L'autor proposa, per primera vegada des de les centenàries edicions d'Olivieri (1897) i de Maass (1898), un nou text crític dels Catasterismes d'Eratòstenes. Per al seu establiment l'autor ha comptat amb alguns manuscrits fonamentals, desconeguts pels anteriors editors de l'opuscle. Assenyaladament, un Edimburgensis, un Scorialensis i un Salmanticensis. El primer constitueix justament l'arquètip de la tradició planudeana dels Catasterismes (això és, de l'anomenat Epítom dels Catasterismes); els dos darrers completen, pràcticament, la sèrie de l'altra recensió, coneguda com Fragmenta Vaticana dels Catasterismes des de l'edició de Rehm (1899). Altres manuscrits col.lacionats per primer cop són un Butlerianus, un Harvardensis i un Parisinus (aquest darrer conegut ja per Maass). L'accés a aquesta nova documentació deixa obsoletes les edicions publicades fins ara. D'altra banda, l'editor adopta una aproximació moderadament conservadora envers el textus receptus per oposició a la hipercrítica pròpia del segle XIX.Pel que fa al comentari mitogràfic, l'autor escomet la recerca de cada un dels quaranta-quatre capítols dels Catasterismes a fi d'identificar les fonts, o tradicions, literàries que ha seguit Eratòstenes. D'altra banda, l'anàlisi interna va encaminada a aïllar els elements estrictament eratostènics (com ara els apèndixs astrals, que constitueixen el desenllaç típicament alexandrí d'antics mites). El propòsit és de discriminar i de descriure els mites que aplega Eratòstenes sense desarrelar-los del seu suport textual. Això és, sense aventurar-se en l'especulació sobre les seves possibles interpretacions. Ara bé, tal com admet el mateix autor a la introducció, els processos de descripció i d'interpretació dels mites es revelen operacions que revesteixen amplis isomorfismes: la distinció, teòricament tan nítida, entre mitografia i mitologia (enteses aquí com un joc de doblets corresponent a récit i histoire o significant i significat) acaba per diluir-se i col.lapsar així que un penetra les trames narratives teixides pels antics mitògrafs.L'aproximació postestructural que l'autor proposa a la introducció ha orientat, alhora, les estratègies de lectura i d'interpretació de l'opuscle mitogràfic. Els Catasterismes són observats com un artefacte llibresc que cristal.litza en una autèntica cruïlla intertextual.

Sota la denominació de Mythographus Homericus la literatura papirològica especialitzada ha anat aplegant una sèrie de fragments papiracis que coincideixen parcialment amb segments de text d'alguns escolis a Homer, principalment del corpus dels escolis menors (Scholia Minora), també anomenats escolis D arran de l'atribució errònia al gramàtic tardohel·lenístic Dídim. Aquesta col·lecció de testimonis presenta un seguit de característiques formals i de contingut que els confereixen una innegable coherència i unitat.Abans de la publicació de tots aquests testimonis papiracis ja Johannes Panzer va postular la pertinença de tot o bona part del material mitogràfic, les anomenades historiae fabulares que es detecten en els escolis D i altres corpora escoliogràfics, a una única obra perduda. Fou precisament Panzer qui encunyà la denominació de Mythographus Homericus per a aquest arquètip. La idea fou recuperada per Pfeiffer els anys trenta del segle passat, qui posà en relació la tesi de Panzer amb la col·lecció de papirs mitogràfics dependents de lemmata homèrics, i consagrà la denominació de Mythographus Homericus per a tots aquells fragments papiracis que presenten les mateixes característiques i que ofereixen coincidències irrefutables amb les parts mitogràfiques dels escolis menors a Homer. La tesi de Panzer fou, doncs, confirmada per la papirologia: la part mitogràfica dels escolis menors a Homer circulà entre els segles I i V de la nostra era de forma independent. El manuscrit més antic dels escolis menors és del s. IX: deduïm, doncs, que el text del Mythographus Homericus fou interpolat entre tot aquest material en època bizantina.El Mythographus Homericus és, doncs, una obra mitogràfica redactada sota la forma d'un hypomnema o comentari sota lemmata; aquests lemmata són citacions homèriques que suscitaren expansions narratives per part de l'eventual redactor. Aquesta obra s'ha perdut, però ha deixat prou traces com per a intentar-ne una reconstrucció, ni que sigui parcial, a partir d'una tasca de buidat dels corpora escoliogràfics i el seu acarament amb els testimonis sobre papir.Aquest treball de tesi parteix, doncs, d'aquest buidat i acarament, i té com a finalitat la reconstrucció, fins a la mesura del que ens permet el material de què disposem, de l'obra arquetípica. Una compilació de la totalitat del material i un estudi sistemàtic fonamentat en la crítica interna han possibilitat l'edició del text. El comentari mitogràfic complementa l'estudi i l'edició des d'una òptica de crítica externa.Com a resultat de tot aquest estudi sistemàtic fet sobre el text restituït podem oferir unes conclusions que constitueixen el punt fonamental de la nostra tesi:En primer lloc, el corpus aplegat i analitzat no sembla obra d'un únic autor, ateses algunes incoherències i repeticions. Ara bé, això no significa que sigui fruit d'un al·luvió fortuït d'aportacions capricioses de les múltiples mans per les quals ha anat passant el text. Molts elements certifiquen una clara unitat del corpus; si bé l'autoria sembla múltiple, els objectius i mètodes són únics i compartits. Hi ha, doncs, una innegable voluntat de coherència interna que, sens dubte, delata una tasca col·legial.En segon lloc, i arran d'una lectura més en profunditat, hom pot afirmar que el corpus en el seu conjunt és fruit d'una fusió entre dues tradicions: són les que hem denominat tradició A (Mythographus Homericus I) i B (Mythographus Homericus II). El criteri per a l'adscripció de cada historia fabularis a una o altra tradició ha estat fonamentalment la diferència d'objectius: si bé la tradició més antiga sembla contenir un element indubtablement exegètic i té per objecte aclarir determinats passatges homèrics, la tradició adventícia i superposada és una mera floritura erudita. La tradició A presenta una vinculació força estreta entre el lemma homèric i la historia narrada, condicionada per l'afany exegètic; la tradició B empra el lemma com a pur pretext per a introduir llegendes fundacionals, etiologies i etimologies basades en mites; és, doncs, una obra mitogràfica stricto sensu que s'adiu plenament als gustos tardohel·lenístics decadents. Mentre que la tradició A no s'entén si no és com a lectura paral·lela al text homèric, la tradició B sembla destinada a una lectura independent del text homèric, amb un interès per se. Els lemmata homèrics hi apareixen com un simple recurs compilatori que s'empra com a criteri per a aplegar i juxtaposar mites ben diversos. / Recent papyrology han been collecting a few fragments under the name Mythographus Homericus. These textual relics give evidence of the circulation of an ancient mythographical work wich is clearly related to the homeric Scholia Minora or D-Scholia.This collection of fragments offers an amount of formal characteristics and contents wich give an undoubted unity to the corpus.All this papyrus fragments have been published independently along the XXth. Century. Nevertheless, in 1891 Johannes Panzer had already payed attention to the mythographic D-Scholia (the interpolated corpus called historiae fabulares) and pointed to one and only archetype, introducing the name Mythographus Homericus for all this interpolated material. The coincidences between these historiae fabulares and the mythographic papyrus related to the Iliad and the Odyssey led Pfeiffer into inferring a narrow relationship between the two different corpora. He stablished the denomination Mythographus Homericus for the papyrus collection mentioned; so, Panzer's thesis seemed to be confirmed by papyrological research. There is no doubt that a mythographic work was circulating independently at least from Ist. to Vth. centuries a. D. It was much later, in Byzantine times, that the historiae fabulares narrated by the Mythographus Homericus where interpolated in the corpus of the D-Scholia to Homer.The Mythographus Homericus is formally an hypomnema, a commentary to some lemmata from the homeric poems; under each lemma we can read a summarized myth. Some of them are closely related to the lemma mentioned, but some other doesn't seem to show any thematic link. This duality has led us to infer the previous existence of two different works in origin: a former commentary to Homer on a myhological basis and a later erudite compilation. The second one kept the same formal scheme, the hypomnema, and the final result was the fusion of both works into a new encyclopaedic mythological compendium related to homeric lemmata.In my work of thesis I offer an edition of all the mythographic material related to the Iliad, with an individual apparatus criticus to each historia fabularis. This edition leans on a complete reading of all the scholia to Homer, and a gathering of all the mythographic material that seems to fit with the characteristics mentioned, as an attempt to reconstruct an archetypical text of the Mythographus Homericus or, at least, of the extant we have nowadays in an altered status of the text due to the manuscript transmission. I join an introduction with a systematic study of the textual tradition, and a commentary to the text. As an annex I join the collection related to the Odyssey excerpted from the Dindorf edition of the Scholia.

El planteamiento de esta tesis surge de la preocupación por la pasividad del sujeto democrático. Por ello busco un sujeto que sea capaz de actuar políticamente, ciñéndome al análisis de la Realidad efectuado por Agustín García Calvo. Respecto a la metodología, la recopilación bibliográfica ha sido fundamental para conseguir una visión global: sus numerosos artículos, charlas, seminarios, tertulias o recitaciones poéticas dan muestra de su actividad febril. He juzgado oportuno incluir una gran variedad de citas textuales, que pretenden dejar patente su estilo, para volver a hacer hablar a sus textos, sin convertirlos en algo que se sabe, en historia del pensamiento. Busco el razonamiento en sí, más que las conclusiones. He dividido el trabajo en nueve partes: En la introducción comento el proceso de gestación, las peculiaridades del pensamiento que abordo, y hago algunas referencias generales. En la parte dedicada a la biografía, el contexto ideológico y a las influencias, muestro un panorama general de su obra. Inserto a AGC en su contexto histórico, valiéndome de los recuerdos y anécdotas de innumerables compañeros de camino, que además reflejan su labor de contra-educación. Hablo de sus discípulos, especialmente de Savater y de su momento de ruptura con “el maestro”, así como de los movimientos con los que le tocó lidiar, aunque ninguno de ellos tenga un verdadero carácter definitorio. Todo lo contrario sucede con los autores que aparecen en el siguiente capítulo, «¿Qué escucha?». He seleccionado a estos autores por su marcada influencia en AGC y los he hecho aparecer teniendo en cuenta el orden de sus lecturas. La tercera parte inicia una línea más temática. Está dedicada a la razón común, al lenguaje, al pensamiento, y para ello me he centrado en su libro sobre los fragmentos de Heraclito, que abarca razón general, política y teológica, ya que es un elemento fundamental en su análisis de la Realidad. En la cuarta parte se distingue entre la Política de Arriba y la política del pueblo, terminando con una crítica de las instituciones. En ella repaso su análisis de los principales conceptos, como Estado, Progreso o Democracia y de las instituciones a ellos ligadas: Sujeto, Familia, Filosofía o Ciencia, Amor, Pareja y Automóvil. Comento su labor en contra de la Política mediante el método de preguntar “¿qué es?” y de decir “no”, buscando la acción contenida en el habla o analizando el Caos y el Orden. En la quinta parte, abordamos cómo la Educación, el Saber y algunos ejemplos de contra-educación muestran su vinculación con el des-aprendizaje. Aclaro cuál es su concepto de Saber y qué es lo que sabe un niño antes de ser sometido a la Pedagogía, a la Enseñanza y a la Urbanidad. Finalmente tratamos de la contra-educación, de su papel en el pronunciamiento estudiantil y de sus comentarios al respecto. En la sexta parte hablo de las tácticas, y lo hago teniendo en cuenta su pensamiento sobre la violencia, la organización, la reproducción o las relaciones entre teatro y política. Finalizo con unas reflexiones sobre “lo bueno”. Las tres últimas partes están dedicadas a la Conclusión, la bibliografía y a una serie de anexos. En relación con la conclusión, he subrayado la imposibilidad de que aparezca un sujeto que sea capaz de acción dentro de esta Realidad democrática. Por ello la única opción es atacarla para eliminar la creencia y la sumisión al Poder, e intentar recuperar lo que nos queda de pueblo. Sólo desde lo común se realiza una acción política, y la forma de conseguirlo es mediante la contra-educación que se dirige directamente contra el Saber, que es base de la Realidad, de aquello que se sabe. A este respecto AGC fomenta la razón común y la desobediencia, tratando de despertar la negación que se opone al dominio de la Realidad. Pretendo llegar a un punto de partida que permita la acción, a la vez que llamo a nuestra disciplina filosófica para que revise sus orígenes y cometido, para que retorne al momento en que la actividad de filosofar no tenía nombre ni contaba con verdades inmutables. / The approach of this dissertation is brought about by the growing worries about the passivity of the democratic subject. Therefore, I look for a subject that may act politically, circumscribing this search to the analysis of reality carried out by Agustín García Calvo. As for methodological issues, gathering bibliography has been essential to achieve a global perspective: his numerous articles, talks, seminars, conversations, or readings of poetry show us his feverish activity. I have deemed adequate to include a great variety of quotations, which may highlight his style, in order to make his texts speak anew, without turning them into something already known, into the history of ideas. I strive here for the very reasoning, more than any possible conclusion. I have divided the paper in nine parts: The introduction focuses on the process of development, the peculiarities of the thought I am dealing with, and some general considerations. The biographical section, which includes his ideological background and influences, shows a global overview of his works. AGC is embedded in his historical context by means of memories and anecdotes provided by his abundant fellow travellers, who also underline his work of counter-education. Here I mean his disciples, especially F. Savater and his breaking point with “the master”, as well as the movements he had to deal with, even though those were never of a final nature. Quite the opposite happens with the authors appearing in the following chapter, ‘What is he listening to?’ I have selected those authors because of their strong influence on AGC, and they make their appearance according to AGC’s reading order. The third part begins a more thematic line. It is devoted to common reason, to language, to thinking, and I have therefor focused on his book on the fragments by Heraclitus, which encompasses general, political, and theological reason, constituting a vital chunk of his analysis of Reality. The fourth part distinguishes between Upstairs Politics and people’s politics, to end in a thorough critique of institutions. I review there his analysis of the main concepts, such as State, Progress, or Democracy, as well as their inherent institutions: Subject, Family, Philosophy or Science, Love, Coupling, and Automobile. I also consider his work against Politics by means of his asking “what is that?” and his saying “no”, as a way to search for the political action underlying speech acts, or by analysing Chaos and Order. The fifth part focuses on how Education, Knowledge, and some examples of counter-education show their link with un-learning. I clarify what his concept of Knowledge implies, and what is what a child knows before being subjected to Pedagogy, Teaching, and Civility. Finally, I deal with counter-education, his role in students’ demonstrations, and his comments thereon. The sixth part is centred on tactics, taking very much into account his thinking about violence, organisation, reproduction, or the links between drama and politics. I close with some considerations on what “the good” is. The last three parts comprise the Conclusion, the bibliography, and a series of attachments. With regards to the conclusion, I have underscored the impossibility for a subject to appear and be able to act within this democratic Reality. The only option then is to undermine it to be rid of submission to Power and other beliefs, and to try and get back whatever is left from us as people. Only from what is common we can accomplish true political action; and the way to achieve that goal is by means of counter-education, which aims directly against Knowledge, which is the basis for Reality, for what is known. In that regard, AGC fosters common reason and disobedience, trying to awaken the negation that opposes the domination of Reality. I intend to get to a starting point that allows for action and, at the same time, I urge our discipline –philosophy- to revise its origin and purposes, so it can return to the time in which philosophical activities did not have a name, and neither unassailable truths.