En aquest treball he analitzat els indicadors d'activitat neotectònica de les Cadenes Costaneres Catalanes amb la finalitat de caracteritzar aquesta activitat.La importància de la caracterització del context tectònic recent de la zona radica principalment en dos aspectes. Per una banda aporta una informació regional. especialment valuosa en aquesta zona, o,. tot i que es coneix amb profunditat l'evolució tectònica durant el Miocè, són escassos els treballs referents al període més recent de la seva evolució tectònica. Així, no es coneix amb certesa si el context extensiu que s'inicià al Miocè inferior s'ha mantingut fins a l'actualitat o bé si, al contrari, el règim tectònic ha experimentat un gir. Per altra banda, la caracterització del context tectònic recent, constitueix una base important en la determinació del risc sísmic d'una zona, determinació que necessita, a més, d'altres dades adicionals que queden fora del camp purament geològic. Respecte a aquest últim punt cal remarcar que la zona de les Cadenes Costaneres Catalanes és la més densament poblada del NE de la Península Ibèrica, amb gran quantitat de construccions civils que comporten un perll considerable en cas de sismes forts. Aquestes condicions fan que la vulnerabilitat de la zona sigui alta. La vulnerabilitat. junt amb la perillosítat, que ve determinada per l'ocurrència i periodicitat de simes forts que experimenta una regió, són els dos paràmetres que determinen el risc sísmic. Tenint en compte el període del qual es tenen dades de la sismicitat instrumental. vora 50 anys. s'observa l'absència de sismes catastròfics a la zona. Si es considera el període del qual es tenen dades de sismicitat històrica, vora 1000 anys, s'observa l'ocurrència d'alguns sismes que causaren danys a la zona (intensitat VI-Vll). Això ha motivat l'estudi d'un període més llarg per a caracterizar l'activitat tectònica més recent a les Cadenes Costaneres Catalanes.Per últim, cal destacar la importància de la posada a punt d'un mètode que permeti analitzar l'activitat tectònica recent en zones on aquesta és poc intensa. Aquest és un punt de gran interès ja que com s'ha pogut comprovar recentment s'han donat casos de sismes forts ocorreguts en zones on no s'havien centrat els esforços d'anàlisi neotectònica degut a la baixa activitat tectònica recent detectada. Així. tot i que convé estudiar detalladament les zones amb una activitat important, és necessari desenvolupar mètodes d'anàlisi i estudis en zones on aquesta és moderada.Els objectius principals plantejats en aquesta tesi són els següents: - Localitzar i caracteritzar l'activitat neotectònica de la zona.- Localitzar i caracterizar la tectònica activa de la zona així com determinar i estudiar l'existència de paleosismicitat i les seves implicacions en la perillositat sísmica de la zona.- Posar a punt un mètode que permeti analitzar l'activitat neotectònica en zones on aquesta activitat no és molt intensa.Per a assolir aquests objectius he combinat antigues i noves tècniques d'anàlisi. Al llarg de l'estudi he observat que els mètodes clàssics d'anàlisi de l'activitat tectònica recent utilitzats en altres zones (anàlisi de poblacions de falles. anàlisis cinemàtiques. etc) no eren suficients per aconseguir els objectius plantejats. La màxima informació s'ha aconseguit gràcies a la comparació i anàlisi conjunta de dades estructurals (fracturacíó, còdols estriats, flexions i basculaments), geomorfològiques (fronts muntanyosos, xarxa fluvial, ventalls al.luvials), de paleosisnúcitat (escarpaments de falla, evidències de liqüefacció, moviments de massa) i de sismicitat.Els resultats obtinguts han permès per una banda, determinar que la zona es troba encara sota els efectes de la distensió neògena, sense mostrar grans variacions en el tipus de deformació que s'inicià al Miocè inferior, i per altra determinar la presència i caracteritzar fractures que molt probablement són sismogèniques, fractures que podrien tenir un període de recurrència de pocs milers d'anys i per tant ser encara actives. Aquests resultats es poden agrupar en els següents apartats: els que fan referència a l'activitat neotectònica, els que fan referència a la paleosisnúcitat í la tectònica activa i els que fan referència al mètode utilitzat:Resultats que fan referència a l'activitat neotectònica:· La zona estudiada ha experimentat deformació tectònica durant el Pliocè i durant el Quaternari. L'existència d'aquesta activitat s'ha determinat per la presència d'indicadors I) geomorfològics -fronts muntanyosos amb morfologia típica d'aixecament recent, xarxa de drenatge amb anomalies en el perfil d'equilibri, diferències en el grau d'incisió de la xarxa de drenatge-, 2) tectònics -fracturació. flexions i dissolució en els códols de dipòsits pliocens i quaternaris-, 3) de paleosismicitat -escarpaments de falla, evidències de liqüefacció, grans moviments de massa-, i 4) de sismicitat. · La intensitat de l'activitat neotectònica ha estat poc intensa a jutjar per 1) l'elevat grau de degradació dels indicadors geomorfològics. 2) la poca quantitat d'indicadors, tant geomorfològics. com tectònics i de paleosismicitat.· La localització dels indicadors d'activitat neotectònica mostra dos fets destacables: 1) la major part es concentren a la meitat meridional de la zona estudiada, coincidint amb la zona on s'observa menys sismicitat instrumental i històrica, i 2) molts dels indicadors geomorfològics es concentren en quatre fronts muntanyosos posant en evidència que aquests han experimentat un aixecament neotectònic: el del Baix Ebre, el del Camp, el del Montseny i el del Pla del Burgar.· La pràctica totalitat dels indicis mostra que la deformació neotectònica ha estat produïda per falles el lliscament de les quals té una component predominantment vertical. Els principals indicis en aquesta direcció són l'existència de facetes triangulars en els fronts muntanyosos, les anomalies en el perfil longitudinal dels rius, les diferències d'incisió fluvial en els fronts muntanyosos i en les fosses neògenes, les falles normals detectades en dipòsits quaternaris i pliocens, i per últim l'absència de defleccions a la xarxa fluvial en planta. Alguns indicis permeten interpretar que les falles que han actuat en el període neotectònic són de tipus normal: 1) la predominància d'aquest tipus de falles afectant els sediments recents i 2) la presència d'una depressió allargada paral·lela a alguns dels escarpaments de falla analitzats, situada en el blocenfonsat.· Els indicadors cinemàtics analitzats coincideixen en que:1. Durant el Pliocè: l'eix de mhima compressió horitzontal té una orientació entre NNE-SSW i ENE-WSW; aquesta interpretació permet explicar la disposició de falles, fronts muntanyosos i escarpaments de falla. En alguns casos de falles normals es pot interpretar també una disposició venical de sigma-1.2. Durant el Quaternari: l'eix de compressió horitzontal té una orientació entre N-S i NE-SW; aquesta interpretació permet explicar la disposició de falles, diàclasis, fronts muntanyosos, escarpaments de falla i alineacions d'anomalies de l'índex de gradient. En alguns casos, en falles normals, es pot interpretar també una disposició vertical de sigma-1.3. Aquests resultats s'han obtingut mitjançant dades d'origen divers i poc abundants i per tant no poden ser considerats com a definitius.· L'anàlisi de les estructures permet interpretar que l'activitat neotectònica a les Cadenes Costaneres Catalanes constitueix la continuació de l'extensió neògena que ha tingut lloc al solc de València. La major concentració d'indicadors d'activitat neotectònica a la meitat S de les Cadenes Costaneres Catalanes pot explicar-se per la disposició de les estructures heretades del Miocè, de direcció NNE-SSW al S i NE-SW al N que haurien fet., sota un eix principal d'esforç horitzontal màxim orientat NNE-SSW a N-S durant el Quaternari, s'activessin amb més facilitat les fractures amb aquesta orientació, fractures que predominen al S de la zona estudiada.· La disposició dels eixos principals d'esforç de la zona estudiada, en comparació amb la convergència N-S de les plaques africana i euroasiàtica, pot explicar-se amb una variació de la relació entre els eixos tot mantenint-se la orientació. Així. a la zona estudiada, sigma-l és vertical i l'esforç màxim horitzontal varia entre N-S i NE-SW, mentre que la convergència de les plaques es produeix sota una orientació de sigma-1 N-S. Els resultats que fan referència a la paleosismicitat, la tectònica activa i .les seves repercusions en la perillositat sísmica de la zona són aquests:· La zona estudiada ha experimentat tectònica activa. L'existència d'aquesta activitat s'ha determinat per la presència d'indicadors 1) geològics, com són les evidències de paleosismicitat -escarpaments de falla, evidències de liqüefacció i grans moviments de massa- , i 2) sísmics. Tot i així, aquesta activitat no es pot considerar molt intensa a jutjar per la poca quantitat d'evidències detectades, i pel grau de degradació que mostren els escarpaments.· S'han detectat fins a dos tipus d'indicadors de paleosismicitat: escarpaments de falla preservats i evidències de liqüefacció, a més de la concentració d'esllavissades que pot estar relacionada amb sismicitat.· S'han detectat quatre escarpaments de falla amb expressió morfològica afectant als ventalls al.luvials: el de Mont-roig, el de l'Almadrava, el de Camarles i el de l'Aldea. A més s'han interpretat dos escarpaments més a partir de métodes indirectes: el de Sant Jordi, per l'anàlisi topogràfic del ventall, i el del Baix Ebre, per l'alineació d'anomalies de gradient. La orientación d'aquests escarpaments és entre N-S i NNE-SSW.· La falla que dóna lloc a l'escarpament de l'Almadrava és de tipus normal i perd salt cap a la superficie fins a esdevenir una flexió. Ha actuat entre el Pliocè superior i 350.000 a. En el seu periode més recent d'activitat ha experimentat un mínim de tres períodes de desplaçament suposadament sismogènics. · La falla que dóna lloc a l'escarpament de Mont-roig ha actuat entre el període de producció d'indústria lítica musteriana (fins a 100 000 a BP) i 4490-4790 a. B.C. La magnitud del sisme que possiblement es produí com a conseqüència del desplaçament de la falla que forma l'escarpament de Mont-roig (suposant que aquest desplaçament fos sismogènic) s'estima de 6 a 6.5.· L'estimació realitzada sobre el període de recurrència de la falla de Mont-roig indica que aquesta falla ha tingut una períodicitat de pocs milers d'anys, i per tant es tracta d'una falla activa. Aquests resultats justifiquen un estudi paleosismològic directe de la falla. Els resultats que fan referèocia al mètode utilitzat són aquests:· Les anàlisis geomorfològica, estructural, de la sismicitat i de la paleosismicitat es complementen entre elles i aponen molta informació si es realitzen comparant-ne els resultats. Es mostra doncs la complementarietat de lea anàlsis realitzades en aquest tipus d'estudis. / This thesis deals with the neo-tectonics and the active tectonics or the Catalan Coastal Ranges, the emerged sector or the Catalan-Valencian domain of the Valencia Trough, NE Spain. The instrumental seismicity data does not show any destructive earthquake in the zone whereas the historical data (up to 1000 years) shows some earthquakes that caused damage. This has motivated a geological analysis covering broad period of time in order to constrain the recent tectonic behaviour of the zone. Three main objectives have been considered: 1) the localisation and characterization of neo-tectonic activity, 2) the detection and analysis of active tectonics and paleoseismology in order to constrain the seismic hazard of the zone, and 3) the definition of the most useful methodology to analyze such a slightly active zone.Four main analyses have been done: geomorphological analysis (data from: mountain fronts. fluvial network, a1luvial fans), struetural analysis (data from: fracturation, striated pebbles, flexure and tilting), paleoseismological analysis (data from: fault scarps, liquefaction structures, mass movements), and seismological analysis.The main results are:· The Catalan Coastal Ranges show neo-tectonic indicators concentrated in their southern half, the area where less seismicity has been registered. This tectonic activity is extensional and not intense (sigma-3 is oriented mainly E-W for the Quaternary morphological and structural features) showing continuity with the Neogene tectonics.· Although the historic and instrumental seismicity shows no catastrophic seismic event there is active tectonism in the zone. Some fault scarps have been detected and analysed: Mont-roig, l'Almadrava, Camarles, l'Aldea, Sant Jordi and el Baix Ebre. The Mont-roig scarp, the longest of these scarps, is controlled by an active fault for which a return period of some thousand years has been estimated.· The methods used in this study (geomorphological, structural, paleo-seismological and seismic analysis) are useful tools for analysing the neotectonics of a zone in which the intensity of neo-tectonic deformation is low.

En las sucesiones de Sant Llorenç del Munt y Montserrat se reconocen dos sistemas sedimentarios alternantes en el tiempo (abanicos aluviales y costeros, y plataformas carbonáticas) que muestran una profundización de la cuenca hacia el NW. Las facies terrígenas, mucho más importantes volumétricamente que las de plataforma carbonática, se componen de cuatro asociaciones o cinturones de facies principales: abanico aluvial, llanura de abanico costero, frente de abanico costero y talud de abanico costero.En los sistemas de Montserrat y Sant Llorenç del Munt existen, por lo menos, cuatro órdenes diferentes de ciclicidad de tipo transgresivo-regresivo. Estos ciclos están representados por una serie de secuencias transgresivo-regresivas (secuencias de alta frecuencia, secuencias fundamentales. secuencias fundamentales. Secuencias compuestas y megasecuencias compuestas). Estas secuencias transgresivo-regresivas son de naturaleza descriptiva y han sido definidas en base a las relaciones entre diferentes facies, geometrías y trayectorias de la línea de costa. Las secuencias transgresivo-regresivas constituyen en nuestro caso la opción más adecuada para subdividir las sucesiones estudiadas en unidades aloestratigráficas. La opción de una subdivisión basada en la estratigrafía secuencial clásica (escuela EXXON) se han descartado, por la dificultad existente en el reconocimiento de los tres tipos de límites de secuencia posibles. La dificultad para reconocer superficies de máxima inundación en depósitos aluviales, junto con la complicación resultante de la posible existencia de discontinuidades importantes asociadas a momentos de máxima regresión, que se localizarían dentro de las secuencias, nos ha inclinado a desechar la opción de las secuencias estratigráficas genéticas (Galloway, 1989). Las secuencias fundamentales son secuencias transgresivo-regresivas de orden intermedio, lateralmente persistentes y cartografiables. Éstas se subdividen en dos partes o tramos principales: una parte transgresiva basal y una regresiva superior. Sus límites son superficies basales de transgresión, generalmente coincidentes con superficies de máxima regresión. Estas secuencias transgresivo-regresivas son identificables a la escala de afloramiento y sus superficies clave están marcadas por cambios litológicos y de facies claros. Las superficies de máxima inundación también son fácilmente reconocibles. Las secuencias fundamentales reflejan variaciones en el aporte de sedimento, probablemente producto de una combinación entre factores de tipo alocíclico (variaciones relativas del nivel del mar) y autociclicos (migraciones de canales, lóbulos, etc...) Las secuencias compuestas han sido definidas a partir del tipo de apilamiento de las secuencias fundamentales. Estas secuencias también se componen de una parte transgresiva (unidad transgresiva) y otra regresiva (unidad regresiva) separadas por una superficie de máxima inundación. Las secuencias compuestas pueden haberse generado en respuesta a varios factores. La actividad tectónica y los aportes sedimentarios, podrían ser, en ocasiones, los factores dominantes de control en la sedimentación de algunas de las secuencias compuestas, o al menos, de algunas de las tendencias que muestran sus unidades o sus superficies claves. De la comparación con áreas vecinas, se desprende que las superficies de máxima inundación de las secuencias compuestas de Monistrol y Manresa tienen un carácter regional, no local, que podría coincidir con los máximos transgresivos de los ciclos eustáticos 3.6 y 3.5 de Haq et al. (1987). La megasecuencia compuesta se ha definido a partir del análisis de la modalidad de apilamiento de las diferentes secuencias compuestas. Se compone de una sucesión transgresiva en la parte inferior (megaunidad transgresiva) y una regresiva (megaunidad regresiva) en la parte alta. El origen de la megasecuencia compuesta parece estar relacionado con diferentes factores de control, así como con posibles respuestas diferentes del sistema a determinados factores en diferentes, períodos de tiempo. Los cambios eustáticos globales podrían haber favorecido la regresión al final del depósito de la megasecuencia compuesta. La actividad tectónica es uno de los factores de control más importantes, produciendo variaciones en las tasas de acomodación y subsidencia, que probablemente favorecieron la primera incursión marina registrada al inicio de la megasecuencia. La actividad tectónica también parece haber controlado el aporte sedimentario, que resulta ser un factor principal, determinante de la tendencia agradacional-retrogradacional de la megaunidad transgresiva y de la tendencia progradacional de la megaunidad regresiva. Las variaciones climáticas constituyen otro posible factor de control.En la sucesión de la Arenisca de Roda se ha determinado la presencia de dos sistemas sedimentarios: uno elástico, muy desarrollado, y otro carbonático, de menor importancia volumétrica. El sistema clástico es un complejo de abanico costero con influencia mareal que consta de cinco asociaciones de facies diferentes (llanura deltaica-abanico aluvial, "lagoon"-bahía, frente deltaico-"nearshore", sandwaves, prodelta-"offshore") no necesariamente coetáneas durante toda la evolución del sistema y que marcan una polaridad proximal-distal de NE a SW.El complejo de la Arenisca de Roda se caracteriza por una arquitectura deposicional compleja que comprende tres órdenes principales de ciclicidad de tipo transgresivo-regresivo (secuencias fundamentales. secuencias compuestas y megasecuencias compuestas). Se han diferenciado 19 secuencias fundamentales, que son las secuencias de tipo transgresivo-regresivo de menor escala diferenciadas. Estas secuencias constan de un tramo transgresivo inferior y de un tramo regresivo superior. Debido a la variedad de facies y de características según el nivel estratigráfico, se han diferenciado cuatro tipos de secuencias fundamentales (Codoñeras. X, Y y Z). El indicador paleobatimétrico principal utilizado ha sido el paso de facies de "topset" a facies de "foreset". Se han diferenciado cuatro secuencias compuestas, que son secuencias de tipo transgresivo-regresivo, definidas a partir del apilamiento de las secuencias fundamentales según el corte del río Isábena. Estas secuencias constan de una unidad transgresiva basal con un apilamiento retrogradante, y una unidad regresiva superior, con un apilamiento progradante. Estas secuencias sólo son válidas para la sección mencionada ya que en otras secciones el apilamiento de las sucesivas secuencias fundamentales es diferente. En la Arenisca de Roda se han diferenciado dos megasecuencias compuestas, que son secuencias de tipo transgresivo-regresivo definidas a partir del apilamiento de las sucesivas secuencias compuestas y que consta de una megaunidad transgresiva basal y una megaunidad regresiva superior. Concretamente, la Arenisca de Roda incluye, de base a techo, la megaunidad regresiva de una megasecuencia compuesta y la megaunidad transgresiva de la siguiente. Estas megasecuencias compuestas son diácronas: las tendencias de apilamiento son similares, pero los cambios de tendencia no se producen simultáneamente en las diferentes secciones.Existe cierta incertidumbre sobre la importancia relativa de los factores que controlaron el origen y desarrollo de los tres órdenes de ciclicidad definidos. Ello se debe a la ausencia de datos precisos sobre la evolución de la cuenca (datación. Evolución tectónica, evolución climática, subsidencia . )El análisis secuencial de los sistemas deltaicos ha de basarse en una metodología de trabajo que incluye: la estratigrafía física, el análisis de facies y la datación más precisa posible de los depósitos a -estudiar. Además, se deben buscar y utilizar indicadores paleobatimétricos lo más precisos posible y reconocibles en la mayor parte de la sucesión. Sin datos sobre los dos últimos puntos anteriormente mencionados, resulta imposible cualquier intento de interpretación y discusión del valor de las secuencias como instrumentos de correlación.Existen dos grupos de modelos de subdivisión estratigráfica: unos basados más en la interpretación y otros en la descripción. Los modelos más interpretativos son los del grupo Exxon (secuencias deposicionales), mientras que los más "descriptivos" son los propugnados por Galloway (1989a) (secuencias estratigráficas genéticas), Embry y Johannessen (1992), López Blanco (1993) (secuencias transgresivo-regresivas) o Helland-Hansen y Martinsen (en prensa).A pesar de que los diversos modelos o metodologías de la estratigrafía secuencial presentan sus pros y sus contras, en este trabajo se ha optado por la opción de las secuencias transgresivo-regresivas, por dos motivos principales: 1) son de origen descriptivo y no interpretativo; 2) no incluyen discontinuidades mayores en su interior.La organización secuencial de las sucesiones deltaicas está controlada por las variaciones en el tiempo y el espacio de las tasas de actuación de una serie de factores que influyen de manera combinada. Entre estos factores se incluyen: el eustatismo, la subsidencia, el clima, la fisiografía de la cuenca, la tectónica en la cuenca, la tectónica en el área fuente, los aportes sedimentarios, la producción de sedimento, y la geometría y topografía de la cuenca). Dichas variaciones pueden ser lineales, oscilatorias periódicas u oscilatorias no periódicas.Existen toda una serie de factores que influyen de manera combinada en la organización secuencial de las sucesiones deltaicas (eustatismo, subsidencia, clima, fisiografía de la cuenca, tectónica en la cuenca, tectónica en el área fuente, aportes sedimentarios, producción de sedimento, geometría y topografía de la cuenca), así como las variaciones en el tiempo y el espacio de las tasas de actuación de estos parámetros. La variación de estos factores puede ser lineal, oscilatoria periódica u oscilatoria no periódica.En contextos de cuencas de antepaís, los factores que influyen en la secuencialidad son muy variables tanto en el tiempo como en el espado, en particular las tasas de subsidencia y aportes sedimentarios, por lo que las secuencias diferenciables en este tipo de cuencas tienen un origen complejo, resultando muy difícil discriminar qué parámetros de control son los principales y cuáles los accesorios.Las secuencias pueden haberse originado en respuesta a cambios de gran magnitud de uno de los factores de control, pero, secuencias de idéntica apariencia pueden haberse originado en respuesta a variaciones de parámetros diferentes.Muchos de los cambios en los parámetros de control no tienen una periodicidad determinada, por lo que las secuencias resultantes tampoco tienen una periodicidad (o duración) determinada.Se puede realizar una subdivisión secuencial más o menos correcta utilizando modelos no interpretativos útiles para subdividir el relleno sedimentario de la cuenca, y que no implican el reconocimiento de uno o varios factores de control de dicha secuencialidad. Sin embargo, para intentar llegar a resultados de tipo predictivo, es necesario controlar (cualitativa y cuantitativamente), el mayor número posible de los factores que controlan la ciclicidad.Variaciones locales de subsidencia, aportes, etc., pueden hacer heterócronos los límites de secuencia a diferentes escalas. Por ello, es necesario precisar el grado de utilidad para la correlación de las secuencias diferenciadas. En general, éstas son únicamente correlacionabies en aquellos sectores en los que los parámetros de control han operado con una magnitud similar y/o presentan una periodicidad de cambio en el tiempo similar. / After the sedimentological study of the Sant Llorenç del Munt, Montserrat an Roda deItaic systems, a stratigraphic subdivision based on three different scale transgressive-regressive sequences has been developed. This subdivision has been established on the coastal facies belts from the deduced shoreline (and associated facies beIts) migration. These transgressive-regressive sequences are formed by a lower transgressive part with a deepening upwards trend and a retrogradational stacking pattern and an upper regressive part, with shallowing-upwards trend and a progradattonal stacking pattern. The lowest scale sequences (metrical) have been named "fundamental sequences". A series of "composite sequences", intermediate scale (decametric to hectometric), have been defined after the study of "the stacking pattern of the fundamental sequences. After the study of the stacking pattern of composite sequences there have been defined a series of large-scale (decametric to kilometric) "composite megasequences".A sequential subdivision based on non interpretative models (which does not imply the recognition of a controlling factor or set of factors) can be effective. However, to reach some predictive results is necessary to estimate (qualitative and quantitatively) the greater number of controlling parameters on the cyclicity. After the analysis of the field examples, there has been demonstrated that there are three main controlling factors of the cyclicity (eustacy, subsidence and sediment supply) working in a combined way. In foreland basins the rates of action of the non-global controlling factors (subsidence and sediment supply) are variable in time and space. That variability makes sequences local for correlation purposes. Sequences will only be correlatables for those areas where the controlling-parameters have operated with a similar magnitude and a similar periodicity. Most of the changes on controlling parameters have not a determined periodicity, so, resulting sequences will not either have a determined periodicity (or duration).

The thesis research concerned evolutionary ecology and community ecology of amphibians in two different areas of a Mediterranean region. The goal of the research was to test how anuran species coexist along a lentic freshwater gradient from ephemeral to permanent ponds. The community structure across the gradient has been explained by different ecological models, based on different trade-offs and inherent properties of the species. To test the different models he used four-year field surveys of communities to characterise pond-breeding habitats (with respect to temporariness, predator abundance and competitor abundance) and to evaluate the dynamics and spatial structures of the metacommunity. He also designed lab experiments to quantify species traits and phenotypic plasticity (life-history, morphological and behavioural traits) in response to different circumstances found in nature: pond drying, presence of invertebrate predators and intra- and interspecific competition. Comparative analysis of phenotypic plasticity traits was made in relation to species ecological breadths (quantified from field surveys) and phylogenetic relationships. In general, species that use a wide variety of habitats or unpredictable environments showed a greater plasticity of responses than those occurring in predictable habitats. At the two extremes of the hydroperiod (ephemeral and permanent ponds) there were specialists with limited plasticity, whereas species from intermediate temporary ponds showed higher levels of plasticity. Results therefore supported the hypothesis that interspecific differences in plasticity are adaptive and are related to ecological breadth and unpredictability of habitat. The correlations among traits of the different species reflected trade-offs suggested by the models (colonisation-competition; predator-permanence gradient; and competition ability-permanence gradient), but correlation coefficients did not favour any single trade-off model over the others. These results suggest that the community studied can be interpreted as a metacommunity in which local interactions and regional processes (colonisation-extinction rates) are related, and they emphasise the importance of habitat heterogeneity for both: local and regional diversity maintenance.