El genere "Artemisia" L., pertanyent a la família "Asteraceae" Dumortier o "Compositae" Giseke, subfamilia "Asteroideae", tribu "Anthemideae" Cass., subtribu "Chrysanthemineae" Less., és constituït per un nombre d'espècies proper a 300, variable segons els autors, àmpliament repartides per l'hemisferi nord, sobretot a Europa, Àsia, Africà del Nord i Amèrica del Nord i Central, bé que algunes són presents a l'hemisferi sud, per exemple a Xile i en alguns punts del sud del continent africà.Els principals tractadistes acorden al gènere origen eurasiàtic a causa de la major riquesa i diversificació d'espècies existent en aquesta zona. Concretament, el centre primari de diferenciació podria ser l'Àsia central soviètica. KRASHENINNIKOV (1946) estableix 6 centres eurasiàtics d'especiació per al gènere: xino-nipó, angaria, beringià, asiàtic central, asiàtic mitjà i europeo-mediterrani.Es lògic de suposar que les espècies del gènere atenyeren el continent americà des d'Àsia a través de l'estret de Bering; "A. frígida" Willd. i "A. dracunculus" L. es troben naturalment en les dues àrees i foren, doncs, probablement, l'origen de l'expansió americana del grup (MCARTHUR, 1979). Tot amb tot, BEETLE (1979) postula per al gènere origen nord-americà. En el conjunt de la conca mediterrània, el nombre d'espècies d' "Artemisia" decreix de nord a sud i d'oest a est (OUYAHYA, 1980).A la Península Ibèrica, situada a l'extrem oest d'aquesta conca, troben llur límit meridional o occidental alguns taxons (els grups d' "A. chamaemelifolia" i "A. caerulescens",posem per cas) i llur límit nord d'altres (els d'afinitat ibero-nor.d'africana, com el grup d'A. "herba-alba"). I s'hi mantenen interessants endemismes com "A. barrelieri", "A. hispànica" i "A. granatensis".Diverses espècies del gènere tenen aplicació com a estabilitzadores de sòls (MCARTHUR, 1979) i com a fre a processos de desertització (LE HOUËROU, 1979). D'altra banda, tenen gran significació en agroecosistemes des del punt de vista pastoral, sobretot a Amèrica del Nord. (MCARTHUR., 1979) i a l'Africà del Nord (OUYAHYA, 1980). Són d'interès en la fabricació de diversos licors (vermut, absenta) i com a espècies condimentarles (estragó).En el camp medicinal, en podem destacar dos aspectes: per una part, algunes espècies són productores d'al.lèrgies i d'altres generen diverses intoxicacions; i d'altra banda, moltes d'elles tenen compostos amb poderoses accions farmacològiques. Entre aquestes darreres, esmentem la clàssica droga vermífuga coneguda com a santònic, "semen contra" o "semen contra vermes", constituïda pels capítols d' "A. cina" Berg., "A. santonicum" L. i altres espècies orientals relacionades, els principis actius de la qual són lactones sesquiterpèniques. En terres ibèriques, "A. herba-alba" és emprada popularment amb les mateixes finalitats antihelmíntiques.Des del punt de vista d'aplicació i pensant en el nostre àmbit geogràfic, els tres aspectes esmentats tenen interès, tal com es desprèn dels usos populars de les plantes: Diverses espècies, sobretot "A. vulgaris" i "A. absinthium," són utilitzades en l'elaboració de begudes espirituoses. D'altres, bàsicament "A. herba-alba", dominen vastes extensions de territori i són consumides per bestiar divers; podrien ser, doncs, racionalment destinades a pastures.I, finalment, algunes tenen virtuts medicinals. Són, principalment, "A. herba-alba", "A. caerulescens", "A. barrelieri", "A. hispànica", "A. absinthium", "A. arborescens" i "A. granatensis". Material ibèric d'algunes d'aquestes entitats ha estat objecte d'estudis fitoquímics (GONZALEZ & al, 1974; VILLAR & al., 1983) que poden ser la base per a una explotació d'algunes d'elles amb finalitats farmacològiques.L'interès pastoral, alimentari i terapèutic, la situació de la Península Ibèrica i les Illes Balears amb alguns grups crítics o conflictius i el fet que, en el nostre àmbit geogràfic, la darrera monografia del gènere datés dels temps de Moritz Willkomm (1821-1895) ens han menat a intentar dur a terme la revisió de les "Artemisia" ibèricobaleàriques, que comencem per les seccions "Artemisia" i "Seriphidium", des del punt de vista biosistemàtic, sense negligir els mètodes i els criteris de la taxonomia clàssica, però incorporant, a més, noves tècniques que permetin una visió més fina i aprofundida dels problemes.No volem creure que amb el nostre treball hagi quedat completament resolta tota la casuística que afecta els grups estudiats; esperem, això sí, que el que hem fet pugui constituir una aportació sòlida i actualitzada per a continuar avançant en la recerca sobre aquest interessant grup de plantes.