La Violència Contra la Parella (VCP) és un problema social que afecta milions de dones arreu del món. Succeeix en tots els països, en totes les cultures, en tots els nivells i classes socials i, donada la seva prevalença i les seves conseqüències, s’ha de tractar com a un problema de salut pública (Caetano, Vaeth i Ramisetty-Milker, 2008). Les recents modificacions legislatives arreu del món posen de manifest la voluntat dels Països, els Governs i els Organismes o les Institucions d’eradicar aquest tipus de violència i una de les accions socials i mesura clau d’intervenció a favor de les víctimes que té un rol determinant en el tractament de la VCP és la intervenció amb els homes que maltracten. Els programes de tractament per a homes maltractadors van sorgir a finals del 1970 als Estats Units i ràpidament s’escamparen a Canadà, Regne Unit i altres països de parla anglosaxona. Des d’aleshores centenars d’iniciatives s’han proposat en diferents països amb més o menys incidència en funció del context social, cultural, polític i legal de cada país. Parale•lament, una àmplia varietat d’estudis amb diferents aproximacions metodològiques o anàlisis estadísiques han forjat un important corpus de coneixement posant de manifest que un dels principals problemes que han d’afrontar els programes, a banda del seu contingut i efectivitat, és l’elevada taxa d’abandonaments prematurs. Al costat oposat dels abandonaments prematurs hi ha la finalització del programa, que està relacionat amb l’adherència terapèutica. Alguns estudis (Gondolf, 2002; Hamberger and Hastings, 1989) indiquen que el sol fet d’atendre el programa formatiu pot reduir les recaigudes així com les taxes de reincidència. La literatura científica posa de manifest que els programes de tractament poden ser d’utilitat en els casos que el maltractador és conscient del seu problema, assumeix la seva responsabilitat, està motivat per canviar i completa el programa de tractament (Echeburúa i Amor, 2010; Helton, 2011; Jewel i Worthmith, 2010). I encara més, és crucial per a l’èxit del programa que els homes tinguin un alt nivell de motivació per a canviar el seu comportament abusiu (Miller i Rollnick, 2002). La motivació està també realacionada amb l’adherència terapèutica (Arce, Fariña i Suárez, 2005; Chang i Saunders, 2002; Daly, Power i Gondolf, 2001; Miller i Rollnick, 2002; Scott, 2004; Stuart, 2005). D’altra banda, tot i que s’ha apuntat a la motivació interna com al factor més important en l’adherència terapèutica, la majoria dels maltractadors poden necessitat ajut de l’exterior si ells no tenen la motivació intrínseca per a canviar el seu comportament. De manera que la motivació externa és un recurs que pot ser d’utilitat (Lemire et al. 1996). El Servei d’Atenció als Homes que Maltracten (SAHM) de la Fundació IreS de Girona és un programa formatiu per a homes maltractadors que, entre el 2001 i el 2008, va arribar a un acord de col•laboració consistent en l’aplicació de tècniques motivacionals (retenció proactiva i recolzament) per part Grup Regional d’Atenció a la Víctima (GRAV) dels Mossos d’Esquadra de la Regió Policial de Girona. Els objectius de la investigació són analitzar els factors relacionats amb l’adherència terapèutica en els programes per a homes maltractadors. S’estudien els factors actitudinals i motivacionals previs al tractament així com les tècniques de retenció proactiva i recolzament com a factors determinants en l’adherència terapèutica. S’estudien també les variables sociodemogràfiques i les variables relacionades amb el tractament com la seva durada, nombre de sessions i motiu de finalització. Les hipòtesis principals són que l’ús de tècniques motivacionals (retenció proactiva i recolzament) aplicades pels Mossos d’Esquadra prèviament al programa de tractament serà una variable predictora de l’adherència als programes formatius per a homes maltractadors contra la parella tractats psicològicament en un programa voluntari, i que les variables actitudinals i motivacionals prèvies al tractament (demanda inicial, atribució del problema i motivació interna pel canvi) es comportaran com a bons predictors de l’adherència terapèutica. Els resultats obtinguts indiquen que l’aplicació d’aquestes tècniques té una incidència en l’adherència terapèutica, que els factors actitudinals i motivacionals prediuen l’adherència terapèutica i que la variable que millor explica l’adherència al tractament és la motivació interna dels participants pel canvi. / Intimate Partner Violence (IPV) is a social problem which affects millions of women around the world and the growing social awareness concerning gender violence has triggered an urgent demand for professionals from different disciplines to challenge this kind of violence. Among this group of professionals there is a consensus that the best strategy to combat violence against women is prevention and the World Health Organization has focused significant resources during the last few years in relation to this. One of the key preventive measures and social actions in favour of victims which has a core role in the treatment of IPV is the intervention with men who batter. Batterer intervention programmes (BIP) emerged in the late 1970’s in the USA and quickly spread to Canada, the UK and anglosaxon countries. A wide range of studies with different methodological approaches and statistical analyses have forged an important background and continually enlarge literature base related to BIP. Eventhough, one of the biggest problems facing treatment programmes, regardless of their content, is the high dropout rate (Chang & Saunders, 2002; Daly, Power & Gondolf, 2001; Hamberger & Hastings, 1988). The literature review shows that treatment programmes are useful in cases where the perpetrator is aware of his problem, acknowledges his responsibility, is motivated to change and completes the treatment programme (Echeburúa & Amor, 2010; Helton, 2011; Jewell & Wormith, 2010). Furthermore, it is crucial to the success of the programme that the men have a high level of motivation to change their abusive behaviour (Miller & Rollnick, 2002). In our research we sep to analyse the factors related to the therapeutic compliance in BIPs. We study attitudinal and motivational factors previous to the treatment as well as the proactive retention and support techniques as determining factors regarding therapeutic compliance. The results obtained after analysis of the predictor variables highlights internal motivation as a key factor to the treatment programmes’ adherence and on the other hand point that proactive retention and support techniques can be useful to increase therapeutic compliance.

El grup Acrocentron s'ha anat classificant i estructurant de diferents maneres al llarg dels anys, però segons l'última definició del grup estaria format per Centaurea sect. Acrocentron, a més de dues seccions molt petites, Centaurea sect. Chamaecyanus i Centaurea sect. Stephanochilus. Aquest grup es caracteritza cariològicament per ser un grup amb un elevat número d'espècies poliploides.En aquest treball hem intentat establir l'origen de dues sèries poliploides dins d' Acrocentron , examinar els límits del grup i aclarir els centres de radiació i dispersió d' Acrocentron a partir de l'origen geogràfic del grup.Hem comprovat que el fenomen de la poliploïdia està condicionat per l'intens flux genètic existent entre les espècies ibèriques i les nord-africanes.Els estudis filogenètics i biogeogràfics assenyalen que el grup Acrocentron queda reduït a dues seccions (Centaurea sect. Chamaecyanus adoptaria el rang de subsecció dins de la sect. Acrocentron), de tota manera no és possible fer una bona classificació subseccional degut als alts nivells d'hibridació i d'introgressió.Hem establert el lloc d'origen del grup Acrocentron i s'ha reconstruït la seva expansió des de l'Est de la mediterrània, en concret a la zona d'Anatòlia, cap a la resta de centres d'especiació. L'expansió més antiga, que finalitzà al pliocè, va portar a la sect. Acrocentron cap al sud d'Itàlia, Sicília, Àfrica del Nord i la Península Ibèrica. L'altra radiació, molt posterior (durant les glaciacions del neogen), va estendre Acrocentron des del nord dels Balcans cap al nord de la península Ibèrica i fins a Àsia Central, en una distribució contínua eurasiàtica. / During the years, the group Acrocentron has been classified and structured in different ways, but according to its last definition, Centaurea sect. Acrocentron and two smaller sections, Centaurea sect. Chamaecyanus and Centaurea sect. Stephanochilus, are part of the group. It is cariollogically characterised by being a group with many polyploid species. Setting up the origin of two polyploid series in Acrocentron is the first aim of this paper. The polyploid phenomenon is conditioned by the intense genetic flow between the Iberian and North-African species. On the basis of phylogenetic and biogeographic studies, the group Acrocentron is reduced to two sections. However, due to the high levels of hybridation and introgression, subsectional classification is impossible to achieve. The origin of the Acrocentron group has been established and its expansion has been reconstructed in a path from the east of the Mediterranean to the North of Africa and the Iberian Peninsula.

El modelo de los Cinco Alternativos se constituye, bajo nuestra consideración, en un modelo consistente tanto desde un punto de vista teórico como empírico. Se trata de un modelo que inserta sus raíces teóricas en una tradición de estudio de la personalidad que se nutre de las aportaciones de Eysenck, de la psicobiología y, por supuesto, del enfoque factorialista. No obstante, no podemos dejar de señalar que el modelo de los Cinco Alternativos es un modelo que ha tenido poca difusión, con un asentamiento hoy en día todavía limitado, especialmente en comparación con modelos que gozan de una consolidación mayor en la bibliografía internacional como es el caso, por ejemplo, del NEO, el modelo de los Cinco Grandes de Costa y McCrae (1992). Parte del esfuerzo depositado en los estudios aquí recogidos reside en dar al modelo la difusión e importancia que a nuestro juicio le corresponde.

L'arbitratge és un dels temes als que la Psicologia de l'Esport ha dedicat menys atenció malgrat la transcendència de la figura arbitral. En alguns contextos, sovint es jutja si la personalitat d'un àrbitre és l'adequada per exercir la seva tasca degut a les conseqüències de les seves decisions. Diversos estudis han mostrat que el perfil de personalitat dels àrbitres es diferencia del de la població general, i també que es troben diferències entre els àrbitres mateixos en funció del nivell d'excel·lència assolit. L'objectiu d'aquesta tesi va consistir en escatir quines variables de personalitat intervenen en què els àrbitres de basquetbol assoleixin o no l'èxit en la seva comesa. Es va administrar el NEO PI-R (Costa & McCrae, 1999) a 402 àrbitres espanyols de basquetbol de gènere masculí de totes les categories. Es va obtenir un perfil diferencial de personalitat entre la mostra arbitral i la població general, així com també entre dos grups d'àrbitres, un d'èxit (n = 73) i un altre de no-èxit (n = 74). Els àrbitres varen obtenir puntuacions més elevades que la població general en el factor Neuroticisme, i més baixes en els factors Obertura, Amabilitat i Responsabilitat. Les facetes Competència i Assertivitat varen diferenciar els arbitres en funció del nivell d'excel·lència assolit. Els resultats en Neuroticisme i Responsabilitat difereixen dels obtinguts en altres estudis i es discuteix si són deguts a biaixos propis dels barems emprats. Els resultats d'aquest estudi ens permeten suggerir plans de formació encaminats a promocionar que els àrbitres exhibeixin característiques de personalitat desitjables i que no es troben en el seu repertori habitual de competències. / El arbitraje es uno de los temas a los que la Psicología del Deporte ha dedicado menos atención a pesar de la transcendencia de la figura arbitral. En algunos contextos, a menudo se juzga si la personalidad de un árbitro es la adecuada para ejercer su labor debido a las consecuencias de sus decisiones. Diversos estudios han mostrado que el perfil de personalidad de los árbitros se diferencia del de la población general, y también que se encuentran diferencias entre los mismos árbitros en función del nivel de excelencia conseguido. El objetivo de esta tesis consistió en averiguar qué variables de personalidad intervienen en que los árbitros de baloncesto consigan o no el éxito en su labor. Se administró el NEO PI-R (Costa & McCrae, 1999) a 402 árbitros españoles de baloncesto de género masculino de todas las categorías. Se obtuvo un perfil diferencial de personalidad entre la muestra arbitral y la población general, así como también entre dos grupos de árbitros, uno de éxito (n = 73) y otro de no-éxito (n = 74). Los árbitros obtuvieron puntuaciones más elevadas que la población general en el factor Neuroticismo, y más bajas en los factores Apertura, Amabilidad y Responsabilidad. Las facetas Competencia y Asertividad diferenciaron a los árbitros en función del nivel de excelencia conseguido. Los resultados en Neuroticismo y Responsabilidad difieren de los obtenidos en otros estudios y se discute si son debidos a los sesgos propios de los baremos utilizados. Los resultados de este estudio nos permiten sugerir planes de formación encaminados a promocionar que los árbitros exhiban características de personalidad deseables y que no se encuentran en su repertorio habitual de competencias. / Officiating is one of the issues to which Sports Psychology has paid the least attention despite the importance of the figure of the referee. In some situations, the referee's personality is often judged to determine whether it is appropriate or not for performing their job owing to the consequences of their decisions. Several studies have shown that the personality profile of referees is different from that of the general population, and differences have also been found among referees according to the level of excellence they have achieved. The purpose of this thesis was to elucidate which personality variables determine whether or not basketball referees are successful. The NEO PI-R (Costa & McCrae, 1999) was administered to 402 Spanish male basketball referees in all categories. A differential personality profile was found between the referee sample and the general population, as well as between two groups of referees, one that is successful (n = 73) and another that is not (n = 74). The referees scored higher than the general population on the Neuroticism factor, and lower on the Openness, Agreeableness and Conscientiousness factors. The facets of Competence and Assertiveness distinguished between referees according to the level of excellence they had achieved. The results on Neuroticism and Conscientiousness differ from those obtained in other studies, and they might be due to biases in the criteria used. The results of this study suggest the implementation of training plans aimed at ensuring that referees exhibit the desirable personality traits which are currently not found in their usual repertoire of competences.

Estudis recents sobre les relacions entre la personalitat i els ritmes circadiaris indiquen que els vespertins tendeixen a ser més extravertits, impulsius i buscadors de novetats, mentre que els matutins tendeixen a ser més introvertits, responsables, amables i emocionalment estables, suggerint que la vespertinitat és un factor de risc per a problemes relacionats amb les conductes de risc i el control dels impulsos. El propòsit del present treball ha estat examinar les diferències entre les tipologies circadiàries amb el model biològic dels cinc factors alternatius de la personalitat (AFFM), recentment desenvolupat i actualitzat com a un dels models teòrics amb bases biològiques més sòlides. La investigació es va dividir en dos estudis: en el primer estudi, el Qüestionari de Personalitat Zuckerman-Kuhlman (ZKPQ) i el qüestionari reduït Matutinitat-Evenigness es van administrar a una mostra de 533 estudiants universitaris (168 homes) amb un rang d'edat 18-33 anys. Els resultats van mostrar que els subjectes matutins van obtenir puntuacions significativament més altes Activitat, i en les seves sub-escales Activitat General i Activitat Laboral. Una interacció significativa entre la tipologia circadiària i el sexe es va trobar en Neuroticisme-Ansietat: els homes matutins van mostrar una major puntuació que els vespertins i els intermedis, mentre que les dones van presentar el patró oposat: les intermèdies van obtenir les puntuacions més altes, mentre que les matutines van mostrar les més baixes. En el segon estudi, es van analitzar un total de 412 dones de 18 a 55 anys d'edat. Els resultats mostren que les dones també van obtenir puntuacions significativament més altes Activitat i en les seves sub-escales, i més baixes en Agressivitat-Hostilitat i Percaça de Sensacions. També es va observar una tendència a la significació en Neuroticisme-Ansietat, replicant els resultats del primer estudi. En tots els grups, els resultats van ser independents de l'edat. Aquests resultats estan d'acord amb els obtinguts en treballs anteriors i afegeixen noves dades, ja que és la primera vegada que s’utilitza l’ AFFM en el context de la investigació dels ritmes circadiaris. Es discuteixen les seves implicacions en l’àmbit laboral, acadèmic i clínic i es suggereix la idoneïtat de l’ús d’aquest model de personalitat ateses les seves bases biològiques. / Estudios recientes sobre las relaciones entre la personalidad y los ritmos circadianos indican que los vespertinos tienden a ser más extrovertidos, impulsivos y buscadores de novedades, mientras que los matutinos tienden a ser más introvertidos, responsables, amables y emocionalmente estables, sugiriendo que la vespertinidad es un factor de riesgo para problemas relacionados con las conductas de riesgo y el control de los impulsos. El propósito del presente trabajo ha sido examinar las diferencias entre las tipologías circadianas con el modelo biológico de los cinco factores alternativos de la personalidad (AFFM), recientemente desarrollado y actualizado como uno de los modelos teóricos con bases biológicas más sólidas. La investigación se dividió en dos estudios: en el primer estudio, el Cuestionario de Personalidad Zuckerman-Kuhlman (ZKPQ) y el cuestionario reducido Matutinidad-Evenigness se administró a una muestra de 533 estudiantes universitarios (168 hombres) con un rango de edad 18-33 años. Los resultados mostraron que los sujetos matutinos obtuvieron puntuaciones significativamente más altas Actividad, y en sus sub-escalas Actividad General y Actividad Laboral. Una interacción significativa entre la tipología circadiana y el sexo se encontró en Neuroticismo-Ansiedad: los hombres matutinos mostraron una mayor puntuación que los vespertinos y los intermedios, mientras que las mujeres presentaron el patrón opuesto: las intermedias obtuvieron las puntuaciones más altas, mientras que las matutinas mostraron las más bajas. En el segundo estudio, se analizaron un total de 412 mujeres de 18 a 55 años de edad. Los resultados muestran que las mujeres también obtuvieron puntuaciones significativamente más altas Actividad y en sus subescalas, y más bajas en Agresividad-Hostilidad y Búsqueda de Sensaciones. También se observó una tendencia a la significación en Neuroticismo-Ansiedad, replicando los resultados del primer estudio. En todos los grupos, los resultados fueron independientes de la edad. Estos resultados están de acuerdo con los obtenidos en trabajos anteriores y añaden nuevos datos, ya que es la primera vez que utiliza el AFFM en el contexto de la investigación de los ritmos circadianos. Se discuten sus implicaciones en el ámbito laboral, académico y clínico y se sugiere la idoneidad del uso de este modelo de personalidad debido a sus bases biológicas. / Recent research on the relationship between personality and circadian rhythms indicates that the evening-types tend to be more extravert, impulsive and novelty seekers, while the morning-types tend to be more introverted, conscious, agreeable and emotionally stable, suggesting that eveningness a risk factor for problems related to risk taking and impulse control. The purpose of this study was to examine the differences between the circadian types with alternative biological model of the five factors of personality (AFFMAT), recently developed and updated as a theoretical model with a solid biological basis. The research was divided into two studies: in the first study, the Zuckerman-Kuhlman Personality Questionnaire and the reduced Morningness-Evenigness Questionnaire were administered to a sample of 533 college students (168 men) from 18 to 33 years. The results showed that morning-type subjects scored significantly higher in Activity, and its sub-scales General Activity and Work Activity. A significant interaction between sex and circadian typology was found in neuroticism-Anxiety: morning-type men showed higher scores than evening and intermediate types, while women showed the opposite pattern: the intermediate obtained the highest scores, while the morning-types showed the lowest. In the second study, a sample of 412 women from 18 to 55 years of age was analyzed. The results also show that women scored again significantly higher in Activity and its subscales, and lower in Aggression-Hostility and Impulsive Sensation Seeking. We also observed a trend towards significance in Neuroticism-Anxiety, replicating the results of the first study. In all groups, the results were independent of age. These results agree with those obtained in previous studies and add new data as it is the first time the AFFM is used in the context of circadian rhythms research. We discuss the implications of these results in the professional, academic and clinical areas and it is suggested the suitability of using this personality model given its biological basis.

La Leucoencefalopatia Megalencefàlica amb Quists subcorticals (MLC) és un tipus rar de leucodistròfia vacuolitzant de progressió lenta, que presenta com a principals característiques clíniques macrocefàlia acusada durant els primers anys de vida, deteriorament de les funcions motores, epilèpsia i retard mental de grau mig. L’any 2001 es va identificar el primer gen responsable de la malaltia en humans denominat MLC1, tot i que existien pacients de MLC que no presentaven mutacions en MLC1 ni lligació amb el seu locus. Això suggeria que hi havia com a mínim un altre gen involucrat en la malaltia. MLC1 codifica per una proteïna de membrana que porta el mateix nom que s’expressa en cèl•lules glials. La funció de MLC1 és desconeguda però estudis bioquímics van mostrar que mutacions en aquesta proteïna provoquen una reducció dels nivells de proteïna a la membrana i una forta retenció al reticle endoplasmàtic. L’objectiu general d’aquesta Tesi és avançar en la comprensió del possible mecanisme d’acció i la funció de la proteïna MLC1 i així aprofundir en el coneixement de la fisiopatologia de la malaltia. Per realitzar aquest objectiu es va seguir l’aproximació experimental d’identificar i analitzar l’interactoma de MLC1. Per poder validar interaccions entre proteïnes de membrana es va utilitzar el mètode PCA de Split-TEV. Es va observar que el mètode no presentava suficient especificitat i per això, es van realitzar una sèrie de modificacions en la tècnica per obtenir una nova variant de la metodologia amb alta sensibilitat i especificitat. Paral•lelament, es van realitzar estudis de genòmica i proteòmica que van permetre obtenir un llistat de proteïnes candidates a interaccionar amb MLC1. Es van seleccionar les proteïnes més interessants i es va validar la interacció amb MLC1 per coimmunolocalització en cultius primaris d’astròcits de rata i pel mètode de Split-TEV. Mitjançant col•laboracions del grup es va realitzar un estudi genètic dels candidats favorables a interaccionar amb MLC1 i així es va identificar a GlialCAM com a segon gen implicat en MLC. GlialCAM és una proteïna amb una estructura similar a les proteïnes d’adhesió que s’expressa en cèl•lules glials. Estudis del grup van descriure a GlialCAM com a subunitat β de MLC1 i subunitat auxiliar del canal de clorur ClC-2, ja que és capaç d’interaccionar i dirigir aquestes proteïnes a les zones de contacte entre cèl•lules i provocar canvis funcional en el canal. El descobriment de GlialCAM va fer focalitzar els objectius de la Tesi en l’estudi d’aquesta proteïna. Es van realitzar estudis d’estructura-funció de GlialCAM mitjançant la utilització de proteïnes quimèriques i la generació de delecions. Aquests estudis van identificar el domini extracel•lular de GlialCAM com a domini responsable de la interacció en cis i en trans de la proteïna. El domini citoplasmàtic es va relacionar amb la localització de la proteïna a les unions cel•lulars i finalment, es van identificar els primers aminoàcids del domini transmembrana de GlialCAM com els responsables dels canvis funcionals de ClC-2. També es van generar i caracteritzar els models knock-down tant de MLC1 com de GlialCAM en cultius primaris d’astròcits de rata. L’estudi d’aquests models i de complementacions dels models amb l’expressió de proteïnes humanes o diferents mutacions de MLC1 i GlialCAM, van permetre descriure GlialCAM com a xaperona necessària per la sortida del reticle endoplasmàtic i la localització de MLC1 a les unions astrocitàries. Estudis funcionals van permetre relacionar MLC1 amb l’activitat VRAC i el control del volum cel•lular i es va identificar com a proteïna responsable de l’aparició de vacuoles astrocitàries en els pacients de MLC. Finalment, es va observar que les mutacions en MLC1 eren capaces d’activar VRAC per se i causaven el defecte en trobar-se retingudes. La coexpressió de GlialCAM amb aquestes mutacions de MLC1 provocava una recuperació de la localització de MLC1 i una disminució del fenotip vacuolitzant astrocitari. Aquest resultat podria ser el principi d’una possible teràpia pels pacients amb MLC basada en l’augment de l’expressió en superfície de les variants mutants de MLC1. / Megalencephalic Leukoencephalopathy with subcortical Cysts (MLC) is a rare type of leukodystrophy characterized by early-onset macrocephaly and delayed-onset neurological deterioration. In 2001 MLC1 was identified as the first gen involved in 75% of human MLC patients. These results suggested that there was at least another gen involved in MLC pathogenesis. MLC1 is a membrane protein with an unknown function that is expressed in glial cells. Biochemical studies showed a decrease of surface expression and retention in the endoplasmatic reticulum in MLC1 mutations. The principal aim of this study is to advance in the knowledge of the MLC pathogenesis and the MLC1 function. To accomplish the study, the group performed the identification and analysis of the MLC1 interactome as experimental approach. The Split-TEV method was used to identify interactions between membrane proteins. However this method showed a low specificity and some modifications were developed to obtain a new variant of Split-TEV method with high sensibility and specificity. At the same time, using genomic and proteomic studies we identified a list of interaction proteins that were candidates to belong to the MLC1 interactome. The interaction candidates were validated by coimmunolocalization in astrocyte primary cultures and by Split-TEV method. A genetic study was performed with the most favourable candidates and GlialCAM was identified as the second gene involved in MLC disease. GlialCAM is a membrane protein with a similar structure to the adhesion proteins that is expressed in glial cells. Biochemical studies identified GlialCAM as a β subunit of MLC1 and as an auxiliary subunit of the ClC-2 chloride channel. The aim of this study was focused then to advance in the knowledge of the GlialCAM protein. We conducted structure-function studies using chimaeric proteins and GlialCAM deletions. These studies identified the extracellular domain of GlialCAM as the responsible domain of the cis and trans protein interaction. The citoplasmatic domain was related to the correct location of the protein in the cell-cell junctions, and the first aminoacids of the transmembrane domain were responsible for the functional changes in ClC-2. Finally, we developed and characterized MLC1 and GlialCAM knock-down models in astrocyte primary cultures. The study of these models and its complementation with MLC1 and GlialCAM human variants or/and MLC1 and GlialCAM mutant variants, identified a new function of GlialCAM as a chaperone needed for MLC1 endoplasmatic reticulum exit and correct localization in astrocytic junctions. Functional studies implicated MLC1 with the VRAC activation and cell volume regulation. Moreover the coexpression of MLC1 mutant variants with GlialCAM caused an increase of surface expression of MLC1 mutant variants and an activation of VRAC function. These results may be the beginning of a possible pharmacological strategy to obtain a therapy for MLC patients.

A consecuencia de la elevada versatilidad de sus propiedades, los tensioactivos pueden encontrase en diferentes productos de uso cotidiano, pero su posible toxicidad y falta de degradabilidad hacen que se les considere como agentes contaminantes para el medio ambiente. Por esta razón, en los últimos años, los biotensioactivos (BT) han atraído mucho la atención como una alternativa a los tensioactivos sintetizados químicamente debido principalmente a su alta biode-grabilidad y baja toxicidad. A estas propiedades remarcables se suma su posible producción a partir de materiales de desecho. El objetivo principal de la presente tesis doctoral es la producción de nuevos tensioactivos de origen bacteriano y su caracterización. La cepa 6.2S, aislada de suelos volcánicos e identificada como Sphingobacterium detergens sp. nov., es el primer microorganismo de este género descrito como productor de biotensioactivos. Después de 48 h de cultivo en el medio optimizado MCA se obtienen 466 mg/L de extracto crudo gracias al empleo de diferentes estrategias de cultivo (alimentación y control del pH) junto con la optimización de la extracción, lo que permitió aumentar la producción 7 veces con respecto al medio de crecimiento inicial (S-MSM). S. detergens produce una mezcla de compuestos con actividad superficial, tales como fosfolípidos, lípidos nitrogenados y glicolípidos. La mezcla de biotensioactivos producida por este microorganismo presenta una CAC de 2,05 g/L, una CMC de 4,9 g/L y tiene la capacidad de reducir marcadamente la tensión superficial a valores de 22 mN/m, siendo este valor el más bajo descrito en biotensioactivos. Después de una purificación realizada al extracto orgánico, se obtuvieron las fracciones A y B. La fracción A (40% del extracto orgánico) está formada por una mezcla de fosfolípidos, siendo la fosfatidiletanolamina el más abundante, reduce la tensión superficial a 33 mN/m y presenta una CMC de 0,18 g/L. La fracción B (60% del extracto orgánico) está formada por una mezcla de lípidos nitrogenados, es capaz de reducir la tensión superficial a 23 mN/m, presenta una CAC de 2,7 g/L y una CMC de 6,3 g/L. Además la mezcla de tensioactivos presentó estabilidad térmica, capacidad emulsionante y mayor eficiencia a pH ácido. Un estudio más detallado sobre las propiedades fisicoquímicas de la mezcla de BT, ha indicado que al aumentar la fuerza iónica, la CMC del extracto completo desciende a pH 3, mientras que a pH 7 la CMC no se ve afectada, indicando el carácter aniónico del BT. Además se observó que tanto la fracción completa como la fracción A forman bicapas en solución acuosa, con 5 nm de espesor y con un núcleo hidrofóbico de 1,5 nm, que puede corresponder a cadenas hidrocarbonadas (C14-18) interdigitadas. Por otro lado, el potencial Z es independiente del la concentración del biotensioactivo, obteniéndose un valor promedio de -57±9 mv. A concen-traciones inferiores a 12 g/L, el diámetro de partícula medido del extracto completo y de la fracción B es independiente de la concentración, indicando la presencia de vesículas estables. El pH presenta un efecto sobre el potencial Z y el diámetro de partícula tanto de la fracción completa como de las fracciones A y B. A pHs ácidos (3-1,5) el potencial Z tiende a neutralizarse y el diámetro de partícula a aumentar su tamaño. Finalmente el extracto orgánico producido por S. detergens presentó interesantes propiedades biológicas. La fracción B induce un 83% de hemólisis en hematíes de conejo, mientras que la fracción A un 100% de hemólisis, con una tasa de hemólisis 115 veces superior que la fracción B. La fracción B es mucho menos citotóxica que la fracción A y ambas presentan menor toxicidad que el SDS en fibroblastos y queratinocitos, indicando una baja irritabilidad dérmica. Por último la fracción A (0,2 g/L) y la fracción B (1,5 g/L) inducen la apoptosis en el 44% y en el 75% de las células cancerígenas Caco-2. / As a consequence of their high versatility, surfactants constitute large-scale production chemicals and the demand for them is expected to rise rapidly over the next few years. With the increasing importance of environmental acceptability, biosurfactants (BS) have attracted attention as alternatives to chemically synthesized surfactants, due to their biodegradability, lack of toxicity and availability from waste products. The aim of the present study was the production and characterization of new bacterial biosurfactants. Strain 6.2S, identified as Sphingobacterium detergens, was isolated from soil and was selected on the basis of its capacity to decrease surface tension. After 48 h culture in the optimized medium (MCA-lio) for BS production, 3.8 mg/mL of protein and 400 mg/L crude extract were obtained. With medium MCA, the production was increased six times from initial production. The crude extract obtained strongly reduced surface tension (22mN/m at 10 g/L), producing one of the lowest values recorded for a microorganism-produced surfactant. The BS was thermostable and surface activity improve at low pH. Chromatographic fractioning of the crude BS produced two distinct fractions. Fraction A, a phospholipids mixture, reduce surface tension to 33 mN/m and presented a CMC of 0.18 g/L. Fraction B was a mixture of lipopeptides and at least one glycolipids, reduced surface tension to 23 mN/m. The surface tension-concentration curve showed two plateaux, the first of which can be attributed to a critical aggregation concentration of the biosurfactant with a protein (2.7 g/L) and the second to the true CMC in water (6.3 g/L).

Les cèl·lules de leucèmia limfocítica crònica (LLC) en sang perifèrica presenten una resistència anòmala a la inducció d'apoptosi, i reben senyals del microentorn cel·lular que afavoreixen la seva supervivència. En un gran percentatge de malalts no s'aconsegueix controlar la malaltia amb les teràpies convencionals, i en molts altres apareixen recaigudes i resistències al tractament, sobretot degudes a alteracions en la via de p53. A més, la majoria de tractaments no són selectius per les cèl·lules tumorals, provocant problemes d'immunosupressió. Per tant, és necessari identificar nous agents amb toxicitat selectiva per les cèl·lules B malignes, que utilitzin mecanismes d'acció diferents als coneguts i que sobrepassin la via de p53.En aquesta tesi doctoral ens vam plantejar estudiar una de les vies de supervivència més alterades en càncer, i que ja havia demostrat que jugava un paper en la supervivència de les cèl·lules de LLC. Així, l'objectiu d'aquesta tesi ha estat caracteritzar la xarxa de PKC/PI3K/Akt, i els efectes de la seva inhibició en les cèl·lules de LLC.En primer lloc, hem comprovat que existeixen dues vies de senyalització convergents en les cèl·lules de LLC. La primera, dependent de PI3K, present de manera basal en les cèl·lules de LLC i activada per factors de supervivència com la IL-4 i el SDF-1alfa; i una segona, dependent de PKC, també present de manera basal en les cèl·lules de LLC i activada per PMA. En aquesta via, PKCbeta juga un paper important en la fosforilació i activació d'Akt.Hem comprovat com la inhibició de la via, amb inhibidors generals de PKC (Bis I), de PI3K, generals (LY294002 i wortmanina) o selectius de les isoformes de classe I, o d'Akt (Akti-1/2 i A-443654), indueix apoptosi en les cèl·lules de LLC. Aquesta inducció de mort cel·lular es dóna inclús en presència de senyals de supervivència (IL-4, SDF-1alfa, PMA) i en pacients amb delecions 17p o mutacions en p53. Això confirma que aquesta via juga un paper clau en la supervivència de les cèl·lules leucèmiques de LLC.A més, les cèl·lules B de LLC són més sensibles a la inhibició d'aquesta via que les cèl·lules T normals, i en alguns casos, inclús que les cèl·lules B normals (com en el cas del tractament amb Akt1-1/2). Aquesta "addició oncogènica" de les cèl·lules tumorals a la via de PI3K/Akt, ja s'ha descrit en altres càncers, on s'ha demostrat que les teràpies contra PI3K/Akt indueixen més mort cel·lular en les cèl·lules amb més activitat de la via, com són les cèl·lules tumorals. Així, una vegada més, comprovem que la via d'Akt és d'especial importància per aquestes cèl·lules leucèmiques, i que la seva inhibició és d'especial interès per aconseguir noves teràpies més selectives, que evitin els efectes secundaris immunosupressors.En conjunt, els resultats obtinguts en aquesta tesi doctoral aporten nous coneixements sobre les vies de supervivència i d'inducció d'apoptosi de les cèl·lules de LLC, i demostren que la inhibició de la via PKC/PI3K/Akt és una prometedora via d'intervenció terapèutica pel tractament de la LLC. / CLL cells from peripheral blood receive signals from the microenvironment that supports their survival and present an anomalous resistance to the induction of apoptosis. One of the survival pathways that have been described to contribute to CLL cells survival is PKC/PI3K/Akt pathway. A high number of patients are resistant to the current therapies, and most of the treatments are not selective for tumoral cells. Thus, new compounds with a different mechanism of action are needed. The main goal of this thesis has been to characterize the PKC/PI3K/Akt pathway, and the effects of its inhibition in CLL cells.First, we proved that CLL cells have two convergent signal transduction pathways to phosphorylate and activate Akt. The first pathway is PI3K-dependent and corresponds to the classical PI3K-Akt pathway described in most models. The second pathway depends on PKCβ, is independent of PI3K, and contributes to the basal-constitutive Akt activity present in B-CLL cells. By using general and specific PKC, PI3K and Akt inhibitors we confirmed that the inhibition of this pathway induces apoptosis in CLL cells. This apoptosis is observed even in the presence of survival pathways and in patients with alterations in p53. We found that B cells from CLL samples were more sensitive to the inhibition of this pathway than T cells from CLL samples, and B or T cells from healthy donors. Most of the current drugs induce apoptosis equally in both B and T cells, leading to immunosuppression. Thus, the differential effect of these inhibitors in B and T lymphocytes is of interest. In conclusion, the results presented in this thesis contribute to increase the knowledge on the survival pathways and the regulation of apoptosis in CLL cells, and suggest that inhibition of PKC/PI3K/Akt might be a new therapeutic option for CLL therapy.

La teoría del desarrollo y del aprendizaje que ha fundamentado nuestra investigación es la socio-histórica, cuyo representante más destacado es Vygotsky. Los autores que defienden las teorías socio-funcionales e interactivas del desarrollo de la comunicación y el lenguaje postulan que las características de las interacciones que se dan entre las madres y sus hijos y la actividad comunicativa y lingüística que ponen en marcha constituyen un factor explicativo fundamental del desarrollo de la comunicación y el lenguaje de los niños. La cuestión es si las interacciones que se dan entre madres y niños con retraso presentan las mismas características que las que se dan entre madres y niños de desarrollo normal, y lo que es más importante, qué efectos tienen estas características sobre el desarrollo de la comunicación y el lenguaje de los niños. La respuesta que los resultados de algunas investigaciones dan a esta pregunta es que las interacciones tienen algunas características diferenciales. Parece que la presencia del niño con déficit puede influir negativamente en la forma de actuar de la madre, contribuyendo a un estilo de interacción con una calidad que en la mayoría de ocasiones es mejorable. Este tipo de conclusiones han dado un impulso importante a un tipo de intervenciones llamadas naturalistas, que se caracterizan por tener lugar en un contexto natural para el niño y por estar centradas en una actividad cotidiana, como el juego, la conversación o el baño. Durante estas interacciones el adulto utiliza estrategias naturalistas como seguir la iniciativa del niño u organizar el ambiente, como un conjunto de ayudas para mejorar su desarrollo comunicativo y lingüístico. Los objetivos de esta investigación son: 1) Mejorar los conocimientos actuales sobre el tipo de contexto lingüístico que rodea a los niños con retraso mental. Ello implica observar, identificar y analizar los recursos explícitos e implícitos que las madres y otros adultos ponen en juego para optimizar el desarrollo de la comunicación y el lenguaje del niño con retraso mental 2) Analizar y describir, por medio de la observación sistemática y el asesoramiento continuado a las familias, procesos de interacción que conducen al desarrollo de habilidades comunicativas y lingüísticas; 3) Diseñar criterios e instrumentos de evaluación de la calidad de los contextos comunicativos y lingüísticos que rodean a los niños con retraso mental. Para ello consideramos necesario proponer y poner a prueba categorías que permitan evaluar hasta qué punto las interacciones familiares, especialmente las lingüísticas, son las más apropiadas en cada caso para optimizar el desarrollo de la comunicación y el lenguaje en los niños con retraso mental; 4) Mejorar la calidad de la interacción comunicativa y lingüística entre las madres y sus hijos a través del diseño y la aplicación de estrategias de asesoramiento a las familias de niños Con retraso mental, para así optimizar el desarrollo de la comunicación y el lenguaje de los niños. / The research is situated in a socio-historical standpoint. That is to say, we approach the study of language and communication development focusing on the social and interpersonal processes as well as those factors involved in language acquisition.Previous studies on the interactions between adults and delayed children support the hypothesis that the intervention addressed to improve the adults' interactive style in their relation with delayed children is both possible and necessary. Along this approach, there are several naturalistic intervention programs available. Our research presents the results of the implementation of a naturalistic intervention with four mothers and their Down's syndrome children in order to help the former enhance the quality of their communicational and linguistic interaction. In the first session subjects were 3;2, 4;8, 6;5 and 7;8. Both, the age of their global development (range: 2,6-3,0) and the age of their language development (range 1;6-3;0) was considered homogeneous.The first research objective was to analyze the interaction processes that help children learn language. The second objective was to implement a naturalistic intervention with mothers aimed as improving the quality of the interactions with their children. The third objective was to reveal and analyze the changes in the style of the mothers involved in the intervention, according with three main areas: 1) Communication and conversation management, 2) Input adjustments and adaptations, and 3) Educational strategies. The fourth and last objective was to analyze the changes in the communications and linguistic competence of the children after the intervention. The qualitative and quantitative analysis showed several changes in some aspects of the mother's style when interacting with their children (i.e. more balanced turn density; decrease of the directiveness; increase in the use of expansions, interpretations and imitations, etc.) This seems to explain, in part, the improvement of children's communicative and linguistic competence (i.e. increases in the frequency of vocalizations, initiations, utterances, mean length of utterances, etc.) during the interactions with their mothers.

Des d'una perspectiva sociocultural i pragmàtica del desenvolupament, la comunicació i el llenguatge s'expliquen a partir de la interdependència entre les capacitats cognitives i d'aprenentatge de l'infant i les ajudes i oportunitats que aporta l'entorn sociocultural. La investigació realitzada va tindre com a principal objectiu analitzar mitjançant la metodologia observacional els intercanvis comunicatius i lingüístics que es produeixen entre díades mare-infant durant el segon semestre de vida, per tal d'identificar patrons comportamentals estables i les seues característiques en díades adult-infant.Es va realitzar un disseny d'estudi de casos avaluatiu de baixa intensitat LAG-LOG tot aplicant-lo al context natural. Els participants experimentals van estar quatre díades mare-infant de desenvolupament normal, les edats d'aquests últims oscil.laven entre 6 i 9 mesos d'edat quan es van començar les gravacions. Com a instrument de registre es va elaborar un format de camp amb un total de nou eixos com ara, Estat emocional, Postura, Participació en la comunicació i Producció comunicativa, referits als infants i Manifestacions emocionals, Estratègies de gestió comunicativa, Recursos comunicatius emprats, Contingut del llenguatge i Estratègies impulsores del desenvolupament de la comunicació i el llenguatge, pertanyents a les mares. Aquests eixos van agrupar tot un seguit d'unitats comportamentals amb diferents nivells de concreció. El programa informàtic d'anàlisi de la interacción GSEQ de Bakeman i Quera*, ens va permetre en l'anàlisi més molecular identificar patrons interactius i valorar la seua conformació com ara, l'actuació contingent de les díades o la pressa d'iniciativa dels infants. L'anàlisi més molar, va fer emergir patrons interactius comunicatius i lingüístics on les mares utilitzen estratègies com la sobreinterpretació o la imitació i, els infants, van augmentant la freqüència del seu comportament verbal. *Bakeman, R. i Quera, V. (1995). Analysing interaction: Sequential analysis with SDIS and GSEQ. New York: Cambridge University Press. (Ed. cast.: Análisis de la interacción: Análisis secuencial con SDIS y GSEQ. Madrid: Ra-Ma, 1996).En acabar, l'anàlisi global va fer explícit que una agrupación d'unitats d'observació facilita el procés per la correspondència entre els resultats. És a dir, l'anàlisi d'un nombre inferior d'unitats formades per la reagrupació de diferents comportaments ens ha permet obtindre els mateixos resultats esmentats als anteriors nivells.A partir d'aquests resultats i en un primer intent de definir la qualitat interactiva a partir de la conformació dels patrons interactius, s'estableix una classificació que va des d'una interacción comunicativa i lingüística Óptima fins a Desajustada passant per l'Eficaç i la Correcta. / "The systematic observation of early interaction:Communicative and linguistic exchanges in mother-baby dyads".TEXT:From a socio-cultural and pragmatic point of view, communication and language are explained assuming the interdependence between child's cognitive and learning abilities and the help or chances arising in the socio-cultural environment. The research made aimed to analyse communicative and linguistic exchanges by observation method, in pairs mother-child in the second six months of life. This was done in order to identify balanced behaviour models and their features as adult-child pairs.An evaluative design of low intensity for the study of cases was carried out, LAG-LOG, and it was applied to natural context. The experimental participants were four mother-child pairs with normal development between 6 and 9 months of age. The reading instrument was a field format with nine axes such as: Position or Communicative Production referred to children,(.) Communicative Achievement Strategies, Communicative Resources Used or Strategies promoting communication and language development, belonging to mothers among others.Bakeman and Quera's* computer program to analyse interaction, GSEQ, allowed us to identify interactive models, in a more molecular analysis, and to value their shape such as contingent intervention of pairs or children's turn-taking. A more molar analysis gave rise to communicative and linguistic interactive models where mothers used strategies like over interpretation or imitation, and children increased their verbal behaviour frequency. In order to finish, the global analysis made clear that putting together observation units makes easy the process for the connection between results. That is, the analysis of a lower number of units, made up to regroup different behaviours, let us achieve the same results mentioned in the previous levels.Starting from these results and at a first attempt to define the interactive quality from interactive models shape, it is established a classification which ranges from a communicative and linguistic Optimum Interaction to a Wrong One going past the Efficient and Right Ones.