Aquesta Tesi Doctoral presenta la percepció i les principals transferències de les primeres Avantguardes europees a Catalunya. En la primera part del present treball defensem la primacia del Futurisme. Des d’un punt de vista històric i per cronologia estricta, però també perquè el moviment artístic i cultural italià, reuneix un mínim grup a Barcelona articulat a partir de Joan Salvat-Papasseit i a través de la seva tertúlia de les Galeries Laietanes. Salvat (signarà amb els dos cognoms i un guió) va ser un dels poetes més significatius de l’avantguarda històrica catalana, que molt va prendre en préstec de F.T. Marinetti i del seu moviment. J.V. Foix, principalment, com Salvat unirà pràctica creativa i teòrica. Malgrat les múltiples dades i cites que aporta, el nostre treball no vol ser un estudi erudit, sino un estudi multidisciplinar de sensibilitats, entre art i literatura, que es crearan alentorn d’aquest poeta i reconstruibles a través del seu epistolari internacional, que és presenta per primera vegada en el seu conjunt, en la segona part. Per tant, la major part dels documents epistolars són inèdits (les Lletres de l’Estranger dins la carpeta blava, on ell hi va classificar també les cartes enviades des de la resta de l’Estat espanyol) i es donen a conèixer en edició crítica i, formen part a més de l’eix narratiu i testimonial de la tesi i dels continguts d’aquesta se’n proposa una mostra amb materials artístics i literaris. / La presente tesi, strutturata in due parti, tratta l'influenza delle principali avanguardie europee in Catalogna e si centra principalmente sulla figura di Joan Salvat-Papasseit. Nella prima parte viene difesa la predominanza del Futurismo, movimento artistico e culturale italiano che arriva per primo rispetto alle altre avanguardie e che riunisce un ristretto gruppo di artisti attorno al poeta Joan Salvat-Papasseit, noto per organizzare il salone delle Llibreria de les Galeries Laietanes. J.V. Foix sarà, assieme a Salvat-Papasseit, il principale promotore del movimento e l'unico che riuscirà a combinare la produzione teorica con l'attività creativa. Nonostante le numerose citazioni e il preciso percorso cronologico, il presente lavoro non pretende essere uno studio erudito sui due autori ma piuttosto un'analisi multidisciplinare delle diverse sensibilità artistiche originatesi attorno alla figura di Salvat-Papasseit. Nello specifico, la seconda parte della tesi si propone di ricostruire tale pluralità di sensibilità e di osservare i differenti contatti tra le arti plastiche e la letteratura, a partire dalla corrispondenza internazionale del poeta. Le Lletres de l'Estanger contenute in una cartellina blu assieme al resto di lettere inviate in Spagna, costituiscono infatti un ricchissimo epistolario rimasto finora inedito e che viene riportato alla luce in questa tesi, accompagnato da un'edizione critica originale.

En este trabajo reivindicamos la necesidad de contextualizar las obras de Marguerite d'Oingt en el entorno cultural en el que fueron realizadas. Esto significa tener en cuenta toda una serie de prácticas creativas, cognitivas y de recepción que estaban vigentes en el siglo XIII. Con ello perseguimos dos objetivos. El primero es proporcionar un estudio completo y con profundidad de todo el corpus de esta autora cartuja. El segundo, rescatar el aspecto visual de la lectura y la escritura de estas obras didácticas y místicas mediante un estudio comparativo, interdisciplinar e historicista de los textos. Este método se fundamenta en la reconstrucción de la red de imágenes que late detrás de los textos para una mejor comprensión de los mismos. Identificar el engranaje entre la palabra y la imagen mental significa acercarse a las prácticas que la obra pedía realizar a un lector coetáneo. A partir del estudio de las obras de Marguerite d'Oingt vamos a ver de qué manera estos usos del texto articulaban la lectura, la meditación, la mnemotecnia, la contemplación y la misma escritura. / In this thesis we claim to look at Marguerite d'Oingt's works in the cultural context in which they were born. This means to consider the thirteenth-century practices linked to creation, cognition and reception. By doing this, we aim two goals. The first is to provide a complete and in depth study of the author's whole corpus. The second is to recover, thanks to a comparative, multidisciplinary, and historical analysis, the visual aspect of reading and writing this genre of didactic and mystical texts. This method is based, firstly, on a reconstruction of the web of images that underlies the words. Secondly, this will allow us to get close to the practices that a historical reader was supposed to face. Therefore, by an attentive study of the whole author's works we will try to identify how these texts articulated reading, medidation, mnemoniscs, contemplations and writing.

The PhD thesis analyses the representation of eroticism in the poetics works of Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Josep Palau i Fabre (1917-2008), and Gabriel Ferrater (1922-1972). Based on the results of this inquiry, there has been carried out a comparative study of the poetries of the three authors to establish similarities and discrepancies in the representation and treatment of the erotic themes. As the authors of poetic production is framed on three specific, short and different historical periods, the main objective of the thesis is to establish what has been the evolution of the presence, representation and treatment of eroticism along the twentieth century Catalan poetry. / La tesi doctoral analitza la representació de l’erotisme en les obres poètiques de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Josep Palau i Fabre (1917-2008) i Gabriel Ferrater (1922-1972). A partir dels resultats obtinguts en aquesta anàlisi, s’ha realitzat un estudi comparatiu entre les obres poètiques dels tres autors per tal d’establir les concomitàncies i les discrepàncies en la representació i el tractament de la temàtica eròtica. Com que la producció poètica d’aquests autors es troba emmarcada en tres períodes històrics determinats, breus i distints, l’objectiu principal de la tesi doctoral és establir quina ha estat l’evolució de la presència, la representació i el tractament de l’erotisme al llarg de la poesia catalana del segle XX.

This doctoral thesis deals with Locuras de Europa, the last literary work of the writer and diplomat Diego de Saavedra Fajardo (1584-1648). After several years in the service of Philip IV in Italy and Central Europe, in 1643 Saavedra was appointed Ambassador Plenipotentiary to attend the peace conference in Münster. During the inactive periods between the peace negotiations, he wrote his Locuras de Europa, a Lucianesque dialogue that analyzed the political situation in Europe at the end of the Thirty Years War. This thesis seeks to address not only the formal analysis of the work -with a study of literary influences and of the role it played in the propaganda war, news and political pamphlets- but also aims to highlight the wide and hitherto unknown circulation of the text, through the exhaustive study of twenty unpublished testimonies, which make possible a far better critical text, correcting the errors and gaps that the established editions of the work have transmitted up to now. / Aquesta tesi doctoral aborda l’estudi de Locuras de Europa, l’última creació literària de l’escriptor i diplomàtic Diego de Saavedra Fajardo (1584-1648). Després de diversos anys al servei de Felip IV a Itàlia i a Europa central, el 1643 Saavedra va ser nombrat Ambaixador Plenipotenciari per assistir al congrés de pau a Münster. En l’ociositat que acompanyava les negociacions de pau va redactar les seves Locuras de Europa, un diàleg llucianesc que analitzava la situació política europea al final de la Guerra dels Trenta Anys. El present treball pretén posar èmfasi no només en l’anàlisi formal de l’obra, amb un estudi de les seves influències literàries i de la funció que va desenvolupar en la guerra de papers, fulls volants, relacions de successos i pamflets polítics en què s’inscrivia, sinó que també tracta de posar de manifest l’àmplia i desconeguda difusió que va tenir el text a través de l’exhaustiu estudi ecdòtic de vint manuscrits inèdits, que permet oferir un text crític qualitativament superior, que corregeix els errors i les llacunes que les edicions de referència han transmès fins a l’actualitat.

La intenció d'aquesta tesi ha estat analitzar la dimensió biogràfica i crítica de Ramon Esquerra (1909-1938?). Es pretén arribar a la seva teoria a través de la seva pràctica, reconstruir el pensament global d'Esquerra a partir de l'obra dispersa que ens ha llegat i deixar constància d'un pensament literari -un pensament que mai no formularia de manera completa, però que existia i evolucionava a través de la ressenya de les obres d'altri o de la publicació de manuals i estudis-. L'activitat vital i professional de Ramon Esquerra parteix d'una autèntica passió per la literatura i la crítica literària. Aquesta activitat s'articula principalment i té el seu fruit en el camp del periodisme, la traducció i la docència. En tots tres camps, es revela com a intermediari i peça fonamental en la difusió de la literatura occidental i universal a Catalunya, que introdueix, primer, a través d'una crítica comparatista intuïtiva i, després, a través del model francès de la literatura comparada d'entreguerres, que disciplina la primera i en canvia bona part dels centres d'interès. / The aim of this thesis was to analyse the biographical and critical dimension of Ramon Esquerra (1909-1938?). My intention was to arrive at his theory by way of his practice, reconstructing Esquerra's global thinking from the disperse work he left behind. The idea was to present a style of literary thinking - a style of thinking that he would never come to formulate completely, but which existed and evolved through the review of others' works and the publication of manuals and studies. Ramon Esquerra's life and career were based on a true passion for literature and literary criticism. This mainly manifested itself and bore fruit in the fields of journalism, translation and teaching. In all three fields, he reveals himself to be an intermediary and a fundamental party in the diffusion of western and universal literature in Catalonia, which he introduced, firstly, through an intuitive comparatist criticism, and later by means of the French model of comparative literature from the interwar period, which disciplined the former and changed its focus of interest.

Per establir la configuració del geni schönberguià posarem les bases de la seva ètica a partir del judaisme i el protestantisme i situarem l’estadi “ètic-pre-estètic” com a l’impuls de la seva necessitat creadora, per centrar-nos, posteriorment, en l’estudi de la seva estètica seguint els conceptes de Nova Música, Bellesa, Lletjor, Comprensibilitat i Coherència, per tal de fer una anàlisi del desenvolupament de l’obra del compositor. Amb aquesta base podrem encarar l’estudi del geni, el veritable objectiu d’aquesta tesi, i extraurem dotze categories explicatives de la personalitat de Schönberg a partir dels seus textos. Finalment, establirem un diàleg amb l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann i avaluarem què hi ha de Schönberg en el personatge de Mann -tenint en compte que el que nosaltres volem intentar des de filosofia ell ho va fer en el terreny de la literatura- tot contraposant les categories schönberguianes a les de Mann, bo i observant que en Leverkühn hi ha més trets a contemplar. / Zur Bestimmung des schönbergschen Geniebegriffs sollen zunächst – ausgehend vom Judentum und Protestantismus – die Grundpfeiler seiner Ethik dargelegt werden, wobei das ethisch-vorästhetische Stadium als Impuls seines schöpferischen Bedürfnisses angesehen wird. Anschließend konzentriert sich die vorliegende Arbeit –anhand der Konzepte Neue Musik, Schönheit, Hässlichkeit, Faβlichkeit und Kohärenz – auf die Untersuchung der Ästhetik, um dann eine Analyse der Entwicklung seines kompositorischen Werkes vorzunehmen. Auf Grundlage der besagten Pfeiler soll anschließend der Geniebegriff – der eigentliche Gegenstand der Dissertation – untersucht werden. Hierfür werden anhand der schönbergschen Texte zwölf erläuternde Kategorien seiner Persönlichkeit herausgearbeitet. In einer abschließenden Gegenüberstellung mit Adrian Leverkühn, der Hauptfigur des Doktor Faustus von Thomas Mann, soll gezeigt werden, wie viel Schönberg in der mannschen Figur wirklich vorhanden ist. Dabei soll jedoch nicht außer Acht gelassen werden, dass die vorliegende Arbeit eine philosophische Herangehensweise verfolgt, wohingegen Mann sich auf literarischem Terrain bewegte. Unter Berücksichtigung, dass es bei Leverkühn noch andere Wesenszüge zu beobachten gilt, werden schließlich die schönbergschen Kategorien mit den mannschen verglichen.

El plantejament del treball es fa partint de dues constatacions: l'estudi del silenci requereix una visió interdisciplinària i parlar-ne constitueix una paradoxa en si mateix. L'aproximació es realitza tenint en compte la seva gran rellevància en l'art en general i en la poesia en particular, en què la seva influència ha estat decisiva, especialment a partir del segle XX. Al llarg d’aquest treball volem ressaltar el silenci poètic o, millor dit, la seva capacitat d’eloqüència, el seu dot de suggeriment, la seva idoneïtat per expressar l’inefable com a veu de misteri i com a codi d’enigma, i, en definitiva, el seu indiscutible paper com a transmissor de l’experiència vital i artística dels poetes. En aquest recorregut polisèmic, hem focalitzat en els poetes catalans del segle XX l'exemplificació del significat vital i artístic que el silenci i la seva profunda i àmplia poètica representa. / The approach of the work is based on two observations: the study requires an interdisciplinary silence and talking about it is a paradox in itself. The approach is made taking into account the great significance in art in general and poetry in particular, where its influence has been decisive, especially since the twentieth century. Throughout this paper, we highlight the poetic silence, or rather, their ability eloquence, her dowry suggestion, their suitability to express the ineffable mystery as voice and as a source of mystery, and, ultimately, its indisputable role as a transmitter of life experience and artistic poets. This route polysemous we focused on Catalan poets of the twentieth century exemplification of vital significance and artistic silence and deep and broad poetic accounts.

La presente tesis defiende una lectura del Orlando furioso de Ludovico Ariosto como un texto eminentemente cómico y ambivalente, en el que confluye la tradición medieval con la renacentista. Una simbiosis que se produce al revisitar desde la parodia los tópicos y motivos de la literatura europea precedente bajo el prisma renovador de una parte del pensamiento humanista. Un humanismo que cuestiona la visión tradicional del hombre como animal racional, revocando la primacía de la razón en favor de la pasión y la insensatez, estableciendo la locura como ley universal que gobierna a los hombres. Este debate se materializa en el polémico tema renacentista de la “saggezza-follia”, del que el Furioso participa, como se argumentará, ofreciendo una apología del animal pasional. Comenzando con el análisis de la dialéctica del deseo y prosiguiendo con el análisis de la locura de Orlando (a nivel textual y a nivel conceptual), la investigación demuestra cómo los conceptos de locura e ironía (constituyentes explícito e implícito del título del poema) son el eje vertebrador del clásico, determinando tanto su estilo, como su estructura y su contenido. Esta constatación nos lleva a identificar el tono irónico de la obra –la llamada ironía ariostesca (presente a un doble nivel: conceptual o estructural y literario o estilístico)– como el rasgo esencial del texto, donde reside su identidad. Una ironía que resulta inseparable de la locura en tanto que trama principal de la obra y novedad temática introducida por Ariosto, con sorna, en la materia caballeresca. En último término, la investigación nos conduce a tomar este tono irónico como la legítima clave interpretativa del Furioso, rehusando una lectura épica o solemne del poema, la cual ha sido sostenida, no obstante, por una parte significativa de la crítica. / This doctoral dissertation presents an interpretation of Ludovico Ariosto’s Orlando furioso as an eminently comic and ambivalent text, in which the Medieval and the Renaissance traditions merge. That is, Ariosto parodies the topics and stereotypes from the preceding European literature, according to the ideas defended by the most progressive humanists, who do not support the traditional vision of the human being conceived as the animal rationalis anymore. In this respect, these humanist thinkers and artists put an end to the judgement’s primacy in order to defend passion and irrationality, at the same time they establish madness as the universal law that rules the human world. This discussion takes its proper form in the contentious Renaissance matter “saggezza-follia”, in which the Furioso takes part by presenting an apology of the passional animal. By analyzing on one hand, the Dialectic of Desire and Orlando’s frenzy on the other, this research demonstrates that madness and irony (the two concepts that explicitly and implicitly form the title) are the axis of the poem, which determines not only its form but also its structure and content. The final aim seeks the ironic tone on the poem, the widely known ironia ariostesca (in his double dimension: conceptual or structural and literary or stylistic), as the main feature and the interpretative key of the whole text. This irony can not be disjointed from madness, conceived as the main plot and the novelty introduced with humour by Ariosto on the chivalry genre. This argument allows us to refuse an epic or solemn interpretation of the Orlando furioso, defended however by a significant part of experts and critics.

Este estudio es una biografía intelectual del historiador y teórico del arte marxista Arnold Hauser. A la luz del recorrido biográfico y del bagaje cultural del autor, se examina toda su obra y se discuten en particular los temas más característicos de su teoría: la cuestión del arte como superestructura ideológica, el arte como consuelo ante el caos de la existencia y el arte como producto de la industria cultural. Además se analiza un ensayo en particular –Manierismo– en tanto que summa teórica del autor. A través de estas investigaciones se extraen las características principales de un pensador complejo en cuya identidad intelectual coexistían la tradición romántica alemana y la teoría del arte marxista. / This essay represents an intellectual biography of the Marxist historian and art theorist Arnold Hauser. Herein, I examine his entire body work in light of his life story as well as cultural background and discuss the most characteristic elements of his thought - namely, the subject of art as an ideological superstructure, as a consolation within the chaos of existence and as a product of the cultural industry. In addition, I conduct an in-depth analysis of his essay Manierismo, as his theoretical summa. Through these investigations, I highlight the main features of a complex thinker, whose intellectual identity combined the German romantic tradition and the Marxist theory of art.

Partiendo de una pregunta sobre la escritura y de un interrogante sobre lo que Jacques Lacan denomina savoir faire del artista, en su seminario sobre Joyce, hemos abordado la función de la escritura, inseparable de un cuestionamiento sobre la lectura y el lenguaje, tanto desde el psicoanálisis, como desde otros ámbitos del saber. ¿Qué podría aportar el medio artístico a este concepto con el que Lacan nos introduce su teoría del sinthome? Siguiendo esa lógica, hemos indagado en la esencia misma de la experiencia psíquica del acto creativo. Y también hemos escuchado aquello que algunos autores exponen sobre su experiencia creativa. / Starting with a question about writing and about what Lacan, in his seminar on Joyce, describes as the savoir faire of the artist, we have addressed the function of writing, which is inseparable from challenging the concept of reading and language, both from a psychoanalytical perspective as well as from other areas of knowledge. What could the artistic context add to that concept, which is what Lacan uses to introduce us to his theory of the sinthome? In line with that logic, we have explored the essence of the psychic experience: the creative act itself. And, meanwhile, we have also listened to what some authors had to say about their creative experiences.