El factor de la necrosis tumoral, TNF-alfa, es una citocina pleiotrópica implicada en un amplio espectro de respuestas inflamatorias y del sistema inmune. El efecto biológico del TNF-alfaestá mediado por dos receptores de membrana, el receptor 1 de TNF, TNFR1 y el receptor 2 de TNF, TNFR2. Estos dos receptores se pueden presentar como receptores solubles formados a partir del procesamiento proteolítico de la región extracelular del receptor de membrana. Se han descrito concentraciones elevadas de receptor soluble de TNFR2 en el suero de múltiples patologías inflamatorias. En este trabajo, describimos por primera vez una isoforma de RNAm de TNFR2 humano, producida por splicing alternativo, a la que le faltan los exones 7 y 8 que codifican la mayor parte de la región citoplasmática y parte del domininio intracitoplasmático de la proteina. El splicing alternativo de los dos exones produjo un cambio en la pauta de lectura, lo que llevó a la aparición de un nuevo codón de parada tras 6 nuevos aminoácidos. Se obtenía de este modo, un cDNA que codificaba una proteína de TNFR2 formada por la misma región extracelular y los mismos 5 primeros aminoácidos del dominio transmembrana, que el TNFR2 nativo, seguidos de 6 nuevos aminoácidos como único extremo carboxilo terminal. El estudio de la expresión de la proteína en células tranfectadas con el cDNA de esta isoforma, mostró la naturaleza soluble de esta proteína. La proteína poseía un peso molecular de aproximadamente 42 KDa. En un ensayo de citotoxicidad inducida por TNF-alfa, se mostró que esta isoforma podía bloquear la apoptosis inducida por TNF-alfa lo que sugiere su función reguladora de la acción del TNF como antagonista de su función biológica. Se desarrolló un ELISA que cuantifica el receptor soluble generado por splicing alternativo. Y se determinaron las concentraciones de receptor soluble producido por splicing alternativo en el suero de individuos sanos y en pacientes de diferentes patologías inflamatorias. Nuestros datos muestran que el receptor soluble producido por splicing alternativo está presente en el suero de individuos sanos a bajas concentraciones y a concentraciones elevadas en sujetos con sepsis y artritis reumatoide. Se determinó que existe una asociación negativa entre el receptor soluble producido por splicing alternativo y varios componentes del síndrome metabólico y también con la resistencia a la insulina.Por otro lado, se observó que los pacientes de artritis reumatoide con valores muy elevados de isoforma, presentaban, probablemente una mejor respuesta a la terapia con anticuerpos anti-TNF-alfa.

Les cèl·lules estan exposades a diferents estímuls mecànics al llarg de la seva vida. Actualment s'accepta que les forces mecàniques juguen un paper important en funcions crítiques cel·lulars com ara la proliferació, diferenciació, mobilitat cel·lular, apoptosi, síntesi de proteïnes i DNA i expressió gènica, entre d'altres. Les cèl·lules pulmonars estan exposades a forces mecàniques derivades de la respiració, flux sanguini i tensió superficial. En concret, les cèl·lules epitelials que envolten les vies aèries estan exposades a forces de tensió i compressió durant el cicle respiratori. Per altra banda, forces anormals exercides sobre teixits pulmonars contribueixen a moltes situacions patològiques. Així, per exemple, la deformació mecànica indueix la proliferació de cèl·lules epitelials alveolars, jugant un paper important en el manteniment de la integritat de l'epiteli especialment durant processos de reparació després de dany pulmonar. Durant l'aplicació de diferents estratègies de ventilació mecànica, tractament bàsic en els pacient amb dany pulmonar agut (ALI) i la seva forma més severa, el síndrome d'afecció respiratòria aguda (ARDS), s'ha observat un augment en la producció de mediadors inflamatoris com la trombina i el trencament de la barrera alveolocapil·lar que contribueix en el dany pulmonar induït pel ventilador i en la formació d'edema pulmonar. Un altre exemple de forces mecàniques exercides sobre el teixit respiratori, i en concret en la via aèria superior, és l'induït pel ronc, el qual té lloc quan el teixit de la via aèria superior es relaxa i comença a vibrar. Aquesta situació és experimentada típicament per pacients que pateixen apnea/hipoapnea o la síndrome de resistència en la via aèria superior. Actualment hi ha evidències fisiològiques i histològiques, i estudis moleculars que exhibeixen inflamació en pacients amb trastorns respiratoris de la son.En aquesta tesi s'ha estudiat el paper de diferents estímuls mecànics en dues condicions patològiques. En un cas s'ha estudiat com la vibració pot induir una resposta inflamatòria en cèl·lules epitelials bronquials a través de la sobreexpressió de la citoquina IL-8. Més concretament, s'ha dissenyat un novedós model experimental que ens permet tastejar si l'aplicació d'un estímul mecànic vibratori amb una freqüència i amplitud similars a les sofertes pels teixits de la via aèria superior quan es ronca és capaç d'induir una desposta inflamatòria a nivell cel·lular. L'estudi s'ha focalitzat en avaluar si la vibració dispara una resposta inflamatòria caracteritzada per la sobreexpressió d'interluquina 8 (IL-8) a través de les vies de senyalització de la proteïna kinasa activada per mitògen (MAPK), tal com suggereix quan les cèl·lules estan subjectes a una deformació del substrat. L'altre estudi s'ha centrat en estudiar com un estímul mecànic de deformació o estirament juntament amb un mediador inflamatori, en aquest cas la trombina, poden alterar les propietats mecàniques de les cèl·lules epitelials i contribuir al trencament de la barrera alveolocapil·lar agreujant la formació d'edema pulmonar

L'SSAO/VAP-1 és una proteïna amb una dualitat de funció; d'una banda, presenta activitat enzimàtica amino-oxidasa i, de l'altra, presenta propietats d'adhesió que la impliquen en l'extravasació de limfòcits en processos inflamatoris. Aquesta proteïna es troba altament expressada en el teixit adipós. En els darrers anys, s'ha passat de considerar el teixit adipós com un òrgan d'emmagatzematge energètic a considerar-lo un teixit de vital importància per al control del metabolisme glucídic de l'organisme implicat en la patologia diabètica. El transport de glucosa al teixit adipós i al múscul esquelètic és un pas limitant en l'ús de glucosa i la resistència a la insulina es manifesta en una disminució de la capacitat de la insulina per estimular el transport de glucosa en aquests teixits. Amb la intenció d'avaluar el possible paper fisiològic de l'abundància d'SSAO al teixit adipós, treballs previs d'aquest grup de recerca havien demostrat que substrats de l'SSAO en combinació amb vanadat podien estimular el transport de glucosa per via de l'estimulació de la translocació dels transportadors de glucosa GLUT4 a la membrana de la cèl·lula en adipòcits aïllats de rata. Així, el primer objectiu va ser:1. Estudiar el mecanisme molecular d'acció de la combinació de benzilamina i vanadat a les cèl·lules adiposes i determinar la molècula activa generada responsable dels efectes observats.Un cop demostrat l'efecte insulinomimètic de la combinació de benzilamina i vanadat sobre cèl·lules adiposes, calia passar a estudis in vivo en models animals; així els següents objectius van ser:2. Estudiar l'efecte de l'administració aguda o crònica de la combinació de benzilamina i vanadat sobre animals no diabètics i en models de diabetis de tipus 1 i tipus 2.3. Estudiar l'efecte del tractament crònic amb benzilamina i vanadat sobre el metabolisme del teixit adipós i del múscul esquelètic, així com sobre l'activitat dels illots pancreàtics.Atesa la importància del teixit adipós en la patologia diabètica, l'elevada activitat SSAO present en aquest teixit i el fet que l'activitat SSAO present en el plasma està augmentada en la diabetis mellitus, un altre objectiu va ser:4. Analitzar la participació del teixit adipós en l'alliberament de la forma soluble de l'SSAO/VAP-1.Els resultats obtinguts en la tesi han estat publicats en tres articles originals més un article de revisió, a més hi ha un article pendent d'acceptació. Les conclusions derivades són les següents.1. Els substrats de l'SSAO en combinació amb vanadat estimulen el transport de glucosa als adipòcits en condicions en les quals es produeix peroxovanadat, s'inhibeix l'activitat proteïna tirosina-fosfatasa i s'activa l'IRS-1, l'IRS-3, la PI3K i la PKB. 2. L'administració aguda de benzilamina i vanadat augmenta la tolerància a la glucosa de rates no diabètiques i en rates diabètiques de tipus 1 i 2; així mateix, estimula el transport de glucosa al múscul.3. L'administració crònica de benzilamina i vanadat normalitza la glucèmia en rates diabètiques.4. En rates diabètiques per estreptozotocina, l'administració crònica de benzilamina i vanadat augmenta el transport de glucosa basal i l'estimulat per insulina i la quantitat total de GLUT4, als adipòcits. En rates Goto-Kakizaki, augmenta el transport de glucosa i la quantitat de GLUT4 present a la membrana plasmàtica als adipòcits no estimulats i el transport estimulat per insulina al múscul.5. En rates Goto-Kakizaki, la combinació de benzilamina i vanadat estimula la secreció d'insulina en illots pancreàtics.6. La generació local de peroxovanadat basada en l'activitat SSAO pot representar una nova estratègia terapèutica per al tractament de la diabetis mellitus.7. Les cèl·lules adiposes alliberen SSAO soluble al medi de cultiu, en un procés dependent de metal·loproteases de matriu i regulat per factors implicats en la resistència a la insulina.