El sistema de fangs activats és el tractament biològic més àmpliament utilitzat arreu del món per la depuració d'aigües residuals. El seu funcionament depèn de la correcta operació tant del reactor biològic com del decantador secundari. Quan la fase de sedimentació no es realitza correctament, la biomassa no decantada s'escapa amb l'efluent causant un impacte sobre el medi receptor. Els problemes de separació de sòlids, són actualment una de les principals causes d'ineficiència en l'operació dels sistemes de fangs activats arreu del món. Inclouen: bulking filamentós, bulking viscós, escumes biològiques, creixement dispers, flòcul pin-point i desnitrificació incontrolada. L'origen dels problemes de separació generalment es troba en un desequilibri entre les principals comunitats de microorganismes implicades en la sedimentació de la biomassa: els bacteris formadors de flòcul i els bacteris filamentosos. Degut a aquest origen microbiològic, la seva identificació i control no és una tasca fàcil pels caps de planta. Els Sistemes de Suport a la Presa de Decisions basats en el coneixement (KBDSS) són un grup d'eines informàtiques caracteritzades per la seva capacitat de representar coneixement heurístic i tractar grans quantitats de dades. L'objectiu de la present tesi és el desenvolupament i validació d'un KBDSS específicament dissenyat per donar suport als caps de planta en el control dels problemes de separació de sòlids d'orígen microbiològic en els sistemes de fangs activats. Per aconseguir aquest objectiu principal, el KBDSS ha de presentar les següents característiques: (1) la implementació del sistema ha de ser viable i realista per garantir el seu correcte funcionament; (2) el raonament del sistema ha de ser dinàmic i evolutiu per adaptar-se a les necessitats del domini al qual es vol aplicar i (3) el raonament del sistema ha de ser intel·ligent.En primer lloc, a fi de garantir la viabilitat del sistema, s'ha realitzat un estudi a petita escala (Catalunya) que ha permès determinar tant les variables més utilitzades per a la diagnosi i monitorització dels problemes i els mètodes de control més viables, com la detecció de les principals limitacions que el sistema hauria de resoldre. Els resultats d'anteriors aplicacions han demostrat que la principal limitació en el desenvolupament de KBDSSs és l'estructura de la base de coneixement (KB), on es representa tot el coneixement adquirit sobre el domini, juntament amb els processos de raonament a seguir. En el nostre cas, tenint en compte la dinàmica del domini, aquestes limitacions es podrien veure incrementades si aquest disseny no fos òptim. En aquest sentit, s'ha proposat el Domino Model com a eina per dissenyar conceptualment el sistema.Finalment, segons el darrer objectiu referent al seguiment d'un raonament intel·ligent, l'ús d'un Sistema Expert (basat en coneixement expert) i l'ús d'un Sistema de Raonament Basat en Casos (basat en l'experiència) han estat integrats com els principals sistemes intel·ligents encarregats de dur a terme el raonament del KBDSS. Als capítols 5 i 6 respectivament, es presenten el desenvolupament del Sistema Expert dinàmic (ES) i del Sistema de Raonament Basat en Casos temporal, anomenat Sistema de Raonament Basat en Episodis (EBRS). A continuació, al capítol 7, es presenten detalls de la implementació del sistema global (KBDSS) en l'entorn G2. Seguidament, al capítol 8, es mostren els resultats obtinguts durant els 11 mesos de validació del sistema, on aspectes com la precisió, capacitat i utilitat del sistema han estat validats tant experimentalment (prèviament a la implementació) com a partir de la seva implementació real a l'EDAR de Girona. Finalment, al capítol 9 s'enumeren les principals conclusions derivades de la present tesi. / The activated sludge system is the most widely used technology for biological wastewater treatment in the world. Its successful performance relies on the correct operation of both the bioreactor and the secondary settler. When settleability deteriorates, the inefficient separation of biomass can affect the quality of the activated sludge effluent, implying on most occasions an impact on the receiving ecosystem. These kind of undesired situations, known as activated sludge solids separation problems, are one of the main causes of inefficiency in activated sludge systems. They include: filamentous bulking, non-filamentous bulking, biological foaming, dispersed growth, pin-point floc and rising sludge. The origin of solids separation problems is (except from rising sludge) an imbalance between the different microbiological communities responsible for the biomass settleability: the floc-forming bacteria and the filamentous bacteria. Due to this microbiological origin, their identification and control is a tough task for plant operators. Knowledge-Based Decision Support Systems (KBDSS) are a group of tools from the Artificial Intelligence domain characterized by their capability to represent heuristic knowledge and to work with large amounts of data. The main objective of the present thesis is to develop and validate a KBDSS specially designed to support plant operators to handle solids separation problems of microbiological origin occurring in activated sludge systems. In order to achieve this objective, the developed KBDSS must accomplish with the following characteristics: (1) the implementation of the system must be viable and realistic in order to ensure its proper operation; (2) the reasoning process followed by the system must be dynamic and evolutive in order to match the necessities of the domain and (3) the reasoning must be also intelligent,.First of all, in order to guarantee the feasibility of the system, a thorough study, at a local scale (Catalonia) has contributed to the determination of the most common parameters generally used to diagnose, monitor and control these problems as well as to the detection of the existing limitations that the suggested KBDSS should overcome. The results obtained from past applications of KBDSS has demonstrated that the main bottleneck in developing KBDSS is the structure of the knowledge base (KB), where all the knowledge acquired from the domain is represented, together with the necessary reasoning processes. In our approach, the additional complexity and the corresponding necessities imposed by the dynamic nature of the domain exacerbate the limitations in developing a feasible system. In this case, a previous conceptualisation phase was considered in which a conceptual design of the system was set up. The Domino Model was suggested as a tool to conceptually design the system. Finally, in order to efficiently fulfill its main tasks, the last main objective or characteristic that the KBDSS must accomplish is the use of intelligent reasoning. In our approach, an Expert system (based on expert knowledge) and a Case-Based Reasoning System (based on experiential knowledge) have been and integrated as the main intelligent tools to carry out the goals of the KBDSS. In chapter 5 the development of the dynamic ES is presented. In chapter 6, a new temporal approach for classical CBRS is depicted, the Episode-Based Reasoning System (EBRS). Next, in chapter 7 some details of the KBDSS implementation in the G2 environment are presented. After that, in chapter 8 the results obtained during the 11 months of validation are depicted, including the results regarding the accuracy, adequacy, usefulness and usability of the system, which have been validated both experimentally (before the implementation) and as a result of the system's implementation in the Girona WWTP. Finally, in chapter 9, the main conclusions derived from the present thesis are enumerated.

La consulta íntegra de la tesi, inclosos els articles no comunicats públicament per drets d'autor, es pot realitzar prèvia petició a l'Arxiu UPC / This thesis is based on the study of colour elimination of textile effluents which contain reactive dyes. Reactive dyes are widely used in the dyeing of cotton and other cellulosic fibre. However they exhibit a low degree of exhaustion and low biodegradability, being necessary the application of specific treatments prior to their discharge to the biological treatment. Much of the new methods of colour removal can be classified in three major groups: Advanced oxidation methods (AOM), coagulation with natural products and the selection of specific microorganisms. In this thesis one representative technique of each of these three groups has been selected: treatment by electrochemical oxidation, coagulation with a natural byproduct and enzymatic treatment. The electrochemical oxidation has been applied to synthetic effluents with reactive dyes. The behaviour of the decoloured effluents has been studied, before and after the mixing with the rest of textile wastewater, in order to verify if the electrochemical treatment could affect negatively to the subsequent biological treatment with activated sludge. With this aim the biodegradability of the decoloured effluents has been studied by electrolytic respirometric techniques, which can show inhibitory or toxicity phenomena. The results demonstrate that the electrochemical treatment do not cause problems of inhibition of microbial growth, if the effluent is previously been aerate for 24 hours. This process ensures that the decoloured wastewater can be sent to the biological treatment. The influence of oxidant products generated in the electrochemical treatment has been evaluated in two pilot plants of biological treatment by activated sludge. Consideration has been given to monitoring the microscopic observation of activated sludge as bioindicator of the proper functioning of the treatment plants. It is concluded that the wastewater with reactive dyes can be treated by an electrochemical process to remove colour and the resulting effluent can be treated directly by activated sludge without prior removal of the residual chlorine which can be formed during the electrochemical treatment, only a longer time of adaptation is required in the implementation of the sewage system. A second method of textile wastewater decolourisation has been studied. The use of a natural coagulant extracted from seeds of Moringa oleífera tree in substitution of higher cost methods which require the addition of chemical products. The results obtained with Moringa Oleifera are compared with those obtained using a chemical coagulant and polyelectrolyte. Furthermore, dyeing tests of cotton fabrics were performed with decoloured water. The quality dyeing was compared respect to reference dyeing carried out with clean water. The promising results obtained in this study suggest the use of natural resources in the wastewater textile treatment, mainly in countries with less economic power. Two dyes with different reactive groups (vinylsulphone and chlorotriazine) have been treated with the enzyme laccase in order to study its applicability on the decolourisation of textile effluents. The influence of different parameters is studied, such as the addition of mediator, the concentration of salt and the dye hydrolysis. It is concluded that the addition of mediator or co-substrate is not necessary, the presence of salt in the dye effluent (NaCl) does not inhibit the enzymatic activity and the hydrolysis of the studied dyes does not affect the enzymatic action. 70-90% of decolourisation is obtained, depending on the dye. Finally, it has been carried out the comparative study of the results obtained by the three selected methods of colour removal. It is concluded that the electrochemical treatment is the most efficient, with 95-100% of colour removal, in front of 91-94% obtained by the natural coagulant extracted from Moringa Oleifera and 70-90% of decolourisation reached by the enzymatic treatment. / La presente Tesis Doctoral se basa en el estudio de la eliminación del color de efluentes textiles con colorantes reactivos. Los colorantes reactivos son ampliamente utilizados en la tintura de algodón y otras fibras celulósicas. Sin embargo presentan un grado de agotamiento bajo y son poco biodegradables, por lo que requieren de un tratamiento específico previo a su descarga a la depuradora biológica. Buena parte de los nuevos métodos de eliminación del color pueden ser clasificados en tres grandes grupos: los métodos de oxidación avanzada (MOA), la coagulación con productos naturales y la selección de microorganismos específicos. En esta Tesis Doctoral se ha seleccionado una técnica concreta de cada uno de estos tres grupos. Para ello se han realizado diferentes estudios mediante tratamiento de oxidación electroquímica, coagulación con un subproducto natural y tratamiento enzimático. La oxidación electroquímica se ha utilizado en efluentes sintéticos con colorantes reactivos y una vez tratados se ha estudiado su comportamiento antes y después de mezclarse con el resto de aguas residuales textiles, para comprobar si podían repercutir negativamente frente a un tratamiento posterior de depuración biológica con fangos activados. Se ha estudiado la biodegradabilidad de estos efluentes decolorados utilizando la técnica de respirometría electrolítica para determinar si existe algún problema de inhibición o toxicidad. Los resultados obtenidos demuestran que el tratamiento electroquímico no presenta problemas de inhibición frente a los microorganismos, si previamente los efluentes han sido aireados durante 24 horas. Este proceso asegura que el agua residual tratada seguidamente en una planta de depuración biológica no causará ningún problema sobre los fangos. Se ha comprobado la influencia de estos productos oxidantes generados durante el tratamiento electroquímico en dos plantas piloto de depuración por fangos activados. Se concluye que el agua residual con colorantes reactivos puede ser tratada mediante un proceso electroquímico para eliminar el color y el efluente resultante puede ser tratado directamente por fangos activados, sin previa eliminación del cloro residual que pueda haberse formado durante la electroquímica. Se ha estudiado un segundo método de decoloración, utilizando un coagulante natural extraído de las semillas del árbol Moringa oleifera, para decolorar aguas residuales textiles, en substitución de métodos de mayor coste económico que requieren el uso de reactivos químicos. Se compararon los resultados con los obtenidos usando un coagulante químico y polielectrolito, y se realizaron pruebas de tintura con el agua decolorada comparándola frente a referencias teñidas con agua limpia. Los buenos resultados obtenidos permiten pensar en la utilización de recursos naturales en países con menor poder económico para que puedan llevar a cabo tecnologías de depuración. Se han tratado dos colorantes con diferentes grupos reactivos (vinilsulfona y clorotriazina) con el enzima Laccase para estudiar su aplicabilidad en efluentes textiles para la decoloración, evaluando la influencia de parámetros, tales como la adición de mediador, la concentración de sales y la hidrólisis del colorante. De los resultados obtenidos puede concluirse que no es necesaria la adición de mediador o co-sustrato, que la presencia de sales en el efluente de tintura (NaCl) no inhibe la acción del enzima y que la hidrólisis de los colorantes estudiados no afecta la acción del enzima, obteniéndose decoloraciones del 70-90%, dependiendo del colorante. Finalmente se realiza un estudio comparativo de los resultados obtenidos de los tres métodos seleccionados para la eliminación del color, llegando a la conclusión de que el tratamiento electroquímico es el más eficiente, con eliminaciones de color del 95-100%, frente al 91-94% en el caso de utilizar coagulante natural extraído de Moringa Oleífera y 70-90% de decoloración con el tratamiento enzimático.

This paper aims to describe a methodology of calculation based on a vector analysis to characterize and simulate light pollution emitted by outdoor lighting installation in a particular case. The initial approach was performed, identifying pollution sources in a city, and classifying the case studies in terms of geometric place analyzed characteristics, the photometric characteristics of luminaires, Reflections flow pavement reflections side walls and the presence of street trees. Then the collected data were treated by computer, and simulations of case studies with the help of a lighting software calculation is performed. The values extracted in the previous step is processed considering the vector methodology proposed, and were plotted in a polar curve or resulting global photometry. The results obtained in developing this methodology allowed quantify, model and analyze the spatial distribution of the light intensity emitted in no useful addresses, caused by different types of artificial lighting facilities in terms of urban structure analyzed. / El presente trabajo tiene como objetivo describir una metodología de cálculo basada en un análisis vectorial, que permite caracterizar y simular la Contaminación Lumínica emitida por una instalación de alumbrado exterior en un caso determinado. Para ello se realizó un planteamiento inicial, identificando los focos contaminantes en una población, y clasificando los casos de estudio teniendo en cuenta: las características geométricas del lugar analizado, las características fotométricas de las luminarias, las reflexiones del flujo en pavimentos, las reflexiones en paredes laterales y la presencia de arbolado viario. Posteriormente los datos recogidos se trataron informáticamente, y se realizaron simulaciones de los casos de estudio con la ayuda de un programa de cálculo lumínico. Los valores extraídos en el paso anterior se procesaron teniendo en cuenta la metodología vectorial propuesta, y se graficaron en una curva polar o fotometría global resultante. Los resultados obtenidos al desarrollar esta metodología permitieron cuantificar, modelizar y analizar la distribución espacial de la intensidad luminosa emitida en direcciones no útiles, causado por los diferentes tipos de instalaciones de alumbrado artificial en función de la estructura urbana analizada.

Se ha realizado un estudio comparativo del funcionamiento de una planta de biodiscos (RBC) convencional y de otra planta RBC con alternancia en el sentido del flujo, analizando la cinética de crecimiento de la biopelícula, la eliminación de la materia orgánica y del nitrógeno y la incidencia de la alternancia sobre las variables de control de la planta. Se diseñaron dos plantas de iguales características con dos etapas cada una, que funcionaron con agua residual sintética y con tiempo de retención hidráulico de 90 minutos. Se estableció un plan experimental con cargas orgánicas afluentes de 11, 66, 23, 32 y 34,98 gDQO/m2.d y periodos de alternancia de 24, 12, y 6 horas. La primera etapa de la planta convencional mostró en todo momento mayores espesores de biopelícula, alcanzando con altas cargas (34,98 gDQO/m2.d), 6mm, que colmataron los espacios entre discos, mientras en la planta con alternancia en el sentido del flujo no se alcanzaron nunca espesores mayores de 3,8 mm. El oxígeno disuelto fue siempre mayor en la planta con alternancia. Concluyendo que con esta planta, funcionando ambas plantas con igual carga orgánica afluente, podremos tratar aguas con cargas más elevadas, ejerciéndose menores cargas estructurales y alcanzando una mayor igualdad en la estandarización de las características de los ejes de discos. El análisis de la DQO y del COT muestra que no hay significativamente diferencia en su reducción , excepto en algunos casos con cargas medias (23,32 gDQ0/m2.d) y altas (34,98 gDQO/m2.d) y largos períodos de alternancia (24 horas), en las que en la planta con alternancia se produce una mayor reducción. La eliminación de nitrógeno no fue significativamente diferente con cargas altas, encontrándose diferencia con cargas medias y bajas cargas y largos períodos de alternancia; encontrando mejores resultados con cargas bajas en la planta con alternancia y con cargas medias en la planta convencional.

La determinació de l’índex alfa total en aigües és d’interès per ser un dels paràmetres inclòs en la legislació nacional e internacional associada a la qualitat de l’aigua per al consum humà. Aquest índex informa de la concentració d’emissors alfa continguts en l’aigua referits a un patró emissor alfa. Concretament en el nostre país, el control de la qualitat de l’aigua està regulat pel Reial Decret 140/2003. La determinació de l’índex d’alfa total en aigües és un assaig aparentment senzill, però a conseqüència de la variabilitat isotòpica que pot presentar una aigua i els procediments utilitzats, es poden obtenir resultats molt diferents, inclús en ordres de magnitud. A més a més, en certs casos el valor de l’índex alfa total no concorda amb el valor obtingut al sumar les activitats dels emissors alfa determinats en la mostra d’aigua. Per tot això es considera necessari dur a terme un estudi experimental, en el qual es determinin tots els possibles factors que influeixin en la variabilitat dels resultats i realitzar un procediment suficientment detallat en el qual s’estableixi tant l’ interval de validació com les condicions més adequades d’utilització, de forma que es pugui garantir que el resultat que s’obté sigui el més representatiu possible i que aquesta variabilitat romanent es tingui en compte en la determinació de la incertesa associable al resultat. Per una altra banda, a causa de la gran importància de l’aigua i les cada cop més exigents disposicions legals en quant a la depuració d’aigües residuals i tractament d’aigua potable, la construcció d’estacions de tractaments han anat incrementant notablement en els últims anys en un gran nombre de països. Com a conseqüència, grans quantitats de residus sòlids o llots son generats cada any com a subproducte d’aquestes plantes de tractament, per als quals s’apliquen diferents alternatives d’aprofitament i eliminació. Durant els processos habituals de tractament per a l’obtenció d’aigua potable i de depuració d’aigua residual, els isòtops radioactius es poden distribuir en les diferents etapes dels cicles de tractament, com les resines d’intercanvi, carbó actiu, filtres, membranes, materials absorbents i finalment en els subproductes produïts (fangs o llots), on es pot concentrar-se un percentatge elevat d’isòtops radioactius. Les aigües més afectades per la radioactivitat natural son les aigües d’aqüífers subterranis, ja que els processos de circulació lenta afavoreixen la seva incorporació. Els isòtops presents generalment a les aigües són els isòtops naturals d’Urani i Radi, 210Pb, 210Po, 222Rn i el 40K. També existeix la possibilitat de contaminació amb isòtops d’origen artificial que provenen de la indústria nuclear i de les probes nuclears. Per tant es considera d’interès realitzar un estudi detallat de la distribució dels isòtops radioactius en les diferents fases dels processos de potabilització i depuració convencionals o amb nous mètodes i en els subproductes generats per tal de poder valorar el possible impacte radiològic associat a la potabilització i reutilització de les aigües i dels subproductes. / Gross alpha activity measurement is one of the simplest radioanalytical procedures which are widely applied as screening techniques in the fields of radioecology, environmental monitoring and industrial applications. It is used as the first step to perform a radiological characterization of drinking water. According to the WHO guidelines (2011), this screening parameter must be measured in drinking water to ensure that it is safe for consumption. Different methods are used to measure gross alpha activity. Two of them, the classic ones, are based on evaporation (EPA, 1980) or co-precipitation (EPA, 1984) of the sample, using either a gas proportional counter or a solid scintillator detector. Another alternative method based on concentration of the sample and measurement by liquid scintillation counting (ASTM, 1996), is being increasingly used. The gross alpha activity of a water sample is an estimate of the actual alpha activity of the water sample (excluding radon). However, it is usually considered that gross alpha activity must be very close to the sum of alpha emitter activities, though in general this is not the case. There are many other factors (e.g., alpha particle energies, calibration standard used, time elapsed from sample preparation to measurement and variability of the results between methods) that affect the gross alpha measurement causing major differences between the gross alpha activity values and the sum of the activities of the main alpha emitters. For this reason, we propose to conduct an eminently experimental study to determine most of the possible factors that may be involved in the above mentioned variability of the results. In addition, we intend to propose a detailed procedure on that basis to establish both their range of validity and the most suitable conditions for their use, thereby ensuring: (A) that the result obtained is the most representative of the sample's real total alpha activity; (B) that it is subject to the lowest technically possible variability; and (C) that this remaining variability is taken into account in determining the uncertainty associated with the result. In this context, we propose to study these aforementioned considerations using the co-precipitation method. Aditionally, given the problems with the scarcity and quality of water, the implementation of water treatment plants has been significantly increasing over the last years in several countries. Consequently, large quantities of solid wastes or sludge are generated every year which can be re-used for different applications. These solid wastes may contain all kind of pollutants, including significant levels of radioactivity. For these reasons, it is considered important studying the occurrence and behavior of radioactivity in water treatment plants. Although radioactivity in water treatment plants has been studied by some authors, we propose an original work analyzing the radioactive temporal evolution in different water treatment plants in which drinking and wastewater are treated. These plants have been selected taking into account both variations in water source and the treatment applied. This thesis contributes to these goals by analyzing the factors that affect the gross alpha measurement, involving an optimization and validation of the co-precipitation method and studying the behavior of radionuclides in water treatment plants. To this end, Part I provides a comprehensive analysis for the optimization and validation of the gross alpha activity determination using the co-precipitation method. Then, in Part II, we present a set of case studies related to the radionuclide behavior and the temporal evolution of the radioactivity in different drinking water and wastewater treatment plants.

Human and veterinary pharmaceuticals have been recognized as ubiquitous water microcontaminants with potential subtle detrimental effects on aquatic organisms. The majority of pharmaceutical compounds, after being consumed and excreted, end up in municipal WWTPs, which are not typically designed for complete pharmaceutical removal. Therefore, effluents from WWTPs constitute a low concentration, but continuous source of pharmaceutically active compounds to the aquatic environment. The main objective of the thesis is to acquire and provide with knowledge not only on the occurrence of pharmaceutical compounds in wastewater, but on their biodegradation within WWTPs and their discharge into the receiving media. The obtained results demonstrate conventional wastewater treatment’s variable efficiency when removing the pharmaceutical compounds load and the advance treatment’s contribution to their overall removal. It has also been possible to model the behaviour of a selected pharmaceutical and its transformation products. And it also includes investigation of an antibiotic’s impact on the bacterial community performance, and the antibiotic resistance genes phenomenon. Finally, the role and usefulness of proteomics when investigating the possible proteins involved on the biodegradation pathways of certain pharmaceutical compounds / Els compostos farmacèutics d’ús humà i animal s’han identificat com a microcontaminants aquàtics omnipresents amb possibles efectes nocius sobre el medi ambient. La major part d’aquests compostos, un cop consumits i excretats, van a parar a les EDARs, que no estan dissenyades per eliminar-los completament. En conseqüència, els efluents d’aquestes esdevenen un flux, poc concentrat però constant, de fàrmacs cap al medi aquàtic. L’objectiu principal d’aquest treball és el d’adquirir i proporcionar coneixement pel que fa tant a la presència d’aquests compostos farmacèutics a les aigües residuals, com a la seva degradació en EDARs i la seva descàrrega al medi receptor. Els resultats obtinguts demostren la variabilitat en l’eficàcia dels tractaments convencionals d’aigües residuals i la contribució dels processos avançats a l’hora d’eliminar els fàrmacs. També s’ha aconseguit modelar el comportament d’un fàrmac i dels seus productes de transformació. S'ha abordat també, l’impacte d’un antibiòtic sobre la comunitat bacteriana a nivell microbiològic i el fenomen dels gens de resistència antibiòtica. I, finalment, el paper de tècniques proteòmiques a l’hora de buscar possibles proteïnes involucrades en el procés de biodegradació de certs compostos farmacèutics

A les passades dècades, s’han desenvolupat diverses tècniques basades en l’oxidació química a fi de superar els inconvenients associats al tractament d’aigües residuals industrials. Els processos d’oxidació avançada (AOPs) són efectius en la degradació de contaminants no biodegradables presents en aigües residuals i freqüentment permeten una quasi total degradació sota condicions raonables de pressió i temperatura. Entre elles, el procés Fenton és àmpliament utilitzat malgrat els seus molts inconvenients, com sensibilitat al pH, formació de fangs i pèrdua de les espècies actives. Aquest treball dissenya diferents alternatives de millora d’aquests inconvenients usant processos basats en Fenton per a l’oxidació homogènia i heterogènia de fenol. Així, l’addició d’agents quelants permet ampliar el rang efectiu de pH. Així mateix, l’ús de nanoferro zero valent suportat sobre materials carbonosos millora la capacitat d’eliminació i suprimeix la requerida separació del fang d’hidròxid de ferro. / En las pasadas décadas, se desarrollaron diversas técnicas basadas en la oxidación química para superar los inconvenientes asociados al tratamiento de aguas residuales industriales. Los procesos de oxidación avanzada (AOPs) son efectivos en la degradación de contaminantes no biodegradables presentes en aguas residuales y frecuentemente permiten una casi total degradación bajo condiciones razonables de presión y temperatura. Entre ellas, el proceso Fenton es ampliamente utilizado pese a sus muchos inconvenientes, como sensibilidad al pH, formación de fangos y pérdida de las especies activas. Este trabajo diseña diferentes alternativas de mejora de estos inconvenientes usando procesos basados en Fenton para la oxidación homogénea y heterogénea de fenol. Así, la adición de agentes quelantes permite ampliar el rango efectivo de pH. Igualment, el uso de nanohierro cero valente soportado sobre materiales carbonosos mejora la capacidad de eliminación y suprime la requerida separación del fango de hidróxido de hierro. / In the last decades, various chemical oxidation techniques have been developed to overcome the inconveniences associated to conventional treatment of industrial wastewaters. Advanced oxidation processes (AOPs) have been reported to be effective for the degradation of soluble organic contaminants from wastewaters containing non-biodegradable organic pollutants, because they can often provide an almost total degradation, under reasonably mild conditions of temperature and pressure. Among them, Fenton process is widely implemented, although it has many drawbacks such as pH sensitivity, formation of sludge and loss of active species. Therefore, this work is specially focused on different alternatives to overcome the above drawbacks using Fenton-like processes for homogeneous and heterogeneous oxidation of phenol. Thus, the addition of chelating agents allowed broading the pH range of efficient operation. In turn, the use of nano zero valent iron supported on carbon materials enhances the removal performance and eliminates the subsequent separation of iron hydroxide sludge.

In the current energy crisis and climate change context, energy use of biogas has gained relevance, since it is possible to get energy from waste, and also minimizes the emission of methane into the atmosphere. However, biogas contains between 0.1-0.5% v / v H2S (1000-5000 ppmv), which must be removed in order to produce energy because, apart from producing a strong odor, its combustion mighty generate highly corrosive species, harmful to health and the environment, such as sulfur oxides and sulfuric acid. In this sense, biological treatments have proved to be very competitive when compared to physicochemical techniques, since they do not require the addition of reagents, using the metabolism of microorganisms to oxidize potential contaminants. Oxygen transfer to the aqueous phase is key to the proper operation of biotrickling filters, since for each mole of hydrogen sulfide degraded two moles of oxygen are required. Under conditions of oxygen deficit in the liquid phase, the oxidation reaction is not complete, thus accumulating elemental sulfur (an intermediate product) in the filter packing material. Sulfur is an insoluble pasty solid and, therefore, its accumulation increases operating costs. Eventually, if corrective actions are not scheduled, the biofilter can become completely clogged. The biofiltration process of an industrial scale biotrickling filter, which eliminates between 2000-2500 ppmv H2S at a gas flowrate of 80 m3 h-1 has been studied. The reduction of 0.8 pH units in the operation reported a 78% reduction in water consumption, which is used to regulate the pH. The viability of the biological oxidation of sulfur accumulated on the computer was checked, eliminating 40% of the sulfur accumulated on the packed bed in 21 days. This study proposes the use of intensive aeration equipment such as venturi devices, in order to supply the necessary amount of oxygen to maximize the formation of sulfate. Sulfate is finally removed from the biofilter by purging the liquid phase. For this purpose, three commercial aeration devices have been tested: a membrane diffuser, a jet-venturi and an venturi-efector operating at conditions similar to those usually found in biofiltration of hydrogen sulfide. Experiments were carried out under conditions similar to those that occur in biofiltration of hydrogen sulfide present in biogas: pressure greater than atmospheric pressure and the presence of sulfate in the liquid phase. Also, the effect of venturi configuration was tested by measuring the pressure drop along the device. With the diffuser membrane the effect of adding a non-aqueous phase in order to maximize oxygen transfer and the use of pure oxygen instead of air was studied. An intensive gas-liquid contactor (jet-venturi) was selected based on its energy consumption and efficiency in oxygen transfer. This device was implemented in an industrial scale biotrickling filter, reporting an improved conversion to sulfate (32%), with a 78% reduction of air supply. The operation of the biofilter with the jet-venturi resulted in an improvement in robustness and reliability of the desulfurizing system. Finally, a mathematical model that predicts the formation of sulfur and sulfate was developed. This rigorous model approach had not been reported until now. The model was calibrated and validated in two biofilters: a lab-scale and an industrial scale. A satisfactory fitting of the experimental and simulated data was obtained. / En l’actual context de crisi energètica i canvi climàtic, l’aprofitament energètic del biogàs ha guanyat rellevància, donat que s’obté energia a partir dels residus i, alhora, es minimitza l’emissió de metà a l’atmosfera. Tanmateix, el biogàs conté entre 0.1-0.5 % v/v de H2S (1000–5000 ppmv), el qual ha de ser eliminat per tal d’aprofitar energèticament el biogàs, ja que, a part de desprendre una forta olor desagradable, al cremar és convertit en espècies altament corrosives, perjudicials per la salut i el medi ambient, com són els òxids de sofre i l’àcid sulfúric. En aquest sentit, els tractaments biològics han demostrat ésser molt competitius enfront les tècniques fisicoquímiques, ja que no requereixen l’addició de reactius, aprofitant el metabolisme dels microorganismes per tal d’oxidar els possibles contaminants. La transferència de l’oxigen a la fase aquosa és un factor clau per al correcte funcionament dels biofiltres percoladors, ja que per cada mol de sulfur d’hidrogen que es degrada són necessaris dos mols d’oxigen. En condicions de dèficit d’oxigen a la fase líquida, la reacció d'oxidació no es completa, i s’acumula sofre (producte intermedi) al material de rebliment de l’equip. El sofre és un sòlid pastós i, per tant, la seva acumulació augmenta els costos d’operació. Eventualment, si no es realitza una acció correctora, pot arribar a obturar totalment el biofiltre. S’ha estudiat el procés de biofiltració operant un biofiltre a escala industrial, que permet eliminar entre 2000-2500 ppmv de H2S amb un cabal de gas mitjà de 80 m3 h-1. La reducció del pH d’operació en 0.8 unitats ha reportat una reducció del 78 % del consum d’aigua, que s’usa per a la regulació del pH. S’ha comprovat la viabilitat de l’oxidació biològica de part del sofre acumulat a l’equip, eliminant el 40 % del sofre acumulat a l’equip en 21 dies. En el present estudi es proposa l’ús de dispositius intensius d’aeració, com són els dispositius venturi, per tal de poder subministrar la quantitat necessària d’oxigen per maximitzar la formació de sulfat. Aquest és posteriorment eliminat de l’equip mitjançant purgues de la fase líquida. Per a aquest fi s’han estudiat tres dispositius d’aeració comercials: un difusor de membrana, un ejector venturi i un jet venturi, en condicions d’operació similars a les que es donen en la biofiltració del sulfur d’hidrogen. S’han realitzat experiments en condicions similars a les que es donen en la biofiltració del sulfur d’hidrogen present al biogàs: pressió superior a l’atmosfèrica i presència de sulfat a la fase líquida. També s’ha estudiat l’efecte de la configuració del venturi, realitzant mesures de pèrdua de càrrega al llarg del dispositiu. Amb el difusor de membrana s’ha determinat l’efecte d’addicionar una fase no aquosa, per tal de maximitzar la transferència d’oxigen, i l’ús d’oxigen pur enlloc d’aire. L’equip que ha estat seleccionat, degut a la seva idoneïtat en base al seu consum energètic i l’eficàcia en la transferència d’oxigen, ha estat el jet venturi. Aquest dispositiu ha estat implementat en un biofiltre a escala industrial, reportant una millora en la conversió a sulfat del 32 %, amb una reducció del subministrament d’aire del 78%. L’operació del biofiltre amb el jet venturi s’ha traduït en una millora en la robustesa del sistema, ja que operant amb aquest dispositiu quan la càrrega d’entrada disminueix s’oxida parcialment el sofre acumulat a l’equip, mentre que amb el compressor, quan disminuïa el cabal de biogàs a tractar es parava l’entrada d’aire, empitjorant els problemes d’acumulació de sofre. Finalment, s’ha desenvolupat un model matemàtic que permet predir la formació de sofre i sulfat, fet que no havia estat reportat fins al moment. Aquest model ha estat ajustat i validat per dos biofiltres: un a escala laboratori i un a escala industrial. S’ha obtingut un ajust satisfactori de les dades experimentals i les simulades.

The meat sector is one of the most important industrial sectors in Europe and it is associated with the generation of large quantities of animal by-products not intended for human consumption (ABPs). The increasing demand of renewable energy sources and reuse of wastes require good technological solutions for energy production such as anaerobic digestion (AD), which is included in the current European regulation as one of the allowed methods to valorize ABPs. Due to their composition, with high fat and protein content, ABPs can be considered good substrates for the AD process, according to the high potential methane yield. Although, slow hydrolysis rates and inhibitory process have been reported, with a suitable pre-treatment to improve particulate materials solubility and/or co-digestion process of several complementary materials the anaerobic digestion can be improved. Hence, the aim of this thesis was to evaluate the feasibility of different ABPs for anaerobic digestion. Emphasis was placed on the effect of pre-treatments on the organic matter, methane yield and methane production rate. Within this scope, thermal (pasteurization and sterilization) and high pressure pre-treatments (200, 400 and 600 MPa) were applied. Thermogravimetric and spectroscopy techniques (DTG-MS and FTIR), where used to determine the effects on the organic matter. The effects on the methane yield and methane production rates, including the disintegration parameters, were obtained by means of batch test with different inoculum to substrate ratios (ISR). The suitability of ABP for anaerobic digestion was confirmed with samples from different origin (poultry and piggery slaughterhouses) but the results showed that methane yield depends on the substrate composition (amount of proteins, fats and carbohydrates), especially when a thermal pre-treatment is applied. The thermal pre-treatment produced some inhibitory nitrogen-related compounds when there was a high carbohydrate and protein concentration and also affected the methane potential rate. On the other hand, thermal pre-treatments (pasteurization and sterilization) increased the methane production rate and methane production yield in the case of a waste with high protein and fat concentration. The results of the disintegration kinetics determination underline these positive effects on the methane production rate being increased in the after pasteurization. The high pressure pre-treatments were tested with piggery ABP without obtaining any effect on the methane production or methane production rate. The study and optimization of the co-digestion of pasteurized ABP with pig slurry was reported, including the glycerin addition. It showed to be feasible and glycerin addition resulted in an improvement of the methane production. Changes in the microbial composition were followed by means of denaturing gradient gel electrophoresis (DGGE) and it was demonstrated that the microbial community of the Eubacteria domain was more sensitive to operational changes than the Archaea domain. In conclusion, this study contributes to the understanding of the anaerobic process of ABP mainly related to the effect of the thermal pre-treatments and the optimization of the co-digestion process. / El sector cárnico lleva asociada la generación de grandes cantidades de subproductos animales no destinados al consumo humano (SANDACH). La demanda de fuentes de energía renovables y la reutilización de los residuos requieren soluciones tecnológicas tales como la digestión anaerobia (DA), proceso incluido en el reglamento europeo actual como uno de los métodos permitidos para valorizar estos subproductos. Debido a su composición rica en grasa y proteína, los SANDACH son considerados buenos sustratos para la DA, dado su elevado rendimiento teórico de producción de metano, aunque se han notificado tasas de hidrólisis lentas y procesos inhibitorios. Con un pretratamiento adecuado, que mejore la solubilidad de los materiales particulados, y/o un proceso de codigestión con residuos complementarios, la DA se podría mejorar. El objetivo de la presente tesis es evaluar la viabilidad de diferentes SANDACH para la DA, centrándose principalmente en el efecto de los pretratamientos sobre la materia orgánica, el rendimiento y la tasa de producción de metano. Para ello se emplearon pretratamientos térmicos (pasteurización y esterilización) y de altas presiones (200, 400 y 600 MPa). Posteriormente, se utilizaron técnicas termogravimétricas y de espectroscopía (DTG-MS y FTIR), además de una caracterización clásica, para determinar los efectos sobre la materia orgánica, mientras que los efectos sobre la producción de metano, incluyendo los parámetros de desintegración, se obtuvieron por medio de ensayos discontinuos con diferentes ratios inoculo/sustrato. La idoneidad de los SANDACH para la DA fue confirmada con residuos de mataderos avícola y porcino, pero los resultados mostraron que el rendimiento de metano dependía de la composición relativa (proteínas, grasas e hidratos de carbono) de cada sustrato, especialmente en el caso de los pretratamientos térmicos. Se observó que cuando el residuo contenía una elevada concentración de hidratos de carbono y proteínas, se generaban compuestos nitrogenados recalcitrantes durante el pretratamiento térmico que afectaban negativamente a la tasa de producción de metano. Por el contrario, cuando el residuo tenía una concentración elevada de proteína y grasa, tanto la tasa de producción como el rendimiento de metano aumentaron tras la pasteurización y esterilización. Estos resultados fueron confirmados mediante el estudio de la cinética de desintegración. En último lugar, el pretratamiento a altas presiones, aplicadas a residuo de matadero de cerdo, no modificó la biodegradabilidad ni el rendimiento de metano del residuo. En paralelo, se estudió la codigestión en continuo de SANDACH pasteurizado con purín porcino y glicerina, optimizándose la producción de biogás mediante el control de la composición de la mezcla de residuos a tratar. Se observaron cambios en las poblaciones microbianas (monitorizados mediante DGGE) y se comprobó que las eubacterias fueron la comunidad dominante, aunque también más sensible a los cambios operacionales que las arqueas. En conclusión, la producción de biogás a partir de SANDACH se ha mostrado factible, mejorando su DA mediante codigestión con otros residuos que permitan equilibrar su composición y un pretratamiento térmico, siendo la eficacia de este muy dependiente de la composición en proteínas e hidratos de carbono.

The discharge of acid mine drainage into a water reservoir may seriously affect the water quality. In this setting, sediment is commonly thought to act as a sink for pollutants. However, redox oscillations in the bottom water promoted by stratification-turnover events may significantly alter the metal cycling. A new sequential extraction procedure has been developed to study the metal partitioning in the sediment. The new scheme for iron, sulfur and organic carbon rich sediments was evaluated for iron partitioning in synthetic iron monosulfides, natural pyrite, schwertmannite and goethite. This procedure enabled the following fractions to be distinguished: (1) water soluble, (2) exchangeable (monosulfides and carbonates), (3) low crystalline Fe(III)-oxyhydroxide, (4) crystalline Fe(III)-oxide, (5) organic matter, (6) sulfides (pyrite) and (7) residual. In soils or sediments where no carbonates are present step 2 can be used as the monosulfides fraction, which is recovered at 70%. Low crystalline Fe(III)-oxyhydroxides and crystalline Fe(III)-oxides are isolated in steps 3 and 4, respectively (>80%). Pyrite is completely isolated with HNO3 8M in step 7 (>99%). To study the effect of the redox in the sediments, an experiment was performed under controlled laboratory conditions. Sediment cores from the Sancho reservoir (Odiel Basin, SW of Spain), which receives AMD (pH<4), were maintained in a tank with bottom water for approximately 2 months and subjected to alternating oxic-hypoxic conditions. The tank water concentrations were monitored during the whole experiment, and the sediments were analyzed (porewater and solid phase) at the end of each oxic-hypoxic period. The results were then used to calibrate a diffusion-reaction model and to quantify reaction rates and sediment-water fluxes. Under oxic conditions, protons, Fe and As concentrations decreased in the tank due to schwertmannite precipitation, whereas those of Al, Zn, Cu, Ni, and Co increased due to Al(OH)3 and sulfide dissolution. The reverse trends occurred during hypoxia. Under oxic conditions, the fluxes calculated by applying Fick¿s first law on concentration gradients contradicted the ones expected from the evolution of the concentration in the tank water. This discrepancy was attributed to the coarse sediment resolution during sampling (cm) that failed to capture the very narrow concentration in the shallow pore water (mm) due to sulfide and Al(OH)3 dissolution. Finally, a new reactive transport model integrating solid fluxes and sedimentation was developed to extent to realistic field conditions. The model was again calibrated against porewater and solid phase composition from sediment cores collected in several points of the Sancho reservoir during stratification and turnover seasons. Results allowed to quantify that 45% of FeS and 30% of other metal sulfides precipitated under anoxic conditions were re-oxidized during the turnover. Both models agreed in that most of organic matter was degraded by sulfate. However, in the previous laboratory calibrated model oxygen was mainly consumed by sulfide and metal sulfides (around 90%), whereas according to the new model it was mainly consumed by organic matter (76%) and Fe(II) (9%). This difference is because if no accumulation is considered, the metal sulfides are not buried and the oxygen front progresses in depth oxidizing all the precipitated metal sulfides. Both models confirm that sediment acts as a sink for all the elements. Around 10% of the SO4, Al, Zn and Cu and only 2% of Co and Ni dissolved in the reservoir water were accumulated in the sediment. Around 80% of Fe and 70% of As and Mn transported to or precipitated in the water reservoir was accumulated as solid phase in the sediment. Finally, the model predicted that in ten years after the complete cease of the AMD input, the sediment would reach a new steady state with no contaminants released from the sediment to the water. / La descàrrega de drenatge àcid de mina (DAM) als embassaments pot afectar greument la qualitat de la seva aigua. Tradicionalment s’ha pensat que els sediments actuen com a embornals dels contaminants. Però, els processos d’estratificació/mescla que tenen lloc als embassaments generen oscil·lacions en l’estat redox que pot afectar el cicle dels metalls. Per tal d’estudiar la distribució dels metalls en el sediment s’ha desenvolupat un nou procediment d’extracció seqüencial per a sediments rics en ferro, sofre i matèria orgànica (MO) que ha estat provat amb monosulfur de Fe sintètic, pirita natural, schwertmanita i goethita. El protocol permet distingir entre les fraccions: (1) soluble en aigua, (2) intercanviable (monosulfurs i carbonats), (3) oxihidròxids de Fe(III) amorfs, (4) òxids de Fe(III) cristal·lins, (5) MO, (6) sulfurs (pirita) i (7) fracció residual. En sòls o sediments on no hi ha carbonats el pas 2 pot ser usat com a fracció de monosulfurs, la qual és recuperada en un 70%. Les fases de Fe(III) (passos 3 i 4) son extretes en mes d’un 80% i la pirita és totalment extreta al pas 7 (>99%). Per tal d’estudiar l’impacte de les variacions de l’estat redox en el sediments es va dur a terme un experiment de laboratori en condicions controlades. Es van posar sediments de l’embassament Sancho (Conca de l’Odiel, SO d’Espanya), que rep DAM (pH<4), en un tanc amb aigua del fons de l’embassament durant aproximadament 2 mesos sota condicions variables òxic/anòxic. La concentració de l’aigua del tanc va ser monitoritzada durant tot l’experiment i els sediments (aigua intersticial i fase sòlida) van ser analitzats al final de cada període òxic/anòxic. Els resultats van ser usats per calibrar un model numèric de difusió-reacció amb l’objectiu de quantificar les velocitats de les reaccions i els fluxos entre els sediments i l’aigua. Sota condicions òxiques les concentracions dels protons, Fe i As van disminuir en el tanc degut a la precipitació de la schwertmannita, mentre que les de Al, Zn, Cu, Ni i Co van augmentar degut a la dissolució de Al(OH)3 i de sulfurs metàl·lics (SM). Es va observar el contrari durant condicions d’hipòxia. En condicions òxiques, els fluxos calculats usant la primera llei de Fick van contradir els fluxos esperats per l’evolució de les concentracions en el tanc d’aigua. Aquesta discrepància va ser atribuïda a la basta resolució analítica dels sediments (cm) que no permet d’observar el pic de concentració, mm degut a la dissolució de Al(OH)3 i dels SM, de pocs. El model de laboratori va ser ampliat a condicions reals a través d’un nou model de transport reactiu que va afegir fluxos sòlids i sedimentació a l’anterior. El model va ser calibrat usant l’aigua intersticial i les fases sòlides de diversos punts del Sancho en períodes d’estratificació i mescla. Els resultats mostraren que un 45% del FeS i un 30% dels SM precipitats en condicions anòxiques van ser redissolts durant l’època òxica. Ambdós models evidenciaren que la MO és principalment oxidada pel sulfat. En canvi, pel que fa al consum d’oxigen, el model del laboratori va estimar que era principalment degut a l’oxidació del H2S i dels SM, mentre que el nou model va atorgar el consum a la MO (76%) i al Fe(II) (9%). Aquesta diferència es deguda a que el model de laboratori no va contemplar l’acumulació de sediments i els SM no son enterrats quedant exposats a la penetració del front d’O2. Els dos models confirmaren que el sediment actua com a embornal de la contaminació de tots els elements. Les quantitats acumulades son del 10% pel que fa al SO4, Al, Zn i Cu i del 2% pel que fa al Co i al Ni del total dissolt en l’aigua de l’embassament. El 80% del Fe i el 70% de l’As i el Mn transportats o precipitats a l’embassament son acumulats als sediments. Finalment, el model va predir que, davant del cas hipotètic que l’aigua d’entrada fos tractada, en 10 anys el sediment assoliria un nou estat estacionari sense emissió de contaminats a l’aigua. / La descarga de drenaje ácido de mina (DAM) a los embalses puede afectar gravemente la calidad del agua. Tradicionalmente se ha pensado que el sedimento actúa como sumidero de la contaminación. Sin embargo, los procesos de estratificación/mezcla que se dan en los embalses generan oscilaciones en el estado redox que pueden afectar al ciclo de los metales. Con el objetivo de estudiar la distribución de los metales en sedimentos ricos en Fe, S y materia orgánica (MO) se ha desarrollado un nuevo protocolo de extracción secuencial que ha sido probado con monosulfuro de Fe sintético, pirita natural, schwertmanita y goetita. Éste permite distinguir entre las fracciones: (1) soluble en agua, (2) intercambiable (monosulfuros y carbonatos), (3) oxihidróxidos de Fe(III) amorfos, (4) óxidos de Fe(III) cristalinos, (5) MO, (6) sulfuros (pirita) y (7) residual. En suelos o sedimentos sin carbonatos el paso 2 puede ser usado como la fracción de monosulfuros, la cual es recuperada en un 70%. Las fases de Fe(III) (pasos 3 y 4) son extraídas en más de un 80% y la pirita es totalmente extraída (>99%). Con el fin de estudiar el impacto de la oscilación del estado redox en el sedimento se realizó un experimento de laboratorio bajo condiciones controladas. Se pusieron sedimentos del embalse del Sancho (Cuenca del Odiel, SO de España), que recibe DAM (pH<4), en un tanque con agua del fondo del embalse durante aproximadamente 2 meses bajo condiciones variables de óxico/anóxico. La concentración del agua del tanque fue monitorizada durante todo el experimento y el sedimento (agua de poro y fase sólida) fue analizado al final de cada periodo óxico/anóxico. Los resultados se usaron para calibrar un modelo numérico de difusión-reacción, con objeto de cuantificar las velocidades de las reacciones y los flujos en la interfaz agua-sedimento. Bajo condiciones óxicas la concentración de protones, Fe y As disminuyó en el tanque debido a la precipitación de schwertmanita, mientras que la de Al, Zn, Cu, Ni y Co aumentó debido a la disolución de Al(OH)3 y sulfuros metálicos (SM). Se observó lo contrario durante condiciones hipóxicas. Bajo condiciones óxicas los flujos calculados mediante la primera ley de Fick contradijeron los flujos esperados por la evolución de las concentraciones en el tanque de agua. Esta discrepancia se atribuyó a la resolución analítica grosera usada (cm) en el sedimento que no permite observar el pico de concentración de pocos mm causado por la disolución de Al(OH)3 y SM. El modelo de laboratorio fue ampliado a condiciones reales mediante un nuevo modelo de transporte reactivo que añadió al anterior flujos sólidos y sedimentación. El modelo se calibró usando el agua de poro y las fases sólidas de varios puntos del embalse del Sancho en periodos de estratificación y de mezcla. Los resultados mostraron que un 45% del FeS y un 30% de los SM precipitados bajo condiciones anóxicas son redisueltos durante la época óxica. Los dos modelos evidenciaron que la MO es principalmente oxidada por el sulfato. Con respecto al consumo de oxígeno, en cambio, el modelo de laboratorio estimó que era debido principalmente a la oxidación del H2S y de los SM, mientras que el modelo nuevo otorgaba este consumo a la MO (76%) y al Fe(II) (9%). Esta diferencia es debida a que el modelo de laboratorio no contempló la acumulación de sedimento y los SM no son enterrados quedando expuestos a la penetración del frente de O2. Los dos modelos confirmaron que el sedimento actúa como sumidero de todos los elementos. Las cantidades acumuladas son del 10% en el caso del SO4, Al, Zn y Cu y del 2% en el caso del Co y Ni del total disuelto en el agua del embalse. El 80% del Fe y el 70% del As y el Mn transportados o precipitados en el embalse son acumulados en el sedimento. Finalmente, el modelo predijo que, ante el caso hipotético de que el agua de entrada fuese tratada, en 10 años el sedimento alcanzaría un nuevo estado estacionario sin emisiones de contaminantes al agua