• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 60
  • 13
  • 10
  • Tagged with
  • 83
  • 83
  • 83
  • 64
  • 64
  • 10
  • 7
  • 5
  • 5
  • 4
  • 3
  • 3
  • 3
  • 3
  • 3
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
11

Cáncer de mama; estudio en focos neopláscios invasores y no invasores de la expresión del KI67 y su relación con la supervivencia

García-Valdecasas Vilanova, Bárbara 22 December 2015 (has links)
NTRODUCCIÓN: El Ki67 está considerado como un factor pronóstico del cáncer de mama, pero existen algunas controversias acerca de su utilidad real. Los puntos de corte para el Ki67 no están universalmente aceptados y se utilizan diversos valores. El objetivo de este trabajo es evaluar su valor pronóstico y el punto de corte más adecuado a tal efecto. MATERIAL Y MÉTODOS: Se recogieron los datos de 1143 pacientes tratadas con cirugía de la mama en el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de forma consecutiva entre 2005 y 2011. Los datos clínico, anátomo patológicos (incluyendo el grado histológico y el Ki67) y de seguimiento fueron recogidos de las historias clínicas. De toda la serie estudiamos dos grupos por separado. Los 605 casos de carcinomas infiltrantes que fueron tratados inicialmente con cirugía y no presentaban metástasis al diagnóstico. Y los 126 casos carcinomas ductales “in situ” (CDis). RESULTADOS: Respecto al análisis de los carcinomas de mama en estadios iniciales dos variables se asociaron a una pobre supervivencia específica para enfermedad (SEE) en el análisis multivariado (Modelo de regresión de Cox): un Ki67 alto, tanto para el punto de corte de 14% (p=0.002, HR 23.555; I.C. 3.095-179.273) como para el del 20% (p=0.001, HR 15.448; I.C. 3.480-68.583) y un tamaño tumoral superior a 2cm (p=0.008, HR 15.840; I.C. 2.079-120.689). Considerando el Ki67 como una variable continua se identifica una relación negativa tanto con la supervivencia global (SG) (p=0.001, HR 1.03; I.C. 1.020-1.045) como con la SEE (p=0.001, HR 1.044; I.C. 1.024-1.064) (Modelo de regresión de Cox). No se encontró relación del Ki67 con la SLE en el análisis multivariado. El análisis de la expresión de Ki67 en relación con la supervivencia libre de enfermedad (SLE) para los CDIS, tan sólo constató una tendencia que no fue significativa probablemente a consecuencia de un tamaño insuficiente de la muestra. CONCLUSIONES: el Ki67, tanto como variable continua, como para los puntos de corte de 14 y el 20% puede ser utilizado para definir el pronóstico del cáncer de mama en estadios iniciales. El punto de corte del 14% parece tener un valor pronóstico superior en este estudio. Se necesitaría una muestra mayor de CDis para valorar la relación del Ki67 con la SLE. / INTRODUCTION: Ki-67 has been considered a prognostic marker in early breast cancer, but many controversies remains about its real utility. The standardized cut-offs for Ki-67 has not been universally accepted and different values are being used. The objective of this study was to evaluate the prognostic significance of this marker and the most accurate prognostic cut-off. MATERIAL AND METHODS: 1143 samples from patients treated with breast surgery in Hospital de la Santa Creu i Sant Pau between 2005 and 2011 were collected. Clinical and Pathological data, including tumor grading, and ki67 were obtained from clinical history. Two different groups were studied separately. 605 patients with breast carcinoma whose first treatment was surgery (patients who received neoadjuvant treatment and patients with metastasis were excluded). And 126 patients with pure “in situ” carcinomas. RESULTS: Poor cancer specific survival (CSS) was associated with 2 variables: high Ki67 being the cut-off point 14% (p=0.0002, HR 23.5; C.I. 3.095-178.273) (Cox regression model), and also for 20% (p=0.001 HR 15.448.; C.I. 3.480-68.583). And tumor size >2cm (p=0.008 HR 15.840; C.I. 2.079-120.689). Considering Ki67 as a continuous variable, it was associated with poor overall survival (OS) (p=0.001, HR 1.03; C.I. 1.020-1.045) and CSS (p=0.001, HR 1.044; C.I. 1.024-1.064) in the multivariate analysis (Cox regression model). No correlation with DFS in the multivariate analysis was found for Ki67. No correlation was found between Ki67 and DFS in patients with “in situ” carcinomas, it only showed a trend, probably because of the insufficient number of cases. CONCLUSIONS: Ki67 as a continuous variable and both cut-offs, 20% and 14% can be used in the prognostic definition of breast carcinoma. The ki67 cut-off at 14% seems to have more prognostic value in our series. More cases should be studied for a better evaluation of the correlation between Ki67 and DFS in “in situ” carcinomas.
12

¿Puede el metilfenidato atenuar el impacto del estrés? un modelo experimental en rata

Gagliano, Humberto Antonio 29 January 2016 (has links)
Estudios previos han puesto de manifiesto en rata que la administración de anfetamina seguida inmediatamente después de la exposición a distintas situaciones de estrés reduce la activación del eje hipotalámico-hipofisario-adrenal (HPA), así como la hiperglucemia (índice de activación del sistema simpático-médulo-adrenal) causada por los estímulos estresantes. El efecto se localiza a nivel de SNC. Los objetivos de la presente tesis han sido ampliar el estudio de la interacción entre estrés y anfetamina y, sobre todo, demostrar que el metilfenidato (MPH), el psicoestimulante de uso mayoritario en el tratamiento del trastorno de déficit de atención e hiperactividad (TDAH), es también capaz de reducir, a dosis terapéuticamente relevantes, la respuesta biológica y conductual al estrés de tipo emocional. Los estudios se han realizado en ratas macho adultas (2-3 meses de edad), excepto en un experimento destinado a comparar los efectos del MPH en animales jóvenes y adultos. Los resultados con la anfetamina indican, de acuerdo con los datos previos, que la droga reduce de forma dosis dependiente la respuesta fisiológica a la natación forzada. Pero además, esta interacción negativa entre los dos estímulos también actúa en el sentido contrario, de tal manera que la exposición al estrés reduce la activación del eje HPA causada por la anfetamina. En una serie de experimentos posteriores con el MPH hemos demostrado que el fármaco por sí mismo no afecta al eje HPA, pero como la AMPH, es capaz de reducir la respuesta fisiológica al estrés (natación forzada) cuando el fármaco se administra inmediatamente antes del estrés. El efecto es evidente a nivel de SNC (expresión del gen del CRF, el principal factor regulador del eje HPA), se manifiesta tanto en animales jóvenes como adultos y es también observable cuando el fármaco se administra 30 min antes de la exposición al estrés. Los efectos protectores del MPH se observan no solo a nivel fisiológico sino también conductual en una tarea activa de evitación-escape, con una mejora de la eficacia del aprendizaje y un menor condicionamiento del miedo al contexto. Considerados en conjunto, los resultados muestran, por vez primera, un efecto protector del MPH frente a los efectos del estrés, lo que tiene importantes implicaciones clínicas. / Previous studies evidenced in rats that amphetamine administration immediately after the exposure to different stressors decreases the activation of the hypothalamic-pituitary-adrenal axis (HPA), as well as the hyperglycemia (index of activation of the sympathetic medullary adrenal axis) caused by exposure to stress. The effect is located at the CNS level. The purposes of the present Thesis have been to extend the study of the interaction between stress and amphetamine and specially to demonstrate that methylphenidate (MPH), the most used stimulant in the treatment of the attention deficit- hyperactivity disorder (ADHD), is also able to reduce, at relevant therapeutic doses, the biological and behavioral response to emotional stress. The studies have been conducted in male adult rats (2-3 months of age), except in one experiment aimed to compare the effects of MPH in young and adult animals. Results with amphetamine indicate, in agreement with previous data, that the drug reduces in a dose-dependent way, the physiological response to the forced swim. But, moreover, this negative interaction between both stimuli also acts in the opposite manner, in a way that the exposure to stress reduces the HPA activation caused by amphetamine. In a series of experiments conducted with MPH we have demonstrated that the drug by itself does not modify the HPA axis, but, in the same way than amphetamine, is able to reduce the physiological response to stress (forced swim) when the drug is given immediately before stress. The effect is evidenced at the CNS level (CRF gene expression, the main factor that regulates the HPA axis), is observed in both young and adult animals and it is also detected when the drug is administered 30 min before exposure to stress. The protective effects of MPH are observed not only at the physiological level but also at the behavioral level in a two-way active avoidance/escape task, with an improvement in the learning and with lower levels of contextual fear conditioning. All together, the results show, for the first time, a protective effect of MPH in front of the effects of stress, having important clinical implications.
13

Estat funcional en persones de 75 anys o més anys no dependents

Arnau Bartés, Anna 03 February 2016 (has links)
Objectius: Conèixer l’estat funcional, i identificar els factors predictius d’incidència de nova discapacitat, i de supervivència a llarg termini en les persones de 75 anys o més sense dependència greu, ateses en un centre d’atenció primària d’àmbit rural. Mètodes: Estudi observacional d'una mostra aleatòria (n=315) de persones del Centre d'Atenció Primària El Remei (Vic, Barcelona, Espanya) sense dependència greu (Índex de Barthel>20). Es va avaluar l'estat funcional de les extremitats inferiors (EEII) mitjançant proves d'execució (Short Physical Performance Battery –SPPB-), l'Índex d'Activitats Instrumentals de la Vida Diària (AIVD) de Lawton i l'Índex d'Activitats Bàsiques de la Vida Diària (ABVD) de Barthel. Aquestes últimes van ser re-avaluades als 12 mesos. La pèrdua funcional es va definir com un descens de 10 o més punts en l'Índex de Barthel i/o la pèrdua de 2 o més activitats instrumentals. Es va avaluar l'estat vital als 10 anys de l'avaluació basal. Es van construir models de regressió lineal múltiple per identificar les variables associades a l'estat funcional en l'estudi de tall transversal, de regressió logística multivariant per identificar els factors associats amb la pèrdua funcional i de riscos proporcionals de Cox per determinar els factors associats a la supervivència. Resultats: L'edat mitjana va ser de 81,9 anys i el 60,6% eren dones. En l'avaluació basal, gairebé la meitat de les persones grans presentaven discapacitat per les AIVD i una tercera part presentava limitació funcional de les EEII. Els factors associats a l'estat funcional de les EEII van ser l'estat civil, l'índex de massa corporal, el número de fàrmacs, l'agudesa visual i auditiva (R2=0,208). Les variables associades a les AIVD van ser l'edat, el número de fàrmacs, l'estat cognitiu, l'agudesa visual i auditiva i l'estat funcional de EEII (R2=0,434). Les variables associades a les ABVD van ser l'edat, el sexe, la percepció subjectiva de l'estat de salut i l'estat funcional de EEII (R2=0,389). Un 23,4% van presentar pèrdua funcional als 12 mesos de seguiment. Les variables que es van mantenir com a factors predictius independents de pèrdua funcional van ser els ingressos hospitalaris (ORa=3,92; IC95%:1,35-11,39), la sospita de deteriorament cognitiu (ORa=2,60; IC95%:1,39-4,92) i la limitació funcional de les EEII (ORa=2,01; IC95%:1,02-3,97). La supervivència a 10 anys de les persones amb una puntuació en la SPPB <7 i ≥7 va ser de 0,23 i 0,37 (p<0,001), respectivament. Aquesta diferència es va mantenir en el model de Cox ajustat per l'edat, el sexe, el número de fàrmacs, l'estat cognitiu, l'índex de massa corporal i l'agudesa visual (HRa=1,37; IC95%: 1,01-1,86). Dos de les 3 proves de la SPPB, la velocitat de la marxa i aixecar-se de la cadira, es van mantenir com a factors predictius independents de supervivència. Conclusions: Les persones de 75 anys o més sense dependència greu presenten una prevalença considerable de limitació funcional de les EEII i de discapacitat lleu o inicial. Els factors associats a l’estat funcional difereixen segons utilitzem proves físiques que avaluïn la limitació funcional de les EEII, escales de discapacitat per les AIVD o per les ABVD. Els nostres resultats recolzen l’ús de probes físiques com la SPPB en l’atenció primària per identificar els individus en alt risc de pèrdua funcional. La SPPB és també un predictor independent de supervivència a llarg termini. La prova d'aixecar-se de la cadira podria ser un predictor tan útil com la bateria completa de l’estat funcional de les EEII, convertint-se en una bona alternativa per a l'àmbit de l'atenció primària, on la càrrega de la realització de les 3 proves podria ser excessiva. / Objetivos: Conocer el estado funcional, e identificar los factores predictivos de incidencia de nueva discapacidad, y de supervivencia a largo plazo en las personas de 75 años o más sin dependencia grave, atendidas en un centro de atención primaria de ámbito rural. Métodos: Estudio observacional de una muestra aleatoria (n=315) de personas del Centro de Atención Primaria El Remei (Vic, Barcelona, España) sin dependencia grave (Índice de Barthel>20). Se evaluó el estado funcional de las extremidades inferiores (EEII) mediante pruebas de ejecución (Short Physical Performance Battery -SPPB-), el Índice de Actividades Instrumentales de la Vida Diaria (AIVD) de Lawton y el Índice de Actividades Básicas de la Vida Diaria (ABVD) de Barthel. Estas últimas fueron re-evaluadas a los 12 meses. La pérdida funcional se definió como un descenso de 10 o más puntos en el Índice de Barthel y/o la pérdida de 2 o más actividades instrumentales. Se evaluó el estado vital a los 10 años de la evaluación basal. Se construyeron modelos de regresión lineal múltiple para identificar las variables asociadas al estado funcional en el estudio de corte transversal, de regresión logística multivariante para identificar los factores asociados con la pérdida funcional y de riesgos proporcionales de Cox para determinar los factores asociados a la supervivencia. Resultados: La edad media fue de 81,9 años y el 60,6% eran mujeres. En la evaluación basal, casi la mitad de los ancianos presentaban discapacidad para las AIVD y una tercera parte presentaba limitación funcional de las EEII. Los factores asociados al estado funcional de las EEII fueron el estado civil, el índice de masa corporal, el número de fármacos, la agudeza visual y auditiva (R2=0,208). Las variables asociadas a las AIVD fueron la edad, el número de fármacos, el estado cognitivo, la agudeza visual y auditiva y el estado funcional de EEII (R2=0,434). Las variables asociadas a las ABVD fueron la edad, el sexo, la percepción subjetiva del estado de salud y el estado funcional de EEII (R2=0,389). Un 23,4% presentaron pérdida funcional a los 12 meses de seguimiento. Las variables que se mantuvieron como factores predictivos independientes de pérdida funcional fueron los ingresos hospitalarios (ORa=3,92; IC95%:1,35-11,39), la sospecha de deterioro cognitivo (ORa=2,60; IC95%:1,39-4,92) y la limitación funcional de las EEII (ORa=2,01; IC95%:1,02-3,97). La supervivencia a 10 años de las personas con una puntuación en la SPPB <7 y ≥7 fue de 0,23 y 0,37 (p<0,001), respectivamente. Esta diferencia se mantuvo en el modelo de Cox ajustado por la edad, el sexo, el número de fármacos, el estado cognitivo, el índice de masa corporal y la agudeza visual (HRa=1,37; IC95%: 1,01-1,86). Dos de las 3 pruebas de la SPPB, la velocidad de la marcha y levantarse de la silla, se mantuvieron como factores predictores independientes de supervivencia. Conclusiones: Las personas de 75 o más años sin dependencia grave presentan una prevalencia considerable de limitación funcional de las EEII y de discapacidad leve o inicial. Los factores asociados al estado funcional difieren según utilicemos un instrumento que evalúe la limitación funcional de las EEII, escalas de discapacidad para las AIVD o para las ABVD. Nuestros resultados apoyan el uso de pruebas físicas como la SPPB en la atención primaria para identificar los individuos en alto riesgo de pérdida funcional. La SPPB es también un predictor independiente de supervivencia a largo plazo. La prueba de levantarse de la silla podría ser un predictor tan útil como la batería completa del estado funcional de las EEII, convirtiéndose en una buena alternativa para el ámbito de la atención primaria, donde la carga de la realización de las 3 pruebas podría ser excesiva. / Objectives: Knowing the functional status and identification of risk factors associated with new disability onset, and long-term survival in people aged 75 and older without severe dependence in a rural primary care setting. Methods: Observational study of a random sample (n=315) of people aged 75 years or older without severe dependence (Barthel Index>20) treated at a primary care center El Remei (Vic, Barcelona, Spain). Lower limb function was evaluated by the Short Physical Performance Battery, Instrumental Activities of the Daily Living (IADL) by the Lawton-Brody’s Index and Basic Activities of the Daily Living (BADL) by the Barthel Index. Activities of Daily Living were re-assessed after 12 months, defining functional loss as a fall of 10 or more points on the Barthel Index and/or 2 or more instrumental activities of the Lawton Index. Vital status was assessed at 10 years of follow-up. Multiple linear regression models were constructed to identify the variables associated with functional status in cross-sectional study, multivariate logistic regression to identify factors associated with functional loss and Cox proportional hazards to determine the factors associated with survival. Results: Mean age was 81.9 years (SD 4.9) and 60.6% were female. Around 50% of elderly patients without total dependence showed disability for IADL and a third showed lower limb functional limitation. The variables associated with lower limb functional status were marital status, body mass index, number of drugs, vision and hearing impairment (R2=0.208). The variables associated with IADL were age, number of drugs, cognitive impairment, vision and hearing impairment, and lower limb functional limitation (R2=0.434). The variables associated with BADL were age, sex, poor self-perceived health, and lower limb functional limitation (R2=0.389). 23.4% presented functional loss at the 12-month follow-up. Variables identified as independent predictors of functional loss were hospital admissions (aOR 3.92; 95%CI:1.35-11.39), cognitive impairment (aOR 2.60; 95%CI:1.39-4.92) and lower limbs functional limitation (aOR 2.01; 95%CI:1.02-3.97). Ten-year survival of elders with SPPB score <7 and ≥7 was 0.23 and 0.37 (p<0.001), respectively. This difference remained statistically significant in the Cox model adjusted by age, gender, number of drugs prescribed, cognitive status, body mass index and visual sharpness (adjusted HR=1.37; 95%CI: 1.01-1.86). Two of the three SPPB subtasks, walking speed and chair stand, were both individual independent predictors of 10-year survival. Conclusions: People aged 75 years or older without severe dependence have a considerable prevalence of functional limitation of the lower limbs and mild initial disability. Factors associated with functional status differ depending on the instrument used, the Short Physical Performance Battery or disability scales for IADL or ADL. Our results support the use of physical performance tests as the SPPB in primary care to identify individuals at high risk of functional loss. The SPPB is also an independent predictor of long-term survival. The chair stand subtask could be a predictor as useful as the full performance battery, becoming a good alternative for primary care where the burden of performing all three subtasks could be excessive.
14

Prevenció de la gestació múltiple en un programa de donació d’oòcits

Clua Obradó, Elisabet 20 June 2016 (has links)
La gestació múltiple està considerada una complicació de les Tècniques de Reproducció Assistida, especialment significativa en programes de Donació d’Oòcits (DO). No obstant, hi ha pocs autors que hagin avaluat el problema i establert els criteris a aplicar per a reduir-la. Els objectius d’aquesta tesi van incloure: 1) Descriure la incidència de les complicacions obstètriques i perinatals en els embarassos únics i múltiples, així com l' impacte addicional de l'edat de les receptores; 2) Analitzar els factors associats a l’embaràs múltiple en el programa de DO; 3) Avaluar les taxes acumulades (cicles de transferència d’embrions en fresc més cicles de transferència d’ embrions criopreservats) d'embaràs i nascut viu en els cicles de DO on s'havia realitzat la transferència selectiva d’un embrió (TES-1), en comparació amb els cicles amb transferència selectiva de dos embrions (TES-2); 4) Avaluar els resultats de l’aplicació del canvi d’estratègia de transferència embrionària de dos embrions cap a un embrió en el nostre programa de DO. Pel primer objectiu es va dur a terme mitjançant un estudi retrospectiu observacional de 225 gestacions úniques, 113 múltiples i 447 nens nascuts, on el cicle de recepció, l’embaràs i el part es controlaren en el nostre centre. Els resultats demostraven que, en les gestacions múltiples de DO, existia una major incidència de complicacions obstètriques (preeclàmpsia, ruptura prematura de membranes, cesàries i part preterme) i perinatals (baix pes al néixer, ingrés en cures intensives i mortalitat perinatal) que en les gestacions úniques. L’edat (≥40 anys) incrementava la incidència de diabetis gestacional i de cesàries. Pel segon objectiu, es va dur a terme un estudi retrospectiu de 945 cicles de recepció on s’havien transferit dos embrions (dia +2). Entre les variables estudiades, la qualitat embrionària va ser l’únic factor associat a la gestació múltiple. El risc de gestació múltiple era el doble si es transferien dos embrions òptims que dos no òptims. El tercer objectiu es va desenvolupar a través de tres estudis on es varen avaluar les taxes acumulades de gestació i nascut viu: i) un estudi retrospectiu per comparar els resultats de 1073 cicles TES-2 en dia+2, versus 66 cicles amb TES-1; ii) un segon estudi prospectiu aleatoritzat, que comparà els resultats de 34 cicles de TES-1 i 31 de TES-2 quan es disposava de mínim 5 embrions amb almenys 2 d’òptima qualitat en dia +3; iii) un estudi prospectiu analític aplicant els criteris establerts en la pràctica clínica per aconsellar TES-1 i que inclogué 297 cicles de TES-1 i 203 de TES-2. Es va concloure que en receptores de bon pronòstic, les taxes acumulades d’embaràs i nascut viu eren similars en les dues estratègies. No obstant, tot i que amb la transferència d’un embrió es reduïa la taxa de múltiples, es necessitava més temps per aconseguir la mateixa taxa d’èxit. Pel darrer objectiu, es va analitzar de forma retrospectiva la transferència d’un embrió en el període 2004-2014. Es va posar de manifest que la implementació de criteris mèdics i embriològics havia suposat un increment de transferència d’un embrió de 2.6% a 43.1%, amb una reducció de la taxa de gestació múltiple del 30% al 22.5% i sense una reducció clínicament rellevant de la taxa de gestació i nascut viu. Els resultats varen demostrar que, aplicant criteris mèdics i embriològics per transferir un embrió, s’aconseguia augmentar el percentatge de transferències úniques i reduir la taxa de gestació múltiple sense que es veiessin afectades les taxes acumulades de gestació i nascut viu. Tot i així, es necessitava més temps per aconseguir la mateixa taxa de gestació. / Multiple pregnancy is regarded as a complication of assisted reproductive technologies, especially significant in oocyte donation programmes (OD). However, few authors have assessed this issue or established criteria to reduce it. The objectives of this thesis were 1) to describe the incidence of obstetric and perinatal complications in single and multiple pregnancies, as well as the additional impact of recipient age; 2) to analyse the main factors associated with multiple pregnancy in the OD programme; 3) to assess the cumulative (fresh embryo transfer cycles plus frozen-thawed embryo transfer cycles) pregnancy and live birth rates in OD cycles with elective single embryo transfer (SET) compared with elective double-embryo transfer (DET); 4) to evaluate the results of implementing a strategy shift from transferring two embryos to transferring one in our OD programme. The first objective was accomplished through a retrospective observational study of 225 singleton pregnancies, 113 multiple and 447 live births, in which the reception cycle, pregnancy follow-up and labour were performed at our centre. The results showed that in multiple pregnancies from OD there was a higher incidence of obstetric (preeclampsia, premature rupture of membranes, caesarean sections and preterm delivery) and perinatal (low birth weight, admissions to the intensive care unit and perinatal mortality) complications than in singleton pregnancies. The incidence of gestational diabetes and caesarean section increased with age (≥40 years). For the second objective, a retrospective study of 945 reception cycles in which two embryos had been transferred (on day 2) was carried out. Among the variables analysed, embryo quality was the only associated factor. The risk of multiple gestation was twofold when two good-quality embryos were transferred compared with two non-good-quality embryos. The third objective was developed through three studies that evaluated the cumulative pregnancy and live birth rates: i) a retrospective study to compare the outcomes of 1073 cycles in which DET was performed on day 2, with 66 SET cycles; ii) a randomised prospective study comparing the results of 34 SET cycles with 31 DET cycles when there were a minimum of 5 embryos available with at least 2 good-quality embryos on day 3; iii) an analytic prospective study, with the application of the criteria established in clinical practice for the purpose of recommending SET, which included 297 SET and 203 DET cycles. We concluded that in good-prognosis recipients, cumulative pregnancy and live birth rates are similar in both strategies. However, although the multiple pregnancy rate was lower in SET, the time needed to achieve the same success rate was higher. For the last objective, we retrospectively analysed single-embryo transfers from 2004 until 2014. This analysis revealed that the application of medical and embryologic criteria led to an increase in single-embryo transfers from 2.6% to 43.1%, with a decrease in multiple pregnancy rates from 30% to 22.5%, without a clinically relevant reduction in the pregnancy and live birth rates. These results show that by applying medical and embryologic criteria to transfer one embryo, it is possible to increase the percentage of single-embryo transfers and reduce the multiple gestation rate without affecting the cumulative pregnancy and live birth rates. However, the time to pregnancy is higher when one embryo is transferred.
15

How the impact of stress changes with simultaneous administration of cocaine in rats?

Santos Rosa, Rui Pedro 15 April 2016 (has links)
La exposición al estrés aumenta la adquisición, mantenimiento y recaída de la adicción a las drogas, pero los efectos de la exposición concomitante a drogas y a estímulos estresantes severos no ha sido explorada. Nuestros estudios han sido realizados en ratas macho adultas Sprague-Dawley, distribuidas en 4 grupos en función de la inyección de cocaína y de la exposición a inmovilización (IMO). Los animales fueron inyectados con salino o con cocaína (30 mg/kg, ip) inmediatamente antes de 1 h de IMO. Los resultados indicaron que la exposición a la IMO indujo un incremento prolongado en los niveles plasmáticos de las hormonas del eje hipotálamo-pituitario-adrenal (HPA), corticosterona y hormona adrenocorticotrópica (ACTH), mientras que la cocaína únicamente incrementó la corticosterona pero con menor magnitud. La administración de cocaína disminuyó los niveles de ACTH (pero no de corticosterona) únicamente al finalizar la IMO, indicando la presencia de una leve sinergia negativa. Los efectos anorexígenos a largo plazo de la IMO se bloquearon parcialmente con la inyección de cocaína (sinergia negativa) la cual por ella misma también disminuía la ingesta de comida en los animales no estresados. Tanto la IMO como la cocaína redujeron la ganancia de peso corporal, aunque la disminución de peso corporal producida por la cocaína se demoró más en el tiempo y no se explicaba por los cambios en la ingesta de comida. Los efectos anhedónicos a largo plazo (medidos por la ingesta de soluciones de sacarina) no se afectaron por la administración de cocaína la cual por sí misma no tenía efecto. La exposición a la IMO indujo, veinticuatro horas después, un efecto ansiogénico en el laberinto elevado, que se acompañó por una disminución en la actividad locomotora. Aquí de nuevo la cocaína administrada simultáneamente con la IMO no modificó esta conducta. La conducta activa en el test de natación forzada (escape) no se afectó ni por la cocaína ni por la IMO, pero la IMO incrementó de forma modesta la natación suave en los animales no inyectados con cocaína. La IMO indujo también una sensibilización del eje HPA en respuesta a dos estímulos estresantes heterotípicos diferentes, mientras que los efectos de la cocaína sobre dicha sensibilización no fueron consistentes. La exposición a la IMO produjo también un efecto ansiogénico en el test de la respuesta acústica de sobresalto, efecto que se desvaneció después de veinticuatro horas, y la inyección de cocaína no modificó dicha conducta. Los animales administrados con cocaína en la primera exposición a la IMO no mostraron adaptación homotípica al estrés, al contrario de los animales solo expuestos a la IMO. El resultado principal de los estudios que utilizaron el c-fos como marcador de activación neuronal (ISH) indicaron que la cocaína bloqueó la activación inducida por la IMO en el accumbens, en el núcleo del lecho de la estría terminal y el dorsal del Rafe. Por otra parte, los estudios con RT-PCR mostraron que el incremento del factor liberador de la corticotropina (CRF) en la amígdala inducido tanto por la exposición a la cocaína como a la IMO (por separado) se bloqueó por la exposición simultánea a ambos estímulos. En general, la cocaína parece proteger más que exacerbar los efectos neurales, neuroendocrinos y conductuales de la exposición a un estímulo estresante severo, sugiriendo una sinergia negativa entre los dos estímulos. / Exposure to stress increases the acquisition, maintenance and relapse of drug addiction, but the effects of concomitant exposure of drugs and acute severe stressors have not been explored. Our studies were conducted in adult male Sprague-Dawley rats, distributed into four groups in function of cocaine injection and exposure to immobilization (IMO). Animals were injected with saline or cocaine (30 mg/kg, ip) immediately before 1 h of IMO. Results indicated that exposure to IMO induced a prolonged increase in plasma ACTH and corticosterone levels, whereas cocaine only increased corticosterone with a less potent magnitude. Cocaine administration decreased ACTH levels (but not corticosterone) only at the end of IMO, reflecting a mild negative synergism. The long-term anorectic effects of IMO were partially blocked by cocaine injection (negative synergism) which itself also decreased food intake but only transiently and in non-stressed animals. Both IMO and cocaine reduced body-weight gain, although the decrease in weight gain induced by cocaine was delayed more in time and not explained by changes in food intake. The long-term anhedonic-like effects of IMO (measured by the intake of saccharine solutions) were not affected by cocaine administration that itself had no effect. Exposure to IMO induced, twenty-four hours later, an anxiogenic-like effect in the EPM test, accompanied by a decrease in motor activity. Here again cocaine was not able to modify this behaviour alone or concomitantly with IMO. The active behavior in the FST (struggling) was not affected neither by cocaine nor by IMO, but IMO modestly increased mild swimming in non-cocaine injected animals. IMO was able to induce a sensitization of the HPA axis in response to two different heterotypic stressors, although the effects of cocaine in sensitization were not consistent. The exposure to IMO produced an anxiogenic-like effect in the ASR test, effect that vanished after twenty-four hours, and cocaine injection did not modify this behavior. The animals administered with cocaine in the first exposure to IMO, showed no homotypic adaptation to stress, contrary to the animals that were only exposed to IMO. The main finding of the studies using c-fos as marker of neuronal activation (ISH) indicated that cocaine blocked the activation induced by IMO in the accumbens, the bed nucleus of the stria terminalis and the dorsal Rafe. On the other hand, the studies with RT-PCR showed that the increase in CRF in the amygdala induced by cocaine and by IMO was blocked by the simultaneous exposure to both stimuli. In general, cocaine does appear to protect more than exacerbate the neuroendocrine and behavioral effects of exposure to a severe stressor, suggesting a negative synergy between both stimuli.
16

Factores asociados al fallo de implantación: factor embrionario en edad materna avanzada

Devesa Rodríguez de la Rúa, Marta 09 February 2016 (has links)
Debido al creciente retraso en la edad de la maternidad, existe un mayor uso de las técnicas de reproducción asistida por mujeres de edad avanzada. Este colectivo de pacientes se enfrenta a dos principales limitaciones: la baja respuesta a la estimulación ovárica y las bajas tasas de implantación. La primera hipótesis del trabajo establece que es posible identificar parámetros que permitan discriminar aquellas parejas en las que puede ser eficiente realizar un ciclo de FIV con gametos propios de aquellas en las que debemos plantear recurrir directamente a ovocitos donados. Para ello se analizan, de forma retrospectiva, 6348 ciclos de Fecundación In Vitro y 1522 ciclos de criotransferencias, resultantes de los ciclos en fresco, realizados a 4570 mujeres de ≥38 años entre 2000-2013. Se ha desarrollado un modelo predictivo de tasa acumulada de nacido vivo en función de la edad y el número de ovocitos recuperados que permite individualizar el pronóstico y asesorar a las pacientes con datos objetivos: a partir de los 44 años, la tasa acumulada de nacido vivo, independientemente de la respuesta ovárica, no alcanza el 3% y, por tanto, la recomendación sería el uso de ovocitos donados, mientras que para el resto de franjas etáreas, el asesoramiento se hará en función de la edad y la respuesta ovárica esperada. La tasa de nacido vivo por transferencia fue: 25.9% en 38-39 años, 17% en 40-41 años, 9% en 42-43 años y 1.7 en ≥ 44 años. Las tasas acumuladas de nacido vivo, considerando el ciclo en fresco y las criotransferencias, fueron: 23.8% a los 38-39 años, 15.8% a los 40-41 años, 6.6% a los 42-43 años y 1.2% a partir de los 44 años. La criopreservación de embriones excedentes aumentó significativamente la tasa de nacido vivo en fresco pero el beneficio de las criotransferencias en sí mismas fue limitado. La segunda hipótesis establece que, si la aneuploidía es la principal causa del fallo de implantación, el cribado de aneuploidías preimplantacional, con las nuevas tecnologías de estudio completo de los 24 cromosomas, debería mejorar los resultados por transferencia en mujeres de edad reproductiva avanzada. Se analizan retrospectivamente 142 ciclos realizados a mujeres ≥ 38 años entre 2011-2014. Si bien el reducido tamaño muestral obliga a ser cautos con las interpretaciones, se observa un beneficio en relación a las tasas de nacido vivo por transferencia, que fueron: 43.3% en 38-39 años, 51.8% en 40-41 años y 50% a partir de los 42 años. No obstante, la tasa de transferencia a partir de los 44 años no llega al 12% por lo que, en esta franja de edad el beneficio se limita a la prevención de fallos de implantación y abortos. / There is a continous trend towards childbearing delay. This situation leads to an increased use of assisted reproductive technologies in advanced reproductive aged women. The main limiting factors that women of advanced reprodutive age have to face when undergoing In Vitro Fertilization (IVF) are: low ovarian response and decreased implantation rates. The first hypothesis stablishes that: it is possible to identify parameters that allow to distinguish between those patients in which IVF with own oocytes is still efficient and those in which oocyte donation should be our first recommendation. In the first part of this study, we rerospectively analyzed 6348 IVF cycles and 1522 subsequent frozen embryo cycles, performed in 4570 women of ≥38 years between 2000-2013. We built a predictive model of cumulative live birth rate according to age and oocyte yield that allows individualized, data-driven counselling: patients of 44 years and over, would never reach a 3% cumulative live birth rate irrespective of the number of oocytes retrieved, so oocyte donation should be the recommended strategy. For the other age groups, patients should be counselled according to their age and expeced ovarian response. Live birth rate per embryo transfer was: 25.9% at 38-39 years, 17% at 40-41 years, 9% at 42-43 years and 1.7 at ≥ 44 years. Cumulative live birth rates, considering fresh and frozen embryo transfers, were: 23.8% at 38-39 years, 15.8% at 40-41 years, 6.6% at 42-43 years and 1.2% from 44 onwards. Cryopreservation significantly increased live birth rates in the fresh cycle but the extra benefit of the frozen embryo tranfers was limited. The second hypothesis establishes that, if aneuploidy is the main reason of implantation failure, preimplantational genetic screening (PGS) should with whole chromosome analysis should improve results, in a per transfer basis, in women of advanced reproductive age. A retrospective analysis of 142 PGS cycles performed in women ≥ 38 years was carried out. Reduced sample size leads to extreme caution when interpreting results; nevertheless, a benefit was observed regarding live birth rates per embryo transfer: 43.3% at 38-39 years, 51.8% at 40-41 years and 50% from 42 onwards. The probability of reaching embryo transfer from 44 years and behond did not reach 12% and, therefore, the main benefit of this strategy at this age is prevention of implantation failures and of miscarriages.
17

Densidad mineral ósea y cáncer de mama en la menopausia

Bordés Infantes, María 30 November 2015 (has links)
INTRODUCCIÓN: La asociación entre cáncer de mama y una elevada densidad mineral ósea (DMO) en la menopausia, ha sido un tema muy debatido en la literatura actual, con estudios a favor y otros en contra. Se ha demostrado que existe una relación entre el cáncer de mama y el estímulo estrogénico. HIPÓTESIS Y OBJETIVOS: Una elevada DMO (Z-Score≥2) en mujeres menopáusicas, es un signo indirecto de hiperestrogenismo. El objetivo fue demostrar una relación positiva entre cáncer de mama y valores elevados para Z-Score en mujeres menopaúsicas. Y secundariamente, establecer el riesgo de cáncer de mama en función de la DMO y comparar las características tumorales y pronósticas en dichas pacientes. MATERIAL Y MÉTODOS: La primera parte se trató de un estudio longitudinal retrospectivo observacional durante 14 años (2000 a 2014), sobre 12.753 mujeres menopaúsicas seguidas en nuestro Centro. La mediana de seguimiento fue 4,65 años. La segunda parte, se trató de un estudio observacional retrospectivo analítico sobre 223 cánceres desarrollados en menopaúsicas con una densitometría ósea previa y con un seguimiento posterior en nuestro Centro (2000-2014). Se analizaron la edad, tamaño tumoral, afectación ganglionar, focalidad tumoral, tipo y grado histológicos, receptores hormonales, HER-2, Ki 67, subtipo molecular, tratamiento oncológico recibido, tratamiento óseo, Z-Score y estado clínico en la última visita realizada. RESULTADOS: La Odds ratio para mujeres con Z-score≥2 para desarrollar cáncer de mama fue 1,552 y el riesgo ajustado por la edad fue HR=1,529 (p<0,05). A mayor Z-Score mayor edad de aparición del cáncer (p=0,007). La afectación ganglionar en pacientes con Z-Score≥2 fue el triple que el resto (p=0,046). La multifocalidad tumoral aumentó con la Z-Score (p=0,3). Tipo histológico predominante fue el CDI+CDIS globalmente. El grado histológico predominante fue GI, siendo los tumores con Z-Score [-1,9 y -1] y ≥2, más indiferenciados que el resto (p=0,1). Los receptores hormonales aumentaron su positividad conforme lo hizo el valor de la Z-Score sin diferencias significativas. HER-2 presentó una distribución heterogénea en los distintos grupos, predominando en el grupo Z-Score [-1,9 y -1] (p=0,3). La relación entre Z-Score y Ki67 fue inversa (p=0,3). El subtipo molecular predominante fue el Luminal con una relación directa con el Z-Score. El triple negativo predominó en el Z-Score [1,9 y 1] y el HER-2 en el [-1,9 y -1]. La cirugía fue en su mayoría conservadora, siendo los casos de cirugía radical más frecuentes en las pacientes con DMO normal o aumentada. En adyuvancia, destacó que la hormonoterapia en pacientes con DMO elevada fue con IA por 5 años, frente al grupo control que recibió tamoxifeno (p=0,003). Conforme disminuyó la Z-Score aumentaron las recidivas locales (p=0,02). El valor de la Z-Score confirió una protección para la progresión de la enfermedad independientemente de la edad, afectación ganglionar y subtipo molecular (HR=0,587, p<0,001). CONCLUSIÓN: Las mujeres con Z-Score≥2 presentan mayor riesgo de cáncer de mama en menopausia. El valor de la Z-Score es un factor pronóstico independiente de la edad, afectación ganglionar y subtipo molecular para la progresión de la enfermedad. A mayor Z-Score, mejor pronóstico de la enfermedad. / INTRODUCTION: The association between breast cancer and a high bone mineral density (BMD) in the menopause, has been a quite debated issue in the current literature with researches in favour of and against it. It has been shown that there is a link between the breast cancer and the estrogenic stimulus. HYPHOTESIS AND OBJECTIVES: A high BMD (Z-Score≥2) in menopausal women, is an indirect sign of hyperestrogenism. The objective was to demonstrate a positive link between breast cancer and high levels for Z-Score in menopausal women. And secondarily, to stablish the risk of breast cancer according to BMD and to compare the tumor and prognostic features in these patients. MATERIALS AND METHODS: The first part was an observational retrospective longitudinal research over 14 years (2000 to 2014), about 12.753 menopausal women followed in our center. Median follow-up was 4,65 years. The second part, it was about an observational retrospective analytical research on 223 cancers developed in menopausal women with a prior bone densitometry and a subsequent follow-up in our center ( 000-2014). We examined the age, tumor size, lymph node involvement, tumor focality, histological type and grade, hormonal receptors, HER-2, Ki67, molecular subtype, oncological received treatment, bone treatment, Z-Score and clinical status in the last medical visit. RESULTS: The Odds ratio for women with Z-score ≥2 for breast cancer was 1,552 and the age adjusted risk was HR=1,529 (p<0,05). The higher Z-score greater age of onset of cancer (p=0,007). Lymph node involvement in patients with Z-Score≥2 was triple than the rest (p=0,046). The tumor multifocality increased with the Z-Score (p=0,3). Overall, the predominant histological type was CDI+CDIS. The main histological grade was GI, being the tumours with Z-Score [-1,9 y -1] and ≥2, more undifferentiated than the others (p=0,1). The hormonal receptors increased its positivity the same like the value of Z-Score without significant differences. HER-2 showed a heterogeneous distribution in the different groups, prevailing in the group Z-Score [-1,9 y -1] (p=0,3). The link between Z-Score and Ki67 was reverse (p=0,3). The main molecular subtype was Luminal with a direct connection with the Z-Score. The negative triple prevailed in Z-Score [1,9 y 1] and the HER-2 in the [-1,9 y -1].The surgery was conservative in most of the cases, being the radical surgery more frequent in normal and increased BMD patients. In adyuvance, emphasized that hormone therapy in patients with high BMD was IA for 5 years, compared to the control group who received tamoxifen (p=0,003). It according decreased Z-Score increased local recurrence (p=0,02). The value of Z-Score conferred protection for disease progression regardless of age, lymph node involvement and molecular subtype (HR=0,587, p<0,001). CONCLUSION: Women with Z-Score≥2 increase the risk of breast cancer in menopause. The value of Z-Score is an independent prognostic factor from age, lymph node involvement and molecular subtype for the disease progression.
18

Avaluació de l’ús d’esferes vaginals conjuntament amb els exercicis musculars del sòl pelvià en el tractament primari de la incontinència urinària femenina

Porta i Roda, Oriol 22 December 2015 (has links)
Introducció La incontinència urinària (IU) en la dona és un problema freqüent que té un elevat impacte en la qualitat de vida. La rehabilitació muscular del sòl pelvià (RMSP) forma part del tractament de primera línia per a qualsevol tipus d’IU. Els exercicis de RMSP es poden fer amb o sense l’ajuda d’algun dispositiu vaginal. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és donar resposta a dues preguntes de recerca: 1- Les esferes vaginals, són eficaces i segures com a part d’un programa de RMSP per a la IU femenina? I, 2- Les esferes vaginals, potencien l’adherència a la RMSP? Quins són els determinants i les barreres de l’adherència al tractament? Material i Mètode Es va realitzar un assaig clínic controlat, prospectiu, multicèntric, aleatoritzat i de grups paral·lels. Les participants, dones amb IU clínica, van ser assignades de forma aleatòria per rebre un programa supervisat d’exercicis de RMSP dues vegades al dia, 5 dies a la setmana, durant 6 mesos amb esferes vaginals (grup estudi) o per rebre el mateix programa però sense les esferes vaginals (grup control). La variable de resultat principal va ser la puntuació de la prova International Consultation on Incontinence Questionnaire-Short Form (ICIQ-UI-SF) als 6 mesos. Les variables secundàries van ser els resultats de la Prova de la Compresa d’1 hora (1-hour Pad-test), del King’s Health Questionnaire (KHQ) i els d’una escala tipus Likert de 5 ítems per a l’avaluació subjectiva del resultat. L’adherència es va mesurar amb el qüestionari de Morisky-Green. Es va realitzar una anàlisi secundària dels resultats d’adherència per tal d’investigar els determinants i barreres de l’adherència i la seva influència en els resultats del tractament. Resultats Es van incloure 70 pacients, 37 aleatoritzades al grup tractament (Kegel + esferes) i 33 al grup control (Kegel). Es van poder analitzar les dades de 65 participants (35 grup tractament i 30 controls). Els resultats de l’ICIQ-UI-SF van millorar de manera significativa al cap d’1 mes de seguiment al grup esferes respecte al grup control (p<0.01) i en ambdós grups als 6 mesos. Al final del seguiment (6 mesos), la prova de la compresa d’1 hora va millorar en el grup esferes i, en canvi, no en el grup control. No hi va haver diferències significatives entre ambdós grups pel que fa als resultats del KHQ ni en la valoració subjectiva d’eficàcia i seguretat en aquest període de seguiment. Els efectes adversos observats van ser lleus i transitoris (4 en el grup esferes i 1 en el grup control). No hi va haver diferències significatives en l’adherència al tractament al final del seguiment (33% d’adherència en els controls, 42.9% en el grup tractat). En ambdós grups, el motiu principal per la no-adherència va ser que les participants simplement van oblidar realitzar els exercicis. Els resultats de l’ICIQ-UI-SF entre pacients que es van adherir i les que no ho van fer no va diferir significativament (p=0.143). No es va observar una diferència significativa en l’adherència entre aquelles participants que van obtenir més millora en la IU i les que en van obtenir menys al final del seguiment (p=0.140). Conclusions La incontinència urinària va millorar en els dos grups, però les participants que van utilitzar les esferes van començar a millorar de forma més ràpida. Les esferes van ser ben tolerades i no van causar efectes adversos. Les esferes no van actuar com a facilitador de l’adherència. La manca d’adherència va ser deguda a que les participants van oblidar la realització dels exercicis amb independència de l’eficàcia del tractament i de la gravetat de la incontinència. / Introduction Urinary incontinence (UI) is a highly prevalent condition in women and significantly impairs quality of life. Pelvic floor muscle training (PFMT) is a first-line therapy for all types of UI. Pelvic floor rehabilitation exercises can be done through exercises alone or in combination with intravaginal devices (spheres or cones). It is the objective of this thesis to provide meaningful answers to two main research questions: 1- Are vaginal spheres safe and efficacious as part of PFMT treatment programs for female UI? And, 2- Do vaginal spheres enhance adherence to PFMT therapy? Which are the determinants and barriers of adherence to PFMT treatment? Materials and Methods We conducted a randomized, controlled, multicentre, parallel-group, prospective pilot study. Participants were women with UI. Women assigned to the treatment group were asked to use vaginal spheres while they performed PFMT at home. The control group performed the same domiciliary training program without this or any other device. In both groups, PFMT consisted of Kegel exercises for 15min, twice daily, at least 5 days a week for a period of 6 months. The primary endpoint for this study was the International Consultation on Incontinence Questionnaire Short Form (ICIQ-UI-SF) score. Secondary endpoints were the 1-hour pad-test, the Kings’ Health Questionnaire (KHQ), subjective efficacy and tolerance, and Morisky-Green questionnaire score to assess adherence to treatment. We performed a secondary analysis of data to investigate the determinants and barriers of adherence and their association with treatment outcome. Results A total of 70 women were included and randomized to receive treatment, 37 to PFMT with vaginal spheres and 33 to PFMT alone. Data from 65 patients (35 treated patients and 30 controls) were finally suitable for analysis. ICIQ-UI-SF results improved significantly at 1-month follow-up in the spheres group (p< 0.01) and at 6 months in the controls. At the end of follow-up (6 months), the 1-hour pad-test improved in the spheres group but not in the control group. No significant differences were found in the KHQ results or in the subjective evaluation of efficacy and safety. Mild transient side effects were reported in four patients in the spheres group and one in the control group. There were no significant differences in adherence to treatment between groups at the end of follow-up (33.3% adherence in controls and 42.9% in spheres group). The largest group of non-adherent women in both arms were those who mainly forgot to do the exercises. ICIQ-UI-SF results between adherent and non-adherent women did not differ significantly (p=0.143). No significant difference was observed in adherence between women who attained greater improvements and those who had poorer improvements in urinary incontinence after treatment (p=0.140). Conclusions Both treatments improved urinary incontinence but women who performed the exercises with vaginal spheres showed an earlier improvement. Vaginal spheres were well tolerated and safe. In patients with urinary incontinence, vaginal spheres as an adjunct to PFMT did not increase adherence to pelvic muscle exercises. Lack of persistence appeared to be due to forgetfulness and did not seem to be influenced by the efficacy of PFMT.
19

Transmission of porcine reproductive and respiratory syndrome virus (PRRSV): assessment of the reproduction rate (R) in different conditions

Pileri, Emanuela 19 November 2015 (has links)
La cuantificación de la transmisión del Virus del síndrome reproductivo y respiratorio porcino (VSRRP) es crucial para estimar el potencial de la vacunación como medio de control de la infección a escala poblacional. El objetivo de la presente tesis fue determinar la tasa de reproducción (R) del VSRRP en condiciones de campo y experimentalmente, usando como modelo cerdos destetados y de engorde. El primer estudio tuvo como objetivo estimar de forma preliminar de la R del VSRRP en dos granjas de ciclo cerrado (F1 y F2) infectadas de forma endémica. En ambos casos, un lote entero de lechones fue monitoreado desde destete hasta matadero. Basándose en los resultados serológicos, el tiempo necesario para alcanzar el 50% de animales infectados fue de 7 y 3,5 semanas en la F1 y F2, respectivamente. El valor de R para la transmisión del VSRRP fue estimado en 3,53 (CI95%: 2,89-4.18) y 7,11 (CI95%: 3,55-10,68) para F1 y F2, respectivamente. El segundo estudio pretendía determinar la eficacia de la vacunación en un modelo experimental de transmisión por contacto en grupos. Lechones de 3 semanas de edad (n=98) fueron divididos en dos grupos: 1) cerdos V, vacunados con una vacuna comercial atenuada del genotipo 1, y 2) cerdos NV, sin tratamiento. Cinco semanas más tarde, 14 NV (a partir de ahora animales “semillas” (S)) fueron inoculados por vía intranasal (IN) con la cepa 3267 del VSRRP (genotipo 1). Dos días después, un S fue introducido en corrales de 5 V o 5 NV (8 grupos de 1S:5V y 6 grupos de 1S:5NV). Tras 21 días de contacto con el S, todos los NV desarrollaron viremia mientras que solo el 52.5% de V se infectó. El tiempo medio de supervivencia fue de 7 y 21 días para los NV y V, respectivamente (p<0,05). El valor de R fue 2,78 (CI95%: 2,13-3,43) y 0,53 (CI95%: 0,19-0,76) para los NV y V, respectivamente (p<0,05). Además, la vacunación redujo significativamente la duración de la viremia y del periodo de excreción del virus por las vías nasal y fecal. En el tercer estudio, la transmisión del virus y la eficacia vacunal fueron evaluadas en modelo experimental de transmisión por contacto de tipo uno a uno. Como en el estudio anterior, 44 lechones de 3 semanas de vida fueron divididos en dos grupos: V y NV. Cuatro semanas más tarde, 18 NV fueron separados e inoculados IN con el mismo aislado usado en el estudio 2 (animales S). Dos días después, cada S fue reagrupado con un V o un NV formando 12 réplicas de 1S:1V y seis de 1S:1NV. Los animales se siguieron por 21 días. Los V infectados desde el S (Vinf) venían trasladados (en menos de 24 horas) a un nuevo corral donde venían dejados en contacto con un nuevo V no infectado y reservado desde el inicio (Vc ). Todos los NV y V se infectaron tras contacto con el S pero la duración de la viremia se redujo desde 12,5±2,7 días en los NV a 5,5±4,3 días en los V (p<0,005). Además, el tiempo necesario para infectarse fue de 13.6±3 y 5,4±2,7 días en los NV y V, respectivamente. La transmisión desde Vinf a Vc tuvo lugar en 7/8 animales (87.5%), pero la duración de la viremia y el área bajo la curva (AUC) de la carga vírica en suero se redujeron significativamente en los Vc (AUC: 0.98, 0.87, 0.79 para NV, Vinf y Vc, respectivamente, p<0.05). In conclusión, los resultados de la presente tesis indican que para el VSRRP de genotipo 1 y subtipo 1, la vacunación masiva de los animales puede ser una herramienta efectiva para parar o disminuir significativamente la transmisión. / The quantification of Porcine reproductive and respiratory syndrome virus (PRRSV) transmission is crucial to foresee the potential of vaccination as a mean of control of the infection at a population level. The aim of the present thesis was to determine the reproduction rate (R) of PRRSV under field and experimental conditions using weaners/growers as a model. Study 1 was directed to preliminary assess R of PRRSV in two endemically infected farrow-to-finish farms (F1 and F2). In both cases, a whole batch of weaners was followed serologically from weaning to slaughtering age. Based on serological data, the average time needed to reach 50% of infected pigs was 7 and 3.5 weeks in F1 and F2, respectively. R value for PRRSV transmission was estimated to be 3.53 (CI95%: 2.89-4.18) and 7.11 (CI95%: 3.55-10.68) for F1 and F2, respectively. The second study was directed to assess the efficacy of the vaccination in an experimental study of transmission by contact in groups. Ninety-eight 3-week-old piglets were divided in two groups: 1) V pigs, vaccinated with a commercial attenuated PRRSV genotype 1 vaccine, and 2) NV piglets, kept as unvaccinated controls. Five weeks later, 14 NV pigs (from now on seeders (S)) were inoculated intranasally (IN) with PRRSV genotype 1 isolate 3267. Two days later, one S was mingled with 5 V or 5 NV pigs (8 groups of 1S:5V and 6 replicas of 1S:5NV). After 21 days of contact with the S, all NV developed viremia while only 52.5% of V pigs were become viremic. The average 50% survival period was 7 and 21 days for NV and V pigs, respectively (p<0.05). The R value was 2.78 (CI95%: 2.13-3.43) and 0.53 (CI95%: 0.19-0.76) for NV and for V pigs, respectively (p<0.05). Moreover, vaccination significantly reduced the biological parameters related to transmission, such as the duration of viremia and shedding of virus by the nasal and fecal routes. In the third study, the transmission of PRRSV and vaccine efficacy were assessed using one-to-one experiments, a scenario where the probability of transmission between animals was the highest possible. Forty-four 3-week-old piglets were divided in 2 groups as above: V and NV. Four weeks later, 18 NV were inoculated IN with the same isolate as in study 2 (S pigs). Two days later, S pigs were mixed in a 1:1 basis with V and NV pigs, namely 1S:1V (n=12) and 1S:1NV (n=6) and were then followed for 21 days. Once a V pig was detected as viremic as a result of the contact with a S, the infected V (Vinf) was transferred (in less than 24 h) to a new pen where it was left in contact with a new V (from now Vc) for at least 14 days. All NV and V pigs became viremic after contacting S pigs; however, the average duration of viremia was reduced from 12.5±2.7 to 5.5±4.3 days comparing V pigs to NV (p<0.05). Also, V animals needed on average 13.6±3 days in order to become infected from the S compared to NV (5.4±2.7 days, p< 0.05). Transmission from Vinf to Vc pigs occurred in 7/8 animals (87.5%) but the mean length of viremia as well as the area under the curve (AUC) for viral load in sera of Vc pigs were also significantly reduced (AUC: 0.98, 0.87 and 0.79 for NV, Vinf and Vc, respectively, p<0.05). In conclusion, the data shown in the present thesis indicated that for genotype 1 subtype 1 PRRSV, mass vaccination of pigs can be a tool effective to stop or to significantly reduce the transmission of the virus.
20

Macroprolactinemia: identificación y aspectos clínicos

Vanrell Barbat, Cristina 01 February 2016 (has links)
La macroprolactina es una variante molecular de la prolactina (PRL), que se origina de la unión de varias moléculas de PRL monomérica con autoanticuerpos IgG. Se denomina macroprolactinemia a aquellas hiperprolactinemias en las que predominan estas macromoléculas, cuyo gran tamaño las confina al espacio vascular, lo que parece ser la causa de la escasa acción biológica que presentan. Sin embargo, en los casos de macroprolactinemias en los que los niveles de PRL monomérica libre también son altos, se podría encontrar más clínica de hiperprolactinemia. También hay dudas acerca de la forma en que se segregan estos macroagregados: si bien directamente como tal, o en forma de PRL monomérica y se agregan formando las macromoléculas posteriormente en el torrente sanguíneo. La línea de investigación desarrollada tiene como objetivo ampliar el conocimiento respecto a algunas dudas existentes sobre la epidemiología y acción bioquímica de la macroprolactina, así como sus diferencias con la hiperprolactinemia de predominio monomérico. Siendo de especial interés las incertidumbres respecto al origen estructural y fisiopatología de la macroprolactina. La investigación está dividida en dos partes. En primer lugar se ha estudiado un grupo de pacientes con hiperprolactinemia para evaluar aspectos relacionados a la epidemiología y prevalencia de macroprolactinemia, así como las implicaciones clínicas de la presencia de macroprolactina en comparación a la hiperprolactinemia con predominio de prolactina monomérica. La segunda parte del estudio tiene como objetivo evaluar la fisiopatología del eje hipotalámico-hipofisario. Para ello, se ha realizado una inducción farmacológica de liberación de prolactina a tres grupos de pacientes, con la finalidad de aportar información respecto a la cinética de formación de PRL en el grupo de pacientes con hiperPRL monomérica, con hiperprolactinemia a expensas de macroprolactina y compararlas a un grupo control (con niveles de prolactina normales). Los resultados de estos estudios indican que la macroprolactinemia afecta a una cuarta parte de las pacientes con hiperprolactinemia y se asocia a alteraciones menstruales de menor intensidad. Así mismo, presentan menor patología tumoral hipofisaria y mayor asociación con patología autoinmune. Sin embargo no hemos detectado una clara asociación entre la presencia de clínica y mayores niveles de prolactina monomérica libre. Por otro lado, se ha estudiado la farmacocinética de la liberación de prolactina tras la administración de un inhibidor de la dopamina. Se observó un aumento significativo de PRL (tanto total como monomérica libre) en los tres grupos. Sin embargo, al comparar la evolución entre ellos, se observa como en el grupo control y en las macroprolactinemias el ascenso de la PRL (total y monomérica libre) se produjo durante más tiempo que en el grupo de las hiperprolactinemias de predominio monomérico. Esto se puso también de manifiesto al analizar el área bajo la curva, que era superior en las macroprolactinemias con respecto a las hiperprolactinemias monoméricas y sin diferencias con el grupo control. Estos resultados sugieren que la macrorpolactinemia constituye un fenómeno extrahipofisario y no el resultado de cambios en el perfil hipofisario de producción de PRL. / Macroprolactin is a molecular variant of prolactin (PRL), which originates from the union of several molecules of monomeric-PRL with an IgG autoantibody. It is called macroprolactinemia those hyperprolactinemia in which these macromolecules are predominant. Its large size confines them to the vascular space, which seems to be the cause of the poor biological action presented. However in those cases of macroprolactinemia where free monomeric-PRL levels are also high, we might find clinical manifestations of hyperprolactinemia. There are also doubts about how these macroaggregates are segregated: either directly as such macromolecules or as monomeric-PRL and the macromolecules are formed later in the bloodstream. The aims of this line of research are to increase knowledge about the epidemiology and biochemical actions of macroprolactin and its differences with the predominantly monomeric hyperprolactinemia. It is of special interest some uncertainties regarding the structural origin and pathophysiology of macroprolactin. The study is divided into two parts. First, we have studied a group of patients with hyperprolactinemia and evaluated aspects related to epidemiology and prevalence of macroprolactinemia, as well as the clinical implications of the presence of macroprolactin compared to predominantly monomeric hyperprolactinemia. The second part of the study aims to evaluate the pathophysiology of hypothalamic-pituitary axis. To this end, we have induced a pharmacological prolactin release to three groups of patients, in order to provide information regarding the kinetics of formation of PRL in the group of patients with monomeric hyperprolactinemia, macroprolactin and a control group (with normal prolactin levels). The result of this study indicates that macroprolactinemia affects a quarter of the patients with hyperprolactinemia and is associated to lower intensity of menstrual abnormalities. They also have less pituitary tumour pathology and greater association to autoimmune disease. However, we have not detected a clear association between the presence of clinical symptoms and higher levels of free monomeric prolactin. Furthermore, we have studied the pharmacokinetics of the prolactin release, following the administration of a dopamine inhibitor. A significant increase in both, total and free PRL, was observed in the three groups. However, when comparing the evolution between them, we observed that in the control group and the macroprolactinemias, the rise of PRL (total and free) occurred during a longer period than in the group of predominantly monomeric hyperprolactinemia. This is also revealed by analysing the area under the curve, which was superior in macroprolactinemias with respect to the monomeric hyperprolactinemia, without differences with the control group. These results suggest that the macroPRL is an extrapituitary phenomenon and not the result of changes in pituitary PRL production profile.

Page generated in 0.5414 seconds