[EN] The thesis is focused on the monastery of San Carlino alle Quattro Fontane, internationally recognized as the masterpiece of the great Baroque architect Francesco Borromini (1599-1667). In this work, which occupied most of his career until his death, all the principles of his architecture are collected and summarizes his professional career. The small and humble community of Spanish Discalced Trinitarians arrived in Rome in 1609, entrusted the architect the construction of its new headquarters in Rome in 1634 who took charge without claiming any compensation. The monastery stands as an architectural jewel of the Baroque and represents the living spirit of this Order that has been transmitted by Borromini in the project, and later imitated and completed by architect Alessandro Sperone. Although the convent was designed by Borromini as a unit and as a single project, the complex was built in different phases functionally independent based on the available economic resources. In this way and over the years it gradually took shape, first with the construction of the quarto del dormitorio later with the cloister and its attached dependences and, finally, with the construction of the church, which facade would not be completed until 1676, after the death of Borromini. Therefore, the integral construction of Borromini's project spanned more than forty years since the foundation stone. This logic programming construction in phases allowed the acquisition of various properties that constituted the original site, as well as the relocation of the friars in other areas as construction progressed. Thirty years after completing the Borromini's project and since the community had grown significantly in recent years, the Trinitarian Fathers decided to extend the convent. The new project, which construction began in 1710 and has never been studied, involved the addition of a new L-shaped wing and a covered walkway that hugged the old orange garden. However, the XVIII century expansion not unduly separated in time with Borromini project, caused numerous formal and functional alterations in the first complex. From the study of archival documentation - unpublished to date - this research reconstructs the evolution and the original configuration of the entire monastery complex, establishing a unitary and unusual overview which highlights the architects and technicians involved, the materials and techniques used and the architectural, constructive and formal aspects of the XVIII century enlargement and the Borromini's project, to which remains indissolubly linked. / [ES] La tesis doctoral se centra en el complejo conventual de San Carlino alle Quattro Fontane, reconocida internacionalmente como la obra maestra del gran arquitecto del barroco Francesco Borromini (1599-1667). En esta obra, que le ocupó casi toda su carrera hasta su muerte, se recogen todos los principios de su arquitectura y se resume su trayectoria artística. La pequeña y humilde comunidad de Trinitarios Descalzos españoles llegada a Roma en 1609, confió en 1634 al arquitecto la construcción de su nueva sede en Roma, quien asumió el encargo sin pretender compensación alguna. El convento se erige como una joya arquitectónica del barroco y como la expresión viva del espíritu de esta Orden que ha sido transmitido por Borromini en el proyecto, y más tarde imitado y completado con la ampliación llevada a cabo en 1710 por el también arquitecto Alessandro Sperone. A pesar de que el conjunto diseñado por Borromini fue afrontado desde el principio como un proyecto unitario, el complejo se construyó en distintas fases funcionalmente independientes en base a los recursos económicos disponibles. De este modo y con el transcurso de los años fue paulatinamente adquiriendo forma, primero con la construcción del cuarto del dormitorio, más tarde con la del claustro y sus dependencias anejas y, por último, con la construcción de la iglesia, cuya fachada sin embargo no sería completada hasta 1676, después de la desaparición de Borromini. Así, la construcción integral del convento borrominiano abarcó más de cuarenta años desde la puesta de la primera piedra. Esta lógica programación de la construcción en varias fases permitió acompasarla a la adquisición de las diferentes propiedades que constituirían el solar original, así como a la reubicación de los frailes en otras dependencias según iba avanzando la construcción. Apenas treinta años después de concluirse la fábrica borrominiana y puesto que la comunidad había crecido notablemente en los últimos años, los Padres Trinitarios decidieron ampliar el convento para dotarlo de nuevos ambientes. Este nuevo proyecto, cuya construcción se inició en 1710 y cuyo estudio no ha sido nunca abordado, consistió en la adición de una nueva ala en forma de ele y de un pasaje cubierto que abrazaban el antiguo jardín de naranjos. Sin embargo, la ampliación setechentesca, no distanciada en el tiempo excesivamente del proyecto de Borromini, provocó numerosas alteraciones formales y funcionales en la fábrica borrominiana. A partir del estudio de la documentación de archivo relativa a la ampliación de la fábrica y al proyecto borrominiano - inédita hasta la fecha - la presente investigación reconstruye la evolución y la configuración original de todo el complejo conventual, estableciendo una visión unitaria e insólita de conjunto que pone en evidencia los artífices implicados, los materiales y técnicas utilizadas y los aspectos arquitectónicos, constructivos y formales de la ampliación setechentesca, así como de la fábrica borrominiana, a la que queda indisolublemente ligada. / [CA] La tesi doctoral se centra en el complex conventual de Sant Carlino alle Quattro Fontane, reconeguda internacionalment com l'obra mestra del gran arquitecte del barroc Francesco Borromini (1599-1667). En aquesta obra, que li va ocupar gairebé tota la seva carrera fins a la mort, es recullen tots els principis de la seva arquitectura i es resumeix la seva trajectòria artística. La petita i humil comunitat de Trinitaris Descalços espanyols arribada a Roma en 1609, va confiar en 1634 a l'arquitecte la construcció de la seva nova seu a Roma, qui va assumir l'encàrrec sense pretendre cap compensació. El convent s'erigeix com una joia arquitectònica del barroc i com l'expressió viva de l'esperit d'aquesta Ordre que ha estat transmès per Borromini en el projecte, i més tard imitat i completat amb l'ampliació començada en 1710 pel també arquitecte Alessandro Sperone. Tot i que el conjunt dissenyat per Borromini va ser afrontat des del principi com un projecte unitari, el complex es va construir en diferents fases funcionalment independents en base als recursos econòmics disponibles. D'aquesta manera i amb el transcurs dels anys va adquirint forma gradualment, primer amb la construcció del quarto del dormitori, més tard amb la del claustre i les seves dependències annexes i, finalment, amb la construcció de l'església, la façana però no seria completada fins 1676, després de la desaparició de Borromini. Així, la construcció integral del convent borrominiano va durar més de quaranta anys des de la posada de la primera pedra. Aquesta lògica programació de la construcció en diverses fases va permetre compassar-la a l'adquisició de les diferents propietats que constituirien el solar original, així com a la reubicació dels frares en altres dependències segons anava avançant la construcció. Trenta anys després de concloure la fàbrica borrominiana i ja que la comunitat havia crescut notablement en els últims anys, els Pares Trinitaris van decidir ampliar el convent per dotar-lo de nous ambients. Aquest nou projecte - que es va iniciar a construir l'any 1710 i que no ha estat mai estudiat - va consistir en l'addició d'una nova ala en forma d'ela i d'un passatge cobert que abraçaven l'antic jardí de tarongers. No obstant això, l'ampliació setechentesca, no distanciada en el temps excessivament del projecte de Borromini, va provocar nombroses alteracions formals i funcionals en la fàbrica borrominiana. A partir de l'estudi de la documentació d'arxiu relativa a l'ampliació de la fàbrica i al projecte borrominiano - inèdita fins a la data - la present investigació reconstrueix l'evolució i la configuració original de tot el complex conventual, establint una visió unitària i insòlita de conjunt que posa en evidència els artífexs implicats, els materials i tècniques utilitzades i els aspectes arquitectònics, constructius i formals de l'ampliació setechentesca, així com de la fàbrica borrominiana, a la qual queda indissolublement lligada. / Grau Fernández, M. (2015). San Carlino Alle Quattro Fontane: La ampliación del siglo XVIII [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59225