Les coves – finestra valencianes són grups de cavitats artificials, excavades en meitat de cingles rocosos inaccessibles. Denominades igualment “magasins o greniers de falaise”, cuevas aéreas, “cuevas - ventana”, o “graneros acantilados”, en altres árees geogràfiques on també s’han detectat, amb gran diversitat tipològica, en el nostre ambit solen rebre popularment el nom de covetes o finestres dels moros, essent l’exemple més relevant i conegut, el grup denominat precisament: Les Covetes dels Moros de Bocairent. Segons la hipòtesi de treball que manejem, la seua funció bàsica seria la de graners – refugi i la seua cronologia medieval andalusina. Malgrat açò, que hem vingut defensant en alguns articles i treballs anteriors, encara es discuteixen altres hipòtesis sobre la seua funció i cronologia, adscrivint-les a periodes protohistòrics, amb ús de cambres funeràries, o a època paleocristiana o visigoda, amb funció eremítica o de cenobis. És per això que un dels principals objectius d’aquest treball ha estat el tractar de demostrar objectivament l’adscripció cultural i cronològica, almenys de l’ús primigeni o original d’aquest tipus de coves. Així mateix es discuteix sobre la seua funcionalitat, en base a les seues pròpies característiques morfològiques i a possibles paral·lels etnogràfics tradicional o subactuals d’alguns aspectes concrets. En no conèixer’s documentació escrita ni pràcticament tampoc inscripcions o gravats, en relació a d’aquesta mena de cavitats, l’estudi s’ha basat en les evidències arqueològiques mobiliars, sempre molt escasses, i que es van poder obtindre en diferents treballs de camp, prospeccions i excavacions arqueològiques realitzades en algunes d’aquestes coves. Per al nostre àmbit d’estudi, bàsicament l’àrea valenciana, encara que comptem amb cites o notes sobre alguns d’eixos conjunts rupestres –sobretot dels de Bocairent/ Ontinyent/ Alfafara o, també, Chella, que ens ha deixat diversos viatgers, cronistes o estudiosos, en diferents moments, almenys des de finals del segle XVIII, tanmateix a banda d’aquests precedents, de valor desigual però sempre breus i superficials, en general comptem amb poques aproximacions de cert rigor i profunditats, descollant en qualsevol cas, el treball de González Simancas, precisament sobre els grups de la capçalera del riu d’Ontinyent, o Alto Clariano, i això a pesar del segle transcorregut des de que va ser publicat (1918), essent molt poques les aportacions posteriors, i encara d’escassa entitat. En altres àmbits peninsulars sí que s’han realitzat estudis recents sobre cavitats en principi similars, descollant els treballs de Maryelle Bertrand en Andalusia oriental, que en bona part hem considerat com a models a seguir. Es planteja així un possible origen d’aquesta mena de cavitats com un trasllat a la península d’un model elaborat en àrees pre-saharianes del sud de Marroc, model que acompanyaria a les immigracions de determinats grups berbers, com hipòtesi posada de relleu per Bertrand per a les coves de l’àrea de Guadix – Baza, en base a la bibliografia francesa d’època colonial, sobre algunes coves considerades precedents dels agadirs o graners col·lectius d’aquella zona. Amb tot, s’ha pretès realitzar una aproximació global i exhaustiva a d’aquestes estructures, partint del conjunt de la capçalera del riu d’Ontinyent, però centrant-nos en els conjunts valencians, encara que atenent també, de forma molt més superficial i aleatòria a altres possibles paral·lels peninsulars, i fins i tot extra - peninsulars. Així doncs, el treball s’ha centrat primerament en la localització, descripció i anàlisi exhaustiu d’aquestes estructures rupestres en l’àmbit valencià. S’aborden els conjunts i grups següents: Capçalera del riu d’Ontinyent o alto Clariano, amb 13 grups; Riu d’Alcoi, o Serpis, amb 2 grups; Riu de Montesa o Cañoles i riu Sellent, con un grup en cada cas; Riu Chelva amb un grup; riu Túria o Guadalaviar, en la seua conca mitja, en Ademús, amb 2 grups; Riu Cabriol, amb un grup i conca mitja del Xúquer, en Albacete, amb 2 grups tractats i aproximació a molts altres. A més a més ens hem aproximat als possibles paral·lels peninsulars d’una manera suficientment àmplia, per a contrastar si es donen els mateixos supòsits que en terres valencianes, trobant-nos amb una gran diversitat de casos. Esperàvem haver pogut aprofundir més en els paral·lels extra - peninsulars, sobretot nord africans, amb l’objectiu d’afermar la hipòtesi d’una possible transferència del model, resultant prou infructuós, tant per la falta d’estudis actualitzats, com, òbviament per la impossibilitat de contribuir a ells amb els nostres propis mitjans. S’ha intentat demostrar, a partir de les sues característiques físiques i dispositius negatius supervivents, la funció preeminent com a graners i magatzems segurs d’aquestes estructures aèries, junt a la funció de defensa passiva, o refugi, en determinades circumstàncies adverses. Per fi hem intentat aprofundir en la qüestió cronològica i en l’adscripció cultural original de les coves, tenint per demostrat, en base a múltiples evidències, de reduïda entitat, però reiterades, que almenys en l’àmbit valencià, aquestes estructures es corresponen amb el poblament medieval andalusí.