• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 571
  • 59
  • 30
  • 26
  • 5
  • 5
  • 5
  • 4
  • 3
  • 3
  • 2
  • 2
  • 2
  • 2
  • 1
  • Tagged with
  • 698
  • 259
  • 193
  • 174
  • 119
  • 113
  • 112
  • 109
  • 105
  • 95
  • 90
  • 81
  • 76
  • 75
  • 69
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
81

Marcadores de vulnerabilidad para la conducta suicida en el trastorno bipolar

Jiménez Martínez, Ester 26 May 2014 (has links)
Los pacientes bipolares presentan tasas muy elevadas de conductas suicidas. Dado que el litio, uno de los fármacos más ampliamente utilizado para tratar el trastorno bipolar, ha demostrado presentar ciertas propiedades antisuicidas y antiimpulsivas, pretendemos analizar el impacto que la variabilidad genética en algunos de los genes implicados en algunas de las vías relacionadas con el mecanismo de acción del litio ejerce sobre la conducta suicida, así como en los niveles de impulsividad, dimensión considerada tradicionalmente como un potencial endofenotipo de la conducta suicida. Además, habiéndose establecido una asociación entre un peor nivel de funcionamiento y la historia de conducta suicida en este grupo de pacientes, también nos propusimos estudiar el rol que la impulsividad podría desempeñar en el nivel de deterioro funcional que los pacientes bipolares presentan. Para analizar el efecto de la variabilidad genética en las vías vinculadas al mecanismo de acción del litio tanto en la emergencia de la conducta suicida, como en el nivel de impulsividad de los pacientes bipolares se llevaron a cabo dos estudios de asociación genética. En el primero de ellos, los resultados mostraron que los portadores del genotipo AA para el SNP rs669838 perteneciente al gen IMPA2 (OR= 2.92; IC95% [1.20-7.15]; χ²= 7.015; p=0.008) y el genotipo GG del rs4853694 del gen INPP1 (OR= 3.69; IC95% [1.05-14.56]; χ²=5.66; p=0.02) presentaban un riesgo de cometer tentativas suicidas, aproximadamente, 3 veces mayor en comparación con aquellos que presentaban un genotipo diferente. En el caso del gen GSK3β, los portadores del alelo T (T/T o T/-) del SNP rs1732170 (OR= 2.05; IC95% [1.02-4.16]; χ²= 7.7; p=0.029) y los portadores del alelo A (A/A o A/-) del rs11921360 (OR= 3.2; IC95% [1.03-13.49]; χ²=4.7; p=0.02) presentaban también el doble y el triple de riesgo de presentar conductas suicidas, respectivamente. Respecto a los niveles de impulsividad, los resultados obtenidos indicaron que los pacientes portadores del alelos T para el SNP rs1732170 (18.95 vs. 17.38; F=9.470; p=.002; η2 parcial=5.1%; Poder observado=86.4 %) y los del alelo G del SNP rs334558 (19.37 vs. 17.88; F=5.715; p=.018; η2 parcial =3.2%; Poder observado=66.2%), ambos pertenecientes al gen GSK3β, presentaban mayores puntuaciones en la subescala de impulsividad cognitiva. En el tercero de los estudios, cuyo objetivo era analizar la potencial relación entre la impulsividad y el nivel de funcionamiento global de los pacientes bipolares, se halló mostraron que los niveles de impulsividad y funcionamiento no eran independientes, mostrando una correlación positiva (r pearson=0.300; p<0.001), esto es, a mayor impulsividad, mayor deterioro funcional. Respecto al análisis multivariante, destacar que de entre todas las variables analizadas, tan solo la presencia de sintomatología depresiva (β=1.580; p<0.001), el número de hospitalizaciones previas (β=0.837;p=0.019) y los niveles de impulsividad (β=0.319;p=0.004) se asociaron significativamente a un peor funcionamiento global. En resumen, nuestros resultados parecen confirmar que la variabilidad genética en genes implicados tanto en la vía de los fosfoinositoles como de la Wnt/β-catenina se asociaría tanto una mayor vulnerabilidad para la emergencia de conductas de tipo suicida en el caso del trastorno bipolar y, en el caso específico del gen GSK3β, también se asocia niveles incrementados de impulsividad cognitiva. Por otro lado, nuestros resultados sugieren que la impulsividad, del mismo modo que la sintomatología depresiva y el número de hospitalizaciones, se asocia fuertemente al deterioro funcional en el trastorno bipolar, especialmente en los dominios de funcionamiento cognitivo, manejo de las finanzas y autonomía personal. / Bipolar patients are at high risk of suicide. Bearing in mind that lithium, one of the mainstays of the treatment of BP, presents antisuicidal and antiimpulsive properties, our aims was to analyze the impact of genetic variability at genes involved in its putative mechanism of action such on the emergence of suicidal behaviour as well on increased impulsivity, which in turn has been traditionally considered as a potential endophenotype of suicidality. In addition, considering that it has been established a link between history of suicidal behaviour and a poor functional outcome, we also investigated the functional impact of trait-impulsivity in bipolar disorder. Our results showed that genetic variability at both the phosphoinositol and the Wnt/β-catenin pathways increases the risk of suicidal behavior in bipolar patients and, in the specific case of GSK3 gene, it is also associated with increased levels of cognitive impulsivity. Furthermore, our results suggest that impulsivity, as well as depressive symptoms and hospitalizations, is strongly associated with functional impairment in bipolar disorder, especially in the domains of cognitive functioning, finance and autonomy domains.
82

Estudi de ressonància magnètica funcional i estructural de la cognició social en primers episodis psicòtics: hipoactivació amigdalar durant el reconeixement emocional i dèficits prefrontals en la manca d'insight

Bergé Baquero, Daniel 03 December 2010 (has links)
Els pacients amb esquizofrènia presenten un dèficit en àrees de la cognició social. Entre d'altres, diversos estudis han demostrat a) un dèficit en el reconeixement d'expressions facials relacionat amb un funcionament aberrant en l'amígdala cerebral i b) un dèficit a l'hora d'interpretar correctament els pensaments i les emocions dels altres que s'ha associat de forma teòrica amb la manca de consciència de malaltia i amb un funcionament anòmal en estructures prefrontals. En el moment actual hi ha encara una escassetat d'estudis en mostres de pacients en primer episodi psicòtic, que són necessaris per a aprofundir en el coneixement de les bases estructurals i funcionals de l'esquizofrènia evitant les variables de confusió del tractament i del curs deteriorant de la malaltia. El nostre treball es basa en l'estudi d'aquests dos dèficits de la cognició social a través d'un estudi de ressonància magnètica estructural i funcional en pacients en primer episodi psicòtic amb l'objectiu d'aprofundir en el coneixement de les bases estructurals i funcionals d'aquests dominis en l'esquizofrènia. El nostre estudi és el primer que avalua aquestes dues esferes mitjançant ressonància magnètica en un primer moment sense la influència del tractament, i en un segon moment un cop el tractament ha conduït a una estabilitat clínica, Els resultats de les imatges funcionals donen suport a un hipofuncionament de les estructures límbiques, incloent el complex amígdala-hipocamp, durant el reconeixement d'expressions facials en el grup de pacients durant el debut de la malaltia. Alhora, el nostre treball és el primer estudi que evidencia una milloria d'aquest funcionament després del tractament. Aquesta troballa, i els patrons d'activació davant de cada estímul emocional, suggereixen un model de relació activitat amigdalar / estímul emocional en el grup de pacients, diferent al patró del grup control. Aquest model explicaria les aparents contradiccions en la bibliografia prèvia. Els resultats de l'anàlisi estructural evidencien una relació entre manca de consciència de malaltia i estructures prefrontals, entre elles el còrtex prefrontal medial, recolzant així una connexió estructural amb els dominis de la Teoria de la Ment que tan extensament ha estat reportada de forma teòrica. En conjunt, el nostre estudi és el primer a aportar dades dels dèficits estructurals i funcionals en el reconeixement d'expressions emocionals en pacients no tractats durant el primer episodi psicòtic, així com els canvis funcionals després del tractament amb fàrmacs antipsicòtics. Per altra banda, l'estudi és el primer a aportar un coneixement de les estructures implicades en la manca d'insight en primers episodis psicòtics previ al tractament farmacològic. / Los pacientes afectos de esquizofrenia presentan un déficit en diversas áreas de la cognición social. Entre otros, diversos estudios han mostrado un déficit en 1) el reconocimiento de expresiones faciales, relacionado con un funcionamiento aberrante en la amígdala cerebral y 2) un déficit en la inferencia e interpretación de los estados mentales de los demás, que se ha asociado de forma teórica con la ausencia de conciencia de enfermedad y con un funcionamiento anómalo en estructuras cerebrales prefrontales. En el momento actual existen aún pocos estudios con muestras de pacientes en primer episodio psicótico, que son necesarios para profundizar en el conocimiento de las bases estructurales y funcionales de la esquizofrenia evitando así las variables de confusión del tratamiento y del curso deteriorante de la enfermedad. Con el objetivo de profundizar en el conocimiento de las bases estructurales y funcionales de estos dos dominios de la cognición social en la esquizofrenia, estudiamos mediante resonancia magnética estructural y funcional a pacientes en primer episodio psicótico. Nuestro estudio es el primero en evaluar estas dos esferas mediante resonancia magnética funcional en un primer tiempo sin la influencia del tratamiento, y en un segundo tiempo una vez el tratamiento ha conducido a la estabilidad clínica. Los resultados de las imágenes funcionales muestran una hipoactividad de las estructuras límbicas, incluyendo el complejo amígdala-hipocampo, durante el reconocimiento de expresiones faciales en el grupo de pacientes antes de iniciar el tratamiento. Además, los resultados muestran un aumento en la actividad de la amígdala después del tratamiento. Este hallazgo, junto con los distintos patrones de activación durante cada uno de los estímulos emocionales presentados, permiten sugerir un modelo de relación entre actividad amigdalar y estímulo emocional, diferente en el grupo de pacientes que en grupo control. Este modelo explicaría las aparentes contradicciones en la bibliografía previa. Los resultados del análisis estructural evidencian una relación entre ausencia de conciencia de enfermedad y estructuras prefrontales, entre ellas la corteza prefrontal medial, apoyando así una conexión estructural con regiones implicadas en la Teoría de la Mente, que tan extensamente han sido referidas de forma teórica. En conjunto, nuestro estudio es el primero en mostrar déficits estructurales y funcionales en el reconocimiento de expresiones emocionales en pacientes aún no tratados durante el primer episodio psicótico, así como cambios funcionales después del tratamiento con fármacos antipsicóticos. Por otro lado, nuestro estudio relaciona estructuras cerebrales con la ausencia de insight en primeros episodios psicóticos previo al inicio del tratamiento. / Patients with schizophrenia show a deficit in several areas of social cognition. Amongst them, previous studies have shown 1) an impairment in facial emotion recognition which has been related to abnormal amygdala activation and 2) a deficit on inference and interpretation of the emotions of others, which has been theoretically associated with a lack of insight and with a malfunction in prefrontal areas. At present there are still few studies with samples of first psychotic episode patients, which are necessary to deepen the understanding of structural and functional basis of schizophrenia avoiding the confounding effects of treatment and the course of illness. In order to study in depth the structural basis and functional domains of these two deficits in social cognition in schizophrenia we used structural and functional MRI in patients with first psychotic episode. Our study is the first to longitudinally evaluate these two areas using functional MRI in first episode subjects first, without the influence of treatment, and second, once the treatment has led to clinical stability. The functional neuroimaging results show an underactivation of limbic structures, including the amygdala, during the recognition of facial emotions in patients before starting antipsychotic drugs. At the same time, we found a trend to increase amygdala activation after antipsychotic drugs when clinical melioration was reached. These findings, together with the different patterns of activation during each emotional stimuli allow us to suggest a model of relation between amygdala activity and stimulus valence which is different for patients and controls. This model would explain the apparent contradictions in previous literature. Structural results show a relation between lack of insight and prefrontal brain structures, including medial prefrontal cortex, supporting a structural connection with regions involved in theory of mind. To sum up, our study is the first to show structural and functional deficits in the recognition of emotional expressions in untreated patients during the first psychotic episode, and related functional changes after treatment with antipsychotic drugs. On the other hand, our study links brain structures with the lack of insight in first psychotic episodes prior to initiation of treatment.
83

Alteraciones neuroanatómicas en los núcleos caudado y accumbens como marcador neurobiológico de mala respuesta al metilfenidato en el tdah infantil

Moreno Alcázar, Ana 05 April 2012 (has links)
El Trastorno por Déficit de Atención con Hiperactividad (TDAH) es uno de los trastornos del neurodesarrollo más comunes que se inicia en la edad temprana y que se caracteriza por presentar un cuadro clínico de inatención, hiperactividad e impulsividad. Desde un punto de vista farmacológico, el metilfenidato (MFD) es el fármaco de primera elección para tratar el TDAH debido a la alta eficacia que presenta a la hora de mejorar los síntomas, no obstante, se ha estimado que un 30% de estos pacientes no responden de manera adecuada. Actualmente no se disponen de marcadores clínicos, genéticos o neurobiológicos que permitan identificar a los pacientes susceptibles de presentar una buena o mala respuesta al MFD. El objetivo del presente estudio ha sido identificar a través de técnicas de resonancia magnética (RM) y variables clínicas y neuropsicológicas si existen diferencias cerebrales y/o clínico-cognitivas entre los pacientes que presentan una respuesta favorable o desfavorable al MFD. Para ello, se ha utilizado un diseño ex post facto de casos y controles para estudiar una muestra de 27 pacientes TDAH (de entre 6 y 15 años de edad) naïve al tratamiento con MFD. La evaluación clínica de los pacientes al mes de iniciar el tratamiento farmacológico ha indicado que 16 sujetos han presentado una respuesta favorable y 11 desfavorable. Los resultados de RM han mostrado que los pacientes con una buena respuesta al MFD tienen una mayor concentración de sustancia gris en la cabeza de ambos núcleos caudados y en el núcleo accumbens derecho respecto a los pacientes que no responden de manera adecuada. En relación a las variables clínicas y neuropsicológicas, no se han encontrado diferencias entre los dos grupos antes de iniciar el tratamiento farmacológico, sin embargo sí se han hallado en la evaluación post-tratamiento en el cuestionario de Conners para padres y el test Continuous Performance Test. Asimismo, se ha encontrado una relación entre estas dos medidas y los volúmenes del núcleo caudado y accumbens de manera bilateral. Estos resultados no sólo apoyan la hipótesis sobre la implicación de estas estructuras en la fisiopatología del TDAH, sino que también ponen de manifiesto su implicación en la respuesta al tratamiento farmacológico y su relación con los síntomas tanto cognitivos como conductuales que se manifiestan en los pacientes con TDAH. Los resultados derivados de este trabajo podrían ser de gran utilidad para determinar un fenotipo neuroanatómico que permita diferenciar a los pacientes que presentarán una respuesta favorable o desfavorable al MFD en el momento del diagnóstico y predecir su grado de mejoría a nivel clínico y neuropsicológico / Attention-Deficit/Hyperactivity Disorder (ADHD) is one of the most common neurodevelopmental disorders occurring in childhood. The main symptoms are developmentally excessive levels of inattention, impulsivity and hyperactivity. Methylphenidate (MPH) is the drug of first choice for treating ADHD because of its high efficacy to reduce the symptoms. It has been estimated that 30% of patients with ADHD do not respond adequately to MPH. Presently, there are no clinical or biological markers distinguishing good and bad responders. The aim of this study was to evaluate whether anatomical and/or clinical/cognitive differences exist between these two types of patients (good and bad responders) by applying magnetic resonance (MR) procedures and clinical and neuropsychological assessments. A case-control study was implemented to analyze a sample of twenty-seven treatment-naïve patients with ADHD (between six and fifteen years old). MPH administration started one day after the MR acquisition. After a month, psychiatrists established the good or poor response to MPH according to clinical criteria. Sixteen patients showed good response to the MPH and eleven did a poor one. The results has showed the good responders had a higher concentration of gray matter in the both Caudate nucleus head and the right Accumbens nucleus than the bad responders. Before MPH treatment it has no found differences between groups regarding clinical and neuropsychological measures. However, statistical differences has found in the Conners' Parent Rating Scales (CPRS) and Continuous Performance Test (CPT) after treatment. Furthermore, a significant correlation has found between Caudate and Accumbens nuclei volume (bilaterally) and the CPRS and CPT improvement. These results support the hypothesis of the involvement of the Caudate and Accumbens nuclei in MPH response and in physiopathology of ADHD. Also, such findings could also be useful to determinate a neuroanatomical phenotype as an eventual sign that helps in characterizing, at the time of diagnosis, patients with good and bad response to MPH and predicting the clinical and neuropsychological improvement level.
84

Efectividad del programa Guttmann NeuropersonalTrainer®-Salud Mental en los primeros episodios de la esquizofrenia y del trastorno esquizoafectivo

Torres Rivas, Cristina 18 November 2015 (has links)
Introducció. Una de les característiques primàries en l’esquizofrènia i en el trastorn esquizoafectiu és la pèrdua de les funcions neurocognitives. Els programes de rehabilitació cognitiva, tot i que han mostrat bons resultats sobre la neurocognició; són tractaments que presenten notables limitacions en la generalització de la seva eficàcia, així com en el manteniment d’aquesta en el temps. L’objectiu principal d’aquest estudi va ser avaluar l’efectivitat d’un nou programa de rehabilitació cognitiva, el Guttmann NeuropersonalTrainer®-Salud Mental, (GNPT®-SM), en adults en fases inicials de l’esquizofrènia i/o del trastorn esquizoafectiu. Mètode. Es va avaluar l’efectivitat del programa GNPT®-SM a través d’un assaig clínic, de caràcter prospectiu, obert i aleatori. S’avaluà l’efectivitat en termes de funcionament neurocognitiu, simptomatologia i en funcionalitat global. Tanmateix, s’estudià el manteniment de l’efecte en el temps. Resultats. Els anàlisis MANOVAs van revelar resultats estadísticament significatius en la interacció Grup x Temps en memòria verbal i en funcions executives. Els tamanys de l’efecte obtinguts van ser moderats-alts (d= 0.53-0.93). Es va observar un augment del rendiment per a la globalitat de les funcions cognitives així com també millores en els símptomes d’ansietat i depressió, i en la qualitat de vida en els pacients del grup GNPT®-SM. Conclusions. Els pacients amb primer episodi d’esquizofrènia o trastorn esquizoafectiu que van atendre el GNPT®-SM, van millorar significativament els dèficits de memòria verbal i memòria de treball, en comparació amb els pacients del grup control. Implicacions. Aquest estudi ofereix evidències a favor de l’efectivitat del GNPT®-SM com a instrument d’intervenció terapèutica per a la millora dels dèficits cognitius, de la simptomatologia, funcionalitat i qualitat de vida, en pacients amb psicosi de diagnòstic recent. / Introducción. Una de las características primarias en la esquizofrenia y en el trastorno esquizoafectivo es la pérdida de las funciones neurocognitivas. Los programas de rehabilitación cognitiva han demostrado buenos resultados sobre la neurocognición; sin embargo, estos tratamientos presentan notables limitaciones en la generalización de su eficacia, así como en su mantenimiento en el tiempo. El objetivo principal de este estudio fue evaluar la efectividad de un nuevo programa computarizado de rehabilitación cognitiva, el Guttmann NeuropersonalTrainer®-Salud Mental (GNPT®-SM), en adultos en fases iniciales de esquizofrenia y/o del trastorno esquizoafectivo. Método. Se evalúo la efectividad del programa GNPT®-SM a través de un ensayo clínico, de carácter prospectivo, abierto y aleatorio. Se evaluó la efectividad en términos de funcionamiento neurocognitivo, sintomático y funcionalidad global. Asimismo, se estudió el mantenimiento del efecto en el tiempo. Resultados. Los análisis MANOVAs revelaron resultados estadísticamente significativos en la interacción de Grupo x Tiempo en memoria verbal y funciones ejecutivas. Los tamaños del efecto obtenidos fueron moderados-altos (d= 0.53-0.93). Se observó un aumento del rendimiento para la globalidad de las funciones cognitivas así como también mejorías en los síntomas de ansiedad y depresión, y en la calidad de vida en los pacientes del grupo GNPT®-SM. Conclusiones. Los pacientes con primer episodio de esquizofrenia y/o del trastorno esquizoafectivo que recibieron el GNPT®-SM mejoraron significativamente en los déficits de memoria verbal y de memoria de trabajo en comparación con los pacientes del grupo control. Implicaciones. Este estudio ofrece evidencias a favor de la efectividad del GNPT®-SM como un instrumento de intervención terapéutica para la mejora de los déficits cognitivos, de la sintomatología, de la funcionalidad, y de la calidad de vida en pacientes con psicosis de diagnóstico reciente. / Introduction. Cognitive impairment is a core feature in schizophrenia and schizoaffective disorders. Cognitive rehabilitation interventions have shown efficacy in neurocognition; however, these treatments have important limitations on the maintenance and generalization of treatment effects over time. The aim of this study was to evaluate the effectiveness of a new computerized cognitive rehabilitation program, the Guttmann NeuropersonalTrainer®-Salud Mental (GNPT®-SM), on adults with early onset schizophrenia and/or schizoaffective disorder. Method. A randomized clinical trial evaluated the effectiveness of this program. Neurocognitive, clinical and psychosocial functioning outcomes were evaluated. Results. MANOVAs analysis showed significance results on verbal memory and executive functioning in Group x Time interaction. Effect sizes were moderate-high (d= 0.53 to 0.93). Reduction in anxiety and depressive symptoms and improvements in the global cognitive function scale were observed in the GNPT®-SM group, as well as an increase on global functioning and quality of life outcomes. Conclusions. Early onset schizophrenia and schizoaffective disorder patients that received the GNPT®-SM intervention showed a significant improvement on verbal and working memory outcomes. Implications. The present study offers scientific evidence on GNPT®-SM effectiveness as a treatment for cognitive impairment and functioning, clinical symptoms, and quality of life in adults in the early stages of psychosis.
85

Effectiveness of a telephone management programme for patients discharged from an emergency department after a suicide attempt: controlled study in a Spanish population

Cebrià Meca, Ana I 23 October 2015 (has links)
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) determina que la conducta suïcida és un problema de salut pública de primera magnitud. S’estima que cada any un milió de persones moren per suïcidi al món i que les temptatives autolítiques podrien ser 40 vegades més freqüents que aquells que cometen suïcidi. A Catalunya, 500 persones moren per suïcidi anualment. Aquestes xifres són de vital importància ja que una de les poblacions amb major risc reconegut de suïcidi i accessible als programes preventius d'intervenció està constituïda pels pacients supervivents a temptatives de suïcidi que són atesos en els serveis hospitalaris d'urgències. En aquest sentit, les mesures que han demostrat una major efectivitat son aquelles que han millorat l’accesibilitat als serveis de salut de les persones en risc i el seguiment acurat durant el periode critic posterior a la tentativa autolitica. La realitat actual és que practicament no disposem d’estudis de qualitat que demostrin eficacia en programes de prevenció de la conducta suïcida. L’objectiu d’estudi d’aquesta tesis és avaluar l’eficàcia d’un programa d’intervenció telefònica en la prevenció de la conducta suïcida i l’efecte de la intervenció als 5 anys de seguiment. La intervenció telefònica es va dur a terme en els pacients que havien estat atesos i donats d'alta en el servei d'Urgències del Parc Taulí Sabadell Hospital Universitari. La intervenció consistia en un seguiment telefònic durant un any i la priorització d’una visita de seguiment al Centre de Salut Mental a la setmana següent de ser donats d'alta. La intervenció telefònica es realitza a la setmana i als 1, 3, 6, 9 i 12 mesos posteriors al intent de suïcidi. El grup control va ser la població atesa a urgències de l’Hospital Consorci de Terrassa per tentativa autolitica, la qual no va rebre el programa d’intervenció de gestió telefònica. Es va observar que el programa d’intervenció telefònica per als pacients que acudeixen a Urgències per temptativa autolítica és ser més eficaç que el tractament habitual ja que redueix les complicacions i potencialment evita el suïcidi. Els resultats van mostrar que la intervenció aconseguia retardar el temps que els pacients tardaven en fer la temptativa autolítica, i per tant evitava que el pacient realitzés una temptativa autolítica en el període de màxim risc, i, per altra banda, reduïa la freqüència de temptatives durant el primer any d’intervenció. Aquest segon resultat positiu del programa és dins d'una tendència general cap a una reducció de la taxa de reintent suïcidi en les dues comunitats. El follow-up de 5 anys que hem realitzat un cop finalitzada la intervenció, ha demostrat que els efectes beneficiosos de la intervenció no es mantenen a llarg termini. La gestió telefònica realitzada en un entorn de pràctica clínica real podria ser una estratègia útil i poc costosa d'implementar en altres centres de salut mental Esperem que això, amb l'ajuda de més estudis, donarà lloc a una millor comprensió dels factors que hi intervenen i a una millora de la eficàcia de les intervencions . / The World Health Organization (WHO) states that suicidal behavior is a first magnitude public health problem. It is estimated that every year one million people die by suicide in the world. Suicide attempts could be 40 times more frequent than those who commit suicide. In Catalonia, 500 people die by suicide each year. These data are vital because one of the populations at risk of suicide known and accessible preventive intervention programs is made up of surviving patients in suicide attempts are treated at hospital emergency services. In this regard, the measures that have proven more effective are those that have improved accessibility to mental health services for people at risk and also careful monitoring intervention during the critical period after the suicide attempt. The current situation is that we still do not have enough quality studies that demonstrate efficacy in prevention programs for suicidal behavior. The aim of this thesis study is to evaluate the effectiveness of a telephone management program in the prevention of suicidal behavior and the effect of the intervention at 5 years of follow up. The intervention was conducted in patients who had been treated for suicide attempt and discharged from the Emergency Room of Parc Tauli Sabadell Hospital Universitari. The intervention consisted of a telephone follow-up intervention for one year and a first week post-discharge visit at the Mental Health Centre. The telephone follow-up start at 1 week and 1, 3 , 6, 9 and 12 months after the suicide attempt . The control group was given a population Emergency Hospital Consortium of Terrassa tentative autolitica , which did not receive the intervention program management Telephone A telephone management programme for patients with suicide attempts admitted to emergency departments, including an early post-discharge visit by a psychiatrist proves to be more efficient than usual treatment as it reduces complications and potentially prevents suicide completion. Our results show that such an intervention is effective in delaying further suicide attempts and in reducing the rate of reattempts during the year of intervention. This second positive finding of the programme is within a general trend towards a reduction in the suicide reattempt rate in both communities. Over the long term, the beneficial effects were not mantained. The telephone management of cases in a real clinical-practice setting could be a useful strategy and inexpensive programme to implement in other mental health centres. We hope that this, with the help of further studies, will lead to a better understanding of the factors involved in this type of intervention and a consequent improvement in its effectiveness.
86

Efecto del raloxifeno sobre el funcionamiento neuropsicológico en mujeres con esquizofrenia postmenopáusicas

Huerta Ramos, Mª Elena 12 November 2015 (has links)
Introducción Los estudios de terapia estrogénica en mujeres postmenopáusicas proporcionan pruebas de un efecto de las hormonas sexuales sobre la función cognitiva. Los estrógenos han demostrado alguna utilidad para prevenir el declive normal relacionado con la edad en las funciones cognitivas, especialmente en memoria. El potencial terapéutico de los estrógenos en la esquizofrenia es cada vez más reconocido. El raloxifeno es un modulador selectivo de los receptores estrogénicos (SERM), que parece actuar de manera similar a los estrógenos conjugados en los sistemas dopaminérgicos y serotoninérgicos del cerebro, y puede ser una mejor opción terapéutica, ya que no tiene los efectos negativos de los estrógenos sobre el tejido mamario y el tejido uterino. Objetivos: • Evaluar el efecto del raloxifeno como tratamiento adyuvante para los síntomas cognitivos en las mujeres postmenopáusicas con esquizofrenia. • Evaluar la asociación entre la psicopatología y el funcionamiento neuropsicológico, tras el tratamiento. • Conocer el efecto tras la retirada del fármaco y posterior reintroducción Métodos: Artículo 1: Ensayo clínico de 12 semanas, doble ciego, aleatorizado, con grupos paralelos, controlado con placebo. Las pacientes fueron reclutadas de las unidades de hospitalización y consultas externas del Parc Sanitari Sant Joan de Deu y la Corporación Sanitaria Parc Taulí. Treinta y tres mujeres postmenopáusicas con esquizofrenia (DSM-IV-TR) fueron aleatorizadas a recibir raloxifeno (16 mujeres) o placebo (17 mujeres). Las medidas de eficacia son: tests de memoria, tests de atención y de funcionamiento ejecutivo. Se evaluaron al inicio y en la semana 12. Artículo 2: A través de la metodología de caso único se ha explorado cómo podría actuar el raloxifeno sobre síntomas clínicos y funcionamiento neuropsicológico, de una mujer postmenopáusica con esquizofrenia. Se ha realizado un periodo de seguimiento de 12 meses, donde se evaluaba también el efecto de la retirada del fármaco y posterior reintroducción, dado que ningún estudio lo había investigado. En este caso los resultados de eficacia se compararon con valores normalizados de los diferentes tests. Resultados Artículo 1: Los grupos fueron homogéneos en cada una de las variables relevantes al inicio del tratamiento. Las pacientes tratadas con raloxifeno obtuvieron mejores resultados en áreas relacionadas con el funcionamiento ejecutivo y aspectos relacionados con la memoria. Dicha mejora no correlacionó con la mejoría clínica. Artículo 2: Respecto las variables neuropsicológicas se tomaron medidas en el momento basal, a los 6 meses y los 3 meses sin tratamiento. No se tomaron medidas tras la reintroducción del raloxifeno 60 mg. Encontramos una mejora clínicamente relevante a los 6 meses de tratamiento en el parámetro de resistencia a la interferencia del test de Stroop y en el test de velocidad de procesamiento del TMT-A. El resto de parámetros se mantuvieron sin cambios. A los 3 meses de retirar el tratamiento hubo un empeoramiento clínicamente relevante en el test de Stroop (interferencia) y en el test de evocación de palabras, bajando a rendimientos peores que en el nivel basal. El resto de parámetros evaluados se mantuvieron estables. Conclusiones • El raloxifeno parece tener un efecto positivo sobre algunas funciones cognitivas en mujeres postmenopáusicas que padecen esquizofrenia. • Las funciones que mejoran son: áreas de la memoria verbal, la velocidad de procesamiento y algunas funciones ejecutivas, como resistencia a la interferencia y evocación fonética. • No hay asociación clara de que la mejoría de las funciones cognitivas se relacione con la mejoría de los síntomas clínicos. • La retirada del fármaco podría ocasionar de nuevo un empeoramiento de los síntomas cognitivos y clínicos. / Introduction Studies of estrogen therapy in postmenopausal women have demonstrated the effect of sex hormones on cognitive function. Estrogens have been shown to be useful in preventing the normal decline in cognitive function, especially that of memory, associated with age. The therapeutic potential of estrogens is increasingly being recognized. Raloxifene is a selective estrogen receptor modulator (SERM) that appears to act in a similar way to conjugated estrogens in the dopaminergic and serotoninergic systems of the brain, and it may be a preferable therapeutic option, since it does not have the possible negative effects of estrogens on mammary and uterine tissue. Objectives: • To evaluate the usefulness of raloxifene as an adjuvant treatment for the cognitive symptoms of post-menopausal women with schizophrenia. • To better understand the relationship between psychopathological improvement and cognitive results. • To learn of the effects following withdrawal of the drug and its subsequent reintroduction. Methods: Article 1: Randomized 12-week double-blind clinical trial with parallel groups, controlled with placebo. The patients were recruited from the hospital units and outpatient clinics of the Parc Sant Joan de Déu, and the Corporació Sanitària Parc Taulí,. Thirty-three post-menopausal women with schizophrenia (DSM-IV-TR) were randomized to receive raloxifene (16 women) or placebo (17 women). Efficacy was measured with memory tests, attention tests, and executive functioning tests. Participants were assessed at the outset and at week twelve. Article 2: Based on the single-case methodology we explored how raloxifene might act upon clinical symptoms and neuropsychological functioning in a post-menopausal woman with schizophrenia. With a twelve-month follow-up period it was possible also to evaluate the effect of withdrawal of the drug and its subsequent reintroduction, which no prior study had examined. In this case the results for efficacy were compared with normalized values of different tests. Results Article 1: The groups were homogeneous in each of the relevant variables at the outset of treatment. The addition of raloxifene to regular antipsychotic treatment showed: We found significant differences in any aspects of memory and executive function. Patients treated with raloxifene do better in areas related to executive functioning and memory aspects. This improvement does not correlate with clinical improvement. Article 2: Regarding the neuropsychological variables, measurement was carried out at baseline, 6 months, and 3 months without treatment. We do not have measurements following the reintroduction of raloxifene 60 mg. We found clinically relevant improvement at 6 months of treatment in the parameter of resistance to interference in the Stroop test, and in the test of processing speed of the TMT-A. The other parameters showed no change. At 3 months following withdrawal of treatment there was a clinically relevant worsening on the Stroop test (interference) and on the word eliciting test, with performance dipping below baseline levels. The other parameters remained stable. Conclusions • Raloxifene seems to have a positive effect on some cognitive functions in post-menopausal women suffering schizophrenia. • The functions that improved seem to be those related to verbal memory, processing speed, and executive functions such as resistance to interference and phonetic fluency. • There was no clear correlation between improvement in cognitive function and improvement in clinical symptoms. • Following the withdrawal of the medication, there may be a worsening of cognitive and clinical symptoms.
87

Estratègies de control del tabaquisme i polítiques de fum ambiental del tabac en l’àmbit de la salut mental

Ballbè i Gibernau, Montse 02 July 2014 (has links)
ANTECEDENTS La prevalença de tabaquisme en els pacients ingressats en unitats hospitalàries de salut mental pot arribar fins a un 80% i poden arribar a morir uns 25-30 anys de mitjana abans que la població general, habitualment per malalties causades o agreujades pel tabac. No obstant, l’abordatge del tabaquisme als centres de salut mental ha estat habitualment ignorat i d’altra banda, les lleis de prohibició de fumar han estat més permissives amb les unitats d’ingrés de psiquiatria. OBJECTIUS 1. Examinar les estratègies de control del tabaquisme implementades a les institucions d'hospitalització psiquiàtrica de Catalunya i identificar àrees de millora. 2. Avaluar el nivell de fum ambiental del tabac (FAT) a les unitats de salut mental hospitalària de Catalunya segons el tipus de normativa de control del consum de tabac. 3. Comparar la percepció de nivell de FAT per part de treballadors i pacients amb els resultats obtinguts mitjançant una mesura objectiva i descriure la preferència per les diferents normatives de control del consum de tabac. 4. Avaluar la possible associació entre malestar psicològic i exposició al FAT en la població adulta espanyola. METODOLOGIA Les dades d’aquesta tesi provenen de tres estudis transversals diferents. En el primer estudi es va utilitzar una enquesta sobre quatre dimensions del control del tabaquisme (intervenció clínica sobre el consum de tabac, formació i compromís dels professionals, control dels espais on es permet/prohibeix fumar i comunicació de les normatives sense fum). L’enquesta es va enviar als caps d’unitats d’ingrés hospitalari i centres de dia en salut mental de Catalunya (n=186). En el segon estudi es va mesurar el nivell de FAT a les unitats hospitalàries de salut mental de Catalunya (n=64) mitjançant les PM2.5 (partícules aèries PM2.5, com a marcador de l’exposició ambiental). A la vegada, es va passar una enquesta als pacients i professionals d’aquestes unitats (n=600 i n=575, respectivament) sobre l’exposició percebuda al FAT i sobre les preferències per diferents tipus de normatives de control del consum de tabac als dispositius de salut mental. El tercer estudi utilitza les dades de població adulta mai-fumadora (n=11.214) de la Encuesta Nacional de Salud de España (2011-2012). RESULTATS El control del tabaquisme als dispositius de salut mental era generalment baix, especialment quant a la intervenció clínica en el consum de tabac sobre aquests pacients, la manca de disponibilitat de fàrmacs per deixar de fumar i la poca formació dels professionals en aquest tema. Aquests resultats eren especialment baixos en el cas dels Centres de Dia. D’altra banda, es va detectar que només aquells dispositius amb normatives de prohibició de fumar tant en els interiors com en els exteriors tenien nivells de PM2.5 dins dels nivells recomanats per l’OMS i que els dispositius que permetien als pacients fumar a zones exteriors o interiors podien doblar o quintuplicar aquests nivells recomanats. No obstant, els professionals i pacients tenien una baixa percepció d’estar exposats al FAT. En el cas dels professionals, aquesta percepció d’estar exposats al FAT era més baixa en metges que en infermeres, en canvi els metges tenien una prevalença de consum de tabac per sota de la població general i les infermeres per sobre. Així mateix, una majoria de pacients i professionals apostaven per deixar fumar als pacients als exteriors dels dispositius, tot i que no als interiors. Finalment, es va detectar que l’exposició passiva al FAT a la llar podria augmentar el malestar psicològic de les persones mai-fumadores. CONCLUSIONS El control del tabaquisme als dispositius de salut mental hospitalaris és baix. Aquells dispositius que prohibeixen fumar en interiors i exteriors són els únics que protegeixen adequadament del FAT. Els professionals i els pacients generalment infravaloren el nivell de FAT als interiors dels dispositius hospitalaris, i per tant el seu efecte perjudicial sobre la salut. Això podria tenir alguna influència en la major preferència per normatives de prohibició de fumar menys restrictives. El FAT podria afectar el malestar psicològic dels pacients ingressats en dispositius de mitjana i llarga estada, on encara es permet fumar als interiors. / Smoking prevalence can rise to 80% in patients admitted in mental health wards. However, tobacco control has usually been neglected in mental health settings. OBJECTIVES a) To examine tobacco control strategies undertaken in psychiatric units in Catalonia, b) to objectively evaluate the levels of second-hand smoke (SHS) in these units, c) to compare objectively assessed SHS to self-reported levels of exposure to SHS of patients and staff; and to describe preferences for different types of smoking bans, and d) to examine the potential association between SHS exposure and psychological distress. METHODS The data derives from three cross-sectional studies. For the first objective we used a questionnaire sent to the managers of mental health units (n=186). For the second and third objective we measured the level of SHS in the mental health wards of Catalonia (n=64) through the measurement of PM2.5 as a marker of SHS. At the same time, we administered a questionnaire to the inpatients and professionals of these 64 wards (n=600 and n=575, respectively) about their self-perceived exposure to SHS and their preference on different types of smoking bans. For the last objective we used a sample of adult never-smokers (n=11,214) from the Spanish National Health Interview Survey (2011-2012). RESULTS Tobacco control in mental healthcare services was usually low, especially with respect to the clinical intervention on patients’ tobacco use and the lack of professionals’ training in this field. Moreover, it was found that only those services with total smoking bans had levels of PM2.5 concentrations within the WHO recommended levels. The services with partial bans implemented (allowing smoking only outdoors or allowing indoor smoking) were two or five times over the recommended WHO levels. However, patients and professionals had a low perception of being exposed to SHS at harmful levels. A majority of patients and professionals agreed with allowing patients smoke outdoors. Finally, we found that passive exposure to SHS is associated with psychological distress in never-smokers exposed to SHS in their homes. CONCLUSIONS Tobacco control in hospital mental health services is low. Only wards with total smoking bans protect against SHS. Patients and staff generally underestimate the level of SHS in the wards. This could influence the preference of patients and staff for less restrictive smoking bans. SHS could affect psychological distress of patients in medium- and long-stay patients units, where smoking is still allowed indoors.
88

Características y respuesta al tratamiento multidisciplinar de pacientes afectas de fibromialgia

Lera Miguel, Sara 23 March 2006 (has links)
El síndrome de fibromialgia consiste en un cuadro de dolor crónico generalizado y extendido desde la zona axial hacia las zonas laterales y extremidades del cuerpo, de más de tres meses de evolución. Frecuentemente se acompaña de múltiples síntomas de alteración física y emocional que reducen la calidad de vida de los que la padecen. Varios tipos de tratamiento diferentes se han puesto a prueba, siendo el enfoque multidisciplinar el que mejores resultados ha demostrado. Sin embargo, existe evidencia limitada de cuál es el efecto que cada uno de los componentes terapéuticos aporta al conjunto de la terapia multidisciplinar.Los objetivos de esta tesis son los siguientes: en primer lugar, describir las características demográficas, clínicas y psicológicas de una muestra de mujeres afectas de fibromialgia, extraída de la consulta especializada reumatológica, residente en la comarca barcelonesa del Bages y observar su respuesta al tratamiento multidisciplinar en grupo; en segundo lugar y como objetivo principal, analizar si el tratamiento psicológico cognitivo-conductual añade efectos terapéuticos significativos al efecto obtenido por el conjunto de componentes terapéuticos del tratamiento multidisciplinar. Finalmente, conocer las variables que se relacionan con el cambio observado al final del tratamiento multidisciplinar en grupo.MÉTODO. Una cohorte de 83 mujeres diagnosticadas de fibromialgia conforman la muestra sobre la cual se llevan a cabo tres estudios. El primer estudio es descriptivo de las características demográficas, clínicas y de salud y muestra a su vez las características psicométricas del Cuestionario de Impacto de la Fibromialgia, FIQ, el más usado para este tipo de trastorno y que evalúa la afectación sobre las actividades habituales y la intensidad de los síntomas que la fibromialgia provoca. El segundo estudio es un ensayo clínico controlado y aleatorizado en el que se contrastan los efectos de un programa de tratamiento multidisciplinar en grupo, constituido por atención médica especializada, educación e información sobre el trastorno y rehabilitación física, y los efectos del mismo programa multidisciplinar descrito más tratamiento psicológico de enfoque cognitivo-conductual. El tercero es un estudio de regresión lineal para identificar qué variables tienen poder predictor sobre el cambio terapéutico que se haya observado.RESULTADOS. Las características demográficas más frecuentes halladas son las equivalentes a un estatus socio-económico bajo o medio-bajo, en mujeres que en su mayoría trabajan como obreras, trabajadoras de servicio o agrarias y que tienen un nivel de estudios primarios o elementales. El grado de afectación tanto de la funcionalidad física y psicológica como de la calidad de vida es de moderado a elevado. El FIQ muestra unas características psicométricas aceptables y aparece como el instrumento más sensible a la sintomatología que conforma la fibromialgia. El tratamiento multidisciplinar básico consigue mejoras significativas en la intensidad de los síntomas, la capacidad funcional y la calidad de vida; sin embargo, la terapia cognitivo-conductual no añade, aunque se acerca, a conseguir un efecto terapéutico significativo mayor al conseguido por el programa sin tratamiento psicológico. Las variables que más se relacionan con esta mejoría son la presencia de fatiga, un número más bajo de puntos sensibles al dolor y las características de personalidad centradas en la persecución de metas propias y realistas.CONCLUSIONES. Las características de la muestra no difieren de las recogidas previamente por la literatura. Un programa terapéutico basado en dar atención médica para el control de los síntomas, información y educación a las pacientes además de rehabilitación física puede ser suficiente para conseguir mejorías en la intensidad y el impacto del cuadro fibromiálgico. La aplicación de terapia cognitivo-conductual a todos los casos puede no ser necesaria. De la misma forma, se hace recomendable ajustar los programas de ejercicio físico de forma individual. La comorbilidad con la fatiga crónica y con una personalidad orientada hacia los propios intereses favorecen la respuesta al tratamiento.
89

Deterioro cognitivo en los enfermos alcohólicos, El

Salamero, Manel 29 May 1989 (has links)
Los efectos del alcohol son muy numerosos y su acción abarca casi todas las estructuras y sistemas del cuerpo humano. No obstante, es probablemente en el Sistema Nervioso Central (SNC) donde sus repercusiones son más marcadas. Los mecanismos y las vías de actuación de este tóxico son múltiples y comprenden tanto efectos directos sobre las células neuronales como indirectos secundarios a las modificaciones del funcionalismo de otros aparatos y sistemas.
90

La relació entre abús a la infantesa i comportaments parasuïcides

Coll Corominas, Xavier 03 October 2001 (has links)
Les persones amb una historia d'abús i maltractaments presenten una prevalència alta de comportaments parasuïcides. Malauradament però, hi ha una manca d'informació en voltant de la prevalència de les experiències d'abús en aquelles que han presentat comportaments parasuïcides.En aquest treball hem utilitzat versions modificades de qüestionaris estandarditzats d'autocomplexió d'abús sexual, físic i psicològic. També mides de psicopatologia general, i de l'estil parental. Aquests, varen ser administrats a una mostra de 257 dones que havien estat admeses de manera consecutiva durant un any a un hospital general d'Anglaterra, desprès de prendre una sobredosi intencionada de fàrmacs.Per l'estudi cas-control, la mostra foren 36 dones que havien estat admeses de manera consecutiva al mateix hospital i per la mateixa raó. Aquestes, varen ser aparellades amb la següent admissió (per motiu diferent a una sobredosis) en el mateix hospital, controlant sis variables: sexe, edat, zona de residència, origen ètnic, classe social, i estat civil. Per la anàlisi de la informació vàrem utilitzar correlacions i models de regressió logística.Aquest treball suggereix que l'abús sexual és molt prevalent en les dones que es prenen sobredosis de fàrmacs, demostrant que les experiències d'abús (sexual -tant intra com extrafamiliar-, físic, i psicològic) es donen amb major freqüència en dones que s'han pres una sobredosi de medicaments, que en controls.Va resultar molt interessant el constatar que les dones que s'havien pres un mínim de cinc sobredosis havien estat abusades amb major gravetat en els tres tipus d'abús. Aquestes repetidores majors havien estat abusades amb major freqüència abans dels tretze anys d'edat, durant períodes de temps més llargs, i era més probable que l'abús es tornés a patir en l'edat adulta (després dels setze anys). A més, a més, la gravetat dels tres tipus d'abús es trobava clarament relacionada amb la freqüència dels comportaments parasuïcides. També era més probable que l'abús s'hagués donat més aviat durant la infància, que haguessin estat exposades a determinats estils parentals, i que mostressin altres conductes autolesives.En aquest treball hem demostrat que abús sexual amb alts nivells d'intrusió es dona de manera molt freqüent en dones que es prenen sobredosis de fàrmacs. A més, a més demostrem que l'abús sexual prediu la repetició dels comportaments parasuïcides. Així, podem cloure aquesta síntesi afirmant que és molt important que preguntem sobre experiències d'abús durant la valoració psiquiàtrica rutinària desprès d'una sobredosi de fàrmacs. / We know that women with a history of abuse present a higher prevalence of deliberate self-harm, a term that includes overdoses and deliberate self-injury. However, there is a lack of information around the prevalence of the experiences of abuse in those who present with deliberate self-harm.In this study we have used modified versions of standardised self-reported questionnaires of sexual, physical and psychological abuse. Also, measures of general psychopathology and parental style. Those, were administered to a sample of 257 women that had been consecutively admitted over 12 months to a General Hospital in England, after taking a medical overdose.For the case-control study, the sample were 36 women that had been consecutively admitted to the same hospital and for the same reason. Those, were matched with the next admission (for a reason other than an overdose) to the same hospital, controlling for six variables: sex, age, area of residence, ethnical origin, social class, and civil status. To analyse the information we used correlations and models of logistic regression.This work suggests that sexual abuse is very prevalent amongst women who take medical overdoses, showing that the experiences of abuse (sexual -both intra and extrafamilial-, physical, and psychological) take place more frequently in women that have taken a drug overdose, than in controls.It was very interesting to establish that women who had taken a minimum of five overdoses had been more severely abused in the three types of abuse. These grand repeaters had been more frequently abused before the age of thirteen years, for longer periods, and it was more likely that the abuse was suffered again in adulthood (after the age of sixteen). Moreover, the severity of the three types of abuse was clearly related to the frequency of the deliberate self-harm. Also, it was more likely that the abuse took place earlier in childhood, that they were exposed to certain types of parenting ("affectionless control"), and that they showed other episodes of deliberate self-injury.In this thesis we show that contact sexual abuse is very prevalent in women that take overdoses. Furthermore, we demonstrate that sexual abuse predicts the repetition of deliberate self-harm. Therefore we can conclude that it is very important that we ask for any unwanted sexual experiences during our psychiatric assessment after a drug overdose.

Page generated in 0.4485 seconds