Els fitoplasmes causen grans pèrdues als conreus de la fruita dolça i de la vinya i representen una amenaça futura encara més important. L’objectiu bàsic d’aquesta tesi ha estat establir la distribució i la incidència dels diferents fitoplasmes afectant aquests conreus al nord de la Península Ibèrica i conèixer els seus cicles patològics per a incidir-hi reduint-ne l’expansió i els danys. Per a realitzar aquesta tesi s’han prospectat símptomes en plantes i insectes potencials vectors de fitoplasmes, de manera estandarditzada. La selecció de parcel•les s’ha realitzat pensant a cobrir un ampli rang de condicions agro-ecològiques, varietats/espècies, zones productores i graus d’afectació al màxim de representatives. Les mostres de plantes (conreades i salvatges), i d’insectes potencialment vectors identificats, s’han analitzat mitjançant mètodes moleculars (PCR) per a determinar les seves taxes d’infecció per fitoplasmes. També s’ha determinat la identitat d’aquests fitoplasmes fins al nivell de soca mitjançant, seqüenciació i RFLP. Els resultats mostren que els principals fitoplasmes dels fruiters i la vinya estan àmpliament distribuïts i causen danys importants a moltes de les zones estudiades. ‘Candidatus Phytoplasma mali’ i el seu vector principal Cacopsylla picta no estan presents a Catalunya i estan àmpliament distribuïts a la Cornisa cantàbrica. ‘Ca. P. pyri’ és endèmic a moltes zones productores de pera i actualment està causant un brot de PYLR en presseguer que pot expandir-se i causar danys importants. ‘Ca. P. prunorum’ causa moltes pèrdues al Baix Llobregat, la Ribera d’Ebre i Extremadura, i està present de manera anecdòtica a l’Aragó i la Comunitat valenciana. Les poblacions del seu vector segueixen el mateix patró de distribució i es relacionen amb la presència d’hostes salvatges. ‘Ca. P. solani’ és el principal fitoplasma que afecta la vinya a l’Estat espanyol, està àmpliament distribuït, juntament amb el seu vector Hyalesthes obsoletus, a la Vall de l’Ebre i a Catalunya. La seva incidència és elevada a finques de La Rioja, el Somontano i Navarra i afecta especialment a les varietats Garnatxa i Chardonnay. L’aïllat majoritari és el Tuf-b relacionat amb Convolvulus arvensis com a hoste del fitoplasma i el vector. / Los fitoplasmas causan grandes pérdidas en los cultivos de la fruta dulce y de la vid, y respresentan una amenaza futura todavía más importante. El objetivo básico de esta tesis ha sido establecer la distribución y la incidencia de los diferentes fitoplasmas afectando a estos cultivos en la Península Ibérica además de conocer sus ciclos patológicos para incidir en ellos i reducir su expansión y daños. Para realizar esta tesis se han prospectado síntomas en plantas y potenciales insectos vectores de fitoplasmas de manera estandarizada. La selección de parcelas se ha realizado pensando en cubrir un amplio rango de condiciones agroecológicas, variedades/especies, zones productoras y grados de afectación al máximo de representativos. Las muestras de plantas (cultivadas y silvestres) y de insectos potencialmente vectores identificados, se han analizado mediante métodos moleculares (PCR) para determinar los porcentajes de infección por fitoplasmas. También se ha determinado la identidad de estos fitoplasmas hasta el nivel de cepa mediante secuenciación y RFLP. Los resultados muestran que los principales fitoplasmas de los frutales i de la vid están ámpliamente distribuidos y causan daños importantes en muchas de las zonas estudiadas. ‘Candidatus Phytoplasma mali’ y su vector Cacopsylla picta no están presentes en Cataluña y están ámpliamente distribuidos en la Cornisa Cantábrica. ‘Ca. P. pyri’ es endémico en muchas zonas productoras de pera y actualmente está causando un brote de PYLR en melocotonero que puede expandirse y causar daños importantes. ‘Ca. P. prunorum’ causa muchas pérdidas en el Baix Llobregat, la Ribera d’Ebre y Extremadura, y está presente de forma anecdótica en Aragón y la Comunidad Valenciana. Las poblaciones de su vector siguen el mismo patrón de distribución y se relacionan con la presencia de huéspedes salvajes. ‘Ca. P. solani’ es el principal fitoplasma que afecta a la vid en España, está ámpliamente distribuido juntamente con su vector Hyalesthes obsoletus en el Valle del Ebro y Cataluña. Su incidencia es elevada en fincas de La Rioja, el Somontano y Navarra y afecta especialmente a las variedades Garnacha y Chardonnay. El aislado mayoritario es el Tuf-b relacionado con Convolvulus arvensis como huésped del fitoplasma y el vector. / The phytoplasmas are causing great losses and represent an important threat for the future of the fruit trees and vine cultivation. The main objective of this thesis was to stablish the distribution and the incidence of the different phytoplasmas affecting these crops in the north of the Iberian Peninsule, with the aim to know the pathological cycles to intervene and reduce the expansion and the damages. This thesis was carried out surveying the phytoplasmas symptoms and the potential insect vectors in a standarized procedure. The plots were chosen to cover a wide range of agro-ecological conditions, varieties/species, production areas and incidence levels. The samples of wild and cultivated plants and identified potential insect vectors, were analysed by PCR to detect phytoplasmas and to stablish its infection rates. The isolates identity was also determined by RFLP and sequenciation. The results showed that the main phytoplasmas of fruit trees and vines in Europe are causing important losses and are wide distributed in the studied areas. ‘Candidatus Phytoplasma mali’ and its main vector Cacopsylla picta were wide distributed in the Atlantic regions, but were no present in Catalonia. ‘Ca. P. pyri’ is endemic in the main pear production areas. Nowadays is causing an outbreak of PYLR on peach trees that could spread and cause important losses. ‘Ca. P. prunorum’ is causing important losses in the Baix Llobregat, Ribera d’Ebre and Vegas Altas areas. This phytoplasmas is present but with very low incidence in Lleida, Aragon and Valencia production areas. The populations of its vector C. pruni followed the same distribution and are related to the presence of wild and naturalized hosts. ‘Ca. P. solani’ is the main phytoplasma affecting vineyards in Spain, is wide distributed together with its vector Hyalesthes obsoletus in the Ebro valley and Catalonia. The incidence was high in La Rioja, Somontano and Navarre areas, specially in the varieties Garnatxa and Chardonnay. The main isolate was Tuf-b related to Convolvulus arvensis.

Aunque en España los aislados más comunes de CTV son poco agresivos, en otros países suelen predominar aislados más virulentos que producen los síndromes de amarilleo (seedling yellows, SY) y acanaladuras en la madera (stem pitting, SP) en pomelo o naranjo dulce que conllevan a una disminución en la producción y calidad de los frutos. Por ello, el objetivo general de esta tesis ha sido el desarrollo de herramientas para controlar los aislados más virulentos de CTV. Para poner a punto un sistema genético eficaz que permitiera identificar los determinantes de patogenicidad de los síntomas de SY y SP se utilizó como base el aislado agresivo de origen español T318A (inductor de SY y SP), que ha sido caracterizado biológica y molecularmente. Una peculiaridad de este aislado es la presencia en su población de RNAs defectivos de gran tamaño que poseen capacidad de replicación autónoma que podrían servir como minireplicones naturales para el desarrollo de un sistema genético. Para poder evaluar la eficacia replicativa de los futuros clones de cDNA se desarrolló un protocolo de RT-PCR cuantitativa a tiempo real con SYBR Green que permite la detección y cuantificación de forma fiable de CTV en distintos tejidos y especies huésped y ha permitido identificar correctamente el 91% de los aislados como virulentos (inductores de SY, SP o ambos) o no virulentos por el valor de la temperatura de fusión (Tm) de sus productos de amplificación. A su vez, para identificar aislados potencialmente peligrosos en campo (inductores de SP en pomelo o naranjo dulce) se desarrolló un nuevo protocolo de RT-PCR a tiempo real con tres sondas Taqman tipo LNA, que permiten la detección y cuantificación de variantes de secuencia características de aislados no virulentos, virulentos inductores de SP y virulentos tipo T36 (inducen SY pero no SP). Este nuevo protocolo se aplicó al análisis de la población viral de plantas co-inoculadas con un aislado no virulento y otro inductor de SP para estudiar la capacidad invasiva y de acumulación de cada aislado. Por último, en el desarrollo de un sistema genético basado en T318A se ensayó en primer lugar su capacidad para replicarse en protoplastos de Nicotiana benthamiana. La construcción de un cDNA infeccioso del genoma completo de T318A se inició construyendo minireplicones basados en algunos de sus RNAs defectivos de gran tamaño, colocados bajo la acción del promotor 35S en un vector binario y con la pauta de la ORF 1a interrumpida por un intrón para reducir su toxicidad en bacterias. La agroinfiltración de estos clones dio lugar a una replicación eficiente en hojas de N. benthamiana y a partir de los minireplicones que más se acumulaban se obtuvieron clones de longitud completa insertándoles la región central del genoma que les faltaba. Aunque todos los clones de longitud completa se replicaron en hojas agroinfiltradas de N. benthamiana la pauta de acumulación del RNA genómico de T318A sugiere que este aislado no se mueve a células vecinas ni produce una infección sistémica. / The common CTV isolates in Spain are not very aggressive and they only produce decline of varieties grafted on sour orange, while in other countries more virulent isolates that produce the seedling yellows (SY) and stem pitting syndromes (SP) in grapefruit or sweet orange prevail with independence of the rootstock used. The general objective of this thesis was the development of tools to control the most virulent isolates of CTV. To accomplish this, the development of an effective genetic system that allow the characterization of the genetic determinants of the symptoms of SY and SP has begun. To set up an effective genetic system that permit the identification of the pathogenicity determinants of the symptoms of SY and SP the aggressive Spanish isolate T318A (inductor of SY and SP) was used, that was characterized biological and molecularly. A peculiarity of this isolate is the presence in its population of defective RNAs of high size that possess capacity of autonomous replication. To evaluate the replicative ability of the cDNA clones it was developed a real-time RT-PCR assay using SYBR Green for specific and reliable quantitative detection of CTV in different citrus species and tissues infected with pathogenically distinct CTV isolates sampled from plants growing in the greenhouse or in the field. Also, to identify isolates potentially dangerous in the field (able to induce SP in grapefruit or sweet orange trees) a new protocol of real time RT-PCR was developed with three Taqman LNA probes that allow the detection and quantification of characteristic sequence variants of each of the three main CTV groups observed, that include mild, severe SP, and T36-like isolates, respectively (SY but non SP). Finally, in the development of a genetic system based on T318A, the agroinfiltration of these clones provided an efficient replication in leaves of Nicotiana benthamiana although the accumulation of genomic RNA of T318A suggests that this isolate does not move to neighbouring cells neither it produces a systemic infection.

Es va analitzar una població doble haploide procedent de l'encreuament entre las varietats d'ordi Albacete i Plaisant per dur a terme la caracterització de la translocació cromosòmica recíproca present en Albacete i valorar la seva possible relació amb la resistència d'Albacete a ambients extrems de fred i sequera. El genotipatge amb marcadors SSR i DART y la hibridació in situ fluorescent (FISH) en preparacions cromosòmiques d'Albacete va confirmar la presència de la translocació recíproca entre els cromosomes 1H i 3H. Per valorar la relació de la translocació recíproca amb caràcters d'interès agronòmic es van realitzar assaigs en dues localitats durant un període de dos anys. El caràcter pes de mil grans va ser superior, de forma significativa, en les línies doble haploides portadores de la translocació recíproca. Es van detectar també QTLs significatius per als caràcters vigor inicial, data de canoneig, data d’espigat, fase d'elongació de la tija i fase d'ompliment de gra. / Se analizó una población doble haploide de cebada procedente del cruzamiento de Albacete y Plaisant para llevar a cabo la caracterización de la translocación cromosómica recíproca presente en Albacete y valorar su posible relación con la resistencia de esta variedad a ambientes extremos de frío y sequía. La construcción de un mapa saturado, con marcadores SSR y DArT, y la hibridación in situ fluorescente (FISH) en preparaciones cromosómicas de Albacete determinaron que los cromosomas implicados en la translocación recíproca eran el 1H y el 3H. Para valorar la relación de la translocación recíproca con caracteres de interés agronómico se realizaron ensayos en dos localidades durante un periodo de dos años. El carácter peso de mil granos mostró ser significativamente superior en las líneas doble haploides portadoras de la translocación recíproca. Se detectaron también importantes QTLs para los caracteres vigor inicial, fecha de encañado, fecha de espigado, fase de elongación del tallo y fase de llenado de grano / A double haploid population derived from a cross between two barley cultivars widely grown in Spain, Albacete and Plaisant, was used to characterized the reciprocal chromosomal translocation present in Albacete. The possible relation between this translocation and the drought tolerance present in Albacete was analyzed. A genotyping process, with SSR and DArT markers, and a fluorescence in situ hybridization (FISH), in chromosome preparations of Albacete cultivars, confirmed the presence of a reciprocal translocation between the chromosomes 1H and 3H. In order to assess the relation of the reciprocal translocation with important agronomical traits, different trials were carried out in two locations in two growing seasons. The 1000-kernel weight was significantly higher in DH lines carrying the reciprocal translocation. Moreover, significant QTLs were detected for early vigour, jointing, heading date, stem elongation and grain filling.

El objetivo de esta Tesis fue estudiar las poblaciones de organismos perjudiciales y benéficos durante el desarrollo de los cultivos de trigo y maíz en siembra directa (SD) y laboreo convencional (LC) en el sudeste de la provincia de Buenos Aires. El estudio fue realizado sobre 46 lotes comerciales durante los ciclos agrícolas 2002/03, 2003/04 y 2004/05. En cada lote se tomaron muestras de suelo y se colocaron trampas pitfall para determinar el número de individuos de la macrofauna y mesofauna y la densidad activa de macrofauna y de carábidos. No se observaron diferencias en la composición y en la abundancia relativa de la macrofauna entre LC y SD, pero sí efectos leves sobre la macrofauna y los Enchytraeidae. Hubo una mayor densidad activa en SD para ciclo 1 en trigo y ciclos 1 y 3 de maíz. Diplopoda y crustáceos tenían mayor densidad activa en SD que LC. La densidad activa total fue mayor en SD, pero hubo diferencias dentro de grupos taxonómicos. La densidad activa total de los carábidos no estuvo relacionada a los sistemas de labranza. La riqueza (S) fue mayor en LC respecto a SD en un ciclo de trigo y en un ciclo de maíz. Calosoma sp., Scarites anthracinus y Trirammatus striatulus, representaron entre el 46 y el 69% del total de individuos capturados en LC y entre el 66 y el 78% en SD. S. anthracinus fue la especie de mayor densidad activa en ambos cultivos y no fue afectada por el sistema de labranza. Los cultivos bajo SD no presentaron mayor ataque de plagas, aunque el rastrojo en superficie y el no laboreo permitió el desarrollo de babosas y bichos bolita. / L’objectiu d’aquesta Tesi fou estudiar les poblacions d’organismes perjudicials i beneficiosos durant el desenvolupament dels cultius de blat i panís en sembra directa (SD) i conreu convencional (LC) en el sud-est de la província de Buenos Aires. L’estudi es va fer en 46 camps comercials durant les campanyes 2002/03, 2003/04 i 2004/05. En cada camp es van prendre mostres de sòl i es van disposar trampes pitfall per a determinar el nombre d’individus de la macrofauna y de la mesofauna i la densitat activa de macrofauna i de caràbids. No es van observar diferències en la composició i en l’abundància relativa de la macrofauna entre LC i SD, però sí efectes lleus sobre la macrofauna i els Enchytraeidae. Es va observar una major densitat activa a SD per la primera campanya de blat i la primera i la tercera de panís. Diplopoda i crustacis van tenir major densitat activa en SD que a LC. La densitat activa total va ser major a SD, però hi va haver diferències dins de grups taxonòmics. La densitat activa total dels caràbids no va estar relacionada amb els sistemes de conreu. La riquesa (S) va ser majoir a LC que a SD en una campanya de blat i de panís. Calosoma sp., Scarites anthracinus i Trirammatus striatulus, que van representar entre el 46 i el 69% del total d’individus capturats a LC i entre el 66 i el 78% a SD. S. anthracinus fou l’espècie amb major densitat activa en els dos cultius i no va estar afectada pel sistema de conreu. Els cultius sota SD no van presentar major atac de plagues, tot i que el rostoll en superfície i el no conreu va permetre el desenvolupament de llimacs i de porquets de Sant Antoni. / The objective of the Thesis was to determine the damaging and beneficial organisms in no-till (SD) and conventional till (LC) wheat and corn crops in the south-east of the Buenos Aires province. The study was carried out in 46 commercial plots during the 2002/03, 2003/04 and 2004/05 growing seasons. In each plots soil samples were taken and pitfall traps displayed in order to determine the number of individuals of the macrofauna and mesofauna and the activity-density of the macrofauna and ground beetles. No differences in the composition and in the relative abundance were observed between LC and SD, but there were light effects on the macrofauna and Enchytraeidae. A higher activity-density was observed in SD than in LC during the first growing season of wheat and the first and the third growing seasons of corn. Diplopoda and crustaceans showed a ahigher activity-density in SD than in LC. The total activity-density was higher in SD, but there were differences within taxonomic groups. The total activity-density of ground beetles was not related with the tillage systems. The richness (S) was higher in LC than in SD in one growing season of wheat and corn. Calosoma sp., Scarites anthracinus and Trirammatus striatulus, represented between 46% and 69% of the total individuals captured in LC and between 66% and 78% in SD. S. anthracinus was the species with the highest activity-density in the two crops and it was not affected by the tilling system. The crops under SD did not suffered a higher pest attack than those developed under LC, although the surface stubble and the no tillage allow the development of slugs and pillbugs.

The aphid Nasonovia ribisnigri (Hemiptera: Aphididae) and the thrips Frankliniella occidentalis (Thysanoptera: Thripidae) are two of the main pests in Mediterranean lettuce crops. The general goal of this Doctoral Thesis is to deepen in the study of the trophic interactions present in Mediterranean lettuce crops, in order to develop, apply and improve conservation biological control (CBC) programs using molecular techniques. Results showed the most abundant predator were Orius laevigatus, O. majusculus and O. niger (Hemiptera: Anthocoridae), the hoverflies Eupeodes corollae, Episyrphus balteatus and Sphaerophoria scripta/S. rueppellii (Diptera: Syrphidae), the coccinelid Coccinella septempunctata (Coleoptera : Coccidellidae) and spiders (Araneae: Linyphiidae, Thomosidae). Moreover, coccinellids were only found in spring, syrphids mainly in spring, but also in summer and Orius were only found in summer. With these abundances, the coccinellids were the most efficient predators of N. ribisnigri in spring; syrphids were the most efficient predators of F. occidentalis in spring; and Orius were the most efficient control agents of F. occidentalis in summer. In conclusion, molecular analysis of predation has allowed the characterization of the trophic links present in Mediterranean lettuce crops, which is of a great importance in order to develop CBC programs in those crops. / El pulgón Nasonovia ribisnigri ( Hemiptera: Aphididae ) y el trips Frankliniella occidentalis (Thysanoptera: Thripidae) son dos de las principales plagas en cultivos de lechuga mediterráneos. El objetivo general de esta Tesis Doctoral es profundizar en el estudio de las interacciones tróficas presentes en cultivos de lechuga mediterráneos, con el fin de desarrollar, aplicar y mejorar programas de control biológico (CB) por conservación mediante métodos moleculares. Los resultados mostraron que los depredador más abundantes fueron Orius laevigatus, O. majusculus y O. níger (Hemiptera: Anthocoridae ), los sírfidos Eupeodes corollae , Episyrphus balteatus y Sphaerophoria scripta / S. rueppellii (Diptera: Syrphidae), el coccinélido Coccinella septempunctata (Coleoptera : Coccidellidae) y arañas (Araneae: Linyphiidae, Thomosidae). Además los coccinélidos se encontraron sólo en primavera, los sírfidos principalmente en primavera, aunque también en verano y los Orius sólo en verano. Con estas abundancias, los coccinélidos fueron los depredadores más eficientes de N. ribisnigri en primavera; los sírfidos fueron los depredadores más eficientes de F. occidentalis en primavera; y Orius fueron los agentes de control más eficiente de F. occidentalis en verano. En resumen, los análisis moleculares de depredación han permitido la caracterización de las relaciones tróficas presentes en cultivos de lechuga del Mediterráneo, lo cual es de gran importancia para el desarrollo de programas de CB de este cultivo en esta zona. / El pugó Nasonovia ribisnigri (Hemiptera : Aphididae) i el trips Frankliniella occidentalis (Thysanoptera : Thripidae) són dues de les principals plagues en cultius d'enciam mediterranis . L'objectiu general d'aquesta Tesi Doctoral és aprofundir en l'estudi de les interaccions tròfiques presents en cultius d'enciam mediterranis , per tal de desenvolupar , aplicar i millorar programes de control biològic (CB) per conservació . Els resultats van mostrar que els tàxons de depredador més abundants van ser Orius laevigatus , O. majusculus i O. níger (Hemiptera : Anthocoridae), els sírfids Eupeodes corollae , Episyrphus balteatus i Sphaerophoria scripta / S. rueppellii (Diptera : Syrphidae), el coccinélid Coccinella septempunctata (Coleoptera : Coccidellidae) i aranyes (Araneae: Linyphiidae, Thomosidae). A més els coccinélidos es van trobar només a la primavera , els sírfids principalment a la primavera , encara que també a l'estiu i els Orius només a l'estiu . Amb aquestes abundàncies , els coccinélidos van ser els depredadors més eficients de N. ribisnigri a la primavera ; els sírfids van ser els depredadors més eficients de F. occidentalis a la primavera ; i Orius van ser els agents de control més eficient de F. occidentalis a l'estiu.En resum, les anàlisis moleculars de depredació han permès la caracterització de relacions tròfiques presents en cultius d'enciam de la Mediterrània la qual cosa és de gran importància per al desenvolupament de programes de CB d'aquest cultiu a la zona estudiada.

Els aliments suplementaris poden jugar un paper important en el control biològic de plagues ja que afegint l’aliment adequat en un cultiu, pot facilitar la instal•lació dels enemics naturals en aquest cultiu i a més permeti la seva dispersió dins del cultiu. Els quists d’Artemia sp. i el pol•len comercial d’abella millorarien la longevitat i reproducció dels depredadors polífags. A més l’addició dels quists en el cultiu no interferiria en la dispersió dels depredadors i en condicions de hivernacle, quists i pol•len incrementarien les poblacions de Orius majusculus i la seva eficiència en el control de Frankliniella occidentalis. D'altra banda el nèctar és un aliment que trobem de manera natural als agroecosistemes, les espècies vegetals Fagopyrum esculentum i Lobularia maritima milloren la longevitat i fecunditat dels parasitoides, pel que la seva proximitat al cultiu podria millorar l’eficàcia del control biològic per conservació. L’addició d’aliments suplementaris i la introducció de recursos florals milloraria els paràmetres biològics de depredadors i parasitoides, per tant millorarien els programes de control biològic per conservació i inoculació. / Los alimentos suplementarios pueden jugar un papel importante en el control biológico de plagas ya que añadiendo el alimento adecuado en el cultivo, puede facilitar la instalación de los enemigos naturales en ese cultivo y además permita su dispersión dentro del cultivo. Los cistos de Artemia sp. y el polen comercial de abeja mejorarían la longevidad y reproducción de los depredadores polífagos. Además la adición de cistos en el cultivo no interferiría en la dispersión de los depredadores y en condiciones de invernadero, cistos y polen incrementarían las poblaciones de Orius majusculus y su eficiencia en el control de Frankliniella occidentalis. Por otro lado, el néctar es un alimento que encontramos de manera natural en los agroecosistemas, las especies vegetales Fagopyrum esculentum y Lobularia maritima mejorarían la longevidad y fecundidad de los parasitoides, por lo que su proximidad en el cultivo podría mejorar la eficacia del control biológico por conservación. La adición de alimentos suplementarios y la introducción de recursos florales mejorarían los parámetros biológicos de depredadores y parasitoides, por tanto mejorarían los programas de control biológico por conservación e inoculación. / The supplemental foods can play an important role in biological control of pests, since adding the right food in the crop can facilitate the establishment of natural enemies in that crop and also allow their dispersion within the crop. Cysts of Artemia sp. and commercial bee pollen would improve longevity and reproduction of polyphagous predators. Besides the addition of cysts in the crop would not interfere in the dispersion of predators and in greenhouse condition, cysts and pollen would increase the populations of Orius majusculus and their efficiency in the control of Frankliniella occidentalis. On the other hand, nectar is a food that we find naturally in the agro-ecosystems, the plant species Fagopyrum esculentum and Lobularia maritima would improve longevity and fecundity of parasitoids, so their proximity in the crop could improve the effectiveness of conservation biological control. The addition of supplemental foods and the introduction of floral resources would enhance biological parameters of predators and parasitoids, therefore would improve conservation and inoculation biological control programs.

La presencia de biotipos de amapola (Papaver rhoeas L.) resistentes a herbicidas constituye uno de los principales problemas de muchas áreas cerealistas de secano. La solución del mismo pasa por una correcta caracterización de la resistencia y por el establecimiento de una adecuada estrategia de manejo integrado. El presente trabajo se ha planteado precisamente con este fin. Para ello a) se han seleccionado biotipos con resistencia múltiple (a inhibidores de la acetolactato sintasa -ALS- y a herbicidas auxínicos) y biotipos únicamente resistentes a 2,4-D originarios de las zonas cerealistas del noreste peninsular de los que se han estudiado las bases moleculares y fisiológicas de estas resistencias; b) se ha querido discernir bajo condiciones controladas (invernadero), si los fallos de control observados en campo, mediante herbicidas inhibidores del fotosistema II (bromoxinil), son debidos al estadio fenológico de la mala hierba en el momento de aplicación o a la presencia de una posible resistencia incipiente y c) se han establecido diferentes estrategias de manejo integrado de amapola en campos comerciales de cereales de secano del noreste peninsular. / La presència de biotips de rosella (Papaver rhoeas L.) resistents a herbicides constitueix un dels principals problemes de moltes àrees cerealistes de secà. La solució del mateix passa per una correcta caracterització de la resistència així com en l'establiment d'una adequada estratègia de maneig integrat. El present treball s'ha plantejat precisament amb aquesta finalitat. Per això a) s'han seleccionat biotips amb resistència múltiple (a inhibidors de la acetolactato sintasa -ALS- i a herbicides auxínics) i biotips únicament resistents a 2,4-D originaris de les zones cerealistes del nord-est peninsular i s’han estudiat les bases moleculars i fisiològiques d'aquestes resistències; b) s'ha volgut discernir sota condicions controlades (hivernacle), si la manca de control observada en camp, mitjançant herbicides inhibidors del fotosistema II (bromoxinil), és deguda a l'estadi fenològic de la mala herba en el moment de l’aplicació o a la presència d' una possible resistència incipient i c) s'han establert diferents estratègies de maneig integrat de rosella en camps comercials de cereals de secà del nord-est peninsular. / The persistence of resistant corn poppy (Papaver rhoeas L.) biotypes is one of the most pressing problems in rainfed Spanish cereal crops. Resolution to this problem begins with the proper characterization of the resistant profile, followed by the establishment of an appropriate integrated management system. The study herein has been conducted precisely towards this end, while maintaining the following bases as a general framework: a) corn poppy biotypes with multiple resistance (acetolactate synthase -ALS- inhibiting herbicides and auxinic herbicides) and only 2,4-D resistance from north-eastern Spain were selected for analysis of molecular and physiological resistance matrices; b) we have tried to investigate under controlled conditions, if failures observed in the field, by photosystem II inhibiting herbicides (bromoxynil), could be directly attributed to the phenological stage of the weed at application time or inherent resistance and c) the creation of integrated management strategies for corn poppy and rainfed cereal fields in North-Eastern Spain.

A la majoria de les 148 poblacions de Papaver rhoeas L. analitzades es va detectar resistència front als herbicides tribenuró-metil i 2.4-D. Les poblacions van ser recollides a una prospecció de camp semi-dirigida en camps de cereal d'hivern del Nord-est d'Espanya. La situació més freqüent va ser la de poblacions lleugerament resistents al 2.4-D i amb una proporció de plantes resistents a tribenuró-metil elevada. Es va desenvolupar un mètode de detecció a la resistència per a cada herbicida basats en llavors, els quals van ser considerats com a vàlids després de que els resultats van ser comprovats amb assaigs en hivernacle i en camp. Per a tribenuró-metil, el test permetia quantificar la freqüència de plantes resistents, mentre que pel 2.4-D el grau de resistència va ser expressat mitjançant un ratio basat en la longitud del hipocotil. La resistència enfront al tribenuró-metil sembla estar causada per una mutació mentre que la resistència front a 2.4-D està probablement basada en un canvi metabòlic de les plantes resistents. A la zona d'estudi, P. rhoeas va germinar a la tardor i principis d'hivern, principalment entre octubre i desembre, tot i que es va detectar germinació entre setembre i abril, depenent de la localitat i de l'any. No es van trobar diferències als hàbits de germinació entre poblacions sensibles o resistents als herbicides. En funció de les condicions climàtiques la germinació va ser d'entre 12 i 70% després de la primera tardor i hivern per a llavors recollides l'estiu anterior. Llavors que no van germinar després del primer hivern probablement van entrar en un estat de dormició secundària. Cultivar el sòl va estimular clarament la emergència de P. rhoeas i pot ser una tècnica apropiada a camp per a afavorir la germinació. Es va detectar una mortalitat natural de P. rhoeas a la majoria dels anys i a la majoria dels assaigs. Tot i així, densitats inicials elevades conduïen sovint a densitats finals de fins a 300 plantes m -2 al final del cicle de cultiu. La utilització de les arreus prèviament a la sembra del cultiu va ser un mètode efectiu per a col·locar les llavors de P. rhoeas en una posició no favorable per a germinar. Es va observar una reducció mitja del 40% en la emergència. Independentment de si la població de P. rhoeas va ser sensible o resistent, entre un 63 i 99% de les llavors van ser encara viables després de 31 mesos d'enterrat al sòl a 20 cm de profunditat. Per això, l'ús de les arreus hauria de ser restringit a un ús ocasional, ja que les llavors que tornen a ser col·locades en superfície poden germinar si ha passat poc temps després d' haver estat enterrades. La utilització de la grada de pues flexibles pot ser un mètode efectiu per al control de P. rhoeas resistent als herbicides, però requereix una observació detallada de la mida de la herba i del cultiu. L'efecte de la grada en pre-emergència va ser molt petit o inapreciable. En post-emergència es va observar que la grada va ser més eficaç sobre plantes petites de P. rhoeas, ja que aquesta espècie desenvolupa una arrel pivotant molt forta. En anys secs la eficàcia va ser més gran ja que les plantes danyades no van poder recuperar-se. En condicions més humides les plantes de P. rhoeas es van recuperar sovint després del tractament així que la eficàcia inicial va disminuir amb el temps. En poques ocasions la grada va estimular la germinació de noves plantes. El control de P. rhoeas va ser insuficient en alguns camps, però es va observar una disminució de la densitat a tots els casos. El control químic de P. rhoeas resistent a tribenuró-metil i a 2.4-D és possible amb herbicides pertanyent a diversos grups de la classificació proposada pel Comité d'Acció de Resistència als Herbicides (HRAC). En pre-emergència, pendimetalina, trifluralina + linuró i trifluralina + clortoluró van ser els herbicides més efectius i d'acció més regular. En post-emergència precoç es va obtenir un control menys constant, però també elevat amb MCPA + diflufenican, isoproturé + diflufenican i tribenuró-metil + metribuzina. A post-emergència tardana les barreges amb ioxinil o bromoxinil així com florasulam + 2.4-D van controlar les poblacions resistents a molts casos. Amb l'objectiu de prevenir i controlar la resistència a herbicides a P. rhoeas aquests diferents mètodes de control han de ser utilitzats conjuntament, definint una estratègia de control integrat. / En la mayoría de las 148 poblaciones de Papaver rhoeas L. analizadas, se detectó resistencia frente a los herbicidas tribenurón-metil y 2.4-D. Las poblaciones fueron recogidas en una prospección de campo semidirigida en el Nordeste de España. La situación más frecuente fue la de poblaciones ligeramente resistentes a 2.4-D y con una proporción de plantas resistentes a tribenurón-metil elevada. Se desarrolló un método rápido de detección a la resistencia para cada herbicida basado en semillas, los cuales fueron considerados válidos después de que los resultados fueron comprobados con ensayos de invernadero y de campo. Para el caso de tribenurón-metil, el test permitió cuantificar la frecuencia de plantas resistentes, mientras que para el caso del 2.4-D el grado de resistencia fue expresado con un ratio calculado a partir de la longitud del hipocótilo. La resistencia frente a tribenurón-metil parece estar causada por una mutación mientras que la resistencia frente a 2.4-D está probablemente basada en un cambio metabólico de las plantas resistentes. En la zona de estudio, P. rhoeas germinó principalmente en otoño y principios de invierno, mayoritariamente entre octubre y diciembre, aunque fue detectada desde septiembre hasta abril, dependiendo de la localidad y del año. No se encontraron diferencias en los hábitos de germinación entre poblaciones sensibles o resistentes a los herbicidas. En función de las condiciones climáticas la germinación fue de 12 hasta 70% después del primer otoño e invierno para las semillas recogidas en el verano anterior. Semillas que no germinaron tras el primer invierno probablemente entraron en un estadio de dormición secundaria. El laboreo del suelo estimuló claramente la emergencia de P. rhoeas y puede ser una técnica apropiada en campo para favorecer la germinación. Se detectó una mortalidad natural de P. rhoeas en la mayoría de los años y en la mayoría de ensayos. A pesar de ello, a menudo densidades iniciales de las poblaciones en campo alcanzaban todavía 300 plantas m -2 al final del ciclo de cultivo. El uso de un arado de vertedera previo a la siembra del cereal fue un método efectivo para colocar las semillas de P. rhoeas en una posición no favorable para a germinar. Se observó una reducción media de 40% en la emergencia. Independientemente de si la población de P. rhoeas fue sensible o resistente, entre un 63 y 99% de las semillas fueron todavía viables tras 31 meses de enterrado en el suelo en 20 cm de profundidad. Por ello, el uso del arado de vertedera se debería restringir a un uso ocasional ya que las semillas devueltas a capas superficiales del suelo estarán capacitadas para germinar si ha transcurrido poco tiempo después de su enterrado. El uso de la grada de púas flexibles puede ser un método efectivo para el control de P. rhoeas resistente a los herbicidas pero requiere una observación detallada del tamaño de la hierba y del cultivo. El efecto del uso de la grada en pre-emergencia fue muy pequeño o inapreciable. En post-emergencia la grada fue más eficaz sobre plantas pequeñas de P. rhoeas, ya que esta especie desarrolla una raíz pivotante muy fuerte. En años secos, la eficacia fue mayor, ya que las plantas dañadas no pudieron recuperarse. En condiciones de humedad más idóneas, las plantas de P. rhoeas a menudo se recuperaron después del tratamiento así que la eficacia inicial disminuyó con el tiempo. En pocas ocasiones el uso de la grada estimuló la germinación de nuevas plantas. El control de P. rhoeas fue insuficiente en algunos campos pero se observó una disminución de la densidad en todos los casos. El control químico de P. rhoeas resistente a tribenurón-metil y a 2.4-D es posible con herbicidas pertenecientes a grupos distintos de la clasificación propuesta por el Comité de Acción de Resistencia a los Herbicidas (HRAC). En pre-emergencia, pendimetalina, trifluralina + linuron y trifluralina + clortolurón fueron los herbicidas más efectivos y de acción más regular. En post-emergencia precoz se alcanzó un control menos constante pero también elevado con MCPA + diflufenicán, isoproturón + diflufenicán y tribenurón-metil + metribuzina. En post-emergencia tardía, las mezclas conteniendo ioxinil o bromoxinil así como florasulam + 2.4-D controlaron las poblaciones resistentes en muchos casos. Con el objetivo de prevenir y manejar la resistencia a herbicidas en P. rhoeas estos diferentes métodos de control deben ser usados conjuntamente, definiendo una estrategia de control integrado. / Herbicide resistance towards the herbicides tribenuron-methyl and 2.4-D was detected in most of the 148 analysed Papaver rhoeas L. populations collected in a semi-directed field survey in North-eastern Spain. The most frequent situations found were populations slightly resistant to 2.4-D and with a high frequency of resistant plants towards tribenuron-methyl. One seed-based quick-test for each herbicide on agar medium was developed and found valuable for detecting herbicide resistance after validating with greenhouse and field trials. In the case of tribenuron-methyl, the test allowed to quantify the frequency of resistant plants, while in the case of 2.4-D the resistance degree was expressed with a hipocotyl length ratio. Resistance towards tribenuron-methyl seems to be caused by a target-site mutation, while resistance towards 2.4-D is probably metabolism-based. In the study area, P. rhoeas germinated mainly in autumn and early winter, especially between October and December but was detected since September until April, depending on the locations and on the year's characteristics. No differences in germination habits were found between susceptible and resistant populations. Depending on the climatic conditions, germination was found between 12 and 70% during the first season for freshly sown seeds. Seeds, which did not germinate after the first season probably entered in a secondary dormancy stage. Cultivation clearly stimulated weed emergence and could be used in field to favour germination. A generally strong natural weed mortality was detected in most of the years and fields. In spite of this, high initial weed populations reached often still 300 plants m -2 at the end of the cropping cycle. Ploughing was found to be an effective method for placing P. rhoeas seeds in a non-favourable position for germination. An average reduction of around 40% emergence was observed. Regardless if the P. rhoeas population was susceptible or resistant, between 63 and 99% P. rhoeas seeds were still viable 31 months after burial in soil at 20 cm depth. Therefore, ploughing should be conducted occasionally only as the seeds moved upwards again were able to germinate. Harrowing can be an effective control method of herbicide resistant P. rhoeas but require an accurate observation of the weed and crop size. The effect of pre-emergence harrowing were very little or inappreciable. In post-emergence harrowing should better be conducted at early growth stages of P. rhoeas. As this species has a tap root, efficacy decreased if plants were too big. In dry years efficacy was higher as damaged plants could not recover. In better moisture conditions, P. rhoeas plants often recovered after being buried so that initial high efficacy decreased in time. In few occasions harrowing stimulated germination. Mechanical control of P. rhoeas by harrowing was insufficient in some trials but reduced weed plant number in all cases. Chemical P. rhoeas control was possible with herbicides of different classification groups defined by the Herbicide Resistance Action Commitee (HRAC). In pre-emergence, pendimethaline, trifluraline + linuron and trifluraline + chlortoluron were the most effective and most regular herbicides. In early post-emergence a less constant but quite high control efficacy was achieved with MCPA + diflufenican, isoproturon + diflufenican and tribenuron-methyl + metribuzine. In late post-emergence, mixtures containing ioxinil or bromoxinil, especially bromoxinil + MCPP, ioxinil + bromoxinil + MCPP as well as florasulam + 2.4-D often controlled the herbicide resistance populations well. In order to prevent and to manage the herbicide resistance in P. rhoeas these different control methods should be used together, defining an integrated weed control strategy.

El tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) és un dels vertebrats més amenaçats d'Europa i està classificat com en perill crític per la IUCN. Aquesta espècie és endèmica del Parc Natural del Montseny (NE de la Península Ibèrica) i es distribueix en set torrents propers geogràficament (superfície total de 8 km2). El seu hàbitat està fragmentat en dos sectors principals (oriental i occidental) a banda i banda de la vall del riu Tordera. El cens actual poblacional ha estat estimat en menys de 1.500 individus adults. L'objectiu principal d'aquesta tesi és proporcionar coneixements bàsics sobre la genètica del tritó del Montseny perquè siguin útils per a la conservació de l'espècie. Així, s’ha explorat la biogeografia de l’espècie (Capítol 1), s’ha dissenyat nous marcadors microsatèl·lits polimòrfics (Capítol 2), s’ha caracteritzat i estudiat l'estructura genètica de les seves poblacions (Capítol 3) i s’ha avaluat el programa ex situ (capítol 4 ), mitjançant l'anàlisi de dos gens, un mitocondrial i un nuclear, juntament amb 24 marcadors microsatèl·lits. Així, confirmem la validesa de les dues espècies de Calotriton. Malgrat que el rang de distribució del tritó del Montseny és limitat, C. arnoldi presenta un alt grau d’estructuració genètica. Les anàlisis morfològiques i moleculars suggereixen dos grups poblacionals geogràficament diferents, sense flux genètic entre ells, l'oriental i l'occidental. Els quinze loci polimòrfics descrits en aquesta tesi, juntament amb els nou loci que s'han desenvolupat prèviament per a C. asper que han amplificat amb èxit a C. arnoldi, han proporcionat una poderosa eina per als estudis de genètica de la conservació. La fragmentació de l'hàbitat natural d'aquesta espècie s'ha traduït en una forta divisió de genètica de les poblacions en els dos sectors, sense migració detectable entre ells. Tot i que les estimacions de la mida efectiva de la població suggereixen valors críticament baixos per a totes les poblacions, no presenta evidència d'alts nivells d'endogàmia. Per tant, els nivells de diversitat genètica de C. arnoldi són comparables a altres espècies d'amfibis amb rangs de distribució molt més gran. Aquesta és una de les poques espècies en què la fragmentació de l'hàbitat no mostra efectes negatius en una escala de temps evolutiu. Aquesta espècie pot evolucionar a través d'estratègies de reproducció (per exemple, l'elecció de parella o mate choice) per fer front a les seves poblacions petites. No obstant això, s’adverteix que l’efecte de la fragmentació dels hàbitats naturals ha de ser considerats de manera independent a la pèrdua o degradació de l'hàbitat en les estratègies de planificació per a la conservació d'espècies. La forta estructura genètica observada suggereix que tots dos sectors han de ser considerats com dues unitats de gestió independents per a la conservació, tant in situ com ex situ. En termes de conservació ex situ, es conclou que, la diversitat genètica actual de les poblacions captives i la seva representativitat són bones, però no òptimes. Es suggereix que s’hauria d’incorporar nou material genètic en les poblacions captives, a través de la introducció de nous individus no relacionats o del seu esperma. Es recomana mantenir les dues línies de cria de forma independent i evitar el creuament entre elles. A més, es recomana mantenir un programa de cria obert per permetre el flux de gens de les poblacions in situ cap a les poblacions captives per tal d’evitar l'adaptació a la captivitat a les generacions successives. El coneixement proporcionat en aquesta tesi és rellevant per a la conservació i gestió de tritó del Montseny; aquesta ha estat molt útil per augmentar el coneixement en la dinàmica poblacional de l'espècie i proporcionar estratègies i recomanacions que s'han que tenir en compte en el pla de conservació. / The Montseny brook newt (Calotriton arnoldi) is one of the most endangered vertebrates in Europe and it is classified as critically endangered by the International Union for Conservation of Nature (IUCN). This species is endemic to the Montseny Natural Park (NE Iberian Peninsula) distributed in seven geographically close brooks, occupying a total area of 8 km2. Moreover, its habitat is fragmented into two main sectors (eastern and western) on both sides of the Tordera river valley. The current census population size of this species has been estimated at less than 1500 adult individuals. The main goal of this thesis is to provide basic knowledge about the genetics of the Montseny brook newt to contribute towards the conservation of this emblematic species. To achieve this goal, we have explored the biogeography of the species (Chapter 1), the design of polymorphic markers (Chapter 2), the characterization and genetic structure of its populations (Chapter 3) and the ex situ reproductive program (chapter 4) by analyzing sequence data of two genes, one mitochondrial and one nuclear, together with 24 microsatellite markers. Within this thesis, we confirm the validity of the two species of Calotriton. Despite the limited distribution range of the Montseny brook newt, C. arnoldi presents a high genetic structure. The morphological and molecular analyses suggest two geographically distinct population groups, to the east and west of the Tordera river valley, with no gene flow between them. The fifteen polymorphic loci described in this thesis, together with nine loci previously developed for C. asper that successfully cross-amplified in C. arnoldi, provided a powerful tool for the conservation genetics studies presented in this Thesis. The fragmentation of the species’ natural habitat has resulted in a strong genetic division of population in two sectors, with no detectable migration between them. Although estimates of effective population size suggest critically low values for all populations, no evidence of high levels of inbreeding was found. Thus, the levels of genetic diversity of C. arnoldi are comparable to other amphibian species with much larger distribution ranges. This is one of the few species in which habitat fragmentation does not seem to have had a negative effect on an evolutionary time scale. It is suggested that this species could have developed reproductive strategies (eg, mate choice) to deal with their small populations. However, it is warned that the effect of fragmentation of natural habitats should be considered independently than habitat loss or degradation in planning strategies for the conservation of endangered species. The strong genetic structure observed in this species suggested that both sectors should be considered as two separate management units for conservation, both in situ and ex situ. In terms of ex situ conservation, it is concluded that, currently, the genetic diversity of captive populations and its representativeness are good but not optimal. New genetic material should be incorporated into the captive stock through the introduction of new unrelated individuals or their sperm. It is strongly recommended to maintain the two different breeding lines independently to avoid cross-fertilization between them and consequently possible outbreeding depression effects. In addition, it is recommended to keep an open-program to allow in situ continuous gene flow to captive populations to avoid adaptation to captivity in successive generations. The knowledge provided by this research is relevant to the conservation and management of the Montseny brook newt; the genetic information has been of paramount importance to increase the knowledge of the population dynamics of C. arnoldi and to provide some strategies and recommendations to be considered in its conservation plan.

Es tracta d'una tesi dins de l'àmbit de Història de Ciència, presentada per compendi de publicacions. Les cinc publicacions que es presenten aborden diferents aspectes del desenvolupament del coneixement científic del éssers vius al llarg dels segles XVIII i XIX, a Catalunya i a l'estat espanyol, quan s'està produint un profund canvi en la forma de comprendre la natura, passant d'una visió fixista i aïllada de cada organisme, a una evolucionista i on el éssers vius estan fortament relacionats amb els altres organismes i el medi.La primera publicació és un capítol d'un llibre sobre la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on s'estudia la direcció d'història natural des de la fundació de la institució, l'any 1764, fins a la reapertura de la Universitat de Barcelona, l'any 1845.La segona publicació també és un capítol d'un llibre, en aquest cas sobre Humboldt i la ciència espanyola, on s'analitza la forma en què diferents medis de comunicació espanyols tracten la figura de Humboldt durant la vida d'aquest gran naturalista alemany.La tercera publicació és un article publicat a la revista Llull, on s'explica com el barceloní Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879) va ser un important difusor de la cultura científica a través de la seva obra editorial i de les revistes que dirigí.La quarta publicació també és un article, publicat a la revista Asclepio, on s'analitza com a través de la revista il·lustrada La Abeja, dirigida per Bergnes, és difonen plantejaments evolucionistes, particularment lamarckistes. En aquest sentit es destaca la traducció de la Histoire Naturelle des végétaux, la primera obra traduïda de Lamarck, a més de diversos articles. .La cinquena publicació és la introducció a la primera traducció al català de la Philosophie zoologique de Lamarck, on s'analitza la figura d'aquest gran naturalista francès, el tractament historiogràfic que ha rebut així com les causes que l'han originat, i la presencia de les seves idees a Catalunya i a l'estat espanyol durant la seva vida i fins 1868, quan comença el gran debat públic sobre l'evolució de les espècies al conjunt de l'estat. Aquí es constata la notable presència dels plantejaments evolucionistes de Lamarck al llarg del segle XIX especialment a Catalunya.A la discussió de les diferents publicacions s'afegeixen noves dades sobre els diferents temes tractats, especialment en relació a la presència de les idees de Lamarck a Catalunya i a l'estat espanyol.Com a conclusions de les investigacions presentades s'assenyalen les següents. Per una banda, la necessitat d'estudiar notables naturalistes del segle XVIII i XIX sovint oblidats, com Josep Comes i Bonells, Antoni Llobet i Vall-llosera a Catalunya i Juan Mieg a Madrid, les institucions on es desenvoluparen els estudis naturalistics, i la divulgació científica al llarg del segle XIX especialment a través de les revistes il·lustrades, per tal de comprendre millor el desenvolupament de l'estudi científic de la natura durant aquest període a Catalunya i a l'estat espanyol. Per altra banda cal prosseguir l'estudi de la presència de les idees lamarckistes a Catalunya i al conjunt de l'estat, estudiant a fons l'obra dels alumnes espanyols de Lamarck a París, i continuar el seu estudi fins a la guerra civil i en la reintroducció de les idees evolucionistes a Espanya cap finals dels anys cinquanta del segle XX.Finalment, i a la llum d'aquestes dades que posen de manifest la important presència de les plantejaments evolucionistes de Lamarck al llarg del segle XIX, es fa necessari reconsiderar la visió de l'anomenada revolució darwinista centrada de forma gairebé exclusiva en la influència de Darwin i els seus seguidors, per comprendre la notable influència d'altres pensadors com l'esmentat Lamarck. / Doctoral thesis: From the natural history to the evolutionism: Aspects of the study of the nature in Catalonia and in Spain in XVIII and XIX centuries.It is a thesis in the area of History of Science, presented by summary of publications.The five publications that are presented approach different aspects of the development of the scientific knowledge of the living beings along XVIII and XIX centuries, in Catalonia and in the Spanish state, when a deep change is being produced in the form of understanding the nature, passing from a fixist vision and isolated of each organism, to an evolutionist vision and where the living beings are strongly related with the other organizations and the environment.The first publication is a chapter of a book on the Real Academia de Ciències i Arts de Barcelona, where the direction of natural history is studied from the foundation of the institution, the year 1764, until the reopening of the University of Barcelona, in year 1845.The second publication is also a chapter of a book, in this case about Humboldt and the Spanish science, where analyzes the form in what different Spanish environments of communication treat the figure of Humboldt during his life.The third publication is an article published in the magazine Llull. It explains like the person from Barcelona Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879) was an important diffusor of the scientific culture across his work publishing and from the magazines he was director.The fourth publication is also an article, published in the magazine Asclepio. In this article is analyzed how through the illustrated magazine La Abeja, directed for Bergnes, it spread evolutionist approaches, particularly lamarckism.The fifth publication is the introduction to the first translation into the Catalan of the Philosophie zoologique of Lamarck. It explain the works of this great French naturalist, the historiogràfic treatment that it has received as well as the causes that have originated it is analyzed, and witnesses of his ideas in Catalonia and in the Spanish state during his life and until 1868, when the great public debate starts about the evolution of the species in the whole of the state. Here the remarkable presence of the evolutionist approaches of Lamarck along the 19th century especially in Catalonia is ascertained.As conclusions of the presented research the following ones are pointed out. On the one hand, the need to study remarkable naturalists of XVIII and XIX century often forgotten, like Josep Comes i Bonells, Antoni Llobet i Vall-llosera in Catalonia and Juan Mieg in Madrid, the institutions where the naturalistics studies, and the scientific divulging in spain along the 19th century especially through the illustrated magazines, in order to understand better the development of the scientific study of the nature during this period in Catalonia and in the state Spanish.On the other hand it is necessary to continue the study of the presence of the lamarckism ideas in Catalonia and in the set of the spanish state, studying thoroughly the work of the Spanish pupils of Lamarck in Paris, and to continue its study until the civil war and in the re-introduction of the ideas evolutionist on Spain the fifties of the XX century.Finally, and in the light of this datum that they bring to light the important presence of the evolutionist approaches of Lamarck along the 19th century, the vision of the called Darwinian revolution centered in an almost exclusive way on the influence of Darwin and his supporters, to include the remarkable influence of other thinkers like the mentioned Lamarck, makes necessary to reconsider.