No description available.

La majoria dels cultius alimentaris, i en particular els cereals com el blat de moro són deficients en vitamines claus. Les plantes transgèniques podrien ser una solució per mitigar les deficiències de vitamines. No obstant això, en les plantes són limitats els coneixements dels mecanismes que regulen l’acumulació de determinades vitamines, com la vitamina C (àcid ascòrbic, AsA).Per aquesta raó, he investigat el contingut en vitamina C i el mecanisme genètic de les rutes metaboliques que controlen l’acumulació de vitamina C en les plantes de panís i he generat blat de moro transgènic que conté diferents combinacions de gens de la ruta metabòlica de la vitamina C i així, trobar una estratègia per augmentar el contingut d`aquesta vitamina en el endosperm de la llavor del blat de moro. A més a més, com a primer pas, he generat plantes de panís transgèniques que contenen múltiples gens derivats de la bactèria Bacillus thuringiensis amb activitat insecticida. Aquest després serán creaudes amb blat de moro trangénic que conté grans quantitats de vitamines. / Most staple food crops, particularly the major cereals, such as maize are deficient in key vitamins. Transgenic approaches hold great promising promise in alleviating, to a major extend such vitamins deficiencies. However, there is a limited understanding of the regulatory mechanisms that control the accumulation of specific vitamins in plants, such as vitamin C (Ascorbic acid, AsA). For that reason, I analyzed the AsA metabolism and the genetic mechanism of L-galactose biosynthesis pathway controlling ascorbic acid accumulation in corn plants and I also established a combinatorial transgenic corn population comprising different combinations of genes related to AsA metabolism, aiming to provide insight into the interactions among alternative AsA biosynthetic pathways and help in the development of strategies to boost the accumulation of AsA in the endosperm. In addition, I generated transgenic corn plants engineered with multiple insecticidal genes derived from the bacterium Bacillus thuringiensis as a first step in developing corn plants with durable resistance to insect pests. / La mayoría de los cultivos alimentarios, y en particular los cereals como el maíz son deficientes en las vitaminas básicas. Las plantas transgénicas pueden ser una solución muy prometedora para mitigar las deficiencias de vitaminas. Sin embargo, el conocimiento de los mecanismos que regulan la acumulación de determinadas vitaminas en las plantas, es limitado, como por ejemplo la vitamina C (ácido ascórbico, AsA).Para aumentar los conocimientos de la ruta metabolica de la vitamina C en maíz, he analizado el contenido de vitamina C y el mecanismo genético de las rutas metabólicas que controlan la acumulación de está en las plantas de maíz y he generado maíz transgénico que contiene diferentes genes de la ruta metabólica de la vitamina C ya que nos proporcionará una estrategia para augmentar el contenido de esta vitamina en el endospermo de maíz. Además, he generado plantas transgénicas que contienen multiples genes con actividad insecticida derivados de la bacteria Bacillus thuringiensis como primer paso, para obtener plantas resistentes a plagas que más tarde serán cruzadas con maíz nutricionalmente modificado.

La calcificació vascular és una complicació de la malaltia renal crònica i una de les principals causes de l’augment de morbiditat i mortalitat en els pacients. Aquests pacients presenten una disminució en els nivells de vitamina D (1,25(OH)2D3) i desenvolupen hiperparatiroïdisme secundari. Per aquest motiu, pacients amb MRC són tractats amb calcitriol o altres anàlegs. La 25-hidroxivitaminaD també s'utilitza, però sense cap coneixement de la seva eficàcia i toxicitat. Les recomanacions actuals indiquen que s’ha de suplementar amb 25D per assolir un llindar determinat que pugui afectar les accions clàssiques i no clàssiques de la vitamina D en l'organisme. No obstant això, l’ incidència directa en l'homeòstasi del calci (sense convertir-lo en calcitriol) no s’entèn. En el present treball, s’ha determinat l'efecte de la urèmia en la regulació de gens del metabolisme de la vitamina D i el paper de la síntesi local de calcitriol en la urèmia sobre la calcificació vascular utilitzant els ratolins KO per la 1αhidroxilasa. També, hem estudiat l'eficàcia i la seguretat del tractament amb 25D en el metabolisme mineral en un model de reducció del 75% de la massa renal en ratolins que no tenen la 1αhidroxilasa i el seu possible efecte toxic en ratolins wild-type. Resultats inicials en rates mostren que la urèmia desregula l’expressió de proteïnes implicades en el metabolisme de la vitamina D en cèl•lules de múscul llis vascular (VSMC), augmentant l'expressió de la 1αhidroxilasa. Aquesta regulació és específica de teixit i és diferent en el ronyó. Ratolins wild-type amb un model de MRC tractats amb altes dosis diàries de calcitriol (400ng/Kg) durant dues setmanes mostren una pèrdua de pes significativa, mentre que els 1αKO no perden pes. Nivells sèrics de calci, fòsfor, BUN i 1,25D augmenten i són similar en els dos grups tractats. D'altra banda, els nivells de PTH disminueixen en ambdòs grups per sota dels valors normals. La calcificació vascular augmenta de forma significativa en els ratolins WT en comparació amb ratolins 1αKO. Resultats similars s'observen amb tinció de vermell d’alizarina i l’immunohistoquímica de Runx2, que augmenta només en ratolins WT. In vitro, les CMLV WT tractades amb sèrum urèmic també mostren un augment significatiu de la calcificació i del runx2, que no s'observa en les cèl·lules 1αKO. Quan les CMLV de rata s’obrexpressen la 1αhidroxialsa també calcifiquen més en comparació amb les cèl•lules control. Aquests resultats indiquen que la 1αhidroxilasa actuaria com a mediador de la calcificació vascular en la urèmia incrementant la síntesis local de 1,25(OH)2D3. Fet que és d’especial interès en els pacients amb malaltia renal que són tractats amb 25OHD3. Per a estudiar l'efecte de la 25D, es va realitzar un estudi dosi-respostaen ratolins 1αKO nefrectomitzats amb 25, 50 i 100 ng/g de 25(OH)D3 per comparar-ho amb una dosi única de 1,25(OH)2D3 (50pg/g). L’administració de 25(OH)D3 pot normalitzar el Ca, P i PTH en sèrum amb una potència semblant a la de la 1,25D en un model de ratolí 1αKO amb MRC, un ratolí incapaç d’activar la 25D a 1,25D. Confirmant una unió directa i activació del VDR per la 25D. La 25D també pot activar el VDR per imitar la 1,25D en la up-regulació de gens i proteïnes que medien el transport transcellular de calci en el ronyó (TRPV5, Calbindin-D28k, PMCA1b) i en el duodè (TRPV6, Calbindin D9k i PMCA1b) en els 1αKO nefrectomitzats. Les dosis de 25D necessàries per imitar la 1,25D en la correcció de les anomalies en el transport de calci transcel·lular a nivell renal i duodenal causen un augment en els nivells de 25D en sèrum per sobre dels nivells recomanats en pacients amb MRC. La calcificació vascular que s'observa en ratolins WT mostra un efecte tòxic del tractament. També, hem observat que la 25D és capaç d'activar la 24hidroxilasa i el VDR en CMLV, mostrant la capacitat de la 25D d’activar directament el VDR a l'artèria. En conclusió, tots aquests resultats suggereixen que la producció local de calcitriol per la 1αhidroxilasa en l'artèria mediaria la calcificació vascular observada en la urèmia. Resultats que indiquen que els tractaments amb 25D en pacients amb MRC han de fer-se de forma controlada tant pel seu efecte directe activant el VDR com a causa de l’increment de la 1αhidroxilasa en la urèmia la qual afavoriria la seva transformació a 1,25(OH)2D3 produint toxicitat. / La calcificación vascular es una complicación de la enfermedad renal crónica y una de las principales causas del aumento en la morbilidad y mortalidad en los pacientes. Estos pacientes presentan una disminución en los niveles de vitamina D (1,25(OH)2D3) y desarrollan hiperparatiroidismo secundario. Por esta razón, los pacientes con ERC son tratados con calcitriol u otros análogos. También se utiliza la 25-hidroxivitamina D, pero sin ningún conocimiento de su eficacia y toxicidad. Las recomendaciones actuales sugieren que se complemente con 25D para alcanzar un cierto umbral que pueda afectar las acciones clásicas y no clásicas de la vitamina D. Sin embargo, el impacto directo en la homeostasis del calcio (sin convertirlo en calcitriol) no se conoce. En el presente estudio, se determinó el efecto de la uremia en la regulación de genes del metabolismo de la vitamina D y el papel de la síntesis local del calcitriol en la uremia y su efecto sobre la calcificación vascular utilizando ratones KO para la 1αhidroxilasa. También, se estudió la eficacia y la seguridad del tratamiento con 25D en el metabolismo mineral en ratones que carecen de la 1αhidroxilasa con una reducción del 75% de la masa renal y el efecto en ratones WT de la dosis efectiva para reducir los niveles de PTH en ratones KO. Los primeros resultados en ratas demuestran que en la uremia se desregula la expresión de las proteínas implicadas en el metabolismo de la vitamina D en las células musculares lisas vasculares (CMLV), aumentando la expresión de la 1αhidroxilasa. Esta regulación es específica del tejido y es diferente de la del riñón. Los ratones wild type con un modelo de ERC tratados con dosis elevadas de calcitriol (400ng/Kg) muestran una pérdida significativa de peso, mientras que los 1αKO no pierden peso. Los niveles séricos de calcio, fósforo, BUN y 1,25D suben y son similares en los dos grupos. Por otro lado, los niveles de PTH caen por debajo de los valores normales en ambos grupos. La calcificación vascular aumenta significativamente en los ratones WT en comparación con los 1αKO. Resultados similares fueron observados con la tinción rojo de alizarina y la immunohistoquímica de Runx2, aumentando sólo en los ratones WT. In vitro, las CMLV WT tratadas con suero urémico también muestran un aumento significativo de la calcificación y de la expresión de runx2, que no se observa en las células 1αKO. Cuando las CMLV de rata sobrexpresan la 1αhidroxilasa calcifican más en comparación con las células control. Estos resultados indican que la 1αhidroxilasa actuaria como mediador de la calcificación vascular en la uremia incrementando la síntesis local de la 1,25(OH)2D3. Hecho que es de especial interés en los pacientes con enfermedad renal tratados con 25OHD3. Para estudiar el efecto de la 25D, se realizó un estudio de dosis-respuesta con ratones 1αKO nefrectomizados y tratados con 25, 50 y 100 ng/g de 25(OH)D3 y se compararon con una sola dosis de 1,25(OH)2D3 (50pg/g). La administración de 25(OH)D3 puede normalizar el Ca, P y PTH en suero con una potencia similar a la del 1,25D en un modelo de ratón 1αKO con ERC. Confirmando un efecto directo y activador de la 25D sobre el VDR. La 25D también puede activar el VDR para imitar la 1,25D en la regulación de genes y proteínas que median el transporte transcelular de calcio en el riñón (Calbindin-D28k, TRPV5, PMCA1b) y en el duodeno (Calbindin D9k y TRPV6, PMCA1b) en ratones 1αKO nefrectomizados. Las dosis de 25D necesarias para imitar la 1,25D en la corrección de las alteraciones en el transporte de calcio transcelular a nivel renal i duodenal producen un aumento en los niveles de 25D en el suero por encima de los niveles recomendados en pacientes con ERC. Además, esta dosis causa calcificación vascular en ratones WT. También hemos observado que la 25D es capaz de activar la 24hidroxilasa i el VDR en las CMLV, mostrando la capacidad de la 25D de activar de forma directa el VDR en la arteria. En conclusión, estos resultados sugieren que la producción local de calcitriol por la 1αhidroxilasa en la arteria mediaría la calcificación vascular observada en la uremia. Además los tratamientos con 25D en pacientes con ERC deben hacerse de forma muy controlada / Vascular calcification is a complication of chronic kidney disease and one of the main predictors of increased morbidity and mortality in patients. These patients present a decrease in vitamin D levels (1,25(OH)2D3) leading to secondary hyperparathyroidism. For these reasons CKD patients are usually treated with calcitriol or other analogues. 25-hydroxyvitaminD is also used without any knowledge of its efficacy and toxicity. Current recommendations are to supplement with 25D to achieve a certain threshold that could affect both, classical and nonclassical actions of vitamin D in the body. However, its direct effect on calcium homeostasis (without conversion in calcitriol) is not fully understood. In the present work, we determined the effect of uremia in the regulation of vitamin D metabolism genes, and the role of the local synthesis of calcitriol on uremia-induced vascular calcification using 1αhidroxilaseKO mice. Also, we studied the efficacy and safety of 25D treatment on mineral metabolism in a model of 75% nephron mass reduction in mice lacking 1αhidroxilase and the effect in WT mice of the dose found to be effective reducing PTH levels in KO mice. Initial results in rats show that uremia deregulates proteins involved in vitamin D metabolism in vascular smooth muscle cells (VSMC), increasing the expression of 1αhydroxylase. This regulation is tissue specific and is different from the one in the kidney. Wild type mice with a CKD model treated with high daily doses of calcitriol (400ng/Kg) for two weeks show a significant weight loss, while 1αKO do not lose weight. Serum calcium levels, phosphorus, BUN, and 1,25D increase and are similar in both calcitriol-treated groups. Furthermore, PTH levels decrease in both groups below normal values. Vascular calcium content significantly increased in the WT mice compared to 1αKO mice. Similar results are observed with alizarin red staining and immunohistochemical detection of Runx2, which increase only in WT mice. In vitro, WT VSMC treated with uremic serum also show a significant increase in calcification and runx2 expression that is not observed in 1αKO cells. When VSMC from rat overexpressed 1αhydroxyalse also calcify more compared with the control cells. These results show that 1αhidroxilase acts as a mediatior of vascular calcificaton in uremia, increasing local synthesis of 1,25(OH)2D3. This fact is important in patients with renal disease treated with 25OHD3. To study the effect of 25D, a dose response study was carried out in 1αKO nephrectomized using 25, 50 and 100 ng/g of 25(OH)D3 to compare with a single dose of 1,25(OH)2D3 (50pg/g). 25(OH)D3 administration can normalize serum Ca, P, and PTH with a potency similar to that of 1,25D in the 1αKO mouse model of CKD, confirming a direct binding and activation of the VDR by 25D. Also, 25D can activate the VDR to mimic 1,25D in the up-regulation of genes and proteins mediating transcellular calcium transport in the kidney (TRPV5, Calbindin-D28k, PMCA1b) and in the duodenum (TRPV6, Calbindin-D9k, and PMCA1b) in the nephrectomized 1αKO. The doses of 25D required to mimic 1,25D in correcting the abnormalities in renal and duodenal transcellular calcium transport cause elevation in serum 25D levels far beyond the recommended levels in CKD patients. Furthermore this dose causes vascular calcification in WT mice. Also, we observed that 25D is able to activate 24hydroxylase and VDR in VSMC, showing the capacity of 25D to direct activate VDR in the artery. In conclusion, all these results suggest that local production of calcitriol by 1αhydroxylase in the artery may mediate vascular calcification observed in uremia. Furthermore, 25D treatments in patients with CKD should be done in a very controlled manner.

The Structural Maintenance of Chromosomes (SMC) Smc5/6 complex has a poorly understood function in chromosome repair and segregation. In this study, we show that the dissolution of DNA-mediated connections requires the Smc5/6 complex. smc5/6 mutants fail to remove chromosome linkages, leading to gross chromosome segregation defects. Besides, we show that these connections are mainly due to the accumulation of recombination intermediates and replication forks, and are not mediated by catenanes. Our assay demonstrates that the Smc5/6 complex is capable of promoting chromosome disjunction in metaphase-arrested cells, thus restoring chromosome segregation. The Smc5/6 complex is also the docking site for a SUMO E3 ligase, a feature that highlights its potential signalling skills. Our initial characterization of the lysines targeted by SUMO suggests that Smc5 SUMOylation is required for its recruitment to sites of DNA damage and proper DNA repair. The activity of the SUMO ligase is induced in response to DNA damage, a phenomenon that requires the presence of an active homologous recombination pathway. Our results also show that the SUMO ligase domain is required for chromosome disjunction, and indicate that the Smc5/6-Mms21 complex operates as a giant SUMO ligase. / El complejo de mantenimiento estructural de los cromosomas (SMC) Smc5/6 tiene una función pobremente entendida en la reparación y segregación de cromosomas. En este estudio, mostramos que la disolución de conexiones mediadas por ADN requiere el complejo Smc5/6. Los mutantes del complejo Smc5/6 presentan fallos en la resolución de uniones cromosómicas, lo que provoca una mala segregación. Además, mostramos que estas conexiones se deben principalmente a la acumulación de intermedios de recombinación y a horquillas de replicación, y no por encadenados. Demostramos que el complejo Smc5/6 es capaz de promover la disolución de estas uniones en células paradas en metafase, restaurando así la segregación cromosómica. Nuestra caracterización inicial de las lisinas diana por SUMOilación sugiere que la SUMOilación de Smc5 es necesaria para su reclutamiento a los sitios de daño en el ADN y para su adecuada reparación. La actividad de la SUMO ligasa se induce en respuesta a daño en el ADN, un fenómeno que requiere la presencia de una vía de recombinación homóloga activa. Nuestros resultados también muestran que el dominio SUMO ligasa es necesario para la segregación cromosómica, e indican que el complejo Smc5/6-Mms21 funciona como una SUMO ligasa gigante. / El complex de manteniment estructural dels cromosomes (SMC) Smc5/6 té una funció pobrament entesa en la reparació i segregació dels cromosomes. En aquest estudi, mostrem que la dissolució de connexions mitjançades per ADN requereix el complex Smc5/6. Els mutants del complex Smc5/6 presenten errors en la resolució d’unions cromosòmiques, fet que provoca una mala segregació. A més, mostrem que aquestes connexions es deuen principalment a l’acumulació d’intermedis de recombinació i a forquilles de replicació, i no per encadenats. demostrem que el complex Smc5/6 és capaç de promoure la dissolució d’aquestes unions en cèl·lules aturades en metafase, restaurant així la segregació cromosòmica. La nostra caracterització inicial de les lisines diana per SUMOilació suggereix que la SUMOilació de Smc5 és necessària per al seu reclutament als llocs de dany en l’ADN i per a la seva adequada reparació. L’activitat de la SUMO lligasa s’indueix en resposta a dany en l’ADN, un fenomen que requereix la presència d'una via de recombinació homòloga activa. Els nostres resultats també mostren que el domini SUMO ligasa és necessari per a la segregació cromosòmica, i indiquen que el complex Smc5/6-Mms21 funciona com una SUMO lligasa gegant.

Diversos estudis demostren com les caspases són silenciades durant el desenvolupament cardíac, aquest fet indica que la funció que porten a terme les caspases en el cor té importància durant el desenvolupament.En aquest treball hem generat una soca de ratolins amb una deleció cardíacespecífica de les caspases executores 3 i 7 (DKO) per tal d’esbrinar quina és la funció d’aquestes caspases en el desenvolupament del cor. Mentre que la manca global de les caspases 3 i 7 comporta una mort prematura i un desenvolupament cardíac anormal, la seva manca específica en el miocardi no suposa problemes de supervivència i el cor té una morfologia normal, demostrant que el fenotip cardíac que presenta el KO global és un efecte secundari de la manca de les caspases en un altre teixit. Aquest estudi descriu com la manca d’aquestes caspases específicament en el miocardi suposa una disminució en la proliferació, que comporta un inferior nombre de cardiomiòcits, que acaba desenvolupant un cor més petit. A més, els nostres resultats demostren com els cors DKO compensen el dèficit de cardiomiòcits desenvolupant una hipertròfia lleu; el desenvolupament d’aquesta hipertròfia va associat a un canvi en la tendència de l’expressió dels gens de diversos grups funcionals, demostrant un canvi adaptatiu d’aquests cors amb l’edat. El fet desencadenant del problema proliferatiu en els DKO sembla tenir relació amb un augment en la resposta inflamatòria, que podria estar induint l’expressió de gens implicats en la desregulació de la proliferació, com Serpina3.Mitjançant la sobre-expressió de les caspases amb el centre catalític mutat hem demostrat com aquesta funció no-apoptòtica de les caspases és independent de la seva activitat catalítica / Distintos estudios demuestran como las caspasas son silenciadas durante el desarrollo cardíaco, este hecho indica que la función que llevan a cabo las caspasas en el corazón tiene importancia durante el desarrollo.En este trabajo hemos generado una cepa de ratones con una deleción cardíaco-específica de las caspasas ejecutoras 3 y 7 (DKO) con el fin de encontrar cuál es la función de dichas caspasas en el desarrollo del corazón. Mientras que la falta global de las caspasas conlleva una muerte prematura y un desarrollo cardíaco anormal, su manca específica en el miocardio no supone problemas de supervivencia y el corazón tiene una morfología normal, demostrando que el fenotipo cardíaco que presenta el KO global es un efecto secundario de la falta de las caspasas en otro tejido. Este estudio describe como la falta de estas caspasas específicamente en el miocardio supone una disminución en la proliferación, que conlleva un inferior número de cardiomiocitos, que acaba desarrollando un corazón más pequeño. Además, nuestros estudios demuestran como los corazones DKO compensan el déficit de cardiomiocitos desarrollando una hipertrofia leve; el desarrollo de esta hipertrofia va asociado a un cambio en la tendencia de la expresión de los genes de distintos grupos funcionales, demostrando un cambio adaptativo de estos corazones con la edad. El hecho desencadenante del problema proliferativo en los DKO parece tener relación con un aumento en la respuesta inflamatoria, que podría estar induciendo la expresión de genes implicados en la desregulación de la proliferación, como Serpina3. Mediante la sobre-expresión de las caspasas con el centro catalítico mutado hemos demostrado como esta función no-apoptótica de las caspasas es independiente de su actividad catalítica. / Several studies demonstrate that caspases are silenced during cardiac development, this fact indicates that the function that caspases carry out in the heart is important during heart development. In the present work we generated a mice strain with a cardiac-specific deletion of the executioner caspases 3 and 7 (DKO) in order to investigate the function of these caspases during heart development. While the global lack of caspases 3 and 7 causes a premature death and an abnormal cardiac development, their specific lack in the myocardium does not cause survival problems and the heart has a normal morphology, demonstrating that the cardiac phenotype of the global KO is a secondary effect of the lack of caspases in another tissue. This study describes how the lack of caspases specifically in the myocardium supposes a reduction in proliferation, which implies an inferior number of cardiomyocytes, which finally forms a smaller heart. Moreover, our results demonstrate that DKO mice compensate the deficit of cardiomyocytes by developing a mild hypertrophy; the development of this hypertrophy is accompanied by a change in gene expression tendency, showing an adaptive change of these hearts with age. It seems that the proliferative problem in the DKO hearts is related to an increase in the inflammatory response, which could be inducing the expression of genes implicated in the deregulation of proliferation, like Serpina3. By means of the over-expression of non-catalytic caspases we demonstrated that this non-apoptotic function of the caspases is independent of their catalytic activity.

El glioblastoma multiforme es uno de los tumores humanos más agresivos y de peor pronóstico. Actualmente se están probando nuevos fármacos en la lucha contra este tipo de cáncer, entre los cuales se encuentran los inhibidores de las desacetilasas de histonas (HDACi). Este trabajo se ha centrado en caracterizar los efectos de dos HDACi, el ácido valproico (VPA) y el ácido suberanilohidroxámico (SAHA) sobre las células de glioma. Nuestros resultados demuestran que los HDACi causan la muerte de las células de glioma y afectan a la progresión del ciclo celular, debido a la disminución de las quinasas que regulan el punto de control G2 (Wee1 y Chk1), provocando así la entrada de las células en mitosis sin haber reparado el daño al DNA. En consecuencia, estos fármacos provocan la muerte de las células de glioma por apoptosis inducida por catástrofe mitótica. / El glioblastoma multiforme és un dels tumors humans més agressius i de pitjor pronòstic. Actualment s'estan provant nous fàrmacs en la lluita contra aquest tipus de càncer, entre els quals es troben els inhibidors de les desacetilases d'histones (HDACi). Aquest treball s'ha centrat en caracteritzar els efectes de dos HDACi, l'àcid valproic (VPA) i l'àcid suberanilohidroxámico (SAHA) sobre les cèl•lules de glioma. Els nostres resultats demostren que els HDACi causen la mort de les cèl•lules de glioma i afecten la progressió del cicle cel•lular, a causa de la disminució de les quinases que regulen el punt de control G2 (Wee1 i Chk1), provocant així l'entrada de les cèl•lules en mitosi sense haver reparat el dany al DNA. En conseqüència, aquests fàrmacs provoquen la mort de les cèl•lules de glioma per apoptosi induïda per catàstrofe mitòtica. / Glioblastoma multiforme is one of the most aggressive human tumors and has a poor prognosis. Currently, new drugs are being tested against glioblastoma such as histone deacetylase inhibitors (HDACi). This work has focused on characterizing the effects of two HDACi, valproic acid (VPA) and suberanilohydroxamic acid (SAHA) on glioma cells. Our results demonstrate that the HDACi kill glioma cells and affect cell cycle progression due to a decrease in the expression of two G2 chekcpoint kinases (Wee1 and Chk1), causing the entry of cells into mitosis with damaged DNA. Consequently, these drugs cause glioma cells death by apoptosis induced by mitotic catastrophe.

Per al correcte desenvolupament del sistema nerviós cal una precisa coordinació entre la neurogènesi i la morfogènesi neuronal. L'exposició de les cèl·lules neurals progenitores a un seguit de senyals específiques de l´entorn, que regulen la seva proliferació i especificació, donarà lloc a les neurones. Les neurones recent formades comencen a extendre processos neuronals fins a formar una complexa estructura arborescent; durant aquesta etapa es formen les sinapsis entre els axons i les dendrites, i s'estableix una xarxa cerebral funcional. Entre els factors extracel·lulars que controlen aquests processos destaquem per la relació amb aquest treball els membres de la família Wnt, les Neurotrofines (NTs) i el Factor de Creixement Hepàtic (HGF).S'ha demostrat que els factors Wnt regulen la proliferació dels precursors neurals, la neurogènesi, la diferenciació terminal de neurones i la sinaptogènesi. La via de senyalització clàssica per Wnt implica l'estabilització de β-catenina citoplasmàtica i la regulació de la transcripció controlada pels factors de transcripció LEF/TCF. En aquesta tesi demostrem que la senyalització de Wnt-3a i Wnt-3 a través de la via de senyalització canònica regula la diferenciació neuronal (neurogènesi i neuritogènesi) dels precursors neurals de la medul·la espinal.NTs i HGF pertanyen a diferents famílies de factors de creixement, i senyalitzen a través de receptors tirosina quinasa (RTK), regulant supervivència i diferenciació neuronal. En aquest treball hem demostrat que la senyalització de NTs i HGF durant la regulació del creixement i la ramificació axonal en neurones postmitòtiques implica la fosforilació de β-catenina en tirosina. Les vies de senyalització de NTs i HGF fosforilen β-catenina en diferents residus (Y654 i Y142, respectivament). Es interessant la fosforilació de residus diferents, que dirigeixen β-catenina a diferents localitzacions subcel·lulars i activen diferents mecanismes (dependents o independents de TCF) durant la morfogènesi de l'axó.En resum, aquest treball remarca la importància de β-catenina, com a un component de la via de senyalització dependent de Wnt i de la via activada per factors de creixement/RTK, en el control de diferents aspectes de la diferenciació neuronal. / El correcto desarrollo del sistema nervioso requiere de una precisa coordinación de la neurogénesis y morfogénesis neuronal. La señalización por moléculas específicas del entorno regula la proliferación y especificación de precursores neurales, que se diferencian en neuronas. Durante su diferenciación, las neuronas extienden procesos neuríticos que se ramifican dando lugar a complejos arbóreos. Este paso da como resultado la formación de sinapsis entre axones y dendritas y el ensamblamiento de la red funcional cerebral. Entre los factores extracelulares que controlan estos procesos se encuentran los factores Wnts, las neurotrofinas (NTs) y el factor de crecimiento hepático (HGF), que son de especial interés para este trabajo.Está demostrado que los factores Wnt regulan la proliferación de precursores neuronales, la neurogénesis, la diferenciación terminal de la neurona y la sinaptogénesis. La vía de señalización clásica por Wnt implica la estabilización de β-catenina citoplásmica y la regulación de la transcripción por los factores de transcripción LEF/TCF. Aqui demostramos que la señalización por Wnt-3a y Wnt-3 a través de la via canónica/β-catenina regula la diferenciación neuronal (neurogénesis y neuritogénesis) de precursores neurales de la médula espinal.Las NTs y el HGF pertenecen a diferentes familias de factores de crecimiento que señalizan a través de receptores tirosina quinasa (RTK), siendo importantes reguladores de la supervivencia y la diferenciación neuronal. En este trabajo se demuestra la implicación de la fosforilación en tirosina de β-catenina desencadenada por la señalización por NTs y HGF durante la regulación del crecimiento y ramificación del axón en neuronas postmitóticas. La señalización por NTs y HGF induce la fosforilación de β-catenina en diferentes residuos (Y654 y Y142, respectivamente). Es importante esta diferencia en las tirosinas fosforiladas ya que dirige β-catenina a diferentes localizaciones subcelulares y resulta en la activación de diferentes mecanismos (dependientes e independientes de TCF) durante la morfogénesis del axón.En resumen, este trabajo destaca la importancia de β-catenina como un componente de señalización de las vías de Wnt y de los factores de crecimiento/RTK, en el control de distintos aspectos de la diferenciación neuronal. / Proper development of the nervous system requires a precise coordination of neurogenesis and neuronal morphogenesis. Neural progenitors, exposed to specific local environmental signals that regulate their proliferation and specification, give rise to neurons. Newborn neurons start extending neuronal processes that develop into a complex arbour. This step results in the formation of synapses, usually between axons and dendrites, and the assembly of functional brain networks. Among the extracellular factors that control these processes, Wnts, neurotrophins (NTs) and hepatocyte growth factor (HGF) are of special interes for this work.Wnts have been shown to regulate proliferation of neural precursors, neurogenesis, terminal neuronal differentiation and synaptogenesis. Classical Wnt signalling involves stabilization of cytoplasmic β-catenin and regulation of transcription by LEF/TCF transcription factors. Here we demonstrate that Wnt-3a and Wnt-3 signalling through the canonical/β-catenin pathway regulate neuronal differentiation (neurogenesis and neuritogenesis) of spinal cord neural precursors.NTs and HGF belong to different growth factor families signalling through receptor tyrosine kinase (RTK) that are important regulators of neuron survival and differentiation. In this work we show the involvement of β-catenin tyrosine phosphorylation downstream of NTs and HGF signalling during the regulation of axon outgrowth and branching in postmitotic neurons. NTs and HGF signalling phosphorylate β-catenin at different residues (Y654 and Y142, respectively). Interestingly, these differential tyrosine phosphorylations target β-catenin to distinct subcellular locations and activate different downstream mechanisms (TCF-independent and dependent) to regulate axon morphogenesis.Collectively, this work highlights the importance of β-catenin, as a signalling component of Wnt-dependent and growth factor/RTK pathways, in the control of different aspects of the neuronal differentiation.

El ferro és el metall de transició més important per als sistemes biològics. Al llarg de l'evolució, aquest metall s'ha convertit en un element essencial per a la cèl·lula. Això es deu al fet que posseeix una gran versatilitat com a catalitzador biològic, la qual cosa li ha permès formar part de processos biològics indispensables per a la vida. A més, se sap que l'adquisició d'aquest metall és un procés altament controlat. En cèl.lules eucariotes s'ha vist que la desregulació del metabolisme d'aquest metall està associada amb importants defectes que poden conduir, en última instància, a la pèrdua de la viabilitat cel·lular. En humans la sobrecàrrega de ferro s'ha associat a una varietat creixent de patologies, com per exemple, l’Ataxia de Friedreich. Aquesta malaltia és causada pel dèficit d'una proteïna anomenada frataxina. Nombrosos estudis relacionen a aquesta proteïna amb el metabolisme de ferro, ja que en diferents models s'ha vist que el seu dèficit provoca sobrecàrrega d'aquest metall i disminució de l'activitat dels enzims amb centres Fe-S. Aquesta disminució ha establert les bases per a què la majoria dels estudis la considerin essencial per a la biosíntesi d'aquests centres. No obstant això, la funció precisa d'aquesta proteïna es troba en discussió. Saccharomyces cerevisiae ha estat àmpliament utilitzat com a model d'estudi de la funció d'aquesta proteïna ja que posseeix un gen ortòleg anomenat YFH1 (Yeast frataxina homologue). Els resultats obtinguts en aquesta tesi, en què s'han analitzat mutants condicionals de YFH1, emfatitzen la implicació de Yfh1p en el metabolisme del ferro mitocondrial. L'activació del sistema d'alta afinitat d'adquisició de ferro és l'efecte primari de la depleció d'aquesta proteïna. Aquest fet constitueix una prova definitiva de la seva implicació en el metabolisme del ferro. No obstant això, l'anàlisi dels enzims amb centre Fe-S ha permès establir que aquesta activació no depèn del correcte funcionament d’aquest procés biosintètic mitocondrial, ja que la inactivació d'aquests enzims és posterior a l'activació del reguló de ferro. Per tant, la pèrdua d'activitat dels enzims Fe-S seria una conseqüència secundària d'un conjunt d'esdeveniments promoguts per la sobrecàrrega de ferro. Entre aquests esdeveniments destaca un increment del dany oxidatiu induït a les proteïnes (formació de carbonils), el qual seria el reflex d'un augment de l'estrès oxidatiu en l'interior de la mitocòndria. Aquest increment és el resultat de dos importants esdeveniments: i) l'augment del nivell de ferro a l’orgànul i ii) la pèrdua d'activitat de l'enzim antioxidant Mn-SOD. Es va trobar que aquesta pèrdua d'activitat era el resultat d'una baixa biodisponibilitat de manganès. A més es va observar que aquest baix contingut cel·lular de manganès era el resultat de la disminució de l’activitat del transportador Smf2p. Utilitzant el doble mutant yfh1aft1 es va aconseguir prevenir la disminució de l’activitat de l’esmentat transportador, la qual cosa va constituir la prova definitiva del rol de la sobrecàrrega de ferro en aquesta disminució. Es va trobar que la pèrdua de funció dels enzims dependents de centres Fe-S provoca una fallada en la capacitat respiratòria de la cèl·lula, la qual cosa condueix a una disminució del creixement. Una anàlisi de l'expressió gènica global (microarrays) va servir per a comprovar, una vegada més, l'activació de Aft1 i va demostrar que hi ha una resposta transcripcional del mutant davant la pèrdua de capacitat respiratòria. A més es va trobar que el factor de transcripció ADR1 podria tenir un paper clau en aquesta resposta. En resum, els resultats obtinguts permeten establir un jerarquia temporal entre els diferents esdeveniments que segueixen a la manca de YFH1. / El hierro es el metal de transición más importante para los sistemas biológicos. A lo largo de la evolución, este metal se ha convertido en un elemento esencial para la célula. Esto se debe a que posee una gran versatilidad como catalizador biológico, lo cual le ha permitido formar parte de procesos biológicos indispensables para la vida. Además, se sabe que la adquisición de este metal es un proceso altamente controlado. En células eucariotas se ha visto que la desregulación del metabolismo de este metal está asociada con importantes defectos que pueden conducir, en última instancia, a la pérdida de la viabilidad celular. En humanos la sobrecarga de hierro se ha asociado a una variedad cada vez mayor de patologías, como por ejemplo, la Ataxia de Friedreich. Dicha enfermedad es causada por el déficit de una proteína denominada frataxina. Numerosos estudios relacionan a esta proteína con el metabolismo de hierro, ya que en diferentes modelos se ha visto que su déficit provoca sobrecarga de este metal y disminución de la actividad de las enzimas con centros Fe-S. Esta disminución ha sentado las bases para que la mayoría de los estudios la consideren esencial para la biosíntesis de dichos centros. Sin embargo, la función precisa de esta proteína se encuentra en discusión. Saccharomyces cerevisiae ha sido ampliamente utilizado como modelo de estudio de la función de esta proteína ya que posee un gen ortólogo denominado YFH1 (Yeast frataxin homologue). Los resultados obtenidos en esta tesis, en la que se han empleado mutantes condicionales de YFH1, enfatizan la implicación de Yfh1p en el metabolismo del hierro mitocondrial. La activación del sistema de alta afinidad de adquisición de hierro es el efecto primario de la depleción de esta proteína. Este hecho, constituye una prueba definitiva de su implicación en el metabolismo del hierro. Sin embargo, el análisis de las enzimas con centro Fe-S ha permitido establecer que dicha activación no depende del correcto funcionamiento de este proceso biosintético mitocondrial, ya que la inactivación de estas enzimas ocurre posteriormente a la activación del regulón de hierro. Por ende, la pérdida de actividad de las enzimas Fe-S sería una consecuencia secundaria de un conjunto de eventos promovidos por la sobrecarga de hierro. Entre estos eventos destaca un incremento del daño oxidativo inducido a las proteínas (formación de carbonilos), el cual sería el reflejo de un aumento del estrés oxidativo en el interior de la mitocondria. Este incremento es el resultado de dos importantes eventos: i) el aumento del nivel de hierro en el organelo y ii) la pérdida de actividad de la enzima antioxidante Mn-SOD. Se encontró que esta pérdida de actividad era el resultado de una baja biodisponibilidad de manganeso. Además se observó que este bajo contenido celular de manganeso era el resultado de la down-regulación del transportador Smf2p. Utilizando el doble mutante yfh1aft1 se consiguió prevenir dicha down-regulación, lo cual constituyó la prueba definitiva del papel de la sobrecarga de hierro en dicha disminución. Se encontró que la pérdida de función de las enzimas Fe-S provocaba un fallo en la capacidad respiratoria de la célula, lo cual conduce a una disminución del crecimiento. Un análisis de la expresión génica global (microarrays) sirvió para comprobar, una vez más, la activación de AFT1 y demostró que existe una respuesta transcripcional del mutante frente a la pérdida de capacidad respiratoria. Además se encontró que el factor de transcripción ADR1 podría tener un papel clave en esta respuesta. En resumen, los resultados obtenidos permiten establecer un jerarquia temporal entre los distintos eventos que siguen a la falta de YFH1. / Iron is the most important transition metal for biological systems. This metal became an essential element for cell throughout the evolution. This fact is due to its versatility as a biological catalyst, which allowed it take part in essential biological processes. The uptake of this metal is a highly controlled process. In eukaryotic cells deregulation of the iron metabolism is associated with significant defects that can lead ultimately to the loss of cell viability. In humans iron overload has been associated with an increasing variety of diseases such as Friedreich's ataxia. This disease is caused by a deficiency in frataxin. Several studies link this protein to iron metabolism because its deficiency leads to iron overload. It has also described in different models that its deficit causes a decrease in the activity of Fe-S enzymes. Based on this observation, several authors consider frataxin essential for the biosynthesis of Fe-S centers. Nevertheless, the precise function of this protein remains unclear. Saccharomyces cerevisiae has been widely used as a model for studying the function of this protein. YFH1 (Yeast frataxin homologue) is the orthologue of this gene in yeast. The results obtained in this thesis using conditional YFH1 mutants emphasize the involvement of Yfh1p in mitochondrial iron metabolism. Activation of high affinity iron uptake system is a primary effect of Yfh1p depletion and constitutes a definitive probe of its implication in mitochondrial iron metabolism. Interestingly, the analysis of Fe-S enzymes established that the activation of the regulon it does not depend on the status of this mitochondrial biosynthetic pathway, since inactivation of this enzyme occurs long after the activation of the iron regulon. In fact, loss of Fe-S enzymes activity is a secondary consequence of a series of events promoted by iron overload. These events include an increase of oxidative damage to proteins (carbonylation), which would reflect an increase in oxidative stress conditions inside of mitochondria. This increase is the result of two major events: i) an increase in the level of iron in the organelle ii) the loss of the antioxidant enzyme Mn-SOD. It was found that this loss of activity was the result of low bioavailability of manganese. It was also observed that this low manganese content was due to the down-regulation of the Smf2p transporter. This down-regulation was prevented in yfh1aft1 double mutant. This was the definitive evidence that emphasized a key role for iron overload in this decrease. It was also found that decrease of Fe-S enzymes caused a failure in the respiratory capacity of the cell that lead to slow growth. A global gene expression analysis by microarrays further confirmed AFT1 activation and demonstrated that there is a yeast transcriptional response related to the loss of respiratory capacity. It was also found that the transcription factor ADR1 could play a central role in this response. In summary, the results obtained show a temporal order between the different events which follow the YFH1 deficiency. In summary, we have characterized in detail the biochemical events that are triggered by YHF1 depletion in order to identify the early events affected by the loss of this protein.

S. cerevisiae és un organisme unicel·lular on s'hi han descrit dos tipus d'envelliment, el cronològic i el replicatiu. L'envelliment cronològic es defineix com la capacitat d'un cultiu de mantenir la seva viabilitat al llarg del temps i s'utilitza com a model senzill d'estudi d'envelliment en teixits post-mitítics. L'envelliment replicatiu es defineix com el nombre de cèl·lules filles que una cèl·lula mare verge pot generar al llarg de la seva vida i es utilitzat com a model d'estudi de l'envelliment en teixits mitíticament actius.La teoria de l'estrés oxidatiu aplicada a l'envelliment proposa que les espèciesreactives de l'oxigen (ROS) provoquen un dany progressiu que afecta a DNA, lípids iproteïnes i que té com a resultat el deteriorament cel·lular que caracteritza l'envelliment. Entre les modificacions oxidatives que tenen lloc en proteïnes, la formació de grups carbonil és una de les més estudiades. Es tracta d'una alteració del'estructura química de tipus irreversible i s'ha descrit que la seva presència augmentaamb l'edat en diversos tipus cel·lulars. En aquest treball s'ha utilitzat una aproximacióproteímica per estudiar l'oxidació de les proteïnes del llevat durant l'envelliment. Coma marcador de dany oxidatiu s'ha utilitzat la formació de grups carbonil. Els resultatsindiquen un increment progressiu de dany oxidatiu durant l'envelliment cronològic i replicatiu. En ambdós casos, aquest dany és previngut per la restricció calòrica, l'única intervenció coneguda capaç d'augmentar la longevitat en tots els organismes estudiats. A més, s'han identificat les principals dianes d'oxidació proteica en ambdóstipus d'envelliment que corresponen a proteïnes de resistència a estrés i proteïnes delmetabolisme energètic. Per estudiar amb profunditat l'efecte del dany oxidatiu enl'envelliment s'han construït soques amb una còpia addicional de gens d'aquestes proteïnes, la qual cosa ha portat a identificar la soca 2xADH1 com més longeva.Adh1 és una alcohol deshidrogenasa que catalitza l'últim pas de la fermentació de la glucosa en llevat. En aquesta reacció la reducció de l'acetaldehid a etanol va ssociada a l'oxidació del NADH regenerant el coenzim NAD+. Sir2 és una histona desacetilasa dependent de NAD+ que juga un paper clau en la regulació de l'envelliment replicatiu del S. cerevisiae. Els resultats assenyalen que un augment de l'activitat Adh1 augmenta el rítio NAD+/NADH i l'activitat de Sir2 promovent l'increment de la longevitat replicativa. D'altra banda, l'augment d'expressió d'Adh1 genera un augment en la taxa de respiració mitocondrial i un augment de les ROS intracel·lulars que porta a la inducció de les defenses antioxidants. Aquest fet permetque la soca 2xADH1 sigui més resistent a un tractament amb H2O2 i presenti unamajor longevitat cronològica. Tant els fenòmens que incrementen la longevitat replicativa com la cronològica semblen estar connectats ja que s'ha vist que un tractament amb H2O2 indueix l'expressió de Sir2. A més, la deleció de SIR2 suprimeix les diferències de resistència a estrés. Aquestes dades fan pensar en una possible viad'inducció dels sistemes antioxidants on la proteïna nuclear Sir2 tingui un paper clau id'altra banda posa en evidència el fet que el manteniment de l'activitat d'enzims queparticipen en l'equilibri NAD+/NADH afectarà l'envelliment replicatiu i el cronològic. / S. cerevisiae es un organismo unicelular en el que se han descrito dos tipos de envejecimiento, el cronológico y el replicativo. El envejecimiento cronológico se define como la capacidad de un cultivo de mantener su viabilidad a lo largo del tiempo. Por sus características es utilizado como modelo de estudio sencillo del envejecimiento entejidos post-mitíticos. El envejecimiento replicativo se define como el número decélulas hijas que una célula madre virgen puede generar durante toda su vida. Por suscaracterísticas se utiliza como modelo de estudio del envejecimiento en tejidos mitíticamente activos.La teoría del estréss oxidativo aplicada al envejecimiento propone que las especiesreactivas del oxígeno (ROS) provocan un daño progresivo que afecta a DNA, lípidos yproteínas y que da como resultado el deterioro celular que caracteriza el envejecimiento. Entre las modificaciones oxidativas que tienen lugar en proteínas, la formación de grupo carbonilos es una de las más estudiadas. Se trata de una alteración de la estructura química de carácter irreversible y se ha descrito que su presencia aumenta con la edad en diferentes tipos celulares. En este trabajo se ha utilizado una aproximación proteímica para estudiar la oxidación de las proteínas en levadura durante el envejecimiento. Como marcador de daño oxidativo se ha utilizadola formación de grupos carbonilo. Los resultados indican un incremento progresivo del daño oxidativo durante el envejecimiento cronológico y replicativo. En los dos casos, este daño es evitado por la restricción calórica, la única intervención conocida capaz de aumentar la longevidad en todos los organismos estudiados. Además, en este estudio, se han identificado las principales dianas de oxidación proteica en los dos tipos de envejecimiento que se corresponden con proteínas de resistencia a estrés yproteínas del metabolismo energético. Para estudiar con profundidad el efecto deldaño oxidativo en el envejecimiento se han construido cepas con una copia adicionalde genes de estas proteínas. Esto ha permitido identificar a la cepa 2xADH1 como máslongeva.Adh1 es una alcohol deshidrogenasa que cataliza el último paso de la fermentación de la glucosa en levadura. En esta reacción la reducción del acetaldehído a etanol va asociada a la oxidación del NADH regenerando el coenzima NAD+. Sir2 es una histona deacetilasa dependiente de NAD+ que desempeña un papel importante en la regulación del envejecimiento replicativo de S. cerevisiae. Los resultados muestran que un aumento de la actividad Adh1 promueve un aumento del ratio NAD+/NADH yde la actividad de Sir2. Esto de traduce en una mayor longevidad replicativa en la cepa 2xADH1. Por otro lado, aumento de expresión de Adh1 genera un incremento de la tasa de respiración mitocondrial y una mayor producción de ROS que induce las defensas antioxidantes. Este hecho permite que la cepa 2xADH1 sea más resistente atratamiento con H2O2 y presente una mayor longevidad cronológica. Estos fenómenos que aumentan la longevidad replicativa y cronológica parecen estar conectados ya se ha visto que un tratamiento con H2O2 induce la expresión Sir2. Además, la deleción de SIR2 suprime las diferencias observadas en resistencia a estrés. Estos resultados hacen posible pensar en una posible vía de inducción de los sistemas antioxidantes donde la proteïna nuclear Sir2 juegue un papel clave. Además, en este trabajotambién se pone en evidencia el hecho que el mantenimiento de la actividad de enzimas que participen en el equilibrio NAD+/NADH afectará al envejecimiento replicativo y cronológico. / In the yeast S. cerevisiae two aging processes has been described, chronological and replicative lifespan. Chronological lifespan refers to the ability of stationary cultures to maintain viability over time and has been used as a valuable model to study aging in post-mitotic tissues. Replicative lifespan is described as the number of daughter cells produced by each dividing mother cell and has been used as a usefulmodel to study aging in mitotic tissues.The oxidative stress theory of aging states that reactive oxygen species (ROS) causes a progressive damage, afecting DNA, lipids and proteins, resulting in the functional decline that defines aging. Among the oxidative mofications afectingproteins, carbonylation is one of the most studied. This reaction has an irreversiblenature and a large number of studies have shown that protein carbonylation increaseswith age. In this study, a proteomic approach has been used to study protein oxidation in yeast aging and carbonyl formation was selected as a marker of oxidative stress. In both, replicative and chronological lifespan, an increase in protein oxidative damage has been observed when compared old with young cells. In addition, calorierestriction, the only know intervention in grade to increase longevity in all the organisms studied, resulted in a decreased oxidative damage during yeast aging.Furthermore, the main protein targets of oxidative stress have been identified and common targets between the two aging models include stress resistance proteins and enzymes involved in glucose metabolism. To analyse the effect of oxidative damage to proteins in the aging process, several strains carrying an additional copy of the gene from these proteins were constructed. This fact leads to identification of 2xADH1 as along-lived strain when compared to wild type.Adh1 is an alcohol dehydrogenase that catalyzes the conversion of acetaldehyde to ethanol in the last step of glycolisis. In this reaction, NADH is oxidazed to regenerate NAD+. In S. cerevisiae, Sir2 is a NAD+-dependent histone deacetylase that plays a key function in replicative lifespan. In the 2xADH1 strain an increase both in NAD+/NADHratio and Sir2 activity were observed when compared to wild type. This agrees withthe increased replicative lifespan observed. Moreover, Adh1 overexpression increasesmitochondrial respiration rate and ROS production. This leads to an induction of several antioxidant genes promoting higher oxidative stress resistance and an increase in chronological lifespan in 2xADH1 cells. Interestingly, this two facts leading to an increased replicative and chronological aging seem to be connected because a H2O2 treatment induces Sir2 expression. In addition, SIR2 deletion abrogates the observeddifferences between wild type and 2xADH1 cells in stress resistance. All these data suggest a possible stress resistance pathway where Sir2 participates actively. In summary, it may be suggested that maintaining the activity of enzymes participating in NAD+/NADH balancing will affect chronological and replicative lifespan.

El ferro juga un paper essencial en el metabolisme a causa de la seva gran versatilitat com a catalitzador biològic. La seva acumulació, però ha estat associada amb diverses condicions patològiques com per exemple l'Ataxia de Friedreich. Aquesta malaltia humana està causada per la disminució de l'expressió d'una proteïna mitocondrial anomenada frataxina. Un gran nombre d'estudis utilitzant diferents models, relacionen frataxina amb el metabolisme de ferro, ja que la seva deficiència provoca la sobrecàrrega d'aquest metall. La funció precisa de la proteïna és motiu de controvèrsia. La majoria d'investigadors la consideren necessària per a la biosíntesi dels centres Fe-S ja que en la seva absència les activitats d'enzims amb aquest tipus de centres es troben disminuïdes. Molts dels estudis realitzats a fi de conèixer la funció de frataxina han estat duts a terme en el llevat Saccharomyces cerevisiae, ja que frataxina i el seu homòleg en llevat, YFH1, són ortólegs.Com a punt de partida d'aquesta tesi, ens plantejàrem l'estudi del proteoma del mutant Δyfh1en llevat com a model de l'Ataxia de Friedreich. L'estratègia utilitzada es va basar en l'ús d'electroforesi bidimensional i posterior identificació de proteïnes diferencialment expressades en mutants Δyfh1 mitjançant empremta de masses peptídiques. Aquest anàlisi proteòmic, ens va revelar que les esmentades cèl·lules presenten un increment en la quantitat de proteïnes involucrades en la resposta a estrès oxidatiu. Entre els enzims induïts trobem a les superòxiddismutases 1 i 2, que, tanmateix, van mostrar menor activitat que la trobada a les cèl·lules control. En el cas de la superòxid dismutasa dependent de manganès (Mn-SOD), aquest fet paradoxal era degut a una deficiència en aquest metall, ja que al suplementar el medi de cultiu amb manganès, van ser restaurats tant el seu contingut cel·lular com l'activitat Mn-SOD. Les activitats enzimàtiques de quatre proteïnes que contenen centres Fe-S van ser analitzades, abans i després de la suplementació del medi de cultiu amb manganès. Les activitats de tres d'elles van ser restaurades, el que indica que frataxina no és essencial per a la biosíntesi de centres Fe-S. La quarta proteïna analitzada, aconitasa, no recuperava la seva activitat.El segon objectiu va ser realitzar l'anàlisi del dany oxidatiu a proteïnes -també referit com a oxiproteoma- de les cèl·lules deficients en YFH1. La toxicitat del ferro està relacionada amb la seva capacitat per generar espècies reactives de l'oxigen (ROS), les quals tenen el potencial de danyar els components cel·lulars. Mitjançant immunodetecció de grups carbonil identificàrem 14 proteïnes selectivament oxidades, la majoria de les quals presentaven unió a magnesi, ja sigui directament unit per elles, o per mitjà de nucleòtids units a les esmentades proteïnes. Estudis in vitro van mostrar que l'oxidació d'aquestes proteïnes pot ser previnguda per magnesi i incrementada per ATP. A més, el ferro quelable va mostrar ser set vegades superior a les cèl·lules de la soca Δyfh1 i la seva disminució mitjançant un agent quelant, va aconseguir prevenir la inactivació dels enzims magnesi- dependents. Una de les proteïnes oxidades era la superòxid dismutasa 1 dependent de CuZn (CuZn-SOD), la qual mostrava nivells elevats de proteïna però es trobava parcialment inactivada. La relació entre la baixa activitat SOD, l'elevat contingut en ferro quelable i l'oxidació de proteïnes va ser estudiat amb més detall. Mitjançant l'addició de coure i manganès al medi de cultiu, es va aconseguir prevenir el dany oxidatiu específic a les proteïnes així com la seva inactivació. Així mateix, el mutant deficient en SOD1 va presentar elevats nivells de ferro quelable i inactivació d'enzims d'unió a magnesi. Aquests fets en el seu conjunt indiquen que la falta d'activitat SOD seria la responsable que els alts nivells de ferro puguin produir dany oxidatiu a les proteïnes en les cèl·lules Δyfh1.Finalment, hem desenvolupat un model cel·lular humà d'Ataxia de Friedreich utilitzant la línia SH-SY5Y diferenciada a fenotip neuronal. Després de la depleció de frataxina en l'esmentat model mitjançant RNA d'interferència, trobem la inducció d'ambdues superòxid dismutasas i la disminució en l'activitat CuZn-SOD. Aquestes dades reforcen la hipòtesi de que les alteracions en l'activitat de les superòxid dismutases poden jugar un paper rellevant en el desenvolupament de l'Ataxia de Friedreich. / El hierro juega un papel esencial en el metabolismo debido a su gran versatilidad como catalizador biológico, sin embargo, su acumulación ha sido asociada con diversas condiciones patológicas como por ejemplo la Ataxia de Friedreich. Esta enfermedad humana está causada por la disminución de la expresión de una proteína mitocondrial denominada frataxina. Un gran número de estudios utilizando diferentes modelos, relacionan a frataxina con el metabolismo de hierro ya que su deficiencia provoca la sobrecarga de este metal. La función precisa de la proteína es motivo de controversia. La mayoría de investigadores la consideran necesaria para la biosíntesis de los centros Fe-S ya que en su ausencia las actividades de enzimas con centros Fe-S se encuentran disminuidas. Muchos de los estudios realizados con el fin de conocer la función de frataxina han sido llevados a cabo en la levadura Saccharomyces cerevisiae, ya que frataxina y su homólogo en levadura YFH1 son ortólogos.Como punto de partida de esta tesis, nos planteamos el estudio del proteoma del mutante Δyfh1 en levadura como modelo de la Ataxia de Friedreich. La estrategia utilizada se basó en el uso de electroforesis bidimensional y posterior identificación de proteínas diferencialmente expresadas en mutantes Δyfh1 mediante huella de masas peptídicas. Este análisis proteómico, nos reveló que dichas células presentan un incremento en la cantidad de proteínas involucradas en la respuesta a estrés oxidativo. Entre las enzimas inducidas encontramos a las superóxido dismutasas 1 y 2, las cuales, sin embargo, mostraron menor actividad que la encontrada en las células control. Para el caso de la superóxido dismutasa dependiente de manganeso (Mn-SOD), este hecho paradójico era debido a una deficiencia en este metal, ya que al suplementar el medio de cultivo con manganeso, fueron restaurados tanto su contenido celular como la actividad Mn-SOD. Las actividades enzimáticas de cuatro proteínas que contienen centros Fe-S fueron analizadas, antes y después de la suplementación del medio de cultivo con manganeso. Las actividades de tres de ellas fueron restauradas, lo que indica que frataxina no és esencial para la biosíntesis de centros FeS. La cuarta proteína analizada, aconitasa, no recuperaba su actividad.El segundo objetivo fue realizar el análisis del daño oxidativo a proteínas -también referido como oxiproteoma- de las células deficientes en YFH1. La toxicidad del hierro está relacionada con su capacidad para generar especies reactivas del oxígeno (ROS), las cuales tienen el potencial para dañar los componentes celulares. Mediante inmunodetección de grupos carbonilo identificamos 14 proteínas selectivamente oxidadas, la mayoría de las cuales presentaban unión a magnesio, ya sea directamente unido por ellas, o por medio de nucleótidos unidos a dichas proteínas. Estudios in vitro mostraron que la oxidación de estas proteínas puede ser prevenida por magnesio e incrementada por ATP. Además, el hierro quelable mostró ser siete veces mayor en las células de la cepa Δyfh1 y su disminución mediante un agente quelante, logró prevenir la inactivación de las enzimas magnesio- dependientes. Una de las proteínas oxidadas fue la superóxido dismutasa 1 dependiente de CuZn (CuZn-SOD), la cual mostraba niveles elevados de proteína pero se encontraba parcialmente inactivada. La relación entre la baja actividad SOD, el elevado contenido en hierro quelable y la oxidación de proteínas fue estudiado con más detalle. Mediante la adición de cobre y manganeso al medio de cultivo, se logró prevenir el daño oxidativo específico a las proteínas así como su inactivación. Asimismo, el mutante deficiente en SOD1 presentó elevados niveles de hierro quelable e inactivación de enzimas de unión a magnesio. Estos hechos en su conjunto indican que la falta de actividad SOD sería la responsable de que los altos niveles de hierro puedan producir el daño oxidativo a las proteínas en las células Δyfh1.Por último, desarrollamos un modelo celular humano de ataxia de Friedreich utilizando la línea SH-SY5Y diferenciada a fenotipo neuronal. Tras la depleción de frataxina en dicho modelo mediante RNA de interferencia, encontramos la inducción de ambas superóxido dismutasas y la disminución en la actividad CuZn-SOD. Estos datos refuerzan la hipótesis de que las alteraciones en la actividad de las superóxido dismutasas pueden jugar un papel relevante en el desarrollo de la ataxia de Friedreich. / Iron plays an essential role in cellular metabolism due to its great versatility as a biologic catalyst. However, high tissue iron concentrations have been associated with several pathological conditions such as Friedreich Ataxia (FRDA). FRDA is caused by decreased expression of the mitochondrial protein frataxin. Many studies link frataxin to iron metabolism because its deficiency generates iron overload in different models. However, the precise function of this protein remains a matter of debate. Most researchers consider that Frataxin plays a role in iron-sulfur cluster biosynthesis because decreased activities of iron-sulfur containing proteins have been reported. Many studies in frataxin function arise from experiments performed with Saccharomyces cerevisiae, as frataxin and the yeast homologue Yfh1 are orthologues.In this work we analyzed the proteome of the yeast model of Friedreich Ataxia. The strategy used was based on the use of two-dimensional electrophoresis and subsequent identification of proteins differentially expressed in Δyfh1 cells by peptide mass fingerprinting. We found that these cells show an increased amount of proteins involved in the oxidative stress response, among them, Superoxide dismutase 1 and 2. However, these two enzymes showed decreased activity in Δyfh1 cells. In the case of superoxide dismutase manganese-dependent (Mn-SOD), this paradox was due to a deficiency in the cellular amount of manganese, because in cells grown in manganese-supplemented media, both Mn-SOD activity was restored. The activities of four Fe-S enzymes were analyzed for the effects of manganese supplementation.Enzyme activities were recovered by manganese treatment, except for aconitase, suggesting that frataxin is not essential for Fe-S clusters biosynthesis.We also analyzed oxidative damage to proteins in cells deficient in YFH1. Iron toxicity is related to its ability to trigger the generation of reactive oxygen species (ROS). These species are highly reactive and have the potential to damage cellular components. By carbonyl group inmunodetection we identified 14 proteins selectively oxidized, most of which showed binding sites to magnesium or nucleotides. In vitro studies showed that oxidation of these proteins can be prevented with magnesium, and increased by ATP. In addition, cheatable iron was found seven times increased in Δyfh1 cells. The use of a chelating agent, was able to prevent inactivation of magnesium dependent enzymes. Superoxide dismutase 1 (CuZn-SOD) was one of the oxidized proteins. This protein was partiality inactive. The relationship between low SOD activity, the high cheatable iron content and protein oxidation was studied in more detail. The addition of copper and manganese to the culture medium prevented both oxidative damage and inactivation of specific proteins. The mutant deficient in SOD1 showed high levels of chelatable iron and inactivation of magnesium-binding enzymes. These facts indicate that the absence of CuZn-SOD activity is the responsible for the high levels of chelatable iron that can cause oxidative damage to proteins in Δyfh1 cells.Finally, we developed a human cell model of Friedreich ataxia using the SH-SY5Y cell line differentiated to neuronal phenotype. Upon frataxin depletion in this model using interference RNA, we found induction of both superoxide dismutases and decreased CuZn-SOD activity.These data indicate that alterations in the activity of superoxide dismutases may play an important role in the development of Friedreich Ataxia.