Hipótesis y objetivos. La dieta mediterránea (DietMed) reduce el riesgo de desarrollar diabetes tipo 2 (DM2) en una población de elevado riesgo cardiovascular. Además, la ingesta de alguno de sus componentes, como los frutos secos y las verduras, especialmente las verduras de hoja verde ricas en vitamina k, reducen el riesgo de DM2 y mejoran distintos factores de riesgo cardiometabólicos. Así pues, se pretende estudiar el efecto de una DietMed suplementada con aceite de oliva o frutos secos y el riesgo a desarrollar DM2 en comparación a una dieta baja en grasa en una población de elevado riesgo cardiovascular, así como la asociación entre la ingesta de frutos secos y vitamina K sobre la DM2, el síndrome metabólico (SM) y diferentes factores de riesgo cardiovascular. Resultados. La DietMed se asocia con un 52% menor riesgo de DM2 en comparación a una dieta baja en grasa; a la vez que, un aumento de la ingesta de vitamina k se asocia con un 51% menor riesgo a desarrollar DM2. Por otro lado, la ingesta de más de 3 raciones de frutos secos a la semana se asocia inversamente con la prevalencia de obesidad general, SM y DM2. / Hypothesis and objectives. The Mediterranean diet (MedDiet) reduces the risk of developing type 2 diabetes (T2DM) in population at high cardiovascular risk. The intake of any of its components, such as nuts and vegetables, especially green leafy vegetables which are rich in vitamin k, also reduce the risk of T2DM and improve several cardiometabolic risk factors. We have analysed the effect of a MedDiet supplemented with olive oil or nuts compared to a low-fat diet on the risk of developing T2DM in subjects at high cardiovascular risk, and the association between nut consumption and vitamin K intake andT2DM, metabolic syndrome (MS) and other cardiovascular risk factors. Results. The MedDiet is associated with a 52% lower risk of T2DM compared to a low fat diet, while an increased intake of vitamin K is associated with a 51% lower risk of T2DM. The intake of more than 3 servings of nuts per week is inversely associated with the prevalence of general obesity, metabolic syndrome and T2DM.

Objectiu: Avaluar l’eficàcia d’un nou programa multicomponent per a l’abordatge de la depressió en atenció primària (AP). Mètodes: Assaig clínic controlat amb assignació aleatòria de clústers. Vint centres d’AP aleatoritzats al grup d’intervenció (GI) o al grup de control (GC). Intervenció:programa multicomponent amb mesures organitzatives, formació dels professionals sanitaris, educació dels pacients, participació d’infermeria (care manager) i millor coordinació amb els especialistes. Monitoratge dels resultats per un entrevistador independent de l’equip investigador als 0, 3, 6 i 12 mesos. Resultats: 338 pacients amb depressió major (DSM-IV). Als 12 mesos, 302 pacients finalitzaren l’estudi (GI: 172, GC: 130). La gravetat de la depressió (PHQ-9) fou 1.76 punts menys en el GI [7.15 vs.8.78, IC95%=-3.53 a 0.02, p=0.053]. La taxa de resposta al tractament fou un 15.4% major en el GI [66.9% vs.51.5%, OR 1.9, IC95%=1.2 a 3.1, p=0.011)], i la taxa de remissió fou un 13.4% major [48.8% vs. 35.4%, OR 1.8, IC95%=1.1 a 2.9, p=0.026)]. Conclusions: El nou programa assoleix millors resultats clínics en els pacients amb depressió major atesos en AP. / Objetivo: Evaluar la eficacia de un nuevo programa multicomponente para el abordaje de la depresión en atención primaria (AP). Métodos: Ensayo clínico controlado con asignación aleatoria de clústers. 20 centros de AP aleatorizados al grupo intervención (GI) o al grupo control (GC). Intervención: programa multicomponente con medidas organizativas, formación de los profesionales sanitarios, ecuación de los pacientes, participación de enfermería (care manager) y mejor coordinación con los especialistas. Monitorizaje de los resultados por un entrevistador independiente del equipo investigador a los 0, 3, 6 y 12 meses. Resultados: 338 pacientes con depresión mayor (DSM-IV). A los 12 meses, 302 pacientes acabaron el estudio (GI: 172, GC: 130). La gravedad de la depresión (PHQ-9) fue 1.76 puntos menos en el GI [7.15 vs.8.78, IC95%=-3.53 a 0.02, p=0.053]. La tasa de respuesta al tratamiento fue un 15.4% mayor en el GI [66.9% vs.51.5%, OR 1.9, IC95%=1.2 a 3.1, p=0.011)], y la tasa de remisión fue un 13.4% mayor [48.8% vs. 35.4%, OR 1.8, IC95%=1.1 a 2.9, p=0.026)]. Conclusiones: El nuevo programa consigue mejores resultados clínicos en los pacientes con depresión atendidos en AP. / Objective: To assess the effectiveness of a multi-component programme to improve the management of depression in primary care. Methods: Cluster-randomized controlled trial. Twenty primary care centres allocated to intervention group (IG) or control group (CG). Intervention: multi-component programme with clinical, educational and organizacional procedures including primary care nurses working as care-managers. Outcomes were monitored by a blinded interviewer at 0, 3, 6 and 12 months. Results: 338 adult patients with major depression (DSM-IV). At 12 months, 302 patients were assessed (IG: 172, CG: 130). The severity of depression (PHQ-9) was 1.76 points lower in the IG [7.15 vs. 8.78, 95% CI=-3.53 to 0.02, p=0.053]. The treatment response rate was 15.4% higher in the IG [66.9% vs. 51.5%, OR 1.9, 95% CI=1.2 to 3.1, p=0.011)], and the remission rate was 13.4% higher [48.8% vs. 35.4%, OR 1.8, 95% CI=1.1 to 2.9, p=0.026)]. Conclusions: The programme for managing depression leads to better clinical outcomes in patients with major depression in primary care settings.

HIPÒTESI I OBJECTIUS: Les LSB són freqüents en els estudis de RM cerebral i la seva prevalença i severitat augmenta amb l'edat. Han estat relacionades amb factors de risc vascular i amb processos patològics com l'ictus, l'infart de miocardi i la demència. L'IRC associa factors de risc vascular i malalties cardiovasculars i cerebrovasculars, però el coneixemt sobre la prevalença de LSB i relació amb els factors de risc vascular en la malaltia renal crònica és limitada, i molt escassa en l'estadi pre-diàlisi. Els pacients de mitjana edat amb IRC pre-diàlisi podrien tenir major prevalença de LSB que la població general i que la població hipertensa. Aquesta, podria relacionar-se amb els factors de risc vascular i amb l'afectació cardiovascular. Per aquestes raons, els objectius del present treball són: en primer lloc, l'avaluació de la prevalença de LSB en pacients de mitjana edat amb IRC pre-diàlisi en relació amb els factors de risc vascular convencionals, no-convencionals i l'afectació cardíaca; en segon lloc, analitzar la influència de la patologia renal primària i grau d'IRC sobre les LSB; i per últim, comparar prevalences de LSB i afectació cardíaca dels pacients urèmics pre-diàlisi amb pacients amb HTA essencial.METODOLOGIA: Estudi prospectiu i transversal sobre 136 individus, dividits en dos grups de pacients i un grup control. Inclou 101 pacients (55 IRC pre-diàlisi i 49 HTA essencial) i 32 individus control (no hipertensos), edat: 30-60 anys, no-diabètics i sense malaltia cerebrovascular prèvia o actual. A tots els malalts es van recollir marcadors d'inflamació (PCR i IL6) i als malalts renals marcadors d'estrès oxidatiu, mesurant l'activitat, concentració de la PON1 i la detecció d'anticossos anti LDL-oxidada. Es va realitzar ecocardiogràfia a tots els malalts i RM cranial als tres grups, mesurant les LSB mitjançant escala visual semiquantitativa.RESULTATS: La mostra final va ser de 52 pacients amb IRC pre-diàlisi (38 homes i 14 dones), ja que 3 van ser exclosos per claustrofòbia, amb 49±9 de mitjana d'edat, tots hipertensos i 94% tractats; 49 pacients amb HTA (37 homes i 12 dones), 50±8 de mitjana d'edat, tots tractats; i el grup control d'individus normotensius (21 homes i 11 dones), de 49±7 de mitjana d'edat. La prevalença de LSB en pacients amb IRC pre-diàlisi va ser superior al grup control (33% vs 6%, p=0.008) i similar als malalts hipertensos (33% vs 29% p= 0,4). Els pacients renals pre-diàlisi amb LSB tenien més edat, més antecedents cardiovasculars i la nefropatia vascular va ser la causa més prevalent d'IRC. Mostraven xifres superiors de TS, de pressió de pols, majors índexs de massa ventricular esquerre, presa de més hipotensors i nivells superiors de PCR sèrica que els malats renals sense LSB. El grau, duració d'IRC i estrès oxidatiu no es va relacionar amb les LSB. L'estudi comparatiu entre malalts pre-diàlisi amb LSB i malalts hipertensos, no va donar diferències significatives. Després d'ajustar les variables significatives, només la nefropatia de causa vascular va resultar factor predictiu independent per LSB en pacients urèmics pre-diàlisi [OR (95%CI) 15.6 (1.27-191.54), p=0.03].CONCLUSIONS: Les LSB són més comunes en pacients de mitjana edat amb IRC pre-diàlisi que en la població general i de prevalença similar als malalts amb HTA. Es relacionen amb l'edat, amb les xifres de TA, amb l'estat inflamatori i amb l'afectació cardíaca, però no amb l'estrès oxidatiu, l'estadi d'IRC ni amb el temps d'evolució de la malaltia renal. La nefropatia d'origen vascular ha estat l'únic factor predictiu per LSB en pacients de mitjana edat amb IRC pre-diàlisi. El resultat suggereix que les LSB reflecteixen un dany cerebral precoç, evident abans del tractament substitutiu i no influït pel mateix, derivat de la patologia vascular de base que pateixen aquests malalts. PARAULES CLAU: lesions de substància blanca cerebral; ressonància magnètica; malaltia renal crònica; factors de risc vascular; inflamació; estrès oxidatiu; hipertensió.

Fonament. La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) representa un dels principals motius de salut en atenció primària. Les exacerbacions són events típics que caracteritzen el curs de l’MPOC. El tractament antimicrobià és un tema controvertit, principalment en les exacerbacions de l’MPOC lleu-moderada. Encara que la majoria dels pacients atesos a la comunitat presenten MPOC lleu i moderada, la prescripció antibiòtica en les exacerbacions és molt elevada a Espanya. Objectius. L’objectiu principal fou avaluar l’efectivitat de l’antibioteràpia en comparació amb el placebo en el dia 9-11 en les exacerbacions de l’MPOC lleu a moderada. Els objectius secundaris foren avaluar la taxa d’èxit clínic de la teràpia antibiòtica en comparació amb el placebo en el dia 20 i avaluar l’interval lliure de símptomes; és a dir, nombre de dies fins a la següent exacerbació, en ambdós grups. Disseny. Assaig clínic aleatori, controlat amb placebo, doble cec, paral·lel i multicèntric, dut a terme des de gener de 2006 fins a juny de 2011. Emplaçament. Vint-i-tres centres de salut de Catalunya. Subjectes. Pacients de 40 o més anys, fumadors o exfumadors de deu paquets-any o més, amb diagnòstic espiromètric d’MPOC lleu-moderada (volum espiratori forçat en un segon (FEV1) > 50% esperat i raó FEV1/capacitat vital forçada < 0,7% esperat) basat en una espirometría feta en els 24 mesos previs a la inclusió i presència d’exacerbació definida com la presència d'almenys un dels següents signes i símptomes: augment de la dispnea, augment del volum d'expectoració i/o augment de la purulència de l'esput. Es van excloure als pacients amb asma bronquial, hipersensibilitat als β-lactàmics, bronquièctasis d'origen diferent d’MPOC, neoplàsia, traqueotomia, presència de signes radiològics de pneumònia o criteris d'hospitalització i aquells que van declinar participar. Mesuraments i intervencions. Els pacients s’aleatoritzaren en dos grups: amoxicil·lina i àcid clavulànic (500/125 mg/8 hores, 8 dies) o placebo (cada 8 hores, 8 dies). Es va permetre ús d’antitèrmics, analgèsics, β-adrenèrgics d'acció llarga i curta, anticolinèrgics, teofil·lines, corticoides inhalats o orals i qualsevol altra medicació que iv | P a g e el pacient estigués prenent per a una malaltia crònica i s'hagués iniciat tres mesos abans de la inclusió en l'estudi, menys antibiòtics. Es va definir guariment quan va haver-hi desaparició dels signes aguts i els símptomes relacionats amb la infecció, millora com a falta de resolució completa dels símptomes i fracàs com a reducció insuficient dels signes i símptomes de la infecció. Es va considerar èxit clínic quan es va observar guariment o millora. Resultats. S’inclogueren en l’estudi un total de 353 subjectes, dels quals 43 es van excloure per no complir els criteris d’inclusió. Un total de 310 (158 pacients en el grup assignat a amoxicil·lina i àcid clavulànic i 152 pacients a placebo) resultaren ser avaluables en l’anàlisi d’eficàcia. L’edat mitjana fou de 68,1 anys (DE: 10,4 anys) i el FEV1 mig va ser del 65% (DE: 11,9%). No s’observaren diferències entre els dos grups quant a les distintes variables basals analitzades. Es guariren en el dia 9-11 un total de 117 pacients en el grup d’intervenció (74,1%) i 91 del grupo control (59,9%; p<0.05). En l'anàlisi de regressió logística multivariant es va observar una associació entre el fracàs clínic amb les concentracions de proteïna C reactiva (PCR) ≥ 40 mg/l (OR: 7,9; IC 95%: 3,9 –16,3), estar assignat al grup placebo (OR: 2,9; IC 95%: 1,4 – 6) i presència de cardiopatia isquémica (OR: 2,6; IC 95%: 1 – 6,7). Els predictors clínics de fracàs entre els pacients no tractats amb antibiòtics van ser la PCR ≥ 40 mg/l (OR de guariment: 0,1; IC 95%: 0 – 0,2) i la purulència de l’esput (OR: 0,2; IC 95%: 0 – 0,7). El valor dels criteris d’Anthonisen per predir resultat clínic en aquests pacients, amb l’àrea sota la corba ROC, fou de 0,708 (IC 95%: 0,616 – 0,801) i va pujar a 0,842 (IC 95%: 0,76 – 0,924; p<0,001) quan es va afegir la PCR ≥ 40 mg/l. Amb independència del nombre de criteris d’Anthonisen, la presència de valors baixos de PCR i esput no purulent s’associaren amb un percentatge d’èxit del 90% entre els pacients no tractats amb antibiòtics. Conclusions. El tractament de les exacerbacions de l’MPOC lleu-moderada amb amoxicil·lina i àcid clavulànic és més efectiu que el placebo. No obstant això, aquesta tesi aclareix quan una exacerbació d’MPOC lleu-moderada pot ser tractada sense necessitat de donar antibiòtics. Paraules clau. Exacerbació aguda. MPOC lleu-moderada. Antibiòtic. Efectivitat. Assaig clínic aleatori. / Background. Chronic obstructive pulmonary disease (COPD) constitutes one of the principal demands on healthcare in primary care. Acute exacerbations of COPD are typical events that characterize the course of the disease. Antimicrobial therapy remains a controversial issue, mainly in acute exacerbations of mild-to-moderate COPD. Even though most of the patients attended in the community correspond to mild and moderate COPD, antibiotics are highly prescribed for exacerbations in Spain. Aims. The main objective was to evaluate the effectiveness of antibiotic therapy compared with placebo at day 9-11 in acute exacerbations of mild-to-moderate COPD. The secondary objectives were to evaluate the rate of clinical success of antibiotic therapy compared with placebo at day 20 and assess the symptom-free interval, i.e. days till next exacerbation in both groups. Design. Multicentre, parallel, double-blinded placebo-controlled randomized clinical trial carried out from January 2006 to June 2011. Study setting: Twenty-three primary care centres in Catalonia. Subjects. Patients aged 40 or older, smokers or ex-smokers of ten packs-year or more, with spirometrically-based diagnosis of mild-to-moderate COPD (forced expiratory volume in one second (FEV1) > 50% expected and FEV1/forced vital capacity ratio < 0.7% expected) from a lung function test performed within 24 months prior to inclusion, and the presence of an acute exacerbation defined as the presence of at least one of the following signs and symptoms: increase of dyspnoea, increase in sputum volume and/or increase of sputum purulence. Patients with bronchial asthma, hypersensitivity to β-lactams, bronchiectasis of origin other than COPD, active neoplasm, tracheotomy, presence of radiological signs of pneumonia or hospital admission criteria, and those who refused to participate in the study were all excluded. Measurements and interventions. The patients were randomised into two treatment groups: amoxicillin and clavulanic acid (500/125 mg three times daily for 8 days) or placebo three times daily for 8 days). The use of antithermics or analgesics was allowed as were short-acting and long-acting β-adrenergics, anticholinergics, ii | P a g e theophyllines, inhaled or oral corticosteroids and any medication that the patient may been have taken for chronic disease and which had been initiated three months prior to inclusion in the study, except for antibiotics. Cure was defined as the disappearance of the acute signs and symptoms related to the infection, improvement, as the non-complete resolution of the symptoms and failure was defined as with an insufficient reduction in the signs and symptoms of infection. Clinical success was considered when either cure or improvement was observed. Results. A total of 353 subjects were included in the study. Forty-three patients were excluded as they did not fulfil the inclusion criteria. Three hundred ten (158 patients in the amoxicillin and clavulanic acid arm and 152 patients in the placebo arm) fulfilled all the criteria for efficacy analysis. The mean age was 68.1 years (SD: 10.4 years) and the mean FEV1 was 65% (SD: 11.9%). No differences were found between the two groups regarding the different basal variables analysed. A total of 117 patients assigned to the intervention group (74.1%) and 91 to control group (59.9%) were considered cured at days 9-11 (p<0.05). In the multivariate regression analysis failure was associated with C-reactive protein (CRP) concentrations ≥ 40 mg/l (OR: 7.9; 95% CI: 3.9 –16.3), placebo treatment (OR: 2.9; 95% CI: 1.4 – 6) and presence of coronary heart disease (OR: 2.6; 95%CI: 1 – 6.7). Among patients treated with placebo clinical predictors for failure were CRP ≥ 40 mg/l (OR of cure: 0.1; 95% CI: 0 – 0.2) and purulent sputum (OR: 0.2; 95% CI: 0 – 0.7). The predictive value of Anthonisen criteria for clinical outcome in those patients was 0.708 (95% CI: 0.616 – 0.801) and rose to 0.842 (95% CI: 0.76 – 0.924; p<0.001) when CRP ≥ 40 mg/l was added. Regardless of the number the Anthonisen criteria, the presence of both CRP low levels and uncoloured sputum was associated with a clinical success of 90% among patients not treated with antibiotics. Conclusions. Treatment of acute exacerbations of mild-to-moderate COPD with amoxicillin and clavulanic acid is more effective than placebo. Nonetheless, this thesis indicates when antibiotic therapy may be safely withheld in acute exacerbations of mild-to-moderate COPD. Key words. Acute exacerbations. Mild-to-moderate COPD. Antibiotic. Effectiveness.Randomised clinical trial.

Objectius: Conèixer les característiques socioeconòmiques, estat de salut, dependència i qualitat de vida de la gent gran.Estudi transversal descriptiu poblacional d'una mostra representativa de Reus-2004 obtinguda de forma aleatòria i estratificada per grups d'edat i gènere. Un 5% té problemes per cobrir les necessitats bàsiques, un 14,4% no té a qui demanar ajuda, un 10% considera la seva llar mal equipada, un 22,6% no és propietari, un 20% viu sol, un 8% té barreres arquitectòniques i un 10% declara analfabetisme. Estat de salut: el 20% presenta deteriorament cognitiu, el 26% depressió, el 54% risc nutricional i el 71% fragilitat. Destacar l'increment de la insuficiència cardíaca amb l'edat.Factors associats a la dependència funcional: deteriorament cognitiu, pluripatologia, sordesa, risc nutricional i edat, però no el gènere.Factors associats a l'empitjorament de la qualitat de vida: analfabetisme, baix nivell socioeconòmic, polifarmàcia, ingrés hospitalari recent, deteriorament cognitiu, depressió, risc nutricional, dependència funcional i gènere. / Objectives: To assess socioeconomic characteristics, health status, dependency, and life quality of elderly people.Descriptive cross-sectional study of a representative population of Reus-2004 from randomly selected groups stratified by age. 5% of these people are in trouble to cover basic needs, 14.4% lack of someone who to help them, 10% judged that their homes were not furnished well enough, 22.6% are owners, 20% live alone, 8% have architectonical obstacles, and 10% declared illiteracy.Health status: 20% have cognitive impairments, 26% are in depression, 54% present nutritional risk and 71% are fragile. It is important to note the enlargement of heart failures with age.Factors that are associated to functional dependence: cognitive impairment, multiple disorders, deafness, nutritional risk and age not gender. Factors that are associated to a deterioration of life quality: illiteracy, low socioeconomic status, polypharmacy, recent hospitalization, cognitive impairment, depression, risk of malnutrition, functional dependence and gender.

El objetivo de este estudio fue valorarel efecto del estado en hierro inicial y de diferentes pautas de suplementación con hierro sobre la evolución de los parámetros bioquímicos del hierro en la gestante y sobre la salud del recién nacido.El porcentaje de déficit de hierro va aumentando a medida que avanza la gestación.Este aumento depende tanto de las reservas iniciales como de la suplementación con hierro.El mayor perjuicio sobre el recién nacido se observa en las mujeres no suplementadas con hierro y las que inician la gestación con reservas de hierro exhaustas al presentar más partos prematuros y menor peso al nacer respectivamente. La suplementación con hierro moderada, de 60-100 mg/día, parece ser la más recomendable pues conduce a un menor porcentaje de déficit de hierro al final de la gestación que dosis más bajas y menor riesgo de hemoconcentración que dosis más altas / The aim of the study was to assessthe effect of initial iron status and of different patterns of iron supplementation on the iron biochemical parameters evolution inpregnant women and on the newborn's health. The percentage of iron deficiency increases as pregnancy progresses. This increase depends on both, initial iron stores and iron supplementation.The greatest harm on the newborn is observed in women who do not take iron supplementation during pregnancy and in the ones who start pregnancy with exhausted iron stores, as they have more risk of preterm deliveries and lower birth weight respectively. Moderate iron supplementation from 60 to 100 mg/day, seems to be the most recommendable as it leads to a lower percentage of iron deficiency at the end of pregnancy than lower doses and a lower risk of haemoconcentration than higher doses.

La lipodistrofia es uno de los principales efectos secundarios que presentan los pacientes VIH en tratamiento antirretroviral. Es conocida, en ellos, la presencia de un fenómeno inflamatorio crónico donde juegan un papel importante las citoquinas pro-inflamatorias. Destaca el Factor de Necrosis Tumoral alfa (TNF-α). En esta tesis, se estudia su papel en la inmunopatogenia de la infección y la aparición de la lipodistrofia Las conclusiones más relevantes son, respecto a la lipodistrofia, la existencia de un aumento en los niveles de TNF-α en los pacientes infectados por VIH y mayor apoptosis adipocitaria en los pacientes con lipodistrofia. Los datos obtenidos sugieren la existencia de un efecto inflamatorio local en el tejido adiposo. No hemos encontrado relación entre los polimorfismos del TNF-α y el riesgo de desarrollar lipodistrofia. Respecto a la historia natural no encontramos relación entre los polimorfismos y la susceptibilidad y/o progresión de la enfermedad. / Lipodysytrophy is a common and relevant problema in HIV-1 infected patients taking antiretroviral therapy. It is known the existence of a chronic inflammatory state in which the proinflammatory cytokines such a Tumor Necrosis factor alpha (TNF- α) play an important role. In this thesis, we studied their role in the immunopathology of infection and the onset of lipodystrophy. The most relevant conclusions are, with regard to the lipodystrophy, the existence of increased TNF-α levels in HIV-infected patients and increased adipocyte apoptosis in patients with lipodystrophy. The data obtained suggest the existence of a local inflammatory effect in the adipose tissue. We have found no relationship between the polymorphisms of TNF-α and the risk of developing lipodystrophy. With regard to the natural history we found no relationship between the polymorphisms and susceptibility and/or progression of the disease.

El hecho de que en la relación médico-paciente, el médico disponga de toda la información, comporta la existencia de una asimetría de información. Se establece una relación de agencia que, en la práctica, implica una relación de poder del médico hacia el paciente. Esto ha comportado la aparición de un movimiento en favor de los Derechos de los Pacientes que, en el Estado Español fue recogido por la Ley General de Sanidad de 1986. Nuestro objetivo es el conocer las actitudes y percepciones de los profesionales y de los usuarios de los hospitales del Sector de Reus, durante el primer semestre de 1999, respecto de los derechos y deberes del paciente. Analizamos, mediante grupos focales de médicos, enfermeros, y pacientes, sus actitudes y percepciones sobre los derechos de los pacientes. A partir de los resultados, elaboramos tres encuestas estructuradas Likert dirigidas a médicos, enfermeros y expacientes, que es validada y aplicada, por vía telefónica a expacientes (n=403), y autoadministrada a médicos (n=55) y enfermeros (n=93). Utilizamos el análisis de distribución de frecuencias, error estándar, y el test de &#967;2. Parara simplificar la información obtenida hemos utilizado el Análisis de Componentes Principales Categóricos. Nuestros expacientes quieren ser informados (96,5%). Afirman que el médico es la persona más adecuada para tomar decisiones (81,2%) y ven el consentimiento informado como un procedimiento exculpatorio (67,2%). Querrían preservar la confidencialidad de su documentación hacia el personal hospitalario que no intervenga en su proceso (61,1%). Se han sentido correctamente informados sobre aquello que les iban a hacer y dicen que han entendido esta información (91,2%). La confianza en el médico es considerada importante (72,9%), pero no tanto como por sustituir la información (71,4%). 5,6% creían que no se tenía que proporcionar información a la familia a no ser que el paciente lo autorizara. Los pacientes mayoritariamente piensan que se ha velado por su intimidad, que no han sido discriminados (2,8% piensan que si). 5,5% en algún momento de su estancia se han sentido ofendidos, en ridículo o han pasado vergüenza. 37,9% de nuestros pacientes no quieren participar en las decisiones que les afecten (58,6% sí ) y 28% piensan que no pueden negarse a las decisiones que tome su médico respeto de su salud. En cuanto a enfermería, sus actitudes son de aceptación de la autonomía de los pacientes. Hay una ambivalència con respecto a sí el paciente es el único que tiene que tomar las decisiones (favorable 44,1%, desfavorable 42,0%). 96,7% creen que los pacientes quieren participar en las decisiones referidas a su propia salud. Los enfermeros creen que los derechos de los pacientes afectarán positivamente la relación sanitarios-pacientes (61,3%). 83,6% afirman que conocen los derechos de los pacientes. Los médicos, afirman (51,5%) que el reconocimiento de los derechos de los paciente podran cambiar positivamente la relación médica-paciente. 48,1% afirman conocer los derechos de los pacientes. 20% creen que el paciente es el único que tiene que decidir qué quiere que se le haga para curar su enfermedad. 7,5% no creen que los pacientes quieran tomar parte en las decisiones que afecten a su enfermedad, y un 79,5% piensan que sí. Los hombres, los pacientes de más edad y de menor nivel de estudios son menos favorables a las posiciones más autonomistas, y las mujeres creen que han sido menos informadas. Es interesante el hecho de las diferentes visiones entre los tres tipos de actores, presentando diferencias significativas entre ellos, pese a tratarse de misma realidad. Mediante el CATPCA, los derechos a la información y a la autonomía del paciente son las dos dimensiones que explican más de un 30% de la varianza, con predominio del valor de la información sobre el de autonomía. Las principales conclusiones de los presente trabajo son, pues: I. Los derechos de los pacientes no son suficientemente conocidos II. El derecho a la información es valorado como más importante que el derecho al ejercicio de la autonomía, esencialmente por parte de los pacientes. III. Constatamos un predominio de visiones respetuosas hacia la autonomía de los pacientes. Aún así existe una importante minoría de pacientes refractaria a su implicación en la toma de decisiones que la afecten. IV. Las mujeres, los más jóvenes y aquellos con más altos niveles de educación són más favorables al respeto a la autonomía del paciente. V . Expacientes, médicos y enfermeros tienen actitudes y percepciones diferentes frente a situaciones similares. Observamos posiciones menos favorable a visiones "autonomistas" por parte de los pacientes, en comparación a visiones más favorables por parte de los médicos y radicalmente partidarias por parte de los enfermeros. VII. El sentido del consentimiento informado no es entendido por una gran mayoría de los pacientes, y por una gran minoría de los profesionales. VII. Una minoría de pacientes se considera ofendida, y una parte minoritaria, de los profesionales presentan actitudes discriminatorias. VIII. Entre una parte importante del colectivo de enfermería existe un sentimiento de posición de abogado defensor del paciente. / The fact that in the relation doctor-patient, the doctor has all the information, tolerates the existence of a information asymmetry. An agency relation settles down that, actually, implies a relation of being able of the doctor towards the patient. This has tolerated the appearance of a movement in please the Rights of the Patients that, in the Spanish State was gathered by the General Law of Health of 1986. Our objective is to know the attitudes and perceptions the professionals and the users of the hospitals of the Sector of Reus (Catalonia), during the first semester of 1999, respect to the rights and duties of the patient. We analyzed, by means of focal groups of doctors, nurses, and patients, their attitudes and perceptions on the rights of the patients. From the results, we elaborated three structured surveys Likert directed to doctors, nurses and patients, that are validated and applied, by route telephone to expacientes (n=403), and by selfresponse to doctors (n=55) and nurses (n=93). We used the analysis of frequency allocation, standard error, and the test of &#967;2. To simplify the obtained data we have used the Analysis of Categorical Main Components. Our patients want to be informed (96,5%). They affirm that the doctor is the person more adapted to make decisions (81,2%) and see the consent informed like an exculpatory procedure (67,2%). They would want to preserve the confidentiality of its documentation towards the hospitable personnel who does not take part in its process (61,1%). They have felt correctly informed on what they were going to them to do and they say that they have understood this information (91,2%). The confidence in the doctor is considered important (72,9%), but not as much as to replace the information (71,4%). 5,6% thought that it did not have to provide information to the family unless the patient authorized it. The patients mainly think that she has guarded itself by his privacy, who have not been discriminated (2.8% think that if). 5,5% at some moment of their stay have felt like victims, in ridiculous situation or have passed shame. 37,9% of our patients do not want to participate in the decisions that affect (58.6% yes to them) and 28% think that they cannot refuse to the decisions that its medical respect takes from its health. As far as infirmary, their attitudes are of acceptance of the autonomy of the patients. The patient is a ambivalència with respect to himself is the unique one whom she has to make the decisions (favorable 44.1%, unfavorable 42.0%). 96,7% think that the patients want to participate in the referred decisions to their own health. The nurses think that the rights of the patients will affect the relation positively toilet-patients (61,3%). 83,6% affirm that they know the rights the patients. The doctors, affirm (51,5%) that the recognition of the rights of the patient podran to change to the relation medical-patient positively. 48,1% affirm to know the rights the patients. 20% think that the patient is the unique one whom she has to decide what wants that it is made him to cure his disease. 7,5% do not think that the patients want to take part in the decisions that affect their disease, and a 79.5% think yes that. The men, the patients of more age and smaller level of studies are less favorable to the autonomists positions, and the women think that less they have been informed. The fact of the different visions between the three types from actors, presenting/displaying significant differences among them is interesting, in spite of being same reality. By means of the CATPCA, the rights to the information and the autonomy of the patient they are the two dimensions that explain more of a 30% of the variance, with predominance of the value of the information on the one of autonomy. The main conclusions of present/display work are, then: I. The rights of the patients sufficiently are not known II. The right to the information is valued like more important that the right to the exercise of the autonomy, essentially on the part of the patients. III. We stated a predominance of respectful visions towards the autonomy of the patients. Even so an important refractory minority of patients to its implication in the decision making exists that affects it. IV. The women, youngest and those with more high levels of more favorable education són to the respect to the autonomy of the patient. V. Expacientes, doctors and nurses have attitudes and perceptions different front from similar situations. We observed positions less favorable to autonomist points of vue on the part of the patients, in comparison to the more favorable on the part of doctors and radically in favor visions on the part of the nurses. VI. The sense of the informed consent is not understood by a great majority of the patients, and by a great minority of the professionals. VII. A minority of patients considers victim, and a minority part, of the professionals presents/displays discriminatory attitudes. VIII. Between an important part of the infirmary group a feeling of position of defense counsel of the patient exists.

- Contribucions i coneixements nous que aporta la tesi: Es tracta d’un estudi epidemiològic descriptiu de les neoplàsies malignes de cap i coll a la demarcació de Tarragona (609.673 habitants l’any 2001). S’analitza la incidència, la mortalitat, la supervivència i la prevalença en base poblacional de les 3.507 neoplàsies de cap i coll del Registre de Càncer de Tarragona, durant el període 1980-2005 (609 càncers de llavi, 410 de llengua, 374 de cavitat oral, 142 de glàndules salivals, 140 d’amígdala, 118 de nasofaringe, 239 d’hipofaringe, 122 d’altres llocs de la cavitat oral i faringe, 87 de cavitats nasals i sins paranasals i 1.266 de laringe). - Metodologia emprada: S’ha utilitzat la metodologia pròpia dels registres de càncer de base poblacional seguint els criteris de la International Agency for Research on Cancer (IARC), per assegurar tant una bona cobertura dels casos com una bona precisió de les dades. S’avaluen els índexs de qualitat estàndard que resulten adequats pel al conjunt i per a cadascuna de les localitzacions. - Resultats S’ha estudiat la tendència temporal de la incidència i la seva projecció a 2010 i 2015. Tots els resultats estan referits pel total dels càncers de cap i coll i per a cadascuna de les 10 localitzacions. Destaca la taxa ajustada d’incidència del càncer de laringe en homes que és de les més altes del món. S’han fet comparacions internacionals de la incidència i de la supervivència. La supervivència s’ha mantingut estable i és similar a la del conjunt d’Europa. - Conclusions més rellevants: Les principals conclusions han estat que les neoplàsies de cap i coll mostren un patró epidemiològic occidentalitzat, similar especialment al sud d’Europa. Hi ha una reducció global en la tendència temporal de la incidència en els homes que es correlaciona amb la disminució del tabaquisme. S’observa un augment en localitzacions com l’amígdala que es correlaciona amb l’exposició al virus del papil=loma humà. Malgrat les millores diagnòstiques i terapèutiques dels últims anys, igual que a Europa, no s’observa una millora significativa de la supervivència relativa en base poblacional a Tarragona. - Comunicacions a congressos: Laryngeal cancer in Tarragona cancer registry (TCR) Spain. Relative survival by age and stage (pòster). E. Mur, M. Bonet, A. Ameijide, T. Bonfill, J. Borràs. 3rd International Conference on Innovative Approaches in Head & Neck Oncology. Barcelona, febrer de 2011 / This is a descriptive epidemiological study of head and neck malignancies in Tarragona province (609,673 inhabitants in 2001). Data of population-based incidence, mortality, survival and prevalence, were analyzed concerning 3,507 head and neck malignancies recorded in the Tarragona Cancer Registry during the period 1980 to 2005 (609 lip cancer, 410 tongue, 374 oral cavity, 142 salivary glands, 140 tonsil, 118 nasopharyngeal, 239 hypopharyngeal, 122 others of oral cavity and pharynx, 87 nasal cavities and sinus and 1,266 laryngeal cancer). The methodology of population-based cancer registries has been applied, following the criteria of the International Agency for Research on Cancer (IARC), in order to ensure both completeness and accuracy of data. Evaluation of the standard quality indices showed that they were appropriate for the anatomical sites studied, both individually and collectively. The temporal trend in incidence has been studied and its projection to 2010 and 2015 estimated. Results are referred by total head and neck and by one out of every ten localizations. It is emphasized that the age-adjusted incidence rate of laryngeal cancer in men is one of the highest in the world. International comparisons of the incidence and survival have been made. The survival rate has remained stable, and is similar to the rest of Europe The main conclusions are that the head and neck malignancies in Tarragona show a westernized epidemiological pattern, similar to Southern Europe. There is an overall reduction in the time trend of incidence in men, correlated with the reduction in tobacco consumption. The increasing trend in sites such as tonsil, has been correlated with the exposure to human papilloma virus. As in the rest of Europe, improvements in population-based relative survival was not observed, despite diagnostic and therapeutic advances in recent years.

La pseudoartrosi és una alteració en el normal procés de consolidació òssia que es tradueix clínicament per dolor y persistència del focus de fractura amb movilitat i desviació dels fragments. És la principal complicació de les fractures, especialment als óssos llargs, afectan el 10% de les mateixes. El tractament de les pseudoartrosis combina, diferentes tècniques incruentes amb més o menys èxit i complicacions. Les ones de xoc extracorpòries són ultrasons d’alta energia, originats en un generador electromagnètic, en el nostre cas, capaços de produir efectes físics i biològics als óssos, mitjançant l’efecte Hopkins y el fenòmen de cavitació, que indueix una hemorràgia subperiostal estimulant el creiximent óssi de novo. Al present treball es tracta de valorar l’eficàcia de les ones de xoc extracorpòries en el tractament de les pseudoartrosis establertes dels óssos llargs de les extremitats inferiors, mitjançant la valoració clínica i radiològica de un total de 118 casos, distribuits en 58 fémurs i 60 tibies. Així mateix, es valora la influència del sexe, l’edat, el temps d’evolució de la fractura, la zona de l’ós afectada, la presència d’empelt óssi i de material d’osteosíntesis. El tractament amb con ones de xoc extra corpòries promou la consolidació de les pseudoartrosis establertes als óssos llargs de les extremitats inferiors: fèmur i tíbia. El tractament amb ones de xoc produeix un efecte analgèsic amb la conseqüent desaparició del dolor i millora clínica, en pacients amb pseudoartrosis als óssos que no arriben a consolidar completament. La resposta al tractament amb ones de xoc extra corpòries de las pseudoartrosis dels óssos llargs, no té relació amb el sexe, la edat, el temps d’evolució i el tipus de fractura, la zona de l’ós afectada i la presència o no d’empelt ossi. El tipus de material de osteosíntesis influeix en la resposta al tractament amb ones de xoc de les pseudoartrosis localitzades a les diàfisis femorals, essent millor el resultat en aquells pacients portadors de placa vers els portadors de clau endomedular, fet que sembla més relacionat amb la immobilització posterior al tractament que amb el tractament en sí. El tractament amb ones de xoc extracorpòries, donat el seu caràcter no invasiu i la mínima incidència de complicacions i efectes secundaris, ha de ser tingut en compte com un dels procediments més efectius, de primera elecció i alternatiu a la cirurgia en les pseudoartrosis establertes dels óssos llargs. / La pseudoartrosis es una alteración en el normal proceso de la consolidación ósea que se traduce clínicamente por dolor y persistencia del foco de la fractura con movilidad y desviación del los fragmentos. Es la principal complicación de las fracturas, especialmente en los huesos largos, afectando al 10% de las mismas. El tratamiento de las pseudoartrosis combina diferentes técnicas incruentas con éxito dispar e inconvenientes. Las ondas de choque extracorpóreas son ultrasonidos de alta energía, originados en nuestro caso a través de un generador electromagnético, capaces de producir efecto físicos y biológicos en los huesos, mediante el efecto Hopkins y el fenómeno de cavitación, induciendo una hemorragia subperiostal que estimula el crecimiento óseo de novo. En el presente trabajo se trata de medir la eficacia de las ondas de choque extracorpóreas en el tratamiento de las pseudoartrosis establecidas de los huesos largos de las extremidades inferiores, a través de una valoración clínica y radiológica.