La finalidad fundamental de esta tesis es poner de manifiesto la importancia del movimiento obrero durante la dictadura franquista y los primeros años de la transición y cómo contribuyeron en él los militantes obreros católicos. Con ello se pretende recuperar la memoria de los trabajadores y de las trabajadoras que arriesgaron algo más que su puesto de trabajo para mejorar sus condiciones de vida y recuperar las libertades individuales y derechos sociales así como las libertades y derechos nacionales. Se trata, por tanto, de analizar cómo se realizó esta contribución católica al movimiento obrero y cuales fueron sus consecuencias tanto en el ámbito sindical y político como en el eclesiástico. En esta tesis se han estudiado los movimientos apostólicos JOC, HOAC y ACO así como el colectivo de sacerdotes y religiosos en el mundo del trabajo, las Comunidades Cristianas Populares y el movimiento Cristianos por el socialismo. Una vez estudiados estos movimientos se expone la participación de los militantes de estos movimientos y grupos cristianos en las organizaciones sindicales de clase así como su participación en las elecciones sindicales, luchas y conflictos sociales y en las organizaciones políticas situadas en el espectro político de la izquierda. También se estudia la evolución política y religiosa de los militantes entrevistados que aparecen reseñados en el anexo de esta tesis. La repercusión de la acción de estos militantes en el seno de la Iglesia fue prácticamente nula ya que su jerarquía no tuvo en cuenta la manera de vivir y de concebir la fe de éstos. No fue así en algunas parroquias de la diócesis de Barcelona ya que éstas sí que fueron influenciadas por la presencia en ellas de los militantes obreros católicos. Todo ello fue el resultado de la estrecha colaboración de los párrocos de estas iglesias con el movimiento obrero de Barcelona. La repercusión en el ámbito sindical y político sí que fue positivo en cuanto las organizaciones obreras de clase, tanto las del ámbito sindical como político, cambiaron su tradicional anticlericalismo por una orientación ideológica laica. Se normalizó la presencia de cristianos en las organizaciones obreras, fundamentalmente en CCOO y en el PSUC, lo cual demuestra la normalidad y naturalidad en la que convivieron creyentes y no creyentes. También es importante subrayar, la voluntad de los militantes católicos obreros de no crear organizaciones confesionales paralelas a las organizaciones de clase ya existentes en las cuales se integraron. Todo ello contribuyó a la unidad del movimiento obrero y evitar divisiones que se fundamentaran en el hecho religioso. Esta nueva realidad supone una ruptura con el sindicalismo catalán anterior a la guerra civil, el cual se posicionaba claramente enfrentado a la Iglesia. Por otra parte, también es importante destacar la aportación de los militantes no creyentes hacia sus compañeros creyentes, en cuanto que estos últimos se replantearon su manera de vivir la fe a partir de su convivencia con compañeros agnósticos o ateos que eran un ejemplo de coherencia ética y política en su acción cotidiana. La colaboración entre militantes obreros de procedencia católica junto a compañeros no creyentes contribuyó a la humanización y sensibilidad por los sectores más desfavorecidos de la clase obrera. En todo este proceso, muchos militantes obreros católicos no sólo abandonaron la Iglesia institucional sino que también abandonaron la fe. En el aspecto religioso, no cabe duda de que este abandono, junto a la poca influencia que ejercieron los militantes en la cúpula de la jerarquía de la Iglesia católica, ofrece un saldo claramente negativo, mientras que el plano sindical y político el avance que se produjo fue claramente positivo. No obstante, todos los militantes, tanto lo que continuaron siendo creyentes como lo que abandonaron la fe, valoran positivamente su pertenencia a algunos de los movimientos o grupos cristianos estudiados en esta tesis. / The Catholic participation of the workers' movement in Barcelona (1946-1978).The main aim of this thesis is to highlight the importance of the workers' movement during Franco's dictatorship and the first years of the political transition towards democracy. We will also see how Catholic working activists contributed to this movement. In this way, we recover the memory of all those working men and women who risked something more than their jobs in order not only to improve their living conditions and recover their individual and social rights, but also their national rights. We try, therefore, to analyse the way this Catholic contribution took place in the workers' movement and which were its consequences not only in labour and political matters but also in the church.The framework is the diocese of Barcelona, but everything in this thesis is within the bounds of the general context of the Catalan and Spanish workers' movement together with the institutional church. Particular emphasis is placed on its social doctrine because it gave guidance to the action of the Catholic working militants in that diocese, which was governed by the archbishops Modrego, González Martín and Narcís Jubany during the period studied here.We will make a general approach to the HOAC, JOC and ACO, the priests and religious people in the working world, Comunidades Cristianas Populares and Cristianos por el Socialismo, as well as to the participation of these groups of militants in the elections of the trade unions which were called by Franco's regime, in trade union conflicts and in political and labour organizations against Franco.The most outstanding contributions of this participation were several. We will underline the boost these movements gave to their militants so that they joined trade unions and therefore it was unnecessary to create denominational organizations. It also promoted women's participation in these organizations and contributed to the fact that all former anticlerical political parties not also stopped being anticlerical, but what is more, they admitted Catholic working militants, without them having to renounce their faith.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals. / "DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

DE LA TESI:Aquesta tesi parteix de la base de considerar que, des de començaments del segle XX i fins al 1939, a Barcelona i a Catalunya s'havien anat forjant una ciutat industrial i un proletariat urbà entés com a protagonista modern de la història, amb el lògic desenvolupament del moviment sindical-polític dels treballadors urbans i l'existència igualment important d'una sèrie d'intel.lectuals capaços de reflexionar sobre aquest tema. És important remarcar, però, que cap d'aquests pressupòsits es donaria sense la existència prèvia d'un projecte político-econòmic per a transformar Barcelona en ciutat industrial-capitalista. Aquest projecte centrarà el primer objecte d'aquest treball; nogensmenys, la primera part de la tesi du el títol "De la Gross-Barcelona a la Catalunya-Ciutat". Efectivament, a partir d'un cert moment (posem vora el 1920) existirà un projecte per a la formació d'una veritable "Gross-Stadt" amb un abast territorial que abraçarà l'espai català central. El subtítol d'aquest primer volum és "News from No-where", fent esment a la cita de la coneguda utopia de William Morris, que justament en aquella època serà traduïda pel Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Això ens serveis per a assenyalar el carácter utòpic (però d'arrel capitalista) de bona part d'aquest projecte. Aquest títol secundari ens condueix, però, a la segona part d'aquest treball que es titula "La crisi de la ciutat capitalista". Sense aquesta crisi -les causes de la qual caldrà esbrinar- tindria poc sentit parlar de "ciutat roja" o de "ciutat pàl·lida".Si la segona part d'aquest treball inclou l'estudi d'algunes respostes a la crisi (com, per exemple, les anàlisis del Regional Planning i del Pla Macià), serà la tercera part la dedicada, íntegrament, a l'estudi de la sortida d'aquesta crisi, al que és anomenat, aleshores, "nova economia urbana". Els nexes entre el projecte industrialista i el de la nova economia urbana es manifesta a molts nivells, però n'hi ha dos particularment interessants: a) El nivell de la planificació urbana territorial, i b) El nivell del pensament econòmic. Pel que fa al primer nivell, el que s'ha anomentar molt correctament "economia urbana" no s'ha consolidat a nivell universitari fins a dates molt recents. Tots els especialistes en la matèria assenyalen que es tracta d'una disciplina en ple desenvolupament, mancada de models teòrics prou desenvolupats. Per què? Perque fins al període que inicia la primera guerra mundial, la demanda social d'economia ha estat escassa, car una hàbil combinació de laissez-faire a l'espai i intervencions tècniques (higiene i vialitat) suficients, al vult-cents. Les dificultats per a analitzar la política econòmica urbana des d'una òptica disciplinar són, doncs, molt grans. A aquest fet, a més, caldria afegir-hi, el caràcter esotèric, reservat a uns pretesos experts, de la intervenciósobre l'espai, de l' "urbanisme". Pel que fa al segon nivell, és important assenyalr que sense un estudi del pensament econòmic (i dels seus lligams amb la política urbana i territorial), el nostre treball seria clarament insatisfactori. Perquè? Perqué el camp ideològic i científic serà, és clar, un camp especialmente "ocupat" pels intel.lectuals lligats al "partit industrial", que assajaran, fins i tot, de donar lliçons als sindicalistes, tot explicant el carácter utòpic/ucrònic de les seves alternatives o, situats més tard a la segona trinxera, assenyalaran les distorsions internes dels models alternatius. En definitiva, l'estudi del pensament -i del pensament econòmic que n'és la mèdul·la- esdevé, així, inexcusable. De la influència de Schmoller o Wagner a la de Marshall, de la de Kropotkin o Reclus a la de Karl Marx, cal refer la història dels economistes catalans del segle XX. "Amb Marx" -va escriure molt aviat Gramsci (1918, in 1970)- "la història segueix essent domini de les idees, de l'esperit, de l'activitat consciente dels individus aïllats o associats. Però les idees,l'esperit, es realitzen, perden la seva arbitrarietat, ja no són fictícies abstraccions religioses o sociològiques. La substància que amaguen es troba a l'economia, a l'activitat pràctica, en els sistemes i les relacions de producció i de canvi". L'estudi de la política econòmica esdevé difícil sense una anàlisi del pensament econòmic general que l'inspira. Per això proposem estudiar les relacions entre el pensament econòmic polític i econòmic, en un marc espaial-temporal determinat: la Catalunya del primer terç del segle XX. Com que el punt de partida és la formació social catalana, l'estudi de la política econòmica tindrà, aquí, un doble vessant; caldrà, en una direcció, conèixer els efectes de la política econòmica generada per un Estat que, com és el cas de l'Estat espanyol, ha representat sovint classes socials i fraccions de classe alienes a la formació social catalana; en un altre sentit, caldrà esgratinyar papers i actituds econòmiques col.lectives per a descobrir els projectes i les realitzacions político-econòmiques produïdes dins de l'àrea catalana. En el període que analitzem (1901-1939) aquests projectes tenen una característica doble: un àmbit geogrltic petit en relació al conjunt català (el terme municipal de Barcelona i la "província" de Barcelona: en dos moments -Mancomunitat, Generalitat- una part molt important dels Països Catalans, Catalunya, podrà ésser objecte d'un plantejament de conjunt) i, al mateix temps, la política econòmica generada des de qualsevol unitat econòmico-política de la tormació social catalana tindrà etectes, sovint positius, per a la reconstrucció de les desballestades estructures. d'aquesta tormació. En aquest sentit, la política econòmica catalana tindrà, gairebé per definició, un clar caràcter de política territorial a diferents escales espaials i en diferents àmbits sectorials.S'esdevé que, dins del conjunt català -i dins de l'Estat espanyol- la ciutat de Barcelona, juga, com a eina, un paper polític fonamental. Aleshores, la política territorial a Barcelona (de Barcelona, contra Barcelona, sobre Barcelona), és a dir, la política urbana que s'aplica i/o que sorgeix de Barcelona ha de tenir, a nivell d'hipòtesi, un espai conceptual rellevant. Així, per a estudiar dialècticament el pensament econòmic i la política econòmica a la Catalunya del primer terç del segle XX, pot ésser útil estudiar les relacions entre pensament econòmic i política urbana i territorial.Si ens aboquem -perque cal- a un examen de la literatura econòmica i no-econòmica existent, les aportacions són inqüestionables. Pel que fa a la política econòmica urbana i territorial del període 1901-1939 hom pot trobar en els papers contemporanis de Pierre Vilar (1929, 1934, 1936), suggeriments valuosos, dins d'una síntesi (Vilar 1929) no superada. l, és clar, en la reelaboració posterior de Vilar (1964) hipòtesis i informaoions es multipliquen. Ara bé, en tots aquests casos, la qüestió de les localitzacions i la història econòmica del que és definit oom a "regió de Barcelona" són els eixos dominants. A partir de 1968-69, es produeix un canvi dins la literatura. La nova escala en la que cal plantejar definitivament els problemes del sistema urbà de Barcelona i el ressorgiment dels moviments socials a la ciutat amb l'inici de la lluita urbana (Alibés 1975), susciten un bon nombre d'estats de la qüestió, de síntesis ràpides que, com és lògic, han d'acarar-se amb la política seguida en el període del segle XX anterior a la guerra civil. Així, hom pot trobar-hi referències a papers del Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (1970), de la Comissió d'Urbanisme de Barcelona (Martorell 1970), del Cercle d'Economia (1973), dels serveis d'estudis d'alguns bancs (per exemple: SEBUB 1973), dels col.legis professionals (a publicacions com "Cuademos de arquitectura y urbanismo" o "Novatécnica), dels experts aplegats al Laboratori d'Urbanisme de Barcelona (Solà, 1974), etc.Per la banda de la literatura sobre el pensament econòmic espanyol -i català- del segle XX, les aigües romanen tranquiles pel moment. Hi ha uns esquemes que han envellit tot sols, però els darrers estats de qüestió no permeten parlar de grans progressos pel que fa al coneixement del pensament econòmic. Falten reedcions crítiques i estudis de fons, síntesis globalitzadores, i el que és més greu encara, no existeix cap pla de recerques elaborat i en marxa. Algunes iniciatives com la sorgida del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de València o el Diccionari de Ciències Socials de la Fundació Jaume Bofill de Barcelona han iniciat, des de 1971, una tasca que, si no hi ha cap daltabaix, pot esdevenir productiva, sempre, és clar, que els "francotreballadors" no desapareguin de l'escena intel.lectual.

GONÇALVES, Francisco Luiz Salles. A participação dos trabalhadores nos lucros e resultados das empresas: dinâmicas e tendências. 2004. 98f. Dissertação (Mestrado em Sociologia). Universidade Federal do Ceará, Departamento de Ciências Sociais, Programa de Pós-Graduação em Sociologia, Fortaleza-CE, 2004. / Submitted by GLAUBENILSON CAVALCANTE (glaubenilson@yahoo.com.br) on 2011-11-18T14:09:07Z No. of bitstreams: 1 2004_DIS_FLSGONCALVES.pdf: 477229 bytes, checksum: 7d230c4e035a5b324c7ca108b7de710b (MD5) / Approved for entry into archive by Maria Josineide Góis(josineide@ufc.br) on 2011-11-28T13:16:08Z (GMT) No. of bitstreams: 1 2004_DIS_FLSGONCALVES.pdf: 477229 bytes, checksum: 7d230c4e035a5b324c7ca108b7de710b (MD5) / Made available in DSpace on 2011-11-28T13:16:08Z (GMT). No. of bitstreams: 1 2004_DIS_FLSGONCALVES.pdf: 477229 bytes, checksum: 7d230c4e035a5b324c7ca108b7de710b (MD5) Previous issue date: 2004 / Minha dissertação procura atribuir a devida importância ao surgimento da Participação dos Trabalhadores nos lucros das empresas, de forma a analisar seus aspectos positivos e negativos. Procura mostrar que na estrutura sindical, política e social do Brasil, a PLRtenda a trazer mais aspectos positivos que negativos, do ponto de vista dos trabalhadores, da autonomia sindical e da melhoria da distribuição de renda. O grande ponto fraco do sindicalismo brasileiro sempre foi sua ausência dos locais de trabalho, imposta pela CLT, e a lei da PLR abriu, pela primeira vez, de forma legítima, protegida por lei, a possibilidade deste tipo de ação. Meu convívio com sindicalistas, e também com empresários, ao participar, ao lado dos trabalhadores, em negociações coletivas de trabalho, foi muito útil, desde o início, sugerindo-me a importância potencial da PLR e a necessidade de despertar um interesse mais amplo, entre os trabalhadores e na sociedade em geral, a seu respeito. / Ma dissertation éssaie de donner sa vraie importance à la loi qui a établi la Participation des Travailleurs aux Bénefits et Résultats des Entreprises, en analisant ses aspects positifs et négatifs. Elle éssaie de montrer que, données les conditions à l´intérieur de la structure syndicale, politique et sociale du Brésil, la "PLR" dévrait entraîner, du point de vue des travailleurs, une amélioration des conditions de mobilization et des luttes dans les entreprises. de l´autonomie syndicale et de la distribution des révenus. Le principal point faible du syndicalisme brésilien a toujours eté son absence imposée des locaux de travail. Or, la loi de laPLR a iuvert, par la premiére fois, de forme legitime, protegée par la loi, la possibilité de ce genre d´action. Mon travail a coté des syndicalistes, et même face aux entrepreneurs,dans les negotiations coltectives, a eté très utile, dés le début, me faisant voir l´importance potentielle de la PLR et la necessité d´ éveiller un plus fort interêt, chez les eux, et dans la societé en general, a ce sujet.