L'objectiu d'aquest treball és presentar i avaluar els entorns de la mort d'una població del neolític mitjà (tercer mil.lenni a.C) establerta, bàsicament, a l'altiplà del Solsonès entre les conques fluvials del Llobregat i del Segre. Es tracta de grups reduïts (possiblement d'unitats familiars) sedentaris i situats a les vores dels rierols amb una economia agrícola i ramadera de subsistència. D'ells en desconeixem els hàbitats i, en canvi, els que ens han deixat són nombrosos monuments funeraris, més d'un centenar, molts d'ells ja desapareguts i d'altres que, aïllats o formant necròpolis, resten avui més o menys ben conservats. Això permet de fer-ne un registre i una avaluació centrada en les análisis de les arquitectures, de la demografia funerària, del parament funerari i dels rituals de la mort. Respecte a les estructures funeràries hi troben dues tipologies: les caixes o cistes i les cambres. Les cambres esdevenen l'element més característic amb una arquitectura simple, de forma rectangular, generalment soterrada o en marge, amb lloses laterals, llosa de capçalera, llosa de coberta i amb accés frontal a través d'una llosa porta màbil. Amb la demografia funerària s'ha identificat enterraments primaris, individuals en algun cas i col.lectius. L'esperança de vida és d'uns 30-35 anys i les paleopatologies més freqüents són les maxil.lodentals. El parament funerari consta dels aixovars (ceràmica, eines i útils de pedra i os) i dels objectes d'ornament personal (collarets, arracades, passadors de cabell). Hi són molt presents les joies de cal.laïta i les d'origen marí (pectuncle i dentàlia) fet que ha permès establir unes vies de comerç o d'intercanvi amb zones costaneres allunyades com les terres del Baix Llobregat i del Tarragonès Els rituals de la mort es centren en l'orientació est-oest dels megàlits, les postures blegades dels esquelets i la posició central del darrer sebollit previ l'arraconament dels cranis dels anteriors que es disposen de vegades amb agençament de llosa coixí i un cercle de llosetes verticals. Un ritual funerari, més que no pas aixovar, és la presència de restes faunístiques (bou, cavall, cèrvol) acompanyant els morts, el simbolisme de les quals és, ara per ara, difícil de determinar. Finalment es considera el grup del Solsonià com fruit d'una evolució local sense ruptura en el pla cultural amb la immediatament anterior (neolític antic cardial i epicardial) sense descartar, però, que hi hagi elements intrussius determinants, d'altra banda comuns dintre del món funerari i en fàcies dintre del mateix context espacio-temporal del neolític del III mil.lenni aC a Catalunya. / El objetivo de este trabajo es presentar y evaluar la arqueología de la muerte de una población del neolítico medio (tercer milenio a.C) establecida, básicament, en tierras del Solsonès entre las cuencas fluviales del Llobregat y del Segre. Se trata de grupos reducidos (posiblemente unidades familiares) sedentarios y asentados a los bordes de los riachuelos con una economía agrícola y ganadera de subsistencia. De ellos desconocemos los hábitats y, en cambio, lo que nos han dejado son numerosos monumentos funerarios, más d'un centenar, muchos d'ellos ya desaparecidos y otros que, aislados o formando necrópolis, se encuentran hoy más o menos bien conservados. Esto permite elaborar un registro y una evaluación centrada en el análisis de las arquitecturas, de la demografía funeraria, del ajuar funerario y de los rituales de la muerte. Respecto a las estructuras funerarias hay dos tipologías: las cajas o cistes y las cámaras Los cámaras son el elemento más característico con una arquitectura simple, de forma rectangular, generalmente bajo tierra o en margen, con losas laterales, losa de cabecera, losa de cubierta y con acceso frontal a través de una losa puerta móvil Con la demografía funeraria se ha identificado enterramientos primarios, individuales en algún caso y colectivos. La esperanza de vida es de unos 30-35 años y las paleopatologías más frecuentes son las maxil.lodentales. Las ofrendas funerarias constan de ajuares (cerámica, herramientas y útiles de piedra y hueso) y de objetos de adorno personal (collares, pendientes, pasadores de cabello). Son muy abundantes las joyas de calaíta y las de origen marino (pecten y dentalia) lo que ha permitido establecer unas vías de comercio o de intercambio con zonas costeras alejadas como las tierras del Baix Llobregat y del Tarragonés Los rituales de la muerte se centran en la orientación est-oeste de los megalitos, las posturas flexionadas de los esqueletos y la posición central del último enterrado previo arrinconamiento de los cráneos de los anteriores que se disponen a veces con recursode losa almohada y rodeado de losetas verticales. Un ritual funerario es la presencia de restos faunísticos (buey, caballo, ciervo) acompañando los muertos, el simbolismo de los cuales es, hoy por hoy, difícil de determinar. Finalmente se considera el grupo del Solsonià como fruto de una evolución local sin ruptura en el plano cultural con la inmediatamente anterior (neolítico antiguo cardial y epicardial) sin descartar, no obstante, que haya elementos intrusivos determinantes, por otro lado comunes dentro del mundo funerario y en otros grupos dentro del mismo contexto espacio-temporal del neolítico del III mil.lenni aC en Catalunya. / The purpose of this paper is to introduce and evaluate the archaeology of death of a Medium Neolithic population (3rd millennium BC) primarily established at the high plateau of El Solsonès area, between the fluvial basins of the Llobregat and Segre rivers. We are dealing with reduced sedentary groups, possibly of family units, located by stream banks with an agricultural and farming economy of survival. Although we are unaware of their habitats, they left numerous funereal monuments, indeed, more than one hundred. Even though many of them have already disappeared, today we still encounter some graves either isolated or forming necropolises that are more or less well preserved. This allows elaborating a logging and an evaluation focused on the study of the architectures, funereal demography and trousseaus, and death rituals.With respect to the funereal structures we find two typologies: the boxes or cists and the chambers. The chambers are the most characteristic element with a simple architecture in the shape of a rectangular, generally buried or in margins, with lateral, headboard, and covering slabs, and with frontal access through a mobile door slab.The funereal demography is represented by primary burials, which in some cases are single but also collective. The life expectancy ranges from 30 to 35 years of age and the most frequent paleopathologies are maxillodental.The funereal ornaments consist of trousseaus (pottery, tools, and stone, and bone utensils) and objects of personal use (necklaces, earrings and hair pins). Jewels made out of callainite and materials of sea origin (pectuncle and dentalia) are frequent. This has permitted to establish ways of trade or exchange with distant coastal zones such as the Baix Llobregat and the Tarragonès.Death rituals focus on the East-West orientation of the megaliths, the bent posture of the skeletons and the central position of the preceding burial. Sometimes remaining skulls of previous burials are arranged using a pillow slab and surrounding them with vertical small slabs. Despite its symbolism is difficult to determine for the time being, a funereal ritual includes faunistic remains (ox, horse, deer) along with the dead bodies. Finally, the group of El Solsonià is considered the result of, first, a local evolution that did not break from its immediate culture, the Early and Cardial and Epicardial Neolithic, and, second, determining intrusive elements, which are common in the funereal world and in other groups in the same spatio-temporal context: the Neolithic of the 3rd millennium BC in Catalonia. / L'objectif de ce travail est de présenter et évaluer l'archéologie du décès d'une population du néolithique moyen (III millénaire avant JC) établie, principalement, dans les terres du Solsonès entre les bassins fluviaux du Llobregat et du Sègre. Il s'agit de groupes réduits (probablement unités familiales) sédentaires et affirmés aux bords des ruisseaux, avec une économie agricole et d'élevage de subsistance. Nous méconnaissons les habitats mais, par contre, ils nous ont laissé de nombreux monuments funéraires, plus d'une centaine, beaucoup sont déjà disparus et d'autres qui, isolés ou en formant nécropoles, sont aujourd'hui plus ou moins bien conservés. Ceci permet d'élaborer un registre et une évaluation centrée en l'analyse des architectures, de la démographie funéraire, des trousseaux funéraires et des cérémonials du décès. En ce qui concerne les structures funéraires il y a deux typologies : les cercueils et les chambres. Les chambres sont l'élément le plus caractéristique avec une architecture simple, de forme rectangulaire, généralement sous terre ou en lisières, pavés de dalles latérales, de tête, de couverture et avec un accès frontal au travers d'une dalle qui fait de porte mobile. Avec la démographie funéraire on a identifié des enterrements primaires individuels, dans certains cas, et des groupes. L'espérance de vie est de 30-35 années et les paléo pathologies les plus fréquentes sont les maxillaires - dentaires. Les offrandes funéraires sont composées de trousseaux (céramique, outillages et outils en pierre et os) et d'objets d'ornementation personnelle (colliers, boucles d'oreille, barrettes à cheveux). Aussi, sont très abondants les bijoux en calaite et celles d'origine marine (pétoncle et dentale) ce qui a permis d'établir des voies de commerce ou d'échange avec des zones côtières éloignées comme les terres du Baix Llobregat et du Tarragonès.Les cérémonials du décès des mégalithes sont surtout orientés direction est-ouest, les positions de flexion des squelettes et la position centrale du dernier enterré, préalable écartement des crânes des enterrements précédents et qui sont disposés parfois avec parure de dalle oreiller et entourés de carreaux ou de dalles verticaux. Un rituel funéraire est la présence de restes fauniques (boeuf, cheval, cerf) en accompagnant les morts, le symbolisme de ceci est actuellement difficile à déterminer. Finalement, le groupe du Solsonià est considéré comme fruit d'une évolution locale sans rupture sur le plan culturel avec celle immédiatement précédente (néolithique ancien cardial et epicardial) et sans exclure, cependant, qu'il y a des éléments d'intrusion déterminants, communs dans le monde funéraire et dans la stratification culturel espace temporaire du néolithique catalan du III millénaire avant JC.