 6.0, complemented by a quality-based analysis of the words used, using the Textstat 3.0 software programme. In the light of the research findings, we propose two new nursing diagnostic assessments which can be regarded as directly related to the migratory experience. / El objetivo general de esta investigación pretende identificar los diagnósticos de enfermería NANDA predominantes en la población inmigrante, vinculados al proceso migratorio y está enmarcada en el Modelo de Competencia Cultural de Purnell y en el modelo Outcome Present State Test (OPT) de razonamiento clínico de Pesut y Herman. Considerando los objetivos de la investigación, ésta se aborda desde el paradigma cualitativo siguiendo las propuestas de la investigación fenomenológica que busca descubrir los significados de los fenómenos experimentados por los individuos, a través del análisis de sus descripciones, con las que se obtienen similitudes y significados compartidos. El estudio ha sido llevado a cabo mediante triangulación metodológica con un mismo instrumento y dos sujetos, combinando la técnica de entrevista individual semiestructurada a 5 mediadoras culturales con entrevistas de la misma tipología a 25 persones inmigradas. Se ha realizado una doble categorización de los datos ( una para la definición del contexto migratorio y la otra bajo los dominios de la taxonomía NANDA para la identificación de los diagnósticos de enfermería) y su análisis se ha llevado cabo con el método de Análisis de Contenidos (AC) con el soporte informático del programa Atlas-ti 6.0, complementado con un análisis cuantitativo de las palabras del discurso, utilizando el programa software Textstat 3.0. Dados los resultados de esta investigación, se proponen dos nuevos diagnósticos de enfermería que se consideran directamente vinculados a la experiencia migratoria.

A través de un trabajo de campo realizado básicamente en la ciudad de Barcelona (2009-2011), mediante observación participante en tres Grupos de Alcohólicos Anónimos y en dos Centros biomédicos de recuperación de la dependencia del alcohol, se refieren de forma autoetnográfica los procesos terapéuticos y las narrativas de los participantes en ambas instituciones, analizando las semejanzas y las singularidades observadas. La estratificación social de dichos centros permite plantear una valoración socio-cultural de las dinámicas grupales observadas, la etiología de determinados casos de adicción y los resultados terapéuticos. Se confirma la hipótesis principal consistente en la validación de los grupos terapéuticos como el método más efectivo del tratamiento de deshabituación alcohólica, aún cuando se matizan los diferentes enfoques de dicha terapia así como el back-ground ideológico que se observa en ciertas orientaciones institucionales. Las dos hipótesis secundarias se ven reforzadas de forma diversa: se confirman las estrategias de autodisculpa, que suelen formar parte de las narrativas y actitudes de la mayor parte de usuarios estudiados, en especial al comienzo del tratamiento, si bien no se puede validar la memoria adictiva, con anclaje en los inicios del consumo, como un elemento de importancia durante la terapia. / A fieldwork project has been conducted, by and large in Barcelona city (between 2009 and 2011), involving participatory observation of three Alcoholics Anonymous groups and two biomedical alcohol abuse rehab centres. The aim is to provide a self-ethnographic overview of the therapy processes and the accounts of the participants in both types of settings, analysing the similarities and unique aspects observed. Social stratification of those centres makes it possible to undertake a sociocultural assessment of the group dynamics observed, the aetiology of certain addiction cases and the outcomes of the therapy administered. The main hypothesis, entailing the corroboration of therapy groups as the most efficient means of treating alcohol abuse, is supported. This is the case even when the various approaches to said therapy and the ideological background observed in certain institutional orientations are examined in greater depth. The two secondary hypotheses are strengthened in varying manners: self-forgiveness strategies, which are often part of accounts and attitudes among most users studied, are confirmed, especially at the start of treatment; however, addictive memory, embedded in the outset of consumption, cannot be validated as an element of significance during therapy.

Internet facilita l'accés als ciutadans a un volum astronòmic de dades i d’intercanvis comunicatius, però la qualitat del que es publica és diversa i el rol dels intermediaris tradicionals s’ha alterat. En conseqüència, les bases epistèmiques del coneixement social s'estan transformant. Per aquest motiu esdevé necessari abordar els processos mitjançant els quals les audiències avaluen la informació digital. Aquest treball indaga en l'ús de la noció de credibilitat com a eina de cognició social que legitima la informació de segona mà i contribueix a transformar dades en coneixement. L'estudi de la credibilitat és complex perquè el seu significat és ambigu, polisèmic i incorpora una gran variabilitat en funció del tipus de coneixement on s'aplica i d'altres factors contextuals. Tot i això, un punt comú és que la idea de credibilitat està condicionada per allò que s'accepta com a veritat. Aquesta tesi analitza les pràctiques i les representacions discursives de les audiències entorn a tres àmbits temàtics –salut, economia i turisme– que se situen en una escala metafòrica de descripció del coneixement com a tancat, semi-obert i obert. Per fer-ho, ha emprat una metodologia qualitativa combinant les tècniques de l'entrevista semi-estructurada i l'observació a través del protocol de pensament en veu alta. Els resultats aporten itineraris de processament de la informació variats i condicionats pels discursos del coneixement hegemònic en els diferents camps temàtics. Alhora permeten copsar certes pràctiques comunes de l'avaluació de la informació que caminen cap a representacions d'autosuficiència informativa dels usuaris. L'aportació original del treball és una definició de credibilitat que supera els problemes d'ambigüitat teòrica associats al terme en la literatura científica i en la proposició d'un model teòric processual. / Internet facilita el acceso a los ciudadanos a un volumen astronómico de datos y de intercambios comunicativos, pero la calidad de lo que se publica es diversa y el rol de los intermediarios tradicionales se ha alterado. En consecuencia, las bases epistémicas del conocimiento social se están transformando. Por este motivo se hace necesario abordar los procesos mediante los cuales las audiencias evalúan la información digital. Este trabajo indaga en el uso de la noción de credibilidad como herramienta de cognición social que legitima la información de segunda mano y contribuye a transformar datos en conocimiento. El estudio de la credibilidad es complejo porque su significado es ambiguo, polisémico e incorpora una gran variabilidad en función del tipo de conocimiento donde se aplica y de otros factores contextuales. Sin embargo, un punto común es que la idea de credibilidad está condicionada por lo que se acepta como verdad. Esta tesis analiza las prácticas y las representaciones discursivas de las audiencias en torno a tres ámbitos temáticos -salud, economía y turismo- que se sitúan en una escala metafórica de descripción del conocimiento como cerrado, semi-abierto y abierto. Para ello, ha empleado una metodología cualitativa combinando las técnicas de la entrevista semi-estructurada y la observación a través del protocolo de pensamiento en voz alta. Los resultados aportan itinerarios de procesamiento de la información variados y condicionados por los discursos del conocimiento hegemónico en los diferentes campos temáticos. Asimismo permiten captar ciertas prácticas comunes de la evaluación de la información que caminan hacia representaciones de autosuficiencia informativa de los usuarios. La aportación original del trabajo es una definición de credibilidad que supera los problemas de ambigüedad teórica asociados al término en la literatura científica y en la proposición de un modelo teórico procesual. / Using the internet as a source of information is crucial to lots of people in contemporary societies. Its open and decentralized structure makes the access to data and communicative exchanges dramatically easy. The quality of what is published is diverse and the role of traditional intermediaries is altered. Consequently, the epistemic underpinnings of social cognition are changing. Therefore, addressing the processes by which audiences evaluate digital information has become a necessity. This work addresses the use of credibility as a tool for social cognition from a point of view beyond the deterministic sublimation of computers as symbolic objects of knowledge. Credibility legitimates second-hand information and it is essential for data to become knowledge. Researching credibility is very complex because its meaning is ambiguous, polysemic and includes a great variability according to the type of discipline where it is applied and other contextual factors. However, there is a consensus on the claim that credibility is conditioned by representations of what people accept as the truth. This dissertation analyses discursive representations of credibility assessments among a variety of internet audiences inside three topic domains: health, economy and tourism. This research design is influenced by a metaphoric description of knowledge in each domain as closed, semi-open and open, respectively. A qualitative methodology approach has been used, based on semi-structured interviews and observation. The last technique is a tailored adaptation of the think aloud protocol employed in usability research. Results provide a set of varied pathways of information processing that are influenced by discourses of hegemonic knowledge in the selected topic areas. Besides, they allow establishing some common habits that are close to representations of self-sufficiency in the evaluation of credibility. This self-sufficiency is built on access to primary information (raw data or testimonials) that is interpreted according to reliability criteria. The original contribution of this dissertation consists of: 1) a definition of credibility that overcomes the theoretical problems of ambiguity reported by scientific literature, 2) the proposition of a processual model for credibility assessment.

A La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” es diu de dues maneres: obra primera, obra en sentit estricte, la producció literària (pel que fa a la serietat) de K.; i obra segona, la serietat de K., aquella que, sense excloure l’obra primera, constitueix la vida tota de K. Obra viscuda i vida en obra, ambdues inescindibles. És el propi d’autor per a qui no pot donar-se l’admirar sense imitar allò admirat (sense perdre amb això la pròpia primitivitat), la doctrina sense l’acció de les obres, el concepte sense pathos, i això tant en la comunicació (als altres) com en la vida. Parlar de la serietat de K. exigeix precisament atendre, encara que sigui mínimament, a la seva biografia personal, així com a allò que s’entén comunamente per serietat; i principalment a com l’entenen autors anteriors i posteriors a K. dintre de la història de la filosofia. Destaco igualment i valoro aquells que han estudiat tot o part d’allò escrit per K., des de l’òptica del que per a aquest és serietat. Serà en una segona part on s’analitza el que entén K. per serietat (i on s’estudia la serietat en K. i no la serietat de K.), a partir de la suposada precomprensió del que sigui la serietat (encara que, per a nosaltres, ja més enriquida per l’aportació de la seva història, feta a la primera part). És del que parteix, sens dubte, el mateix K. qui fins al cap. IV de El Concepto de la Angustia no es decideix a explicar-nos, per mitjà d’un pseudònim, allò que entén per serietat. Però precisament d’aquí neix el perill (al meu judici sempre latent) de confondre allò dit per K. amb allò dit per qualsevol dels seus pseudònims, fet productor d’equívocs i de suposades contradiccions atribuïdes a K. Per això ha estat preocupació meva l’anar corroborant les afirmacions dels pseudònims, en especial les relatives a la serietat, amb les del propi K. en els Papirer. D’aquí la importància del terme transposició en K., mitjançant el qual destaco igualment que el que es diu en un estadi en el camí de la vida (dels quals actualment ja hi ha una precomprensió), essent el mateix, tot i així canvia de significat en ser transposat a un altre. Per això mateix he insistit igualment, en parlar de les distintes categories existencials més afins a la serietat (primitivitat, repetició, interioritat…), així com també en fer-ho de la mateixa serietat, a qualificarles en tot moment en funció de l’estadi (estètic, ètic o religiós) que, en cada cas, correspongui. S’haurà, doncs, de determinar finalment una pretesa serietat estètica (?), una serietat ètica i una serietat religiosa (aquesta per a K. la veritable serietat), amb l’ajut de les dites categories existencials igualment diferenciades per estadis, buscant sempre una distinció sense confusió entre aquells. Confusió d’estadis a la qual, segons K., porta en últim terme la dialèctica quantitativa hegeliana i tot panteisme. Sent els estadis vida, no pura especulació irreal, s’explicarà per què cal estendre el nombre inicial d’estadis, establir ponts entre ells, encara que sense renunciar per això a la diferència qualitativa entre ells ni a la llibertat del salt qualitatiu. Hi haurà doncs distinció, sense separació, entre els estadis; no faltaran, per tant, els elements comuns, encara que transposats d’un estadi a l’altre, ja siguin ètics (els comuns a la primera i segona ètica), ja siguin religiosos (els comuns a la religiositat A i religiositat B, aquesta l’absolutament paradoxal, la religiositat cristiana). Ètica primera i religiositat A exposades, això sí, a la permanent temptació de la falsa serietat, consistent a descansar aquellas exclusivament en sí mateixes, i vistes en tota la seva contradictòria comicitat des de l’estadi superior. La ironia i l’humor figuren no sols com estadis intermitjos, sobreviuen, tal com passa amb l’angoixa, en forma servil o dominada, és a dir, al servei de la fe, en l’estadi superior de la serietat religiosa. Serveixen així de garantia d’aquesta i constitueixen la pedra de toc per a distingir-la de la falsa serietat. La serietat és relació (relació segona). Suposa esforç, tensió finit-infinit (serietat en el subjecte) que tendeix a coincidir circularment amb l’objecte (seriós) i que, per ser allò més seriós, no pot ser altre que el subjecte mateix, el jo (el jo ètic i el jo religiós). La personalitat, l’ésser persona (no simple home), és serietat (la filosofia en K. és antropologia no del home natural o espontani, sinó de l’home per fer), en concret serietat religiosa, l’avançar-se de l’eternitat. En la meva referència a l’Altre (no als altres, el que, per a K., seria en tot cas ocasional) em faig veritablement (és a dir, religiosament) seriós. A això ajuda decisivament la seriositat del pensament de la certesa, però sense saber el quan, de la mort, i, pel mateix, la concepció seriosa de l’Instant temporal en què tot es decideix. Ja que, com a jutge he insistit en això especialmente, el judici de salvació o de condemnació és, per a K., l’únic seriós, si s’entén des de la serietat de Déu: rigor i misericordia. Judici aquest individual, privat, de persona a persona: No judici (ètic) en aplicació d’una llei general i igual per a tots, sinó judici (religiós) davant de Déu. D’aquí, encara que hom no desesperi del perdó dels pecats, la por i el tremolor. K. és teòleg o filòsof? K. és, principalment, un simple escriptor religiós, que, més enllà de la filosofía, per la seva humilitat (simplicitat i humilitat és serietat), no vol ser en cap cas objecte del riure de Déu. / En La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” se dice de dos maneras: obra primera, obra en sentido estricto, la producción literaria (en lo que respecta a la seriedad) de K.; y obra segunda, la seriedad de K., la que, sin excluir la obra primera, constituye la vida tota de K. Obra vivida y vida en obra ambas inescindibles. Es lo propio de autor para el que no cabe el admirar sin imitar lo admirado (sin por ello perder la propia primitividad), la doctrina sin la acción de las obras, el concepto sin pathos, y ello tanto en la comunicación (a los otros) como en la vida. Hablar de la seriedad de K. exige precisamente atender, aunque sea mínimamente, a su biografía personal, así como a lo que se entiende comúnmente por seriedad; y principalmente a cómo la entienden autores anteriores y posteriores a K. dentro de la historia de la filosofía. Destaco igualmente y valoro a quienes han estudiado todo o parte de lo escrito por K., desde la óptica de lo que para éste es seriedad. Será en una segunda parte donde se analiza lo que entiende K. por seriedad (y donde se estudia la seriedad en K. y no la seriedad de K.), a partir de la supuesta precomprensión de lo que sea la seriedad (aunque ya, para nosotros, más enriquecida por la aportación de su historia, hecha en la primera parte). Es de lo que parte, sin duda, el propio K. quien hasta el cap. IV de El Concepto de la Angustia no se decide a explicarnos, por medio de un pseudónimo, lo que entiende por seriedad. Pero precisamente de ahí surge el peligro (a mi juicio siempre latente) de confundir lo dicho por K. con lo dicho por cualquiera de sus pseudónimos, hecho productor de equívocos y supuestas contradicciones atribuidas a K. Por eso ha sido preocupación mía el ir corroborando las afirmaciones de los pseudónimos, en especial las relativas a la seriedad, con las del propio K. en los Papirer. De ahí la importancia del término transposición en K., mediante el que destaco igualmente que lo dicho en un estadio en el camino de la vida (de los que actualmente hay también una precomprensión), siendo lo mismo, sin embargo cambia de significado al ser transpuesto a otro. Por lo mismo he insistido igualmente, al hablar de las distintas categorías existenciales más afines a la seriedad (primitividad, repetición, interioridad…), así como también al hacerlo de la seriedad misma, en calificarlas en todo momento en función del estadio (estético, ético o religioso) que, en cada caso, corresponda. Habrá pues que determinar finalmente una pretendida seriedad estética (?), una seriedad ética y una seriedad religiosa (ésta para K. la seriedad verdadera), con ayuda de dichas categorías existenciales igualmente diferenciadas por estadios, buscando siempre una distinción sin confusión entre aquéllos. Confusión de estadios a que, para K., lleva en último término la dialéctica cuantitativa hegeliana y todo panteísmo. Al ser los estadios vida, no pura especulación irreal, se explicará por qué hay que extender el inicial número de estadios, establecer puentes entre ellos, aunque sin renunciar por ello a la diferencia cualitativa entre los mismos y a la libertad del salto cualitativo. Habrá pues distinción, sin separación, entre los estadios; no faltarán, por tanto, los elementos comunes, si bien transpuestos de un estadio al otro, ya sean éticos (los comunes a la primera y segunda ética), ya religiosos (los comunes a la religiosidad A y religiosidad B, ésta la absolutamente paradójica, la religiosidad cristiana). Ética primera y religiosidad A expuestas, eso sí, a la permanente tentación de la falsa seriedad, consistente en descansar aquéllas exclusivamente en sí mismas, y vistas en toda su contradictoria comicidad desde el estadio superior. La ironía y el humor figuran no sólo como estadios intermedios, sobreviven, como ocurre con la angustia, en forma servil o dominada, es decir, al servicio de la fe, en el estadio superior de la seriedad religiosa. Sirven así de garantía de ésta y constituyen la piedra de toque para distinguirla de la falsa seriedad. La seriedad es relación (relación segunda). Supone esfuerzo, tensión finito-infinito (seriedad en el sujeto) que tiende a coincidir circularmente con el objeto (serio) y que, por ser lo más serio, no puede ser otro que el sujeto mismo, el yo (el yo ético y el yo ético religioso). La personalidad, el ser persona (no mero hombre), es seriedad (la filosofía en K. es antropología no del hombre natural o espontáneo, sino del hombre por hacer), en concreto seriedad religiosa, anticipo de la eternidad. En mi referencia al Otro (no a los otros, lo que, para K., sería en todo caso ocasional) me hago verdaderamente (es decir religiosamente) serio. A ello ayuda decisivamente lo serio del pensamiento de lo cierto, pero sin saber el cuando, de la muerte, y, por lo mismo, la concepción seria del Instante temporal en que todo se decide. Pues, como juez he insistido en ello especialmente, el juicio de salvación o de condenación es, para K., lo único serio, si se entiende desde la seriedad de Dios: rigor y misericordia. Juicio éste individual, privado, de persona a Persona: No juicio (ético) en aplicación de una ley general e igual para todos, sino juicio (religioso) delante de Dios. De ahí, aún sin desesperar del perdón de los pecados, el temor y el temblor. ¿K. es teólogo o filósofo? K. es, principalmente, un simple escritor religioso, quien, más allá de la filosofía, por su humildad (simplicidad y humildad es seriedad), no quiere ser en ningún caso objeto de la risa de Dios / In Seriousness in Kierkegaard’s work, “work” means two things: First work, work in its strict sense, the literary product (concerning seriousness) of K.; and Second work, the seriousness of K., which, without excluding First work, constitutes K.’s whole life. Life-imbedded work and life in-his-work are indivisible. It is a characteristic of this author for whom admiration cannot exist without imitation of that which is admired (and that, without the loss of his own primitivity), nor can doctrine exist without the action of the works, or concept without pathos, and that, both in communicating (to others) as in life self. Speaking of the seriousness of K. requires precisely paying attention, even if it is only minimal, to his personal biography, as well as to what is commonly understood as seriousness; and, most importantly, to how it has been understood by authors before and after K. in the history of philosophy. I also highlight and value those who have studied all or part of what was written by K., from the angle of his vision of seriousness. In a Second part it will be analyzed what K. understands by seriousness (and where seriousness in K. is studied, as opposed to the seriousness of K.), on the basis of the alleged pre-understanding of what seriousness is (although, for us, already enriched by our knowledge of its history, told in the first part). Undoubtedly, it is the same starting point of K. himself, who, only in chapter IV of The Concept of Anxiety, decides to explain, and that by means of a pseudonym, what is understood by seriousness. But it is precisely there where the danger (always lurking, in my opinion) of confusing what is said by K. for what is said by any of his pseudonyms, which is the source of many misunderstandings and alleged contradictions attributed to K. For this reason, it has been my task to corroborate the statements made in the Papirer by each of the pseudonyms (especially those relating to seriousness), with those of K. Here lies the importance of the term transposition in K., by means of which I emphasize that what is said in a stage in the way of life (of which there is now also a pre-understanding), being the same thing, changes its meaning when it is transposed to another. For the same reason, I have also insisted on speaking about the different existential categories more kindred to seriousness (primitivity, repetition, interiority…), and also about seriousness itself, in describing those categories according to their stage (aesthetic, ethic or religious) in every case. It will be thus needed to finally determine an alleged aesthetic seriousness (?), an ethic seriousness and a religious seriousness (being this last one the true one for K.), with the help of the above mentioned existential categories, also differentiated by stages, trying always to avoid confusion between them. According to K., hegelian dialectics and all pantheisms invariably lead to such a confusion of stages. Since the stages are “life”, and not pure irreal speculation, it will be explained why the initial number of stages should be expanded, and bridges established among them, without renouncing to the qualitative difference between them and to the liberty of the qualitative gap. There will be, consequently, a distinction without separation between the stages; thus, no lack of common elements will be found, even if transposed from one stage to the other, either ethic (those common to the first and second ethic), or religious (those common to religiosity A and religiosity B, the latter being the absolutely paradoxical one: Christian religiosity). First ethic and A religiosity exposed, however, to the permanent temptation of fake seriousness, which consists in their relying exclusively on themselves, and seen in their full contradictory comedy from the superior stage. Irony and humor appear not only as intermediate stages, but survive, as happens with anxiety, in a servile or dominated form; that is, at the service of faith, in the superior stage of religious seriousness. This way, they act as a warrant of faith, as a touchstone to distinguish real seriousness from the fake kind. Seriousness is relation (second relation). It implies endeavor, finite-infinite tension (seriousness in the subject), which tends to concur circularly with the (serious) object and which, being the extreme of seriousness, can be no one else but the subject himself, the ego (the ethic ego and the ethic-religious ego). Personality, the quality of being a person (not merely a man), is seriousness (philosophy in K. is anthropology, not of the natural or spontaneous man, but of the man still to be made), specifically religious seriousness as a prelude of eternity. In my reference to the Other (not to the others, which, for K., would be always occasional), I become truly (that is, religiously) serious. It is of decisive help to this purpose the seriousness of the thought of the certainty of death, but without knowing the when, and, for the same reason, the serious conception of the temporal Instant in which everything is decided. Being a judge myself, I have insisted especially on the fact that judgment of salvation or condemnation is, for K., the only serious thing, understood under the light of God’s seriousness: rigor and mercy. This is an individual, private judgment, from person to Person: not (ethical) judgment, in appliance of a general law and equal to everyone, but a (religious) judgment before God. Hence, without losing hope in the forgiveness of sins, the fear and the trembling. Is K. a theologian or a philosopher? K. is, foremost, simply a religious writer who, beyond philosophy, due to his humility (simplicity and humility are seriousness), does not want to be in any case the object of God’s laughter.

Esta tesis se adentra en la obra del sociológo Richard Sennett desde una mirada orientada filosóficamente, con el objetivo de extraer los conceptos y propuestas que sean más fructíferos para un pensamiento crítico atento a la problemática de nuestros dias. Primero, se lleva a cabo una descripción exhaustiva de los distintas temáticas que aborda el autor, para ir conformando su concepción de la sociedad y del ser humano. La tesis que se va a servir como hilo conductor es que Sennett concibe unos seres humanos capacitados para interpretar creativamente la realidad y para participar en interacciones complejas, conformando cooperativamente espacios públicos de carácter democrático en los que se despliegue la sociabilidad. Las nociones de carácter o artesanía permiten ir definiendo la perspectiva original de este autor. A partir de ahí, se ahonda en su análisis de las transformaciones que están produciéndose en las organizaciones empresariales a través de sus consecuencias en la vida de los trabajadores y en las relaciones sociales, en el contexto de lo que Sennett denomina Nuevo Capitalismo. Se trata de determinar críticamente el lugar que concede a los individuos el nuevo modelo institucional, con el objetivo de esclarecer si sus condiciones son propicias para el despliegue de un individuo socialmente orientado, aprovechando el potencial existente en el pensamiento de Sennett, lo que requiere dilucidar cuál es la orientación axiológica que subyace y sustenta sus propuestas. Así, se trata de demostrar que la reivindicación de la autonomía individual como fuente de creatividad social y el compromiso con unas relaciones sociales complejas dan razón de ser al conjunto de argumentos que despliega en su obra. Las insuficiencias detectadas en sus planteamientos tratan de ser reforzadas mediante su incorporación a un marco eminentemente crítico como el que aporta la Escuela de Valencia, que sigue la perspectiva de una ética del discurso renovada que propicie una aproximación a la realidad concreta desde una hermenéutica crítica.

Tesi per compendi de publicacions / La tesi per compilació de publicacions que es presenta aquí s'interroga, des de les ciències socials i, en concret, des de l'antropologia social, quin paper té esport com a mecanisme ritual bàsic de les societats modernes per a la seva reproducció. Per això es planteja com a objectius: a) analitzar el desenvolupament de l'antropologia de l'esport a Espanya; b) reconstruir el debat epistemològic entre les diverses metodologies antropològiques, amb la finalitat d'establir una metodologia crítica i plural per a l'estudi de l'esport com a eina d'intervenció social; c) estudiar els impactes del turisme esportiu en la seva implementació com a mitjà de modernització i desenvolupament local; d) observar els usos esportius de l'espai públic urbà i, especialment, les seves formes més intersticials i desburocratitzades, per identificar-ne les lògiques socials i vincular-les a les línies de fuga que singularitzen la modernitat avançada, i e) investigar les pràctiques esportives de la població immigrant a Barcelona per reconstruir les diverses cultures esportives de la ciutat i identificar-ne les barreres econòmiques, polítiques, socials i culturals; amb la finalitat d’assenyalar les bases per al desenvolupament d'una política esportiva municipal que afavoreixi la integració esportiva i social de tots els ciutadans. Les investigacions de camp s'han dut a terme des d'una construcció plurimetodològica i reflexiva. Es tracta d'una metodologia antropològica de base etnogràfica: mixta, plural, oberta i dialògica, que es fonamenta en el pragmatisme metodològic, atès que es busca una integració crítica de mètodes i tècniques que permetin triangular una imatge global de la problemàtica socioesportiva analitzada. Una metodologia col·laborativa, en algun cas vinculada a la investigació-acció participativa, que promou el desenvolupament i l’enfortiment de les xarxes socials implicades o generades en l'estudi, i que, per tant, és útil tant en projectes d'intervenció social a través de l'esport com en l'aplicació d'estratègies d'esport i desenvolupament comunitari. L'esport és tractat com una metacultura de la modernitat que ha configurat un hàbitat de significat transnacional i global, per la qual cosa el fan un potent instrument d'inclusió social, integració funcional, reproducció social i desenvolupament local i comunitari. Es tracta, a més, d'un sistema esportiu fluid i canviant que s'expandeix, que es transforma i que es torna complex, seguint les directrius que dinamitzen el sistema social contemporani, fet que permet desenvolupar una multiplicitat de cultures esportives que reprodueixen la pluralitat de lògiques de vida d'una societat complexa. / La tesis por compilación de publicaciones que aquí se presenta se interroga, desde las ciencias sociales y, en concreto, desde la antropología social, sobre el papel del deporte como mecanismo ritual básico de las sociedades modernas para su reproducción. Por ello se plantea como objetivos: a) analizar el desarrollo de la antropología del deporte en España; b) reconstruir el debate epistemológico entre las diversas metodologías antropológicas, con la finalidad de establecer una metodología crítica y plural para el estudio del deporte como instrumento de intervención social; c) estudiar los impactos del turismo deportivo en su implementación como medio de modernización y desarrollo local; d) observar los usos deportivos del espacio público urbano y, especialmente, sus formas más intersticiales y desburocratizadas, para identificar sus lógicas sociales y vincularlas a las líneas de fuga que singularizan la modernidad avanzada; y e) investigar las prácticas deportivas de la población inmigrante en Barcelona para reconstruir las diversas culturas deportivas de la ciudad e identificar sus barreras económicas, políticas, sociales y culturales; para, finalmente, señalar las bases para el desarrollo de una política deportiva municipal que favorezca la integración deportiva y social de todos los ciudadanos. Las investigaciones de campo se han llevado a cabo desde una construcción plurimetodológica y reflexiva. Se trata de una metodología antropológica de base etnográfica: mixta, plural, abierta y dialógica; que se fundamenta en el pragmatismo metodológico al buscar una integración crítica de métodos y técnicas que permitan triangular una imagen global de la problemática sociodeportiva analizada. Una metodología colaborativa, en algún caso vinculada a la Investigación-Acción Participativa, que promueve el desarrollo y fortalecimiento de las redes sociales implicadas o generadas en el estudio y que, por tanto, es útil en proyectos de intervención social a través del deporte y en la aplicación de estrategias de deporte y desarrollo comunitario. El deporte es tratado como una metacultura de la modernidad que ha configurado un hábitat de significado transnacional y global, que hacen de él un potente instrumento de inclusión social, integración funcional, reproducción social y desarrollo local y comunitario. Se trata, además, de un sistema deportivo fluido y cambiante que se expande, transforma y complejiza, siguiendo los lineamientos que dinamizan el sistema social contemporáneo. Desarrollando, por ello, una multiplicidad de culturas deportivas que reproducen la pluralidad de lógicas de vida de una sociedad compleja. / From the standpoint of the social sciences, anthropology in particular, this thesis surveys the compilation of publications to inquire into the role of sports as a basic ritual mechanism in the reproduction of modern societies. Therefore, the main objectives are the following: a) to analyse the development of the Anthropology of Sports in Spain; b) to reconstruct the epistemological debate among the different anthropology methodologies in order to establish a critical, plural methodology for studying sports as an instrument of social intervention; c) to study the impact of sports tourism in its implementation as a means of modernisation and local development; d) to observe the sports uses of urban public space and especially their more interstitial and de-bureaucratising forms in order to identify their social logic and link them to the creepage that is a unique feature of advanced modernity; and e) to research sports practices among Barcelona’s immigrant population in order to reconstruct the differing sports cultures of the city and discern their economic, political, social and cultural barriers, with the ultimate aim of identifying the foundations for developing a municipal sports policy that favours sport and social integration of all citizens. Field research was carried out based on a multi-methodological and reflexive construct. The methodology is anthropological with an underpinning in ethnography; it is mixed, plural, open and dialogical and is grounded upon methodological pragmatism in an effort to find a critical integration of methods and techniques to shape a comprehensive picture of the social-sports issue being analysed. The approach is collaborative, in some cases linked to Participatory Action Research, which promotes the development and strengthening of the social networks involved or generated in the study; rendering it useful in projects involving social intervention through sports and the implementation of strategies for sport and community development. Sports is treated as a meta-culture of modernity that has shaped a habitat of transnational and global significance, making it a powerful tool for social inclusion, functional integration, social reproduction and local and community development. The sports system is also a fluid and changing as it expands and becomes more complex, following the lines that spur the contemporary social system, thus developing a multiplicity of sports cultures that reproduce the plurality of life logics in a complex society.

Aquesta tesi doctoral té com a finalitat estudiar la identitat dels patinadors urbans de la ciutat de Barcelona. Per a això, s’han determinat les característiques sociodemogràfiques i socioesportives, així com la prevalença de la passió en els patinadors urbans de Barcelona. Igualment, s’han identificat les experiències que caracteritzen la pràctica del patinatge urbà, la relació dels components de la passió amb les experiències dels patinadors urbans i, finalment, s’han analitzat les experiències del patinador urbà en funció de les característiques sociodemogràfiques, socioesportives i de la passió. Es va construir un qüestionari en línia que recollia dades sociodemogràfiques i socioesportives en relació al patinatge urbà, la versió espanyola de l’Escala de la Passió i l'Escala d'Experiències del Patinatge Urbà. El mostreig es va dur a terme a través de la xarxa social Facebook, mitjançant un enviament sistemàtic de missatges sol·licitant la participació dels membres de grups en línia especialitzats en patinatge urbà a Barcelona. Els usuaris van ser convidats a participar a través d'un missatge al mur de cada grup o pàgina, que podia ser compartit. Els resultats mostren que el patinador urbà tipus de Barcelona és un home d'entre 30 i 39 anys que no viu en parella, té estudis superiors i treballa per compte d'altri. A nivell de pràctica, es tracta d'un patinador de nivell intermedi amb experiència d'entre 1 i 5 anys, que dedica entre 1 i 4 hores a la setmana a patinar, principalment en rutes urbanes. Podem dir que els patinadors urbans són esportistes apassionats, amb una elevada passió harmoniosa i menor obsessiva, que experimenten conseqüències positives i de socialització en major mesura que les conseqüències negatives. El patinatge es revela com una eina important d'inclusió, integració i reproducció social que facilita les relacions socials entre els seus practicants apassionats. Aquesta activitat no està exempta de riscos, però els patinadors en tenen bona consciència i la majoria pren mesures de protecció. En el cas de les modalitats que puntuen més alt en passió obsessiva són també aquelles que requereixen d'un grau elevat de nivell tècnic i constància. / Esta tesis doctoral tiene como finalidad estudiar la identidad de los patinadores urbanos de Barcelona. Para tal efecto, se han determinado las características sociodemográficas y sociodeportivas, así como la prevalencia de la pasión en los patinadores urbanos de Barcelona. Igualmente, se han identificado las experiencias que caracterizan la práctica del patinaje urbano, la relación de los componentes de la pasión con las experiencias de los patinadores urbanos y, finalmente, se han analizado las experiencias del patinador urbano en función de las características sociodemográficas, sociodeportivas y de la pasión. Se construyó un cuestionario en línea que recogía datos sociodemográficos y sociodeportivos en relación al patinaje urbano, la versión española de la Escala de la Pasión y la Escala de Experiencias del Patinaje Urbano. El muestreo se llevó a cabo a través de la red social Facebook, mediante un envío sistemático de mensajes solicitando la participación de los miembros de grupos en línea especializados en patinaje urbano de Barcelona. Los usuarios fueron invitados a participar a través de un mensaje en el muro de cada grupo o página, que podía ser compartido. Los resultados muestran que el patinador urbano tipo de Barcelona es un hombre de entre 30 y 39 años que no vive en pareja, tiene estudios superiores y trabaja por cuenta ajena. A nivel de práctica, se trata de un patinador de nivel intermedio con experiencia de entre 1 y 5 años, que dedica entre 1 y 4 horas a la semana a patinar, principalmente en rutas urbanas. Los patinadores urbanos son deportistas apasionados, con una elevada pasión armoniosa y menor obsesiva, que experimentan consecuencias positivas y de socialización en mayor medida que las consecuencias negativas. El patinaje se revela como una herramienta importante de inclusión, integración y reproducción social que facilita las relaciones sociales entre sus practicantes apasionados. Esta actividad no está exenta de riesgos, pero los patinadores tienen buena conciencia de ello y la mayoría toma medidas de protección. En el caso de las modalidades que puntúan más alto en pasión obsesiva son también aquellas que requieren de un grado elevado de nivel técnico y constancia. / This thesis aims to study the identity of urban skaters in Barcelona. To that end, we determined socioesportive & sociodemographic characteristics, as well as the prevalence of passion in urban skaters from Barcelona. We also identified the experiences that characterize urban skating and also analyzed the relationship of the components of passion with the experiences of urban skaters. Finally, we analyzed the experiences of urban skater according to sociodemographic and socioesportive characteristics as well as passion outcomes. We built an online questionnaire that collected sociodemographic and socioesportive data in relation to urban skating. The questionnaire included both the Spanish version of the Passion Scale and the Scale of Urban Skating Experiences. Sampling was carried out through the social network Facebook by a systematic sending of messages, asking members of the urban skating groups in Barcelona to answer them. Users were invited to participate through a message on the wall of each page or group, which could be also shared. The results show that the average urban skater in Barcelona is a man between 30 and 39 not living with a partner, have higher education and work for others. In terms of practice, it is an intermediate skater with experience between 1 and 5 years in skating, which devotes between 1 and 4 hours a week to skate, especially in urban routes. Urban skaters are sport enthusiasts, with high harmonious and less obsessive passion, experiencing positive consequences and getting better socialization in a greater extent than the negative effects. Skating is revealed as an important tool for inclusion, integration and social reproduction that facilitates social relations among its passionate practitioners. This activity is not free of risks, but the skaters showed good conscience of them, and most of them take protective measures. The modalities that score higher on obsessive passion are also those that require a high degree of technical level and perseverance.

Aquesta recerca explora l'experiència de l'expatriació com a narrativa organitzacional i individual en el context de les fusions i adquisicions d'una empresa multinacional, proporcionant una percepció de la dimensió retòrica organitzacional d'alguns termes del vocabulari gerencial popular, com són expatriació, globalització, sinergia i internacionalització. La recerca es basa en un treball de camp intermitent de 4 anys (2005-2009) en 3 companyies de Tenaris Corporation, en 4 destinacions on Tenaris tenen plantes de fabricació i la seva seu corporativa: Bèrgam (Itàlia), Campana (Argentina), Pindamonhangaba (Brasil) i Buenos Aires (Argentina, seu del headquarter de Tenaris). L'anàlisi es centra en 55 entrevistes -millor anomenades xerrades- amb expatriats de diverses edats, sexe, lloc de destinació i nivells jeràrquics i en material etnogràfic escrit i visual. La recerca contribueix, a través de l'anàlisi de les narratives dels expatriats i el discurs corporatiu, a una millor comprensió de com la retòrica de la globalització opera en el context de l'expansió d'una empresa quan es produeixen adquisicions, com l'etnografia organitzacional ajuda a comprendre la retòrica de la sinergia i com les històries dels expatriats i les cròniques de l'empresa es vinculen narratológicament per a constituir el discurs corporatiu de l'expansió global. / Esta investigación explora la experiencia de la expatriación como una narrativa organizacional e individual en el contexto de las fusiones y adquisiciones de una empresa multinacional, proporcionando una percepción de la dimensión retórica organizacional de algunos términos del vocabulario gerencial popular, como son expatriación, globalización, sinergia e internacionalización. La investigación se basa en un trabajo de campo intermitente de 4 años (2005-2009) en 3 compañías de Tenaris Corporation, en 4 destinos donde Tenaris tienen plantas de fabricación y su sede corporativa: Bérgamo (Italia), Campana (Argentina), Pindamonhangaba (Brasil) y Buenos Aires ( Argentina, sede del headquarter de Tenaris). El análisis se centra en 55 entrevistas -mejor llamadas, charlas - con expatriados de diferentes edades, sexo, lugar de destino y niveles jerárquicos y de material etnográfico escrito y visual. La investigación contribuye, a través del análisis de las narrativas de los expatriados y el discurso corporativo, a una mejor comprensión de cómo la retórica de la globalización opera en el contexto de la expansión de una empresa cuando se produce adquisiciones, cómo la etnografía organizacional ayuda a comprender la retórica de la sinergia y cómo las historias de los expatriados y las crónicas de la empresa se vinculan narratológicamente al constituir el discurso corporativo de la expansión global. / This study explores the expatriating experience as an organizational and individual narrative in the context of the mergers and takeovers of a multinational corporation, thereby providing a broader perception of the organizational rhetorical dimension of popular managerial vocabularies, like expatriation, globalization, synergy and internationalization. The research is based on intermittent 4 years (2005-2009) fieldwork in 3 companies of Tenaris Corporation in 4 destinations where Tenaris have manufacture companies and it’s headquarter: Bergamo (Italy), Campana (Argentina), Pindamonhangaba (Brazil) and Buenos Aires (Argentina, Tenaris headquarter). The analysis is centred on 55 interviews –better designed as talks- with expatriate employees of various ages, gender, places of destination and hierarchal levels and written and visual ethnographic material. The research contributes through the analysis of expatriates’ narratives and corporate discourse to a better understanding of how the rhetoric of globalization operates in the context of the expansion of a corporation when acquisitions occurred, how organizational ethnography helps to understand the rhetoric of synergy and how expatriates stories and company chronicles narratively relate when constituting the corporate discourse of the global expansion.