[EN] The main subject of this work is consolidation of wall paintings with inorganic materials under the point of view of the "Scuola Fiorentina", of restoration. Only through the exam of the historical evolution of the "Scuola Fiorentina" of restoration and the study of the socio-cultural context where such evolution took place, it is possible to completely understand how an activity that had a vertiginous growth, would have later converted, the "Scuola Fiorentina" in an international reference and in an undisputed pioneer in the field of restoration. The existence of an official organized agency "Gabinetto di resaturi della Sopraintendenza di Firenze", the catastrophic events that suffered the Florentine territory during the Second World War, and during the flood of 1966, caused a fundamental change in the culture of restoration that drove to put together science and restoration, forever. One of the most important outcomes of such merger was finding of the method Ammonium/Barium ("Dini-Ferroni"). The method was invented thanks to the genius and intuition of the chemist Enzo Ferroni, and due to the talent of the restorer Dino Dini who understood the importance of the joint between a scientific method with the practical hand-action of the restorer. From that moment, it will be clear the preference of the "Scuola Fiorentina" in the use of inorganic material for treatments on surface of mineral matrix. The method of Ammonium-Barium, is a desulphating procedure with a consolidation effect based on two phases with the application of two reagents. The main goal is the transformation of the sulphur ion of the disjointed surface into a compound, crystal and tip-chemically compatible with the carbonated surface, and the re-cohesion of the substrate by means of the compounds that come from the treatment. Since XXI century, due to an even stronger effort to apply science to restoration, also nanotechnologies bounced into restoration. They have been contributing to satisfy the effectiveness and compatibility of the pre-consolidation interventions, that are essential in case of severe disaggregation of paint layer. Pre-consolidation interventions with nanoparticles before the cleaning of the wall surfaces, are clearly related to the method of Ammonium/Barium, because they represent the preliminary interventions necessary to carry out the method with success. The Opificio delle Pietre Dure (OPD), is a governmental agency thank to which I have been able to learn techniques carried out through said methodologies. OPD is the main referent of the current "Scuola Fiorentina" of restoration and it has been characterized for its clear preference in the use of inorganic materials for the treatments on paint layers in carbonated matrix. / [ES] La consolidación de las pinturas murales con materiales inorgánicos, bajo la visión de la escuela fiorentina de la restauración, es el tema principal de este trabajo. A través del estudio del recorrido histórico de la scuola fiorentina de la restauración y del análisis del contexto socio-cultural, se puede entender cómo se pudo desarrollar vertiginosamente, una actividad que convirtió en pocos años a la scuola fiorentina, en ejemplo internacional e indiscutible pionera en el campo de la restauración. La existencia de un centro oficial organizado, "Gabinetto di restauri della Soprintendenza di Firenze", junto a los acontecimientos catastróficos que sufrió el territorio florentino en la IIªGuerra Mundial, y las inundaciones de Florencia de 1966, marcaron un cambio radical en la cultura de la restauración que unió para siempre la ciencia y la restauración. Unión que culminará con el descubrimiento del método "Ammonio-Bario" ("Dini-Ferroni"), gracias al ingenio y la intuición, del químico Enzo Ferroni; y al restaurador Dino Dini, que supo valorar la importancia de la unión del pensamiento científico a la acción práctica-manual del restaurador. A partir de ese momento se configurará la clara preferencia de la scuola fiorentina, en la elección de materiales inorgánicos para las intervenciones sobre sustratos de matriz mineral. El método Ammonio-Bario, es un tratamiento desulfatante con efecto consolidante articulado en dos fases en base a la aplicación de dos reactivos, cuyo objetivo principal, es la trasformación del ión del azufre de la superficie disgregada en un compuesto cristalo-químicamente compatible con la matriz carbonatada, y la recoesión de dicho sustrato a través de los compuestos resultantes del tratamiento. En un esfuerzo aún mayor de la ciencia aplicada a la restauración, las nanotecnologias irrumpen en el campo de la restauración a partir del siglo XXI y estan contribuyendo a satisfacer la eficacia y compatibilidad de las operaciones pre-consolidantes; imprescindibles en situaciones de fuerte disgregación del sustrato pictórico. Las intervenciones de consolidación preventiva (pre-consolidación), realizadas a través de tratamientos de nanoparticulas; en fase propedéutica a la limpieza de las superficies murales; tiene un claro nexo de unión con el método de Ammonio-Bario, ya que completa las intervenciones preliminares necesarias para poder llevar a cabo con éxito dicho método. El Opificio delle Pietre Dure (OPD), institución ministerial gracias a la cual, he podido aprender las técnicas realizadas a través de dichas metodologías es referente principal de la actual scuola fiorentina de la restauración, y se caracteriza por su clara preferencia en el uso de materiales inorgánicos en las intervenciones que realizan sobre sustratos pictóricos en matriz carbonatada. / [CA] La consolidació de les pintures murals amb materials inorgànics, sota el punt de vista de scuola fiorentina de la restauració, és el tema principal del present treball. Mitjançant l'estudi del recorregut històric de la scuola fiorentina de la restauració i de l'anàlisi del context socio-cultural, es comprèn com es va desenvolupar, vertiginosament, una activitat que va convertir en pocs anys la scuola fiorentina, en un exemple internacional i en una indiscutible pionera al camp de la restauració. La existència d'un centre oficial organitzat, "Gabinetto di restauri della Soprintendenza di Firenze", conjuntament amb els episodis catastròfics que va patir el territori florentí a la II Gerra Mundial, així com les inundacions de Florència de 1966, van marcar un canvi radical a la cultura de la restauració que va unir per sempre la ciència amb la restauració. Unió, que va culminar amb els descobriment del mètode "Ammonio-Bario" ("Dini-Ferroni"); gràcies a l'ingeni i la intuïció del químic Enzo Ferroni i del restaurador Dino Dini, que va saber valorar la importància de la unió del pensament científic amb l'acció pràctica-manual del restaurador. A partir d'aquest moment es configurarà la clara preferència de la scuola fiorentina, en l'elecció de materials inorgànics per a les intervencions sobre substrats de matrius minerals. El mètode Ammonio-Bario, és un tractament desulfatant amb efecte consolidant, que s'articula en dos fases en base a l'aplicació de dos reactius, amb l'objectiu principal de transformar el ió del sofre de la superfície disgregada en un compost cristalo-químicament comptatible amb la matriu carbonatada, i la recoesió de l'esmentat substrat mitjançant els compostos resultants del tractament. Amb un esforç encara més gran de la ciència aplicada a la restauració, les nanotecnologies irrompen en el camp de la restauració a partir del Segle XXI i contribueixen a satisfer l'eficàcia i compatibilitat de les operacions pre-consolidants; imprescindibles en situacions de forta disgregació del substrat pictòric. Les intervencions de consolidació preventiva (pre-consolidació), realitzades mitjançant tractament de nanopartícules; en fase propedèutica a la neteja de les superfícies murals; te un nexe d'unió evident amb el mètode de Ammonio-Bario, ja que complerta les intervencions preliminars necessàries per poder dur a terme amb èxit el referit mètode. L'Opificio delle Pietre Dure (OPD), institució ministerial gràcies a la qual he pogut aprendre les tècniques realitzades mitjançant aquestes metodologies, és referent principal de l'actual scuola fiorentina de la restauració, i es caracteritza per una clara preferència en l'ús de materials inorgànics en les intervencions que realitzen sobre substrats pictòrics en matriu carbonatada. / Yagüe Gómez-Reino, S. (2016). CONSOLIDACIÓN CON MATERIALES INORGÁNICOS EN RESTAURACIÓN DE PINTURA MURAL. LA VISIÓN DE LA "SCUOLA FIORENTINA" [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61776 / TESIS

[ES] El strappo es una técnica de arranque que permite extraer la superficie más externa de una pintura mural. Sus orígenes se remontan al siglo XVIII y a lo largo de la historia ha sido empleado de forma extensa como recurso conservativo en la intervención de nuestro patrimonio, aunque también ha sido muy cuestionado y acotado, por lo que la presente investigación muestra la vigencia de la técnica. Por otro lado, desde hace algunas décadas este sistema de arranque ha sido adoptado por diversos artistas como método de producción de obras de arte. La hipótesis de esta tesis doctoral plantea que el strappo es un sistema de arranque de pintura mural que ofrece posibilidades válidas y aplicables tanto en el ámbito de la conservación del patrimonio cultural como en el contexto del arte contemporáneo. La presente tesis reúne en una misma investigación los diversos usos que puede proporcionar esta técnica de arranque, en los dos ámbitos mencionados anteriormente. Esta idea surge de la necesidad de hallar soluciones técnicas a diversas problemáticas específicas, por un lado, sobre los procedimientos requeridos para llevar a cabo un strappo de pintura mural minimizando sus riesgos y, por otro lado, sobre los tratamientos y materiales más adecuados para intervenir una pintura mural arrancada. La investigación teórico-experimental que se desarrolla a lo largo de la tesis tiene como finalidad actualizar el protocolo de intervención a seguir para la realización del proceso que conlleva un arranque a strappo, adaptando la técnica tradicional a las necesidades de las obras investigadas, aportando con ello nuevos conocimientos sobre sistemas de consolidación de pinturas murales al seco. Las casuísticas de este tipo de pinturas son diversas, y van desde la sensibilidad al agua, hasta los problemas derivados de la falta de cohesión de la estructura pictórica. Cualquiera de los sistemas de arranque de pintura mural conlleva en sí mismo un riesgo, las operaciones de extracción son complejas y pueden acontecer múltiples circunstancias que derivan en problemáticas que deben intentar solventarse. Ante esta situación la tesis reivindica la necesidad de continuar investigando sobre este recurso conservativo, para intentar progresar y minimizar los riesgos y las dificultades de una técnica (el strappo) que sigue vigente en la actualidad y continúa realizándose cuando las circunstancias lo justifican como único recurso de salvaguarda. / [CA] El strappo és una tècnica d'arrancament que permet extraure la superfície més externa d'una pintura mural. Els seus orígens es remunten al segle XVIII i al llarg de la història ha sigut emprat de manera extensa com a recurs conservatiu en la intervenció del nostre patrimoni, encara que també ha sigut molt qüestionat i delimitat, per la qual cosa la present investigació mostra la vigència de la tècnica. D'altra banda, des de fa algunes dècades este sistema d'arrancament ha sigut adoptat per diversos artistes com a mètode de producció d'obres d'art. La hipòtesi d'esta tesi doctoral planteja que el strappo és un sistema d'arrancament de pintura mural que oferix possibilitats vàlides i aplicables tant en l'àmbit de la conservació del patrimoni cultural com en el context de l'art contemporani. La present tesi reunix en una mateixa investigació els diversos usos que pot proporcionar esta tècnica d'arrancament, en els dos àmbits esmentats anteriorment. Esta idea sorgix de la necessitat de trobar solucions tècniques a diverses problemàtiques específiques, d'una banda, sobre els procediments requerits per a dur a terme un strappo de pintura mural minimitzant els seus riscos i, d'altra banda, sobre els tractaments i materials més adequats per a intervindre una pintura mural arrancada. La investigació teòric-experimental que es desenvolupa al llarg de la tesi té com a finalitat actualitzar el protocol d'intervenció a seguir per a la realització del procés que comporta un arrancament a strappo, adaptant la tècnica tradicional a les necessitats de les obres investigades, aportant amb això nous coneixements sobre sistemes de consolidació de pintures murals al sec. Les casuístiques d'esta mena de pintures són diverses, i van des de la sensibilitat a l'aigua, fins als problemes derivats de la falta de cohesió de l'estructura pictòrica. Qualsevol dels sistemes d'arrancament de pintura mural comporta en si mateix un risc, les operacions d'extracció són complexes i poden esdevindre múltiples circumstàncies que deriven en problemàtiques que han d'intentar solucionar-se. Davant esta situació la tesi reivindica la necessitat de continuar investigant sobre este recurs conservatiu, per a intentar progressar i minimitzar els riscos i les dificultats d'una tècnica (el strappo) que continua vigent en l'actualitat i continua realitzant-se quan les circumstàncies ho justifiquen com a l'únic recurs de salvaguarda. / [EN] Strappo is a detachment technique for removing the outermost surface of a mural painting. Its origins date back to the 18th century and throughout history it has been used extensively as a conservation technique. Even though it is a popular intervention, strappo has also been highly questioned in the conservation field; therefore, this research tries to show the validity of the technique. On the other hand, for some decades the strappo system has been adopted by various artists as a method of producing works of art. The hypothesis of this doctoral thesis is that strappo is a system for detachment of wall paintings that offers valid and applicable possibilities both in the field of cultural heritage conservation and in the context of contemporary art production. This thesis brings together in the same research the different uses that this starting technique can provide, in the two areas mentioned above. This idea arises from the need to find technical solutions to various specific problems, on the one hand, on the procedures required to carry out a mural painting removal minimising its risks and, on the other hand, on the most suitable treatments and materials to intervene on a torn mural painting. The theoretical-experimental research carried out throughout the thesis aims to update the intervention procedure for carrying out a strappo start-up, adapting the traditional technique to the needs of the works investigated, thereby providing new knowledge on systems for consolidating dry mural paintings. The casuistry of this type of painting is diverse, ranging from sensitivity to water to problems derived from the lack of cohesion of the pictorial structure. Any of the detachment of wall paintings systems involves a risk in itself, the extraction operations are complex and multiple circumstances can occur that lead to problems that must be solved. In view of this situation, the thesis claims the need to continue researching this conservation resource, in order to try to progress and minimise the risks and difficulties of a technique (strappo) that is still in use today and continues to be carried out when circumstances justify it as the only safeguarding resource. / Hernández Altarejos, I. (2024). El arranque a strappo de pinturas murales. Estudio de la técnica como método de conservación y como recurso artístico [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/206466