El amplio desarrollo científico generado en torno al conocimiento y la identificación de los materiales constituyentes de los objetos considerados patrimoniales, al igual que el envejecimiento, la degradación y el deterioro que sufren, sumado en paralelo a los avances en tratamientos y actuaciones cada día técnicamente más inocuos para la obra, el ambiente y la mano restauradora, han sido el principal leit motiv que ha inspirado la evolución de la disciplina en Conservación y Restauración de Bienes Culturales desde los albores del s. XIX cuando se constituyó en sí como disciplina científica, focalizando principalmente el objeto de estudio en la instancia física del bien en cuestión.
Al realizar un análisis pormenorizado del concepto Patrimonio Cultural éste detenta una dualidad: una dimensión jurídica y otra cultural. Es decir, por una parte su materia adquiere el sacro valor de tesaurus -tesoro-, y por otra los valores cualitativos e intangibles adquiridos o atribuidos en la construcción de significados que los grupos sociales otorgan a dicho tesoro.
Debido a que algunas actuaciones en el Patrimonio Cultural han sido objeto de polémica por parte del colectivo social beneficiario, sin incomprensión de los criterios aplicados en la actuación, bien por desconocimiento de los tratamientos de restauración, es que los profesionales y expertos han comenzado a difundir y comunicar la razón y metodología de su trabajo; e incluso complementar los proyectos con actuaciones didácticas en la fase final con el fin de facilitar la valoración del objeto.
El papel del sujeto beneficiario, motivo final por el cual se inician las restauraciones, queda por lo general relegado a un plano secundario en el proyecto de intervención. Recibirá información y posibilidad de participación una vez las decisiones ya han sido tomadas y las actuaciones ejecutadas Será informado al final del proceso, y se le mostrarán los positivos beneficios que disfrutará tras el proyecto.
Pero en ocasiones la lectura del neo-objeto tras la restauración rompe con la mirada que los sujetos hacían de él, lo que provoca una distancia o ruptura en la relación pre-existente entre la persona y el entorno-objeto, lo cual puede en última instancia conllevar una desafección por el objeto intervenido. Por ello en Restauración, ¿es sólo materia de estudio la instancia física del objeto, o también lo son las significaciones, valores y subjetividades que los sujetos proyectan y mantienen con el mismo?
Esta tesis tiene por objeto de investigación la relación simbólica que los sujetos sostienen con los objetos intervenidos del Patrimonio Cultural, y cómo desde la disciplina de Conservación y Restauración de Bienes Culturales se puede no sólo revalorizar el objeto a través de su materialidad, sino reformularlo para re-instaurarlo en la memoria colectiva de los sujetos contemporáneos, facilitando así nuevas vías de apropiación simbólica que favorezcan sentimientos afectivos y conductas responsables encaminadas al mantenimiento, cuidado y por ende la preservación de los bienes. De ahí que la apropiación social del Patrimonio sea una potente herramienta preventiva para la Conservación. / The broad scientific development generated around the knowledge and the identification of the constituent materials of the objects considered to be Cultural Heritage, -its ageing, degradation and deterioration, also the advanced treatments and performances technically more innocuous for work, environment and the restorative hand-,have been the main leit motiv that has inspired the evolution of the discipline in Conservation and Restoration of Cultural Heritage since the dawn of the 19th century, when it became a scientific discipline, focusing mainly in the physical instance of the asset in question.
When a detailed analysis of the concept of cultural heritage is carried out, it holds a duality: a legal and a cultural dimension. That is, its matter acquires on the one hand the sacred value of thesaurus -treasure-, and on the other hand, the qualitative and intangible values which have been acquired in the construction of meanings that the social groups grant to that treasure.
Since some actions in Cultural heritage have been controversial for the beneficiary social collective, because of incomprehension of the applied criteria in the performance, or due to the ignorance of the restoration treatments, the professionals and experts have begun to disseminate and communicate the criteria and methodology of their work. And even nowadays they complement the projects with didactic actions in the final phase in order to facilitate the valuation of the object.
The role of the beneficiary subject, which was the final purpose of the beginning of the restoration, is usually relegated to a secondary level in the intervention project. He will receive information and possibility of participation once the decisions have been made and the actions executed. At the end of the process he will be informed, about the positive benefits he will enjoy after it.
But sometimes the reading of this neo-object breaks with the look that the subjects made of him, which causes a distance or rupture in the pre-existing relationship between the person and the object and its environment, which may ultimately lead to a disaffection with it. Therefore in Conservation not only matters the physical instance of the object, but also its meanings, values and subjectivities that people project and maintain with it.
The purpose of this thesis is to research the symbolic relationship that subjects hold with the objects performed by the discipline of Conservation and Restoration of Cultural assets. And how from it, an object can not only be revalued through its materiality, but also reformulated to re-establish its meanings in the collective memory of contemporary subjects, facilitating new ways of symbolic appropriation that improve affective feelings and responsible behaviours, care and preservation intentions towards it. Hence social appropriation of heritage is a powerful preventive tool for Conservation. / L'ampli desenvolupament científic generat al voltant del coneixement i la identificació dels materials constituents dels objectes considerats patrimonials, igual que l'envelliment, la degradació i el deteriorament que pateixen, sumat en paral·lel als avanços en tractaments i actuacions cada dia tècnicament més innocus per a l'obra, l'ambient i la mà restauradora, han estat el principal leitmotiv que ha inspirat l'evolució de la disciplina en Conservació i Restauració de Béns Culturals des de els albors del s. XIX quan es va constituir en si com a disciplina científica, focalitzant principalment l'objecte d'estudi en la instància física del bé en qüestió.
En realitzar una anàlisi detallada del concepte Patrimoni Cultural aquest posseeix una dualitat: una dimensió jurídica i una altra cultural. És a dir, d'una banda la seua matèria adquireix el sacre valor de tesaurus -tresor-, i per una altra els valors qualitatius i intangibles adquirits o atribuïts a la construcció de significats que els grups socials atorguen a aquest tresor.
A causa de que algunes actuacions en el Patrimoni Cultural han estat objecte de polèmica per part del col·lectiu social beneficiari, sense incomprensió dels criteris aplicats en l'actuació, bé per desconeixement dels tractaments de restauració, és que els professionals i experts han començat a difondre i comunicar la raó i metodologia del seu treball; i fins i tot complementar els projectes amb actuacions didàctiques a la fase final per tal de facilitar la valoració de l'objecte.
El paper del subjecte beneficiari, motiu final pel qual s'inicien les restauracions, queda en general relegat a un pla secundari en el projecte d'intervenció. Rebrà informació i possibilitat de participació una vegada les decisions ja hagen estat preses i les actuacions executades. Serà informat al final del procés, i se li mostraran els positius beneficis que gaudirà després del projecte.
Però de vegades la lectura del neo-objecte després de la restauració trenca amb la mirada que els subjectes feien d'ell, el que provoca una distància o ruptura en la relació preexistent entre la persona i l'entorn-objecte, la qual cosa pot en última instància comportar una desafecció per l'objecte intervingut. Per això en Restauració, ¿és només matèria d'estudi la instància física de l'objecte, o també ho són les significacions, valors i subjectivitats que els subjectes projecten i mantenen amb el mateix?
Aquesta tesi té per objecte d'investigació la relació simbòlica que els subjectes sostenen amb els objectes intervinguts del Patrimoni Cultural, i com des de la disciplina de Conservació i Restauració de Béns Culturals es pot no només revaloritzar l'objecte a través de la seua matèrialitat, sinó reformular -per re-instaurar- en la memòria col·lectiva dels subjectes contemporanis, facilitant així noves vies d'apropiació simbòlica que afavorisquen sentiments afectius i conductes responsables encaminades al manteniment, cura i per tant la preservació dels béns. D'ací que l'apropiació social del Patrimoni siga una potent eina preventiva per a la Conservació. / Nieto Pérez, C. (2018). LA APROPIACIÓN SOCIAL DEL PATRIMONIO COMO ELEMENTO DE PREVENCIÓN EN LA SALVAGUARDA DE LOS BIENES CULTURALES [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/106964
| Identifer | oai:union.ndltd.org:upv.es/oai:riunet.upv.es:10251/106964 |
| Date | 11 September 2018 |
| Creators | Nieto Pérez, Cristina |
| Contributors | Carrascosa Moliner, María Begoña, Universitat Politècnica de València. Departamento de Conservación y Restauración de Bienes Culturales - Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals |
| Publisher | Universitat Politècnica de València |
| Source Sets | Universitat Politècnica de València |
| Language | Spanish |
| Detected Language | English |
| Type | info:eu-repo/semantics/doctoralThesis, info:eu-repo/semantics/acceptedVersion |
| Rights | http://rightsstatements.org/vocab/InC/1.0/, info:eu-repo/semantics/openAccess |
Page generated in 0.0028 seconds