Aquest treball intenta definir els patrons d'assentament de les poblacions que van ocupar el curs inferior del riu Ebre entre la fi de l'edat del bronze fins a inicis d'època imperial romana.La documentació prové, en gran part, de les prospeccions i excavacions realitzades per l'autor i per l'equip de recerca del qual forma part, però també dels treballs desenvolupats per altres investigadors o equips, analitzada posteriorment mitjançant l'arqueologia del territori.La primera part de l'obra està dedicada a les característiques orogràfiques de la zona d'estudi, la història de la investigació, els fonaments teòrics i la metodologia de treball. Tot seguit es presenta una anàlisi dels diferents períodes: bronze final, primer ferro, ibèric antic, ibèric ple, ibèric final i inicis de l'alt imperi. Cada un d'aquests moments és interpretat a partir del coneixement arqueològic dels jaciments i dels materials mobles recuperats.Així, entre els segles X i VIII sembla que estem davant de petits grups de població amb una tecnologia poc desenvolupada i una producció limitada al consum propi i a un intercanvi d'abast limitat.La situació canvia entorn del segle VII, moment en què s'identifica un augment demogràfic, la concentració del poblament i un increment de la jerarquització social, paral·lelament a l'arribada d'importacions fenícies. Durant el segle VI s'inicia un període d'inestabilitat i crisi, caracteritzat per la redefinició de l'estatus de les elits i una nova dinàmica comercial.A partir del segle V es documenta una nova estructura de poblament basada en un seguit de petits poblats fortificats, des d'on les elits aristocràtiques exerceixen llur domini. Poc després s'inicia un procés de jerarquització del territori a escala local, definit per l'aparició de grans nuclis de poblament concentrat, probablement la gènesi d'un protoestat.Amb l'arribada dels romans desapareixen aquests grans centres, de manera que l'estructura sociopolítica ibèrica queda decapitada, però es conserven les estructures autòctones de les quals es podia treure profit. Tot i les importants reformes a partir de finals de segle II, no serà fins la segona meitat del segle I aC que el territori s'estructura definitivament seguint els patrons d'explotació agrícoles romans, amb la desaparició definitiva de les formes d'ocupació de l'espai típicament ibèriques. / The aim of this work is to define the settlement patterns of those populations lying on the Lower course of the Ebre River from the end of the Bronze Age to the beginning of the Roman Empire.Documentation is mainly based on field survey and excavations carried out by the author and the research team he belongs to, but also on the studies undertaken by other researches or research teams. The acquired documentation has been analyzed according to current Landscape Archaeology theory. First part of this study is devoted to point out the orographic characteristics of the area, the state-of-the-art of the conducted research and, the theoretical and methodological approach applied in the present work. Furthermore, a deep analysis of the different periods is also taken into account. Thus, Late Bronze, Early Iron, Early Iberian, Middle Iberian, Late Iberian and Beginning of the Roman Empire are examined. For the sake of consistency, every period has been interpreted through the current archaeological knowledge acquired from the site remains and artifacts.As a result, it seems that small groups of population, with a low technological development and a very limited production, focused essentially on self consumption, and a subsequent restricted exchange, were settled down on the Lower course of the Ebre River from the 10th Century BC to the 8th Century BC. This situation would change around the 7th century BC when a demographical risen, along with a gathering of population and an increasing of social hierarchy were identified, in agreement with the arrival of the Phoenician imports. Afterwards, during the 6th century BC, a period of instability and crisis, characterized by the redefinition of the status of the elites and a new dynamic in trade, took place amongst Lower course of Ebre's populations.Since 5th century BC onwards a new structure of population is documented, which is now based on many small fortified settlements where the aristocratic elites exerted their influence. Shortly, an organized hierarchization process of the territory began in a local scale but characterized by large centers of population. Probably, we might be facing the genesis of a proto-state.When Romans arrived, these large centers disappeared and, although the still useful indigenous structures were preserved, the Iberian sociopolitical structure became beheaded. In spite of the great changes that took place from the end of the 2nd Century BC, it was not before the second half of the 1st Century BC when the territory became definitively structured by the Roman agriculture exploitations. Subsequently, the complete disappearance of the Iberian landscape occupation models finally occurred.

Una sitja és una cavitat subterrània destinada a emmagatzemar la collita, especialment de cereals. Amb el manteniment d'unes condicions ideal de temperatura i humitat els cereals s'hi poden conservar durant un llarg període de temps, que segons Varró podria arribar als 50 anys. Aquestes excepcionals possibilitats han possibilitat que l'emmagatzematge en sitges fos un dels mètodes de conservació de cereals a llarg termini més utilitzat en les societats pre-industrials de tot el món.La sitja estàndard del nord-est de Catalunya és aquella que era excavada a l'argila, no portava revestiment i tenia la boca en forma de tub, de 0,77 m de diàmetre màxim per 0,42 de profunditat. El perfil era de tipus còncau, amb el diàmetre màxim situat en el terç central de la sitja, i un fons indistintament còncau o pla. La profunditat i el diàmetre màxim es situarien entre 1,75 i 2 m., amb un marge de diferència reduïdíssim entre ambdues mesures. La capacitat resultant d'aquestes dimensions se situaria entre 1 i 3 tones de cereals, que en termes estàndards de producció seria el resultat de la collita d'una extensió d'entre 1,5 i 4 hectàrees de terreny.ASBTRACT:A silo is an underground cavity designed to store the harvest, especially grain. With the maintenance of ideal conditions of temperature and moisture grains can be preserved for a long period of time, according to Varró it could reach 50 years. These exceptional opportunities have enabled the storage silos to be one of the methods of long-term conservation of grain used in most pre-industrial societies around the world.The standard silo from the North-East of Catalonia was excavated in clay,it had no siding and its mouth was tube-shaped, up to 0.77 m of maximum diameter to 0.42 deep. The profile was concave, with maximum diameter located in the central third of the silo, and a background either concave or flat. The depth and maximum diameter are located between 1.75 and 2 m, with a very little margin of difference between the two measures. The capacity resulting from these dimensions would be located between 1 and 3 tons of cereals, which in terms of production standards it would mean a harvest of between 1.5 and 4 hectares of ground.