Proefschrift--Rechtsgeleerdheid--Amsterdam, 1975. / Résumés en français, italien, néerlandais. Bibliogr. p. 316-319. Index.

Texte remanié de: Habilitationsschrift--Philosophische Fakultät--Universität Zürich, 1993. / Bibliogr. p. 699-745. Index. Résumé en italien.

Zugl.: Passau, Universiẗat, Diss., 2007.

Diss.--Münster Universität, 1995. / Bibliogr. Index.

Univ., Diss.--Salzburg, 1994.

Texte remanié de: Th. doct.--Hist.--Rennes 2. / En appendice, choix de textes et documents. Bibliogr. p. 17-41. Index.

Zugl.: Regensburg, Universiẗat, Diss., 2009.

La guerra de Successió va representar un fort trasbals per a l’estament notarial de Catalunya. Els col•legi de la ciutat de Barcelona va prendre part decididament pel partit de l’Emperador, mentre que l'altre que existia, el de notaris reials ho va fer pel partit del Borbó. A Catalunya, a part d'aquests actuaven altres tipus de notaris, com els escrivans de manament, els notaris senyorials, i els apostòlics. Després del 1714 es va centralitzar les designacions de fedataris, que van ser, monopolitzades pel poder reial la qual cosa representava la necessitat de satisfer la taxa anomenada fiat que era una quantitat econòmica elevada que calia satisfer per a obtenir el privilegi de la fe pública. Aquesta circumstància, en un principi, va afectar també els notaris causídics (procuradors dels tribunals). El 1728 es van redactar unes ordinacions per al notariat de Catalunya, en virtut de les quals es canviava el règim tradicional del notariat a Catalunya, obligant a la fedataris, encara que fossin senyorials, a passar un examen al Consell de Castella, a la Cort. El 1736 es va prohibir l’actuació dels rectors de les parròquies com a fedataris que era tradicional a Catalunya, i es van redactar ordinacions per al notariat de Catalunya. Aquestes normes van deixar el règim jurídic del notariat de Catalunya molt proper al de Castella. Elc col•legis barcelonins van aconseguir escapolir-se de l'aplicació d'aquestes disposicions. Moltes d’aquestes normes es van deure a la iniciativa de l’oïdor i regent de l’Audiència Bernardo de Santos. El 1752 des del Consell de Castella es va comissionar a l’oïdor Andrés de Simón Pontero per a que dugués a terme la visita, inspecció de notaris que tenia molta tradició a Castella, però que era desconeguda a Catalunya. Va representar una pesada càrrega econòmica sobre el notariat de Catalunya, i va servir per a finançar una campanya de recerca a arxius eclesiàstics Després, per iniciativa del mateix oïdor, es van tramitar a la Cort les ordinacions per als notaris de Catalunya de 1755 que pràcticament van equiparar el règim del notariat al de Castella i van estar vigents fins la llei del Notariat. De la comparació del notariat de Catalunya amb el de València, Aragó i Mallorca es pot concloure que el model d’aquests regnes de l’antiga Corona d’Aragó era semblant al de Catalunya, Al Regne de València, a partir del 1707, en pocs anys es va produir uns forta davallada en el nivell tècnic dels fedataris, a causa de la imitació del model de Castellà. La comparació de la tradició catalana i castellana del notariat fa notar l’una diversitat de concepcions, però el que més cal remarcar és que a Catalunya era basada en la preparació tècnica dels candidats, mentre que el notariat castellà reial, almenys des del segle XVI es basava en la venalitat de càrrecs. A Castella l’alienació d'oficis de fe pública va tenir com a conseqüència una notable baixada en el nivell tècnic del notariat reial que es va fer notar ja durant els segles XVI i XVII. A Catalunya, a pesar d'haver-hi hagut intents, no es va produir aquesta alienació massiva de càrrecs de fe pública, que va fer baixar notablement el nivell tècnic dels fedataris reials castellans. En el territori de Catalunya actuaven una multiplicitat de notaris. Respecte de la seva competència, es regien per criteris territorials, encara que en algun cas aïllat s’admetia el principi de la personalitat L’adveniment de la nova planta va representar un fort trasbals per a la pervivència de la llengua catalana en l'àmbil jurídic. No hi ha cap mena de dubte que es van produir prohibicions verbals d’ús de la llengua catalana com a mitjà d'expressió jurídica. El 1755 es va deixar de banda el lllatí, la qual cosa va aplanar el camí cap a la imposició de la llengua castellana, que va tenir lloc amb la Llei del Notariat.

Cette thèse vise à cerner au plus près l’activité professionnelle des notaires de l’Europe méridionale à la fin du Moyen Âge, dans la teneur concrète de ses multiples dimensions (actes privés, activité judiciaire, administrative etc.), dans ses fondements culturels, dans son organisation matérielle, dans ses liens avec les structures politiques et juridiques et dans la diversité des fonctions qu’elle a assumées selon les contextes et les sociétés. L’évolution de la profession à partir du XIVe siècle reste en effet largement méconnue, même en Italie où elle a été beaucoup étudiée, mais essentiellement pour les époques antérieures, alors même que les sources deviennent alors bien plus abondantes et précises et permettent de saisir les nuances internes à la profession. L’enjeu novateur de ce travail consiste à mettre en rapport le notariat d’ensembles politiques et culturels qui ont été appréhendés de manière différente par une historiographie régionale très cloisonnée. L’Italie communale et les pays catalans ont vu s’affirmer les deux modèles les plus importants du notariat méridional par leurs traits originaux, relativement homogènes sans mésestimer leurs nuances internes, et par leur vaste emprise territoriale.Il s’agit de mettre en parallèle les caractéristiques du notariat et son évolution dans ces deux ensembles à travers l’examen approfondi de première main d’un vaste échantillon documentaire, centré sur les régions de Sienne et de Gérone, et un élargissement bibliographique à l’échelle des deux ensembles régionaux. Ce travail dépasse la simple juxtaposition de cas en ce qu’il est nourri d’interrogations croisées entre les terrains et les problématiques qu’y soulève l’étude du notariat, éclairant en retour ou mettant en perspective des caractères régionaux. Surtout, au-delà de l’étude d’un groupe professionnel, il vise à situer les inflexions de ses activités vis-à-vis de l’évolution politique, culturelle ou économique plus large des sociétés au cours d’un long XIVe siècle. / The purpose of this doctoral thesis is to study the professional activity of notaries in southern Europe at the end of the Middle Ages in its multiple dimensions (private acts, judicial, administrative activity, etc.), its cultural foundations, its material organization and its links with political and legal structures, and in the many functions it assumed according to context and society. The evolution of the profession from the 14th century onwards is indeed not well known, even in Italy where it has often been studied, but mainly in earlier periods, even as sources are much more abundant and precise and allow to grasp slight differences within the profession.The innovative purpose of this work is to relate the shapings and functions of the profession of notary indifferent political and cultural unities, in which they have been comprehended in a different manner through a very compartmentalized regional historiography. Communal Italy and Catalan countries saw the emergence of the two most important models of southern notary work, with original features, rather homogeneous, yet with slight differences, and with a large territorial influence. The purpose here is to parallel the characteristics of notary work and its evolution in both regions through a detailed study of first-hand documentation, focusing on the regions of Sienna and Girona, and a bibliographic study on a larger regional scale. This work is much more than a juxtaposition of cases given that it is based on cross-interrogations of fields and problematics brought about by the study of notarial activity, which in return sheds light on regional characteristics. Mostly, beyond the study of a professional group, it aims at situating the slight evolutions of its activities in relation to broader political, cultural and economic evolutions in the course of the 14th century.

Québec Université Laval, Bibliothèque 2013