La prueba electrofisiólogica del reflejo palpebral y la evaluación de los potenciales musculares inducidos mediante estimulación eléctrica del nervio facial se estudiaron en 21 caballos adultos de varias razas y en 15 perros adultos de raza Beagle. Todos los animales del estudio fueron sedados para las pruebas, utilizando detomidina en los caballos y medetomidina en los perros. La prueba del reflejo palpebral se realizó antes y después de bloquear el nervio supraorbitario izquierdo y el nervio auriculopalpebral (caballos) o facial (perros) derecho. Ambos bloqueos nerviosos se realizaron mediante inyecciones de lidocaína aplicadas sobre los mismos nervios.La estimulación eléctrica unilateral del nervio supraorbitario indujo la aparición de 2 (perros) y 3 (caballos) potenciales musculares reflejos evocados ipsilaterales , y de un potencial muscular reflejo contralateral en los músculos orbiculares del ojo. Siguiendo la nomenclatura utilizada en neurofisiología humana, los potenciales musculares ipsilaterales se denominaron R1, R2 y R3. El potencial muscular contralateral se denominó Rc.La estimulación eléctrica unilateral del nervio facial indujo la aparición de dos potenciales en el músculo orbicular del ojo ipsilateral a la estimulación. En todos los animales se observó un primer potencial muscular evocado directo (D), seguido de una respuesta refleja facio-facial (RF).El bloqueo anestésico del nervio supraorbitario izquierdo causó ausencia bilateral de respuestas al estimular el mismo nervio, y la aparición de respuestas normales al estimular el nervio supraorbitario contralateral. El bloqueo anestésico del nervio facial derecho provocó ausencia de respuestas en el músculo orbicular del ojo derecho, cualquiera que fuera el lado de estimulación.Los resultados de nuestro estudio demuestran que el test del reflejo palpebral puede ser inducido eléctricamente y estudiado electromiográficamente en perros y en caballos. El estudio aporta valores de referencia para los componentes electromiográficos del reflejo palpebral, así como para los potenciales musculares evocados mediante estimulación directa del nervio facial en perros y en caballos. La utilidad potencial de la prueba del reflejo palpebral en el diagnóstico de lesiones periféricas de los nervios trigémino y facial en estas especies queda demostrada por los resultados del estudio en animales con bloqueos anestésicos de estos nervios. / Electrophysiologic assessment of the blink reflex and the muscle potentials evoked by stimulation of the facial nerve were performed in 21 adult horses and 15 adult Beagle dogs sedated with detomidine hydrochloride (horses) and medetomidine hydrochloride (dogs). The tests were performed before and after left supraorbital (trigeminal) and right auriculopalpebral (horses) or facial (dogs) nerve blocks, achieved with lidocaine injections over the afore-mentioned nerves.Unilateral electrical stimulation of the supraorbital nerve elicited 2 (dogs) and 3 (horses) ipsilateral reflex-evoked muscle potentials and a contralateral reflex muscle potential in the obicularis oculi muscles. The ipsilateral reflex-evoked muscle potentials were named R1, R2 and R3, following the human nomenclature. The contralateral potential was named Rc. Unilateral electrical stimulation of the facial nerve elicited 2 muscle potentials, a direct compound motor unit action potential (D) and a reflex facio-facial response (RF) in the ipsilateral orbicularis oculi muscle in all animals.Anesthetic block of the left suprorbital nerve resulted in bilateral lack of responses upon left supraorbital nerve stimulation, and normal bilateral responses upon right supraorbital nerve stimulation. Right facial nerve anesthetic block produced lack of responses in the right orbicularis oculi muscle regardless the side of supraorbital stimulation.Results of this study demonstrate that the blink reflex can be electrically elicited and electromyographically assessed in dogs and horses. Reference values for the electromyographic components of the blink reflex and for the muscle potentials evoked by direct facial nerve stimulation in dogs and horses are provided. The potential usefulness of the electrically elicited blink reflex test in the diagnosis of peripheral facial and trigeminal nerve dysfunction in dogs and horses has been demonstrated.

Conjuntament amb Dept. Microbiologia (Fac. Biologia) / The discovery of new biotechnological applications of hydroxy fatty acids such as the oxylipins, has provided the basisto explore new mechanisms of oxylipin biosynthesis in prokaryotes, as no evidence on the occurrence of oxylipin production in bacteria existed for a long time. In 2010, a diol synthase activity was biochemically characterized in Pseudomonas aeruginosa 42A2, an environmental strain isolated from oily-waste water, which enables accumulation oxylipins in the extracellular medium. This rare diol synthase activity has been described for the first time in bacteria, generating oxylipins with interesting properties by oxygenation of monounsaturated fatty acids, preferentially oleic acid. The catalytic mechanism proceeds through the dioxygenation of oleic acid to release (10S)-hydroperoxy-(8E)- octadecenoic acid (10S-HPOME), which is reduced to (10S)-hydroxy-(8E)- octadecenoic acid (10S-HOME) through a secondary non-enzymatic reaction, followed by conversion of the hydroperoxide intermediate into (75,10S)-dihydroxy¬(8E)-octadecenoic acid (7,10-DiHOME).However, the genes involved in oxylipin biosynthesis and transport to the extracellular medium, and the biological relevance of these metabolites in this bacterium remained unknown. The current work reports the first outer membrane transporter of oxylipins in P. aeruginosa, the ExFadLO, and identifies the operon structure of the genes coding for two previously uncharacterized enzymes involved in oleate-diol synthase activity, acting sequentially as oleic acid dioxygenase (10S-DOX) and hydroperoxide isomerase or diol synthase (7,10-DS) activities. These proteins belong to a new subfamily of bacterial enzymes, designated as FadCCPs, only found among P. aeruginosa species. Insights into this unique oleate-diol synthase metabolic route evolutionary pathway, and the possible biological relevance of oxylipin biosynthesis and metabolism in P. aeruginosa are discussed. Moreover, a biotechnological approach to P. aeruginosa oleate-diol synthase activity for oxylipin production is proposed. / Estudio global de la actividad oleato diol sintasa en Pseudomonas aeruginosa El descubrimiento de nuevas aplicaciones biotecnológicas de ácidos grasos hidroxilados tales como las oxilipinas, ha proporcionado las bases para explorar nuevos mecanismos de biosíntesis de oxilipinas en procariotas, ya que durante mucho tiempo no hubo evidencias sobre la producción de oxilipinas en bacterias. En 2010, se caracterizó bioquímicamente la actividad diolsintasa en Pseudomonas aeruginosa 42A2, una cepa del medio ambiente aisladaen aguas contaminadas con residuos oleaginosos, capaz de acumular oxilipinas en el medio extracelular. Esta actividad diol sintasa ha sido descrita por primera vez en bacterias, posibilitando la obtención de oxilipinas con propiedades interesantes mediante la oxigenación de ácidos grasos monoinsaturados, preferentemente el ácido oleico. El mecanismo catalítico descrito tiene lugar a través de la dioxigenación de ácido oleico para liberar ácido (105)-hidroperoxi-(8E)-octadecenoico (105-HPOME), que se reduce al ácido (105)-hidroxi-(8E)-octadecenoico (105-HOME) a través de una reacción secundaria no enzimática, seguido por la conversión del intermediario hidroperóxido a ácido (75,105)-dihidroxi-(8E)-octadecenoico (7,10-DiHOME). Sin embargo, los genes implicados en la biosíntesis de oxilipinas y su transporte al medio extracelular, así como la relevancia biológica de estos metabolitos en esta bacteria eran desconocidos. El presente trabajo describe el primer transportador de membrana externa de oxilipinas en P. aeruginosa, la proteína ExFadLO, e identifica el operón cuyos genes codifican dos enzimas no caracterizadas hasta el momento, que participan en la actividad oleato diol sintasa actuando de forma secuencial mediante las actividades dioxigenasa del ácido oleico (105-DOX) e hidroperóxido isomerasa o diol sintasa (7,10-DS). Estas proteínas pertenecen a una nueva subfamilia de enzimas bacterianas, designadas como FadCCPs, distribuidas únicamente entre las especies de P. aeruginosa. Además, se discuten nuevos aspectos en torno a la vía evolutiva de la ruta metabólica oleato diol sintasa,y la posible relevancia biológica de la biosíntesis de oxilipinas y su metabolismo en P. aeruginosa. Por último, se propone una aproximación biotecnológica de la actividad oleato diol sintasa de P. aeruginosa para la producción de oxilipinas. / L'activitat oleat diol sintasa va ser caracteritzada bioquímicament en Pseudomonas aeruginosa 42A2, una soque del medi ambient aïllat en aigües contaminades amb residus oleaginosos, capaç d'acumular oxilipines derivades de l'àcid oleic com els àcids (10S)-hidroperoxi-(8E)-octadecenoic (10S-HPOME), (10S)-hidroxi-(8E)- octadecenoic (10S-HOME) i (7S,10S)-dihidroxi-(8E)-octadecenoic (7,10-DiHOME) en el mediextracel·lular. Aquest treball descriu el primer transportador de membrana externa de oxilipines en P. aeruginosa, la proteïna ExFadLO, i identifica l'operó del qual gens codifiquen dos enzims no caracteritzades fins al moment, que participen en l'activitat oleat diol sintasa, actuant de forma seqüencial mitjançant les activitats dioxigenasa de l'àcid oleic (10S-DOX) i hidroperòxid isomerasa o diol sintasa (7,10-DS). Aquestes proteïnes pertanyen a una nova subfamília d'enzims bacterians, designades com FadCCPs, distribuïdes únicament entre les espècies de P. aeruginosa. A més, es discuteixen nous aspectes al voltant de la via evolutiva de la ruta metabòlica oleat diol sintasa i la possible rellevància biològica de la biosíntesi de oxilipinas i el seu metabolisme en P. aeruginosa. Finalment, es proposa una aproximació biotecnològica de l'activitat oleat diol sintasa de P. aeruginosa per a la producció de oxilipines.

La coagulació intravascular disseminada (CID) és una complicació freqüent en cavalls amb problemes gastrointestinals (GI) greus que ha estat associada amb un mal pronòstic. La CID té com a conseqüència el dipòsit microvascular de fibrina que pot acabar causant disfunció multiorgànica . Estudis experimentals recents han demostrat que la detecció i tractament precoç de les coagulopaties subclíniques permet reduir la morbiditat i mortalitat associades amb la CID. La concentració plasmàtica de dímer-D es considera la prova més sensible per diagnosticar pacients amb malaltia tromboembòlica i CID en medicina humana, i també ha demostrat ser un bon predictor de mortalitat. En medicina equina, elevacions plasmàtiques de dímer-D s'han associat amb hipercoagulabilitat en cavalls amb còlic i septicèmia en poltres, i alguns estudis defensen la seva utilitat per ajudar a formular un pronòstic en cavalls amb problemes gastrointestinals aguts. Els objectius d'aquesta tesi doctoral han estat aprofundir en l'estudi de les coagulopaties en cavalls amb còlic per millorar la detecció precoç i el tractament de la coagulació intravascular disseminada, així com avaluar les possibles aplicacions clíniques de mesurar la concentració plasmàtica de dímer-D en cavalls amb còlic . Per això es van dur a terme tres estudis en una població hospitalària de cavalls amb diferents diagnòstics de malaltia gastrointestinal, en què es va avaluar el perfil hemostàtic (incloent dímer-D, temps de protrombina, temps de tromboplastina parcial activada i antitrombina III) i la presència de CID laboratorial en tres moments diferents de la malaltia: l’ ingrés, durant l'hospitalització i abans de morir. A més, en el tercer estudi, aquestes dades clínico-patològiques van ser comparades amb dades histopatològiques dels mateixos cavalls que avaluaven la presència i quantitat de dipòsits microvasculars de fibrina per tal de detectar qualsevol correlació . Els resultats del primer estudi suggereixen que la determinació de la concentració plasmàtica de dímer-D en el moment de l'admissió pot contribuir al diagnòstic i a l'emissió d'un pronòstic en cavalls amb còlic. A més a més, aquest estudi aporta informació nova i d'utilitat clínica , proposant diversos punts de tall amb utilitat pronòstica i diagnòstica. Durant l'hospitalització (segon estudi), l'avaluació de la concentració plasmàtica de dímer-D ha demostrat ser una eina útil per monitoritzar estats d'hipercoagulació en cavalls amb còlic. Així mateix, i confirmant resultats d'estudis previs, es van observar importants elevacions plasmàtiques de dímer-D en la fase postoperatòria. Finalment, el tercer estudi va concloure que la concentració plasmàtica de dímer-D prèvia a la mort no és més útil que la resta de paràmetres hemostàtics avaluats per predir quins pacients presenten microtrombes de fibrina compatibles amb CID a la necròpsia . En conjunt, els tres estudis d’aquesta tesi contribueixen a un millor coneixement de les coagulopaties en cavalls amb problemes gastrointestinals i han proporcionat nova informació sobre les possibles aplicacions de la determinació plasmàtica de dímer-D en diferents etapes del còlic equí. / Disseminated intravascular coagulation (DIC) is a frequent complication in horses with severe gastrointestinal (GI) disorders that has been associated with poor outcome. It results in microvascular fibrin deposition and eventually organ dysfunction. Recent experimental studies have shown that rapid detection and treatment of subclinical coagulopathies reduce morbidity and mortality associated with DIC. Plasma D-dimer concentration is considered the most sensitive test to diagnose thromboembolic disease and DIC in human medicine, and it has been shown to be a good predictor of mortality as well. In horses, D-dimers have been found to be useful to detect hypercoagulation in horses with colic and septic foals and some studies advocate its use as prognostic aid in horses with acute GI problems. The objectives of this PhD thesis were to go further into the study of coagulopathies in horses with colic to improve early detection and management of DIC as well as to evaluate the potential clinical applications of the measurement of plasma D-dimer concentration in horses with colic. With that purpose, three studies were conducted in a hospital population of horses with different diagnoses of gastrointestinal disease, evaluating hemostatic profiles (including D-dimer, prothrombin time, activated partial thromboplastin time and antithrombin III) and the presence of laboratorial DIC at three different stages of the disease: on admission, during hospitalization and before dead. Furthermore, in the third study, this clinicopathological data was compared to histopathological data from the same horses evaluating microvascular fibrin deposition to detect any correlation. Results of the first study suggest that measurement of plasma D-dimer concentration at the time of admission can be used to facilitate diagnosis and outcome prediction in horses with colic. Furthermore, this study brings new clinically useful information, proposing several cut-offs with prognostic and diagnostic utility. During hospitalization (second study), evaluation of plasma D-dimer concentration has shown to be a useful tool to monitor hypercoagulative states in equine colic cases. Important increases in D-dimer concentration were observed postoperatively as well, as mentioned in previous reports. Finally, the third study concluded that antemortem D-dimer concentration was not more useful than the rest of measured hemostatic parameters to predict which patients presented fibrin microthrombi consistent with DIC at necropsy. Overall, the three studies within this thesis have contributed to a better knowledge of coagulopathies in horses with gastrointestinal disorders and have provided new information about applications of D-dimer determination at different stages of the colic disease.

La presencia de enfermedad cardiaca puede tener repercusiones serias sobre la salud y el bienestar de los equinos pero el riesgo a las personas, asociado con el desarrollo de colapso cardiovascular o de muerte súbita cardiaca hacen de la cardiología equina una disciplina con implicaciones que van más allá de la salud animal. La tesis aquí presentada trata de aportar conocimientos sobre problemas cardiacos equinos. En el primer estudio de esta tesis se estudió los efectos de la hemorragia aguda en la concentración plasmática de un marcador específico de daño miocárdico, como es la troponina cardiaca I, y en el desarrollo de arritmias cardiacas. Para realizar este estudio diseñamos un estudio prospectivo en el que un grupo de caballos con hemorragia aguda se comparó a un grupo control. El estudio determinó que la hemorragia aguda causa daño miocárdico que puede ser detectado midiendo la concentración plasmática de troponina cardiaca I y que la presencia de arritmias es frecuente en caballos hospitalizados debido a la presencia de hemorragia aguda. EL segundo estudio de esta tesis se diseñó para estudiar la apariencia clínica, ecocardiográfica y anatomopatológica de la cardiomiopatía hipertensiva en caballos. Diseñamos un estudio retrospectivo en el cual se revisaron los archivos de la Universidad de Pensilvania desde 1995 a 2011 para encontrar casos con hipertrofia del miocardio del ventrículo izquierdo e hipertensión. A partir de esta información se describió la presencia de cardiomiopatía hipertensiva como una comorbilidad en caballos con laminitis y fallo renal crónico. Este problema clínico no había sido descrito previamente en equinos. La cardiomiopatía hipertensiva debería de considerarse en caballos con hipertensión y se debe añadir a la lista de diagnósticos diferenciales en los caballos que presentan hipertrofia del ventrículo izquierdo. El tercer estudio de esta tesis investigó la presencia de un estado de hipercoagulación en caballos con fibrilación atrial. La fibrilación atrial es la arritmia clínicamente mas relevante en caballos y humanos y en humanos causa un estado de hipercoagulación que provoca que las complicaciones tromboembólicas sean la mayor causa de morbilidad y mortalidad en estos pacientes. Diseñamos un estudio prospectivo control en el cual los tests de coagulación más utilizados en medicina equina se realizaron en muestras de sangre obtenidas de caballos con fibrilación atrial y de un grupo control. La proporción de caballos con D-dímeros, paneles de coagulación y resultados anormales fue mayor en el grupo de caballos con fibrilación atrial. La antitrombina fue significativamente mas baja en el grupo de caballos con fibrilación atrial. Ninguno de los caballos mostró signos clínicos de hipercoagulación o tromboembolismo. Este estudio demostró que los caballos en fibrilación atrial presentan un estado subclínico de hipercoagulacion sin sintomatología clínica de tromboembolismo. Como conclusión, los tres estudios que forman parte de esta tesis doctoral han contestado cuestiones relevantes que no habían sido investigadas previamente. La hemorragia aguda causa daño miocárdico y arritmias en caballos. Caballos con laminitis y enfermedad renal crónica pueden desarrollar cardiomiopatía hipertensiva y los caballos con fibrilación atrial permanecen en un estado de hipercoagulabilidad sin consecuencias tromboembólicas. / The presence of cardiac disease can have serious repercussions to horses’ health and wellbeing but the risks for humans associated with equine cardiovascular collapse or sudden cardiac death make equine cardiology a discipline that has implications that go beyond animal health. The thesis presented here was designed to gain further knowledge in equine cardiac problems The first study of this thesis studied the effects of acute hemorrhage on the plasma concentration of a marker of myocardial injury (cTnI) and in the development of cardiac arrhythmias. We designed a prospective controlled study in which a group of horses presented with acute hemorrhage were compared to a control group. We concluded that acute hemorrhage results in myocardial injury that can be detected by measuring cTnI and that arrhythmias are frequent in hospitalized horses with acute hemorrhage. The goal of the second study of this thesis was to study the clinical, echocardiographic and pathological appearance of hypertensive cardiomyopathy (HC) in horses. To achieve this goal we designed a retrospective study in which the medical records of the University of Pennsylvania’s New Bolton Center (between 1995 and 2011) were searched for the presence of horses with myocardial hypertrophy and hypertension. We described the presence of HC as a comorbid diagnosis in horses with laminitis or chronic renal failure. This clinical entity had not been previously diagnosed in horses. Hypertensive cardiomyopathy should be borne in mind when evaluating horses with hypertension and added to the list of differentials diagnoses for horses that present left ventricular hypertrophy. The third part of this thesis had the motivation of investigating the presence of a hypercoagulable state in horses with atrial fibrillation. Atrial fibrillation is the most common and clinically relevant arrhythmia in horses and in humans. Humans in atrial fibrillation are in a hypercoagulable state that makes stroke and thromboembolism the major cause of morbidity and mortality in patients with this rhythm disturbance. We designed a prospective controlled study in which common tests to evaluate coagulation and fibrinolysis in horses were performed on blood samples obtained from equine patients with atrial fibrillation and in a control group. The proportion of horses with abnormal D-dimer concentrations, abnormal coagulation profiles and the proportion of abnormal coagulation tests was larger in the atrial fibrillation group than in the control group. Antithrombin activity was lower in the atrial fibrillation group. No clinical signs of hypercoagulability or thrombogenesis were detected in any of the horses. This study demonstrated that atrial fibrillation causes a state of hypercoagulability in horses without thromboembolic consequences. In conclusion, the three studies have contributed to the body of knowledge in equine cardiology and have answered relevant questions that had not been previously investigated. Acute hemorrhage causes myocardial injury and arrhythmias during acute hemorrhage in horses. Horses with laminitis or chronic renal failure can develop HC and horses in atrial fibrillation present subclinical hypercoagulation without thromboembolic consequences.

En los últimos años, la intervención en las fases tempranas de la psicosis ha generado gran interés. Contribuciones de diversas áreas del conocimiento indican que el periodo temprano de la psicosis es la etapa más activa de la enfermedad y donde se generan las consecuencias más permanentes. Además, el retraso en el tratamiento correlaciona con resultados desfavorables. Así, se ha dado gran énfasis a la detección y tratamiento precoz de las personas que están en un "estado mental de alto riesgo” (EMAR) para psicosis. Igualmente, debido a que el pródromo es una nueva constelación clínica, la detección de personas EMAR y que buscan ayuda requiere de una activación de las potenciales fuentes de derivación relacionadas con la salud mental. Tres estudios conforman esta tesis y abordan diferentes fases de la intervención temprana en psicosis. El primer estudio describe los resultados de la estrategia de detección de personas EMAR, incluidos los criterios de selección y el sistema de derivación de un Equipo de Atención Temprana durante su primer año en funcionamiento. Aplicando su estrategia, se detectó una incidencia de 2,4 casos por cada 10.000 habitantes, incidencia mayor a la de otras experiencias, probablemente debido a la incorporación de servicios educacionales y sociales en la red de derivaciones. Los síntomas predominantes de estos pacientes son negativos y de deterioro social, y ambos son inespecíficos a otros trastornos mentales. Por lo tanto, parece apropiado aplicar una estrategia de detección en dos etapas, la primera aplicando un criterio más amplio (a través de un instrumento de cribado) a nivel comunitario, y una segunda etapa con criterios más específicos (EMAR) en un contexto especializado. El estudio de segundo y tercer estudio presentó resultados clínicos en pacientes EMAR tras 6 y 12 meses de intervención psicosocial en un Equipo de Atención Temprana. El objetivo principal de ambos estudios fue explorar el impacto del apego en la evolución sintomática y de funcionamiento más allá de la gravedad de los mismos al inicio del estudio. A los 6 meses todos los prototipos de apego que contienen algún modelo de trabajo positivo, es decir, seguro, preocupado y rechazante, predijeron una mejoría en psicoticismo. El apego seguro también predijo una mejoría en desorganización y el funcionamiento. Probablemente, el significar el setting terapéutico como una base segura ayuda a éstos pacientes a desconfirmar modelos negativos mientras se refuerzan los positivos. A los 12 meses de seguimiento los resultados indicaron que aquellos pacientes con menor apego evitativo al inicio del tratamiento presentan un mejor resultado clínico después del mismo. Específicamente se encontraron mejorías en síntomas positivos, negativos, psicopatología general y total. Pacientes EMAR con un mayor apego seguro en la línea base experimentaron una mayor mejoría en el funcionamiento, pero no en los síntomas. Por otro lado, una disminución en el apego preocupado se relacionó con una mejoría en todas las medidas clínicas, síntomas positivos, negativos, psicopatología general y total. Estos resultados sugieren que tras un año de intervención la intensidad y la predominancia del apego inseguro juega un rol diferencial en los resultados clínicos. El mecanismo de cambio sintomático a largo plazo se daría a través de la disminución del apego inseguro en lugar de fortalecimiento del apego seguro, menos intenso y predominante en éstos pacientes. Los dos estudios sugieren que el conocimiento de prototipo de apego del paciente puede ayudar a planificar y adaptar los objetivos terapéuticos y estrategias de intervención. Estos resultados indican que la intervención psicosocial contribuiría a un mejor curso del trastorno en las fases tempranas de la psicosis, incluso en muestras vulnerables socialmente. / In recent years, the aim of intervening in the early phases of psychosis has drawn great interest. There are contributions from diverse areas of knowledge which indicated that the early course of psychosis is the most active stage of the overall disorder and most permanent consequences have its origin in this early stage. Also the delay in treatment correlates with unfavorable outcome. Consequently, considerable emphasis is currently focused on the early detection and treatment of persons in “at-risk mental states” (ARMS) for psychosis, as a way to improved the course of the disorder. Likewise, due to the prodrome is a new clinical constellation, recruiting symptomatic, help-seeking persons who are at risk for psychosis requires active outreach to potential health care–oriented referral sources. The present dissertation consists in three studies refer to different phases of one process: the early intervention in psychosis. The first study described the results of the detection strategy of ARMS patients, including selection criteria and recruitment practices of an Early Care Team during during its first year in operation. Following international proposals both entry criteria and recruitment detected an incidence of 2.4 cases per 10 000 inhabitants, a higher incidence than other studies, probably due to the consideration of education and social services in the network of referrals. The predominant symptoms of these patients are negative and related with social deterioration; both are unspecific to other mental disorders. So, it seems appropriated implementing a two-stage detection strategy, with one stage using a broader criteria (identified through a screening instrument) in a community setting, and a second stage using more specific criteria (ARMS) in a specialized setting. The second and third study described some clinical outcome after 6 and 12 months of an intense psychosocial intervention of ARMS patients in the Early Team Care. The principal aim of both studies was to explore the impact of attachment in symptoms and functioning over and above of symptoms/functioning severity. At 6 month-follow up all attachment prototypes which shared some positive working model, i.e. secure, preoccupied and dismissing, predicted improvement in psychoticism. Likewise secure attachment also predicted improvement in disorganization and functioning. Probably, experienced the therapeutic setting as a secure attachment base helped ARMS patients to disconfirm negative models and/or reinforce positive ones. At 12 month-follow up the results indicated that patients with lower avoidant attachment at the beginning of psychosocial treatment presented a better clinical outcome after 12 months of psychosocial treatment, specifically improvement in positive, negative and total scores of the Positive and negative symptoms scales. ARMS patients with higher baseline secure attachment experienced greater improvement in functioning, but not in symptoms across the follow up. Regarding the relation between change in attachment and change in symptoms, a decrease in preoccupied attachment was related to improvement on all symptom measures. These findings seem suggest that at one year of follow up the intensity and predominance of the insecure attachment plays a differential role in clinical outcome. The mechanism of symptom change a long term would be via softening of insecure attachment rather than a reinforcement of secure prototype, less intense and less predominant in these patients. The two studies suggest that knowing the patient’s attachment prototype can help in planning and tailoring therapeutic objectives and intervention strategies. In both studies symptom improvement was slight, but greater at 12 month follow up than at 6-month. However, these results might indicate that a psychosocial treatment contributes to a better course of early phases of psychosis even in socially vulnerable samples.

Los trastornos de ansiedad se encuentran entre los trastornos psiquiátricos más prevalentes en las sociedades industrializadas y su tratamiento está asociado a elevados costes económicos. Posiblemente por esto ha aumentado, en los últimos años, el interés en el estudio experimental tanto de los estados derivados del miedo como de la ansiedad. Este interés se basa en la premisa que incrementando el conocimiento de estas emociones, se pueden desarrollar programas de tratamiento más efectivos para los pacientes que sufren trastornos de ansiedad. Los modelos basados en el condicionamiento fueron la aproximación empírica dominante en el estudio de los trastornos de ansiedad hasta la década de los 70. Sin embargo, estos modelos fueron criticados debido a las dificultades para explicar algunas observaciones clínicas. Las teorías contemporáneas de los trastornos de ansiedad contemplan la implicación del condicionamiento dentro del marco de referencia de los modelos de diátesis-estrés. A pesar del reconocimiento de la importancia de los factores de diátesis, la implicación de estos factores en el desarrollo de la ansiedad patológica ha sido poco estudiada. Sin embargo, en las últimas décadas se ha producido un considerable aumento de los estudios centrados en las diferencias en el condicionamiento entre pacientes ansiosos y personas sanas. A pesar de la relevancia de estos estudios, sus resultados no permiten establecer con certeza si las diferencias observadas son causa o consecuencia de los trastornos de ansiedad. Por lo tanto, resulta necesaria la investigación en muestras subclínicas, i.e. en grupos con una elevada vulnerabilidad a la ansiedad patológica, pero que no presentan trastornos de ansiedad. El presente trabajo está dirigido a investigar las posibles diferencias en la adquisición de miedo condicionado en función de las diferencias individuales en ansiedad rasgo, factor de riesgo reconocido para la ansiedad patológica. El presente trabajo incluye dos estudios con muestras no clínicas seleccionadas por sus puntuaciones extremas en ansiedad rasgo; usando el reflejo de sobresalto potenciado por miedo como medida psicofisiológica del condicionamiento. En el primero estudio se usó un paradigma de condicionamiento clásico a una señal, mientras que en el segundo se aplicó un paradigma de condicionamiento diferencial. En el primer de los estudios se observó una mayor respuesta condicionada de miedo en las personas con alta ansiedad respecto a aquellas con baja ansiedad. En el segundo, se observo que las personas con alta ansiedad presentaban un déficit en el aprendizaje de inhibición (no responder con miedo ante la señal de seguridad); también se observó que un mayor número de personas con alta ansiedad fueron capaces de identificar la asociación de contingencia entre el EC y el EI. Estos resultados parecen indicar que tanto la hipótesis de Orr y colaboradores (2000) como la de Davis y colaboradores (2000) explicarían las diferencias observadas entre las personas con alta y baja ansiedad. La confirmación de las dos hipótesis es consistente con la idea de que en la adquisición de la respuesta de miedo condicionado participan dos dimensiones independientes del funcionamiento neurocognitivo. Estas dos dimensiones parecen estar asociadas con la vulnerabilidad que confiere la ansiedad rasgo al desarrollo de los trastornos de ansiedad. El patrón de respuesta y procesos observado en las personas con alta ansiedad podría definir un fenotipo de vulnerabilidad a los trastornos de ansiedad. En su conjunto, los datos obtenidos en los estudios muestran la necesidad de incluir las variables de vulnerabilidad (como la ansiedad rasgo) en las investigaciones sobre la ansiedad patológica con el fin de comprender mejor su desarrollo. / Anxiety disorders are among the most prevalent psychiatric disorders in industrialized societies, and their treatment is associated with high economic costs. This may be the reason for the recent increase in the experimental study of conditions rooted in fear or anxiety. This interest is based on the premise that, by increasing our knowledge of these emotions, we can develop more effective treatment programs for patients who suffer from anxiety disorders. Until the decade of the 1970s, models based on conditioning were the predominant empirical approach to the study of anxiety disorders. However, these models were criticized due to their difficulties to account for some clinical observations. Contemporary theories of anxiety disorders contemplate the involvement of conditioning within the framework of the diathesis-stress models. Despite acknowledging the importance of the diathesis factors, the involvement of such factors in the development of pathological anxiety has received little attention. However, in the past few decades, there has been a considerable increase in the studies focusing on the differences in conditioning between anxious patients and healthy people. In spite of the relevance of these studies, their results do not allow the clear establishment of whether the observed differences are the cause or the consequence of anxiety disorders. Therefore, it is necessary to investigate in samples of subclinical people, that is, groups with high vulnerability to pathological anxiety but without anxiety disorders. The present work aims to investigate possible differences in the acquisition of conditioned fear according to individual differences in anxiety trait, which has been recognized as a pathological anxiety risk factor. Using nonclinical samples selected for their extreme scores in trait anxiety, two studies are proposed in which the fear-potentiated startle response was used as a psychophysiological measure of conditioning. In the first study, a paradigm of classical conditioning to a signal was used, and in the second one, a differential conditioning paradigm. In the first study, a greater fear-conditioned response in people with high anxiety compared to people with low anxiety was observed. In the second one, people with high anxiety were observed to have more difficulty in learning inhibition (no fear response to the safety signal). Lastly, it was observed that a greater number of people with high anxiety learned the association between the conditioned stimulus (CS) and the unconditioned stimulus (US). These results suggest that both the hypotheses of Orr and collaborators (2000) and of Davis and collaborators (2000) could explain the differences observed between people with high and low anxiety. The confirmation of both hypotheses is consistent with the idea that, when acquiring the conditioned fear response, two independent dimensions of neurocognitive functioning participate. These two dimensions seem to be associated with the vulnerability to develop anxiety disorders conferred by trait anxiety. The response pattern and processes observed in people with high anxiety could define a phenotype of vulnerability to anxiety disorders. As a whole, the data obtained in studies show the need to include vulnerability variables (such as trait anxiety) in the investigations on pathological anxiety in order to better understand their development.

El gènere Cheirolophus Cass. (Asteraceae, Cardueae) comprèn unes 27-30 espècies amb una distribució que abasta principalment la conca mediterrània i la regió macaronèsica. Mentre que al continent aquest grup ha experimentat una diversificació relativament modesta, aproximadament 20 espècies han estat descrites als arxipèlags de Canàries i Madeira, constituint un cas paradigmàtic de radiació en illes oceàniques. L’objectiu d’aquesta tesi és l’estudi d’aquest gènere des dels punts de vista filogeogràfic, citogenètic i de biologia de la conservació, amb una èmfasi especial a investigar el procés de diversificació que va tenir lloc als arxipèlags macaronèsics. A partir d’un mostreig que inclou tota la diversitat d’espècies reconeguda actualment per a Cheirolophus, s’han realitzat anàlisis filogenètiques i de datació molecular que ens han permès inferir la història evolutiva del grup amb força precisió. La diversificació d’aquest gènere hauria començat cap a mitjan miocè o finals d’aquesta època, amb una història evolutiva inicialment molt marcada pels esdeveniments climàtics ocorreguts durant aquest període a la conca mediterrània i que haurien jugat un paper important en la migració cap a la part més occidental de la regió. El procés de radiació als arxipèlags macaronèsics hauria succeït a un ritme extraordinàriament ràpid, amb una de les taxes d’especiació en plantes més ràpides observades en illes fins al present. Les anàlisis filogeogràfiques realitzades indiquen que l’illa de Tenerife ha tingut un paper essencial en aquest intens procés de diversificació que, segons les nostres dades, hauria estat impulsat per esdeveniments de diferenciació al·lopàtrica, introgressió i adaptació ecològica incipient. La radiació de Cheirolophus a la Macaronèsia també s’ha estudiat mitjançant una aproximació poblacional amb marcadors hipervariables AFLP. El resultat d’aquestes anàlisis indica una estructura genètica amb un patró geogràfic marcat i un fort aïllament genètic entre les poblacions, combinació que podria haver potenciat el procés d’especiació. Els estudis de citogenètica molecular han revelat que el gènere Cheirolophus va experimentar un augment molt important en el nombre de marcatges 35S del DNA ribosòmic, fenomen que té lloc des del mateix inici de la diversificació del grup a la Mediterrània. Aquest patró, que contrasta amb la disminució de la quantitat de DNA nuclear observada durant l’evolució del gènere, indica un particular dinamisme genòmic, que podria estar relacionat amb la capacitat de radiació insular d’aquest grup. Finalment, dues espècies de Cheirolophus de distribució ibèrica –Ch. sempervirens i Ch. uliginosus– també han estat estudiades des d’un punt de vista filogeogràfic i de biologia de la conservació. Cheirolophus sempervirens presenta un clar patró nord-sud de diversitat genètica i d’estructura genètica que suggereix l’efecte de les glaciacions a la seva història evolutiva. L’estructura filogeogràfica de Ch. uliginosus és més complexa, possiblement deguda a una llarga història evolutiva in situ i a les conseqüències de la fragmentació i la pèrdua recent d’individus en algunes poblacions. En aquesta mateixa espècie, s’ha reportat nivells significativament baixos de diversitat genètica associats a la mida petita d’algunes poblacions, la qual cosa podria estar afectant negativament la seva capacitat (fitness) reproductiva. / The genus Cheirolophus Cass. (Asteraceae, Cardueae) comprises around 27-30 species mainly distributed in the Mediterranean Basin and the Macaronesian region. The diversification of this group of plants in the continent has been relatively modest, but approximately 20 species have been described in the Canarian and Madeiran archipelagos, constituting a paradigmatic example of radiation on oceanic islands. The objective of this thesis is to study the genus from the point of view of phylogeography, cytogenetics and conservation biology, particularly focusing on the diversification process occurred on Macaronesian archipelagos. Based on a sampling that includes the whole species diversity accepted for Cheirolophus, we performed phylogenetic and molecular dating analyses, resulting on a solid inference of the evolutionary history of the group. The diversification of this genus probably started around Mid-Late Miocene, showing an initial evolutionary history significantly shaped by the climatic events occurred during this period in the Mediterranian basin, probably involved as well in the migration process to the western part of the region. The time-calibrated phylogeny suggest that Macaronesian radiation was an extraordinarily fast proces, showing one of the highest speciation rates ever found on plants from oceanic islands. Phylogeographic analyses indicate that Tenerife Island played an important role in this explosive diversification process that according to our data could have been driven by allopatric differentiation, incipient ecological adaptation and introgression events. The radiation of Cheirolophus on the Macaronesian archipelagos was also investigated using a population approach based on AFLP markers. The results of these analyses indicate a genetic structure showing a strong geographic pattern and a considerable genetic isolation among the populations, a combination that may have boosted the speciation process. Molecular cytogenetic studies have revealed that Cheirolophus has undergone a significant increase in the number of 35S rDNA loci, a phenomenon starting just after the diversification of the genus in the Mediterranean region. This pattern, which contrasts with the gradual genome downsizing observed during the evolution of the genus, indicates certain genomic dynamism in the genus, maybe related to the ability for island radiation showed by this group. Finally, two Cheirolophus species distributed in the Iberian Peninsula –Ch. sempervirens and Ch. uliginosus– have also been studied from a phylogeographic and conservation biology point of view. Cheirolophus sempervirens shows a clear north-to-south pattern of genetic diversity and genetic structure, suggesting the effect of Pleistocene glaciation on its evolutionary history. The phylogeographic structure of Ch. uliginosus is more complex, possibly due to a long in situ evolutionary history and the consequences of the fragmentation and individuals loss recently happened in some populations. In the same species, significantly lower genetic diversity levels have been reported on small-sized populations, a fact that might be negatively affecting their reproductive fitness.

Els mètodes tradicional i quantitatiu per l’ interpretació de l’equilibri àcid-base (AB) s’han aplicat a la medicina esportiva i la clínica veterinària equina. Els problemes argumentats pels detractors del mètode quantitatiu són la complexitat de les equacions emprades i el major nombre de determinacions necessàries per dur a terme l’anàlisi. Després de les simplificacions fetes per Constable, l’aplicació de les formules és més senzilla i requereix menys determinacions, el que permet l’aplicació a la clínica diària. Encara que les equacions simplificades són més fàcils d’emprar, es necessiten d’altres adaptacions per aplicar les equacions de medicina humana al plasma de cavall. La principal diferència es deu a la diferent pKa de l’ATOT (espècie específica) i ha de tenir-se en compte en fer aquestes adaptacions. En publicacions anteriors s’han constatat diferències en els components de les variables emprades en el mètode quantitatiu (electròlits i proteïnes) durant els diferents estats fisiològics. Aquestes diferències podrien donar lloc a canvis en els valors de normalitat dels paràmetres calculats de l’AB (SIDm i ATOT). El present treball avalua els canvis en el SIDm i ATOT en cavalls de raid d’elit i l'efecte de l'edat durant el primer any de vida. Els valors de referència obtinguts en poltres nounats i cavalls d’esport d’elit són més baixos que els valors considerats normals en cavalls adults. A més s’ha observat que els poltres no assoleixen els valors adults d’ATOT fins als 6 mesos de vida, mentre que el SIDm assoleix el valor dels adults després del període neonatal. A causa de les diferències observades en els valors de ATOT en nounats, la simplificació publicada per cavalls adults utilitzant les proteïnes plasmàtiques no és l'adequada per nounats i en aquest treball es proposa una nova equació més acurada per a poltres durant el període neonatal. Una altra possible font d'errors en la interpretació AB en situacions d'emergència són els analitzadors disponibles durant les urgències. Aquests dispositius utilitzen mètodes de determinació diferents del laboratori de referència (potenciometria directa vs. indirecta) i poden donar-se grans diferències en els resultats obtinguts. El present treball proporciona els valors normals de referència per a poltres nounats, poltres durant el primer any de vida i cavalls de raid utilitzant aquest tipus d'analitzadors. Els valors de referència concrets per cada analitzador permeten disminuir errors d'interpretació de l’equilibri AB. A més aquest treball també avalua els paràmetres d'AB com a marcadors de pronòstic/diagnòstic i la freqüència dels desequilibris AB en poltres malalts. Les alteracions AB més comuns detectades varen ser l’alcalosi respiratòria amb o sense acidosi deguda al SIDm. L’augment de la pressió venosa de CO2 i acidosi làctica metabòlica es van relacionar amb un mal pronòstic, però altres marcadors de pronòstic utilitzats en medicina humana (BE, BEuma o SIG) no varen ser útils. No es van observar diferències específiques en els desequilibris AB entre poltres sèptics i no sèptics. Els desequilibris AB també es van avaluar en cavalls de raid mitjançant l'anàlisi tradicional i quantitativa. La concordança entre ambdós mètodes va ser pobre. L'alteració més freqüentment detectada durant el raid va ser una lleu alcalosi deguda al SIDm (hipoclorèmia), emmascarada per acidosi làctica lleu, acidosi deguda a l’ATOT i acidosi respiratòria lleu. Les equacions de l’anàlisi de l’ AB quantitatiu de medicina humana poden ser aplicades al plasma de cavall tenint en compte les adaptacions necessàries degudes a l’espècie. Per a la interpretació correcta AB en situacions d'emergència, han d’emprar-se els valors de referència adequats a les diferents situacions fisiològiques (nivell d’entrenament o edat de l’animal) i també als analitzadors utilitzats. / Traditional and quantitative methods have been applied to both equine sports medicine and veterinary clinic. One of the problems of quantitative analyses are the complicated equations and large number of determinations needed for its application versus traditional approach to AB analyses. After Constable’s18 simplification, the equations applied to quantitative analyses are easier and need less parameters, thus allowing the application on daily clinic. Although simplified equations are easier to use, other adaptations are required in order to apply human equations to horse plasma. The main difference is due to different horse pKa of ATOT and was taken into account during the recalculation of the equations. Published differences of the AB variables components (electrolytes and proteins) during different physiological states could lead to differences in AB calculated parameters (SIDm and ATOT). The present work evaluates changes of SIDm and ATOT in elite sport endurance horses and the effect of aging during the first year of life. Lower values of ATOT and SIDm were found in neonate foals and elite horses compared to normal adult horses. Adult values of ATOT are not achieved until 6 months of life while SIDm adult values are found after neonatal period. Due to differences observed in neonatal values of ATOT, the published simplification used in adult horses is not adequate and a new equation for neonatal foals is provided in this work. Another possible source of errors on AB interpretation in emergency situations is the point of care analyzers or afterhours analyzers available in veterinary hospitals. These devices use different determination methods from those of the reference laboratory (direct potentiometry vs. indirect potentiometry) and a large difference could be found on results of both types of analyzers. The present work provides normal reference values for neonatal foals, foals during first year of life and endurance horses using these kind of point-of-care analyzers. Concrete reference values for analyzers diminish interpretation mistakes on AB equilibrium during emergency hours. Moreover, the present work also evaluates AB parameters such as prognostic/diagnostic markers in ill foals and the frequency of AB imbalances in these foals. The most common AB disturbance in critically ill foals was respiratory alkalosis with or without SIDm acidosis. Increased pvCO2 and metabolic lactic acidosis were related with poor outcome in critically ill neonatal foals, but other prognostic markers used in human medicine (BE, BEuma or SIG) were not useful. No specific differences on AB imbalances between septic and non-septic foals were observed. Acid-base imbalances were also evaluated on endurance horses using traditional and quantitative analyses. Poor agreement between both methods was observed and complex AB disturbances were detected with quantitative analyses. The most common alteration detected in endurance horses was mild strong ion alkalosis (hypochloremia), attenuated by mild lactic acidosis, non-volatile buffer ion acidosis and mild respiratory acidosis. Human quantitative AB equations could be applied to horse plasma taking into account the necessary adaptation depending on the species. For correct AB interpretation during emergency situations, adequate reference values had to be used in different physiologic situations or depending on the analyzer used.

El objetivo de esta tesis es realizar una aproximación multidimensional al fenómeno de la participación de las personas mayores en organizaciones políticas, explorando y analizando una serie de modelos explicativos centrados en el individuo. En concreto, se utilizaron los modelos basados en los recursos, los centrados en los factores de personalidad, así como también los que abordan las motivaciones y barreras para participar en actividades políticas. Este objetivo global se concretó en cuatro objetivos específicos relacionados con esos modelos: (1) analizar los factores asociados con la participación de las personas mayores en organizaciones políticas; (2) analizar la relación entre generatividad y participación en organizaciones políticas; (3) explorar las motivaciones de las personas mayores para participar en organizaciones políticas; y (4) explorar las barreras para la permanencia de las personas mayores en organizaciones políticas. Cada objetivo se encuentra relacionado con un estudio. Del primer objetivo surgió el Estudio 1, en el que se analizó el rol de los recursos socioeconómicos y del hecho de estar implicado en actividades de envejecimiento activo en la participación de los mayores en organizaciones políticas. Los resultados mostraron que el nivel educativo, las actividades de ocio, las actividades de aprendizaje y sólo el voluntariado en el caso de las actividades productivas, se asociaban con la participación en organizaciones políticas. Los resultados obtenidos son compatibles con el modelo del voluntarismo cívico (Verba, Scholzman, & Brady, 1995), y sugieren que la participación de los mayores en organizaciones políticas podría ser explicada a partir de factores movilizadores tales como mayores oportunidades educativas o redes sociales más extensas. Del segundo objetivo se derivó el Estudio 2, en el que se analizó la relación entre la participación en organizaciones políticas y diferentes dimensiones de la generatividad. Los resultados mostraron que los individuos que participan en organizaciones políticas obtienen mayores puntuaciones en interés generativo, reportan más metas generativas en el presente y futuro, y perciben más demandas culturales generativas que aquéllos que no realizan esta actividad. Los resultados sugieren que la participación en organizaciones políticas puede ser considerada como una expresión de la generatividad en la vejez y que el rol de la generatividad en la participación política es más complejo que el simple hecho de expresar intereses generativos. Del tercer objetivo surgió el Estudio 3, que exploró las motivaciones de las personas mayores para participar en organizaciones políticas y examinó la asociación de estas motivaciones con características sociodemográficas y de participación. Los resultados mostraron que las motivaciones para participar en organizaciones políticas iban principalmente orientadas a generar cambios a nivel comunitario, aunque el alcance de los cambios deseados tendió a variar. Uno de cada seis participantes expresó motivaciones de tipo egoísta. Las motivaciones para participar se relacionaron con algunas características individuales y otras del contexto organizacional, sugiriendo que estos factores deben ser considerados por las organizaciones políticas en el desarrollo de estrategias de reclutamiento. Finalmente, el cuarto objetivo dio lugar al Estudio 4, que exploró las barreras para la permanencia de los mayores en organizaciones políticas y examinó la asociación de estas barreras con características sociodemográficas y de participación. Las barreras percibidas por los participantes se ajustaron a tres categorías generales relacionadas con cambios en los recursos, las motivaciones o las oportunidades para participar. El primer tipo de barrera fue el más frecuentemente identificado. Tanto el tipo de organización como algunas características sociodemográficas y de participación tuvieron un impacto en las razones expresadas por los mayores para dejar de participar en el futuro, sugiriendo que estas dimensiones deberían ser tenidas en cuenta por las organizaciones políticas en el desarrollo de estrategias de retención. Tras la presentación de estos cuatro estudios, se discuten y relacionan los hallazgos más importantes aportados por los mismos, se señalan las principales limitaciones de la tesis y se sugieren posibles líneas futuras de investigación, así como también algunas implicaciones prácticas de los resultados. / The aim of this dissertation is to provide a multidimensional approach to older people’s participation in political organizations, by exploring and analyzing different explanatory models focused on the individual. Specifically, resources-based models, personality- focused models, as well as models addressing the motivations and barriers to participate in political activities were used. This overall aim was operationalized into four specific objectives related to those models: (1) to analyze the factors that are associated with older people’s participation in political organizations; (2) to analyze the relationship between generativity and participation in political organizations; (3) to explore older people’s motivations to participate in political organizations; and (4) to explore the barriers to the retention of older participants in political organizations. Each goal is associated with one study. The first objective led to Study 1, which analyzed the role of socio- economic resources and being involved in active aging activities on older people’s participation in political organizations. Results showed that educational level, leisure activities, learning activities, and only volunteering in the case of productive activities, were associated with participation in political organizations. Results are compatible with the model of civic voluntarism (Verba, Scholzman, & Brady, 1995), and suggest that older people’s participation in political organizations could be explained as a function of mobilizing factors, such as greater educational opportunities or extensive social networks. The second aim led to Study 2, which analyzed the relationship between participation in political organizations and different dimensions of generativity. Results showed that participants in political organizations obtain significantly higher scores on generative concern, report more generative goals in the present and future, and note more perceived generative demands than comparison individuals. Overall, our findings suggest that participation in political organizations could be considered as an expression of generativity in later life, and that the role of generativity on political participation is more complex than simply expressing generative concerns. The third objective led to Study 3, which explored older people’s motivations to engage in political organizations, and examined the association of these motivations with sociodemographic and participatory characteristics. The results showed that the motives for engaging in political organizations were mainly focused on introducing changes in the community, although the scope of the changes desired tended to vary. One in six participants was motivated by self-interest. Motives for participating were related to the organizational context and individual characteristics, suggesting that these factors should be considered by political organizations in developing recruitment strategies. Finally, the fourth aim led to Study 4, which explored the barriers to the retention of older participants in political organizations, and examined the association of these barriers with sociodemographic and participatory characteristics. The barriers perceived by participants fit into three overarching categories related to changes in means, motives or the opportunity context for participation. The first type of barrier was the most frequently identified. Both the type of organization and some socio-demographic and participatory characteristics had an impact on the reasons respondents indicated they may potentially stop participating in future, suggesting that these factors should be considered by political organizations in developing retention strategies. Following the presentation of these four studies, the most relevant results are discussed and related, thesis limitations are highlighted, and potential future lines of research are suggested, as well as some practical implications of the findings.

La pèrdua de funció del sistema vestibular causa vertigen, pèrdua d’equilibri i pèrdua de mirada fixa durant el moviment, sovint acompanyats de marejos i nàusees. Els trastorns de l’equilibri són comuns a les persones grans i alteren el seu patró de marxa, sent un important factor de risc per a les caigudes. En els éssers humans, una de les causes de pèrdua de funció vestibular és la toxicitat d’alguns fàrmacs, com antibiòtics aminoglicòsids, medicaments antipalúdics, diürètics de nansa, agents quimioterapèutics com el cisplatí, així com una sèrie de productes químics d’exposició laboral. La diana principal de la toxicitat són les cèl·lules ciliades. Estudis d’exposició aguda en animals han demostrat clarament que els components ototòxics poden causar discapacitat permanent perquè causen la degeneració de moltes o totes les cèl·lules ciliades. Aquestes cèl·lules no poden regenerar o ho poden fer de manera limitada en algunes espècies de mamífers com el conill d’Índies i la xinxilla i en qualsevol cas la recuperació funcional és limitada o nul·la. En peixos, amfibis i ocells les cèl·lules ciliades es produeixen i es poden regenerar al llarg de tota la vida. Les noves cèl·lules ciliades procedeixen de les cèl·lules de suport seguides de dos possibles mecanismes: mitosis o transdiferenciació. Aquestes evidències d’estudis experimentals no serveixen per explicar la recuperació funcional que té lloc en els humans després de la interrupció de l’exposició crònica ototòxica. Quan en pacients a qui s’ha diagnosticat ototoxicitat es para el tractament, els resultats són molt variables: des de la persistència completa dels símptomes fins una recuperació incompleta o completa. Encara que la recuperació comportamental es pot explicar en part per fenòmens de compensació al sistema nerviós central, es coneix molt poc sobre els mecanismes cel·lulars i moleculars involucrats en el dany vestibular crònic i la seva possible recuperació, així como la seva rellevància a nivell comportamental. Per a estudiar els processos involucrats en el dany i reparació vestibulars associats amb la ototoxicitat crònica i la subsegüent recuperació, es van exposar rates Long Evans mascles a IDPN (3,3’-iminodipropionitrilo) via l’agua de beguda durant vàries setmanes i es van avaluar al final del període d’exposició i al final d’un període de recuperació. Per a identificar les etapes de dany que són susceptibles de reparació i que poden ser la base de la recuperació funcional, es van examinar les característiques ultraestructurals de les crestes i els utricles. La intoxicació crònica per IDPN provoca pèrdua de les cèl·lules ciliades per extrusió. Per a revelar més característiques ultraestructurals del dany ototòxic i la seva posterior recuperació, així com dels efectes ciliars, es van examinar les crestes per microscòpia electrònica de transmissió. Per a caracteritzar la dinàmica del dany aferent i del procés de reparació, es van estudiar mitjançant immunohistoquímica i microscòpia de fluorescència confocal l’expressió de proteïnes prèviament identificades en el contacte entre el calze aferent i la cèl·lula ciliada de tipus I. El següent pas va ser estudiar que passava amb les cintes de les sinapsis aferents de les cèl·lules ciliades de tipus I i de tipus II. El model d’ototoxicitat crònica induït per IDPN a l’aigua de beguda, causa retracció i fragmentació del calze aferent abans que tingui lloc la mort de les cèl·lules ciliades per extrusió. En aquest treball es presenten les evidències que el desmantellament de les unions septades és un procés anterior al dany aferent durant la ototoxicitat crònica i que l’extensa reparació de les unions septades i del calze aferent són possibles després d’aturar-se l’agressió. / Acute toxic insults to the mammalian vestibular system cause loss of the sensory hair cells and subsequent loss of equilibrium. In animal models, many studies have demonstrated apoptosis, sometimes necrosis, of the hair cells. In most mammalian species the functional loss is permanent because the hair cells do not regenerate. Human vestibular dysfunction most commonly arises progressively as a result of chronic exposure to ototoxic compounds such as the aminoglycoside antibiotics. If the exposure is discontinued, a highly variable degree of recovery is observed, being either complete, only partial, or minimal with persistent dysfunction. The cellular and molecular bases of the vestibular dysfunction associated with chronic toxicity and of its remarkable variability in the degree of recovery are not established. One reason for this limited knowledge is the scarcity of animal studies of chronic vestibular toxicity, owing to, at least in part, the resiliency of rats and mice to aminoglycoside ototoxicity. Ototoxic nitriles offer an alternative model to study vestibular toxicity in these species. A particularly dependable model is the one of chronic drinking water exposure of rats to 3,3’-iminodipropionitrile (IDPN). We have established a protocol to study the vestibular sensory epithelia simultaneously by scanning electron microscopy, transmission electron microscopy and confocal immunofluorescence microscopy in rats previously assessed for vestibular dysfunction during chronic ototoxic exposure followed by variable times of recovery. This allows identifying the structural and molecular events associated with the loss and recovery of vestibular function. Initial data indicate that a deep but fully reversible functional loss is associated with synaptic and afferent damage and intact ciliary structure. With continued IDPN exposure, hair cell damage and more persistent functional are observed. We hypothesize that similar events occur in humans and are relevant to chronic damage, including that associated with age.