La tesi s'aproxima a l'obra de Livio Vacchini, des dels seus aspectes generals als més particulars, a través de tres dels seus projectes que defineixen les diferents tipologies d'edificació: la Casa Vacchini a Costa Tenero, la Palestra de Losone i la Ferriera de Locarno. L'arquitecte suís analitza i busca solucions als problemes històrics de l'arquitectura. Amb un llenguatge arquitectònic que està estretament vinculat a l'esperit de les grans obres de l’antiguitat; un llenguatge clar i explícit com l'ordre, la repetició, la proporció i el ritme de l'element estructural bàsic. El treball parteix de la base, que Vacchini reconeix en l'artificialitat de la peça arquitectònica tota la seva potència; on la força de la seva arquitectura, es troba en la frontera que separa l'interior de l'exterior. Aquest punt de tensió, és estructura, és detall i a través de la llum es fa evident. Tot queda integrat en el conjunt de la peça, on no es pot treure ni afegir res. El seu és un treball d’omissió, de renúncia. Vacchini s'abstrau de qualsevol suggerència o seducció i projecta edificis formats de pocs materials i/o elements constructius. S'han seguit les mateixes línies d'estudi pels tres projectes: per una banda, s'ha realitzat un anàlisis crític de l'obra (des del lloc fins als detalls constructius), a través de les normatives urbanístiques, el re-dibuix dels seus projectes, com també des del punt de vista del context històrico-social. Per l'altra, s'ha realizat una lectura retrospectiva d'algun dels seus projectes tan anteriors com posteriors; en el que un es dóna compte, que l’interès de l'arquitecte suís, no està tant en el resultat final, sinó en la seva manera de fer i d'experimentar sobre un mateix tema. Darrera d'aquest procés arquitectònic hi ha un fil conductor, el Ritu. És la pauta per entendre la seva arquitectura, l'evolució de les seves idees, i veure fins a quin punt ell era capaç de portar fins a l'extrem les seves idees, és el ritu sobre la seva propia obra. Cada projecte no deixa de ser una transformació d'un existent però amb una formulació més avançada. Per concloure, els tres projectes analitzats, encara que són molt diferents, parlen dels mateixos temes: una arquitectura que es proposa des del lloc, que entén el caràcter públic o privat d'aquest, que parla de la relació entre el pla de l'home i l'entorn on està, de l'estructura com una peça fonamental per formalitzar el projecte (l'essencialitat del mur i/o de l'arquitrau), de la vocació de ser un objecte autònom, i de ser una arquitectura de contrastos (monumentalitat i opacitat exterior, versus la domesticitat i permeabilitat dels seus espais interior). I com Vacchini, modifica totes aquestes característiques arquitectòniques, amb l'experiència i l'ajut de les noves tecnologies, per tal d’aconseguir tres projectes unitaris i diversos a la vegada. En definitiva, Vacchini segueix en tot el procés del projecte un resultat lògic, quasi matemàtic, d'una manera de pensar i de construir; des del concepte fins a l'obra finalitzada, on no té un altre objectiu que el de crear un espai per protegir l'home, sigui públic o privat. / La tesis aborda la obra de Livio Vacchini desde lo general a lo particular, a través de tres de sus proyectos, que definen las diferentes tipologías edificatorias: la Casa Vacchini a Costa Tenero, la Palestra de Losone y la Ferriera de Locarno. El arquitecto suizo, analiza y busca soluciones a problemas históricos de la arquitectura. Su lenguaje arquitectónico se vincula estrechamente al espíritu de las grandes obras de la antigüedad; un lenguaje claro y explicito como el orden, la repetición y el ritmo del elemento básico estructural. El trabajo parte de la base que Vacchini reconoce en la artificialidad de la obra arquitectónica, toda su potencia, y en el hecho que la fuerza de su arquitectura reside en la frontera que separa el interior y el exterior. Este punto de tensión es estructura, es detalle, y cómo a través de la luz, se hace evidente. Todo queda integrado en el conjunto de la pieza, no se le puede añadir o eliminar nada. El suyo, es un trabajo basado en la omisión, en la renuncia. Vacchini se abstrae de cualquier sugerencia o seducción y proyecta edificios formados, por unos pocos materiales y/o elementos constructivos. Se han seguido las mismas líneas de estudio para los tres proyectos: por un lado, el análisis crítico de la obra (desde el lugar, hasta la materialización en el detalle), a través de sus normativas urbanísticas, el re-dibujo de sus proyectos y su contexto histórico-cultural. Para finalizar, con una lectura retrospectiva de algunos de sus proyectos anteriores y posteriores; en la que se descubre, que el interés del arquitecto suizo, no reside tanto en el resultado final de la obra, sino en el modo de hacer y de experimentar sobre un mismo tema. Detrás de este proceso arquitectónico hay un hilo conductor, el rito. La pauta para entender la arquitectura de Vacchini, la evolución de sus ideas y ver hasta que punto es capaz de llevarlas hasta el extremo, es el rito sobre su propia obra. Cada proyecto es una transformación de uno ya existente, pero con una formulación más avanzada. Para concluir, los tres proyectos analizados, aun siendo muy distintos, hablan de los mismos temas: una arquitectura que se propone desde el lugar, que entiende el carácter público o privado del edificio, que habla de la relación del plano del hombre con el entorno, de la estructura como pieza fundamental para formalizar el proyecto (la esencialidad el muro y/o del arquitrabe), de la vocación de ser un objeto autónomo y de ser una arquitectura de contrastes (monumentalidad y opacidad exterior, versus domesticidad y permeabilidad de sus espacios interiores). Y cómo Vacchini modifica todas estas características arquitectónicas, con la experiencia y la ayuda de nuevas tecnologías, para conseguir tres proyectos unitarios y distintos a la vez. En definitiva, Vacchini sigue en todo el proceso del proyecto un resultado lógico, casi matemático, de un modo de pensar y de construir; desde el concepto hasta la obra acabada, sin otro objetivo que crear un espacio para proteger al hombre, sea público o privado. / The thesis approaches the work of Livio Vacchini from the general to the particular, through three of his projects, which define the different building types: the Vacchini house in Costa Tenero, the Gymnasium in Losone and the Ferriera in Locarno. The Swiss architect, analyzes and seeks solutions to historical problems of architecture. His architectural language is closely linked to the spirit of the great works of antiquity; a clear and explicit language like order, repetition and rhythm of the basic structural element. The work is based on Vacchini’s recognizition that in the artificiality of the architectural piece lies all its potential, on one side, and that the strength of his architecture is best reflected by the boundary between inside and outside, on the other. This point of tension is structure is detail and how through light, it makes evident. Everything is integrated into the whole piece, not being able to add or remove anything. His work is built on omission, on renouncement. Vacchini is abstracted from any suggestion or seduction and projects buildings made of few materials and/or construction elements. The same lines of study have been followed for all three projects being analyzed in this thesis: first, a critical analysis of the work (from the place to the transformation into detail) through its planning regulations, the re-design of his projects and their historical and cultural context. Finally, some of his previous and past projects are reviewed, finding out that the interest of the Swiss architect is more focused on the way of doing and experimenting with one same topic, rather than on the final result of the work itself. Behind this architectural process there is a guiding thread, the ritual. The guidelines to understand the architecture of Vacchini, are the evolution of his ideas and how far he goes to bring them to limit,; It is the ritual about his own work. Each project is the transformation of an existing one, but with a more advanced formulation. To conclude, the three projects analyzed, even being very different one to each other, all of them reflect the same topics: an architecture shaped by the location, that understands the public or private character of the building, that talks about the relationship between man and environment, about the structure as central to formalize the project (essentiality the wall and/or the architrave), and about the vocation of being an autonomous object and being an architecture of contrasts (monumentality and exterior opacity versus permeability and domesticity of their interior spaces). And how Vacchini, modifies all those architectural characteristics, with the experience and support of the new technologies to achieve three joint and different projects, at once. At the end, Vacchini follows throughout the project process a logical result, almost mathematical, of a way of thinking and building; from concept to work completion, he shows no other purpose but the creation of a space, either public or private, to protect man.

L'emprenedoria tecnològica té una influència destacada sobre la societat per la seva relació amb la generació de riquesa i ocupació, encara que no exempta de dificultats per als individus emprenedors. La investigació es centra en la relació dels emprenedors i les oportunitats d'emprenedoria tecnològica, explorant una de les etapes més rellevants del procés emprenedor: la identificació de les oportunitats. En aquesta línia, diversos autors han mostrat que el coneixement a priori, allò que coneix sobre les coses, propi de la seva història personal i social, i que li permet guiar-se en les seves accions, és un dels factors més significatius. Tot i que les teories existents plantegen una certa uniformitat en la relació entre el coneixement a priori i la identificació de les oportunitats d'emprenedoria, la literatura mostra una varietat de casos empírics on aquesta relació dista de ser lineal, permanent o homogènia. En absència d'un marc teòric complet, la present investigació adopta un caràcter exploratori, centrada en l'estudi de la identificació de les oportunitats d'emprenedoria i la influència mostrada pel coneixement a priori i els seus components. Per a això, s'ha realitzat un estudi amb una mostra d'individus immersos en iniciatives d'emprenedoria de base tecnològica, a través d'una aproximació metodològica qualitativa, la Teoria Fonamentada, i amb l'objectiu d'obtenir un conjunt de proposicions que proporcionin una explicació sobre la relació entre el coneixement a priori i la diversitat en la identificació d'oportunitats. Utilitzant la teoria cognitiva de l'individu, i una interpretació àmplia de la perspectiva del capital humà i social, la investigació identifica quatre noves categories de coneixement a priori: el coneixement a priori de negoci, i el coneixement a priori d'emprenedoria, ambdues amb una component de capital humà, i capital social. També mostra que la seva rellevància és específica, i alhora complementària, en funció del context d'emprenedoria. Els resultats permeten proposar consideracions tant en l'àmbit teòric, plantejant una nova tipologia del coneixement a priori amb influències específiques i complementàries en la identificació; com en el pràctic, sobre la idoneïtat de formació específica per emprendre, en funció del context en el qual desenvolupar aquest emprenedoria. / El emprendimiento tecnológico tiene una influencia destacada en la sociedad por su relación con la generación de riqueza y empleo, aunque no exenta de dificultades para los emprendedores. La investigación se centra en la relación de los emprendedores y las oportunidades de emprendimiento tecnológico, explorando una de las etapas más relevantes del proceso emprendedor: la identificación de las oportunidades. En esta línea, diversos autores han mostrado que el conocimiento a priori del individuo, aquello que conoce acerca de las cosas, propio de su historia personal y social, y que le permite guiarse en sus acciones, es uno de los factores más significativos. Aunque las teorías existentes plantean una cierta uniformidad en la relación entre el conocimiento a priori y la identificación de las oportunidades de emprendimiento, la literatura muestra una variedad de casos empíricos donde esa relación dista de ser lineal, permanente u homogénea. En ausencia de un marco teórico completo, la presente investigación adopta un carácter exploratorio, centrada en el estudio de la identificación de las oportunidades de emprendimiento y la influencia mostrada por el conocimiento a priori y sus componentes. Para ello, se ha realizado un estudio con una muestra de individuos inmersos en iniciativas de emprendimiento de base tecnológica, a través de una aproximación metodológica cualitativa, la Teoría Fundamentada, y con el objetivo de obtener un conjunto de proposiciones que proporcionen una explicación sobre la relación entre el conocimiento a priori y la diversidad en la identificación de oportunidades. Usando la teoría cognitiva del individuo, y una interpretación amplia de la perspectiva del capital humano y social, la investigación identifica cuatro nuevas categorías de conocimiento a priori: el conocimiento a priori de negocio, y el conocimiento a priori de emprendimiento, ambas con una componente de capital humano, y capital social. También muestra que su relevancia es específica, y a la vez complementaria, en función del contexto de emprendimiento. Los resultados plantean una tipología de conocimiento a priori basada en diversas componentes, con influencias específicas y complementarias en la identificación de oportunidades; y permiten consideraciones en el ámbito práctico, sobre la idoneidad de formación específica para emprender, en función del contexto en el cual desarrollar ese emprendimiento. / The technology-based entrepreneurship shows a significant influence on society through the generation of wealth and employment, though not without difficulties for entrepreneurs. This study is focused on the relationship between technology-based opportunities and entrepreneurs, exploring one of the most significant stages in the entrepreneurial process: the opportunity identification. The research literature proves that prior knowledge, the knowledge that an individual owns about things, which is a result of his own personal and social history and guides his actions, is one of the most significant factors to study in entrepreneurship. The existing theories suggest uniformity in the relationship between prior knowledge and entrepreneurial opportunity identification, though the literature shows significant examples where this relationship is far from being linear, continuous or homogeneous. In the absence of a comprehensive theoretical framework, this study addresses an exploratory research above the entrepreneurial opportunity identification and its relationship with the prior knowledge that an individual owns. To this end, a study has been conducted with a sample of individuals working on technology-based entrepreneurial initiatives, with a qualitative methodology approach, the Grounded Theory, in order to obtain a set of proposals that provide an explanation to the relationship between a priori knowledge and diversity in identifying opportunities. In this research, we use established cognitive theories and, a broad interpretation of human and social capital theories, which allows us to identify four prior knowledge categories: prior knowledge of business, and prior knowledge of entrepreneurship, both with a human and social capital component. This research also shows that the relevance of categories and their components is so specific, yet complementary, depending on the context of entrepreneurship. Our results suggest a specific typology of components in prior knowledge, with relevant and complementary influences on opportunity identification; on the practitioner side, several considerations are proposed according to the suitability to undertake a specific entrepreneurial training, depending of the nature of the entrepreneurial context.

Durant les darreres set dècades la creativitat ha atret un interès creixent. Investigadors científics de diversos camps acadèmics, així com gerents d'empreses, professionals de la creativitat i educadors, estan interessats en el tema de la creativitat humana i els factors que l'estimulen o la inhibeixen. Aquest interès es basa en la creença que la creativitat és un motor de la innovació, un factor clau en el desenvolupament futur de la humanitat. Així mateix, hi ha la creença que si som capaços de comprendre els factors subjacents que augmenten la creativitat humana podem dissenyar programes de capacitació per ajudar els empleats d'avui i a les generacions futures, a assolir el seu ple potencial creatiu per al benefici de tota la humanitat. El propòsit d'aquest treball consisteix en examinar l'efecte que la formació té sobre el rendiment creatiu. La capacitació ha estat indicada per la investigació en creativitat de tenir el potencial de millorar les habilitats creatives. Com a resultat, al llarg del temps s'han dissenyat molts programes de formació que tenen el propòsit de capacitar i millorar les habilitats creatives (Sawyer, 2006). No obstant això, l'evidència empírica sobre l'eficàcia d'aquests programes està limitada a alguns d'aquests programes. En lloc de centrar-se en l'eficàcia d'algun programa específic aquesta tesi doctoral es proposa avaluar la mesura en que el format del programa de formació (el mètode d'ensenyament) pot tenir en el rendiment creatiu dels grups que han rebut formació creativa. D'aquesta manera l'investigadora desitja saber si la forma en què la creativitat s'ensenya als alumnes afecta el rendiment creatiu post-entrenament. Específicament aquest estudi examina l'efecte de dos d'aquests formats, és a dir, la formació de l'aprenentatge basat en l'experiència comparat amb els enfocaments més tradicionals (tipus seminari). A més, l'estudi també analitza els efectes que el tipus de problema (problema real o fictici) pot tenir en el rendiment creatiu. Cent nou grups d'empleats de quaranta-cinc empreses espanyoles (981 participants en total) van participar en diferents experiències de formació dutes a terme per determinar si i com els factors abans esmentats (tipus de formació i el realisme del problema) afecten al rendiment creatiu. El rendiment creatiu dels grups es va mesurar mitjançant l'ús de tres mesures: la fluïdesa, l'originalitat i el grau d'elaboració de les idees produïdes per cada grup. Per al tractament estadístic de les dades es van utilitzar tècniques com l'anàlisi de variància (ANOVA) i la prova t de Student. Els resultats estadístics revelen un efecte positiu de la formació en el rendiment creatiu indicant també que l'entrenament basat en l'experiència és més adequat per a l'entrenament de la creativitat. A més els resultats empírics revelen també que treballar amb problemes reals en oposició a problemes ficticis, millora el rendiment creatiu. Aquest estudi té una doble contribució per al camp d'investigació en creativitat. En primer lloc, proporciona evidència empírica addicional pel que fa als factors que condicionen l'eficàcia de la formació en creativitat. El mètode formatiu i el realisme del problema són dos factors amb potencial de condicionar l'eficàcia de la formació en creativitat. Aquests dos factors han estat poc examinats pels estudis previs. Els resultats empírics d'aquest estudi indiquen l'existència d'una relació entre el format concret del programa de capacitació i el rendiment de la ideació després de rebre aquesta formació. En concret, els resultats del procés d'ideació es veuen reforçats per la prestació de formació a través d'aprenentatge basat en l'experiència. Els grups que van rebre aquest tipus de formació van generar més de dues vegades tantes idees que els grups que no van rebre entrenament (9.07 vs 4.34) i gairebé tres vegades més idees que els grups que van rebre la formació de tipus tradicional (9.07 vs 3.67). En comparació amb les idees generades pels grups que van rebre formació tradicional, les idees generades pels grups d'aprenentatge basat en l'experiència van mostrar nivells superiors d'originalitat i elaboració. A més, també s'estableix una relació entre el realisme del problema i la ideació post-entrenament. Els grups que van treballar per generar solucions a problemes reals i van rebre formació a través de l'aprenentatge basat en l'experiència van generar idees amb un grau d'elaboració superior comparats amb els grups entrenats a través d'un enfocament tradicional (3.47 vs 3.39) i comparats amb els grups que no van rebre cap tipus de formació en creativitat (3,74 vs 3,47). A més els grups d'aprenentatge basat en l'experiència van produir més idees i van obtenir una qualificació més alta en la dimensió originalitat que els grups que van rebre formació tipus seminari (3,98 vs 3,78). Una contribució menys directa, és que l'estudi també proporciona evidència sobre la relació entre la formació en creativitat i el rendiment creatiu. En concret, els resultats empírics estableixen una relació positiva entre la formació i el rendiment creatiu. Els grups que van rebre formació van produir més idees i també van mostrar resultats superiors en termes d'originalitat i elaboració, en comparació amb els grups no entrenats. Mitjançant l'estudi de la producció creativa post-formació dels grups que van rebre capacitació en diferents formats i han treballat en diferents tipus de tasques, l'estudi proporciona evidència sobre l'eficàcia de la formació, valuosa no només per al món acadèmic, sinó també pels professionals en la seva recerca de desenvolupament de la majoria dels programes de formació de creativitat efectiva. / La creatividad ha atraído un creciente interés en las últimas siete décadas. Investigadores científicos de diversos campos académicos, así como gerentes de empresas, profesionales de la creatividad y educadores, están interesados en el tema de la creatividad humana y los factores que la estimulan o la inhiben. Dicho interés se basa en la creencia que la creatividad es un motor de la innovación, un factor clave en el desarrollo futuro de la humanidad. Asimismo, existe la creencia que si somos capaces de comprender los factores subyacentes que aumentan la creatividad humana podemos diseñar programas de capacitación para ayudar a los empleados de hoy y a las generaciones futuras, a alcanzar su pleno potencial creativo para el beneficio de toda la humanidad. El propósito de este trabajo consiste en examinar el efecto que la formación tiene sobre el rendimiento creativo. La capacitación ha sido indicada por la investigación en creatividad para tener el potencial de mejorar las habilidades creativas. Como resultado, a lo largo del tiempo se han diseñado muchos programas de formación que tienen el propósito de capacitar y mejorar las habilidades creativas (Sawyer, 2006). Sin embargo, la evidencia empírica sobre la eficacia de dichos programas está limitada a algunos de esos programas. En vez de centrarse en la eficacia de algún programa específico esta tesis doctoral se propone evaluar la medida en que el formato del programa de formación (el método de enseñanza) puede tener en el rendimiento creativo de los grupos que han recibido formación creativa. De esta manera la investigadora desea saber si la forma en que la creatividad se enseña a los alumnos afecta el rendimiento creativo post-entrenamiento. Específicamente este estudio examina el efecto de dos de estos formatos es decir, la formación del aprendizaje basado en la experiencia comparado con los enfoques más tradicionales (tipo seminario). Además, el estudio también analiza los efectos que el tipo de problema (problema real o ficticio) puede tener en el rendimiento creativo. Ciento nueve grupos de empleados de cuarenta y cinco empresas españolas (981 participantes en total) participaron en diferentes experiencias de formación llevadas a cabo para determinar si y cómo los factores antes mencionados (tipo de formación y el realismo del problema) afectan en el rendimiento creativo. El rendimiento creativo de los grupos se midió mediante el uso de tres medidas: la fluidez, la originalidad y el grado de elaboración de las ideas producidas por cada grupo. Para el tratamiento estadístico de los datos se utilizaron técnicas como el análisis de varianza (ANOVA) y la prueba t de Student. Los resultados estadísticos revelan un efecto positivo de la formación en el rendimiento creativo indicando también que el entrenamiento basado en la experiencia es más adecuado para el entrenamiento de la creatividad. Además los resultados empíricos revelan también que trabajar con problemas reales en oposición a problemas ficticios, mejora el rendimiento creativo. Este estudio tiene una doble contribución para el campo de investigación en creatividad. En primer lugar, proporciona evidencia empírica adicional con respecto a los factores que condicionan la eficacia de la formación en creatividad. El método formativo y el realismo del problema son dos factores con potencial de condicionar la eficacia de la formación en creatividad. Estos dos factores han sido poco examinados por los estudios previos. Los resultados empíricos de este estudio indican la existencia de una relación entre el formato concreto del programa de capacitación y el rendimiento de la ideación tras recibir dicha formación. En concreto, los resultados del proceso de ideación se ven reforzados por la prestación de formación a través de aprendizaje basado en la experiencia. Los grupos que recibieron este tipo de formación generaron más de dos veces tantas ideas que los grupos que no recibieron entrenamiento (9.07 vs 4.34) y casi tres veces más ideas que los grupos que recibieron la formación de tipo tradicional (9.07 vs 3.67). En comparación con las ideas generadas por los grupos que recibieron formación tradicional, las ideas generadas por los grupos de aprendizaje basado en la experiencia mostraron niveles superiores de originalidad y elaboración. Además, también se establece una relación entre el realismo del problema y la ideación post-entrenamiento. Los grupos que trabajaron para generar soluciones en problemas reales y recibieron formación a través del aprendizaje basado en la experiencia generaron ideas con un grado de elaboración superior comparados con los grupos entrenados a través de un enfoque tradicional (3.47 vs 3.39) y comparados con los grupos que no recibieron ningún tipo de formación en creatividad (3,74 vs 3,47). Además los grupos de aprendizaje basado en la experiencia produjeron más ideas y obtuvieron una calificación más alta en la dimensión originalidad que los grupos que recibieron formación tipo seminario (3,98 vs 3,78). Una contribución menos directa, es que el estudio también proporciona evidencia sobre la relación entre la formación en creatividad y el rendimiento creativo. En concreto, los resultados empíricos establecen una relación positiva entre la formación y el rendimiento creativo. Los grupos que recibieron formación produjeron más ideas y también mostraron resultados superiores en términos de originalidad y elaboración, en comparación con los grupos no entrenados. Mediante el estudio de la producción creativa post-formación de los grupos que recibieron capacitación en diferentes formatos y han trabajado en diferentes tipos de tareas, el estudio proporciona evidencia sobre la eficacia de la formación, valiosa no sólo para el mundo académico, sino también a los profesionales en su búsqueda de desarrollo de la mayoría de los programas de formación de creatividad efectiva. / Creativity has attracted increasing interest over the past seven decades. Scientific researchers from numerous academic fields as well as business managers, creativity practitioners and educators, are all interested in the subject of human creativity, its stimulators and inhibitors. Such interest is based on the belief that creativity is a motor of innovation, a key factor in future development of humanity. It is thus also believed that if we are able to understand the underlying factors that enhance human creativity we can design training programs to help employees and future generations to reach their full creative potential to the benefit of the entire humanity. The purpose of this dissertation is to examine the effect of training on creative performance. Training has been long indicated to have the potential of enhancing creative abilities. As result many creativity training programs have been developed by organizations and educational institutions alike (Sawyer, 2006). Yet, the empirical evidence regarding the effectiveness of creativity training programs is limited to few such programs. Rather than being focused on the effectiveness of specific training programs this dissertation is centered on the effect that the delivery format may have on the creative performance of groups that have received creative training. This way the researcher seeks to ascertain whether the way in which creativity is taught to trainees affects post-training creative performance. Specifically this study examines the effect of two such formats namely lecture-based training versus an experiential-learning approach. In addition, the study also examines the effects that the type of problem (real-life versus fictitious) may have on creative performance. One hundred and nine groups of employees of forty five Spanish companies (981 participants overall) participated in different training experiences conducted to ascertain if and how the aforementioned factors (type of training and problem realism) affect creative performance. Each group was submitted to a specific training experience and group creative performance was measured by using three measures: fluency, originality, and elaboration of ideas produced. Statistical analysis of performance differences between each training experience and each measure was conducted using Student’s t-test and analysis of variance (ANOVA). Results of the data analysis reveal a positive effect of training on creative performance and also showed that training based on experience is better suited for creativity training. In addition the empirical results also reveal that working on real-life problems as opposed to fictitious ones, enhances creative performance. The contribution made by this study to the field of creativity research is twofold. First it provides additional empirical evidence regarding the factors conditioning the effectiveness of creativity training. Specifically, the empirical application looks at training delivery method and task realism. These factors have been under examined by previous creativity research literature. The empirical findings of this study indicate the existence of a relationship between training delivery method and post-training ideation performance. Specifically, ideation performance is enhanced by training delivery based on experiential learning. The groups that received this type of training generate more than twice as many ideas as the groups that received no training (9.07 vs. 4.34) and almost three times more ideas than the groups that received lecture-based training (9.07 vs. 3.67). In comparison to the ideas generated by the groups that received lecture-based training, the ideas generated by experiential learning groups received superior rating scores for originality and elaboration. In addition, a relationship was also established between problem realism and post-training ideation. The groups that worked on solving real problems and were trained through experiential learning rated higher on the degree of elaboration of the ideas generated than both lecture-based trained groups (3.47 vs. 3.39) and untrained groups (3.74 vs. 3.47). Experiential learning groups also produced more ideas and were rated higher on the originality dimension than lecture-based training groups (3.98 vs. 3.78). Another, less direct contribution, is that the study also provides evidence regarding the relationship between creativity training and creative performance. Specifically, the empirical findings establish a positive relationship between training and creative performance. Trained groups, produced more ideas and also show superior results in terms of originality and elaboration as compared to untrained groups. By examining the post-training creative output of groups that received training in different formats and have worked on different types of tasks, the study provides evidence regarding the effectiveness of training, valuable not only to academia but also to practitioners in their quest of developing the most effective creativity training programs.