La tesi prende in esame la figura di Giovanni Iacopo Dionisi (1734-1808), canonico della cattedrale di Verona e bibliotecario della Capitolare, noto come uno "degli uomini più benemeriti di questi studi danteschi, [...] nello scorcio del secolo passato, l’instauratore d’una critica nuova su le opere del poeta” (G. Carducci). Vengono per la prima volta analizzate a fondo, alla luce della critica dantesca successiva, gli otto "Aneddoti" e la "Preparazione istorica e critica alla nuova edizione di Dante Allighieri", opere ricche di spunti esegetici e notazioni testuali relativi alle opere dantesche. La tesi tratta anche dell'edizione bodoniana della "Commedia", pubblicata da Dionisi nel 1795, e delle polemiche di Dionisi con Baldassarre Lombardi, che nel 1791 aveva pubblicato un'edizione commentata del poema dantesco. Le risultanze dell’indagine dimostrano che il canonico veronese ha sciolto molti nodi testuali intricati, tanto che sono molte le lezioni proposte per la prima volta da Dionisi che si ritrovano anche nell’edizione Petrocchi della “Commedia” e Brambilla Ageno del “Convivio”, come risulta da una sinossi pubblicata in appendice. Nella stessa appendice vengono inoltre pubblicate sette lettere inedite di Dionisi a Bartolomeo Perazzini, parroco di Soave, anch’egli cultore di Dante, e stralci tratti da altre ventuno lettere fra i due, al fine di dimostrare quanto stretta fosse la collaborazione fra i due studiosi. / The thesis is about Giovanni Iacopo Dionisi (1734-1808), canon of Verona’s cathedral and librarian of the Biblioteca Capitolare, known as one “of the most well-deserving man of the Dante studies, […] at the end of the previous century, the beginner of a new criticism on the poet’s works” (G. Carducci). Dionisi’s books, i.e. the eight “Aneddoti”, the "Preparazione istorica e critica alla nuova edizione di Dante Allighieri" (full of exegetic and textual hints about Dante’s works), and his edition of Dante’s “Commedia” (published by Bodoni in 1795), are for the first time analysed with the point of view of modern Dante criticism. The controversy between Dionisi and Baldassarre Lombardi, editor of the “Commedia” in 1791, is taken in account as well. My thesis proves that Dionisi solved many difficult textual points in Dante’s works, so that many are the readings proposed by Dionisi you can find also in Petrocchi’s edition of the “Commedia” and in Brambilla Ageno’s edition of the “Convivio”, as is shown in a table in the thesis’ appendix, where the reader also finds seven unpublished Dionisi letters to Bartolomeo Perazzini, parish priest of Soave and fond of Dante, and twenty-one extracts from other letters between the two, that show how tight was the collaboration between the two scholars.

L’objectiu principal d’este treball ha estat demostrar la rellevància de l’element lúdic com aspecte fonamental de les festes de moros i cristians. Especialment per a l’aparició, evolució i expansió del model que hem definit com festa moderna. Un tipus concret de festa de moros i cristians que apareix durant la primera meitat del segle XIX a Alcoi, motivat per una sèrie de circumstàncies socioeconòmiques que la propicien, en especial la irrupció d’una nova classe social burgesa sorgida del creixement industrial basat en la producció tèxtil i paperera, que troba en les festes de moros i cristians un perfecte escenari per a la participació, a través de la creació de filaes, i de projecció social de la seua nova condició econòmica, mitjançant l’acte de l’entrada de moros i cristians. Un model que poden dir que s’inicia en l’any 1839, moment en que es reglamenta el sistema de participació en filaes i s’incorpora l’entrada a la seqüència festiva, i que s’estén ràpidament per vàries poblacions de l’entorn geogràfic d’Alcoi i del riu Vinalopó, on també eixa nova burgesia industrial, comercial vitivinícola en el cas del Vinalopó, irromp durant les darreres dècades del segle XIX. Unes poblacions, que amb Alcoi compartien des de feia temps la celebració d’una sèrie de festeigs com danses, naumàquies i desembarcaments festius, funcions i combats dramatitzats entre moros i cristians, mascarades, i alardos i funcions de soldadesca, realitzats també a molts altres llocs de la geografia mundial i espanyola que tanmateix no adoptaren el model modern de festa, i que són considerats com antecedents de la mateixa. Uns actes estos, i altres nous i específics de la festa moderna com les entrades, sobre el que s’articulava una seqüència festiva que si bé, en termes semàntics i cronològics, presentava un marcat sentit religiós (es feien en honor al sant patró en la seua data de celebració), i també en menor mesura, militar, en adoptar formes i estructures de l’organització militar de l’època, no podem situar-los (ambdós elements), almenys en allò referent als processos de consolidació i expansió de la moderna festa de moros i cristians, a la mateixa altura que l’element lúdic, motor inequívoc dels dits processos i únic element que de manera transversal trobem en cadascuna de les etapes evolutives dels festeigs antecedents i de la pròpia festa. Un element que és hui el responsable directe de l’aparició d’un variat conjunt d’activitats econòmiques, conegut amb el terme de negoci fester, sorgit per satisfer la demanda de participació en la festa, en especial, en les entrades i desfilades, actes sobre els que es dirigeix principalment la promoció turística i el propi interès, pel grau d’espectacularitat assolida, del turista festiu. Element lúdic, que sempre ha mostrat un clara intencionalitat transgressora, com ho demostra el fet que manera paral·lela a la seqüència festiva pròpia de la festa, articulada al voltant de les entrades, processó del sant patró, simulacres de batalla i ambaixades, hi haguera (hui cada vegada menys) una cara “b” del programa d’actes tipus per on desfilaven i “actuaven” les Mahomes, gegants de cartró pedra de fisiognomia desproporcionada sobre les que s’observa un clar exemple de l’actual dulcificació dels elements transgressors de la festa, els contrabans i ambaixades humorístiques, els espies, les cordes de presos o els cavallets. I que també s’observa en la pròpia la pròpia denominació de les filaes i comparses, poc o gens acord, especialment durant tot el segle XIX, amb el relat oficial de la festa manifestat en les ambaixades.