El meu interès en el tema que centra aquesta tesi data de la meva participació, a l'Acadèmia de Ciències Mèdiques, en dues Taules sobre Suïcidi, amb una diferència d'un any aproximadament. Era també un temps en què acudien, cada cop amb major freqüència, a la consulta del Servei de Psicologia i Psiquiatria Infantil i de l'Adolescent de l'Hospital de la Creu Roja on treballo, nens que havien atemptat contra llur vida, els quals em donaven elements per a l'estudi i l'aprofundiment del tema.Però el meu interès no és únicament i exclusivament científic i investigador, sinó sobretot humà. En veure el gran sofriment que comporten per a tots els membres de la família, les situacions límits a les quals pot dur un fill que ha intentat posar fi a la seva vida, el meu desig seria de fer alguna petita aportació que contribuís a mitigar aquest dolor mental i si fos possible, a la detecció i posterior tractament dels nens i de les famílies que tenen un alt risc.Aquests dos vessants, el científic i l'humà, per a mi són indissociables i es troben presents no sols en aquest treball, sinó també al llarg de la meva vida professional. Per altra banda, he de dir que la finalitat d'aquest treball no és fer un simple estudi estadístic, sinó un estudi de les característiques personals, emocionals i familiars dels nens i adolescents que atempten contra llur vida.Les hipòtesis que plantejo sòn les següents:1.- El suïcidi no és una entitat psicopatològica per si mateix, sinó un símptoma amb unes representacions determinades.2.- No hi ha unes característiques definitòries í típiques de la personalitat del suïcida, que la defineixin per si mateixa, en tot cas, la conjunció d'algunes d'elles.3.- La detecció de diversos trets coincidents en analitzar la personalitat d'aquests joves, trets com la utilització de la dissociació, la tendència a 1' "acting out" i el pensament màgic, ens duen a pensar en l'existència d'una àrea de la personalitat amb un funcionament psicòtic, encara que la resta de la personalitat es mantingui més integrada.4.- Hem pogut constatar, ja abans d'iniciar aquest treball, la dificultat de contacte afectiu en els membres de la família, especialment en els pares. Estan lluny d'entendre la conflictivat interna del fill, i llur dificultat per a suportar l'angoixa fa que vagin minimitzant els problemes, fins que molt sovint acaben abandonant el tractament.