Ce mémoire est une comparaison du style de description de la figure humaine dans des portraits journalistiques de Jorge Andrade et Marcel Proust. Le premier quand il était reporter pour la revue Realidade et le second en tant que chroniqueur occasionnel dans plusieurs journaux de la belle époque parisienne. Ces deux écrivains nont jamais hésité à produire des articles journalistiques sur des personnalités intellectuelles, artistiques et mondaines de leurs époques, où on aperçoit dun fort aspect littéraire. Jorge Andrade est devenu reporter chez Realidade au début dun tournant de lhebdomadaire, entre 1969 et 1972, quand les premières méthodes dédition darticles venaient dêtre restructurées pour éviter la censure de lActe Institutionnel n. 5 (AI-5). De lautre côté, Marcel Proust a publié plusieurs articles dans des journaux intéressés par le genre portrait, essayant par là, de satisfaire la curiosité dun lectorat appartenant à la haute société. Laspect commun dans ces textes nest pas seulement lapprofondissement des sentiments et de la psychologie des interviewés, mais aussi une remarquable valorisation du mémorialisme. Ce trait est perceptible grâce à la lumière que les écrivains jettent sur les expériences personnelles de chaque individu portraituré et sur eux-mêmes. Lexercice du portrait littéraire ne les a pas seulement placés dune façon particulière dans la tradition de la presse de leurs temps, il a aussi contribué pour quune certaine esthétique se développe dans des pièces de théâtre et romans. À travers la lecture comparée des dix profils journalistiques de Jorge Andrade et des douze portraits littéraires de Marcel Proust, on a essayé danalyser les similarités chez ces deux auteurs dans les représentations de la réalité et enfin de caractériser la façon dont ils ont dialogué avec la culture médiatique de leurs temps ; ainsi que tester lhypothèse selon laquelle le journalisme a pu être un laboratoire esthétique pour leurs ouvrages : le roman Labirinto, dAndrade, et le fameux À la recherche du temps perdu de Proust. / Esta dissertação se propõe a comparar o estilo de descrição da figura humana em retratos jornalísticos de Jorge Andrade e de Marcel Proust. O primeiro, enquanto repórter na revista Realidade e o segundo enquanto colaborador ocasional de inúmeros jornais e revistas da Belle Époque parisiense. Cada um desses dois escritores não hesitou diante da oportunidade de produzir artigos jornalísticos de forte verve literária sobre intelectuais, artistas e mundanos de suas épocas. A participação de Andrade na revista Realidade ocorre na segunda fase do periódico, entre 1969 e 1972, quando os métodos iniciais de edição de artigos foram reestruturados para contornar a censura do Ato Institucional nº 5 (AI-5). Por sua vez, Marcel Proust escreve para publicações que abrem espaço substantivo ao gênero portrait com o intuito de satisfazer a curiosidade de um público-leitor fortemente interessado pelos traços que distinguiriam o artista, o homem de letras ou o indivíduo da alta sociedade. A tônica comum nesses textos não é somente o aprofundamento nos traços sentimentais e psicológicos dos entrevistados, mas também a forte valorização do memorialismo, que se faz notar pelo recurso a experiências pessoais não somente daquele que é retratado, mas também do próprio escritor. Assim, o exercício do gênero retrato literário não apenas os inseriu de modo particular nas tendências da imprensa em seu tempo, mas também contribuiu para a experimentação de uma estética que viriam a consagrar em peças de teatro e romances. A partir da leitura comparada dos dez perfis jornalísticos de Jorge Andrade com uma dúzia de retratos literários selecionados na obra de Marcel Proust, buscamos descrever os fundamentos das formas de representação da realidade que aproximam os dois autores, traçar a maneira como dialogaram com a cultura midiática de suas épocas e testar a hipótese de que o jornalismo pode ter operado à moda de um laboratório estético no momento em que escreveram obras romanescas de maior comprimento e sofisticação: o romance Labirinto, de Andrade, e o ciclo À la recherche du temps perdu, de Proust.

No description available.

No description available.

Aquest treball gira a l'entorn de la gestació i l'evolució de l'obra de Merleau-Ponty en base a la hipòtesi que l'obra de Proust ha tingut un paper molt important en la definició de la darrera ontologia del filòsof. L'objectiu és analitzar la presència velada de La Recerca amb vista a interpretar algunes de les intuïcions més enigmàtiques dels darrers escrits.Si bé l'obra de Merleau-Ponty es centra inicialment en la qüestió de la visió i en l'anàlisi del cos perceptiu, de seguida neix l'interès per la paraula com un procés derivat del món perceptiu que potencia l'instrument significant del cos. L'expressió corporal i lingüística definirà l'estructura ontològica que determina els vincles orgànics que el subjecte manté amb el món. L'experiència d'aquesta dependència mútua entre elements interns i externs, visibles i invisibles, dibuixa un Ésser de porositat. Aquest pas d'una fenomenologia de la percepció a una ontologia de la visió es realitza en bona part sobre la idea de quiasme (terme que pren de la retòrica). L'estil de Proust excel·leix precisament perquè descriu en detall els elements quiasmàtics que enllacen la vivència amb aquell invisible on es submergeix la mirada i dóna compte del rerefons latent que impregna tota experiència. La petita frase musical o el gust de la magdalena (Pel camí de Swann) no són idees provocades des del subjecte sinó que s'esdevenen en la vivència, sorgeixen naturalment, i per això Merleau-Ponty les anomena idees sensibles. En aquest tipus d'idees troba un punt de recolzament per vertebrar el sensible: són els indicis que el que hi ha és una fissió que fa néixer el visible i l'invisible alhora, l'un per l'altre, són l'expressió d'una idealitat que no és estrangera a la carn, sinó que, al contrari, li dóna els seus eixos, la seva profunditat i les seves dimensions. A partir d'un cert moment, el filòsof assumeix la necessitat d'haver d'abandonar un llenguatge eloqüent per passar a un llenguatge de significació indirecta que li permeti, seguint el camí traçat per Proust, aprofundir en la riquesa de la multiplicitat sensible (pensem en les descripcions de l'aigua de la piscina a L'Oeil et l'Esprit, del color vermell dels teixits, del desvetllament del matí, etc., a Le visible et l'invisible). El filòsof reprèn aquest estil orgànic per poder definir una ontologia del sensible que retroba en l'obra de Proust, especialment en les idees sensibles i en el rerefons de passivitat, uns puntals que cimenten la darrera formulació del quiasme. A la llum de l'estil proustià, l'experiència perceptiva que descriu Merleau-Ponty esdevé un mode específic de l'ésser i revela una definició del quiasme a partir de l'acte creatiu. El treball posa de manifest aquesta consonància estilística, confrontant els textos dels dos autors des de la forma, i sobretot, des del fons on tots dos es submergeixen. Més enllà de rastrejar el substrat filosòfic d'una obra de ficció, s'indaga en allò que la literatura i la filosofia es poden llegar l'una a l'altra. / This thesis revolves around the way Merleau-Ponty's work has evolved and is based on the hypothesis that Proust's work has played a very important role in shaping the philosopher's later ontology. Its objective is to study the veiled influence of In Search of Lost Time with a view to interpreting some of the most enigmatic intuitions of the later writings.Although Merleau-Ponty's work initially focuses on the notion of seeing and an analysis of the perceptive body, an interest soon arises for the word as a process derived from the perceived world which enhances the instrument of signification of the body. Bodily and linguistic expression define the ontological structure which determines the organic links that the subject maintains with the world. The experience of this mutual dependence between internal and external, visible and invisible elements makes up a Porous being. This step from a phenomenology of perception towards an ontology of seeing is largely formulated around the idea of the chiasm (a term that he borrows from rhetoric). Proust's style excels precisely for its detailed description of chiasmic elements which link living experience with the invisible whereby our seeing is immersed into and becomes aware of the latent backdrop which impregnates all experience. The small phrase of the musical piece or the taste of the piece of cake (Swann's Way) are not ideas provoked by the subject but arise from experience. They spring up naturally, and that's why Merleau-Ponty calls them ideas of sensation. He finds a point of support in this type of ideas with which to vertebrate the sensible: they are indications that there is a fissure which gives birth to the visible and the invisible at the same time. Both the former and the latter are the expression of an ideality which is not alien to the flesh, but on the contrary, gives it its axis, its depth and its dimensions. From a certain moment on, the philosopher recognises the need to give up an eloquent language in order to proceed towards a language of indirect signification which will enable him, following the path marked out by Proust, to delve in depth into the wealth of sensible multiplicity (for example, the descriptions of pool water in "Eye and Mind, of the red colour of fabrics, of the coming of dawn, etc., in The visible and the invisible). The philosopher takes up this organic style once again in order to define an ontology of the sensible which he rediscovers in Proust's work, especially in the sensible ideas and the backdrops of passivity, pillars on which rests the later formulation of the chiasm. In the light of the Proustian style, perceptive experience described by Merleau-Ponty becomes a specific mode of being which reveals a definition of the chiasm through the creative act. The thesis deals with this stylistic consonance, approaching the texts by the two authors from the point of view of form, and above all, from the depth where both of them are immersed. More than tracing the philosophical substratum of a work of fiction, it delves into the realm where literature and philosophy can be linked to one another.

Texte remanié de : Thèse doctorat : Lettres : Paris 4 : 2001. / Bibliogr. p. 417-438.

Reproduction de : Thèse de doctorat : Langue et littérature françaises : Poitiers : 2008. / Titre provenant de l'écran titre. Bibliogr. f. 586-603. Notes bibliogr.

De même que le critique est l'ombre de l'écrivain, l'oeuvre artistique est une sorte de miroir qui renvoie toutes les apparences qui s'y reflètent. C'est ainsi que A la recherche du temps perdu fait surgir à chaque nouvel examen minutieux, une nouvelle image de la réalité, et aboutit à la création d'un monde qui brave tout ce que nous connaissons ou pouvons imaginer. L'univers entier y trouve son double, et toutes les vies sont résumées dans l'aventure singulière qui est l'oeuvre de Proust. C'est comme si l'auteur, émule de l'Eternel, avait créé sa propre Genèse. [...]

This thesis is a psychoanalytical study of the novel A l'ombre des jeunes filles en fleurs. It is specifically concerned with identifying the subconscious mechanisms that engage the creative process in the Proustian hero. / The main character's belligerent relations with the real world augment his passivity and sense of powerlessness. As the story unfolds, the young Marcel's desirous nature is expressed though his private fantasy world, providing a revealing glimpse of the great literary works to come. / The character's sado-masochistic and oedipal tendencies act as a catalyst for his creative energies, leading him to use his pen, as the ultimate instrument of his brilliant revenge on the cruel realities of life. / The young Proustian protagonist's literary project is above all a magnificent attempt at domination that achieves the perfect metaphorical transposition, in the true sense of the word, i.e. transporting language into the all-powerful kingdom of creation.

No se posee.

1. Fiction. A young woman looses her lover as well as her best friend, and must learn to live on her own. Her brother, as well as music, nature and art, will help her through a painful mourning process. / 2. Critical analysis. This study shows how a little musical phrase from Vinteuil's sonata transforms, in Marcel Proust's Un amour de Swann, into a "real" woman representing Odette de Crecy, then becomes Swann's confident and, finally, appears as "the voice of truth", which will allow Swann to develop a new vision of life.