Made available in DSpace on 2016-04-26T20:48:36Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Luiz Paulo Ribeiro Siqueira.pdf: 1238141 bytes, checksum: 3347fb3be2cc5ab7ba95d3cb12ba619d (MD5) Previous issue date: 2012-05-22 / Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior / The flow of urban development starting from the second half of the twentieth century has significantly changed the structure from the most cities around the world. The processes of urban expansion and employment decentralization became the monocentric theoretical framework, the main analytical tool of the New Urban Economics, inappropriate for understanding the dynamics of the great polycentric cities. The difficulties regarding the creation of a polycentric approach theoretically elegant and intuitive, so as the monocentric, culminated in the development, from the mid-1980s, in a series of techniques for the identification of employment subcenters, or just urban subcenters. In proposing the analysis of the territory of the city of São Paulo under a polycentric perspective, this essay will use two main methods for the identification of sub-centers spread in international practice, the procedure based on cutoff values and the local Moran statistic, as described in the work of ANSELIN (1995). Based on the data of Pesquisa Origem e Destino de 2007 and the search for consistency between the theoretical assumptions about the structure of urban space and the results obtained by the methodological procedures applied, besides to prove to the importance of the main center, this essay identifies four other subcenters in Sao Paulo. It can also be observed the predominance of jobs linked to the service sector in these places, their importance in the urban context and the similarity of results with respect to the location of the sub-centers, when compared to other intraurban subcenters identified in the international practice / O curso do desenvolvimento urbano a partir da segunda metade do século XX alterou de forma significativa a estrutura das cidades ao redor do mundo. Os processos de expansão urbana e descentralização do emprego fizeram com que o arcabouço teórico monocêntrico, principal instrumento analítico da Nova Economia Urbana, se tornasse inadequado para a análise da dinâmica das grandes cidades policêntricas. As dificuldades quanto à criação de uma abordagem teórica policêntrica elegante e intuitiva, tão quanto a monocêntrica, culminou no desenvolvimento, a partir de meados da década de 1980, de uma série de técnicas para a identificação de subcentros de emprego, ou apenas subcentros urbanos. Ao propor a análise do território da cidade de São Paulo sob uma ótica policêntrica, este trabalho fará o uso de duas das principais metodologias para a identificação de subcentros difundidas na prática internacional; o procedimento ligado ao estabelecimento de valores de corte e a estatística local de Moran, tal como se apresenta no trabalho de ANSELIN (1995). A partir dos dados da Pesquisa Origem e Destino de 2007 e na busca pela correspondência entre as premissas teóricas sobre a estrutura do espaço urbano e os resultados obtidos pelos procedimentos metodológicos aplicados este trabalho, além de atestar a importância do centro principal, identifica outros 4 subcentros na cidade de São Paulo. Pode-se observar, ainda, a predominância dos empregos ligados ao setor de serviços nestes locais, sua importância no contexto urbano e a similaridade dos resultados no que diz respeito à localização dos subcentros, quando se comparada à de outros subcentros intra-urbanos identificados na prática internacional

DE LA TESI:Aquesta tesi parteix de la base de considerar que, des de començaments del segle XX i fins al 1939, a Barcelona i a Catalunya s'havien anat forjant una ciutat industrial i un proletariat urbà entés com a protagonista modern de la història, amb el lògic desenvolupament del moviment sindical-polític dels treballadors urbans i l'existència igualment important d'una sèrie d'intel.lectuals capaços de reflexionar sobre aquest tema. És important remarcar, però, que cap d'aquests pressupòsits es donaria sense la existència prèvia d'un projecte político-econòmic per a transformar Barcelona en ciutat industrial-capitalista. Aquest projecte centrarà el primer objecte d'aquest treball; nogensmenys, la primera part de la tesi du el títol "De la Gross-Barcelona a la Catalunya-Ciutat". Efectivament, a partir d'un cert moment (posem vora el 1920) existirà un projecte per a la formació d'una veritable "Gross-Stadt" amb un abast territorial que abraçarà l'espai català central. El subtítol d'aquest primer volum és "News from No-where", fent esment a la cita de la coneguda utopia de William Morris, que justament en aquella època serà traduïda pel Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Això ens serveis per a assenyalar el carácter utòpic (però d'arrel capitalista) de bona part d'aquest projecte. Aquest títol secundari ens condueix, però, a la segona part d'aquest treball que es titula "La crisi de la ciutat capitalista". Sense aquesta crisi -les causes de la qual caldrà esbrinar- tindria poc sentit parlar de "ciutat roja" o de "ciutat pàl·lida".Si la segona part d'aquest treball inclou l'estudi d'algunes respostes a la crisi (com, per exemple, les anàlisis del Regional Planning i del Pla Macià), serà la tercera part la dedicada, íntegrament, a l'estudi de la sortida d'aquesta crisi, al que és anomenat, aleshores, "nova economia urbana". Els nexes entre el projecte industrialista i el de la nova economia urbana es manifesta a molts nivells, però n'hi ha dos particularment interessants: a) El nivell de la planificació urbana territorial, i b) El nivell del pensament econòmic. Pel que fa al primer nivell, el que s'ha anomentar molt correctament "economia urbana" no s'ha consolidat a nivell universitari fins a dates molt recents. Tots els especialistes en la matèria assenyalen que es tracta d'una disciplina en ple desenvolupament, mancada de models teòrics prou desenvolupats. Per què? Perque fins al període que inicia la primera guerra mundial, la demanda social d'economia ha estat escassa, car una hàbil combinació de laissez-faire a l'espai i intervencions tècniques (higiene i vialitat) suficients, al vult-cents. Les dificultats per a analitzar la política econòmica urbana des d'una òptica disciplinar són, doncs, molt grans. A aquest fet, a més, caldria afegir-hi, el caràcter esotèric, reservat a uns pretesos experts, de la intervenciósobre l'espai, de l' "urbanisme". Pel que fa al segon nivell, és important assenyalr que sense un estudi del pensament econòmic (i dels seus lligams amb la política urbana i territorial), el nostre treball seria clarament insatisfactori. Perquè? Perqué el camp ideològic i científic serà, és clar, un camp especialmente "ocupat" pels intel.lectuals lligats al "partit industrial", que assajaran, fins i tot, de donar lliçons als sindicalistes, tot explicant el carácter utòpic/ucrònic de les seves alternatives o, situats més tard a la segona trinxera, assenyalaran les distorsions internes dels models alternatius. En definitiva, l'estudi del pensament -i del pensament econòmic que n'és la mèdul·la- esdevé, així, inexcusable. De la influència de Schmoller o Wagner a la de Marshall, de la de Kropotkin o Reclus a la de Karl Marx, cal refer la història dels economistes catalans del segle XX. "Amb Marx" -va escriure molt aviat Gramsci (1918, in 1970)- "la història segueix essent domini de les idees, de l'esperit, de l'activitat consciente dels individus aïllats o associats. Però les idees,l'esperit, es realitzen, perden la seva arbitrarietat, ja no són fictícies abstraccions religioses o sociològiques. La substància que amaguen es troba a l'economia, a l'activitat pràctica, en els sistemes i les relacions de producció i de canvi". L'estudi de la política econòmica esdevé difícil sense una anàlisi del pensament econòmic general que l'inspira. Per això proposem estudiar les relacions entre el pensament econòmic polític i econòmic, en un marc espaial-temporal determinat: la Catalunya del primer terç del segle XX. Com que el punt de partida és la formació social catalana, l'estudi de la política econòmica tindrà, aquí, un doble vessant; caldrà, en una direcció, conèixer els efectes de la política econòmica generada per un Estat que, com és el cas de l'Estat espanyol, ha representat sovint classes socials i fraccions de classe alienes a la formació social catalana; en un altre sentit, caldrà esgratinyar papers i actituds econòmiques col.lectives per a descobrir els projectes i les realitzacions político-econòmiques produïdes dins de l'àrea catalana. En el període que analitzem (1901-1939) aquests projectes tenen una característica doble: un àmbit geogrltic petit en relació al conjunt català (el terme municipal de Barcelona i la "província" de Barcelona: en dos moments -Mancomunitat, Generalitat- una part molt important dels Països Catalans, Catalunya, podrà ésser objecte d'un plantejament de conjunt) i, al mateix temps, la política econòmica generada des de qualsevol unitat econòmico-política de la tormació social catalana tindrà etectes, sovint positius, per a la reconstrucció de les desballestades estructures. d'aquesta tormació. En aquest sentit, la política econòmica catalana tindrà, gairebé per definició, un clar caràcter de política territorial a diferents escales espaials i en diferents àmbits sectorials.S'esdevé que, dins del conjunt català -i dins de l'Estat espanyol- la ciutat de Barcelona, juga, com a eina, un paper polític fonamental. Aleshores, la política territorial a Barcelona (de Barcelona, contra Barcelona, sobre Barcelona), és a dir, la política urbana que s'aplica i/o que sorgeix de Barcelona ha de tenir, a nivell d'hipòtesi, un espai conceptual rellevant. Així, per a estudiar dialècticament el pensament econòmic i la política econòmica a la Catalunya del primer terç del segle XX, pot ésser útil estudiar les relacions entre pensament econòmic i política urbana i territorial.Si ens aboquem -perque cal- a un examen de la literatura econòmica i no-econòmica existent, les aportacions són inqüestionables. Pel que fa a la política econòmica urbana i territorial del període 1901-1939 hom pot trobar en els papers contemporanis de Pierre Vilar (1929, 1934, 1936), suggeriments valuosos, dins d'una síntesi (Vilar 1929) no superada. l, és clar, en la reelaboració posterior de Vilar (1964) hipòtesis i informaoions es multipliquen. Ara bé, en tots aquests casos, la qüestió de les localitzacions i la història econòmica del que és definit oom a "regió de Barcelona" són els eixos dominants. A partir de 1968-69, es produeix un canvi dins la literatura. La nova escala en la que cal plantejar definitivament els problemes del sistema urbà de Barcelona i el ressorgiment dels moviments socials a la ciutat amb l'inici de la lluita urbana (Alibés 1975), susciten un bon nombre d'estats de la qüestió, de síntesis ràpides que, com és lògic, han d'acarar-se amb la política seguida en el període del segle XX anterior a la guerra civil. Així, hom pot trobar-hi referències a papers del Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (1970), de la Comissió d'Urbanisme de Barcelona (Martorell 1970), del Cercle d'Economia (1973), dels serveis d'estudis d'alguns bancs (per exemple: SEBUB 1973), dels col.legis professionals (a publicacions com "Cuademos de arquitectura y urbanismo" o "Novatécnica), dels experts aplegats al Laboratori d'Urbanisme de Barcelona (Solà, 1974), etc.Per la banda de la literatura sobre el pensament econòmic espanyol -i català- del segle XX, les aigües romanen tranquiles pel moment. Hi ha uns esquemes que han envellit tot sols, però els darrers estats de qüestió no permeten parlar de grans progressos pel que fa al coneixement del pensament econòmic. Falten reedcions crítiques i estudis de fons, síntesis globalitzadores, i el que és més greu encara, no existeix cap pla de recerques elaborat i en marxa. Algunes iniciatives com la sorgida del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de València o el Diccionari de Ciències Socials de la Fundació Jaume Bofill de Barcelona han iniciat, des de 1971, una tasca que, si no hi ha cap daltabaix, pot esdevenir productiva, sempre, és clar, que els "francotreballadors" no desapareguin de l'escena intel.lectual.