Background: Acute serious liver disease (ASLD) of uncertain aetiology is often drug related and quantitative information about the associated risk is scarce. Acute liver injury (ALI) induced by paracetamol overdose is a well known cause of emergency hospital admission and death. However, there is debate regarding the risk of ALI after therapeutic dosages of the drug. We aimed to estimate the risk of ASLD associated with the use of drugs and to describe the characteristics of patients admitted to hospital with jaundice who had previous exposure to therapeutic doses of paracetamol. Methods: In a population survey study, 126 cases of ASLD were prospectively assembled from January 1993 to December 1999, in patients over 15 years of age, in 12 hospitals in Barcelona (Spain). We estimated the relative risk (RR) for each drug as the ratio between the incidence of ASLD among the exposed population to the drug and the incidence of ASLD among those non-exposed to it. Drug consumption data were used to estimate the exposed population. Two authors assessed all paracetamol exposures by using the CIOMS/RUCAM scale. Each case was classified into one of five categories based on the causality score for paracetamol. Results: Isoniazid, pyrazinamide, rifampicin, amoxicillin with clavulanic acid, erythromicin, chlorpromazine, nimesulide, and ticlopidine presented the highest risk (point RR >25). Amoxicillin, metoclopramide, captopril and enalapril, furosemide, hydrochlorothiazide, fluoxetine, paroxetine, diazepam, alprazolam, lorazepam, metamizole, low-dose acetylsalicylic acid and salbutamol showed the lowest risk (point RR <5). In four cases the role of paracetamol was judged to be unrelated, in two unlikely, and these were excluded from evaluation. In seven of the remaining 26 cases, the RUCAM score associated with paracetamol was higher than that associated with other concomitant medications. The estimated incidence of ALI related to the use of paracetamol in therapeutic dosages was 0.4 per million inhabitants older than 15 years of age and per year (99%CI, 0.2-0.8) and of 10 per million paracetamol users-year (95% CI 4.3-19.4). Conclusions: This study provides a risk estimation of serious liver disease for various drugs that will be useful in its diagnosis and management, and when comparing with the drug therapeutic benefit in each indication. Some observed associations would be worth testing in specific studies. Regarding the use of paracetamol our results indicate that paracetamol in therapeutic dosages may be considered in the causality assessment in non-alcoholic patients with liver injury, even if the estimated incidence of ALI related to paracetamol appears to be low.

No description available.

Objetivo. El psicoanálisis y la terapia psicoanalítica prolongada han sido ampliamente utilizados en el tratamiento de diversos trastornos mentales, pero su eficacia terapéutica ha sido puesta en duda por numerosos autores. Se ha intentado llegar a una conclusión sobre esta disyuntiva mediante la valoración de los estudios clínicos publicados desde los inicios de la teoría psicoanalítica hasta diciembre de 2010. Método. Revisión bibliográfica manual y sistematizada, en la que se han considerado ambos procedimientos terapéuticos y el tipo de estudio clínico utilizado. Se ha resumido cada una de las publicaciones registradas y han sido valoradas en cuanto «nivel de certeza» y «fuerza de la recomendación» según las normas del National Institute for Health and Clinical Excellence. Resultados. Psicoanálisis: se han registrado 8 revisiones de conjunto, 56 casos clínicos, 19 series de casos, 17 estudios de cohortes y 4 ensayos clínicos; en total, 104 estudios. La terapia psicoanalítica prolongada proporcionó 5 revisiones de conjunto, 5 encuestas, 19 series de casos, 20 estudios de cohortes, 2 estudios de coste-beneficio, 12 ensayos clínicos y 6 metaanálisis; en total, 69 estudios. Se han registrado los siguientes resultados: 1. Las revisiones de conjunto y las encuestas no cumplen con las exigencias metodológicas correspondientes a una valoración de carácter objetivo; los resultados obtenidos a partir del estudio de casos clínicos no permiten recomendar ni desaconsejar las intervenciones estudiadas. 2. Mediante series de casos se han constatado resultados favorables en el 76% de los pacientes tratados mediante psicoanálisis durante más de 200 horas y fue posible confirmar la efectividad de la terapia psicoanalítica en psiconeurosis, bulimia y trastornos de la personalidad. 3. Los estudios de cohortes proporcionan resultados favorables para el psicoanálisis en caso de trastornos psicosomáticos, siendo posible concluir que «existen pruebas científicas que permiten recomendar la intervención», pero con considerables limitaciones: sólo una tercera parte de los pacientes afectos de dichos procesos resultan adecuados para el tratamiento psicoanalítico, sólo la mitad llega a completarlo y se constata mejoría en sólo el 62% (95% CI = 38%-87%) de los pacientes que completan el tratamiento. 4. Asimismo, mediante estudios de cohortes se ha constatado que «existen pruebas que permiten recomendar la terapia psicoanalítica prolongada en pacientes con trastorno límite de la personalidad»; en estos pacientes, la eficacia se encuentra asociada con la duración del tratamiento; no se detectaron diferencias entre terapia psicoanalítica y terapia conductista. 5. Los estudios de coste-beneficio orientan respecto a una reducción significativa de los costes asociados con la salud en los pacientes tratados con terapia psicoanalítica prolongada. 6. Solo un ensayo clínico sugiere una posible eficacia del psicoanálisis, pero al haber utilizado una variable subrogada (glucemia) el nivel de certeza es limitado; en otro ensayo clínico no se constataron diferencias entre psicoanálisis, terapia psicodinámica y terapia conductista. 7. Terapia psicoanalítica prolongada: los resultados de doce ensayos clínicos permiten recomendar esta intervención para el tratamiento de trastornos alimentarios, trastorno límite de la personalidad, psiconeurosis y esquizofrenia. 8. La evaluación global de seis metaanálisis sobre eficacia de la terapia psicoanalítica prolongada no permite utilizarlos para definir la fuerza de la recomendación en cuanto adoptar o no la intervención estudiada. Conclusiones. El psicoanálisis es una alternativa terapéutica que puede recomendarse para el tratamiento de determinados trastornos mentales, pero con considerables limitaciones. Los 69 estudios clínicos revisados abogan positivamente acerca de la eficacia de la terapéutica psicoanalítica prolongada. / Objective. Psychoanalysis and long-lasting psychoanalytic therapy have been broadly applied for the treatment of some mental disorders, but its efficacy has been put in doubt by numerous authors. In order to get a decision about this dilemma, an evaluation of the clinical studies published from the beginning of the psychoanalytical theory till December 2010 has been performed. Method. Manual and systematic bibliographic reviews taking into account both therapeutic approaches and type of the applied clinical study. Each publication have been summarized and evaluated in regard to «certainty level» and «recommendation strength» according to the proposals of the National Institute for Health and Clinical Excellence. Results. Psychoanalysis: 8 reviews, 56 case histories, 19 case series, 17 cohort studies, and 4 clinical trials, all together 104 clinical studies have been reviewed. Long lasting psychoanalytic therapy: 5 reviews, 5 surveys, 19 case series, 20 cohort studies, 2 cost-benefit studies, 12 clinical trials and 5 metaanalyses, totaling 69 studies have been also reviewed. Following results have been reported: 1. Reviews and surveys do not keep the methodological requirements of an objective evaluation; from the results of case studies, therapeutic approaches cannot be recommended nor disregarded 2. Through case series, favorable results have been reported in 76% of patients being treated with psychoanalysis over 200 hours. Case series confirmed also the effectiveness of long-lasting psychoanalytic therapy in case of psychoneurosis, bulimia and personality disorders. 3. Cohort studies provided favorable results in the case of psychosomatic complaints treated with psychoanalysis, being possible to conclude that “a scientific demonstration to recommend the therapeutic intervention is available” although with important limitations: only a third of the patients are adequate for the psychoanalytic treatment, only the half of them finish treatment, and only 62% (95% CI = 38%-87%) of the completed treatments lead to clinical improvement. 4. From cohort studies it can also be verified that “there are evidences available to recommend the longlasting psychoanalytic therapy for patient with borderline personality disorder”; in these patients, efficacy is associated with treatment duration; no differences between psychoanalytic and behavior therapy have been found. 5. Cost-benefit studies suggest a significant reduction of health associated costs in patients treated with long-lasting psychoanalytic therapy. 6. A single clinical trial suggest the possible efficacy of psychoanalysis, although being related to a subrogate variable (glycemic control) its certainty level is limited; in a second clinical trial no differences between psychoanalysis, psychoanalytic therapy and behavior therapy have been verified. 7. Long-lasting psychoanalytic therapy: from the results of twelve clinical trials it can be recommended this intervention in the case of eating disorders, borderline personality disorder, psychoneurosis and schizophrenia. 8. The evaluation of six meta-analyses on the efficacy of long-lasting psychoanalytic therapy does not allow defining any recommendation in order to adopt or not to adopt the studied intervention. Conclusions. Psychoanalysis is an alternative therapeutic procedure that can be recommended for the treatment of some mental disorders, although with important limitations. The reviewed clinical studies speak in favor of the efficacy of the long-lasting psychoanalytic therapy.

L'asma al lèrgica és una malaltia respiratòria crònica amb una alta prevalença en els països desenvolupats. Els tractaments actuals no aturen el procés al lèrgic subjacent ni aconsegueixen el control dels símptomes de la malaltia. El tractament més eficaç és l'ús de corticoesteroids, que es basen en modificacions químiques de potents hormones endògenes antiinflamatòries. L'estudi de vies antiinflamatòries endògenes és una estratègia experimental eficaç per descobrir noves dianes terapèutiques potencials contra l'asma. Una d'aquestes vies endògenes és la de la ciclooxigenasa (COX). Prostaglandina (PG) PGE2, un producte de la COX, s'ha suggerit que exerceixen un efecte protector en els pulmons. En particular, els estudis experimentals en pacients amb asma van revelar que la PGE2 inhalada redueix la hiperreactivitat bronquial i la inflamació. Aquest efecte de protecció de la PGE2 també s'ha demostrat, directament i indirectament, en ratolins sensibilitzats amb OVA o HDM. Els mecanismes subjacents als efectes beneficiosos de la PGE2 en l'asma no es coneixen. Una de les característiques més constants de la PGE2 és la seva capacitat de modular l’activitat dels mastòcits in vitro. Els nostres darrers estudis in vivo van mostrar que la PGE2 també inhibeix l’activitat dels mastòcits en ratolins sensibilitzats a HDM i que aquest efecte modulador sobre els mastòcits és paral lel a la sobreexpressió del receptor EP2. D’aquests resultats sorgeix la hipòtesi que la PGE2 podria interactuar amb els receptors EP2 dels mastòcits de la superfície bronquials i així exercir una acció protectora enfront la patologia impulsada pels al lèrgens en contactar amb les vies respiratòries. El coneixement precís d’aquests mecanismes sens dubte ajudarà a descobrir potencials molècules diana contra l'asma. L'objectiu general d'aquesta tesi és establir preclínicament la rellevança del receptor EP2 mastocitari en l’efecte beneficiós de la PGE2 en l'asma al lèrgica, i descobrir els mecanismes moleculars que resulten d’aquesta activació selectiva del receptor. Per aconseguir aquest objectiu hem dut a terme diversos abordatges in vitro i in vivo. En primer lloc, determinar el patró d’expressió dels receptors EP de la PGE2 en diferents poblacions de mastòcits humans i murins, i es va avaluar a partir de llavors (a) si aquestes diferències en l’expressió relativa dels receptors de EP 1-4 influïa en la capacitat de PGE2 per modular la degranulació dels mastòcits i la mobilització del calci i (b) si els mastòcits humans es van comportar de manera similar als murins en diferents escenaris d'expressió dels receptors EP. Els resultats van apuntar a EP2 com el principal contribuent a l’efecte inhibitori de la PGE2 sobre els mastòcits murins i humans. Quan EP2 es va suggerir com a el receptor primari de protecció, vam abordar la importància de l’activació selectiva d’EP2 (a) en la protecció de la patologia de les vies respiratòries induïda per HDM en ratolins, i (b) la correlació d’aquesta patologia amb la capacitat de l’agonista selectiu EP2 en prevenir l’activitat de mastòcits in vivo. Hem demostrat que un agonista selectiu d’EP2 impedia el desenvolupament de l’AHR i la inflamació, i que aquest efecte estava relacionat amb la capacitat d'aquesta acció de l’agonista selectiu per atenuar l’activitat dels mastòcits de les vies respiratòries. A continuació, es van estudiar possibles mecanismes inhibitoris de senyalització implicats en aquest efecte de bloqueig intervingut per EP2. Hem observat que l’agonisme d’EP2 inhibeix in vivo i in vitro, l'activitat dels mastòcits. Hem descrit que la interacció amb PGE2-EP2 inhibeix la degranulació mastocitària a través de la supressió de la mobilització de calci intervinguda per la inhibició de la via Src-Fyn, i cAMP/PKA. Les nostres observacions ressalten que l’eix "la PGE2" - "l’EP2 mastocitari" - "les vies respiratòries" és una via endògena que condueix a una protecció natural contra la patologia de les vies respiratòries induïda pels aeroal lergens i ajuda a dilucidar els mecanismes precisos que descobreixen molècules diana objectiu de possibles nous tractaments antiasmàtics. / Allergic asthma is a chronic respiratory disease with a high prevalence in developed countries. Current treatments do not halt the underlying allergic process and do not always control the symthomps of the disease. The most effective treatment is the use of glucocorticoids, which are based on chemical modifications of potent natural endogenous anti-inflammatory hormones. Studying endogenous anti-inflammatory pathways to explore new therapeutic targets is an efficient experimental strategy to uncover potential novel targets against asthma. One of such endogeneous pathways are cyclooxygenase (COX)-mediated. Prostaglandin (PG) PGE2, a COX product, has been suggested to exert a protective effect in the lungs. Notably, experimental studies with asthma patients revealed that inhaled PGE2 reduces airway hyperresponsiveness and inflammation. This protective PGE2 effect has also been demonstrated, directly and indirectly, in mice sensitized to OVA or HDM. The mechanisms underlying the beneficial effect of PGE2 in asthma are not understood. One of the most consistent features of PGE2 is its ability to modulate mast cell activity in vitro. Our recent in vivo studies showed that PGE2 also prevents mast cell activity in HDM sensitized mice and that this mast cell modulatory effect was paralleled by EP2 receptor overexpression. These results brought up the hypothesis that PGE2 might interact with EP2 receptor on the bronchial mast cells surface to exert a protective action against allergen-driven airway pathology. The precise understanding of such mechanisms will certainly help uncover potential anti-asthma target molecules along the way. The general objective of this thesis was to establish preclinically the relevance of the mast cell EP2 receptor to PGE2 beneficial effect in allergic asthma, and to uncover molecular mechanisms resulting from this receptor selective activation. To achieve this objective we have undertaken several in vitro and in vivo approaches. We first determined the PGE2 EP receptors expression pattern on different human and murine mast cell population, and thereafter assessed (a) whether such differences in the relative expression of EP receptors 1 to 4 influenced the ability of PGE2 to modulate mast cells degranulation and calcium mobilization, and (b) whether human mast cells behaved similarly to murine mast cells under different EP receptors expression scenarios. The results pointed at EP2 as the main contributor to mediate the inhibitory effect of PGE2 on both murine and human mast cells. Once EP2 had been suggested to be the primary protective receptor, we addressed the relevance of selective EP2 activation to (a) protection against HDMinduced airway pathology in mice, and (b) correlation of such pathology to the ability of selective EP2 agonism to prevent mast cells activity in vivo. We showed that a selective EP2 agonist prevented AHR and inflammation from developing, and that such effect was linked to the ability of such selective agonistic action to attenuate airway mast cell activity. We then studied potential inhibitory signaling mechanisms involved in such EP2-mediated blocking effect. We observed that EP2 agonism inhibited in vivo and in vitro, mast cell activity. We described that the PGE2-EP2 interaction on mast cells inhibiting mast cell degranulation through the supression of calcium influxes mediated by an inhibition of the Src-Fyn pathway, and cAMP/PKA. Our observations highlight that the “PGE2”-“mast cells EP2”-“airway” axis is an endogeneous pathway leading to natural protection against aeroallergens-induced airway pathology, and helps elucidate the precise mechanisms that will uncover clue molecules to be targeted by potential novel antiasthma treatments.

Antecedents: Les patologies mecàniques del raquis són un problema de salut molt freqüent a la població general i treballadora, amb un elevat impacte social i sanitari. S’han proposat una gran quantitat d’intervencions no farmacològiques per al tractament d’aquestes patologies. Malgrat això, sovint els resultats no són satisfactoris. La base d’evidència científica de moltes d’aquestes intervencions és molt feble o desconeguda. Mètodes: S’han portat a terme sengles revisions sistemàtiques per avaluar l’eficàcia i seguretat de quatre intervencions no farmacològiques sobre les quals hi havia alguna incertesa: 1) neurorreflexoteràpia (NRT) per al tractament de la lumbàlgia no específica en pacients adults, 2) tècniques d’electrotermocoagulació intradiscal percutànies per al tractament de la lumbàlgia d’origen discogènic, 3) cirurgia per al tractament de l’estenosi lumbar simptomàtica i 4) teràpies basades en ultrasons i ones de xoc per al tractament de la lumbàlgia. També s’ha portat a terme un estudi descriptiu sobre la recerca a l’àmbit de les patologies mecàniques del raquis portada a terme a l’estat espanyol. Resultats: 1) La NRT va millorar significativament el dolor, la discapacitat i la funció en comparació amb el placebo i també el tractament habitual. No hi van haver problemes de seguretat. L’efecte sembla mantenir-se a llarg termini. 2) Els resultats dels estudis sobre IDET són contradictoris i, per tant, els seus beneficis incerts. La seguretat del procediment no ha estat mesurada de forma rigorosa. 3) La cirurgia de descompressió va millorar significativament el dolor, la discapacitat i la funció en comparació amb el tractament conservador. L’efecte sembla mantenir-se a llarg termini. 4) Els ultrasons i les ones de xoc no varen ser millors que el placebo. 5) El nombre d’estudis sobre patologies mecàniques del raquis finançats per entitats públiques a Espanya és baix. Els criteris de selecció semblen inadequats i poc transparents. Discussió: Les revisions sistemàtiques es demostren com a instruments útils per apropar l’evidència disponible a la presa de decisions clíniques i sanitàries. Les seves limitacions, sovint, venen imposades per problemes comuns detectats en la realització d’assaigs clínics sobre intervencions no farmacològiques així com la qualitat deficient de les seves publicacions. La qualitat de les evidències disponibles és molt variable, però en el seu conjunt es pot qualificar de moderada o baixa, per les nombroses limitacions detectades a molts dels estudis originals així com també a les seves respectives publicacions. No obstant això, ha estat possible arribar a conclusions suficientment clares sobre l’efectivitat en tres d’elles mentre que l’evidència roman encara incerta en la darrera. El procés d’avaluació i control de les tecnologies i procediments introduïts al sistema de salut pel tractament de les patologies d’esquena és deficient, promovent-se l’ús d’intervencions amb poc, o cap, sòlid fonament científic, en detriment de la salut dels pacients i/o la sostenibilitat del sistema. Conclusions: 1) Són nombroses les intervencions no farmacològiques que actualment es proposen als pacients amb patologies mecàniques de l’esquena que no estan suficientment avalades per estudis científics de qualitat que hagin demostrat la seva eficàcia, efectivitat i seguretat. 2) De les intervencions avaluades a la tesi, dues han demostrat ser efectives i es poden recomanar: la NRT per al tractament de la lumbàlgia crònica i subaguda no específica, i la cirurgia de descompressió en determinats pacients de risc amb estenosi espinal simptomàtica i claudicació neurògena) que han fracassat a un tractament conservador previ després de 3 a 6 mesos. 3) L’evidència sobre l’efectivitat i seguretat de les tècniques percutànies d’electrotermocoagulació intradiscal per al tractament de la lumbàlgia discogènica és encara no concloent i, per tant, no es poden recomanar. 4) Els ultrasons o les ones de xoc no semblen tenir cap efecte favorable clínicament rellevant per al tractament de la lumbàlgia. 5) Cal seguir investigant en alguns aspectes relacionats amb les intervencions avaluades per les revisions com, per exemple: i) el tipus específic de cirurgia més efectiva i el refinament dels criteris d’indicació, ii) seguretat i confirmació dels resultats a llarg termini de la cirurgia, iii) replicació dels resultats del dispositiu interespinal de tracció, 4) cal més investigació sobre procediments i tècniques mínimament invasives, com l’IDET. Les agències de finançament públic de la recerca haurien d’incrementar la seva inversió en l’àrea de les patologies de l’esquena i també revisar i millorar els seus mecanismes d’avaluació i selecció dels projectes, que haurien de ser més transparents. 6) Cal promoure la realització d’assaigs clínics d’intervencions no farmacològiques en l’àrea de les patologies de l’esquena creant una cultura de l’avaluació i facilitant els mitjans per fer-ho. Així mateix, cal millorar la qualitat dels estudis i assaigs clínics en aquesta àrea, superant les nombroses mancances detectades, així com també la de les publicacions derivades, seguint les recomanacions de la declaració CONSORT. / Background: The mechanical disorders of the spine are a very common health problem in the general population and among workers with a high social and health impact. Numerous non-pharmacological interventions have been proposed for the treatment of these pathologies. However, often the results are not satisfactory. The scientific ground for many of these interventions is weak or unknown. Methods: We conducted four systematic reviews to evaluate the efficacy and safety of four non-pharmacological interventions for which there was some uncertainty: 1) neuroreflexotherapy (NRT) for the treatment of nonspecific low back pain in adult patients, 2) percutaneous intradiscal electrothermocoagulation techniques for the treatment of discogenic low back pain, 3) surgery for symptomatic spinal stenosis, and 4) ultrasound based therapies for the treatment of low back pain. We have also carried out a descriptive study on research on mechanical disorders of the spine carried out in Spain. Results: 1) NRT significantly improved pain, level of disability, and function compared to placebo and standard care. There were not any concerns about safety. The effect seems to stay long term (observational follow-up). 2) The results of studies on IDET are at best conflicting and, therefore, its benefits remain uncertain. The safety of the procedure has not been measured appropriately. 3) Decompression surgery improved pain, level of disability, and function compared to conservative treatment. The effect seems to stay long term. 4) Ultrasound and shock waves were no better than placebo. The number of studies on mechanical disorders of the spine funded by public bodies in Spain is low. The selection criteria seem to be inadequate and opaque. Discussion: Systematic reviews prove to be a useful tool to bring evidence available to clinical and health care decision making. Their limitations often are imposed by common problems found in clinical trials on non-pharmacological interventions as well as by the poor quality of their publications. The quality of evidence available in these reviews is highly variable, but as a whole can be described as moderate or low, due to the many constraints identified in many of the original studies as well as their respective publications. However, it has been possible to arrive at clear conclusions about the effectiveness of three of them while the evidence remains uncertain in the last one. The assessment and monitoring process for technologies and procedures for the treatment of back disorders introduced in the health system is still flawed. It promotes the use of interventions with little or no solid scientific basis, to the detriment of patient health and/or sustainability of the system. Conclusions: 1) There are many non-pharmacological interventions currently being proposed to patients with back disorders, many of which are not sufficiently supported by sound scientific studies that demonstrate their efficacy, effectiveness, and safety. 2) Of the interventions evaluated in this thesis, two have proven to be effective and can be recommended: NRT for the treatment of chronic and subacute non-specific low back pain, and decompression surgery in selected patients at risk with symptomatic spinal stenosisthat have not responded to conservative treatment for 3 to 6 months. 3) Evidence on the effectiveness and safety of percutaneous electrothermal intradiscal techniques for the treatment of discogenic low back pain is not conclusive and therefore cannot be recommended. 4) Ultrasounds do not seem to have any clinically relevant effect for the treatment of low back pain. 5) It is necessary to promote research in general in this area, and in particular address some controversial aspects related to the interventions evaluated in this thesis: i) identification of the most effective type of surgery and refinement of the indication criteria for a better patient selection, ii) safety and long-term results, iii) confirmation of the perliminary positive results of the interspinous traction device, and iv) promotion of sound research on minimally invasive procedures such as IDET. 6) Public funding bodies should increase their commitment to support research on back disorders. They should also review and improve the evaluation and selecction process of research proposals that will be funded, which should be more transparent. 7) More high-quality studies (preferably clinical trials) assessing nonpharmacological interventions for low back pain (surgery, physiotherapy, physical therapy, invasive, educational or psychological interventions, etc.) must be encouraged, fostering a culture of evaluation and facilitating the conditions to do so. Likewise, the quality of clinical trials in this area should be increased, overcoming the numerous limitations identified in these reviews. The formal quality of the publications derived from these studies must also abide to CONSORT guidelines.

Este estudio se realizó en la región naua de la Huasteca (México), que se encuentra en la parte noreste del país y en que confluyen los estados de Veracruz, Hidalgo y San Luís Potosí. El objetivo de esta tesis fue Investigar los recursos herbolarios y las prácticas terapéuticas utilizados por el pueblo naua de la Huasteca. Para ello se realizaron entrevistas a ocho médicos indígenas de esta región, y además se realizó una búsqueda bibliográfica de la misma y de los saberes médicos indígenas y demás relacionados con el tema. De esta investigación se colectó información sobre 136 especies de plantas medicinales utilizadas en la región naua de la Huasteca, cuyas familias botánicas mayormente representadas son Asteraceae, Solanaceae, Fabaceae, Lamiaceae, Euphorbiaceae, Rutaceae y Myrtaceae, lo que muestra la diversidad biológica de esta región, del total de las especies el 53% son hierbas, 33% son arbustos y 14% son árboles, lo que está acorde con el tipo de vegetación de bosque tropical y con el mayor uso antropogénico: el estrato herbáceo; el 76% son nativas y el 24% son introducidas, lo que demuestra un amplio uso y conocimiento de la flora medicinal local; el 40% de la totalidad colectada son también comestibles. La mayoría de las plantas nativas son colectadas en la vegetación secundaria, es decir, en donde la actividad antropogénica tiene una mayor incidencia. La tisana es forma de preparación mayormente usada con un 51% de las plantas, un 21% se aplica directamente, sin ningún tipo de preparación, existes otros tipos de preparación como cataplasmas, baño, limpia, tallada o frotada en el cuerpo. Todo lo anterior es usado dentro de la cosmovisión médica de los nauas de la Huasteca, mayoritariamente por los médicos indígenas para sanar lo corpóreo y lo espiritual o tonali; en concordancia con su pensamiento médico, en donde el equilibrio entre estos dos elementos es lo que integra el concepto de salud, en esto último se encuentran padecimientos como el mal aire, susto, mal de ojo, entre otras, para fines académicos estas enfermedades se engloban en lo que la antropología médica ha denominado como los síndromes de filiación cultural. De tal forma que se pude hablar de un conocimiento médico estructurado por parte de los pobladores de esta región, que responde a las necesidades de curación enmarcado dentro de su contexto sociocultural. Todo este conjunto de conocimientos es lo que conforma la cosmovisión médica de los nauas de la Huasteca. Sin embargo, existe una contraposisión entre este modelo médico y la medicina académica, que es el otro modelo médico existente en la región, en ella existe una clara subordinación de la medicina indígena a la académica que además de ser la medicina oficial, le representa un modelo empírico, caduco o rebasado. Para explicar este fenómeno hemos propuesto la categoría y el término de diglosia médica; que hace visible esta relación y que al adjetivarla se pretende facilitar el estudio y abordaje de este fenómeno. Finalmente, se proponen algunas directrices de acción basados en los resultados obtenidos en esta investigación de hacia donde se debería de caminar para que en un futuro se pueda hacer realidad el derecho que tienen los pueblos indígenas a contar con una medicina con pertinencia cultural, mediante el acercamiento de ambos modelos en una ambiente de respeto y de igualdad es decir, desde una relación dialógica en el ámbito médico. / This research was performed in the Huastec region, in the territory of the naua people in Mexico, located in the northeast of this country, in a land where the Veracruz, Hidalgo and San Luís Potosí states converge. The objective of this PhD thesis was to investigate the use of medicinal plants and the therapeutic practices used by the indigenous nauas of the Huastec region. Participant observation and ethnobotanical interviews were conducted to eigth indigenous medical practitioners of this region, and also archive and literature searches were conducted about this region, wisdom of the indigenous medical practitioners and other related topics. Information was collected about 136 medicinal plants, whose most represented botanical families are Asteraceae, Solanaceae, Fabaceae, Lamiaceae, Euphorbiaceae, Rutaceae and Myrtaceae, of which 53% are grasses, 33 % shrubs and 14 % trees, 76% are native and 24% introduced, and 40% of the reported plants are also edible. The infusion is the most used method of preparation, for 51% of plants, whereas 21% are applied directly, without any preparation. The above-mentioned plants are used in the frame of the medical worldview of the naua people of the Huasteca, especially by the indigenous doctors to heal both the body and the spirit. For academic purposes, many diseases of nauas of the Huastec region are included into syndromes of cultural affiliation. This set of knowledge and skills constitutes the medical worldview of the nauas of the Huastec region. There is a contrast between this medical model and academic medicine, which is the other existing medical model in the region, in which there is a clear subordination of indigenous medicine to academic one. To explain this phenomenon, we have proposed the concept and term of medical diglossia, because of the analogy with this linguistic concept and, indeed, because both medical patterns are practiced in different languages (Nauatl for the indigenous one, Spanish for the official one); this is intended to make this phenomenon visible and to enable in the future indigenous peoples to have a culturally congruent medical model by bringing both medical kinds of practices together with no subordination between each other.

INTRODUCCIÓN: Los prospectos que acompañan a los medicamentos son una fuente de información dirigida a los pacientes y, por lo tanto, deberían redactarse de forma acorde con sus necesidades en términos de comprensibilidad. En el año 2009, la Comisión Europea publicó la Guideline on the Readability of the Labelling and Package Leaflet of Medicinal Products for Human Use. OBJETIVOS: Determinar el grado de comprensibilidad y la extensión de los prospectos (variables cuantitativas) de medicamentos biotecnológicos en los años 2007, 2010 y 2013; establecer la influencia del año de estudio, apartados que conforman el prospecto, tipo de medicamento biotecnológico, fecha de primera autorización y laboratorio titular de la autorización de comercialización, en las variables cuantitativas indicadas; y analizar la correlación entre las mismas. METODOLOGÍA: Se seleccionaron 36 prospectos que se descargaron en tres fechas distintas (2007, 2010 y 2013) de la página web de la Agencia Europea de Medicamentos (EMA). Se evaluó la comprensibilidad de cinco de los seis apartados de cada prospecto, y del anexo cuando éste se incluía, en el texto entero de dichos apartados, utilizando tres índices de comprensibilidad (SMOG, Flesch-Kincaid -FKGL-, y el nivel de perspicuidad de Szigriszt -PERS-), así como el total de palabras (PAL) de que constaba cada apartado. RESULTADOS: No se observaron diferencias significativas en la comprensibilidad de los prospectos entre los tres años estudiados (p > 0,05), pero sí en su extensión (p < 0,05), encontrándose un aumento paulatino durante los tres años. Ningún prospecto resultó fácil de entender en los tres años estudiados (PERS < 75). Se encontraron diferencias en las variables cuantitativas (comprensibilidad y extensión) para cada año de estudio entre los apartados de los prospectos (p < 0,001), y se determinó el siguiente orden decreciente de comprensibilidad: “5. Conservación de X” > “Anexo” > “3. Cómo tomar (o usar) X” > “2. Qué necesita saber antes de empezar a tomar (o usar) X” > “1. Qué es X y para qué se utiliza” > “4. Posibles efectos adversos”. En los tres años, el apartado 4 fue bastante difícil, el apartado 1 resultó normal en 2007 y bastante difícil en 2010 y en 2013, los apartados 2 y 3 tuvieron la categoría de normal, y el apartado 5 y el anexo resultaron bastante fáciles. Respecto a la extensión de los textos, se observó el siguiente orden decreciente: “Anexo” > “2” > “3” > “4” > “1” > “5”. Se observaron diferencias significativas en la extensión de los prospectos en función del tipo de medicamento (p < 0,01). Se observó una correlación lineal entre los tres índices de comprensibilidad, pero no entre estos y la extensión de los prospectos (r2 < 0,1). CONCLUSIONES: No se observaron mejoras en la comprensibilidad de los prospectos en el sexenio estudiado, a pesar de la guía de la Comisión Europea publicada en 2009. Ningún prospecto resultó fácil de entender, existiendo diferencias entre sus apartados. Sería muy recomendable que todos los apartados de los prospectos fuesen fáciles de leer, y, por lo tanto, se tendría que mejorar el grado de comprensibilidad de los prospectos estudiados con objeto de contribuir a la seguridad y uso apropiado de los medicamentos por parte de la población a la que van destinados. Se requieren mayores esfuerzos por parte de las compañías farmacéuticas y autoridades reguladoras para asegurar que los prospectos de los medicamentos biotecnológicos sean comprensibles para el paciente. / OBJECTIVES: To determine the readability and length of the package leaflets for biological medicinal products in 2007, 2010 and 2013; to analyse the influence of studied years, package leaflet sections, type of biological medicinal product, date of first authorisation, and marketing authorisation holder on the variables; and to analyse the correlation between them. METHODS: 36 package leaflets were selected from EMA webpage, and were downloaded in 2007, 2010 and 2013. Readability was assessed over the whole text out of five of the six sections that usually make up the package leaflets, and also the annex, in package leaflets that included it, using the following readability indices: SMOG grade (SMOG), Flesch-Kincaid grade level (FKGL) and Szigriszt's perspicuity index (PERS). The length (number of words) of each section also was measured. RESULTS: No differences were detected between the readability results of the package leaflets in 2007 and those in 2010 and 2013 (p>0.05); instead, differences were detected in the length (p<0.05), with an increase during this period of time. None of the package leaflets assessed was easy to understand (PERS < 75). Differences between the package leaflets sections were observed in the three years (p<0.001), with the following order (from easiest to understand to most difficult): “5.How to store X”>“Annex”>“3.How to take (or use) X”>“2.What you need to know before you take (or use) X”>“1.What X is and what it is used for" >“4.Possible side effects”. With regard to the length of the texts, the following order was observed: “Annex”>“2”>“3”>“4”>“1”>“5”. Significant differences between the lengths of package leaflets studied depending on the type of biological medicinal product were observed (p<0.01). CONCLUSIONS: No substantial improvement in the readability of package leaflets studied was observed between 2007 and 2013. None of the package leaflets assessed was easy to understand, and differences between the package leaflets sections were observed. Major efforts are required by pharmaceutical companies, authorities and regulatory bodies in order to ensure that package leaflets can be understood by patients.

L’objectiu de la tesi doctoral ha estat el desenvolupament i la caracterització de comprimits matricials hidròfils de captopril. Actualment no existeix una forma farmacèutica d’alliberació modificada de captopril en el mercat, ja que el captopril és inestable al pH bàsic intestinal. La inestabilitat en l’intestí, juntament amb l’elevada solubilitat en aigua que presenta, fa que el captopril sigui un principi actiu molt difícil de formular en sistemes d’alliberació modificada. Com a conseqüència de la recerca bibliogràfica realitzada, en aquesta tesi doctoral s’han elaborat uns sistemes matricials per compressió directa que es retinguin a l’estómac per tal d’assegurar una òptima estabilitat durant l’alliberació del captopril. La recerca del treball ha consistit en l’elaboració de formulacions amb diferents perfils de dissolució aplicant la metodologia Quality by Design (QbD), i la seva caracterització mitjançant el diagrama SeDeM i tècniques microscòpiques, les quals han estat utilitzades per primer cop en la caracterització de matrius hidròfiles. La metodologia utilitzada ha estat la combinació d’una recerca bibliogràfica molt exhaustiva, que juntament amb l´ús de tècniques microscòpiques avançades (Microscòpia de Força Atòmica, Microscòpia Electrònica de Rastreig, Angle de Contacte, i Microscòpia Confocal), s’han relacionat els paràmetres fisicoquímics de les matrius hidròfiles amb els paràmetres microscòpics. Els resultats de la recerca han estat l’obtenció d’unes metodologies que suposen un avenç científic en la caracterització de matrius hidròfiles. Els resultats obtinguts en aquesta tesi doctoral poden donar lloc a un ampli ventall d’estudis en el camp de la Tecnologia Farmacèutica, ja que els conceptes adquirits són potencialment aplicables en altres sistemes d’alliberació de fàrmac / The aim of the thesis has been the development and characterization of hydrophilic matrix tablets of captopril. Currently, there is no any modified release dosage form of captopril in the market, since captopril is unstable under basic intestinal pH conditions. The instability in the intestine, combined with a high water solubility, makes very difficult to formulate modified release systems of captopril. As the result of the bibliographic research carried out in this thesis, controlled release matrix tablets of captopril have been developed by direct compression with the aim to retain the dosage form in the stomach in order to ensure an optimal stability during the release of captopril. The research of this work has consisted in the preparation of formulations with different dissolution profiles applying the methodology Quality by Design (QbD) and their characterization using the SeDeM diagram, and microscopic techniques that have been used for the first time in the characterization of hydrophilic matrix tablets. The methodology used has been the combination of a very comprehensive bibliographic search and with the use of advanced microscopic techniques (Atomic Force Microscopy, Scanning Electron Microscopy, Contact angle, and Confocal Microscopy), it has been obtained a relationship between the physicochemical parameters of the hydrophilic matrices with the microscopic parameters. The results obtained in this thesis have been the obtaining of methodologies that represent a scientific breakthrough in the characterization of hydrophilic matrices. The results from this research can lead to a wide range of studies in the field of Pharmaceutical Technology, since the concepts acquired are potentially applicable to other drug delivery systems.

El dolor agudo postoperatorio (DAP) afecta hasta un 60% de los pacientes sometidos a cirugía a pesar de recibir tratamiento farmacológico; éste puede convertirse en crónico en aproximadamente 15-60%, siendo la intensidad del DAP un factor de riesgo importante. En el modelo de dolor postincisional en el ratón, que reproduce aproximadamente los eventos del perioperatorio en humanos, la cirugía (incisión) induce hiperalgesia postoperatoria (HPO) con una duración de hasta 4 días. El día 21, tras la completa recuperación de la herida quirúrgica y los umbrales nociceptivos, la administración de naloxona (Nx, antagonista opioide) induce nuevamente hiperalgesia mecánica con una magnitud similar a la del postoperatorio inmediato (HPO), evidenciando la presencia de cambio plásticos latentes inducidos por la cirugía implicando al sistema opioide endógeno. Este fenómeno denominado sensibilidad latente al dolor (SLD) podría constituir la base del desarrollo de dolor crónico postquirúrgico (DCPQ) en humanos. Entre estos cambios, hemos demostrado que la cirugía induce activación de microglía y astrocitos en médula espinal (incremento de inmunoreactividad para Iba-1 y GFAP, respectivamente) asociado a la HPO, y reactivación astrocitaria tras la administración de Nx (SLD).Estos resultados sugieren que, ambos tipos de células gliales participarían en la HPO y que los astrocitos podrían tener un papel en el desarrollo de SLD. En el presente proyecto postulamos que la administración intraoperatoria de analgésicos y/o adyuvantes, solos o combinados, podrían evitar la HPO y prevenir los cambios plásticos que conducirían al desarrollo de SLD y que posiblemente implicarían a las células de glía en médula espinal. Así, hemos evaluado los umbrales nociceptivos mecánicos (filamentos de Von Frey) en el período de HPO (4horas-2días) y el día 21 tras la administración de Nx (21d+Nx, SLD) en ratones sometidos a una incisión plantar bajo anestesia con sevoflurano (3,5/3% v/v). Durante la cirugía, los animales recibieron una única administración por vía sistémica de dexketoprofeno (AINE) y/o tramadol (opioide), ketamina (antagonista NMDA), gabapentina (anticonvulsivamente), minociclina (tetraciclina), A-836339 (agonista CB2) o midazolam (ansiolítico). Con el objetivo de establecer un posible paralelismo entre antihiperalgesia y inmunoreactividad glial, evaluamos en los mismos grupos la inmunoreactividad para Iba-1 y GFAP durante la HPO (día 1) y la SLD (21días+Nx); como control se emplearon animales no tratados y sham-operados tratados con el fármaco de estudio. Nuestros resultados muestran que dexketoprofeno, tramadol, ketamina y gabapentina previenen la HPO y la activación microglial. Sin embargo, únicamente el dexketoprofeno previene completamente la hiperalgesia, mientras que todos inhiben completamente la microglía sugiriendo un rol secundario de la microglía en la HPO. La combinación dexketoprofeno:tramadol (1:1), demostró falta de interacción entre estos fármacos, siendo aditivos los efectos antihiperalgésicos (1d). Tramadol=ketamina>gabapentina previenen parcialmente el desarrollo de hiperalgesia tras la administración de Nx (SLD). Este hecho fue acompañado del bloqueo parcial de la reactivación astrocitaria en el caso de la ketamina y la gabapentina, pero no del tramadol. La minociclina no proporcionó antihiperalgesia ni tampoco bloqueó la inmunoreactividad glial en ambos períodos. En el caso del A-836339, indujo un efecto antihiperalgésico solo a las 4 horas (HPO), pero no tuvo efecto en el desarrollo de SLD. El midazolam, no tuvo efecto en ambos periodos. La administración de tramadol incrementó la inmunoreactividad astrocitaria en animales sham-operados el día 1, este efecto fue de corta duración y no se observó tras la Nx (21d+Nx). El resto de fármacos administrados en animales naive no tuvieron ningún efecto sobre la glía. Nuestros resultados sugieren que la administración de tramadol, gabapentina o ketamina, podrían presentar beneficios frente al desarrollo de SLD y el DCPQ, protegiendo de cambios plásticos neuronales y/o gliales inducidos por la cirugía. / Acute postoperative pain (APP) affects up to 60% of surgical patients regardless of treatment. Acute pain can progress to chronic in approximately 15-60% of individuals, and poorly relieved APP is one of the major risks factors for its development. In a mouse model of postincisional pain, that approximately reproduces the perioperative events occurring in humans, surgery (incision) induces postoperative hyperalgesia (POH) that lasts 4 days. On day 21, after complete recovery of nociceptive thresholds and healing of the wound, a challenge with naloxone (Nx, opioid antagonist) precipitates again mechanical hyperalgesia, with the same magnitude than during POH; the response substantiates the development of latent plastic changes in the spinal cord induced by surgery, that involve the endogenous opioid system. This phenomenon known as latent pain sensitization (LPS) could be the basis of the development of chronic postsurgical pain (CPSP) in humans. Among these changes, our laboratory demonstrated that surgery induced microglia and astrocyte activation in spinal cord (increase of immunoreactivity to Iba-1 and GFAP, respectively) associated to POH, and astroglial re-activation after Nx (LPS). These results suggest that both types of glial cells are involved in POH and astrocytes could have a role in the development of LPS. In the present study, we hypothesized that intraoperative administration of analgesics or adjuvants, alone or combined, could prevent POH and prevent plastic changes that lead to the development of LPS; these changes may involve glial cells in spinal cord. Thus, we evaluated mechanical nociceptive thresholds (Von Frey filaments) during POH (4 hours-2days) and on day 21 after Nx (21d+Nx, LPS) in mice that underwent surgery under sevoflurane anaesthesia (3.5/3% v/v). During surgery, animals received a single dose of systemic dexketoprofen (NSAID) and/or tramadol (opioid), ketamine (NMDA antagonist), gabapentin (anticonvulsant), minocycline (tetracycline), A-836339 (CB2 agonist) or midazolam (anxiolytic). In order to establish a possible parallelism between anti-hyperalgesia and glial immunoreactivity, we assessed in the same groups immunoreactivity to Iba-1 and GFAP during POH (day1) and LPS (day 21d+Nx); untreated and sham-operated mice receiving the drug of study served as controls. The results show that dexketoprofen, tramadol, ketamine and gabapentin prevented POH and microglial activation. However, only dexketoprofen completely prevented hyperalgesia, whereas all of them totally blocked microglial activation, suggesting a minor role of microglia in POH. The simultaneous administration of dexketoprofen+tramadol (1:1 proportion) demonstrated additive effects for anti-hyperalgesia (no interaction) on postoperative day 1 (POH). Tramadol=ketamine>gabapentin partially prevented the development of hyperalgesia after Nx administration (LPS). For ketamine and gabapentin (but not tramadol) the effect was associated with an incomplete blockade of astrocyte re-activation. Systemic administration of minocycline did not induce any effect on mechanical hyperalgesia or glial activation at any time of evaluation. A-836339 induced a slight anti-hyperalgesic effect only at 4hrs (POH) but had no effect on the development of LPS. Midazolam had no effect at any time of evaluation. Systemic tramadol increased astrocyte immunoreactivity in sham-operated animals on day 1, but the effect was short-lived; the rest of the drugs individually, had no effect on glial activation. Our results suggest that the administration of tramadol, gabapentin and ketamine could partially prevent the development of LPS, protecting against neuronal and/or glial plastic changes induced by surgery.

En un ambient biològic, intrínsecament asimètric, l’activitat de les substàncies quirals pot estar fortament condicionada per la seva estereoquímica. Aquesta és la raó per la qual les tècniques enantioselectives han esdevingut una eina essencial tant per la determinació analítica de la composició en enantiòmers d’una mostra com per la obtenció i preparació d’aquests isòmers de manera separada. Tot i que existeix un nombre considerable de procediments i tècniques quirals, la cromatografia juga un paper molt rellevant en aquest context. És per això que la recerca de noves fases estacionàries quirals (FEQs) capaces de resoldre un ventall extens de parells d’enantiòmers segueix sent de transcendental importància. En aquest aspecte, un dels avenços més sorprenents i inesperats és l’ús de selectors quirals (SQs) derivats de les cadenes d’oligoprolines. En una sèrie d’estudis anteriors, diferents FEQs derivatizades amb aquest tipus d’estructures van demostrar valors de d’enantioselectivitat i resolució així com un rang d’aplicació similars o superiors als de famílies de FEQs que contenen SQs d’un pes molecular semblant. En la present tesi doctoral, es presenta la síntesi d’un SQ de tipus octaprolina més simple, més enantioselectiu, més aplicable, més versàtil i més fàcil de sintetitzar que els estudiats en treballs anteriors. Per això, es descriu la síntesi d’un octapèptid de prolina que es dur a terme mitjançant un mètode de síntesi peptídica en fase sòlida (SPPS) tipus Fmoc. En el pèptid obtingut se li afegeix un grup terminal trimetilacetil (Tma) i a partir d’aquí es procedeix al ancoratge sobre sílice gel. Posteriorment es procedeix a la fabricació de la columna quiral resultant. El comportament cromatogràfic de la nova FEQ s’avalua i es compara amb FEQs similars que contenen grups 3,5-dimetilfenilcarbamats en la posició 4 de l’anell de pirrolidina de tots els monòmers que constitueixen la cadena. És en aquest punt on s’estableix un mecanisme d’enantioreconeixement principalment basat en interaccions mitjançant enllaços per pont d’hidrogen. A més a més, l’ús de diferents condicions cromatogràfiques permet demostrar que l’enantioselectivitat és clarament dependent de la fase mòbil utilitzada. Quan s’utilitzen mescles d’un alcà i un alcohol, o d’un alcà i un èter com a fase mòbil, s’obtenen valors d’enantioselectivitat força semblants. En canvi, en absència d’un dissolvent amb grups donadors d’enllaços d’hidrogen i amb presència de dissolvents clorats, força habituals en separacions enantioselectives, els factors de separació disminueixen significativament. No obstant, es demostra que la desaparició de l’enantioselectivitat és un fenomen totalment reversible que s’atribueix al canvi conformacional que experimenten les cadenes de poliprolina segons en el dissolvent en el qual es troben immerses Seguidament, diferents SQs de la família de les oligoprolines s’uneixen a columnes monolítiques de sílice gel. La derivatització es realitza de forma repetitiva i es procedeix a testar l’enantioselectivitat després de cada reacció. Així, es pot demostrar que l’habilitat enantioselectiva, la resolució i l’eficiència depenen de la quantitat de SQ contingut dins de cada columna, resultant ser la columna més derivatitzada la que exhibeix un millor comportament cromatogràfic. Quan les columnes monolítiques amb el mateix SQ es comparen amb les seves anàlogues particulades, les primeres mostren millor enantioselectivitat i un espectre d’aplicació més ampli. Finalment, quan s’examina la capacitat de càrrega, aquesta és de l’ordre de 3 a 20 vegades superior per les columnes monolítiques que les respectives particulades. Per acabar, l’enantioselectivitat i el comportament cromatogràfic de diferents FEQs tipus oligoprolina es proven sota condicions de fluids supercrítics, obtenint valors favorables d’enantioselectivitat, resolució i eficiència. Aquests valors són encara més positius quan es combinen les condicions de cromatografia de fluids supercrítics amb columnes de suports monolítics. No obstant, la millora més notable en aquestes noves condicions és la significant reducció del temps d’anàlisi, fet que obre les portes a utilitzar aquest tipus de FEQs per treballar en condicions de high-througput. / Nowadays, enantioselective chromatography has become a mature technique and chiral stationary phases (CSPs) nearly routine tools in the analysis and purification of enantiomers. One of the most striking and recent novelties in this area is the recognition of the outstanding and, in some way, unexpected enantioselectivity provided by oligopolyproline-derived chiral selectors (CSs). In a number of previous studies, oligoproline-based CSPs showed interesting enantioselectivity and a broad application domain, in spite of being constituted by relatively low-molecular weight CSs. For this reason, in this work, a proline octapeptide-derived chiral selector (CS) end- capped using a pivaloyl group was covalently linked to a silica gel chromatographic matrix by the C-terminal group. The chromatographic behavior of the resulting chiral CSP using different conditions was compared to those containing 3,5- dimethylphenylcarbamate residues on the proline units. An enantioselectivity highly dependent on the mobile phase used is observed for these CSPs. This phenomenon was proved to be reversible and it was attributed to a conformational change in the CS. Moreover, monolithic silica gel chromatographic matrices were derivatized repetitively with oligoproline-derived CSs. The enantioseparation ability, resolution and efficiency were found to depend on the content of CS attained after each reaction. Additionally, enantioselectivity and performance of the column with the highest CS coverage were compared to those of a bead-based CSP counterpart. The oligoproline-derivatized monolithic column demonstrated increased separation factors, resolution and broader applicability than the particle-based column. Finally, the loading capacity was found to be 3–20 times higher for the monolithic columns than their particle-based counterparts. An effect produced by the chromatographic silica support structure is suggested as the responsible of the enhanced capabilities of the derivatized monolithic columns with respect to that of their bead-based analogues. Finally, the chromatographic behaviour and performance of different polyproline- derived CSPs were tested using supercritical fluid chromatography (SFC). The compounds tested in the SFC conditions had already been resolved by normal phase HPLC. Great enantioselection ability was shown by the CSPs for the analytes tested in the new conditions. Resolution, efficiency and analysis time, were considerably enhanced with respect to NP-HPLC when CO2/alcohol mobile phases were used. Once again, monolithic columns clearly show enhanced chromatographic parameters and improved performance respect to their bead-based counterparts.