The present Doctoral Thesis focuses his research monographically on the figure of the Valencian composer D. Vicente Ramón Ramos Villanueva (1954-2012), considered one of the most relevant composers of the contemporary musical Valencian panorama of the last thirty years. Due to the lack of in-depth studies on the author, a short time after his premature death, the objectives of this work are focused on illuminating the different planes that make up the figure of the Valencian composer: biographical, catalographical and analytic-aesthetical. The structure and content of the Thesis is defined as follows: -I. INTRODUCTION: It includes the justification of the subject, the detailed study of the state of the question, the definition of the objectives and the planning of the methodology and sources for the research. -II. RESULTS: Where the body of research is exposed, divided into three planes that interact about the author. ·Biographical plane: Where the human side of the composer is treated, situating ourselves in the understanding of the social, vital and personal conjunctures that conditioned his artistic development (formation, received influences, developed work and aesthetic evolution). For this, a brief description of the socio-musical contexts is presented, followed by an extensive chronological biography divided in artistic-vital stages, narrated in detail and illustrated, and exposing a final approximation to the personality of the author. ·Catalographical plane: Detailed cataloguing of the author's entire corpus, until now non-existent, is carried out, as well as the crucial recovery of the scores of his grave situation of dispersion, gathering them here in a Digital Archive. ·Analytical and musical aesthetic plane: From the scores recovered for the Digital Archive, a musical analysis of the author's chamber production is carried out first, addressing a total of 56 works analyzed that cover the 32 years of musical production of the author. Later on, based on the observation and global analysis of the analyzes, establish the aesthetic, stylistic and thematic foundations of the musical language of Ramón Ramos, being able also in the last instance to determine throughout its different artistic stages the evolutionary line of its Musical aesthetics. -III. CONCLUSIONS: The final conclusions reached after the research carried out in the three levels about the author, as well as the reports on the results obtained, are presented. In addition, it points out the possible pending tasks and the research perspectives that are opened from this Doctoral Thesis. The Thesis ends with the enumeration of IV. BIBLIOGRAPHY consulted, and followed by the documentary ANNEXES and in digital format. / La presente Tesis Doctoral centra su investigación monográficamente en la figura del compositor valenciano D. Vicente Ramón Ramos Villanueva (1954-2012), considerado uno de los compositores más relevantes del panorama musical contemporáneo valenciano de los últimos treinta años. Ante la inexistencia de estudios profundos sobre el autor, escaso tiempo tras su prematuro fallecimiento, los objetivos del presente trabajo están enfocados a alumbrar los diferentes planos que componen la figura del compositor valenciano: biográfico, catalográfico y analítico estético. La estructura y el contenido de la Tesis se define del siguiente modo: -I. INTRODUCCIÓN: Incluye la justificación del tema, el estudio detallado del estado de la cuestión, la definición de los objetivos y la planificación de la metodología y fuentes para la investigación. -II. RESULTADOS: Donde se expone el cuerpo de las investigaciones, dividido en tres planos que interaccionan acerca del autor. ·Plano biográfico: Donde se trata el lado humano del compositor situándonos en la comprensión de las coyunturas sociales, vitales y personales que condicionaron su desarrollo artístico (formación, influencias recibidas, labor desarrollada y evolución estética). Para ello se expone una breve descripción de los contextos socio-musicales, seguido de una amplia biografía cronológica dividida en etapas artístico-vitales, narrada detalladamente e ilustrada, y exponiendo una final aproximación a la personalidad del autor. ·Plano catalográfico: Se lleva a cabo la catalogación detallada del corpus completo del autor, hasta ahora inexistente, así como la crucial recuperación de las partituras de su grave situación de dispersión, reuniéndolas aquí en un Archivo Digital. ·Plano analítico y estético musical: A partir de las partituras recuperadas para el Archivo Digital se realiza en primer lugar un análisis musical de la producción camerística del autor, abordando un total de 56 obras analizadas que abarcan los 32 años de producción musical del autor. Para posteriormente, a partir de la observación y estudio global de los análisis realizados, establecer los fundamentos estéticos, estilísticos y temáticos del lenguaje musical de Ramón Ramos, pudiendo además en última instancia determinarse a lo largo de sus diferentes etapas artísticas la línea evolutiva de su estética musical. -III. CONCLUSIONES: Se exponen las conclusiones finales alcanzadas tras las investigaciones llevadas a cabo en los tres planos acerca del autor, así como los informes sobre los resultados obtenidos. Además, se apuntan las posibles tareas pendientes y las perspectivas de investigación que se abren a partir de la presente Tesis Doctoral. La Tesis finaliza con la enumeración de la IV. BIBLIOGRAFÍA consultada, y seguida por los ANEXOS documentales y en formato digital. / La present Tesi Doctoral centra la seua investigació monogràficament en la figura del compositor valencià D. Vicente Ramón Ramos Villanueva (1954- 2012), considerat un dels compositors més rellevants del panorama musical contemporani valencià dels últims trenta anys. Davant de la inexistència d'estudis profunds sobre l'autor, escàs temps després de la seua prematura defunció, els objectius del present treball estan enfocats a il¿luminar els diferents plans que componen la figura del compositor valencià: biogràfic, catalogràfic i analític estètic. L'estructura i el contingut de la Tesi es definix de la manera següent: -I. INTRODUCCIÓ: Inclou la justificació del tema, l'estudi detallat de l'estat de la qüestió, la definició dels objectius i la planificació de la metodologia i fonts per a la investigació. -II. RESULTATS: On s'exposa el cos de les investigacions, dividit en tres plans que interaccionen sobre l'autor. ·Pla biogràfic: On es tracta el costat humà del compositor situant-nos en la comprensió de les conjuntures socials, vitals i personals que van condicionar el seu desenrotllament artístic (formació, influències rebudes, labor desenrotllada i evolució estètica). Per a això s'exposa una breu descripció dels contextos sociomusicals, seguit d'una àmplia biografia cronològica dividida en etapes artisticovitals, narrada detalladament i il¿lustrada, i exposant una final aproximació a la personalitat de l'autor. ·Pla catalogràfic: Es du a terme la catalogació detallada del corpus complet de l'autor, fins ara inexistent, així com la crucial recuperació de les partitures de la seua greu situació de dispersió, reunint-les ací en un Arxiu Digital. ·Pla analític i estètic musical: A partir de les partitures recuperades per a l'Arxiu Digital es realitza en primer lloc un anàlisi musical de la producció camerística de l'autor, abordant un total de 56 obres analitzades que comprenen els 32 anys de producció musical de l'autor. Per a posteriorment, a partir de l'observació i estudi global dels anàlisis realitzats, establir els fonaments estètics, estilístics i temàtics del llenguatge musical de Ramón Ramos, podent a més en última instància determinar-se al llarg de les seues diferents etapes artístiques la línia evolutiva de la seua estètica musical. -III. CONCLUSIONS: S'exposen les conclusions finals aconseguides després de les investigacions dutes a terme en els tres plans sobre l'autor, així com els informes sobre els resultats obtinguts. A més, s'apunten les possibles tasques pendents i les perspectives d'investigació que s'obrin a partir de la present Tesi Doctoral. La Tesi finalitza amb l'enumeració de la IV. BIBLIOGRAFIA consultada, i seguida pels ANNEXOS documentals i en format digital. / Oltra García, H. (2017). EL COMPOSITOR VALENCIANO VICENTE RAMÓN RAMOS VILLANUEVA (1954-2012): BIOGRAFÍA, CATÁLOGO DE OBRA Y FUNDAMENTOS ESTÉTICOS A TRAVÉS DEL ANÁLISIS MUSICAL DE SU OBRA CAMERÍSTICA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90471

Esta investigación comenzó como el intento de profundizar en las tesis de licenciatura de algunos estudiantes de la Facultad de Ciencias y Artes de la Comunicación en la Pontificia Universidad Católica del Perú (PUCP). Esos trabajos de tesis presentaban y analizaban experiencias creativas y artísticas en poblaciones excluidas, al interior de las cuales se generaron espacios novedosos de reconocimiento entre sus participantes, a menudo con el apoyo de los jóvenes autores de esas investigaciones. Los procesos, las historias y las personas que se dejaban mostrar en sus páginas han informado en los últimos años mis preguntas como profesor, estudiante de doctorado y profesional interesado en temas de desarrollo, ciudadanía e interculturalidad. Me han confirmado también que la investigación académica puede seguir aportando a una comprensión más profunda de estos espacios de nuestra realidad actual y contribuir a su fortalecimiento.

[ES] La música contemporánea irrumpe en Galicia entre las décadas de los setenta y noventa del pasado siglo, con propuestas postmodernistas en el entorno más próximo a Xuventudes Musicales de Vigo y festivales promovidos por Enrique Macías. En esta etapa aparecen los primeros intentos por crear un ensemble de música contemporánea con el grupo Talea, que junto con los ciclos y conciertos de intérpretes y compositores coruñeses se consideran los antecedentes más directos de la Asociación Galega de Compositores. A partir de la década de los noventa, Aticus 16 y Stimmung configuran dos propuestas con una clara pretensión por crear una agrupación diferente, un ensemble. Sin embargo, habría que esperar hasta mediados de los noventa para conocer el proyecto más ambicioso y representativo de música contemporánea surgido en el seno del Centro Galego de Arte Contemporáneo con el Departamento de Música y su Taller Instrumental. A partir de esta propuesta, se inicia una nueva etapa en el contexto musical gallego con la aparición de ensembles, que desembocará en la definitiva consolidación de un importante número de estas agrupaciones, además de ciclos y festivales específicos. En este recorrido, aparece el Grupo Instrumental Siglo XX como primera formación con una decidida apuesta por la música contemporánea surgida en el entorno de la Orquesta Sinfónica de Galicia, al que le sigue S@x 21 como primer grupo con una base orgánica definida sobre una agrupación de música de cámara que evoluciona hacia el ensemble. Con el cambio de siglo, el Ensemble Nordesía parece continuar algunas de las pautas marcadas por el Taller Instrumental del Centro Galego de Arte Contemporáneo que contó con músicos de distinta procedencia y mantuvo una estrecha relación con algunos de los compositores del Departamento de Música de este Centro. Fonos 21, Ensemble s21, Zoar y Múltiplensemble, en una clara evolución desde la agrupación de música de cámara hacia el ensemble, completaron esta primera década y, a partir de 2010, aparecen dos contundentes propuestas en la promoción y difusión de la música contemporánea, Vertixe Sonora Ensemble y el Taller Atlántico Contemporáneo. Completan esta segunda década del siglo Airas Ensemble, Música Práctica y Camerata OSG, resultando una etapa decisiva para la música en Galicia tanto por la programación de numerosos ciclos y festivales como por la gran diversidad de músicos en el ámbito de la música contemporánea. Esta tesis sirve de homenaje a estos músicos y pretende dar a conocer un colectivo, el de los ensembles de música contemporánea en la comunidad gallega, que ha contribuido mediante sus actividades a la normalización de esta música. Dentro de la amplia variedad de actividades llevadas a cabo por los ensembles, destacan los conciertos, con especial atención los que presentan estrenos de partituras. Además, las actividades susceptibles de ser consideradas como formativas: conciertos didácticos, charlas, seminarios, cursos y encuentros con compositores e intérpretes, demuestran una labor no siempre reconocida y valorada que ha contribuido a generar un reencuentro entre el público y una música, muchas veces, rechazada por los propios músicos. Este trabajo ha permitido visibilizar los ensembles de música contemporánea, un colectivo de músicos que ha difundido esta música en sus múltiples formatos y estéticas, ha creado nuevas sinergias entre diferentes expresiones artísticas y ha potenciado el reencuentro con el público. Los escasos trabajos relacionados con esta temática sugieren nuevos planteamientos en la investigación sobre los músicos y la música más reciente porque resulta imprescindible conocer el presente artístico para poder entender el pasado. Un compromiso que, como músicos, debemos contraer para generar una sociedad más pluralista y abierta a posibles cambios de paradigma en el arte. / [CA] La música contemporània irromp a Galícia entre les dècades dels setanta i noranta de passat segle, amb propostes postmodernistes en l'entorn més pròxim a Xuventudes Musicals de Vigo i festivals promoguts per Enrique Macías. En esta etapa apareixen els primers intents per crear un ensemble de música contemporània amb el grup Talea, que al costat dels cicles i concerts d'intèrprets i compositors de la Corunya es consideren els antecedents més directes de la Asociación Galega de Compositores. A partir de la dècada dels noranta, Aticus 16 i Stimmung configuren dos propostes amb una clara pretensió per crear una agrupació diferent, un ensemble. No obstant això, caldria esperar fins a mitjan noranta per a conéixer el projecte més ambiciós i representatiu de música contemporània sorgit en el si del Centro Galego de Arte Contemporáneo amb el Departamento de Música i el seu Taller Instrumental. A partir d'esta proposta, s'inicia una nova etapa en el context musical gallec amb l'aparició de ensembles, que desembocarà en la definitiva consolidació d'un important número d'estes agrupacions, a més de cicles i festivals específics. En este recorregut, apareix el Grup Instrumental Segle XX com primera formació amb una decidida aposta per la música contemporània sorgida a l'entorn de l'Orquestra Simfònica de Galícia, al qual li seguix S@x 21 com primer grup amb una base orgànica definida sobre una agrupació de música de cambra que evoluciona cap al ensemble. Amb el canvi de segle, el Ensemble Nordesía sembla continuar algunes de les pautes marcades pel Taller Instrumental del Centro Galego de Arte Contemporáneo que va comptar amb músics de diferent procedència i va mantindre una estreta relació amb alguns dels compositors del Departamento de Música d'este Centre. Fonos 21, Ensemble s21, Zoar i Múltiplensemble, en una clara evolució des de l'agrupació de música de cambra cap al ensemble, van completar esta primera dècada i, a partir de 2010, apareixen dos contundents propostes en la promoció i difusió de la música contemporània, Vertixe Sonora Ensemble i el Taller Atlántico Contemporáneo. Completen esta segona dècada del segle Airas Ensemble, Música Pràctica i Camerata OSG, resultant una etapa decisiva per a la música a Galícia tant per la programació de nombrosos cicles i festivals com per la gran diversitat de músics en l'àmbit de la música contemporània. Esta tesi servix d'homenatge a estos músics i pretén donar a conéixer un col¿lectiu, el dels ensembles de música contemporània en la comunitat gallega, que ha contribuït mitjançant les seues activitats a la normalització d'esta música. Dins de l'àmplia varietat d'activitats dutes a terme pels ensembles, destaquen els concerts, amb especial atenció els que presenten estrenes de partitures. A més, les activitats susceptibles de ser considerades com a formatives: concerts didàctics, xarrades, seminaris, cursos i trobades amb compositors i intèrprets, demostren una labor no sempre reconeguda i valorada que ha contribuït a generar un retrobament entre el públic i una música, moltes vegades, rebutjada pels propis músics. Este treball ha permés visibilitzar els ensembles de música contemporània, un col¿lectiu de músics que ha difós esta música en els seus múltiples formats i estètiques, ha creat noves sinergies entre diferents expressions artístiques i ha potenciat el retrobament amb el públic. Els escassos treballs relacionats amb esta temàtica suggerixen nous plantejaments en la investigació sobre els músics i la música més recent perquè resulta imprescindible conéixer el present artístic per a poder entendre el passat. Un compromís que, com a músics, hem de contraure per a generar una societat més pluralista i oberta a possibles canvis de paradigma en l'art. / [EN] Contemporary music burst onto the scene in Galicia between the seventies and the nineties of the last century, with postmodernist proposals in the environment closest to Xuventudes Musicales de Vigo and festivals promoted by Enrique Macías. During this period, the first attempts to create a contemporary music ensemble appeared with the group Talea, which together with the cycles and concerts of performers and composers from A Coruña are considered the most direct antecedents of the Asociación Galega de Compositores. In the 1990s, Aticus 16 and Stimmung formed two proposals with a clear intention of creating a different group, an ensemble. However, it was not until the mid-1990s that the most ambitious and representative contemporary music project emerged at the Centro Galego de Arte Contemporáneo with the Departamento de Música and its Taller Instrumental. From this proposal, a new stage began in the Galician musical context with the appearance of ensembles, which would lead to the definitive consolidation of an important number of these groups, as well as specific cycles and festivals. In this journey, the Grupo Instrumental Siglo XX appears as the first group with a firm commitment to contemporary music that arose in the environment of the Orquesta Sinfónica de Galicia, followed by S@x 21 as the first group with a defined organic base on a chamber music group that evolves towards the ensemble. With the turn of the century, the Ensemble Nordesía seems to continue some of the guidelines set by the Taller Instrumental del Centro Galego de Arte Contemporáneo, which had musicians from different backgrounds and maintained a close relationship with some of the composers of the Departmento de Música of this Centre. Fonos 21, Ensemble s21, Zoar and Múltiplensemble, in a clear evolution from chamber music group to ensemble, completed this first decade and, from 2010, two strong proposals for the promotion and dissemination of contemporary music appeared, Vertixe Sonora Ensemble and the Taller Atlántico Contemporáneo. The second decade of the century was completed by the Airas Ensemble, Música Práctica and Camerata OSG, a decisive period for music in Galicia, both for the programming of numerous cycles and festivals and for the great diversity of musicians in the field of contemporary music. This thesis pays tribute to these musicians and aims to raise awareness of a group of contemporary music ensembles in the Galician community, which has contributed through its activities to the normalisation of this music. Within the wide variety of activities carried out by the ensembles, concerts stand out, with special attention to those presenting premieres of scores. In addition, the activities that can be considered as educational: didactic concerts, talks, seminars, courses and meetings with composers and performers, demonstrate a work that is not always recognised and valued, which has contributed to generating a reunion between the audience and a music that is often rejected by the musicians themselves. This work has made it possible to make contemporary music ensembles visible, a group of musicians who have disseminated this music in its multiple formats and aesthetics, created new synergies between different artistic expressions and promoted the re-encounter with the audience. The few works related to this subject suggest new approaches to research on musicians and the most recent music, because it is essential to know the artistic present in order to understand the past. This is a commitment that, as musicians, we must make in order to generate a more pluralistic society open to possible paradigm shifts in art. / Yebra Rivera, RS. (2024). Los ensembles gallegos en la normalización de la música contemporánea: 1987-2020 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207357

[ES] La siguiente investigación busca, desde la teoría y la propia práctica pictórica, profundizar en la problemática de re-presentación del cuerpo que se distancia de cierta normalización del mismo. Se centrará, por un lado, en identificar a pintores contemporáneos que logren exponer corporalidades y subjetividades que se distancien de la producción e imagen mediática, es decir, del canon y normalización de los cuerpos. Buscando visualizar aquellas manifestaciones pictóricas contemporáneas donde el cuerpo cobra importancia como imagen representada y también como un cuerpo que surge dentro del propio quehacer pictórico, vale decir, la existencia de una corporalidad en el propio acto de pintar. Desde esta perspectiva, proponemos que se posibilitan vías para visualizar y conocer el cuerpo, desde la figuración y la abstracción, desde lo visible e invisible. Hablaremos del acto pictórico, de lo que con él acontece y los significados y sentidos que este mismo levanta hoy en día. La pintura metaforiza al cuerpo a la vez que este aparece representando. Es decir, la imagen manual representa una subjetividad, involucra un cuerpo y la pintura hace y deja un registro de ese proceso, que se hace visible desde su temporalidad, sus movimientos y actos en forma y color, haciendo presente otras posibilidades corporales, que nos posicionan como sujetos sensibles dentro de un espacio determinado o delimitado. Esto da pie a reflexiones sobre la pintura, el cuerpo, la identidad y la visualidad hoy en día. / [CA] La següent investigació busca, des de la teoria i la pròpia pràctica pictòrica, aprofundir en la problemàtica de re-presentació del cos que es distancia d'una certa normalització d'aquest. Se centrarà, d'una banda, a identificar a pintors contemporanis que aconseguisquen exposar corporalitats i subjectivitats que es distancien de la producció i imatge mediàtica, és a dir, del cànon i normalització dels cossos. Buscant visualitzar aquelles manifestacions pictòriques contemporànies on el cos cobra importància com a imatge representada que s'allunya d'un cànon i també com un cos que sorgeix dins del propi quefer pictòric, val dir, l'existència d'una corporalitat en el propi acte de pintar. Des d'aquesta perspectiva, proposem que es possibiliten vies per a visualitzar i conéixer el cos, des de la figuració i l'abstracció, des del visible i invisible. Val dir que, parlarem de l'acte pictòric, del que amb ell esdevé i els significats i sentits que aquest mateix alça hui dia. La pintura *metaforiza al cos alhora que aquest apareix representant. És a dir, la imatge manual representa una subjectivitat, involucra un cos i la pintura fa i deixa un registre d'aqueix procés, que es fa visible des de la seua temporalitat, els seus moviments i actes en forma i color, fent present altres possibilitats corporals, que ens posicionen com a subjectes sensibles dins d'un espai determinat o delimitat. Això dona peu a reflexions sobre la pintura, el cos, la identitat i la visualitat hui dia. / [EN] The following research seeks, from the theory and the pictorial practice itself, to deepen in the problematic of re-presentation of the body that distances itself from certain normalization of the same. It will focus, on the one hand, on identifying contemporary painters who manage to expose corporealities and subjectivities that distance themselves from the media production and image, that is, from the canon and normalization of bodies. We seek to visualize those contemporary pictorial manifestations where the body becomes important as a represented image that distances itself from a canon and also as a body that emerges within the pictorial work itself, that is, the existence of a corporeality in the act of painting itself. From this perspective, we propose the possibility of visualizing and knowing the body, from figuration and abstraction, from the visible and the invisible. That is to say, we will talk about the pictorial act, what happens with it and the meanings and senses that it raises today. Painting metaphorizes the body at the same time that it appears to represent. That is to say, the manual image represents a subjectivity, it involves a body and the painting makes and leaves a record of that process, which becomes visible from its temporality, its movements and acts in form and color, making present other bodily possibilities, which position us as sensitive subjects within a determined or delimited space. This gives rise to reflections on painting, the body, identity and visuality today. / Alarcón Pino, NR. (2023). Práctica pictórica: un estudio sobre la presencia visible e invisible del cuerpo en la pintura contemporánea [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/202311

[ES] Una parte fundamental de la historia del VIDEODANZA en la Comunidad Valenciana está ligada a CONTACTART (Acciones Artísticas Contemporáneas), proyecto artístico interdisciplinar que nace en Valencia en 1995, con el objetivo de impulsar el arte contemporáneo en sus diversas formas de expresión. Desde sus orígenes hasta la actualidad, CONTACTART VIDEODANZA ha canalizado numerosas acciones de carácter nacional e internacional alrededor de la actividad coreográfica, su historia y sus prácticas, en colaboración con entidades diversas. La recuperación y revalorización de esta memoria histórica, junto a un estudio más analítico de todo este recorrido y su transmisión como legado a futuras generaciones a través de una catalogación de documentos materializada como base de datos, constituyen los fundamentos de esta tesis doctoral sustentada en una metodología de investigación mixta. / [CA] Una part fonamental de la història de la VIDEODANSA a la Comunitat Valenciana està lligada a CONTACTART (Accions Artístiques Contemporànies), projecte artístic interdisciplinari que naix a València en 1995, amb l'objectiu d'impulsar l'art contemporani en les seues diverses formes d'expressió. Des dels seus orígens fins a l'actualitat, CONTACTART VIDEODANSA ha canalitzat nombroses accions de caràcter nacional i internacional al voltant de l'activitat coreogràfica, la seua història i les seues pràctiques, en col·laboració amb entitats diverses. La recuperació i revaloració d'aquesta memòria històrica, al costat d'un estudi més analític de tot aquest recorregut i la seua transmissió com a llegat a futures generacions a través d'una catalogació de documents materialitzada com a base de dades, constitueixen els fonaments d'aquesta tesi doctoral sustentada en una metodologia d'investigació mixta. / [EN] An essential part of DANCE FILMS history in Valencian Community (Spain) is linked to CONTACTART (Contemporary Artistic Actions), a multidisciplinary artistic project born in Valencia, in 1995, with the aim of boosting the contemporary art in its diverse forms. From its origins to the present time, CONTACTART DANCE FILMS has canalized numerous national and international actions around choreographic activity, its history and its practices, in collaboration with several entities. The recovery and reassessment of this historic memory, along with a deeper analytical study throughout this process and its transmission as legacy to future generations through a cataloging of documents materialized in a data base, constitute the foundations of the present doctoral thesis supported by a mixed research methodology. / Ricart García, R. (2024). CONTACTART (Acciones Artísticas Contemporáneas) 1995-2015: veinte años de Vídeodanza en la Comunidad Valenciana. Trascendencia, Documentación, Repercusión [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/203216

L’objectif de cette thèse est d’explorer un mode particulier de transmission des messages contenus dans les œuvres romanesques, et plus précisément une mise en scène basée sur la représentation et la recréation d’un processus initiatique. Pour cela, après avoir étudié la permanence de l’initiation dans le monde postmoderne et délimité sa présence dans la littérature, il a été proposé une théorie et une méthode d’analyse du roman qui se veulent utiles aussi bien pour les personnages que pour le lecteur. Afin de valider cette proposition théorique et méthodologique, une application pratique en a été réalisée dans l’analyse de l’œuvre d’Antonio Muñoz Molina. En effet, les romans de l’écrivain espagnol présentent la double caractéristique d’un engagement éthique constamment réaffirmé et d’une recherche esthétique marquée tant par l’écriture labyrinthique que par la volonté d’interaction avec le lecteur. Or, l’analyse de l’évolution des personnages et de la représentation du Lecteur Modèle en suivant l’hypothèse d’une transformation initiatique a permis de mettre au jour une réitération de l’emploi du processus dans les différents romans. De plus, ce même angle d’étude des œuvres s’est révélé particulièrement apte à l’analyse des romans d’Antonio Muñoz Molina car le prisme de l’initiation a favorisé la mise en place d’une vision globale des romans prenant en compte tant leur forme que leur fond, la structure narrative que le message éthique, les personnages que le lecteur. / The broad objective of this thesis was to explore a particular way of transmitting messages contained in novels, and more precisely a mise en scene based on the representation and re-creation of an initiatory process. In this view, after studying the permanence of initiation in the post-modern world and defining its presence in literature, a theory and a method of analysing novels were suggested as being useful for the characters as well as for the reader. So as to confirm this theoretical and methodological proposition, a practical implementation was carried out in the analysis of Antonio Muñoz Molina’s work. Indeed the novels of the Spanish writer feature both a constantly reaffirmed ethical commitment and an aesthetics research characterised by labyrinth writing and the will of interacting with the reader. Besides, the analysis of the characters’ development and representation of the Model Reader according to the hypothesis of an initiatory transformation brought to light the reiteration of the use of the process in the various novels. In addition, this very angle of the novels’ study proved to be particularly suitable in the analysis of Antonio Muñoz Molina’s because the initiation prism helped the implementation of a global vision of novels that took into account both their style and content, both the narrative structure and ethical message and both the characters and reader.

Inventario (1973-2014) est une chronique de presse de longue haleine, basée sur l’empathie avec le lecteur et sur des formes de démocratisation de la culture, publiée dans le supplément Diorama de la cultura puis dans la revue Proceso de Mexico, et à laquelle le poète José Emilio Pacheco (1939-2014) se consacra jusqu’aux derniers instants de sa vie. La poésie trouve dans ces pages un espace privilégié de publication, de critique et de récits des faits. Notre travail de compilation de 1973 à 1983 embrasse l’époque de consolidation d’Inventario ainsi que le développement d’une écriture où se côtoient poésie et journalisme, histoire et littérature. Le poème de circonstance, abondant dans Inventario parmi d’autres formes expressives, permet une lecture nouvelle et intermédiale de l’oeuvre de l’auteur mexicain ; cette forme poétique loin de se trouver empesée par les événements promeut une pédagogie du passé. De manière complémentaire, Inventario se profle lui-même comme une poétique : en tant que possibilité d’habiter le monde en empathie avec les auteurs, les lecteurs et les textes ; en tant que manière de désacraliser et de démonter les hiérarchies latentes de la littérature ; en tant que versifcation de l’Histoire dans des fragments qui sont à la recherche de l’Autre et qui posent le problème d’un imaginaire multilingue, “expropriateur” de ressources naturelles provenant d’autres langues ; unechronique toujours éphémère et changeante . / Inventario is a long-lasting press chronicle - based on a feeling of empathy with the reader and on many forms of cultural democratization - which was published in the Mexican newspaper supplement Diorama de la cultura, then in Proceso magazine. The poet José Emilio Pacheco (1939-2014) devoted himself to this creation up to the last minutes of his life. Poetry finds in these pages a privileged publication space in which criticism and factual narratives are also involved. Our compilation - from 1973 to 1983 - embraces Inventario's consolidation period and the development of a rich writing in which poetry and journalism stand along with history and literature. Circumstance poems, which are very present in Inventario together with other expressive forms, engage an innovative and intermedial reading of the Mexican poet's legacy. Such poetical form is rarely starched by recent events, but promotes on the contrary an educational method to better apprehend the past. In a complementary manner, Inventario presents itself as a poetics for what it embodies: a possibility of inhabiting the world by following the readers’/ writers’ empathy; a form of desacralization and destruction of inherent and concealed literature hierarchies; a fragmented versification of History which seeks for otherness and questions a multi-linguistic imaginary system - an imaginary “expropriator” of other languages’ natural resources; an ephemeral and ever-changing chronicle. / Inventario (1973-2014) es una crónica empática, democratizante y de largo aliento, publicada en el suplemento Diorama de la cultura y luego en la revista Proceso de México y a la que el poeta José Emilio Pacheco (1939-2014) dedicó hasta los últimos minutos de su vida. La poesía halla, en estas páginas un espacio privilegiado de publicación, de crítica y de relación de los hechos. Nuestro trabajo de recopilación de 1973 a 1983 abarca la época de consolidación de Inventario así como el desarrollo de una escritura donde colindan poesía y periodismo, historia y literatura, hasta alcanzar formas devaluadas e incluso inusitadas. Nunca entorpecido por los acontecimientos sino sobrellevado como una pedagogía del pasado, el poema de circunstancia, abundante en Inventario, permite, entre otras formas expresivas, una lectura nueva e intermedial de la obra del autor mexicano. De manera complementaria, el Inventario se perfla como una posible poética: posibilidad de habitar el mundo en comunión con autores, lectores y textos, forma de desacralizar y desmoronar las jerarquías latentes en la literatura, versifcación de la Historia en fragmentos que buscan al Otro y plantean un imaginario multilingüe, « expropiador » de recursos naturales de otras lenguas, siempre efímero y cambiante.

No description available.

Grande parte da arte pública do Estado Novo compreendia monumentos e estátuas destinados a mostrar ao povo determinadas passagens ou personagens representativas da história nacional. A Escultura foi a expressão plástica mais solicitada para materializar o discurso do regime nos espaços públicos das cidades portuguesas. O Estado Novo considerava a estatuária pública como o veículo privilegiado para tornar perene, em largos, praças e edifícios, determinados símbolos da nação, produtos derivados da proposta estética que fôra mediatizada na Exposição do Mundo Português. Em Lisboa, actuaram principalmente o Ministério das Obras Públicas e a Câmara Municipal, que possuíam uma dotação própria para as encomendas dirigidas aos espaços públicos, uma iniciativa, na altura, presente em outros estados autoritários ou democráticos, que promoviam projectos associados às Obras públicas – eram os casos de Itália, Espanha ou EUA, com a iniciativa Public Works Art Project (1933). A encomenda de arte pública estava alicerçada num conjunto de procedimentos, enquadrados pelas Administrações Local e Central, que se designam, nesta investigação, como sistemas de encomenda de arte pública. Estes procedimentos eram assistidos por conselhos consultivos e comissões de estética, destinados a velar pela homogeneidade da encomenda pública. Apoiando-se nestes sistemas de arte pública, as Administrações Central e Local vieram não só promover a encomenda de monumentos, estátuas e motivos decorativos, como também a travar iniciativas em curso e a impedir novas propostas estranhas ao poder vigente. Pairando sobre a rotina que caracterizava os sistemas de encomenda de arte pública estava Oliveira Salazar, capaz de interferir nos sistemas e manobrar, desviar ou cessar o curso das encomendas de monumentos e estátuas. Palavras-chave: sistemas de encomenda de arte pública, Estado Novo, Lisboa / Public Art of Central and Local Administration of the New State in Lisbon: Systems of public art orders of Lisbon City Council and of the Ministry of Public Works (1938-1960) Much of the public art of the New State were mainly statues and monuments which were produced to represent images of the nation historical past. Sculpture was then the suitable artistic expression to portray such nationalist subjects into public spaces all over the country. In Lisbon, the Ministry of the Public Works and the City Council had a specific budget for public art orders, as in many totalitarian or democratic states promoting Public Works of Arts project funding. Public art orders were conducted, within the framework of Local and Central Administration, through sets of procedures meant to control and standardize it accordingly to the political and ideological speech of the New State. These sets of procedures are named in this thesis as systems of public art orders. They were promoted by advisory boards and aesthetical commissions whose role was to ensure homogeneity of public orders. Based on these systems of public art orders, Local and Central Administration not only promoted orders for monuments, statuary and decorative motifs but managed to prevent any kind of state initiatives not aligned with the political regime. Oliveira Salazar effectively overviewed the procedures inherent to the systems of public art. He was able to interfere at every level in the procedures, stir out of course or simply halt the orders of monuments and statues. Key-words: systems of public art orders, New State, Lisbon

El règim de la Restauració (1875-1898) no va ser pas, com en ocasions s’ha afirmat, un període de pau, estabilitat i consens social. El seu caràcter oligàrquic i no democràtic, la seva voluntat de marginar del sistema les forces polítiques dissidents (carlins i republicans), i la voluntat de no atendre les aspiracions de les classes subordinades, es va traduir en una multiplicació dels conflictes i dels desordres públics, l’anàlisi dels quals ha estat un dels principals eixos del meu treball. Altre eix important ha estat l’anàlisi de la resposta governamental davant aquests conflictes, constatant-se que aquesta es va dur a terme tant a través de pràctiques extremes de control social, com a través d’una política d’ordre públic dirigida a reprimir violentament qualsevol acció contraria al règim. Aquesta repressió es va veure emparada per tot un arsenal legal que li va donar cobertura i va pretendre legitimar les accions de les forces d’ordre, permetent pràctiques com la suspensió abusiva de les garanties constitucionals o la declaració directa de l’estat de guerra. Davant la multiplicació dels conflictes no es va optar per un model de seguretat basat en unes forces d’ordre públic de caire civil, sinó que es va optar per un model de seguretat militaritzat, situació gens aliena al fet que l’Exèrcit mostrés en tot moment la intenció de mantenir la seva preeminència com a garant de l’ordre públic, tal i com venia succeint amb anterioritat al període restauracionista, i certificant, en definitiva, que les suposades pretensions civilistes de la Restauració no van ser més que un miratge que la realitat va acabar diluint. L’opció pel militarisme quedaria palesada en la decisió que l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, un cos militaritzat, fossin els principals agents de la repressió, emprant sovint una violència indiscriminada davant de qualsevol revolta, aldarull, motí, protesta o vaga, amb actuacions no sempre legítimes i, en ocasions, il•legals, posant també en evidència la manca d’accions preventives i dissuasòries eficaces. Aquesta militarització de la política de l’ordre públic es va intensificar durant l’última dècada del període davant l’augment de les demandes més organitzades de les classes subordinades, a través de vagues, revoltes, mítings polítics, l’esclat d’artefactes contra interessos patronals i mobilitzacions com les del Primer de Maig, fins arribar a la màxima expressió del conflicte contra l’Estat i les oligarquies dominants amb fenòmens com el terrorisme anarquista de la propaganda pel fet. Atemptats com el patit pel general Martínez Campos, el del teatre del Liceu barceloní i el de Canvis Nous van tenir la seva resposta més contundent en l’elaboració de lleis especials contra l’anarquisme, que certificaven la militarització de l’ordre públic i el predomini de la jurisdicció militar sobre l’ordinària. A més, van proliferar les actuacions governamentals fora de la legalitat, com les detencions indiscriminades, l’aplicació de tortures als detinguts i els judicis sense garanties, com el tristament famós procés de Montjuïc, contestat, per una banda, amb una intensa campanya de denúncies de les tortures patides pels processats i, d’altra banda, amb l’assassinat del president Cánovas del Castillo. / PUBLIC ORDER POLICY AND REPRESSION DURING THE RESTORATION PERIOD (1875-1898) The Restoration period (1875-1898) had never been, as it has sometimes been stated, a period of peaceful consensual stability. The oligarchic and non-democratic nature of the regime, its tendency to marginalise the opposing political forces (the carlists and the republicans) and not to attend the subordinate classes’ aspirations resulted in an increase of struggles and public disorders. The analysis of the latter forms one of the principal elements of this thesis. Another important element in my work has been the analysis of the government’s response facing these conflicts. It has been demonstrated that its actions were carried out not only through extreme social control but also by public order policies that led to violent repression of any action against the regime. This repression was covered by a number of laws which intended to legitimate the Public Forces’ actions such as outrageous suspension of constitutional rights or direct declaration of the state of war. Facing an increase in the number of conflicts, the regime did not opt for a security model based on civilian forces; instead chose to follow a model based on military order. This choice was not strange considering that, at that time, the Army was showing a clear intention of holding to a preeminent role as guarantor of the public order, as it had been before the Restoration period. This demonstrated that the supposed civilian intentions of the Restoration period were no more than an illusion blurred by the reality. The militarization option was evidenced by the decision of making the Army and the Guardia Civil, a militarized institution, the main agents of repression. They often used indiscriminate violence when facing any uprising, disturbance, riot, protest or strike. Their actions were not always legitimate and, on occasions, they were illegal, demonstrating the lack of preventive and deterrent measures of the regime. The militarization of the public order policy was intensified as a consequence of the increase of more organized subordinate social classes’ claims during the last decade of the period. These would manifest in strikes, organized riots, political meetings, setting off explosive devices against the employers’ interests and demonstrations such as the one of the 1st May. The struggle against the State and dominant oligarchies reached its climax putting into practice the propaganda by the deed of anarchist terrorism.