La puesta en valor de yacimientos arqueológicos de época altoimperial en España, a menudo ha sido realizada mediante el empleo de materiales modernos procedentes del área de la construcción (como el cemento, el hormigón armado, el acoplamiento de estructuras metálicas, etc.), sin que su efecto haya sido estudiado previamente. Con el tiempo, ello ha originado no solo consecuencias negativas en su integridad, especialmente a partir de las incompatibilidades físico-químicas y mecánicas entre los materiales originales y los añadidos; sino que, además, el uso de materiales actuales también ha facilitado la descontextualización de los yacimientos, y una consecuente y progresiva desvinculación de la sociedad. Por ello, ante la variedad de formas de intervención documentadas y con el fin de evitar el deterioro de las estructuras arqueológicas, surge la necesidad de definir un tipo de intervención sostenible con fines sociales, que permita la conservación a largo plazo de este patrimonio en las mejores condiciones posibles. Para el desarrollo de la presente tesis doctoral se ha escogido como objeto de estudio el yacimiento arqueológico de La Calerilla de Hortunas (Requena, Valencia). Se trata de una villa rústica de época altoimperial (siglos I-IV d.C.), localizada en el medio rural, cuyo deterioro se debe fundamentalmente a los agentes atmosféricos y biológicos que inciden directamente sobre las estructuras sin protección, desde que en el año 2000 concluyeran los trabajos arqueológicos. La situación que padece el inmueble, hace que sea necesaria una intervención sostenible mediante materiales respetuosos que garanticen la salvaguarda de este bien patrimonial. La metodología empleada se centra en la experimentación y elaboración de diferentes tipos de morteros de restitución, basados en tres líneas de actuación y con sus respectivas variantes: morteros experimentales de obra (fabricados mediante cal hidráulica y áridos procedentes del sector de la construcción); morteros experimentales afines (elaborados a partir de materiales comúnmente utilizados en intervenciones de puesta en valor, conservación y/o restauración de yacimientos arqueológicos en la Comunidad Valenciana); y morteros experimentales tradicionales (elaborados mediante materiales basados en la caracterización previa de los morteros originales del yacimiento arqueológico de La Calerilla y en el estudio del tipo de arquitectura del periodo altoimperial). Así, mediante la producción de probetas, cada variante ha sido sometida a los distintos tipos de ensayos físico-mecánicos seleccionados, lo que ha permitido determinar las propiedades de cada mortero y seleccionar el más idóneo para la futura puesta en valor del enclave de La Calerilla. Con los resultados obtenidos, se muestra cómo a través de técnicas de intervención sostenibles es posible garantizar la salvaguarda a largo plazo de yacimientos arqueológicos expuestos a la intemperie en mejores condiciones y, favorecer además, la contextualización de los restos y su interpretación. / The enhancement of archaeological sites from the high imperial period in Spain, has often been carried out by using modern materials from the construction sector (such as cement, reinforced concrete, the assembly of metal structures, etc.) without its effect having been previously studied. Over time, this has caused not only negative consequences in its integrity, especially from the physical-chemical and mechanical incompatibilities between the original materials and the posterior additions; but also the use of current materials has facilitated the decontextualization of the archaeological site, and a consequent and progressive disengagement from society. Therefore, given the variety of documented forms of intervention and in order to avoid the deterioration of archaeological structures, there is a need to define a type of sustainable intervention under a social purpose, which allows the long-term conservation of this heritage in the best possible conditions. For the development of the present PhD thesis, the archaeological site of La Calerilla de Hortunas (Requena, Valencia) has been chosen as an object of study. It is a rustic village of the high imperial period (centuries I-IV AD) located in a rural area, whose deterioration is mainly due to the atmospheric and biological agents that directly affect the unprotected structures, since the archaeological works were ended in the year 2000. The current state of the site makes it imperative to develop a sustainable intervention through respectful materials that ensure the safeguarding of this heritage. The methodology used focuses on the experimentation and development of different types of restitution mortars, based on three lines of action and their respective variables: construction experimental mortars (manufactured with hydraulic lime and sand aggregates from the construction sector); related experimental mortars (made from materials commonly used in interventions of conservation and/or restoration actions of archaeological sites in the Valencian Community); and traditional experimental mortars (made by using materials based on the previous characterization of the original mortars from the archaeological site of La Calerilla and on the study of the type of architecture of the high imperial period). Thus, through the production of samples, each variable has been subjected to the different types of physical-mechanical tests selected, which has allowed to determine the properties of each mortar and to select the most suitable one for the future enhancement of the enclave of La Calerilla. With the results obtained, this PhD thesis shows how through sustainable intervention techniques it is possible to guarantee the long-term safeguarding of archaeological sites in the open sky in better conditions and, in addition, to favor the contextualization of the remains and their interpretation. / La posada en valor de jaciments arqueològics d'època altimperial a Espanya, sovint ha sigut realitzada per mitjà de l'ocupació de materials moderns procedents de l'àrea de la construcció (com el ciment, el formigó armat, l'acoblament d'estructures metàl¿liques, etc.) , sense que el seu efecte haja sigut estudiat prèviament. Amb el temps, això ha originat no sols conseqüències negatives en la seua integritat, especialment a partir de les incompatibilitats fisicoquímiques i mecàniques entre els materials originals i els afegits; sinó que, a més, l'ús de materials actuals també ha facilitat la descontextualització dels jaciments, i una conseqüent i progressiva desvinculació de la societat. Per això, davant de la varietat de formes d'intervenció documentades i a fi d'evitar el deteriorament de les estructures arqueològiques, sorgeix la necessitat de definir un tipus d'intervenció sostenible amb fins socials, que permeta la conservació a llarg termini d'aquest patrimoni en les millors condicions possibles. Per al desenvolupament de la present tesi doctoral s'ha triat com a objecte d'estudi el jaciment arqueològic de La Calerilla d'Hortunas (Requena, València) . Es tracta d'una vila rústica d'època altimperial (segles I-IV d.C.) , localitzada en el medi rural, el deteriorament del qual es deu fonamentalment als agents atmosfèrics i biològics que incideixen directament sobre les estructures sense protecció, des que l'any 2000 conclogueren els treballs arqueològics. La situació que pateix l'immoble, fa que siga necessària una intervenció sostenible per mitjà de materials respectuosos que garantisquen la salvaguarda d'aquest bé patrimonial. La metodologia emprada se centra en l'experimentació i elaboració de diferents tipus de morters de restitució, basats en tres línies d'actuació i amb les seues respectives variants: morters experimentals d'obra (fabricats per mitjà de calç hidràulica i àrids procedents del sector de la construcció); morters experimentals afins (elaborats a partir de materials comunament utilitzats en intervencions de posada en valor, conservació i/o restauració de jaciments arqueològics a la Comunitat Valenciana); i morters experimentals tradicionals (elaborats per mitjà de materials basats en la caracterització prèvia dels morters originals del jaciment arqueològic de La Calerilla i en l'estudi del tipus d'arquitectura del període altimperial) . Així, per mitjà de la producció de provetes, cada variant ha sigut sotmesa als distints tipus d'assajos fisicomecànics seleccionats, la qual cosa ha permès determinar les propietats de cada morter i seleccionar el més idoni per a la futura posada en valor de l'enclavament de La Calerilla. Amb els resultats obtinguts, es mostra com a través de tècniques d'intervenció sostenibles és possible garantir la salvaguarda a llarg termini de jaciments arqueològics exposats a la intempèrie en millors condicions i, afavorir a més, la contextualització de les restes i la seua interpretació. / Santos Sánchez, K. (2018). Yacimientos arqueológicos altoimperiales en el medio rural. Estudios físico-mecánicos de morteros hidráulicos para la conservación in situ en intervenciones sostenibles [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/102870