[ES] Toda imagen bidimensional de carácter figurativo presenta dos espacios codependientes determinados por sus cuatro bordes. Todo lo que compone la imagen formará parte del campo, mientras que aquello susceptible de existir más allá de sus límites pasará a formar parte de ese espacio virtual, intangible y misterioso al que denominamos fuera de campo. Este espacio ausente se convierte en la proyección imaginaria de aquello que la imagen fragmenta, existiendo solo en la medida en la que es insinuado desde la propia representación. En sus primeros años de vida, el cine hereda y perpetúa gran parte de las convenciones espaciales establecidas en la pintura renacentista. En cuestiones de representación espacial, sin embargo, el cine desarrolla un complejo lenguaje propio que convierte el fuera de campo cinematográfico en un espacio mucho más versátil que en el resto de medios. Debido a esta compleja relación con el recurso, el término fuera de campo surgirá por primera vez en el seno de la imagen cinematográfica, fruto de las complejas relaciones que el cine establece con este espacio más allá del marco. Conscientes de sus orígenes cinematográficos, la presente tesis doctoral propone una revisión del recurso desde la historia de la pintura occidental, con una mirada retrospectiva que permita analizar y redescubrir este espacio oculto en un contexto ajeno al cine. La defensa de un fuera de campo genuinamente pictórico conlleva necesariamente un análisis del paradigma representacional en la pintura que permita vislumbrar las convenciones espaciales necesarias para la aparición del recurso en el cuadro. Partiendo del concepto del cuadro como ventana introducido en el Renacimiento, esta investigación abarca los cambios producidos en la representación espacial pictórica desde finales del siglo XIV hasta la introducción del cinematógrafo en 1895, lo que permite establecer las características de un fuera de campo genuinamente pictórico previo a la aparición del cine. / [CA] Tota imatge bidimensional de caràcter figuratiu presenta dos espais codependents determinats per les quatre vores. Tot el que composa la imatge formarà part del camp, mentre allò susceptible d'existir més enllà dels seus límits pasarà a formar part d'eixe espai virtual, intangible i misteriòs al que denominem fora de camp. Aquest espai ausent es converteix en la projecció imaginària d'allò que la imatge fragmenta, existint tan sols en la mesura en la que és insinuat des de la pròpia representació. En els seus primers anys de vida, el cinema hereta i perpetua gran part de les convencions espacials establertes a la pintura renaixentista. En qüestions de representació espacial, però, el cinema desenvolupa un complex llenguatge propi que converteix el fora de camp cinematogràfic en un espai molt més versàtil que a la resta de mitjans. A causa d'aquesta complexa relació amb el recurs, el terme fora de camp sorgirà per primera vegada en el context cinematogràfic, fruit de les complexes relacions que el cinema estableix amb aquest espai més enllà del marc. Conscients dels seus orígens cinematogràfics, aquesta tesi doctoral proposa una revisió del recurs des de la història de la pintura occidental, amb una mirada retrospectiva que permeti analitzar i redescobrir aquest espai ocult en un context aliè al cinema. La defensa d'un fora de camp genuïnament pictòric comporta necessàriament una anàlisi del paradigma representacional a la pintura que permeti entreveure les convencions espacials necessàries per a l'aparició del recurs al quadre. Partint del concepte del quadre com a finestra introduït al Renaixement, aquesta investigació abasta els canvis produïts en la representació espacial pictòrica des de finals del segle XIV fins a la introducció del cinematògraf el 1895, cosa que permet establir les característiques d'un fora de camp genuïnament pictòric previ a l'aparició del cinema. / [EN] Every two-dimensional figurative image presents two codependent spaces determined by its four edges. Everything shown in the image will be part of the in space, while those elements that could exist beyond its limits will become part of this virtual, intangible and mysterious space called the off-screen. This invisible space becomes the imaginary projection of what the image fragments, existing only as something insinuated by the representation itself. In its early years, the cinema inherited and perpetuated a large part of the spatial conventions established in the Renaissance painting. In matters of spatial representation, however, cinema develops its own complex language that turns cinematographic off-screen into a much more versatile space than in other media. Due to this complex relationship with this non-seen space, the term off-screen will appear for the first time in a cinematographic context, as a result of the complex relationships that cinema establishes with the space beyond the frame. Aware of its cinematographic origins, this Dissertation proposes a review of the off-screen in from western painting history, using a retrospective look that will allow us to analyze and rediscover this hidden space in a context alien to cinema. The defense of a genuinely pictorial off-screen necessarily entails an analysis of the representational paradigm in painting that could allows us to glimpse the spatial conventions necessary for the appearance of the resource inside the painting. Starting from the concept of the painting as a window introduced in the Renaissance, this research covers the changes produced in the pictorial spatial representation from the end of the 14th century until the introduction of the cinematograph in 1895, which allows us to establish the characteristics of a genuinely pictorial off-screen. previous to the appearance of the cinema. / Palés Chaveli, S. (2023). El fuera de campo en la pintura. Un estudio sobre la representación espacial pictórica desde lo ausente en el cuadro [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/198861