L'aproximació
crítica
a
l'imaginari
de
Joan
Ponç
(1927-‐1984)
s'ha
realitzat
des
de
dues
premisses
bàsiques:
l'interès
intrínsec
de
les
seves
creacions
i
la
possibilitat
d'aprofundir
en
el
coneixement
d'un
context
artístic
marcat
per
la
fi
de
la
segona
guerra
mundial
i
els
estralls
de
la
guerra
civil.
La
peculiaritat
del
llenguatge
plàstic
i
el
posicionament
estètic
d’aquest
creador
s'han
estudiat
a
partir
de
tres
tipus
de
materials:
la
historiografia
artística,
l'autobiografia
de
l'artista
i
la
seva
obra.
L’anàlisi
que
s’ha
portat
a
terme
ha
permès
inserir-‐lo
en
un
entorn
artístic
dominat
per
l'arrelament
d’un
art
refractari
a
la
innovació
i
entre
la
minoria
que
des
de
finals
de
la
dècada
de
1940
sentia
un
interès
renovat
per
les
avantguardes
internacionals.
La
filiació
amb
l'art
avançat,
però,
es
va
esvair
quan
va
prendre
força
l'informalisme
i
Ponç
va
optar
per
seguir
un
sistema
de
treball
que
el
distanciava
d'aquest
isme.
La
seva
fidelitat
a
la
pintura
a
l'oli
i
al
dibuix
va
condicionar
les
interpretacions
posteriors
de
la
seva
obra
i
va
comportar
que
fos
llegida
com
a
extemporània.
El
relat
construït
per
la
crítica
es
va
enriquir
amb
l’autobiografia
de
l’artista
publicada
per
primera
vegada
el
1965.
Una
narració
del
jo
on
Ponç
va
articular
en
paral·lel
un
discurs
sobre
el
seu
periple
vital
i
artístic,
i
va
detallar
els
seus
referents
artístics:
El
Greco,
Ramon
Rogent,
Joan
Miró
i
Paul
Cézanne.
A
partir
del
diàleg
i
la
comparació
entre
aquests
relats
i
les
seves
obres
s'assoleix
una
millor
comprensió
dels
seus
mecanismes
creatius
i
es
defineixen
les
peculiaritats
del
seu
llenguatge
plàstic.
La
seva
obra
posa
de
manifest
el
seu
afany
de
transcendir
el
món
de
les
aparences
i
de
portar
a
terme
una
experimentació
formal
que
no
posi
en
risc
la
pintura.
Un
camí
creatiu
on
progressivament
la
geometria
agafa
un
protagonisme
més
gran
i
conflueix
amb
un
imaginari
que
s'alimenta
de
tradicions
ancestrals.
La
unió
d'elements
aparentment
contradictoris,
la
racionalitat
de
la
geometria
i
la
fantasia,
esdevenen
claus
per
conduir-‐nos
a
un
concepte
que
defineix
el
seu
art
amb
tota
la
seva
complexitat
sense
desdibuixar-‐lo:
el
grotesc. / The critical approach to the imagination and imaginary of Joan Ponç (1927-1984) has
been carried out under two basic premises: the intrinsic interest of his creations and the
possibility of deepening the knowledge from an artistic context representing the end of
the Second World War and the havoc of the Civil War. The characteristics of his artistic
language and his aesthetic attitude have been studied based on three different points of
view: artistic historiography, the artist’s autobiography, and his work. The analysis
carried out has enabled it to be placed in an artistic environment dominated by a
refractory taste towards innovation and within the minority, which from the end of the
1940s, had a renewed interest in international avant-garde art. His filiation with more
advanced art faded as Informalism gained popularity and Ponç opted to follow a system
of work that distanced him from it. His loyalty to oil painting and drawing conditioned
the subsequent interpretations of his work and meant that they were seen as outdated.
The narrative built up by critics were enriched by the artist’s autobiography which was
published for the first time in 1965, a self narrative in which Ponç articulated a parallel
discourse on his life and artistic trajectory. He also made reference to the creators he
considered his referrers: El Greco, Ramon Rogent, Joan Miró and Paul Cézanne. From
the dialogue and comparison between this narrative and his work his creative
mechanisms are understood and the characteristics of his artistic language are defined.
His work brings to light his desire to transcend from the world of appearances and to
carry out a formal experimentation that doesn’t pose any risk to painting.
A creative path in which geometry progressively takes on greater importance and
converges with an imaginary world that feeds off ancestral traditions. The union of
seemingly contradictory elements such as the logic of geometry and fantasy are key in
steering us towards a concept that allows us to define the complexity of his art without
blurring it: the grotesque.
| Identifer | oai:union.ndltd.org:TDX_UAB/oai:www.tdx.cat:10803/308322 |
| Date | 16 July 2015 |
| Creators | Enjuanes Puyol, M. Soledad |
| Contributors | Ibáñez Fanés, Fèlix, Lubar, Robert S., Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Art i de Musicologia |
| Publisher | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Source Sets | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Language | Catalan |
| Detected Language | English |
| Type | info:eu-repo/semantics/doctoralThesis, info:eu-repo/semantics/publishedVersion |
| Format | 326 p., application/pdf |
| Source | TDX (Tesis Doctorals en Xarxa) |
| Rights | L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/, info:eu-repo/semantics/openAccess |
Page generated in 0.0131 seconds