Juan O'Gorman was one of lhe most inftuential architects of the last century in Mexico. His architecture and his pictorial work have hada big influence to date and have left a trace in the panorama of Mexican contemporary art. The following paper entilled Casa O'Gorman,habitando la cueva, is based on a research study and analysis of the last work of Juan O'Gorman:The house in the a11enue San Jerónimo 162 in Mexico City. Unfortunately,the visual artist Halen Escobado destroyed lhis house in !he year 1969. This house, buillon a cave, used the undulations and cavities of the volcanic land left by the last eruption of the Xille volcano more than one thousand and slx hundred years ago. This habitable cave, which was according to O'Gorman words also his laboralory,has left with its loss an empty space in the historical heritage of the Mexican contemporary architecture . The remaining rests of this work are a barely recognisable figure of what was an experiment of organic architecture. Colourful murals and drawings referring to the pre-Hispanic culture and the history of its inhabitants remain probably under the plaster, which covers some walls and roofs. This paper is divided in three parts: The first part describes an approach to the author's person, his work as an architect and his words. The second part entitled "Dos lugares" is an analysis of two of his works that dueto their influence in time and space influenced the concept and the construction of the house in the Sant Jerónimo Avenue. The third part "De la casa a la cueva" is a graphic reconstruction of the mentioned house using the few available information about it and the often inconsistent finds in several publications. For this purpose photographs, texts ,testimonials and existen! plans of the house were compiled,archived and classlfied in order to draw up a new material that describes the work as precisely as possible. The most significant contribution of this paper is the representation of the existent damage, the redrawing of the lnterweaved figures, the colourful animal mosaics and the undulations of the volcanic rock due to the fact that no plans have been found so far that reflect this information. This study aims also for a reftection addressed to the future generations about the conversation and study of works that belong to the historical memory of Mexico. 1. Casa O'Gorman, living in a cave 2. Two places 3. From the house to the cave / Juan O´Gorman fue uno de los arquitectos más influyentes del siglo pasado en México. Su arquitectura, como su obra pictórica, ha trascendido en el tiempo, dejando huella en el panorama contemporáneo del arte en México. El presente trabajo titulado "Casa O´Gorman, habitando la cueva" se basa en el estudio y análisis de la última obra de Juan O´Gorman, la casa de la avenida San Jerónimo 162 en la Ciudad de México, la cual desafortunadamente fue destruida en el año 1969 a manos de la artista plástica Helen Escobedo. Esta casa construida a partir de una cueva aprovechaba las ondulaciones y cavidades del terreno volcánico dejado por la erupción del volcán Xitle hace más de mil seiscientos años. Esta cueva habitable, que en las palabras de O´Gorman fue también su laboratorio, deja con su pérdida un hueco en el patrimonio histórico de la arquitectura mexicana contemporánea. Lo que queda de esta obra es una forma apenas reconocible de lo que fue un experimento de arquitectura orgánica; seguramente debajo del revoco que cubre algunos de los muros y techos quedan restos de murales multicolores, de dibujos alusivos a la cultura prehispánica y de la historia misma de sus habitantes. He dividido esta investigación en tres grandes bloques: el primero es una aproximación hacia el autor, es una visión global de s u pers ona, de su trabajo como arquitecto y de sus palabras; el segundo bloque, titulado “Dos lugares”, analiza dos obras dentro de su trayectoria que por su trascendencia en tiempo y lugar influyeron en la conceptualización y construcción de la casa de la avenida San Jerónimo; y el tercer bloque, “De la casa a la cueva”, es una reconstrucción gráfica de dicha casa, utilizando la poca información existente y en muchos casos incongruente hallada en las diversas publicaciones donde se muestra. Para este efecto, he recopilado, archivado y catalogado las fotografías, los textos, los testimonios y los planos que existen de la casa, para formular un nuevo material lo más ajustado posible a lo que fue esta obra. Representar lo ya destruido, redibujar las figuras entrelazadas, los mosaicos de animales de colores y las ondulaciones de la roca volcánica son los mayores aportes de este trabajo, pues hasta la fecha no se han encontrado planos que reflejen esta información. Se espera que esta investigación sirva para que las futuras generaciones hagan una reflexión acerca de la conservación y el estudio de las obras que pertenecen a la memoria histórica de México.

Architecture’s progression into the digital age is fundamentally changing contemporary practice due to the rapid development of digital tools available to architects, which are deeply affecting how projects are conceived, formulated, developed and constructed. The emergence of Building Information Modeling (BIM) has reached unprecedented relevance at the beginning of the XXI century within some academic and practicing architectural sectors. BIM tools are usually based on parametric design, a method that allows the design of element behavior through powerful linkage methods with changeable dimensions. Parametric tools are enabling the use of complex geometries, and have produced a multitude of highly suggestive freeform projects. For many architects, these developments are viewed either as banal proposals, products of digital intelligence (Meredith 2009), representative a mature style (Schumacher 2008), or even changing the very basis of architecture. These positions coexist, gravitating between unconditional support, skepticism, and criticism, and share a generalized ambiguity with respect to their underpinning fundaments and principles, which has created widespread concern amongst academia and practicing architects. This research theorizes that parametric design is not only a powerful tool and a product of digital intelligence, but that it’s also an important “logic” found persistently within the history of architecture. In particular, several architects and engineers started to formulate parametric concepts throughout the XX century, initially without the use of computation. These early experiments represent architectural production of significant quality, but despite their pivotal contribution to innovation, their legacy is currently absent within architectural practice and theoretical discourses, due to the lack of research about their guiding principles, historical references, and conceptual developments. A genealogy of over 40 selected projects has been constructed, with each exhibiting parametric logics throughout their conception, design and construction, before the use of digital tools from 1890 to 1980. These projects are reconstructed digitally using current parametric platforms (Rhino with Grasshopper plug-in) to unveil their generative logics and study their underlying codification. Their basic parameters are revealed, which testify a close relationship between materiality, construction systems, geometrical bases, and structural limitations. Multiple genealogies between projects can be traced, allowing further relationships and sequences among innovative research agendas. Furthermore, important collaborations between the project´s authors are revealed, within a body of knowledge that still remains unknown to a vast architectural community. Proving that the use of parametric logic is historically deeply interwoven into the interdisciplinary nature of innovative architectural practice, this research identifies that current digital tools are continuing these logics, and are extrapolating them to unforeseen levels. By questioning some of the superficial and misinformed opinions that are currently abundant within the realm of architectural digital production, this thesis provides a series of theoretical and practical precedents, which were developed prior to the appearance of digital tools. This knowledge should be continued and expanded to help resolve current discrepancies between advanced architectural practice and some traditional theoretical discourses. If the practice of architecture must respond to the paradigms of its time, it is imperative to situate innovation within a coherent and rigorous architectural knowledge that is part of a permeable and always alive and changing architectural history (Giedion 1941) / La rápida diseminación de herramientas digitales ha generado un profundo cambio en la practica arquitectónica contemporánea, afectando como los proyectos se conciben, diseñan y construyen. Uno de los aportes más significativos dentro de las herramientas digitales a principios del siglo XX es la aparición del modelamiento computacional en 3D o BIM, un sistema basado en diseño paramétrico, que permite diseñar relaciones entre elementos en lugar de producir objetos dimensionados. La amplia difusión de diversas plataformas digitales paramétricas han alcanzado una importancia sin precedente dentro de sectores arquitectónicos vanguardistas, generando una proliferación de proyectos altamente sugerentes de “formas libres”. Estas propuestas provocan reacciones disímiles dentro de la disciplina arquitectónica, y círculos académicos como profesionales gravitan entre reacias críticas, un acentuado escepticismo, llegando incluso hasta un desmedido entusiasmo. Pero en general, estas posturas develan una preocupante ambigüedad y confusión, debido a la falta de estudios con respecto a sus orígenes, relevancia y fundamentos teóricos. Aunque gran parte de la disciplina arquitectónica asocia lo paramétrico con el desarrollo de técnicas computacionales, esta investigación plantea que lo paramétrico como lógica aparece persistentemente en la historia de la arquitectura desde antaño. Estas lógicas surgen inicialmente sin el uso de la computación, manifestándose con intensidades fluctuantes a lo largo de la historia, y apareciendo con un protagonismo inusitado durante el siglo XIX y XX. Este valioso legado arquitectónico reclama ser rescatado y revalorado, para construir un discurso de continuidad entre quizás viejos paradigmas, que hoy resurgen como preocupaciones contemporáneas, adquiriendo nuevas dimensiones y potencialidades. Esta investigación identifica alrededor de 40 proyectos construidos durante el siglo XX que utilizan estas lógicas, analizándolos mediante una reconstitución utilizando sofisticadas herramientas paramétricas digitales. El análisis interrelacionado de proyectos permite situarlos dentro de una tradición de continuidad disciplinar, demostrando el impacto de los avances tecnológicos en varios ámbitos (técnicas constructivas, materialidad, diseño, etc.), y el carácter multidisciplinar de los proyectos. Esta aproximación metodológica permite analizar los parámetros base, sus sistemas de relaciones, enfatizando la serie de transformaciones necesarias para generar la forma, para finalmente develar argumentos, conceptos y principios para ser aplicados en la práctica arquitectónica contemporánea

Current software systems contain a multitude of software components: from simple libraries to complex plugins and services. System security and resiliency depends on being able to isolate individual components onto separate domains. Conventional systems impose large performance and programmability overheads when isolating components. Importantly, when performance and isolation are at stake, performance often takes precedence at the expense of security and reliability. These performance and programmability overheads are rooted at the co-evolution of conventional architectures and OSs, which expose isolation in terms of a loose "virtual CPU" model. Operating Systems (OSs) expose isolation domains to users in the form of processes. The OS kernel is isolated from user code by running at a separate privileged level. At the same time, user processes are isolated from each other through the utilization of different page tables. The OS kernel then multiplexes processes across the available physical resources, providing processes the illusion of having a machine for their exclusive use. Given this virtual CPU model, processes interact through interfaces designed for distributed systems, making their programming and performance poorer. The architectural foundations used for building processes impose performance overheads in the excess of 10× and 1000× compared to a function call (for privilege level and page table switches, respectively). Even more, not all overheads can be attributed to the hardware itself, but to the inherent overheads imposed by current OS designs; the OS kernel must mediate cross-process communications through expensive Inter-Process Communication (IPC) operations, which deviate from the traditional synchronous function call semantics. Threads are bound to their creating process, and invoking functionality across processes requires costly OS kernel mediation and application developer involvement to synchronize and exchange information through IPC channels. This thesis proposes a hardware and software co-design that eliminate the overheads of process isolation, while providing a path for gradual adoption for more aggressive optimizations. That is, it allows processes to efficiently call into functions residing on other isolation domains (e.g., processes) without breaking the synchronous function call semantics. On the hardware side, this thesis proposes the CODOMs protection architecture. It provides memory and privilege protection across software components in a way that is at the same time very efficient and very flexible. This hardware substrate is then used to propose DomOS, a set of changes to the OS at the runtime and kernel layers to allow threads to efficiently and securely cross process boundaries using regular function calls. That is, a thread in one process is allowed to call into a function residing in another process without involving the OS in the critical communication path. This is achieved by mapping processes into a shared address space and eliminating IPC overheads through a combination of new hardware primitives and compile-time and run-time optimizations. IPC in DomOS is up to 24× times faster than Linux pipes, and up to 14× times faster than IPC in L4 Fiasco.OC. When applied to a multi-tier web server, DomOS performs up to 2.18× better than an unmodified Linux system, and 1.32× on average. On all configurations, DomOS provides more than 85% of the ideal system efficiency. / Els sistemes software d'avui en dia contenen una multitud de components software: des de simples llibreries fins a plugins o serveis complexos. La seguretat i fiabilitat d'aquests sistemes depèn de ser capaç d'aïllar cadascun d'aquests components en un domini a part. L'aïllament en els sistemes convencionals imposa grans costos tant en el rendiment com en la programabilitat del sistema. És més, tots els sistemes solen donar prioritat al rendiment sobre qualsevol altre consideració, degradant la seguretat i fiabilitat del sistema. Aquests costos en rendiment i programabilitat són deguts a la co-evolució de les arquitectures i Sistemes Operatius (SOs) convencionals, que exposen l'aïllament en termes d'un model de "CPUs virtuals". Els SOs encarnen aquest model a través dels processos que proprcionen. El SO s'aïlla del codi d'usuari a través d'un nivell de privilegi separat. Al mateix temps, els processos d'usuari estan aïllats els uns dels altres al utilitzar taules de pàgines separades. El nucli del SO multiplexa aquests processos entre els diferents recursos físics del sistema, proporcionant-los la il·lusió d'estar executant-se en una màquina per al seu ús exclusiu. Donat aquest model, els processos interactuen a través d'interfícies que han estat dissenyades per a sistemes distribuïts, empitjorant-ne la programabilitat i rendiment. Els elements de l'arquitectura que s'utilitzen per a construïr processos imposen costos en el rendiment que superen el 10x i 1000x en comparació amb una simple crida a funció (en el cas de nivells de privilegi i canvis de taula de pàgina, respectivament). És més, part d'aquests costos no vénen donats per l'arquitectura, sinó pels costos inherents al disseny dels SOs actuals. El nucli del SO actua com a mitjancer en la comunicació entre processos a través de primitives conegudes com a IPC. El IPC no és només costós en termes de rendiment, sinó que a més a més es desvia de les semàntiques tradicionals de crida síncrona de funcions. Tot "thread" està lligat al procés que el crea, i la invocació de funcionalitat entre processos requereix de la costosa mediació del SO i de la participació del programador a l'hora de sincronitzar "threads" i intercanviar informacio a través dels canals d'IPC. Aquesta tesi proposa un co-disseny del programari i del maquinari que elimina els costos de l'aïllament basat en processos, alhora que proporciona un camí per a l'adopció gradual d'optimitzacions més agressives. És a dir, permet que qualsevol procés faci una simple crida a una funció que està en un altre domini d'aïllament (com ara un altre procés) sense trencar la la semàntica de les crides síncrones a funció. Aquesta tesi proposa l'arquitectura de protecció CODOMs, que proporciona protecció de memòria i privilegis entre components de programari d'una forma que és, alhora, eficient i flexible. Aquest substrat del maquinari és aleshores utilitzat per proposar DomOS, un conjunt de canvis al SO al nivell del "runtime" i del nucli que permeten a qualsevol "thread" fer crides a funció de forma eficient i segura a codi que resideix en d'altres processos. És a dir, que el "thread" d'un procés pot cridar una funció d'un altre procés sense haver de passar pel SO en el seu camí crític. Això s'aconsegueix a través de mapejar tots els processos en un espai d'adreces compartit i d'eliminar tots els costos d'IPC a través d'una combinació de noves primitives en el maquinari i d'optimitzacions en temps de compilació i en temps d'execució. El IPC a DomOS és fins a 24x més ràpid que les pipes a Linux, i fins a 14x més ràpid que el IPC al SO L4 Fiasco.OC. Si s'aplica el sistema a un servidor web multi-capa, DomOS és fins a 2.18x més ràpid que un sistema Linux no modificat, i 1.32x més ràpid de mitjana. En totes les configuracions, DomOS proporciona més del 85% de la eficiència d'un sistema ideal.

The thesis is located in two (2) key areas of knowledge: The Software Process Improvement (SPI Software Process Improvement) and Process Change (PDC) at Process Software (PDS) r.Aethods of .Analysis and Cost-Efficiency (ACE), both in the light of the theory and practice of software engineering, project management, information systems and some social science disciplines such as Finance and Economy. The thesis focuses on an initial phase of PdC PdS Process Software, at mean, one in which the decision to proceed or not, bring changes in the way of producing software is taken. The stage work of this thesis are SMEs Software. To carry out this research an epistemological, ontological and pragmatic qualitative research approach was used. To perform a work methodology, we grounded theory with content analysis was used depth interviews was applied to different stakeholders with different levels of participation in PdC the PDS. The results were compared and validated with a Case Study of a real company. Finally, the thesis provides a methodological support that integrates organizational models, BO methods of financial analysis for the evaluation of the proposal, BD methods of economic analysis for the assessment of the proposal and guidelines for use. Additionally, and most importantly, ACE models to assess intangible added values, from the economic viewpoint. This thesis can be continuity if the study is expanded to other geographical areas and using mixed methods to extend the results to strengthen the methodological support. / Esta tesis se ubica en dos (2) áreas claves del conocimiento: La Mejora al Proceso de Software (SPI, Software Process lmprovement) como Proceso de Cambio (PdC) al Proceso deSoftware (PdS) y los Métodos de Análisis Costo-Eficiencia (ACE), ambas a la luz de la teoría y práctica de la Ingeniería del Software, la Dirección de Proyectos, los Sistemas de Información y algunas disciplinas de las ciencias sociales como las Finanzas y la Economía. La tesis se enfoca en una fase inicial del PdC al Proceso de Software PdS, es decir, aquella en la que se toma la decisión de llevar a cabo o no, cambios en la forma de producir software. El escenario de trabajo de esta tesis son las PyME de Software. Para llevar adelante esta investigación se utilizó un enfoque epistemológico, ontológico y pragmático de la investigación cualitativa. Para llevar a cabo una metodología de trabajo se utilizó la Teoría Fundamentada con Análisis de Contenido. Se aplicó la entrevsta a profundidad a diferentes interesados con distintos niveles de participación en los PdC al PdS. Los resultados fueron contrastados y validados con un estudio de caso de una empresa real. Finalmente, la tesis aporta un Soporte Metodológico que integra modelos organizacionales, BD con métodos de análsis financiero para la evaluación de la propuesta, BD con métodos de análisis económico para la valoración de la propuesta, y las guías para el uso. Adicionalmente y lo más importante, los modelos de ACE para valorar intangibles-valores añadidos , desde el punto de \Asta económico. Esta tesis puede llevar una continuidad si se expande el estudio a otras áreas geográficas y utilizando métods mixtos que amplíen los resultados para fortalecer el Soporte Metodológico.

Tesi per compendi de publicacions. La consulta íntegra de la tesi, inclosos els articles no comunicats públicament per drets d'autor, es pot realitzar prèvia petició a l'Arxiu UPC / The Citril finch has been considered for a long time as a species linked to forested high mountainous areas. It was considered as non-migratory and with short-range movements, just to avoid bad weather conditions. For a long time it was considered that the more important citril finch nucleus were on alpine centre European areas. The data presented in this Thesis changes most of these views. The present thesis was structured based on the eleven referent articles listed in the end of this introduction. The objectives of the thesis were: i) Deepening into the biology of the Citril Finch. ii) To analyze the dynamics of species from an evolutionary perspective. iii) To study the population dynamics of the Citril Finch from the perspective of metapopulation theory. iv) To analyse the limiting factors. Finally, this knowledge will be integrated to v) address environmental issues both for the species and its habitat. The distribution of the species in Catalonia during the breeding season is closely linked to the black pine (Pinus uncinata), which provides nesting areas and food. During the winter, the black pine (Pinus nigra) takes over, providing food during the end of the winter and during the opportunistic breeding (Feb-Apr). Opportunistic breeding is mainly done by yearling birds with delayed plumage maturation. For opportunistic breeding to take place we need anticyclonic conditions and NAO positive. The tandem of the two pine species is a unique combination of habitats only available on the Iberian peninsula. The interaction between the location of the Prepyrenean mountains and metereology cause a very important habitat hetereogeneity and a slope effect. This side effect is the cause of the existence of habitats of different quality: good quality (north side) and lower quality (south side). Morphological and genetic local-adaptation to these two slopes is recorded for the first time. Results obtained support that they behave as metapopulations. Genetic data supports the idea of a bottleneck episode during the Holocene period, which could explain the current fragmented distribution of the species in Europe. At a microgeographic level, data shows that Citril Finch departs from the classic model of sources-and-sinks, and can be more related to a new model named sources-and-pools. This model suggests an asymmetric exchange among habitats of different quality, but in which Citril Finches flow from low to high quality areas. From an environmental perpective, the species has historically shown an ecological plasticity that has allowed it to take advantage of anthropogenic landscape changes. However, the Thesis discuss if this plasticity will be sufficient to face man-made changes, such as climate change, wildfires, grazing and silvicultural activities. The need to plan for future possible management actions is evaluated. We must consider that any serious danger which affects or mortgage the future of the Prepyrenees populations could have serious consequences for the whole of the Iberian population, both because it is the largest in the world and because it acts as a source of dispersion in the process of colonization of the Iberian peninsula. Finally, the Citril Finch is characterized as a diversity asset not only because of the intrinsic characteristics of the species but also by the characteristics of the unique habitats in which habits: calcareous pinewoods of mountain pine and black pines. These are considered as priority habitats for the EU. Hence, one should also take into account the parallel protection of the related pinewoods where it breeds, and the submontaneous pinewoods where it winters and breeds opportunistically. Taking into account the information gathered during this thesis, one wants to stress that small species such as the Citril Finch can be also very large, and therefore, should collect our interest. / La llucareta ha estat considerat durant molt temps com una espècie lligada a les zones boscoses subalpines. Es considerava com no migrador i amb moviments de curt abast, a conseqüència de les males condicions meteorològiques. Durant molt temps es va considerar que el nucli més important de llucareta es trobava a les zones europees alpines. Les dades presentades en aquesta tesi canvia la majoria d'aquests punts de vista. La present tesi s'ha estructurat sobre la base d'onze articles ja publicats. Els objectius de la tesi van ser: i) Aprofundir en la biologia del llucareta. ii) Analitzar la dinàmica de l'espècie des d'una perspectiva evolutiva. iii) Estudiar la dinàmica poblacional de la llucareta des de la perspectiva de la teoria de la metapoblacions. iv) Analitzar els factors limitants. Finalment, aquest coneixement s'integrarà a v) abordar qüestions ambientals tant per a l'espècie com pel seu hàbitat. La distribució de la llucareta a Catalunya durant la cria està estretament lligada a la del pi negre (Pinus uncinata), que ofereix àrees de nidificació i alimentació. Durant l'hivern, la pinassa (Pinus nigra) ofereix el subministrament d'aliments durant el final d'hivern i durant la cria oportunista (febrer-abril). La cria oportunista la realitzen principalment aus d'un any amb en la maduració retardada del plomatge. La cria oportunista necessita de condicions anticiclòniques i NAO positiva. El tàndem de les dues espècies de pi és una combinació d'hàbitats gairebé única només disponible a la Península Ibèrica. La interacció entre la ubicació de les muntanyes del Prepirineu i la meteorologia causa una heterogeneïtat d'hàbitats molt important i un efecte vessant. Aquest efecte secundari és la causa de l'existència d'hàbitats de diferent qualitat: bona qualitat (costat nord) i la qualitat inferior (costat sud). S'ha registrat per primera vegada l'adaptació local morfològica i genètica de la llucareta en aquestes dues vessants. Resultats obtinguts suport que es comporten com metapoblacions. Les dades genètiques donen suport a la idea d'un episodi de coll d'ampolla durant el període Holocè, el que podria explicar l'actual distribució fragmentada de l'espècie a Europa. A nivell microgeográfic, les dades mostren que llucareta s'aparta del model clàssic de fonts-i-embornals, i pot estar més relacionat amb un nou model nomenades fonts-i-cubetes. Aquest model suggereix un intercanvi asimètric entre els hàbitats de diferent qualitat, però en el qual la llucareta s'intercanvia d'àrees de baixa a les d'alta qualitat. Des d'un perspectiva ambiental, l'espècie ha mostrat històricament una plasticitat ecològica que li ha permès aprofitar els canvis antropogènics. Tanmateix, la tesi discutir si aquesta plasticitat serà suficient per fer front als canvis fets per l'home, com canvi climàtic, incendis forestals, pasturatge i les activitats silvopastorals. S'avalua la necessitat de planificar futures accions de gestió. Hem de tenir en compte que qualsevol perill greu que afecti o hipotequi el futur de les poblacions del Prepirineu poden tenir greus conseqüències pel conjunt de la població ibèrica, tant perquè és el nucli més gran en el món i perquè actua com una font de dispersió en el procés de colonització de la península Ibèrica. Finalment, la llucareta es caracteritza per ser un actiu de la diversitat no només a causa de les característiques intrínseques de l'espècie, sinó també per les característiques dels hàbitats únics en què habita: pinedes de pi negre calcàries i pinedes de pinassa protegides. Aquests són considerats com hàbitats d'interès prioritari per a la UE. Per tant, també s'ha de considerar la protecció paral.lela de les pinedes relacionades, i les pinedes submontanes on hi hiverna i hi fa la reproducció oportunista. Tenint en compte la informació recollida durant aquesta tesi, es vol fer èmfasi que les petites espècies com la llucareta poden ser també molt grans, i per tant, ha de captar el nostre interès.

According to architecture, lighting design involves a high sensitivity keep with the intended use of each project. One of the key issues in defining the indoor environment is the optima! planning of daylight, providing sustainable solutions with high visual comfort considering the latest findings from the psychology of perception. Qualities of light that doesn't determine the visibility of the task to be executed or not affect our visual activity, visual comfort or standard of quality and design that has nothing to do with the visual performance, have been derived today to the background. This other undefined qualities that are desperately emphasized in architecture magazines and are more related to poetic image than to a scientific and rigorous analysis of the space and daylight. These qualities achieved by a sensible architecture, published as extraordinary achieved only by sorne architects who have the innate ability or just the interest and ability to devote sorne time to a luxury material, superfluous and unnecessary (Chapter 3). Besides this, it has gane enough time to realize that the theories of daylight and based on a number of measurable variables assessments does not always coincide with the actual degree or the users comfort and subjective assessment of indoor environments (Chapter 2). The first goal of the research is to identify, record and compare together the largest number of technical and artistic references in which all these other variables concerning the design of daylight and space are included. The second goal is to provide a simple tool that would contain the wide range of light qualities not included in the methods of calculation and design of existing light. The third goal is to analyse in real condition of use the daylight in 24 bioclimatic models. Achieved these goals,we obtain as a result of the investigation, based on a more detailed understanding of any daylight environment without sacrificing the overall understanding of the reality around us. The result is the recover for an instan!of our holistic vision of light and space. / En consonancia con la arquitectura, el diseño de la luz implica una sensibilidad acorde al uso previsto de cada proyecto. Uno de los temas claves a la hora de definir el ambiente interior es la planificación óptima de la iluminación natural, proporcionando soluciones sostenibles con un alto confort visual teniendo en cuenta los últimos hallazgos de la psicologfa de la percepción. Las cualidades de la luz que no determinan la visibilidad de las tareas a ejecutar o que no afectan a la agudeza visual,el confort visual o cualquier criterio de calidad y diseño que no tenga que ver con el rendimiento visual, han quedado derivadas hoy en día a un segundo plano. Estas otras cualidades no definidas, se recalcan desesperadamente en revistas y artículos de arquitectura, más relacionados con la poética de la imagen que con un análisis cientifico y riguroso sobre el espacio y la luz natural. Las cualidades logradas por una arquitectura sensible, se publican como algo extraordinario logrado sólo por algunos arquitectos que han tenido la habilidad innata o simplemente el interés y la posibilidad de dedicar cierto tiempo a un material de lujo, superfluo e innecesario (capítulo 3). Además de esto, ya ha pasado el tiempo suficiente para darnos cuenta de que las teorlas de la luz natural y su valoración basada en una serie de variables cuantificables no siempre coinciden con el grado real de comodidad de los usuarios y su valoración subjetiva (capítulo 2). El primer objetivo de esta investigación era identificar, registrar y comparar entre sí el mayor número de referencias técnicas y artísticas en las que se incluyeran todas esas otras variables relativas al diseño de la luz y el espacio. El segundo objetivo, aportar una herramienta sencilla de trabajo que contuviese ese amplio abanico de cualidades lumínicas no contempladas en los métodos de cálculo y diseño de la luz actuales. El tercer objetivo, analizar en condiciones reales de uso la iluminación de 24 modelos bioclimáticos. Logrados estos objetivos, obtenemos como resultado de la investigación, la base de una concepción más detallada de cualquier ambiente luminoso sin renunciar a la comprensión global de la realidad nos rodea. El resultado es la recuperación por un instante de nuestra visión holística de la luz y el espacio.

Techniques devoted to deform 3D models are an important research field in Computer Graphics. They can be used in differentstages: the modelling phase, the animation process and also during some special simulations. Additionally, some applications may require the manipulation of 3D models under certain restrictions to preserve the volume of the modified object. Hence, thepresent PhD Dissertation explores new algorithms to perform flexible, robust and efficient 3D deformations. Apart from this, it also researches on a new methodology to restrict these deformations so that the volume of the manipulated model remains constant. Some of the most used methods to achieve smooth deformations are those included in the Cage-Based Deformation paradigm. Cage-based deformations enclose the model to be deformed in a coarse polyhedron, the cage. Then, they usually rely on Generalized Barycentric Coordinates to relate the model with the vertices, and other geometric elements, of this cage, which are the control points or the deformation handles. Finally, every time that one of these handles is dragged, the model is deformed accordingly. Although this paradigm is simple, elegant and performs efficient deformations, some cage-free space deformation techniques have recently appeared. They increase the flexibility of the deformation handles, which do not need to be connected, and define powerful tools that make the deformation process more versatile and intuitive. In this context, the Dissertation introduces new Generalized Barycentric Coordinate systems specially designed to be used in a cage-free environment. Any user who wants to use the presented schemes only needs to locate a set of control points in the vicinity of the model that he or she wants to deform. These handles can be placed wherever he or she considers mode suitable and the only requirement is that the model has to be enclosed in their convex hull. Up to now, there are few techniques to produce volume-preserving space deformations. However, in recent years there has been a growing interest in performing constrained deformations due to their more realistic and physically plausible results. Our contribution to this research line consists in a deformation framework that preserves the volume of the 3D models by means of its gradient and a control surface to restrict the movement of the handles. Moreover, the proposed methodology is not restricted to the cage-based schemes, but it can also be used in a cage-free environment. Finally, our research can be specially useful for spatial deformations of biological and medical models. This kind of models represent real organs and tissues, which are often soft and lack an internal rigid structure. In addition, they are elastic and incompressible. Any application designed to deal with this group of models and to train or assist doctors must be flexible, robust, efficient and user-friendly. The combination of the proposed cage-free systems with the presented volume-preserving deformation framework satisfies / Les deformacions de models 3D s'utilitzen en diverses etapes de la generació de continguts digitals: durant la fase de modelatge, durant el procés d'animació i en alguns tipus de simulacions. A més a més, hi ha aplicacions que necessiten que la manipulació dels models 3D es faci tenint en compte certes restriccions que permeten la conservació del volum de l'objecte modificat. Tot plegat fa que les tècniques de deformació 3D siguin un camp d'estudi molt important dins del món dels Gràfics. Per aquesta raó, aquesta Tesi Doctoral estudia nous algorismes que permetin realitzar deformacions 3D de manera flexible, robusta i eficient i que, a més a més, permetin conservar el volum dels objectes modificats. Un dels paradigmes més utilitzats per tal de realitzar deformacions suaus és el conegut amb el nom de Deformacions Basades en un Poliedre Englobant. Aquesta família de mètodes embolcalla el model que es vol deformar, normalment representat com una malla de triangles, dins d'un poliedre simple, amb poques cares. Un cop fet això, estableix un sistema de Coordenades Baricèntriques Generalitzades per tal de definir els vèrtexs del model a partir dels vèrtexs del poliedre englobant, els quals s'anomenen punts de control o controls de la deformació. D'aquesta manera, cada cop que s'arrossega o es modifica un d'aquests punts de control, el model que es troba dins del poliedre englobant es deforma segons el sistema de coordenades que s'ha definit. Tot i que aquest paradigma és simple, elegant i eficient, des de fa ja uns anys han començat a aparèixer noves tècniques que no necessiten el poliedre englobant per tal de realitzar la deformació. El seu principal objectiu és augmentar la flexibilitat dels controls de la deformació i definir eines que facin que el procés de deformació sigui més versàtil i intuïtiu. Tenint en compte aquest factor, aquesta Tesi també estudia sistemes de Coordenades Baricèntriques Generalitzades dissenyats per realitzar deformacions sense la necessitat de definir el poliedre englobant. D'aquesta manera, qualsevol usuari que vulgui utilitzar els mètodes que es presenten en aquesta Dissertació només s'ha d'encarregar de definir un conjunt de punts de control al voltant del model que vol deformar, podent-los posar allí on consideri més oportú segons la deformació que vulgui obtenir. L'únic requeriment necessari és que el model ha de quedar dins de l'envolupant convexa d'aquests punts de control. Actualment existeixen pocs mètodes que realitzin deformacions 3D amb preservació del volum. No obstant això, d'un temps ençà ha augmentat l'interès per realitzar deformacions subjectes a certes restriccions que fan que el resultat sigui més realista i físicament versemblant. La contribució d'aquesta Tesi dins d'aquesta línia de recerca consisteix en un sistema de deformació que preserva el volum dels objectes 3D gràcies a còmput del seu gradient i a una superfície de control que restringeix el moviment dels punts de control. Aquest mètode es pot aplicar tant als sistemes de deformació que necessiten un poliedre englobant com als que no el necessiten. Finalment, i ja per acabar, la recerca realitzada pot ser especialment útil per tal de realitzar deformacions de models mèdics i biològics. Aquests tipus de models poden representar òrgans i teixits reals, els quals, normalment, són tous, mancats d'una estructura rígida interna, elàstics i incompressibles. Qualsevol aplicació dissenyada per treballar amb aquest tipus de models i per entrenar i donar assistència a usuaris mèdics hauria de ser flexible, robusta, eficient i fàcil d'utilitzar. La combinació dels mètodes de deformació proposats conjuntament amb el sistema de preservació de volum satisfà totes aquestes condicions. Per aquesta raó es creu que les contribucions realitzades poden esdevenir eines importants per produir deformacions mèdiques.

This thesis focuses on the interactive simulation of highly detailed deformable solids modelled with the Corotational Finite Element Method. Starting from continuum mechanics we derive the discrete equations of motion and present a simulation scheme with support for user-in-the-loop interaction, geometric constraints and contact treatment. The interplay between accuracy and computational cost is discussed in depth, and practical approximations are analyzed with an emphasis on robustness and efficiency, as required by interactive simulation. The first part of the thesis focuses on deformable material discretization using the Finite Element Method with simplex elements and a corotational linear constitutive model, and presents our contributions to the solution of widely reported robustness problems in case of large stretch deformations and finite element degeneration. First,we introduce a stress differential approximation for quasi-implicit corotational linear FEM that improves its results for large deformations and closely matches the fullyimplicit solution with minor computational overhead. Next, we address the problem ofrobustness and realism in simulations involving element degeneration, and show that existing methods have previously unreported flaws that seriously threaten robustness and physical plausibility in interactive applications. We propose a new continuous-time approach, degeneration-aware polar decomposition, that avoids such flaws and yields robust degeneration recovery. In the second part we focus on geometry representation and contact determination for deformable solids with highly detailed surfaces. Given a high resolution closed surface mesh we automatically build a coarse embedding tetrahedralization and a partitioned representation of the collision geometry in a preprocess. During simulation, our proposed contact determination algorithm finds all intersecting pairs of deformed triangles using a memory-efficient barycentric bounding volume hierarchy, connects them into potentially disjoint intersection curves and performs a topological flood process on the exact intersection surfaces to discover a minimal set of contact points. A novel contact normal definition is used to find contact point correspondences suitable for contact treatment. / Aquesta tesi tracta sobre la simulació interactiva de sòlids deformables amb superfícies detallades, modelats amb el Mètode dels Elements Finits (FEM) Corotacionals. A partir de la mecànica del continuu derivem les equacions del moviment discretes i presentem un esquema de simulació amb suport per a interacció d'usuari, restriccions geomètriques i tractament de contactes. Aprofundim en la interrelació entre precisió i cost de computació, i analitzem aproximacions pràctiques fent èmfasi en la robustesa i l'eficiència necessàries per a la simulació interactiva. La primera part de la tesi es centra en la discretització del material deformable mitjançant el Mètode dels Elements Finits amb elements de tipus s'implex i un model constituent basat en elasticitat linial corotacional, i presenta les nostres contribucions a la solució de problemes de robustesa àmpliament coneguts que apareixen en cas de sobreelongament i degeneració dels elements finits. Primer introduïm una aproximació dels diferencials d'estress per a FEM linial corotacional amb integració quasi-implícita que en millora els resultats per a deformacions grans i s'apropa a la solució implícita amb un baix cost computacional. A continuació tractem el problema de la robustesa i el realisme en simulacions que inclouen degeneració d'elements finits, i mostrem que els mètodes existents presenten inconvenients que posen en perill la robustesa plausibilitat de la simulació en aplicacions interactives. Proposem un enfocament nou basat en temps continuu, la descomposició polar amb coneixement de degeneració, que evita els inconvenients esmentats i permet corregir la degeneració de forma robusta. A la segona part de la tesi ens centrem en la representació de geometria i la determinació de contactes per a sòlids deformables amb superfícies detallades. A partir d'una malla de superfície tancada construím una tetraedralització englobant de forma automàtica en un preprocés, i particionem la geometria de colisió. Proposem un algorisme de detecció de contactes que troba tots els parells de triangles deformats que intersecten mitjançant una jerarquia de volums englobants en coordenades baricèntriques, els connecta en corbes d'intersecció potencialment disjuntes i realitza un procés d'inundació topològica sobre les superfícies d'intersecció exactes per tal de descobrir un conjunt mínim de punts de contacte. Usem una definició nova de la normal de contacte per tal de calcular correspondències entre punts de contacte útils per al seu tractament.

This thesis analyzes the tense and intense relationship that occurs between three houses,designed by Jørn Utzon for him and his family,and the horizon. The arising prospect not limited to the physical realm, but actually aspires to understand the House which is on the horizon of his life and his work as an architect. We are interested in the house as idea ,as laboratory test of the architectural practice,as true core of architecture. And as the place where you can find the elements that identify it, and work with them, again and again, in a continuing review of the discipline itself. The starting point of the analysis is the physical condition that determines these houses, and other outstanding works of the architect, based on a selected position of the building on the ground. And a special relationship between its horizontal elements (floor and ceiling), compressing the space on its vertical axis. The visual vectors appear to be driven hard between the two limits. The view projected in this way reaches the horizon line. Unwavering tension is set between the house and the horizon characterizing the place. The unequivocal will of Utzon to face horizon directly as an architect and inhabitant, the line where converge heaven and earth (the sea on three case studies), allows us to establish other associations between these two categories. The horizon is the limit of our visual perception and, therefore, is directly associated with our human condition and its own limitations. lt is clear that underlies the architect's mind an attraction for the abyss, characteristic of the cultural heritage of northern romanticism, precursor of abstract art of the twentieth century. The own development of research brings us to the limit notion,inherent in these works, which will be essential to deepen the understanding of the two categories which raises the title: House and Horizon. The architect makes up the space who lives from autonomous elements and loaded with significance by themself. Platforms, walls and roofs in many combinations, reveal, finally, what the architect has been seeking at a long process of more than thirty years. In the works studied here, Jørn Utzon indicates to us how modern man can restare a genuine condition of architecture: provide guidance to the human being. / Esta tesis analiza la relación tensa e intensa que se produce entre tres casas proyectadas por Jørn Utzon para sí mismo y el horizonte. La perspectiva que se plantea no se limita al campo físico, sino que aspira a comprender, en realidad, la casa que el arquitecto tiene en el horizonte de su vida y de su obra. Nos interesa la casa como idea, como laboratorio de pruebas del propio quehacer arquitectónico, como núcleo mismo de la arquitectura, donde se pueden hallar los elementos que la identifican y trabajar con ellos, una y otra vez, en una revisión continua de la propia disciplina. El análisis parte de una condición física que determina estas casas y también otras obras destacadas del arquitecto, basada en una posición escogida del edificio en el terreno y una especial relación de los elementos horizontales (suelo y techo), que comprimen el espacio en su eje vertical. Los vectores visuales parecen ser expulsados con fuerza entre los dos límites. La vista así proyectada alcanza la línea del horizonte. Entre casa y horizonte se establece una tensión que resulta inquebrantable y que caracterizará el lugar desde ese momento. Pero la voluntad inequívoca de Utzon por medirse como arquitecto y como habitante directamente con el horizonte, la línea donde confluyen el cielo y la tierra (el mar en los tres casos de estudio), nos permite establecer otras asociaciones entre estas dos categorías. El horizonte es el límite de nuestra percepción visual y, por tanto, está directamente asociado a nuestra condición humana y a las limitaciones que le son propias. Es evidente que subyace en la mente del arquitecto una atracción por el abismo, propia de la herencia cultural del romanticismo nórdico, precursor de las vanguardias abstractas del siglo XX. El propio desarrollo de la investigación nos aproxima a la noción de límite, inherente a estas obras, que será imprescindible para profundizar en la comprensión de las dos categorías que plantea el título: Casa y Horizonte. El arquitecto compone el espacio que habita a partir de elementos con autonomía y significado propios. Plataformas, muros y cubiertas en multitud de combinaciones nos desvelan, por fin, qué busca insistentemente el arquitecto en algo más de treinta años que dura todo este proceso. Jørn Utzon nos indica con las obras que aquí se estudian cómo puede el hombre moderno restaurar una condición genuina de la arquitectura: procurar orientación al ser humano.

Despite Rudolf Schwarz is one of the leading figures of contemporary architecture, he is also one of the lesser-known both in his country and outside. However, to quote the words of Mies van der Rohe, the baumeister (master-builder) Schwarz "is one of the most profound thinkers of our time" in the science about how to think and build churches in the XX century. Between the 30s and 50s, Schwarz built 39 churches, he set theoretical and design principies in a book of great programmatic importance Vom Bau der Kirche (1938), where he exhibited his doctrine of form. Schwarz has a way of thinking about architecture that goes beyond its material sense. The art of building is seen as a creation of living form. The church is not conceived as a box with walls, but is integrated with the people, body and soul, into a single entity representing a spiritual universe. In this study, I analyse the writings of Schwarz's and other thinkers who have influenced him comparing them with the components of its projects, I try to reconstruct his thoughts outlining his theoretical formulations and compositional strategies. In the first part of the thesis, I analyse in detail the life and thought of Schwarz recreating the historical period in which he lived and the encounters that have been important for his education. In the second part, I examine his theoretical principies and authors that influenced him: here I dedicate a large section to the formal archetypes and conceptual images that relate forms and stylistic details to primordial ideas that no longer belong to the historical periods, but in a kind of eternal plan. The formal archetypes are not models, but "seeds of things", as named by Schwarz. He identifies seven archetypes: the Ring, the Open Ring, the Chalice of Light, the Way,the Dark Chalice, the Dome of Light and the Cathedral of Ali Times. In the third part, I compare its findings about the archetypes with the practical reality, by breaking down the principies of construction of five churches built by Schwarz. The analysis of these works mostly deepens the relationship between symbolic figure and compositional figure, the relationship between technical choices (materials and manufacturing processes) and symbolic meanings, the organization of liturgical space, the relationship with the place and the urban context, the link with the historical tradition of architecture Church (recoveries and omissions). The originality of my work in the studies about Schwarz covers two aspects. For the first time I compare his major churches with the archetypes described in Vom Bau der Kirche: through the lens of an architect, I addressed directly the work of Schwarz as a practical designer in a methodical study, underlining not only the intentions and the correspondence between theory and practica, but also the contradictions and the recurrent purposes not clear in his text. Also, I had the good luck to access to unpublished archive images,a fascinating and unexplored world opened by Maria Schwarz,widow of the architect: my job is also enriched with drawings and sketches by Rudolf Schwarz that become public for the first time. All this leads me to conclude, that with his study on the types, Schwarz offers us genuine information communicated as building language and not as solutions to be copied. The approach of Schwarz can be considered as an alternative way of understanding theory. The work of Schwarz, in his ability to carry the seeds of his ideas within the spaces he creates,can be defined as a work based on the polar opposition between the material and the immaterial, between light and darkness, between process and length and between image and architecture. / Nonostante Rudolf Schwarz sia una delle figure di spicco dell'architettura contemporanea, rimane una delle meno note sia in patria che fuori. Tuttavia, per dirla con le parole di Mies van der Rohe, il "baumeister" (maestro-costruttore) Schwarz ha compiuto un'"opera ordinatrice" nella conoscenza di come pensare e costruire le chiese nel XX secolo. Tra gli anni '30 e gli anni '50 lavora alla realizzazione di 39 edifici ecclesiastici, fissando i suoi principi teorici e progettuali in testi di grande importanza programmatica come "Vom Bau der Kirche" (1938), dove espone la sua dottrina della forma. Schwarz ha un modo di concepire l'architettura che va oltre il suo senso materiale. L'arte del costruire viene interpretata come una creazione di forma viva. La chiesa non viene concepita come una scatola murata, ma è integrata con il popolo, corpo e anima, rappresentando un un'unica entità un intero universo spiriturale. In questo studio, analizzando i testi di Schwarz e di altri pensatori che hanno influenzato la poetica della costruzione e confrontandoli con gli elementi costruttivi dei suoi progetti, ricostruisco il suo pensiero delineandone formulazioni teoriche e strategie compositive. Nella prima parte della tesi, analizzo dettagliatamente la vita e il pensiero di Schwarz ricreando il periodo storico in cui ha vissuto e gli incontri che sono stati importanti per la sua formazione. Nella seconda parte, esamino i suoi principi teorici e gli autori che li hanno influenzati: qui dedico ampio spazio agli archetipi formali, immagini concettuali che sublimano forme e dettagli stilistici in idee primordiali che non appartengono più ai periodi storici, ma a una sorta di disegno eterno. Non si tratta di modelli, ma di "semi di cose", come li chiama Schwarz. Ne individua sette: il Sacro Anello, la Sacra Partenza, il Calice Luminoso, il Sacro Viaggio, la Sacra Parabola, il Sacro Tutto e il Duomo di Tutti i Tempi. Nella terza parte, infine, metto a confronto le sue conclusioni sugli archetipi con la realtà pratica, scomponendo i principi costruttivi di cinque chiese realizzate da Schwarz. L'analisi delle opere approfondisce soprattutto il rapporto tra figura simbolica e figura compositiva, le relazioni tra scelte tecniche (materiali e procedimenti costruttivi) e i significati simbolici, l'organizzazione dello spazio liturgico, le relazioni con il luogo e il contesto urbano, il legame con la tradizione storica dell'architettura ecclesiale (recuperi e omissioni). L'originalità del mio lavoro nell'ambito degli studi su Schwarz riguarda due aspetti. Per la prima volta ho messo in relazione le sue opere principali con gli archetipi descritti in "Vom Bau der Kirche": con l'ottica di un architetto, ho affrontato direttamente il lavoro di Schwarz come progettista pratico in uno studio metodico, facendone emergere non solo le intenzioni e le corrispondenze tra teoria e prassi, ma anche le contraddizioni e i propositi ricorrenti non esplicitati nei testi. Inoltre, ho avuto la fortuna di poter accedere a immagini d'archivio inedite, un mondo affascinante e poco esplorato in cui mi ha introdotto Maria Schwarz, vedova dell'architetto scomparso: il mio lavoro è quindi arricchito da schizzi e bozzetti di Rudolf Schwarz che vengono resi pubblici per la prima volta. Tutto questo mi porta a concludere che con il suo studio sui tipi, Schwarz ci offre genuine indicazioni comunicate nel linguaggio dell'arte del costruire e non delle soluzioni da copiare. L'approccio di Schwarz può essere considerato come un modo alternativo di intendere la teoria rispetto al modo convenzionale che concepiamo. Il lavoro di Schwarz, nella sua capacità di trasportare i germi delle sue idee all'interno degli spazi che crea, può essere definito come un'opera basata sull'opposizione polare tra il materiale e l'immateriale, tra luce e oscurità, tra processo e durata e tra immagine e architettura. / A pesar de que Rudolf Schwarz sea una de las figuras más destacadas del arquitectura contemporánea, es también una de las menos conocidas, tanto en su país como fuera. Sin embargo, para citar las palabras de Mies van der Rohe, el Baumeister (maestro de obras) Schwarz hizo una importante ''obra de ordenación" en la ciencia de como proyectar y construir iglesias en el siglo XX. Entre los años 30 y los años 50 trabajó en la realización de 39 iglesias, inscribiendo sus principios teóricos en textos de gran importancia programática como Vom Bau der Kirche (1938), donde expuso su doctrina de la forma. Schwarz tuvo una manera de pensar el arquitectura que va más allá de su sentido material: vio el arte de la construcción como creación de forma viva. Por su parte, la iglesia no se concibe como una caja de paredes, sino está integrada con la comunidad, cuerpo y alma, en una sola entidad que representa un universo espiritual. En este estudio, analizando los textos de Schwarz y de otros pensadores que influyeron en su poética de la construcción y comparándolos con los elementos de sus proyectos, reconstruyo su teoría delineando formulaciones teóricas y estrategias compositivas. En la primera parte de la tesis, se analizan en detalle la vida y el pensamiento de Schwarz recreando el periodo histórico en el que vivió y los encuentros que han sido importantes para su formación. En la segunda parte, examino sus principios teóricos y los autores que influyeron en ellos: dedico un amplio espacio a los arquetipos formales, imágenes conceptuales que transforman formas y detalles estilísticos en ideas primordiales que ya no pertenecen a un periodo histórico especifico, sino en una especie de diseño eterno. No se trata de modelos, sino de "semillas de cosas", como los nombra Schwarz mismo. Él identifica siete arquetipos: el Anillo Sagrado, el Anillo Cerrado, el Cáliz Abierto, el Camino, el Cáliz oscuro, el Todo Sagrado y la Catedral de todos los tiempos. En fin, en la tercera parte, comparo sus conclusiones sobre los arquetipos con la realidad práctica, descomponiendo los principios de la construcción de cinco iglesias construidas por Schwarz. El análisis de sus obras profundiza sobre todo la relación entre figura simbólica y composición, la relación entre decisiones técnicas (materiales y procesos de fabricación) y significados simbólicos, la organización del espacio litúrgico, la relación entre lugar y contexto urbano, el vínculo con la tradición histórica de la arquitectura de la Iglesia (recuperaciones y omisiones). Mi trabajo es original sobre todo por dos razones. Por primera vez puse en relación las obras de Schwarz con los arquetipos descritos en Vom Bau der Kirche: a través de la lente de un arquitecto, analicé en un estudio metódico su trabajo como diseñador poniendo en relación teoría y práctica, intenciones y contradicciones. Además, tuve la suerte de poder acceder a imágenes de archivo inéditas, un mundo fascinante e inexplorado en el cual me introdujo María Schwarz, viuda del arquitecto: entonces mi trabajo se enriquece gracias a dibujos y bocetos de Rudolf Schwarz que se publican por primera vez. Todo esto me lleva a concluir, que con su estudio sobre los tipos, Schwarz nos ofrece una rica sabiduria comunicada en el idioma del arte de la construcción y no simplemente algunas soluciones a copiar. El enfoque de Schwarz se puede considerar como una forma alternativa de entender la teoría en comparación con la forma convencional. El trabajo de Schwarz, en su capacidad de llevar las semillas de sus ideas dentro de los espacios que creó, puede ser definido como una obra basada en la oposición polar entre el material y lo inmaterial, entre la luz y las tinieblas, entre el proceso y la duración y entre la imagen y la arquitectura.