L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral consisteix a fer explícit el contingut de l’ètica del tenir cura en el relat de La mort d’Ivan Ilitx (1886). Per assolir aquest objectiu la tesi es divideix en dues grans parts, independents i alhora complementàries. És cert que el pes de la tesi recau sobretot en la segona part, on s’aborden els aspectes relacionats amb l’ètica del tenir cura, però la primera part, centrada en la vida i en el pensament moral de Tolstoi, permet eixamplar i il·luminar la comprensió de la segona. És més, la primera part és necessària, gairebé obligatòria podríem dir, per enderrocar els tòpics sobre l’obra de Tolstoi, i donar solidesa argumental a la dimensió filosòfica que conté l’obra de l’escriptor, perquè donant valor al Tolstoi filòsof es reconeix també la seva contribució específica i valuosa en l’àmbit de la filosofia pràctica, i concretament en l’ètica del tenir cura. En aquesta tesi es defensa que Tolstoi era un literat i un filòsof, tota la seva filosofia pivota entorn de la idea religiosa, inspirada en Crist, que cal viure per als altres, estimant els altres, per trobar el sentit autèntic de la vida i la immortalitat davant la mort. La mort d’Ivan Ilitx és tot un petit tractat de filosofia moral, que és perfectament aplicable al camp de les ciències de la salut. L’anàlisi de La mort d’Ivan Ilitx en clau clínica permet descobrir els elements que constitueixen l’ètica del tenir cura en Tolstoi. La novel·la té dos grans protagonistes: Ivan Ilitx, el magistrat burgès que està greument malalt, i Gueràssim, el mugic que té cura del seu amo moribund. Tot el constructe de l’ètica del tenir cura parteix, precisament, de la manera de ser i de fer de Gueràssim, perquè el mugic-serf posseeix les virtuts essencials del qui ha de tenir cura dels altres. El conjunt de virtuts que caracteritzen el mugic representen un paradigma universal, totalment imprescindible per als professionals de l’àmbit de la salut. Entre les virtuts del mugic cal destacar: la cura de si mateix, l’alegria, la serenitat, la disponibilitat, la comprensió, la competència, la confiança, la veracitat, la sensibilitat i el consol. La Mort d’Ivan Ilitx és un relat de ficció que interpel·la radicalment els professionals del tenir cura, perquè els diu, amb molta força, que han de convertir en una realitat la ficció del relat tolstià. / El objetivo principal de esta tesis doctoral consiste en hacer explícito el contenido de la ética del cuidar en el relato de La muerte de Ivan Ilich (1886). Para alcanzar este objetivo la tesis se divide en dos grandes partes, independientes y a la vez complementarias. Es cierto que el peso de la tesis recae sobre todo en la segunda parte, donde se abordan los aspectos relacionados con la ética del cuidar, pero la primera parte, centrada en la vida y en el pensamiento moral de Tolstoi, permite ampliar e iluminar la comprensión de la segunda. Es más, la primera parte es necesaria, casi obligatoria podríamos decir, para derribar los tópicos sobre la obra de Tolstoi, y dar solidez argumental a la dimensión filosófica que contiene la obra del escritor, porque dando valor al Tolstoi filósofo se reconoce también su contribución específica y valiosa en el ámbito de la filosofía práctica, y concretamente en la ética del cuidar. En esta tesis se defiende que Tolstoi era un literato y un filósofo, toda su filosofía pivota en torno a la idea religiosa, inspirada en Cristo, que hay que vivir para los demás, amando a los demás, para encontrar el sentido auténtico de la vida y la inmortalidad ante la muerte. La muerte de Ivan Ilich es todo un pequeño tratado de filosofía moral, que es perfectamente aplicable al campo de las ciencias de la salud. El análisis de La muerte de Ivan Ilich en clave clínica permite descubrir los elementos que constituyen la ética del cuidar en Tolstoi. La novela tiene dos grandes protagonistas: Ivan Ilich, el magistrado burgués que está gravemente enfermo, y Guerásim, el mujik que cuida de su dueño moribundo. Todo el constructo de la ética del cuidar parte, precisamente, de la forma de ser y de hacer de Guerásim, porque el mujik-siervo posee las virtudes esenciales del que debe cuidar a los demás. El conjunto de virtudes que caracterizan al mujik representan un paradigma universal, totalmente imprescindible para los profesionales del ámbito de la salud. Entre las virtudes del mujik cabe destacar: el cuidado de sí mismo, la alegría, la serenidad, la disponibilidad, la comprensión, la competencia, la confianza, la veracidad, la sensibilidad y el consuelo. La Muerte de Iván Ilich es un relato de ficción que interpela radicalmente a los profesionales del cuidado, porque les dice, con mucha fuerza, que deben convertir en una realidad la ficción del relato tolstiano. / The main objective of this thesis is to make explicit the content of the ethics of care in the story The Death of Ivan Ilyich (1886). To achieve this objective the thesis is divided into two parts, independent and complementary at the same time. It is true that the weight of this thesis lies mainly in the second half, which developes the aspects related to the ethics of care, but the first part focused on the life and thought of Tolstoy's moral, allows to widen and illuminate the understanding of the second. Moreover, the first part is necessary, we could say almost obligatory to demolish stereotypes about Tolstoy and give arguing strength to the philosophical dimension that contains the work of the writer, so highlighting the philosopher Tolstoy we can recognize his specific and valuable contribution in the field of practical philosophy, and specifically in the ethics of care. This thesis argues that Tolstoy was a writer and a philosopher, his whole philosophy revolves around the religious idea, inspired by Christ, saying we must live for others, loving others, to find the true meaning of life and immortality in front of death. The Death of Ivan Ilyich is a small treatise on moral philosophy, which is fully applicable to the field of health sciences. The clinical analysis of The Death of Ivan Ilyich reveals the elements that constitute the ethics of care in Tolstoy. The novel has two main protagonists: Ivan Ilyich, the bourgeois magistrate who is seriously ill, and Gerasim the peasant who takes care of his dying master. The whole construct of ethics of care starts from, precisely, the way of being and caring of Gerasim because the peasant-serf has the essential virtues of the person who should take care of others. The whole virtues that characterize the peasant represent a universal paradigm, absolutely essential for professionals in the field of health. Among the virtues of the peasant we must distinguish: care of himself, joy, serenity, availability, understanding, competence, confidence, accuracy, sensitivity and consolation. The Death of Ivan Ilyich is a fictional story that appeals radically the professionals of care, because he says, with great force, that they must turn into a reality the fiction of Tolstoy story.

El treball que es presenta tracta l'estudi arquitectònic i constructiu del Fòrum Provincial de Tarraco. El conjunt arquitectònic de la capital de la província de la Hispania Citerior, consta de tres espais: el Recinte de Culte, la Plaça de Representació i el Circ. Es tracta d'una construcció excepcional, tant per la integració dels imponents volums arquitectònics en opus quadratum i el seu entorn paisatgístic a la part més alta de la ciutat, com pel context antròpic previ a la seva realització. Una ubicació escenogràfica intencionada que, junt a la majestuositat de l'arquitectura i de la decoració del complex tarragoní, va aconseguir transmetre amb força i eficàcia el missatge ideològic del monument. Per a la realització d'una recerca coherent i crítica, s'ha pres com a punt de partida l'estudi de les dades materials. L'anàlisi de les característiques constructives de les estructures que constitueixen els tres espais del Fòrum Provincial, ha tingut com a objectiu investigar els coneixements tecnològics i l'organització de l'obra, més enllà d’aproximar-se a comprendre els aspectes arquitectònics d'un dels monuments més imponents de les províncies d'Occident. Una anàlisi puntual de les fases de desenvolupament de l'obra, ha posat de manifest com aquesta ha estat capaç d'adaptar-se a les noves exigències o als replantejaments del projecte. La capacitat i l’experiència dels constructors del fòrum imperial, si per una banda reflecteix la maduresa assolida per l'enginyeria romana, per l'altre evidencia com l'experimentació de solucions constructives és contínua i com, en el nostre cas, no deixa de ser absolutament reeixida. / El trabajo que se presenta se refiere al estudio arquitectónico y constructivo del Foro Provincial de Tarraco. El conjunto arquitectónico de la capital de la provincia de la Hispania Citerior, consta de tres espacios - el Recinto de Culto, la Plaza de Representación y el Circo- y se trata de una construcción excepcional por la integración de los volúmenes arquitectónicos imponentes en opus quadratum tanto en el entorno paisajístico de la parte más alta de la ciudad, como en el contexto antrópico previo a su realización. Una ubicación escenográfica intencionada y que, junto a la majestuosidad de la arquitectura y de la decoración del complejo tarraconense, consiguió transmitir con fuerza y eficacia el mensaje ideológico ínsito en el monumento. Para la realización de una investigación coherente y crítica, se ha tomado como punto de partida el estudio del dato material. El análisis de las características constructivas de las estructuras que componen los tres espacios del Foro Provincial ha tenido la finalidad de investigar los conocimientos tecnológicos, la organización de la obra de construcción, además que aproximarse a comprender los aspectos arquitectónicos de uno de los monumentos más imponentes de las provincias de Occidente. Un análisis puntual de las fases de desarrollo de la obra de construcción ha puesto en relieve como ésta ha sido capaz de adaptarse a exigencias nuevas o a replanteos de un mismo proyecto. La capacidad y experiencia constructiva de los constructores del foro imperial si por un lado refleja la madurez alcanzada por la ingeniería romana, por el otro lado evidencia como la experimentación de soluciones constructivas es continua y como, en nuestro caso, no deja de ser absolutamente exitosa. / Herein, a study is presented that embraces the architectural and constructive aspects of the Provincial Forum of Tarraco. The architectural complex of the capital of the Provincia Hispaniae Citerioris is comprised of three areas - the Worship Area, the Representation Square and the Circus- and stands as an exceptional example characterized by the harmonious integration of mighty structures made in opus quadratum in both the anteceded anthropic context and in the landscape of the upper town. The impressive architectural elements and detailed decorations set in a scenic landscape convey a powerful and ideological message. In order to achieve a study both coherent and critical, the research presented here started from the material data. The resulting analysis of the constructive features of the three areas of the Provincial Forum provided insight into the technological knowledge, the organization of constructive processes and the architectural perspectives required to construct of one of the most important monuments in the Western provinces. The detailed analyses of the different building phases revealed a constructive process that permitted adaptation to new contingencies or deliberate modification of the original plans. The Roman builders exhibited their substantial engineering expertise as well as their willingness to implement experimental building solutions at Tarraco, which resulted in the successful construction of the Provincial Forum.

La tradautomaticitat és el fenomen lingüístic que fa que les traduccions automàtiques sonin a màquina. Aquesta tesi introdueix el concepte de tradautomaticitat com un objecte de recerca i presenta un mètode d'avaluació que consisteix en determinar si la traducció és pròpia d'una màquina en comptes de determinar la seva semblança amb una traducció humana, com en els mètodes d'avaluació actuals. El mètode avalua la qualitat d'una traducció amb una mètrica, la MTS (Machine Translationness Score). Aquesta mètrica és conseqüent amb la percepció de la tradautomaticitat de la gent corrent. La MTS correlaciona bé amb les valoracions de qualitat dels avaluadors humans. A més, la nostra proposta permet realitzar avaluacions de baix cost perquè no necessiten de recursos que són cars d'obtenir (traduccions de referència, corpus d'entrenament, etc.). El criteri de tradautomaticitat té aplicacions que van més enllà de l'avaluació de traduccions automàtiques (detecció de plagi, detecció de publicacions no supervisades a Internet, etc.). / La tradautomacidad es el fenómeno lingüístico que hace que las traducciones automáticas suenen a máquina. Esta tesis introduce el concepto de tradautomaticidad como un objeto de investigación y presenta un método de evaluación que consiste en determinar si la traducción es propia de una máquina en vez de determinar su parecido a una traducción humana, como en los métodos de evaluación actuales. El método evalúa la calidad de una traducción con una métrica, la MTS (Machine Translationness Score). Esta métrica es consecuente con la percepción de la tradautomaticidad de la gente corriente. La MTS correlaciona bien con las valoraciones de calidad de evaluadores humanos. Además, nuestra propuesta permite realizar evaluaciones de bajo coste porque no requieren de recursos que son caros de obtener (traducciones de referencia, corpus de entrenamiento, etc.). El criterio de tradautomaticidad tiene aplicaciones que van más allá de la evaluación de traducciones automáticas (detección de plagio, detección de publicaciones no supervisadas en Internet, etc.). / Machine translationness (MTness) is the linguistic phenomena that make machine translations distinguishable from human translations. This thesis introduces MTness as a research object and presents an MT evaluation method based on determining whether the translation is machinelike instead of determining its humanlikeness as in current evaluation approaches. The method rates the MTness of a translation with a metric, the MTS (Machine Translationness Score). The MTS calculation is in accordance with the results of an experimental study on machine translation perception by common people. MTS proved to correlate well with human ratings on translation quality. Besides, our approach allows the performance of cheap evaluations since expensive resources (e.g. reference translations, training corpora) are not needed. Machine translationness ratings can be applied for other uses beyond machine translation evaluation (plagiarism and other forms of cheating, detection of unsupervised MT documents published on the Web, etc.).

El objetivo inicial de los estudios sobre prehistoria siempre ha sido la observación del comportamiento humano intentando comprender como se adaptaron al medio y evolucionaron hasta la actualidad. Para lograr analizar el comportamiento humano los investigadores nos acercamos desde distintos puntos de vista o desde diferentes análisis del registro.

La traducció i la interpretació en contextos altament regulats i especialitzats, com ara els hospitals i els tribunals de justícia dels Estats Units, requereixen la transferència de conceptes de L1 a L2 de la manera més consistent, eficient i eficaç. Els traductors i intèrprets que treballen en aquests àmbits pels hispanoparlants dels Estats Units es troben amb una comunitat integrada per persones de tots els països hispanoparlants del món, un grup divers amb una sèrie de diferències lingüístiques i culturals. Aquest problema s’agreuja pel caràcter especialitzat del llenguatge típic dels sistemes de salut i legals, els quals poden ser nous pels membres que formen part d’aquesta comunitat i de vegades també diferents dels sistemes dels seus propis països. El lèxic utilitzat per desenvolupar-se en aquests entorns l’aprenen generalment en el context del país on viuen, els Estats Units, i això afecta a la manera en la que es comuniquen en espanyol. Algunes de les solucions que els hispans dels Estats Units adopten en aquestes circumstàncies inclouen canvis de codi, préstecs lèxics i creacions híbrides que són més pràctiques per al seu funcionament en el nou paradigma, creant una forma singular del espanyol. Aquest estudi examina els reptes als que s’enfronten els traductors i professionals mèdics i legals durant el procés intercomunicatiu que es produeix en aquests àmbits i a l’entorn lingüístic i cultural als quals es desenvolupen. L’estudi explora igualment les decisions que prenen per a les seves traduccions, així com la motivació que les impulsa. Els resultats suggereixen que els traductors i intèrprets, especialment aquells amb més experiència professional, negocien entre la forma i la funció de les seves traduccions, amb la finalitat de satisfer les exigències comunicatives de la seva professió. / La traducción y la interpretación en contextos altamente regulados y especializados, como son los hospitales y los tribunales de justicia de los Estados Unidos, requiere la transferencia de conceptos de L1 a L2 de la forma más consistente, eficiente y efectiva. Los traductores e intérpretes que trabajan en estos ámbitos para los hispanohablantes de los Estados Unidos se encuentran con una comunidad integrada por personas de todos los países hispanohablantes del mundo, un grupo diverso con una serie de diferencias lingüísticas y culturales. Este problema se halla agravado por la índole especializada del lenguaje típico de los sistemas sanitario/médico y legal, los cuales pueden ser nuevos para los miembros que forman parte de esta comunidad y a veces también diferentes de los sistemas de sus propios países. El léxico utilizado para desenvolverse en estos entornos lo aprenden generalmente en el contexto del país donde viven, los Estados Unidos, y ello afecta a la forma en la que se comunican en español. Algunas de las soluciones que los hispanos de los Estados Unidos adoptan en estas circunstancias incluyen cambios de código, préstamos léxicos y creaciones híbridas que son más prácticos para su funcionamiento en el nuevo paradigma y que crean una forma singular del español. Este estudio examina los desafíos a los que se enfrentan los traductores e intérpretes profesionales médicos y legales durante el proceso intercomunicativo que tiene lugar en esos ámbitos y en el entorno lingüístico y cultural en el que se desenvuelven. El estudio explora igualmente las decisiones que los mismos toman para sus traducciones, así como las motivaciones que las impulsan. Los resultados sugieren que los traductores e intérpretes, especialmente aquéllos con más experiencia profesional, negocian entre la forma y la función de sus traducciones a fin de satisfacer los cometidos de su profesión. / Translating and interpreting in the highly regulated and specialized hospitals and courts of the United States require transferring concepts from L1 to L2 in the most consistent, efficient and effective manner. The English and Spanish translators and interpreters who work in these contexts for Spanish speakers in the United States are challenged by a target audience that includes individuals from every Spanish speaking country in the world, a diverse group of people with a number of linguistic and cultural differences. These challenges are compounded by the specialized language discourse inherent to health and legal systems that are new to the members of the target audience and often very different from the systems of their countries. The lexicon they use when navigating these new systems is generally learned in the context of the host country, and it has an impact on how they communicate in Spanish. Some of the language solutions that US Hispanics adopt in these circumstances include code-switching, lexical borrowing and hybrid creations that are functionally more practical in the new paradigm and that result in unique forms of Spanish. This study examines the challenges that professional medical and legal translators and interpreters face in the intercommunicative process of this environment. It also explores the translation decisions they make and their motivating factors. The results suggest that translators and interpreters, especially the ones with greater professional experience, negotiate between form and function, in order to fulfill the communicative demands of their profession.

El terme de world music, en moltes ocasions, està associat amb la comercialització de la diferència ja que ofereix la possibilitat de promocionar, principalment, a Europa i als E.E.U.U., músiques i musics procedents de països no occidentals. Músiques que molt sovint són adaptades als gustos occidentals, un procés que les descontextualitza i que afavoreix la seva manipulació. A més a més, aquesta etiqueta acostuma a fixar músiques i pràctiques socio-musicals, negant d’aquesta manera la seva capacitat d’evolució i transformació. El context contemporani caracteritzat per la globalització i la intensitat de la circulació dels fluxos culturals, és l’escenari ideal per la world music. Les qüestions relacionades amb el nexe global-local, amb la modernitat, amb la hibridació, amb la interculturalitat, etc., també afecten a la world music ja que la música inclou al mateix temps pràctiques musicals i pràctiques extra-musicals. La capacitat que tenen els fenòmens musicals per construir i expressar imaginaris i narratives, els converteixen en una excel•lent eina de comunicació i evocació. La música entesa en aquest sentit, posa en contacte diferents actors (músics, públic, productors musicals, etc.), que articulen una escena musical. En aquest cas concret, la world music ha posat en contacte músics i musiques de tota la Mediterrània, marcada històricament per encontres i desencontres constants entre diferents cultures i pobles, així com a molt més agents. Tots ells han articulat una escena musical on es reflecteixen relacions desiguals de poder i que és, al mateix temps, testimoni directe de diferents narratives sobre la identitat, la interculturalitat i la hibridació. / El término de world music, en muchas ocasiones, está asociado con la comercialización de la diferencia ya que ofrece la posibilidad de promocionar, principalmente, en Europa y en los E.E.U.U., músicas y músicos procedentes de países no occidentales. Músicas que en muchas ocasiones son adaptadas a los gustos occidentales, un proceso que las descontextualiza y favorece su manipulación. Además, esta etiqueta acostumbra a fijar músicas y prácticas socio-musicales, negando de esta manera su capacidad de evolución y transformación. El contexto contemporáneo caracterizado por la globalización y la intensidad de la circulación de los flujos culturales, es el escenario ideal para la world music. Las cuestiones relacionadas con el nexo global-local, con la modernidad, con la hibridación con la interculturalidad, etc., también afectan a la world music ya que la música incluye al mismo tiempo prácticas musicales y prácticas extra-musicales. La capacidad que tienen los fenómenos musicales para construir y expresar imaginarios y narrativos, les convierten en una excelente herramienta de comunicación y evocación. La música entendida en este sentido, pone en contacto diferentes actores (músicos, público, productores musicales, etc.), que articulan una escena musical. En este caso concreto, la world music ha puesto en contacto músicos y músicas de todo el Mediterráneo, marcado históricamente por encuentros y desencuentros constantes entre diferentes culturas y pueblos, así como a muchos más agentes. Todos ellos han articulado una escena musical donde se reflejan relaciones desiguales de poder y que es, al mismo tiempo, testimonio directo de diferentes narrativas sobre la identidad, la interculturalidad y la hibridación. / Frequently, the term world music is associated with the marketing of the difference because it offers the possibility of promoting, mainly in Europe and the USA, music and musicians from non-Western countries. Usually, in world music’s market, the non-western music adopts Western commercial music patterns. This process promotes the fixation of musical genres and socio-musical practices and, at the same time, denies the experimentation and innovation. The contemporary context characterized by globalization and the intensity of the circulation of cultural flows, is perfect for the world music. Issues relating to the questions about global-local, modernity, hybridization and multiculturalism, etc., also they affect the world music because music includes musical and extra-musical practices. The music has the ability to build and to express, at the same time, different imaginaries and narratives. Music is an excellent tool of communication. Music understood in this sense, contacted different actors (musicians, audience, music producers, etc.) which articulate a musical scene. In this case, the world music has connected musicians and music from the Mediterranean area, historically characterized by encounters of different intensity between different cultures and peoples, as well as many more agents. All they have articulated a musical scene where unequal power relations are reflected and, at the same time, this musical scene is a direct testimony of different narratives about identity, intercultural processes and hybridization.

Aquest estudi ha investigat si una característica pròpia dels fragments de lectura de nivell 3 ILR (Interagency Languae Roundtable) – seguir un argument que requereix cert grau d'inferència – era una dificultat de traducció i si es podia identificar i qualificar objectivament. La inferència es representava per cohesió textual aconseguida mitjançant temps verbal i resolució de cadenes de caracterització en el text final. Com el temps verbal s'usa de manera diferent en japonès i anglès, per aconseguir la cohesió en el text en anglès, el traductor havia de prendre decisions sobre el temps verbal que suposadament reflectirien si era capaç de seguir l'argument inferit en el text de partida. Se suposava també que la correcta reproducció de la caracterització dels modificadors separats del seu substantiu principal requerien inferència i eren per tant una possible dificultat de traducció. El temps verbal i la caracterització, que poden ser valorats objectivament com a acceptables o inacceptables, es van organitzar en seccions que poden ser qualificades dicotòmicament i aquestes qualificacions es van usar per calcular els índexs de facilitat que representen el grau de dificultat d'una població concreta. Els resultats suggereixen que la necessitat de seguir un argument que requereixi inferència és una característica que marca la dificultat del text de partida i que tant el temps verbal com la caracterització són elements de dificultat en la traducció del japonès a l'anglès. Les mostres de traducció van ser preses d'exàmens per a la certificació de traducció japonès-anglès. Els resultats tenen implicacions per a la selecció de fragments en els tests de traducció i per a la identificació de punts problemàtics que haurien de tractar-se durant la formació del traductor. / Este estudio ha investigado si una característica propia de los fragmentos de lectura de nivel 3 ILR (Interagency Languae Roundtable) – seguir un argumento que requiere cierto grado de inferencia – era una dificultad de traducción y si se podía identificar y calificar objetivamente. La inferencia se representaba por cohesión textual lograda mediante tiempos verbal y resolución de cadenas de caracterización en el texto meta. Puesto que el tiempo verbal se usa de manera diferente en japonés e inglés, para lograr la cohesión en el texto en inglés, el traductor debía tomar decisiones sobre el tiempo verbal que supuestamente reflejarían si era capaz de seguir el argumento inferido en el texto de partida. Se suponía también que la correcta reproducción de la caracterización de los modificadores separados de su sustantivo principal requerían inferencia y eran por tanto una posible dificultad de traducción. El tiempo verbal y la caracterización, que pueden ser valorados objetivamente como aceptables o inaceptables, se organizaron en secciones que pueden ser calificadas dicotómicamente y dichas calificaciones se usaron para calcular los índices de facilidad que representan el grado de dificultad de una población concreta. Los resultados sugieren que la necesidad de seguir un argumento que requiera inferencia es una característica que marca la dificultad del texto de partida y que tanto el tiempo verbal como la caracterización son elementos de dificultad en la traducción del japonés al inglés. Las muestras de traducción fueron tomadas de exámenes para la certificación de traducción japonés-inglés. Los resultados tienen implicaciones para la selección de fragmentos en los tests de traducción y para la identificación de puntos problemáticos que deberían tratarse durante la formación del traductor. / This study examined whether a feature characteristic of Interagency Language Roundtable reading level 3 passages—following an argument that requires a degree of inference—was a translation difficulty and whether this could be identified and objectively scored. Inference was represented by text cohesion achieved through verb tense and resolution of modification strings in the target text. Because tense is used very differently in Japanese and English, in order to create a cohesive English language text a translator must make tense decisions that were assumed to reflect whether an inferred argument in the source document is being followed. Reproduction of the correct modification links for modifiers separated from the head noun they modify was also assumed to require inference and so to be a possible translation difficulty. Tense and modification, which can be objectively rated as acceptable or unacceptable, were set as items to be dichotomously scored and the scores then used to calculate facility values representing the degree of difficulty in the specified population. The results suggested that the need to follow an argument requiring inference is a feature of source text difficulty and that both tense and modified nouns are items of difficulty in Japanese-to-English translation. The translation samples were taken from a Japanese-to-English certification examination. The findings have implications for improved passage selection in translation tests and for identifying problem points that may require attention in translator training.

Partint de la qüestió de la crisi de la modernitat, es proposa una reflexió sobre alguns dels camins de l’art contemporani, utilitzant com a clau de lectura de l’experiència artística l’expressió del temps i de la temporalitat. La pregunta a la qual s’intenta donar una resposta és sobre les dimensions en què s’expressa i a les quals dóna forma l’art del nostre temps. Per a això, en la primera part s’analitzen quatre lectures de la qüestió de la modernitat: La barbàrie d’Henry, La crisi de les ciències europees de Husserl, la Dialèctica de la il·lustració de Horkheimer i Adorno, i La fi de la modernitat de Vattimo. Unes lectures que busquen oferir altres sentits, a partir de diferents enfocaments històrics i filosòfics, a l’època de la ‘postmodernitat’. A partir d’aquí, el discurs es centra en la manifestació de la crisi en l’art, seguint també algunes reflexions desenvolupades per Adorno en la Teoria estètica. Després de considerar les revolucions artístiques de la primera meitat del segle XX —en particular l’abstractisme de Kandinsky i de Malèvitx i la música ‘atonal’ de Schönberg—, així com alguns dels moviments d’avantguarda que van protagonitzar una explosió estètica en les dècades dels 50 i els 60, s’arriba així a una anàlisi de l’obra de l’escultor Richard Serra i del compositor Arvo Pärt, l’elecció dels quals, no obstant això, no implica certament la possibilitat de definir una direcció unívoca en l’expressió artística del nostre temps. / Partiendo de la cuestión de la crisis de la modernidad, se propone una reflexión sobre algunos de los caminos del arte contemporáneo, utilizando como clave de lectura de la experiencia artística la expresión del tiempo y de la temporalidad. La pregunta a la cual se intenta ofrecer una respuesta es sobre las dimensiones en que se expresa y a las cuales da forma el arte de nuestro tiempo. Para ello, en la primera parte se analizan cuatro lecturas de la cuestión de la modernidad: La barbarie de Henry, La crisis de las ciencias europeas de Husserl, la Dialéctica de la ilustración de Horkheimer y Adorno, y El fin de la modernidad de Vattimo. Unas lecturas que buscan ofrecer otros sentidos, a partir de diferentes enfoques históricos y filosóficos, a la época de la ‘posmodernidad’. A partir de ahí, el discurso se centra en la manifestación de la crisis en el arte, siguiendo también algunas reflexiones desarrolladas por Adorno en la Teoría estética. Después de considerar las revoluciones artísticas de la primera mitad del siglo XX —en particular el abstractismo de Kandinsky y de Malévich y la música ‘atonal’ de Schönberg—, así como algunos de los movimientos de vanguardia que protagonizaron una explosión estética en las décadas de los 50 y los 60, se llega así a un análisis de la obra del escultor Richard Serra y del compositor Arvo Pärt, cuya elección, sin embargo, no implica ciertamente la posibilidad de definir una dirección unívoca en la expresión artística de nuestro tiempo. / Starting from the crisis of modernity, I propose a reflection on some of the paths of contemporary art, considering the expression of time and temporality an interpretative key for the artistic experience. The question I attempt to answer is on the dimensions in which the art of our time expresses itself, and which it tries to shape. To do this, in the first part four readings of modernity are analyzed: Barbarism by Henry, The Crisis of European Sciences by Husserl, the Dialectic of Enlightenment by Horkheimer and Adorno, and The End of Modernity by Vattimo. Readings that attempt to offer, from different historical and philosophical approaches, other meanings of the age of ‘postmodernity’. Thereafter, the discourse focuses on the manifestation of the crisis in art, following some thoughts developed by Adorno in Aesthetic Theory. After considering the artistic revolutions of the early twentieth century —in particular, the abstractionism of Kandinsky and Malevich and the ‘atonal’ music of Schoenberg—, as well as some of the avant-garde movements who staged an aesthetic explosion in the 50 and 60, I finally analyze the work of the sculptor Richard Serra and the composer Arvo Pärt, whose choice, however, certainly does not imply the possibility of defining a unique path in the artistic expression of our time. / Partendo dalla questione della crisi della modernità, si propone una riflessione su alcuni dei percorsi dell’arte contemporanea, utilizzando come chiave di lettura dell’esperienza artistica l’espressione del tempo e della temporalità. La domanda alla quale si cerca di offrire una risposta è sulle dimensioni nelle quali si esprime e alle quali dà forma l’arte del nostro tempo. In questa direzione, nella prima parte si analizzano quattro letture della questione della modernità: La barbarie di Henry, La crisi delle scienze europee di Husserl, la Dialettica dell’illuminismo di Horkheimer y Adorno, e La fine della modernità di Vattimo. Delle letture che intentano offrire altri significati, a partire da diversi approcci storici e filosofici, all’epoca della ‘postmodernità’. Di qui, il discorso si incentra sulla manifestazione della crisi nell’arte, seguendo alcune riflessioni sviluppate de Adorno nella Teoría estetica. Dopo aver considerato le rivoluzioni artistiche della prima metà del ventesimo secolo —in particulare l’astrattismo di Kandinsky e di Malevič e la musica ‘atonale’ di Schönberg—, così come alcuni dei movimenti di avanguardia che hanno protagonizato una esplosione estetica negli anni 50 e 60, si arriva così ad un’analisi dell’opera dello scultore Richard Serra e del compositore Arvo Pärt, la cui scelta, tuttavia, non implica certamente la possibilità di definire una direzione univoca nell’espressione artistica del nostro tempo.

El 1998, una petita pel.lícula japonesa va revolucionar el cinema de terror, que en aquell moment es trobaba dominat per la indústria nord-americana. Es tractava de Ringu, un film en el qual el director Hideo Nakata mostrava l’essència de les histories de fantasmes tradicionals del seu país en un entorn urbà contemporani. L’èxit d’aquest títol va obrir les portes a una sèrie de produccions japoneses de terror que es caracterizava per uns trets comuns que les feien reconeixibles. L’absència de violència explícita, la por a les noves tecnologies, presentades com quelcom negatiu, la presència d’un tipus de fantasma conegut com a yurei (esperits aturmentats, normalment femenins, que acostumaven a vestir roba blanca i caminar lentament amb part del seu rostre cobert per una llarga melena fosca) i, sobretot, un ritme més pausat que el que presentava el cinema de Hollywood, gràcies a un muntatge diferent, van ser les característiques més identificables d’aquestes pel.lícules que van originar el fenomen conegut com J-Horror. Dark Water, Ju-On. La maldición, Llamada perdida i Kairo van formar part d’aquest fenomen, sorgit a finals dels anys noranta i que amb prou feines va durar una década. Veient la possibilitat d’aprofitar aquest èxit, la indústria nord-americana va fer remakes de diversos d’aquests films. Ara bé, com van traduir en aquestes produccions una cosa tan important com és el muntatge? Aquesta pregunta és la base d’aquest treball d’investigació. Després de fer una introducció al cinema de terror japonès i a les principals teories i conceptes del muntatge, s’han estudiat tant els films de terror japonesos contemporanis com els seus respectius remakes nord-americans centrant tota l’atenció en el seu muntatge visual. Per això, hem escollit una seqüència de cada original i la mateixa seqüència del remake per a descomposar-les en escenes i analitzar el muntatge fet servir en totes dues. La realització d’aquests decoupages permet observar aspectes com els tipus de plans, la seva durada, els movimients de càmara i el tipus de transició utilitzada per unir les escenes. El resultat d’aquest estudi mostra que, mentre les pel.lícules originals fan servir plans de major durada, acostumen a presentar els espais a través d’un pla general i, en la majoria de casos, els seus moviments de càmara es fan girant sobre el seu eix, els remakes recorren a nombrosos moviments de travelling, en els quals es desplaça la càmara, es fan servir més plans mitjans que plans generals i les seves escenes són d’una durada molt més breu que les que podem observar als films originals. Això, unit als canvis de durada que es produeixen en les escenes dels remakes però no en les del J-Horror estudiades, fa que el ritme narratiu sigui la principal diferència entre els seus muntatges. El ritme lent i pausat japonès es contraposa al ritme clarament més ràpid dels seus remakes nord-americans, que mostren una major fragmentació tant de l’acció com de l’espai i no han sabut traduir la tranquil.la mirada amb la que s’ha distingit el cinema de terror japonès contemporani, sent aquesta la conclusió de l’estudi realitzat. / En 1998, una pequeña película japonesa revolucionó el cine de terror, que en ese momento se encontraba dominado por la industria norteamericana. Se trataba de Ringu, un film en el que el director Hideo Nakata mostraba la esencia de las historias de fantasmas tradicionales de su país en un entorno urbano contemporáneo. El éxito de este título abrió las puertas a una serie de producciones japonesas de terror que se caracterizaba por unos rasgos comunes que las hacían reconocibles. La ausencia de violencia explícita, el temor a las nuevas tecnologías, presentadas como algo negativo, la presencia de un tipo de fantasma conocido como yurei (espíritus atormentados, normalmente femeninos, que solía vestir ropas blancas y caminar lentamente con parte de su rostro cubierto por una larga melena oscura) y, sobre todo, un ritmo más pausado que el que presentaba el cine de Hollywood, gracias a un montaje diferente, fueron las características más identificables de estas películas que dieron origen al fenómeno conocido como J-Horror. Dark Water, Ju-On. La maldición, Llamada perdida y Kairo formaron parte de este fenómeno, surgido a finales de los años noventa y que apenas duró una década. Viendo la posibilidad de aprovechar este éxito, la industria norteamericana hizo remakes de varios de estos films. Ahora bien, ¿cómo tradujeron en estas producciones algo tan importante como el montaje? Esta pregunta es la base de este trabajo de investigación. Tras hacer una introducción al cine de terror japonés y a las principales teorías y conceptos del montaje, se han estudiado tanto los films de terror japoneses contemporáneos como sus respectivos remakes norteamericanos centrando toda la atención en su montaje visual. Para ello, hemos elegido una secuencia de cada original y la misma secuencia de su remake para descomponerlas en escenas y analizar el montaje utilizado en ambas. La realización de estos decoupages permite observar aspectos como los tipos de plano, su duración, los movimientos de cámara y el tipo de transición utilizada para unir las escenas. El resultado de este estudio muestra que, mientras las películas originales japonesas utilizan planos de mayor duración, suelen presentar los espacios donde se desarrolla la acción a través de un plano general y en la mayoría de casos sus movimientos de cámara se realizan girando sobre el propio eje, los remakes recurren a numerosos movimientos de travelling, en los que se desplaza la cámara, se utilizan más planos medios que planos generales y sus escenas son de una duración mucho más breve que las que podemos observar en los films originales. Esto, unido a los cambios de duración que se producen en las escenas de los remakes pero no en las películas del J-Horror estudiadas, hace que el ritmo narrativo sea la principal diferencia entre sus montajes. El ritmo lento y pausado japonés se contrapone al ritmo claramente más rápido de sus remakes norteamericanos, que muestran una mayor fragmentación tanto de la acción como del espacio y no han sabido traducir la tranquila mirada con la que se ha distinguido el cine de terror japonés contemporáneo, siendo esta la conclusión del estudio realizado. / In 1998, a japanese movie revolutionized horror cinema, which in that moment was dominated by American industry. It was Ringu, a film in which the filmmaker Hideo Nakata showed the essence of traditional ghosts stories from his country in an urban environ. The success of this title open the way to a series of Japanese horror productions that was characterized by some features in common that made it recognizebles. The absence of explicit violence, fear of new technologies, showed as something negative, the presence of a kind of ghost known as yurei (tormented spirits, usually women, that wear white clothes and walks slowly with part of its face hidden by black hair) and, above all, a slower rythm than Hollywood cinema, thanks to a different kind of edition, were the characteristics more identificables from the movies which caused the phenomenon kwown as J-Horror. Dark Water, Ju-On, One Missed Call and Kairo were part of this phenomenon, born at last of the 90 and that barely last for a decade. Understanding the chance to take advantage of this success, American industry did remakes from some of these films. How did these productions translate something so important as the edition? This question was the basis for this research. After an introduction to japanese horror cinema and the main edition theories and concepts, we have studied contemporary Japanese horror movies and their American remakes with the focus of the attention on the visual edition. Because of thar, we have choosen one sequence from each original and the same sequence from their remake to separate it into scenes and analysing the edition from both. These decoupages allow to observate aspects like the angle of plans, its lenght, the camera movements and transitions used to join scenes together. The results of this research shows that, while original movies uses more lenght plans, it used to show the space through a general plan and, the most of times, its camera movements are doing turning above its own axle, remakes uses more travelling movements, in which camera is displaced, more general plans are done and the length of its scenes is very shorter thsn the length of the scenes from original films. These points, and the changes in the lenght of remakes scenes but not in the J-Horror scenes movies, do the narrative rythm be the main difference between its editions. The slow japanese rythm is opposed to faster rythm of american remakes, which shows a biggest fragmentation of the narrative action and the space. American remakes don’t know translate the peaceful look that distinguished japanese contemporary horror cinema, being that the conclusion of this issue.

El treball és una aproximació antropològica de l’art a partir de l’artista. Dos són els eixos vertebradors d’aquesta tesi, a partir dels quals se’n deriven els punts restants: 1. Considerar l’art una activitat físico-psíquico-espiritual innata a la naturalesa humana; aspecte analitzat en el primer apartat del treball, en A. QÜESTIONS PRELIMINARS; 2. El poder de l’art: a) en la seva relació amb els poders fàctics, punt treballat en l’apartat B. ART I PODER; b) el poder que neix del propi dinamisme intern de l’art, punt treballat en l’apartat C. EL PODER DE L’ART Partint d’aquestes consideracions la tesi intenta respondre a la pregunta d’on prové aquesta força que neix del propi art fins a fer-lo un «mitjà» atractiu per els poders fàctics, especialment les ideologies polítiques i els totalitarismes. Alguns aspectes són treballats a través de dues figures contemporànies: Frida Kahlo i Marc Chagall. Temes no menys importants, que sense ser l’objectiu de la tesi, han sorgit necessàriament dels punts centrals, i que han hagut de ser estudiats en més o menys profunditat són: a) què s’entén per art i estètica avui, en un moment on la manca de definició és el que més prolifera en tots els camps; b) la subjecció i la llibertat de l’artista en el procés creatiu i de quina manera conviuen aquests dos aspectes en l’artista. Tant des de fora pel què fa a les pressions i condicionaments externs a les que està sotmès l’artista, com des de dins, pel propi mecanisme intern del procés creatiu i de la mateixa obra d’art; c) l’art com a «valor», en tant que activitat humana, mesura el grau d’humanització d’una societat però, a la vegada, pot esdevenir un mitjà d’humanització i recuperació de valors perduts o menystinguts. Així l’art és comprès, també, en el seu valor pedagògic i comunicativo-expressiu, i serà en aquest sentit que s’estudiarà també el poder de l’art i les seves relacions amb els poders hegemònics. Ja que per la seva capacitat comunicativa té una capacitat transformadora, la manipulació de l’art resulta un capteniment temptador en ordre a una actuació dirigida per l’home envers l’home mateix provocant, així, una desnaturalització de l’art i del propi ésser humà. Un aspecte significatiu de la tesi és la comprensió que es fa de l’art com a «mediació», i la «puresa» de l’art en tant que «genuïnitat». Quan l’art és «pur», és a dir, «genuí» no cerca finalitats manipuladores ni es sotmet a poders fàctics. És transformador i està obert a la possibilitat de l’«encontre» amb un «tu» i amb un «Tu« espiritual. Conscient que el tema és profundament infinit i obert, la tesi, per la pròpia naturalesa de la seva temàtica no pot deixar cap aspecte tancat però sí, suggerir nous plantejaments. / El estudio es una aproximación antropológica del arte a partir del artista. Dos son los puntos centrales de esta tesis, a partir de los que se derivan los restantes: 1. Considerar el arte una actividad físico-psíquico-espiritual que nace de la propia naturaleza humana; aspecto analizado en el primer apartado A. QÜESTIONS PRELIMINARS; 2. El poder del arte: a) en su relación con los poderes fácticos, parte B. ART I PODER; b) el poder que nace del propio dinamismo interno del arte, parte C. EL PODER DE L’ART Partiendo de estas consideraciones la tesis intenta responder a cerca del origen de la fuerza que emana del propio arte hasta hacerlo un «medio» atractivo a los poderes fácticos, especialmente las ideologías políticas i los totalitarismos. Algunos aspectos son estudiados a partir de dos figuras contemporáneas: Frida Kahlo i Marc Chagall. Temas no menos importantes, que sin ser objeto directo de análisis de la tesis, han surgido necesariamente de los puntos centrales, y han tenido que ser estudiados con más o menos profundidad. Estos son: a) qué se entiende por arte y estética hoy, en un momento en que la indefinición se extiende a todos los campos de la sociedad; b) la sujeción y la libertad del artista en el proceso creativo; cómo y de qué manera conviven estos dos aspectos en el artista. Tanto desde fuera, en lo que respecta a las presiones y condicionamientos externos a les que está sometido el propio artista, como desde dentro, por el propio mecanismo interno del proceso creativo, así como por la misma obra de arte; c) el arte como «valor», en tanto que actividad humana, mide el grado de humanización de una sociedad pero, a la vez, puede convertirse en un medio de humanización y de recuperación de valores olvidados o depreciados. Así el arte es comprendido, también, en su valor pedagógico y comunicativo-expresivo, y en este sentido será estudiado también el poder del arte y sus relaciones con los poderes hegemónicos. Por su capacidad comunicativa y, por tanto transformadora, la manipulación a que puede someter el hombre al arte, dirigida a una actuación sobre el hombre mismo, resulta un hecho evidente, provocando así una desnaturalización del arte y del propio hombre. Un aspecto significativo del estudio es la comprensión del arte cómo «mediación», y la «pureza» del arte, entendiendo por pureza la «genuinidad» del arte. Así, en este sentido, cuando el arte es «puro» huye de todo sometimiento a poderes fácticos. Es transformador y está abierto a la posibilidad del «encuentro» con un «tu» y con un «Tu» espiritual. Consciente que el tema es profundamente abierto, la tesis, por la pròpia naturaleza de su temática, no puede dejar el estudio como un todo cerrado, però sí, presentar nuevos y sugerentes planteamientos. / The thesis is an anthropological approach on the art in its different forms: Painting, music, literature and sculpture. And all these forms are examined starting from the artist. The axes vertebrating this study are two, on which depend the other points, as follow: 1. Considers the art as an innate physic-psychological-spiritual activity of the human nature. This point is analyzed in the first part of the work, specifically in the A. PRELIMINARY INTRODUCTION. 2. The second axis deals with the power of art: a) in its relation with the factual powers. This aspect is dealed to a large extent in the section B. ART AND POWER, and b) the power which comes out from the internal dynamism self of the art. This point is developed in the section C. THE POWER OF ART. According to the basis of these thoughts the doctoral dissertation intents to answer to the question from where comes the strength that is born in the art itself, even to become attractive to the factual powers, to the political ideologies to the political totalitarism. Some of these aspects are developed starting from tow wellknown contemporaneous artists: Frida Kahlo and Marc Chagall. There are some non the important subjects, which without being the direct matter of this thesis, have rose necessarily from its central points, and so they have been approached more or less deeply. These secondary aspects are: a) What do we understand today when we speak about art and aesthetics?; b) Subjection and freedom of the artist in the creative process and how both can live together in the artist (Unfortunately the tack of clear definition proliferates in this field). Both outside the external pressions and conditions to which is subjected and inside due to creative process itself and to the work of art; c) The art as «value» as human activity, measures the level of humanity of the society. In fact, the art can become means of humanization and recovery of the lost and despised values. And consequently the art is also understood in its pedagogical and communicating value. And is of course in this sense that our work approaches the power of the art and the relation between power and art. And the reality is so because its communicative strength is also transformating capacity. And precisely this capacity can become a man’s manipulation by the man, and consequently the perversion of the art’s nature and of the human being. A signification aspect of this thesis is the art’s presentation as mediation and the art’s pureness as genuineness. The pure art does not look for manipulating aims, and does not submit to the leading powers. The true art is transformer and open to the possibility of the meeting with a «you» and with the spiritual «You». The thesis is fully aware that the subject is deeply infinite and open, so the work according its own nature can’t close all the aspects, but can suggest new statements.