Tot i la proliferació de recerques sobre l'ètnia gitana, cap autor ha pogut encara donar resposta a la qüestió central sobre la seva realitat: qui és gitano i, sobretot, què significa ser gitano. Aquesta tesi doctoral reflexiona sobre la realitat d'aquest grup des de cinc vessant filosòfiques: l'epistemologia (anàlisi de l'origen, els mecanismes i el sentit del coneixement entre els gitanos, per interpretar com es configuren els conceptes de veritat i mentida entre els gitanos), l'antropologia (anàlisi de la forma d'entendre, entre els gitanos, dels conceptes de persona, llibertat, treball, comunitat i història, en tant que elements que configuren la cosmovisió gitana), l'ètica (anàlisi dels conceptes d'acte lliure, normes de convivència i educació moral, per interpretar com es configuren els conceptes de bé i mal entre els gitanos), l'estètica (anàlisi de les formes de percepció, el criteri estètic, les formes d'expressió i la presència de «lo gitano» dins l'art i la literatura, per interpretar com es configuren els conceptes de bellesa i lletjor entre els gitanos) i la filosofia de la religió (anàlisi de les actituds gitanes davant l'absolut i la consciència de la pròpia finitud, interpretant sobretot com es configura la resposta transcendent). Tot això s'emmarca, de forma prèvia, dins una aproximació històrica i demogràfica que ajuda a comprendre el marc dins el qual es desplega l'existència gitana. L'ús d'aquesta metodologia permet superar els paradigmes de l'etnologia i la sociologia que han dominat la reflexió de temàtica gitana des de mitjans del segle XX fins a l'actualitat. A través d'observacions personals, dels testimonis de persones d'ètnia gitana i de persones que han treballat amb elles i de l'anàlisi crítica dels llibres i articles produïts al respecte, així com de la producció artística i literària de la cultura gitana, s'interpretaran les actituds profundes que ―de forma més o menys conscient― rauen sota la mentalitat gitana, fins a singularitzar una definició de la «gitanitat» o «essència gitana» que pugui ser extensible a tots els gitanos i gitanes del món, tot i la seva diversitat. Aquesta comuna matriu identitària és el que anomenem romipēn, una forma de pensar que impregna totes les dimensions de l'existència gitana. / Pese a la proliferación de investigaciones sobre la etnia gitana, ningún autor ha podido aún dar respuesta a la cuestión central sobre su realidad: quién es gitano y, sobre todo, qué significa ser gitano. Esta tesis doctoral reflexiona sobre esa realidad desde cinco vertientes: la epistemología (análisis del origen, los mecanismos y el sentido del conocimiento entre los gitanos, para interpretar cómo se configuran los conceptos de verdad y de mentira entre los gitanos), la antropología (análisis de la forma de concebir, entre los gitanos, los conceptos de persona, libertad, trabajo, comunidad e historia, en tanto que elementos que configuran la cosmovisión gitana), la ética (análisis de los conceptos de acto libre, normas de convivencia y educación moral, para interpretar cómo se configuran los conceptos de bien y de mal entre los gitanos), la estética (análisis de las formas de percepción, el criterio estético y las formas de expresión, para interpretar cómo se configuran los conceptos de belleza y de fealdad entre los gitanos) y la filosofía de la religión (análisis de las actitudes gitanas ante lo absoluto y la conciencia de la propia finitud, interpretando sobre todo cómo se configura la respuesta trascendente). Todo ello se enmarca, de forma previa, en una aproximación histórica y demográfica que ayuda a comprender el marco en el que se despliega la existencia gitana. El uso de esta metodología permite superar los paradigmas de la etnología y la sociología que han dominado la reflexión de temática gitana desde mediados del siglo XX hasta la actualidad. A través de observaciones personales, de los testimonios de personas de etnia gitana y de aquellas que han trabajado con ellas, así como del análisis crítico de los libros y artículos producidos al respecto y de la producción artística y literaria de la cultura gitana, se interpretaran las actitudes profundas que ―de forma más o menos consciente― laten bajo la mentalidad gitana, hasta singularizar una definición de la «gitanidad» o «esencia gitana» que pueda ser extrapolable a todos los gitanos y gitanas del mundo, pese a su diversidad. Esta común matriz identitaria es lo que denominamos romipēn, una forma de pensar que impregna todas las dimensiones de la existencia gitana. / Despite the proliferation of researches on the Gypsy ethnic group, no author has still been able to answer the central question on their reality: who is a Gypsy and, mainly, what means to be a Gypsy. This doctoral thesis reflects on that reality from five slopes: epistemology (analysis of the origin, the mechanisms and the sense of the knowledge among Gypsies, to interpret how the concepts of true and lie are understood by them), anthropology (analysis of the form to conceive, among Gypsies, the concepts of person, freedom, work, community and history, whereas elements who form the Gypsy cosmovision), ethics (analysis of the concepts of free act, norms of coexistence and moral and political education, to interpret how the concepts of good and evil are understood by Gypsies themselves), aesthetic (the analysis of the perception forms, the aesthetic criterion and the forms of expression, to interpret how the concepts of beauty and ugliness are understood within the Gypsy culture) and the philosophy of the religion (analysis of the Gypsy attitudes before the Absolute and brings back to consciousness mainly of the own finitude, interpreting how the important answer are formed). All this is preceded, in a previous way, by a historical and a demographic approach that helps to understand the frame in which the Gypsy existence unfolds. The use of this methodology allows to surpass the paradigms of ethnology and sociology that have dominated the reflection on Gypsy thematic from mid century XX until the present time. Through personal observations, the testimonies of Gypsy people and of whom they have worked with them, as well as of the critical analysis of books and articles on this matter and of the artistic and literary production of the Gypsies themselves, we will interpret the deep attitudes that ―more or less consciously― lie down the Gypsy mentality, so as to singularize a definition of the «Gypsyness» or «Gypsy essence» that can be used for all the Gypsy people in the world, despite their diversity. This common identity rood is what we call romipēn, a sort of thinking that it impregnates all the dimensions of Gypsy existence.

La música contemporània suscita, encara avui dia, moltes controvèrsies, i és segurament, entre les arts d'avantguarda, la que reclama amb més insistència una clarificació del seu significat estètic. Hem partit del supòsit que la naturalesa de la música rau en la seva capacitat efectiva de forjar formes genuïnes de temps a través de la seva arquitectura rítmica. D'aquesta manera creiem possible traçar un sentit de lectura d'aquesta constel·lació musical contemporània. Tanmateix, no hi ha dubte que aquest principi reclama una propedèutica, això és, el disseny d'un marc conceptual prou extens i sòlid que perfili la seva legitimitat estètica; des d'aquest punt de vista, només una estètica formalista pot donar comptes de la música com a genuïna forma del temps. No obstant això, tradicionalment ha estat posada en dubte la possibilitat d'una caracterització incontrovertible del Formalisme. Aquesta ha estat, doncs, la nostra primera escomesa: perfilar d'una manera prou matisada la vertadera faisó i els interessos del Formalisme. Així, tot posant en joc les semblances i diferències de família de L. Wittgenstein, hem definit el Formalisme a partir de sis aspiracions: l'afany de situar l'art en la perspectiva del problema, i no pas del misteri; el desig de reconquerir unes dosis d'artesania en la consideració de l'artista; l'anhel d'elaborar un crítica de l'art especialitzada i més objectiva; les ànsies d'eliminar tota consideració dualista per retornar a la forma la seva plena significació estètica; la pruïja en manifestar la naturalesa essencialment rítmica de la construcció espaial i temporal que duen a terme les arts. Hem parat una especial atenció al fet de demostrar la filiació kantiana de gran part dels postulats formalistes; de fet, hem reconstruït una possible gènesi dels interessos formalistes, a partir d'una lectura heterodoxa del filòsof de Königsberg, això sí, contraposada a la d'uns altres lectors dissidents, els romàntics i, en alguns casos, els idealistes. Després d'aquest excurs, hem provat de fer una lectura poètica (a través de tres models estètics) de les diferents poiètiques, això és, de les diverses maneres de fer, de realitzar o d'operar un ordre en el temps en la música contemporània. En el darrer apartat de la tesi, doncs, hem analitzat Le sacre du printemps d'I. Stravinsky a la llum d'un primer Formalisme mecanicista; àdhuc, ens hem apropat a Atmosphères de G. Ligeti per tal d'observar-la a través d'una concepció morfològica de forma; i, finalment, hem analitzat Sinfonia de Berio tot posant-la en relació amb la noció de sistema. Els objectius assolits en aquesta tesi serien, doncs, els següents: a) Una caracterització exhaustiva i completa d'allò que anomenem Formalisme. b) Posar de manifest la gènesi eminentment crítica del Formalisme. c) Donar solvència filosòfica a la idea d'una naturalesa rítmica i, en darrer terme, temporal de la música. c. a) Oferir una lectura comprensiva d'obres musicals contemporànies a la llum de la qüestió del temps. / La música contemporánea suscita, aun hoy en día, muchas controversias, y es seguramente, entre las artes de vanguardia, la que reclama con más insistencia una clarificación de su significado estético. Hemos partido de la suposición que la naturaleza de la música radica en su capacidad efectiva de forjar formas genuinas de tiempo a través de su arquitectura rítmica. De esta manera, creemos posible trazar un sentido de lectura de esta constelación musical contemporánea. Sin embargo, no hay duda que este principio reclama una propedéutica, es decir, el diseño de un marco conceptual extenso y sólido que perfile su legitimidad estética; desde este punto de vista, sólo una estética formalista puede dar razón de la música como una genuina forma del tiempo. No obstante, tradicionalmente se ha puesto en duda la posibilidad de una caracterización incontrovertible del Formalismo. Esta ha sido, pues, nuestra primera acometida: perfilar de una manera suficientemente matizada el verdadero rostro y los intereses del Formalismo. Así, poniendo en juego las semejanzas y diferencias de familia de L. Wittgenstein, hemos definido el Formalismo a partir de seis aspiraciones: el afán de situar el arte en la perspectiva del problema y no del misterio; el deseo de reconquistar dosis de artesanía en la consideración del artista; el anhelo de elaborar una crítica del arte especializada y más objetiva; las ansias de eliminar toda consideración dualista para devolver a la forma su plena significación estética; el empeño en manifestar la naturaleza esencialmente rítmica de la construcción espacial y temporal que llevan a cabo las artes. Hemos atendido especialmente al hecho de demostrar la filiación kantiana de gran parte de los postulados formalistas; así, hemos reconstruido una posible génesis de los intereses formalistas a partir de una lectura heterodoxa del filósofo de Königsberg, eso sí, contrapuesta a la de unos otros lectores disidentes, los románticos y, en algunos casos, los idealistas. Después de este excurso, hemos intentado hacer una lectura poética (a través de tres modelos estéticos) de las diferentes poiéticas, esto es, de las diferentes maneras de hacer, de realizar o de operar un orden en el tiempo en la música contemporánea. En el último apartado de la tesis, pues, hemos analizado Le sacre du printemps de I. Stravinsky a la luz de un primer Formalismo mecanicista; también, nos hemos aproximado a Atmosphères de G. Ligeti para observarla a través de una concepción morfológica de forma; y, finalmente, hemos analizado Sinfonia de L. Berio en relación con la noción de sistema. Los objetivos logrados en esta tesis serían los siguientes: a) Una caracterización exhaustiva i completa de lo que llamamos Formalismo b) Poner de manifiesto la génesis eminentemente crítica del Formalismo c) Dar solvencia filosófica a la idea de una naturaleza rítmica y, en último término, temporal de la música. c. a) Ofrecer una lectura comprensiva de obras musicales contemporáneas a la luz de la cuestión del tiempo. / The contemporary music provokes, even nowadays, many controversies, and is surely, among the vanguard arts, the one that claims with more insistence for a clarification of its aesthetic meaning. We have started from the supposition that the nature of the music lies in its effective aptitude to forge genuine forms of time across its rhythmical architecture. Hereby, we firmly believe to plan a sense of reading of this musical contemporary constellation. Notwithstanding, there is no doubt that this principle requires a propaedeutic, that is to say, the design of an extensive and solid conceptual frame that shapes its aesthetic legitimacy; from this point of view, only a formalist aesthetics can justify the music as a genuine form of time. Nevertheless, traditionally the possibility of an irrefutable characterization of the Formalism has been questioned. So, this has been our first task: to accurately clarify the real nature and the interests of the Formalism. This way, putting into play the family similarities and differences of Wittgenstein, we have defined the Formalism, taking into account six ideas: the effort to place the art in the perspective of the problem and not of the mystery; the desire to win back dose of craftsmanship in the consideration of the artist; the wish of elaborating a more specialized and objective critique of the art; the longing for eliminating any dualistic consideration to return to the form its full aesthetic meaning; the determination in showing the essentially rhythmic nature of the spatial and temporary construction that the arts carry out. We have mainly attended the fact of proving the Kantian affiliation of the formalist postulates; this way, we have reconstructed a possible genesis of the formalist interests from a heterodox reading of the philosopher of Königsberg, but, opposed to that of a few other dissident readers, the romantic ones and, in some cases, the idealists. After this rewiev, we have tried to do a poetical reading (following three aesthetic models) of the different poietics, that is to say, of the different ways of doing, of realizing or of executing an established order in time in the contemporary music. Therefore in the last part of the thesis, we have analyzed Le sacre du printemps by I. Stravinsky in the light of the first mechanistic Formalism; we have also approach Atmosphères by G. Ligeti to observe it from a morphologic conception of form; and, finally, we have analyzed Symphony by L. Berio in relation with the system of notion. The aims achieved in this thesis would be the following ones: a) An exhaustive and complete description of what we call Formalism. b) To reveal the critical genesis of the Formalism c) To give philosophical solvency to the idea of a rhythmic and temporal nature of the music. c.a) To offer a comprehensive reading of contemporary musical works in the light of the question of time.

La proposta metafísica de José Gómez Caffarena no s'entén sense l'intent de J. Maréchal de coordinar en un mateix discurs l'especulació metafísica tomista i l'esperit de la crítica kantiana a través de l'explicitació dels temes clàssics de la metafísica de l'Aquinat a la llum de les convergències que, al seu parer, aquesta manté amb l'obra de Kant.El treball d'investigació que es presenta té per objectiu calibrar fins a quin punt l'obra especulativa de Caffarena suposa una continuació articulada des de l'esquema bàsic de tal 'tomisme transcendental'. La tesi que es defensa és que la seva proposta, de tonalitats marcadament més kantianes que la d'altres pensadors transcendentals, suposa no només un pas legítim, i potser més coherent amb el transcendentalisme kantià, sinó també una pedra de toc crítica per a l'abast últim de tota metafísica transcendental. El fet de remuntar la raó metafísica a l'àmbit antropològic fa que el fenomenisme epistemològic, el discurs asimptòtic sobre l'Absolut i la reducció formal de la seva nota 'personal' ('Déu') hagin de ser, estrictament, la darrera paraula d'aquesta metafísica. Davant d'això respon Caffarena amb una assumpció racional-vitalista del 'sentit de la vida' per dotar de vigència i veritat les afirmacions realitzades. Un 'haver de ser' que omple de contingut l'estructura conceptual erigida fent del primat de la raó pràctica i el seu interès l'eix vertebrador de la seva proposta metafísica.L'anàlisi pren com a principal punt de referència les tres obres metafísiques de l'autor (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) i el seu últim gran treball, El Enigma y el Misterio, que en la investigació és tinguda com una revisió de la trilogia anterior. Atenent al seu contingut, es corrobora la darrera modèstia crítica en la qual queda la reflexió metafísica de Caffarena, amb la consegüent obertura a una raó més apofàtica que propositiva pel que fa a la 'darrera qüestió' metafísica. Donat que la desigual relació entre l'àmbit del teòric i el primat del pràctic, lluny d'equilibrar-se és cada vegada més notòria, distanciant-se així de la intenció de l'obra de Maréchal, en la investigació s'assumeix com a darrera conclusió que l'obra de Caffarena llega, precisament en tant que límit de la pretensió de dur a terme una metafísica transcendental, la necessitat de repensar el mètode de la Metafísica. / La propuesta metafísica de José Gómez Caffarena no se comprende sin el intento de J. Maréchal de coordinar en un mismo discurso la especulación metafísica tomista y el espíritu de la crítica kantiana a través de una explicitación de los temas clásicos de la metafísica del Aquinate a la luz de las convergencias que, a su parecer, ésta mantiene con la obra de Kant. El trabajo de investigación que se presenta tiene por objetivo calibrar hasta qué punto la obra especulativa de Caffarena supone una continuación articulada desde el esquema básico de tal 'tomismo trascendental'. La tesis que se defiende es que su propuesta, de tintes y rasgos marcadamente más kantianos que la de otros pensadores trascendentales, supone no solamente un paso legítimo, y quizá más coherente con el trascendentalismo kantiano, sino también una piedra de toque crítica para el alcance último de toda metafísica trascendental. El retrotraimiento de la razón metafísica a lo antropológico hace que el fenomenismo epistemológico, el discurso asintótico sobre lo Absoluto y la reducción formal de su nota 'personal' ('Dios') deban ser, estrictamente, la última palabra de esta metafísica. Ante ello responde Caffarena con una asunción racional-vitalista del 'sentido de la vida' para dotar de vigencia y verdad las afirmaciones realizadas. Un 'deber ser' que llena de contenido la estructura conceptual erigida haciendo del primado de la razón práctica y su interés el eje vertebrador de su propuesta metafísica.El análisis toma como principal punto de referencia las tres obras metafísicas del autor (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) y su último gran trabajo, El Enigma y el Misterio, que en la investigación es tenida como una revisión de la trilogía anterior. Atendiendo a su contenido, se corrobora la postrera modestia crítica en que queda la reflexión metafísica de Caffarena, con la consiguiente apertura a una razón más apofática que propositiva en lo que concierne a la 'última cuestión' metafísica. Puesto que la desigual relación entre el ámbito de lo teórico y el primado de lo práctico, lejos de equilibrarse, es cada vez más notoria, distanciándose así de la intención de la obra de Maréchal, se asume como última conclusión de la investigación que la obra de Caffarena arroja, precisamente en tanto que límite de la pretensión de llevar a cabo una metafísica trascendental, la necesidad de repensar el método de la Metafísica. / It is not possible to understand José Gómez Caffarena's metaphysical proposal without J. Maréchal's attempt to coordinate, in the same discourse, the thomistic metaphysical speculation and Kantian criticism's spirit, by means of making explicit Aquinas' classic metaphysical themes in view of the convergences that, according to him, it keeps with Kant's work. The research work here presented seeks to evaluate to what extent Caffarena's speculative work represents a continuation of the basic scheme of such 'transcendental thomism'. The defended thesis is that his proposal, which evidences features more markedly Kantian than other transcendental thinkers, is not only a legitimate step, and perhaps even more consistent with Kantian transcendentalism, but also a critical touchstone of any transcendental metaphysics. The fact that metaphysical reason goes back to the anthropological scope determines that the epistemological phenomenalism, the asymptotic discourse about the Absolute and the formal reduction of his 'personal' attributes ( 'God') must be, strictly speaking, the last word of this metaphysics. In response to this, Caffarena adopts a rational-vitalistic approach to the 'meaning of life' in order to provide his assertions with validity and truth. A 'must be' that supplies the erected conceptual structure with content, turning the primacy of practical reason and its importance into the cornerstone of his metaphysics. The analysis takes as its main reference points our author's three metaphysical works (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) and his last major work, El Enigma y el Misterio, which in this research is considered as a revision of the previous trilogy. Taking its content into account, it is possible to confirm that Caffarena's metaphysical reflection remains in a critical modesty, which entails the beginning of a more apophatic than propositive consideration about the 'last question' in metaphysics. Bearing in mind that the uneven relationship between the scope of the theoretical reason and the primacy of the practical one, far from reaching a balance, becomes more noticeable, thus moving away from Maréchal's work intentions, it is assumed as the ultimate conclusion of the investigation that Caffarena's proposal leaves, precisely because it sets a limit to the aim of developing a transcendental metaphysics, the need to rethink Metaphysics' method. / La proposta metafisica di José Gómez Caffarena non si comprende senza il tentativo di J. Maréchal di unire tra loro il discorso metafisico tomista e lo spirito della critica kantiana, ovvero di esplicitare i temi classici della metafisica di Tommaso d'Aquino alla luce delle convergenze che, secondo il parere del filosofo belga, questa presenta con l'opera di Kant. Il lavoro di ricerca che presentiamo si propone di valutare in quale misura l'opera speculativa di Caffarena è una continuazione articolata sulla base strutturale di tale 'tomismo trascendentale'. La tesi che presentiamo è che la sua opera, dalle caratteristiche nettamente più kantiane rispetto ad altri pensatori della corrente trascendentale, non è soltanto un passo legittimo, e forse più coerente con il trascendentalismo kantiano, ma anche un contrappunto critico sulla portata ultima di una metafisica trascendentale. Volgendosi la ragione metafisica all'ambito antropologico, ne consegue che il fenomenismo epistemologico, il discorso asintotico sull'Assoluto e la riduzione formale della caratteristica 'personale' ('Dio') divengono, logicamente (rigorosamente), l'ultima parola di una tale metafisica. A tutto ciò Caffarena risponde con una affermazione razionale-vitalistica del 'senso della vita' per dotare di validità e verità le sue affermazioni. Un 'dover essere' che riempia di contenuto la struttura concettuale eretta facendo del primato della ragione pratica e dell'importanza di questa la pietra angolare della sua metafisica. L'analisi prende come punto di riferimento principale le tre opere metafisiche dell'autore (Metafísica Fundamental, Metafísica Trascendental, Metafísica Religiosa) nonché l'ultima importante da lui realizzata, El Enigma y el Misterio, che nella ricerca che presentiamo viene letta come una revisione della trilogia precendente. Il suo contenuto conferma la modestia critica a cui giunge da ultimo la riflessione metafisica di Caffarena con la conseguente apertura a una ragione più apofatica che assertiva per quanto concerne 'la questione ultima' della metafisica. Poichè il rapporto disuguale tra il campo d'applicazione teorico e il primato della ragione pratica si accentua sempre di più, invece di equilibrarsi, allontanandosi così dallo spirito dell'opera di Maréchal, la conclusione ultima della nostra ricerca sulla proposta di Caffarena, proprio perché questa rappresenta il limite alla pretensione di costruire una metafisica trascendentale, è la necessità di ripensare il metodo della Metafisica.