[ES] La preocupación por el efecto que el desarrollo económico estaba causando sobre el medio ambienta ya durante la década de los 80 impulsó la creación de diferentes comisiones de seguimiento que pudiesen esclarecer el alcance de este impacto. El objetivo de estas comisiones era plantear los principios sobre los cuales establecer un nuevo modelo de crecimiento que pudiese paliar los efectos sobre el planeta que estaba provocando el progreso de las sociedades industrializadas. Esta tesis reflexiona sobre la necesidad de la arquitectura, como motor de desarrollo social y económico, de meditar y aportar soluciones para hacer frente a estas crisis. La tesis parte de la necesidad de profundizar en la búsqueda de un modelo alternativo capaz de hacer frente a los retos a los que se deberá hacer frente los próximos años. Así, el trabajo persigue el objetivo de demostrar si, en efecto, la arquitectura vernácula supone un modelo de arquitectura sostenible aplicable a la arquitectura contemporánea. En tanto que uno de los preceptos de la arquitectura vernácula es que esta supone un ejemplo de construcción estrictamente vinculado al territorio sobre el que se construye, la tesis define desde el primer momento un entorno físico concreto, la Albufera de València. Así, el primer capítulo de este trabajo se centra en el análisis del entorno tanto a nivel físico como a nivel histórico y cultural. El objetivo de este primer capítulo es establecer, por un lado, los recursos materiales y los condicionantes físicos del entorno, y, por otro lado, los condicionantes culturales que han terminado por definir una arquitectura concreta en esta área: la barraca. Esta arquitectura, que es fruto de los recursos materiales y de los condicionados que ofrece el entorno, es el eje central del segundo capítulo de la tesis. En éste, se pretende describir y analizar la respuesta que han dado los habitantes del entorno a sus necesidades básicas de protección y producción. Así, se analizan las variantes de la barraca que aparecen al entorno y que vienen en parte condicionadas por las personas que las habitan y sus profesiones, y en parte por los recursos materiales que se encuentran al entorno más próximo de la parcela donde se construye. Una vez establecido el entorno y la respuesta arquitectónica que han dado los habitantes a sus necesidades, el siguiente capítulo del trabajo pretende determinar hasta qué punto esta arquitectura, la barraca valenciana, es un modelo de construcción sostenible. Así, partiendo de los principios de sostenibilidad establecidos por el equipo VerSus, se pretende demostrar cómo esta arquitectura vernácula supone un ejemplo de sostenibilidad en la construcción que alcanza los tres ejes de la sostenibilidad: ambiental, sociocultural y socioeconómica. La arquitectura vernácula, aquella que producen las personas que la habitan, es el resultado de una reflexión continuada en la búsqueda de una solución óptima para cubrir sus necesidades. Esta tesis pretende demostrar que esta solución es consecuencia de una forma de entender y explotar el territorio de forma sostenible y que un cambio de modelo de desarrollo basado en los criterios otros tiempos hará más llevaderas estas crisis (energética, demográfica y ambiental). / [CA] La preocupació entorn a l'efecte que el desenvolupament econòmic estava causant sobre el medi ambient ja durant la dècada dels 80 va impulsar la creació de diferents comissions de seguiment que pogueren esclarir l'abast d'aquest impacte. L'objectiu d'aquestes comissions era plantejar els principis sobre els quals establir un nou model de creixement que poguera pal·liar els efectes sobre el planeta que estava provocant el progrés de les societats industrialitzades. Aquesta tesi reflexiona sobre la necessitat de l'arquitectura, com a motor de desenvolupament social i econòmic, de meditar i aportar solucions per tal de fer front a aquestes crisis. La tesi parteix de la necessitat d'aprofundir en la recerca d'un model alternatiu capaç de fer front als reptes a què s'haurà de fer front els pròxims anys. Així, el treball persegueix l'objectiu de demostrar si l'arquitectura vernacla suposa un model d'arquitectura sostenible aplicable a l'arquitectura contemporània. En tant que un dels preceptes de l'arquitectura vernacla és que aquesta suposa un exemple de construcció estrictament vinculada al territori sobre el que es construeix, la tesi defineix des de el primer moment un entorn físic concret, l'Albufera de València. Així, el primer capítol del treball es centra en l'anàlisi de l'entorn tant a nivell físic com a nivell històric i cultural. L'objectiu d'aquest primer capítol és establir, d'una banda, els recursos materials i els condicionants físics de l'entorn, i d'altra banda, els condicionants culturals que han acabat per definir una arquitectura concreta en aquesta àrea: la barraca. Aquesta arquitectura, que és fruit dels recursos materials i dels condicionats que ofereix l'entorn, és l'eix central del segon capítol de la tesi. En aquest, es pretén descriure i analitzar la resposta que han donat els habitants de l'entorn a les seues necessitats bàsiques de protecció i producció. Així, s'analitzen les variants de la barraca que apareixen a l'entorn i que vénen en part condicionades per les persones que les habiten i les seues professions, i en part pels recursos materials que es troben a l'entorn més pròxim de la parcel·la on es construeix. Una vegada establert l'entorn i la resposta arquitectònica que han donat els habitants a les seues necessitats, el següent capítol del treball pretén determinar fins a quin punt aquesta arquitectura, la barraca valenciana, és un model de construcció sostenible. Així, partint dels principis de sostenibilitat establerts per l'equip VerSus, es pretén demostrar com aquesta arquitectura vernacla suposa un exemple de sostenibilitat en la construcció que abasta els tres eixos de la sostenibilitat: ambiental, sociocultural i socioeconòmica. L'arquitectura vernacla, aquella que produeixen les persones que l'habiten, és el resultat d'una reflexió continuada en la recerca d'una solució òptima per a cobrir les seues necessitats. Aquesta tesi pretén demostrar que aquesta solució és conseqüència d'una forma d'entendre i explotar el territori de forma sostenible i que un canvi de model de desenvolupament basat en els criteris d'altres temps farà més lleugeres aquestes crisis (energètica, demogràfica i ambiental). / [EN] Concern for the effect that economic development was causing on the environment already during the 80's prompted the creation of different follow-up commissions that could clarify the scope of this impact. The objective of these commissions was to propose the principles on which to establish a new growth model that could alleviate the effects on the planet that the progress of industrialized societies was causing. This thesis reflects on the need for architecture, as an engine of social and economic development, to meditate and provide solutions to face these crises with a reflection on habitat models, construction models, or urban models of urban growth. The thesis stems from the need to deepen the search for an alternative model capable of facing the challenges that will have to be faced in the coming years. Thus, the work pursues the objective of demonstrating whether, in effect, vernacular architecture is a model of sustainable architecture applicable to contemporary architecture. While one of the precepts of vernacular architecture is that it is an example of construction strictly linked to the territory on which it is built, the thesis defines from the outset a specific physical environment, the Albufera of València. Thus, the first chapter of this work focuses on the analysis of the environment both at a physical level and at a historical and cultural level. The objective of this first chapter is to establish, on the one hand, the material resources and the physical conditions of the environment, and, on the other hand, the cultural conditions that have ended up defining a specific architecture in this area: the barraca. This architecture, which is the result of material resources and the conditions offered by the environment, is the central axis of the second chapter of the thesis. In this, it is intended to describe and analyze the response that the inhabitants of the environment have given to their basic needs for protection and production. Thus, the variants of the barraca that appear in the environment are analyzed and are partly conditioned by the people who inhabit them and their professions, and partly by the material resources found in the closest environment of the plot where it is built. Once the environment and the architectural response that the inhabitants have given to their needs have been established, the next chapter of the work aims to determine to what extent this architecture, the Valencian barraca, is a model of sustainable construction. Thus, based on the sustainability principles established by the VerSus team, it is intended to demonstrate how this vernacular architecture is an example of sustainability in construction that reaches the three axes of sustainability: environmental, sociocultural and socioeconomic. Vernacular architecture, that produced by the people who inhabit it, is the result of continuous reflection in the search for an optimal solution to meet their needs. This thesis aims to demonstrate that this solution is the consequence of a way of understanding and exploiting the territory in a sustainable way and that a change in the development model based on the criteria of other times will make these crises (energy, demographic and environmental) more bearable. / Aquesta tesi doctoral s’ha desenvolupat en l’àmbit i sota la perspectiva desenvolupada pels projectes europeus Project VerSus: Lessons from Vernacular Heritage in Sustainable Architecture 2012-2014 (grant 2012-2792/001-001CU7 COOP7) del Programa Culture 2000 i VerSus + / Heritage for PEOPLE. 2019-2023 (ref.: 607593-CREA-1-2019-1-ES-CULT-COOP1) del Programa Creative Europe, ambdós financiats per la Unió Europea. / Rosaleny Gamón, M. (2023). Arquitectura per a un territori. Principis de sostenibilitat en l'arquitectura vernacla de l'entorn de l'Albufera [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/196685

[ES] En el transcurso de la Primera Guerra Carlista (1833-1840) las tropas carlistas incitan a la revuelta por todo el territorio nacional con distinta suerte. Más allá del principal frente de combate que se consolida en el norte, los ejércitos carlistas bajo la dirección del general Cabrera dominan un territorio que se extiende por las actuales provincias de Castellón, Valencia, Teruel, Cuenca y Tarragona. Se desarrolla en este territorio un conflicto bélico de características particulares basado en la estructura de partidas y la movilización de columnas volantes, que, prácticamente hasta 1840, permite a Cabrera consolidar un dominio capaz de dar seguridad al pretendiente Carlos en su marcha hacia Madrid, como también oponerse al armisticio de Vergara para resistir hasta el final. Wilhelm Von Rahden, el que fuera jefe de ingenieros y de los demás cuerpos facultativos del ejército de Cabrera, denomina este territorio como "el Reino Mágico de Cabrera", un territorio convertido en una gran fortificación que se transforma en el tiempo, que se expande y contrae, y cuyos recursos son los propios accidentes del terreno, la arquitectura de toda índole adaptada a las condiciones defensivas y las obras que se construyen de nueva planta para reforzar el sistema, principalmente de campaña. Esta tesis pretende identificar el patrimonio arquitectónico que pudo formar parte de esta trama defensiva y arrojar luz sobre una etapa de la historia de España diluida en la memoria, especialmente en lo que atañe a un legado arquitectónico recurrentemente olvidado, invisible, sometido a procesos de destrucción durante y tras el conflicto, difícilmente documentado ante la escasez de fuentes y la destrucción de las mismas, y, en muchas ocasiones, confundido con arquitecturas de otros periodos históricos. / [CA] Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) les tropes carlines inciten la revolta per tot el territori nacional amb diferent sort. Més enllà del principal front de combat que es consolida al nord, els exèrcits carlins sota la direcció del general Cabrera dominen un territori que s'estén per les actuals províncies de Castelló, València, Terol, Conca i Tarragona. Es desenvolupa en aquest territori un conflicte bèl·lic de característiques particulars basat en l'estructura de partides i la mobilització de columnes volants, que, pràcticament fins a 1840, permet a Cabrera consolidar un domini capaç de donar seguretat al pretendent Carles en la seva marxa cap a Madrid, com també oposar-se a l'armistici de Vergara per resistir fins al final. Wilhelm Von Rahden, el que va ser cap d'enginyers i dels altres cossos facultatius de l'exèrcit de Cabrera, denomina aquest territori com "el Regne Màgic de Cabrera", un territori convertit en una gran fortificació que es transforma en el temps, que s'expandeix i contrau, i els recursos de la qual són els propis accidents del terreny, l'arquitectura de tota índole adaptada a les condicions defensives i les obres que es construeixen de nova planta per reforçar el sistema, principalment de campanya. Aquesta tesi pretén identificar el patrimoni arquitectònic que va poder formar part d'aquesta trama defensiva i fer llum sobre una etapa de la història d'Espanya diluïda en la memòria, especialment pel que fa a un llegat arquitectònic recurrentment oblidat, invisible, sotmès a processos de destrucció durant i després del conflicte, difícilment documentat davant la manca de fonts i la destrucció de les mateixes, i, en moltes ocasions, confós amb arquitectures d'altres períodes històrics. / [EN] During the First Carlist War (1833-1840) the carlist troops incited revolt throughout the national territory with different fates. Beyond the main combat front that is consolidated in the north, the carlist armies under the leadership of General Cabrera dominate a territory that spread through the current provinces of Castellón, Valencia, Teruel, Cuenca and Tarragona. A warlike conflict of particular characteristics develops in this territory, based on the party structure and the mobilization of flying columns, which, practically until 1840, allowed Cabrera to consolidate a domain capable of giving security to the pretender Charles on his march to Madrid and also oppose the armistice of Vergara to resist until the end. Wilhelm Von Rahden, who was chief of engineers and of the other optional corps of the Cabrera army, calls this territory "the Magic Kingdom of Cabrera", a territory converted into a great fortification that is transformed over time, which it expands and it contracts, and whose resources are the own accidents of the terrain, the architecture of all kinds adapted to the defensive conditions and works that are completely new to reinforce the system, mainly field fortification. This thesis aims to identify the architectural heritage that could have been part of this defensive plot and it aims to illuminate a period of the History of Spain diluted in memory, especially regarding an architectural legacy that is recurrently forgotten, invisible, subjected to processes of destruction during and after the conflict, hardly documented due to the scarcity of sources and their destruction, and, on many occasions, confused with architectures from other historical periods. / Navalón Martínez, V. (2021). La fortificación del "Reino Mágico" de Cabrera [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/173710 / TESIS