En plantes, els fotoreceptors que han estat millor caracteritzats són els fitocroms (phys), que capten llum roja (R, de l'anglès red), y roja llunyana (FR, de l'anglès far red). Entre tots els processos regulats pels fitocroms, la síndrome de fugida de l'ombra o SAS (de l'anglès shade avoidance syndrome) és probablement el més important en les plantes crescudes en llum. La SAS fa referència a un grup de respostes induïdes quan plantes completament desetiolades creixen en alta densitat, és a dir, en proximitat d'altres plantes veïnes. Malgrat la complexitat d'aquestes respostes, la SAS s'indueix per un sol senyal ambiental, la disminució de la raó de llum R:FR. La percepció d'aquest senyal pels fitocroms inicia una complexa xarxa transcripcional.Per identificar nous components de la SAS, ens hem centrat en un grup de gens l'expressió dels quals està ràpidament afectada per llum de baixa raó R:FR. En aquesta tesi hem caracteritzat funcionalment dos nous gens d'aquest grup: PAR1 i PAR2 (de l'anglès phy rapidly regulated), que codifiquen factors de transcripció bHLH atípics. Plantes transgèniques amb nivells reduïts d'aquests gens mostren una resposta incrementada a l'ombra simulada, mentre que plantes de sobreexpressió de PAR1 i PAR2 presenten un fenotip nan i un color verd fosc, oposat a la SAS. Aquestes dades suggereixen que PAR1 i PAR2 regulen negativament les respostes de la SAS. A més, anàlisis de micromatrius ens han permès identificar un grup de gens reprimits per PAR1 de la família dels SAUR (de l'anglès small auxin up RNAs). L'expressió d'aquests SAURs s'indueix tant per auxines com per brassinosteroides de manera dosi-dependent, però també la llum de baixa raó R:FR els indueix transitòriament. L'anàlisi d'expressió dels gens SAUR15 i SAUR68 en tractaments combinats de llum i hormones (auxines i brassinosteroides) en plantes silvestres així com en línies amb nivells alterats de PAR1 suggereixen que aquest factor podria actuar com a repressor de la transcripció d'aquests dos gens SAUR. Els resultats obtinguts en aquesta tesi suggereixen que PAR1 modularia el desenvolupament integrant senyals de llum i d'hormones. / The best characterized photoreceptors in plants are the phytochromes (phys), which perceive red (R) and far-red (FR) light. Among all the processes regulated by phys, the shade avoidance syndrome (SAS) is probably the most important for light-grown plants. The SAS refers to a group of responses induced when fully de-etiolated plants grow in close proximity of neighbouring vegetation. Despite the complexity of these responses, the SAS is induced by a single environmental signal, which is the decrease in the R: FR ratio. The perception of this signal by the phytochromes initiates a complex transcriptional network.In order to identify new components of the SAS, we have focused in a group of genes which expression is rapidly affected by low R: FR ratio light. We show functional data about two new genes of this group, PAR1 and PAR2 (from phy rapidly regulated), which encode atypical bHLH transcription factors. Transgenic plants with reduced levels of these genes show an increased response to simulated shade, while PAR1 and PAR2 overexpression plants show a dwarf phenotype and a dark green colour, opposite to the effect of the SAS treatment. These data suggest that PAR1 and PAR2 negatively regulate the SAS responses. Moreover, microarray analyses allow us to identify a group of genes repressed by PAR1 belonging to the SAUR (small auxin up RNAs) family. The expression of these genes is induced by auxins as well as brassinosteroids in a dose-dependent manner, but it is also transiently induced by low R:FR ratio light. The expression analysis of SAUR15 and SAUR68 genes in treatments combining light and hormones (auxins and brassinosteroids) in wild type plants as well as plants with altered PAR1 levels suggest that this factor could act as a repressor of the transcription of these two SAUR genes. The results obtained in this thesis suggest that PAR1 might modulate development integrating light and hormonal signalling pathways.

S'estudien diferents aspectes relacionats amb les característiques anatòmiques, histològiques, ultraestructurals i morfomètriques de les estructures que formen l'òrgan de la visió de sis espècies d'insectívors (Sorex minutus, S. araneus, S. coronatus, Neomys fodiens, Crocidura russula i Talpa europaea) i de deu espècies de rosegadors (Clethrionomys glareolus, Arvicola terrestris, Chionomys nivalis, Microtus gerbei, M. duodecimcostatus, M. arvalis, Apodemus sylvaticus, Mus domesticus, M. Spretus i Eliomys quercinus) capturats en els seus hàbitats naturals. Els objectius concrets de la memòria consisteixen en relacionar les diferències i similituds interespecífiques de l'òrgan de la visió amb els hàbitats i els patrons d'activitat temporal de cada espècie, tant des del punt de vista funcional com filogenètic. En definitiva, es realitza un estudi sobre l'ecologia de la visió de les espècies considerades.Excepte a T. Europaea, a on apareixen estructures oculars en estat regressiu com a resposta a la seva activitat hipogea, els ulls de les espècies d'insectívors analitzades, estan ben desenvolupats, tot i les seves reduïdes dimensions. La còrnia està coberta per una capa multilaminar formada per cèl·lules mortes que podria augmentar l'índex de refracció de la còrnia i, per tant, el poder diòptric de l'ull. A més, presenten característiques que afavoreixen la visió diürna, com una distància nodal posterior del globus ocular proporcionalment gran, un cristal·lí voluminós però amb la cara posterior més aplanada que l'anterior, i un percentatge de cons que, en general, supera el 5% del total de cèl·lules fotoreceptores, particularment en els representants del gènere Sorex. En les espècies d'aquest mateix gènere s'ha detectat la presència de mitocondris gegants (megamitocondris) als el·lipsoides dels cons. En mamífers, aquests orgànuls només han estat descrits prèviament als cons de les retines del gènere Tupaia (Scandentia) i, probablement incrementen l'eficàcia òptica d'aquests fotoreceptors. L'ull de N. Fodiens mostra adaptacions oculars pròpies dels animals semiaquàtics, i li permeten veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua. En el cas dels rosegadors, les espècies d'arvicolins estudiades mostren millors adaptacions a una visió crepuscular o diürna que els ulls dels murins considerats, particularment M. Arvalis. Així, la densitat de bastonets és inferior a la dels murins pel que la seva sensibilitat a la llum serà també inferior. Per contra, la proporció més elevada de cons els dotarà d'una major agudesa visual. A més, els ulls són proporcionalment més petits degut a la seva activitat cavadora. Els globus oculars d'A. Terrestris conserven característiques oculars, tant anatòmiques com morfomètriques que indicarien un primer origen semiaquàtic i diürn, seguides per una readaptació a les condicions de baixa il·luminació de l'interior de les galeries. En canvi, els murins mostren característiques oculars eminentment nocturnes, no només per la seva mida, els ulls d'A. Sylvaticus són tan grans que li sobresurten del cap, sinó també per la forma dels seus dioptris i l'estructura histològica de totes les túniques oculars, especialment de la retina.Els resultats obtinguts corroboren la relació entre la morfologia i la biometria de les estructures oculars amb els hàbits i els hàbitats de les espècies considerades. S'estableix que malgrat les reduïdes dimensions oculars, les modificacions en la mida i forma de l'ull i dels seus dioptris (còrnia i cristal·lí) permeten aconseguir una visió adequada per tal que les espècies estudiades puguin adaptar-se a diferents condicions de llum ambiental. També es constata que les espècies filogenèticament emparentades comparteixen un mateix model d'ull i que és aquest model el que ha anat variant, tant des del punt de vista biològic com òptic, per permetre una millor adaptació de les espècies a nous hàbitats.