Lorsque Henry VII monte sur le trône en 1485, il est loin d'être le successeur légitime. Bien qu'avoir gagné la bataille de Bosworth lui permette d'accroître celle-ci, ce n'est que sous ses descendants qu'elle sera totalement acquise. Les prérogatives royales, particulièrement les proclamations royales et le pardon, sont l'une des méthodes utilisées par cette dynastie pour asseoir leur pouvoir. Même si leur légitimité est de moins en moins en doute, ils doivent faire face à des révoltes pour différentes raisons, principalement politiques et religieuses. Les Tudors n'ont pas tous réagi de la même manière à cette contestation de leur autorité. Alors qu'Henry VII pardonne tous les Northern rebels lors de son ascension, Elizabeth procède à une forte répression lors de la rébellion des comtes. Le contexte joue en partie sur les décisions de répression, mais l'opinion publique y est également pour quelque chose. Bien que les proclamations royales aient été utilisées pour gouverner, l'utilisation du pardon et du châtiment dans celles-ci a certes été utile pour la construction de la légitimité, mais elle n'est pas seule à avoir servie [i.e. servi] le dessein des Tudors.

Au cours des dernières années, la littérature scientifique a traité de l'existence d'une différence sexuelle dans l'expérience de la douleur, notamment dans plusieurs pathologies. Plusieurs facteurs sont proposés pour tenter d'expliquer ce phénomène, mais de nombreux arguments pointent en direction d'un rôle des hormones sexuelles dans la perception de la douleur. Il existe cependant peu d'études qui identifient les effets précis des hormones sexuelles sur les mécanismes endogènes du contrôle de la douleur. D'un autre côté, il est bien démontré que le stress aigu exerce un effet analgésique sur la réponse nociceptive. Plusieurs mécanismes sont responsables de cette analgésie; des mécanismes endogènes de contrôle de la douleur (les opioïdes endogènes et des mécanismes nonopioïdergiques) et l'axe hypothalamo-hypophysaire-surrénalien (HHS) modulent la réponse nociceptive au niveau du système nerveux central (SNC). La douleur est un stress important pour l'organisme et peut ainsi déclencher les réactions de réponse au stress. Cette réponse implique notamment l'axe HHS en plus du système sympathoadrénomédullaire et du système nerveux sympathique. Le but de ce projet est d'évaluer, dans un modèle animal (rat) de stress douloureux aigu (injection de formaline), l'implication de la glande surrénale dans la différence de sensibilité à la douleur (stress) chez des individus mâles et femelles. Pour ce faire, nous avons utilisé un traitement de 40 minutes (min) chez des animaux sains (mâles et femelles) et des animaux gonadectomisés (castrés (CAST) et ovariectomisés (OVX)) ce qui nous a permis de vérifier l'implication des hormones sexuelles mâles et femelles au niveau des réponses obtenues. Nous avons principalement examiné l'implication de deux hormones importantes dans la réponse au stress, qui agissent à la fois au niveau de la surrénale et du SNC: l'ACTH, principale hormone agissant sur la sécrétion de corticostérone, ainsi que l'angiotensine II (Ang II). Des dosages in vivo des niveaux plasmatiques d'ACTH, d'aldostérone et de corticostérone ont été effectués. De plus, des études in vitro ont été réalisées sur les cellules glomérulées et fasciculées. En effet, elles ont été isolées et testées pour leur capacité à répondre aux hormones en terme de production de seconds messagers: AMPc pour l'ACTH et inositols phosphates (IPs) pour l'Ang II. Nos travaux ont montré qu'il n'existait aucune différence significative entre les différents groupes dans les niveaux plasmatiques d'ACTH et d'aldostérone. Par contre, nous avons noté que le stress douloureux (formaline) induit une augmentation de la sécrétion de corticostérone. De plus, nous avons noté une différence entre le niveau de sécrétion de corticostérone de base des mâles sains et des femelles saines ainsi qu'entre les niveaux de sécrétion suite au stress entre les différents groupes. En effet, les niveaux de sécrétion des femelles saines sont plus élevés que ceux des mâles sains (fait connu depuis longtemps); les niveaux des femelles saines sont similaires à ceux des OVX; les niveaux des mâles sains sont plus faibles que ceux des CAST; finalement, les niveaux des OVX sont similaires à ceux des CAST. Ensuite, in vitro, nous n'avons pas noté d'effet significatif dans la réponse des IPs tant chez les cellules glomérulées que fasciculées suite à une stimulation à l'Ang Il. Par contre, la réponse de l'AMPc suite à une stimulation à l'ACTH est significativement plus élevée chez les mâles sains tant dans les cellules glomérulées que fasciculées. En résumé, nos résultats semblent indiquer (compte tenu du petit nombre de sujets utilisés) que la testostérone interagit tant au niveau in vivo (en diminuant l'activité de l'axe HHS) et qu'in vitro (certains effets potentiels sur la machinerie cellulaire des cellules fasciculées). Cependant, ces effets sont probablement distincts, car nous observons des réponses diamétralement opposées. Au niveau in vivo la testostérone laisse entrevoir un effet protecteur alors qu'in vitro elle semble avoir un effet activateur.

The aphid Nasonovia ribisnigri (Hemiptera: Aphididae) and the thrips Frankliniella occidentalis (Thysanoptera: Thripidae) are two of the main pests in Mediterranean lettuce crops. The general goal of this Doctoral Thesis is to deepen in the study of the trophic interactions present in Mediterranean lettuce crops, in order to develop, apply and improve conservation biological control (CBC) programs using molecular techniques. Results showed the most abundant predator were Orius laevigatus, O. majusculus and O. niger (Hemiptera: Anthocoridae), the hoverflies Eupeodes corollae, Episyrphus balteatus and Sphaerophoria scripta/S. rueppellii (Diptera: Syrphidae), the coccinelid Coccinella septempunctata (Coleoptera : Coccidellidae) and spiders (Araneae: Linyphiidae, Thomosidae). Moreover, coccinellids were only found in spring, syrphids mainly in spring, but also in summer and Orius were only found in summer. With these abundances, the coccinellids were the most efficient predators of N. ribisnigri in spring; syrphids were the most efficient predators of F. occidentalis in spring; and Orius were the most efficient control agents of F. occidentalis in summer. In conclusion, molecular analysis of predation has allowed the characterization of the trophic links present in Mediterranean lettuce crops, which is of a great importance in order to develop CBC programs in those crops. / El pulgón Nasonovia ribisnigri ( Hemiptera: Aphididae ) y el trips Frankliniella occidentalis (Thysanoptera: Thripidae) son dos de las principales plagas en cultivos de lechuga mediterráneos. El objetivo general de esta Tesis Doctoral es profundizar en el estudio de las interacciones tróficas presentes en cultivos de lechuga mediterráneos, con el fin de desarrollar, aplicar y mejorar programas de control biológico (CB) por conservación mediante métodos moleculares. Los resultados mostraron que los depredador más abundantes fueron Orius laevigatus, O. majusculus y O. níger (Hemiptera: Anthocoridae ), los sírfidos Eupeodes corollae , Episyrphus balteatus y Sphaerophoria scripta / S. rueppellii (Diptera: Syrphidae), el coccinélido Coccinella septempunctata (Coleoptera : Coccidellidae) y arañas (Araneae: Linyphiidae, Thomosidae). Además los coccinélidos se encontraron sólo en primavera, los sírfidos principalmente en primavera, aunque también en verano y los Orius sólo en verano. Con estas abundancias, los coccinélidos fueron los depredadores más eficientes de N. ribisnigri en primavera; los sírfidos fueron los depredadores más eficientes de F. occidentalis en primavera; y Orius fueron los agentes de control más eficiente de F. occidentalis en verano. En resumen, los análisis moleculares de depredación han permitido la caracterización de las relaciones tróficas presentes en cultivos de lechuga del Mediterráneo, lo cual es de gran importancia para el desarrollo de programas de CB de este cultivo en esta zona. / El pugó Nasonovia ribisnigri (Hemiptera : Aphididae) i el trips Frankliniella occidentalis (Thysanoptera : Thripidae) són dues de les principals plagues en cultius d'enciam mediterranis . L'objectiu general d'aquesta Tesi Doctoral és aprofundir en l'estudi de les interaccions tròfiques presents en cultius d'enciam mediterranis , per tal de desenvolupar , aplicar i millorar programes de control biològic (CB) per conservació . Els resultats van mostrar que els tàxons de depredador més abundants van ser Orius laevigatus , O. majusculus i O. níger (Hemiptera : Anthocoridae), els sírfids Eupeodes corollae , Episyrphus balteatus i Sphaerophoria scripta / S. rueppellii (Diptera : Syrphidae), el coccinélid Coccinella septempunctata (Coleoptera : Coccidellidae) i aranyes (Araneae: Linyphiidae, Thomosidae). A més els coccinélidos es van trobar només a la primavera , els sírfids principalment a la primavera , encara que també a l'estiu i els Orius només a l'estiu . Amb aquestes abundàncies , els coccinélidos van ser els depredadors més eficients de N. ribisnigri a la primavera ; els sírfids van ser els depredadors més eficients de F. occidentalis a la primavera ; i Orius van ser els agents de control més eficient de F. occidentalis a l'estiu.En resum, les anàlisis moleculars de depredació han permès la caracterització de relacions tròfiques presents en cultius d'enciam de la Mediterrània la qual cosa és de gran importància per al desenvolupament de programes de CB d'aquest cultiu a la zona estudiada.

The status of marine current tidal energy technology is currently in the research and development phase, with a few deployments and tests of prototypes under-way in some countries. There is a huge pressure for tidal farms to be of Gigawatt scale in order to have a real, economically viable impact on renewable energy utilization targets outlined for 2020. A route to achieving this is the large scale energy farm philosophy, similar to wind farms, based on very large numbers of unit current tidal stream devices. However, this emerging technology development raises different research questions which lead to further problems in the practical implementation of tidal stream devices. Thus, the aim of this study was: (i) to develop a new, computationally cheap computational fluid dynamics (CFD) based model of the Momentum-Reversal-Lift (MRL) tidal turbine, and (ii) to perform a detailed calculations of the flow field of single and multiple turbines using the developed model to investigate the flow features such as, downstream wake structures, dynamics of the free surface, wake recovery, and the influence of wake interactions on the performance of individual devices. A new CFD based Immersed Body Force (IBF) model has been developed to represent the MRL turbine. The IBF model was developed based on the concept of actuator disc methodology by incorporating additional geometric features that induce energy absorption from the flow which also lead to a downstream wake structure intended to reflect more closely those of the real turbines than simple momentum sink zone models. This turbine model was thoroughly used to investigate the performance of the MRL turbine and the associated flow characteristics and proved its capability in analysing several issues relating to this design of tidal turbines. Several calculations have been carried out and a full range of operating points of the MRL turbine was formulated. A maximum power coefficient of, Cp = 0.665, was obtained with a blockage ratio of, B = 0.016. However, the performance of the turbine was improved at a higher blockage ratio both in a single and tidal stream farm investigations. The power coefficient of a single turbine was improved by about 3% when simulated with a blockage ratio of, B = 0.029, and even a higher value was obtained in a tidal stream farm containing three turbines configured in the spanwise direction which reached up to, CP = 0.761, with a global blockage ratio of, B = 0.027. These power coefficients are higher than the Lanchester-Betz limit of CP = 0.593 obtained at B = 0, which is mainly due to the tidal turbine operating in a constrained environment, high blockage ratio, that increases the thrust force on the device. The power coefficient of the IBF model showed consistently higher values compared to experiments and a detailed CFD model results. This indicates that the power coefficient calculated using the IBF model includes some other losses within the turbine region, such as losses due to viscous, shear etc. Investigations on the influence of closely packed clusters of turbines in a tidal streamfarm showed that a laterally close configuration of turbines improved the performance of individual turbines due to the blockage effect, which is created by the array of turbines in the span-wise direction. In contrast, a small longitudinal spacing between turbines inflicted a massive energy shadowing that affects the performance of downstream turbines. However, a tidal stream farm with a staggered turbine layout can reduce the longitudinal spacing by about 50% with a minimum of 6D lateral spacing compared with a regular turbine layout due to the advantage of using an accelerated bypass flows.

Brown spot of pear is a fungal disease caused by Stemphylium vesicarium. Currently, the disease control efficacy is limited, due to the characteristics of disease and the reduction of the allowed fungicides. Therefore, this thesis is focused on finding new compounds to be applied alternatively or as a complement to the existing fungicides. Thus, twelve synthetic antifungal peptides selected from CECMEL11 library were evaluated in vitro against S. vesicarium. The most effective peptide was BP15 with a minimum inhibitory concentration (MIC) of 10 µM. Moreover, the peptide reduced significantly the disease severity in both ex vivo assays and under field conditions. The mechanisms of action of BP15 were studied. It was determined that the peptide permeabilizes the fungal cell membrane and it is internalized by the cells of germ tubes and hyphae of S. vesicarium. / L’estemfiliosi de la perera és una malaltia causada pel fong Stemphylium vesciarium. Actualment, els mètodes de control presenten una eficàcia limitada. Aquesta tesi es centra en millorar-ne el control mitjançant pèptids antimicrobians com a alternativa o suport als fungicides actuals. Dotze pèptids antimicrobians de la llibreria CECMEL11 van ser avaluats in vitro enfront el fong. El més eficaç va ser el péptid BP15 amb una concentració mínima inhibitòria (CMI) de 10 µM. Aquest pèptid es va mostrar eficaç en el control de la malaltia en assajos ex vivo i aplicat a camp, seguint el model de predicció BSPcast. En l’estudi dels mecanismes d’acció del BP15 es va determinar que el pèptid permeabilitza la membrana cel•lular del fong i que és internalitzat per les cèl•lules dels tubs germinatius i de les hifes de S. vesicarium.

Els aliments suplementaris poden jugar un paper important en el control biològic de plagues ja que afegint l’aliment adequat en un cultiu, pot facilitar la instal•lació dels enemics naturals en aquest cultiu i a més permeti la seva dispersió dins del cultiu. Els quists d’Artemia sp. i el pol•len comercial d’abella millorarien la longevitat i reproducció dels depredadors polífags. A més l’addició dels quists en el cultiu no interferiria en la dispersió dels depredadors i en condicions de hivernacle, quists i pol•len incrementarien les poblacions de Orius majusculus i la seva eficiència en el control de Frankliniella occidentalis. D'altra banda el nèctar és un aliment que trobem de manera natural als agroecosistemes, les espècies vegetals Fagopyrum esculentum i Lobularia maritima milloren la longevitat i fecunditat dels parasitoides, pel que la seva proximitat al cultiu podria millorar l’eficàcia del control biològic per conservació. L’addició d’aliments suplementaris i la introducció de recursos florals milloraria els paràmetres biològics de depredadors i parasitoides, per tant millorarien els programes de control biològic per conservació i inoculació. / Los alimentos suplementarios pueden jugar un papel importante en el control biológico de plagas ya que añadiendo el alimento adecuado en el cultivo, puede facilitar la instalación de los enemigos naturales en ese cultivo y además permita su dispersión dentro del cultivo. Los cistos de Artemia sp. y el polen comercial de abeja mejorarían la longevidad y reproducción de los depredadores polífagos. Además la adición de cistos en el cultivo no interferiría en la dispersión de los depredadores y en condiciones de invernadero, cistos y polen incrementarían las poblaciones de Orius majusculus y su eficiencia en el control de Frankliniella occidentalis. Por otro lado, el néctar es un alimento que encontramos de manera natural en los agroecosistemas, las especies vegetales Fagopyrum esculentum y Lobularia maritima mejorarían la longevidad y fecundidad de los parasitoides, por lo que su proximidad en el cultivo podría mejorar la eficacia del control biológico por conservación. La adición de alimentos suplementarios y la introducción de recursos florales mejorarían los parámetros biológicos de depredadores y parasitoides, por tanto mejorarían los programas de control biológico por conservación e inoculación. / The supplemental foods can play an important role in biological control of pests, since adding the right food in the crop can facilitate the establishment of natural enemies in that crop and also allow their dispersion within the crop. Cysts of Artemia sp. and commercial bee pollen would improve longevity and reproduction of polyphagous predators. Besides the addition of cysts in the crop would not interfere in the dispersion of predators and in greenhouse condition, cysts and pollen would increase the populations of Orius majusculus and their efficiency in the control of Frankliniella occidentalis. On the other hand, nectar is a food that we find naturally in the agro-ecosystems, the plant species Fagopyrum esculentum and Lobularia maritima would improve longevity and fecundity of parasitoids, so their proximity in the crop could improve the effectiveness of conservation biological control. The addition of supplemental foods and the introduction of floral resources would enhance biological parameters of predators and parasitoids, therefore would improve conservation and inoculation biological control programs.

La presencia de biotipos de amapola (Papaver rhoeas L.) resistentes a herbicidas constituye uno de los principales problemas de muchas áreas cerealistas de secano. La solución del mismo pasa por una correcta caracterización de la resistencia y por el establecimiento de una adecuada estrategia de manejo integrado. El presente trabajo se ha planteado precisamente con este fin. Para ello a) se han seleccionado biotipos con resistencia múltiple (a inhibidores de la acetolactato sintasa -ALS- y a herbicidas auxínicos) y biotipos únicamente resistentes a 2,4-D originarios de las zonas cerealistas del noreste peninsular de los que se han estudiado las bases moleculares y fisiológicas de estas resistencias; b) se ha querido discernir bajo condiciones controladas (invernadero), si los fallos de control observados en campo, mediante herbicidas inhibidores del fotosistema II (bromoxinil), son debidos al estadio fenológico de la mala hierba en el momento de aplicación o a la presencia de una posible resistencia incipiente y c) se han establecido diferentes estrategias de manejo integrado de amapola en campos comerciales de cereales de secano del noreste peninsular. / La presència de biotips de rosella (Papaver rhoeas L.) resistents a herbicides constitueix un dels principals problemes de moltes àrees cerealistes de secà. La solució del mateix passa per una correcta caracterització de la resistència així com en l'establiment d'una adequada estratègia de maneig integrat. El present treball s'ha plantejat precisament amb aquesta finalitat. Per això a) s'han seleccionat biotips amb resistència múltiple (a inhibidors de la acetolactato sintasa -ALS- i a herbicides auxínics) i biotips únicament resistents a 2,4-D originaris de les zones cerealistes del nord-est peninsular i s’han estudiat les bases moleculars i fisiològiques d'aquestes resistències; b) s'ha volgut discernir sota condicions controlades (hivernacle), si la manca de control observada en camp, mitjançant herbicides inhibidors del fotosistema II (bromoxinil), és deguda a l'estadi fenològic de la mala herba en el moment de l’aplicació o a la presència d' una possible resistència incipient i c) s'han establert diferents estratègies de maneig integrat de rosella en camps comercials de cereals de secà del nord-est peninsular. / The persistence of resistant corn poppy (Papaver rhoeas L.) biotypes is one of the most pressing problems in rainfed Spanish cereal crops. Resolution to this problem begins with the proper characterization of the resistant profile, followed by the establishment of an appropriate integrated management system. The study herein has been conducted precisely towards this end, while maintaining the following bases as a general framework: a) corn poppy biotypes with multiple resistance (acetolactate synthase -ALS- inhibiting herbicides and auxinic herbicides) and only 2,4-D resistance from north-eastern Spain were selected for analysis of molecular and physiological resistance matrices; b) we have tried to investigate under controlled conditions, if failures observed in the field, by photosystem II inhibiting herbicides (bromoxynil), could be directly attributed to the phenological stage of the weed at application time or inherent resistance and c) the creation of integrated management strategies for corn poppy and rainfed cereal fields in North-Eastern Spain.

A la majoria de les 148 poblacions de Papaver rhoeas L. analitzades es va detectar resistència front als herbicides tribenuró-metil i 2.4-D. Les poblacions van ser recollides a una prospecció de camp semi-dirigida en camps de cereal d'hivern del Nord-est d'Espanya. La situació més freqüent va ser la de poblacions lleugerament resistents al 2.4-D i amb una proporció de plantes resistents a tribenuró-metil elevada. Es va desenvolupar un mètode de detecció a la resistència per a cada herbicida basats en llavors, els quals van ser considerats com a vàlids després de que els resultats van ser comprovats amb assaigs en hivernacle i en camp. Per a tribenuró-metil, el test permetia quantificar la freqüència de plantes resistents, mentre que pel 2.4-D el grau de resistència va ser expressat mitjançant un ratio basat en la longitud del hipocotil. La resistència enfront al tribenuró-metil sembla estar causada per una mutació mentre que la resistència front a 2.4-D està probablement basada en un canvi metabòlic de les plantes resistents. A la zona d'estudi, P. rhoeas va germinar a la tardor i principis d'hivern, principalment entre octubre i desembre, tot i que es va detectar germinació entre setembre i abril, depenent de la localitat i de l'any. No es van trobar diferències als hàbits de germinació entre poblacions sensibles o resistents als herbicides. En funció de les condicions climàtiques la germinació va ser d'entre 12 i 70% després de la primera tardor i hivern per a llavors recollides l'estiu anterior. Llavors que no van germinar després del primer hivern probablement van entrar en un estat de dormició secundària. Cultivar el sòl va estimular clarament la emergència de P. rhoeas i pot ser una tècnica apropiada a camp per a afavorir la germinació. Es va detectar una mortalitat natural de P. rhoeas a la majoria dels anys i a la majoria dels assaigs. Tot i així, densitats inicials elevades conduïen sovint a densitats finals de fins a 300 plantes m -2 al final del cicle de cultiu. La utilització de les arreus prèviament a la sembra del cultiu va ser un mètode efectiu per a col·locar les llavors de P. rhoeas en una posició no favorable per a germinar. Es va observar una reducció mitja del 40% en la emergència. Independentment de si la població de P. rhoeas va ser sensible o resistent, entre un 63 i 99% de les llavors van ser encara viables després de 31 mesos d'enterrat al sòl a 20 cm de profunditat. Per això, l'ús de les arreus hauria de ser restringit a un ús ocasional, ja que les llavors que tornen a ser col·locades en superfície poden germinar si ha passat poc temps després d' haver estat enterrades. La utilització de la grada de pues flexibles pot ser un mètode efectiu per al control de P. rhoeas resistent als herbicides, però requereix una observació detallada de la mida de la herba i del cultiu. L'efecte de la grada en pre-emergència va ser molt petit o inapreciable. En post-emergència es va observar que la grada va ser més eficaç sobre plantes petites de P. rhoeas, ja que aquesta espècie desenvolupa una arrel pivotant molt forta. En anys secs la eficàcia va ser més gran ja que les plantes danyades no van poder recuperar-se. En condicions més humides les plantes de P. rhoeas es van recuperar sovint després del tractament així que la eficàcia inicial va disminuir amb el temps. En poques ocasions la grada va estimular la germinació de noves plantes. El control de P. rhoeas va ser insuficient en alguns camps, però es va observar una disminució de la densitat a tots els casos. El control químic de P. rhoeas resistent a tribenuró-metil i a 2.4-D és possible amb herbicides pertanyent a diversos grups de la classificació proposada pel Comité d'Acció de Resistència als Herbicides (HRAC). En pre-emergència, pendimetalina, trifluralina + linuró i trifluralina + clortoluró van ser els herbicides més efectius i d'acció més regular. En post-emergència precoç es va obtenir un control menys constant, però també elevat amb MCPA + diflufenican, isoproturé + diflufenican i tribenuró-metil + metribuzina. A post-emergència tardana les barreges amb ioxinil o bromoxinil així com florasulam + 2.4-D van controlar les poblacions resistents a molts casos. Amb l'objectiu de prevenir i controlar la resistència a herbicides a P. rhoeas aquests diferents mètodes de control han de ser utilitzats conjuntament, definint una estratègia de control integrat. / En la mayoría de las 148 poblaciones de Papaver rhoeas L. analizadas, se detectó resistencia frente a los herbicidas tribenurón-metil y 2.4-D. Las poblaciones fueron recogidas en una prospección de campo semidirigida en el Nordeste de España. La situación más frecuente fue la de poblaciones ligeramente resistentes a 2.4-D y con una proporción de plantas resistentes a tribenurón-metil elevada. Se desarrolló un método rápido de detección a la resistencia para cada herbicida basado en semillas, los cuales fueron considerados válidos después de que los resultados fueron comprobados con ensayos de invernadero y de campo. Para el caso de tribenurón-metil, el test permitió cuantificar la frecuencia de plantas resistentes, mientras que para el caso del 2.4-D el grado de resistencia fue expresado con un ratio calculado a partir de la longitud del hipocótilo. La resistencia frente a tribenurón-metil parece estar causada por una mutación mientras que la resistencia frente a 2.4-D está probablemente basada en un cambio metabólico de las plantas resistentes. En la zona de estudio, P. rhoeas germinó principalmente en otoño y principios de invierno, mayoritariamente entre octubre y diciembre, aunque fue detectada desde septiembre hasta abril, dependiendo de la localidad y del año. No se encontraron diferencias en los hábitos de germinación entre poblaciones sensibles o resistentes a los herbicidas. En función de las condiciones climáticas la germinación fue de 12 hasta 70% después del primer otoño e invierno para las semillas recogidas en el verano anterior. Semillas que no germinaron tras el primer invierno probablemente entraron en un estadio de dormición secundaria. El laboreo del suelo estimuló claramente la emergencia de P. rhoeas y puede ser una técnica apropiada en campo para favorecer la germinación. Se detectó una mortalidad natural de P. rhoeas en la mayoría de los años y en la mayoría de ensayos. A pesar de ello, a menudo densidades iniciales de las poblaciones en campo alcanzaban todavía 300 plantas m -2 al final del ciclo de cultivo. El uso de un arado de vertedera previo a la siembra del cereal fue un método efectivo para colocar las semillas de P. rhoeas en una posición no favorable para a germinar. Se observó una reducción media de 40% en la emergencia. Independientemente de si la población de P. rhoeas fue sensible o resistente, entre un 63 y 99% de las semillas fueron todavía viables tras 31 meses de enterrado en el suelo en 20 cm de profundidad. Por ello, el uso del arado de vertedera se debería restringir a un uso ocasional ya que las semillas devueltas a capas superficiales del suelo estarán capacitadas para germinar si ha transcurrido poco tiempo después de su enterrado. El uso de la grada de púas flexibles puede ser un método efectivo para el control de P. rhoeas resistente a los herbicidas pero requiere una observación detallada del tamaño de la hierba y del cultivo. El efecto del uso de la grada en pre-emergencia fue muy pequeño o inapreciable. En post-emergencia la grada fue más eficaz sobre plantas pequeñas de P. rhoeas, ya que esta especie desarrolla una raíz pivotante muy fuerte. En años secos, la eficacia fue mayor, ya que las plantas dañadas no pudieron recuperarse. En condiciones de humedad más idóneas, las plantas de P. rhoeas a menudo se recuperaron después del tratamiento así que la eficacia inicial disminuyó con el tiempo. En pocas ocasiones el uso de la grada estimuló la germinación de nuevas plantas. El control de P. rhoeas fue insuficiente en algunos campos pero se observó una disminución de la densidad en todos los casos. El control químico de P. rhoeas resistente a tribenurón-metil y a 2.4-D es posible con herbicidas pertenecientes a grupos distintos de la clasificación propuesta por el Comité de Acción de Resistencia a los Herbicidas (HRAC). En pre-emergencia, pendimetalina, trifluralina + linuron y trifluralina + clortolurón fueron los herbicidas más efectivos y de acción más regular. En post-emergencia precoz se alcanzó un control menos constante pero también elevado con MCPA + diflufenicán, isoproturón + diflufenicán y tribenurón-metil + metribuzina. En post-emergencia tardía, las mezclas conteniendo ioxinil o bromoxinil así como florasulam + 2.4-D controlaron las poblaciones resistentes en muchos casos. Con el objetivo de prevenir y manejar la resistencia a herbicidas en P. rhoeas estos diferentes métodos de control deben ser usados conjuntamente, definiendo una estrategia de control integrado. / Herbicide resistance towards the herbicides tribenuron-methyl and 2.4-D was detected in most of the 148 analysed Papaver rhoeas L. populations collected in a semi-directed field survey in North-eastern Spain. The most frequent situations found were populations slightly resistant to 2.4-D and with a high frequency of resistant plants towards tribenuron-methyl. One seed-based quick-test for each herbicide on agar medium was developed and found valuable for detecting herbicide resistance after validating with greenhouse and field trials. In the case of tribenuron-methyl, the test allowed to quantify the frequency of resistant plants, while in the case of 2.4-D the resistance degree was expressed with a hipocotyl length ratio. Resistance towards tribenuron-methyl seems to be caused by a target-site mutation, while resistance towards 2.4-D is probably metabolism-based. In the study area, P. rhoeas germinated mainly in autumn and early winter, especially between October and December but was detected since September until April, depending on the locations and on the year's characteristics. No differences in germination habits were found between susceptible and resistant populations. Depending on the climatic conditions, germination was found between 12 and 70% during the first season for freshly sown seeds. Seeds, which did not germinate after the first season probably entered in a secondary dormancy stage. Cultivation clearly stimulated weed emergence and could be used in field to favour germination. A generally strong natural weed mortality was detected in most of the years and fields. In spite of this, high initial weed populations reached often still 300 plants m -2 at the end of the cropping cycle. Ploughing was found to be an effective method for placing P. rhoeas seeds in a non-favourable position for germination. An average reduction of around 40% emergence was observed. Regardless if the P. rhoeas population was susceptible or resistant, between 63 and 99% P. rhoeas seeds were still viable 31 months after burial in soil at 20 cm depth. Therefore, ploughing should be conducted occasionally only as the seeds moved upwards again were able to germinate. Harrowing can be an effective control method of herbicide resistant P. rhoeas but require an accurate observation of the weed and crop size. The effect of pre-emergence harrowing were very little or inappreciable. In post-emergence harrowing should better be conducted at early growth stages of P. rhoeas. As this species has a tap root, efficacy decreased if plants were too big. In dry years efficacy was higher as damaged plants could not recover. In better moisture conditions, P. rhoeas plants often recovered after being buried so that initial high efficacy decreased in time. In few occasions harrowing stimulated germination. Mechanical control of P. rhoeas by harrowing was insufficient in some trials but reduced weed plant number in all cases. Chemical P. rhoeas control was possible with herbicides of different classification groups defined by the Herbicide Resistance Action Commitee (HRAC). In pre-emergence, pendimethaline, trifluraline + linuron and trifluraline + chlortoluron were the most effective and most regular herbicides. In early post-emergence a less constant but quite high control efficacy was achieved with MCPA + diflufenican, isoproturon + diflufenican and tribenuron-methyl + metribuzine. In late post-emergence, mixtures containing ioxinil or bromoxinil, especially bromoxinil + MCPP, ioxinil + bromoxinil + MCPP as well as florasulam + 2.4-D often controlled the herbicide resistance populations well. In order to prevent and to manage the herbicide resistance in P. rhoeas these different control methods should be used together, defining an integrated weed control strategy.

Els fitoplasmes causen grans pèrdues als conreus de la fruita dolça i de la vinya i representen una amenaça futura encara més important. L’objectiu bàsic d’aquesta tesi ha estat establir la distribució i la incidència dels diferents fitoplasmes afectant aquests conreus al nord de la Península Ibèrica i conèixer els seus cicles patològics per a incidir-hi reduint-ne l’expansió i els danys. Per a realitzar aquesta tesi s’han prospectat símptomes en plantes i insectes potencials vectors de fitoplasmes, de manera estandarditzada. La selecció de parcel•les s’ha realitzat pensant a cobrir un ampli rang de condicions agro-ecològiques, varietats/espècies, zones productores i graus d’afectació al màxim de representatives. Les mostres de plantes (conreades i salvatges), i d’insectes potencialment vectors identificats, s’han analitzat mitjançant mètodes moleculars (PCR) per a determinar les seves taxes d’infecció per fitoplasmes. També s’ha determinat la identitat d’aquests fitoplasmes fins al nivell de soca mitjançant, seqüenciació i RFLP. Els resultats mostren que els principals fitoplasmes dels fruiters i la vinya estan àmpliament distribuïts i causen danys importants a moltes de les zones estudiades. ‘Candidatus Phytoplasma mali’ i el seu vector principal Cacopsylla picta no estan presents a Catalunya i estan àmpliament distribuïts a la Cornisa cantàbrica. ‘Ca. P. pyri’ és endèmic a moltes zones productores de pera i actualment està causant un brot de PYLR en presseguer que pot expandir-se i causar danys importants. ‘Ca. P. prunorum’ causa moltes pèrdues al Baix Llobregat, la Ribera d’Ebre i Extremadura, i està present de manera anecdòtica a l’Aragó i la Comunitat valenciana. Les poblacions del seu vector segueixen el mateix patró de distribució i es relacionen amb la presència d’hostes salvatges. ‘Ca. P. solani’ és el principal fitoplasma que afecta la vinya a l’Estat espanyol, està àmpliament distribuït, juntament amb el seu vector Hyalesthes obsoletus, a la Vall de l’Ebre i a Catalunya. La seva incidència és elevada a finques de La Rioja, el Somontano i Navarra i afecta especialment a les varietats Garnatxa i Chardonnay. L’aïllat majoritari és el Tuf-b relacionat amb Convolvulus arvensis com a hoste del fitoplasma i el vector. / Los fitoplasmas causan grandes pérdidas en los cultivos de la fruta dulce y de la vid, y respresentan una amenaza futura todavía más importante. El objetivo básico de esta tesis ha sido establecer la distribución y la incidencia de los diferentes fitoplasmas afectando a estos cultivos en la Península Ibérica además de conocer sus ciclos patológicos para incidir en ellos i reducir su expansión y daños. Para realizar esta tesis se han prospectado síntomas en plantas y potenciales insectos vectores de fitoplasmas de manera estandarizada. La selección de parcelas se ha realizado pensando en cubrir un amplio rango de condiciones agroecológicas, variedades/especies, zones productoras y grados de afectación al máximo de representativos. Las muestras de plantas (cultivadas y silvestres) y de insectos potencialmente vectores identificados, se han analizado mediante métodos moleculares (PCR) para determinar los porcentajes de infección por fitoplasmas. También se ha determinado la identidad de estos fitoplasmas hasta el nivel de cepa mediante secuenciación y RFLP. Los resultados muestran que los principales fitoplasmas de los frutales i de la vid están ámpliamente distribuidos y causan daños importantes en muchas de las zonas estudiadas. ‘Candidatus Phytoplasma mali’ y su vector Cacopsylla picta no están presentes en Cataluña y están ámpliamente distribuidos en la Cornisa Cantábrica. ‘Ca. P. pyri’ es endémico en muchas zonas productoras de pera y actualmente está causando un brote de PYLR en melocotonero que puede expandirse y causar daños importantes. ‘Ca. P. prunorum’ causa muchas pérdidas en el Baix Llobregat, la Ribera d’Ebre y Extremadura, y está presente de forma anecdótica en Aragón y la Comunidad Valenciana. Las poblaciones de su vector siguen el mismo patrón de distribución y se relacionan con la presencia de huéspedes salvajes. ‘Ca. P. solani’ es el principal fitoplasma que afecta a la vid en España, está ámpliamente distribuido juntamente con su vector Hyalesthes obsoletus en el Valle del Ebro y Cataluña. Su incidencia es elevada en fincas de La Rioja, el Somontano y Navarra y afecta especialmente a las variedades Garnacha y Chardonnay. El aislado mayoritario es el Tuf-b relacionado con Convolvulus arvensis como huésped del fitoplasma y el vector. / The phytoplasmas are causing great losses and represent an important threat for the future of the fruit trees and vine cultivation. The main objective of this thesis was to stablish the distribution and the incidence of the different phytoplasmas affecting these crops in the north of the Iberian Peninsule, with the aim to know the pathological cycles to intervene and reduce the expansion and the damages. This thesis was carried out surveying the phytoplasmas symptoms and the potential insect vectors in a standarized procedure. The plots were chosen to cover a wide range of agro-ecological conditions, varieties/species, production areas and incidence levels. The samples of wild and cultivated plants and identified potential insect vectors, were analysed by PCR to detect phytoplasmas and to stablish its infection rates. The isolates identity was also determined by RFLP and sequenciation. The results showed that the main phytoplasmas of fruit trees and vines in Europe are causing important losses and are wide distributed in the studied areas. ‘Candidatus Phytoplasma mali’ and its main vector Cacopsylla picta were wide distributed in the Atlantic regions, but were no present in Catalonia. ‘Ca. P. pyri’ is endemic in the main pear production areas. Nowadays is causing an outbreak of PYLR on peach trees that could spread and cause important losses. ‘Ca. P. prunorum’ is causing important losses in the Baix Llobregat, Ribera d’Ebre and Vegas Altas areas. This phytoplasmas is present but with very low incidence in Lleida, Aragon and Valencia production areas. The populations of its vector C. pruni followed the same distribution and are related to the presence of wild and naturalized hosts. ‘Ca. P. solani’ is the main phytoplasma affecting vineyards in Spain, is wide distributed together with its vector Hyalesthes obsoletus in the Ebro valley and Catalonia. The incidence was high in La Rioja, Somontano and Navarre areas, specially in the varieties Garnatxa and Chardonnay. The main isolate was Tuf-b related to Convolvulus arvensis.

The comparison of aerodynamic characteristics for a combat aircraft studywas addressed in this work. The thesis is a feasibility study which reviewsthe workload and output quality efficiency of different numerical and experimentalmethods often used during conceptual aircraft design.For this reason the Vortex Lattice Method (VLM), Euler or Reynolds-Averaged-Navier-Stokes (RANS) simulations were compared to the moreheavier Large Eddy Simulation (LES) which also has the capability to capturealso more complex flow physics, such as those that occur, for example,at high angles of attack. To be able to crosscheck the numerical results,the same static alpha sweep tests were executed in a tunnel. Thereby itwas discovered that it was quite challenging to reach the same values in thewater tunnel as those previously calculated in computational fluid dynamics(CFD) due to different technical issues.However it could be shown that LES simulations can be today a suitabletool for conceptual aircraft design, as they offer much higher levels ofaccuracy and give the designer the possibility to check the new study at anearly stage along the border of the aircraft’s flight envelope.