En el apartado de introducción, se plantea el estado actual de conocimiento y
problemática que presentan los equínidos del Cretácico y se relacionan los trabajos
relativos al conocimiento de los equínidos cretácicos en España desde el primero
(Cotteau, 1860) hasta la presente tesis doctoral.
Sigue a esta introducción un apartado estratigráfico en el que se sitúan los
yacimientos estudiados en el contexto geológico, esencialmente en las secuencias
deposicionales propuestas en el Prepirineo centro-meridional (Simó, 1985 y 1986;
Souquet, 1986) y en las unidades litoestratigráficas reconocidas en la zona objeto de
estudio que incluyen los trabajos de Gallemí et al. (1982 y 1983) para el sector E de
la misma. Las edades atribuidas a cada yacimiento están basadas en estudios monográficos
de carácter paleontológico relativos a palinomorfos, carófitas, ostrácodos,
foraminíferos planctónicos y bentónicos, corales, braquiópodos, inocerámidos, rudistas
y ammonoideos que han tomado como base la región o parte de la misma.
En el capítulo de Sistemática se detallan las especies identificadas en cada
uno de los yacimientos, ordenadas sistemáticamente y con sus sinonimias. Mientras
que en la ordenación sistemática se usa, a nivel supragenérico, la propuesta de
Smith (1984), modificada parcialmente a posteriori en Smith y Wright (1989 y 1990),
a nivel genérico se sigue el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed.
1966). Además de seguir las recomendaciones del Código Internacional de Nomenclatura
Zoológica (ICZN, 1985), para la confección de los listados de sinonimia, se
han usado los símbolos introducidos por Richter (1948) repropuestos por Matthews
(1973).
Dentro del Orden Cidaroida han podido reconocerse Poriocidaris cenomanensis
(Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris)
pleracantha (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), Sardocidaris gibberula
(Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) y Hirudocidaris?
corbaricus (Lambert, 1909).
Del Orden Salenioida se han identificado Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860,
Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 y Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier
y Brongniart, 1822).
Los representantes del Orden Phymosomatoida son Phymosoma hexaporum
Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal,
1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis
Cotteau, 1865 y G. royanus d’Archiac, 1851.
La única especie del Orden Pygasteroida registrada ha sido Pygaster truncatus
Agassiz, 1840.
El Orden Holectypoida está representado por Coenholectypus cenomanensis
(Guéranger, in Cotteau y Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis
(Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides
inferus (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C.
haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) y Echinogalerus belgicus
Lambert, 1910.
Las especies pertenecientes al Orden Cassiduloida son Nucleopygus minor
Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster
priscus Lambert, in Lambert y Thiéry, 1924 y Catopygus columbarius (Lamarck,
1816).
Del Orden Holasteroida se incluyen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826),
C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie,
1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert,
1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii
Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru,
1884) y Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1847).
Las especies representativas del Orden Spatangoida son Micraster antiquus
Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz y
Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus
d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. stolleyi Lambert,
1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck,
1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 y Proraster
atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883).
El único representante del Orden Orthopsida es Orthopsis miliaris (d’Archiac,
1835).
Al margen de las especies reconocidas, se ha señalado la presencia, por vez
primera en España de algunas especies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris
(Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus
major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster
granulosus (Goldfuss) y Micraster laxoporus d’Orbigny. Asimismo han podido modificarse
los intervalos de presencia de algunas especies tales como: Phymosoma
hexaporum Lambert no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense
superior; Codiopsis douvillei Vidal no sólo en el Santoniense inferior sino
desde el Coniaciense superior hasta el Campaniense inferior; Nucleopygus minor
Desor no sólo del Santoniense inferior sino ya desde el Coniaciense superior;
Hemiaster excavatus Arnaud no sólo del Santoniense superior sino desde el Coniaciense
superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sino desde el Coniaciense
superior hasta la base del Santoniense superior; Orthopsis miliaris
(d’Archiac) no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior.
En lo tocante a conclusiones taxonómicas, pueden destacarse varios hechos:
1) La presencia, más o menos discontinua, en la zona estudiada de especies
de un mismo género durante el Cretácico superior; dicha presencia está en muchos
casos relacionada con los nichos ecológicos preferidos por dichos grupos de especies.
Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster son ejemplos de dichos
géneros.
2) La presencia continuada en la zona de especies del género Micraster a lo
largo del intervalo Coniaciense superior-Campaniense superior, que ha permitido
determinar la evolución de las especies de dicho género presentes en la zona surpirenaica
central durante dicho intervalo. Ello ha permitido completar el esquema
faunístico propuesto por Stokes (1975) para la denominada “Provincia Pirenaica”.
Las conclusiones bioestratigráficas se concretan en el establecimiento de
cinco cenozonas, a saber: la Cenozona Cenomaniense inferior, la Cenozona Turoniense-
Coniaciense (inferior), la Cenozona Coniaciense superior-Santoniense superior,
la Cenozona Campaniense y la Cenozona Maastrichtiense inferior.
La distribución geográfica de las especies que conforman cada una de dichas
cenozonas se ha trasladado sobre la reconstrucción paleogeográfica de Dercourt et
al. (1985) correspondiente (o más próxima) a cada intervalo para obtener una serie
de consideraciones paleobiogeográficas. / En l’apartat d’introducció, es planteja l’estat actual de coneixement i problemàtica
que presenten els equinoïdeus del Cretaci i es relacionen els treballs relatius
al coneixement dels equinoïdeus cretacis a Espanya des del primer (Cotteau, 1860)
fins a la present tesi doctoral.
Segueix a aquesta introducció un apartat estratigràfic en el que es situen els
jaciments estudiats en el context geològic, essencialment en las seqüències deposicionals
proposades en el Prepirineu centre-meridional (Simó, 1985 i 1986; Souquet,
1986) i en les unitats litostratigràfiques reconegudes en la zona objecte d’estudi que
inclouen els treballs de Gallemí et al. (1982 i 1983) per al sector E de la mateixa. Les
edats atribuïdes a cada jaciment es basen en estudis monogràfics de caràcter paleontològic
relatius a palinomorfs, caròfits, ostràcodes, foraminífers planctònics i bentònics,
coralls, braquiòpodes, inoceràmides, rudistes i ammonoïdeus que han pres
com a base la regió o part de la mateixa.
En el capítol de Sistemàtica es detallen les espècies identificades a cada un
dels jaciments, ordenades sistemàticament i amb les seves sinonímies. Mentre que
en l’ordenació sistemàtica s’usa, a nivell supragenèric, la proposta de Smith (1984),
modificada parcialment a posteriori a Smith i Wright (1989 i 1990), a nivell genèric se
segueix el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). A més de
seguir les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN,
1985), per a la confecció dels llistats de sinonímia, s’han usat els símbols introduïts
per Richter (1948) i tornats a proposar per Matthews (1973).
Dins de l’Ordre Cidaroida s’han pogut reconèixer Poriocidaris cenomanensis
(Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris)
pleracantha (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), Sardocidaris gibberula
(Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) i Hirudocidaris?
corbaricus (Lambert, 1909).
De l’Ordre Salenioida s’han identificat Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia
cf. geometrica Agassiz, 1838 i Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier i
Brongniart, 1822).
Els representants de l’Ordre Phymosomatoida són Phymosoma hexaporum
Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal,
1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis
Cotteau, 1865 i G. royanus d’Archiac, 1851.
La única espècie de l’Ordre Pygasteroida registrada ha estat Pygaster truncatus
Agassiz, 1840.
L’Ordre Holectypoida és representat per Coenholectypus cenomanensis (Guéranger,
in Cotteau i Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis
(Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides
inferus (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C.
haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) i Echinogalerus belgicus
Lambert, 1910.
Les espècies pertanyents a l’Ordre Cassiduloida són Nucleopygus minor
Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster
priscus Lambert, in Lambert i Thiéry, 1924 i Catopygus columbarius (Lamarck,
1816).
De l’Ordre Holasteroida s’inclouen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C.
integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea
(Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875,
Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert,
1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru,
1884) i Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847).
Les espècies representatives de l’Ordre Spatangoida són Micraster antiquus
Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz i
Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus
d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. stolleyi Lambert,
1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck,
1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 i Proraster
atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883).
L’únic representant de l’Ordre Orthopsida és Orthopsis miliaris (d’Archiac,
1835).
Al marge de les espècies reconegudes, s’ha assenyalat la presència, per primer
cop a Espanya d’algunes espècies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris
(Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus
major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus
(Goldfuss) i Micraster laxoporus d’Orbigny. També han pogut modificar-se
els intervals de presència d’algunes espècies como ara: Phymosoma hexaporum
Lambert no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior; Codiopsis
douvillei Vidal no només en el Santonià inferior sinó des del Coniacià superior
fins al Campanià inferior; Nucleopygus minor Desor no només del Santonià inferior
sinó ja des del Coniacià superior; Hemiaster excavatus Arnaud no només del
Santonià superior sinó des del Coniacià superior; Proraster atavus (Arnaud) no del
Campaniense sinó des del Coniacià superior fins a la base del Santonià superior;
Orthopsis miliaris (d’Archiac) no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià
superior.
Pel que fa a conclusions taxonòmiques, poden destacar-se diversos fets:
1) La presència, més o menys discontinua, a la zona estudiada d’espècies
d’un mateix gènere durant el Cretaci superior; aquesta presència és en molts casos
relacionada amb els nínxols ecològics preferits per aquests grups d’espècies. Coenholectypus,
Cardiaster, Echinocorys y Micraster són exemples d’aquests gèneres.
2) La presència continuada en la zona d’espècies del gènere Micraster al llarg
de l’interval Coniacià superior-Campanià superior, que ha permès determinar la
evolució de les espècies d’aquest gènere presents a la zona sudpirenaica central
durant aquest interval. Això ha permès completar l’esquema faunístic proposat per
Stokes (1975) per a la denominada “Província Pirenaica”.
Les conclusions biostratigràfiques es concreten en l’establiment de cinc cenozones,
a saber: la Cenozona Cenomanià inferior, la Cenozona Turonià-Coniacià (inferior),
la Cenozona Coniacià superior-Santonià superior, la Cenozona Campanià i la
Cenozona Maastrichtià inferior.
La distribució geogràfica de les espècies que conformen cada una d’aquestes
cenozones s’ha traslladat sobre la reconstrucció paleogeogràfica de Dercourt et al.
(1985) corresponent (o més pròxima) a cada interval per a obtenir una sèrie de consideracions
paleobiogeogràfiques. / The introductory chapter explains the state of the art of the knowledge and
problems related to Cretaceous echinoids, and provides a full relationship of the papers
dealing with the study of the cretaceous echinoids in Spain from the first one
(Cotteau, 1860) to this doctoral thesis.
Next chapter deals with stratigraphy and locates all the studied fossil sites in
their geological context, essentially into the depositional sequences proposed for the
south-central Prepyrenees (Simó, 1985 & 1986; Souquet, 1986) and into the
lithostratigraphic units recognised in the studied area including Gallemí et al. (1982 &
1983) works for its eastern sector. The ages attributed to each fossil locality are
based on monographic palaeontological studies dealing with palinomorphs, charophytes,
ostracods, planktonic and benthonic foraminifers, corals, brachiopods, inoceramids,
rudists and ammonites developed in the region or in areas belonging to it.
The systematic palaeontology chapter provides the detailed study of the species
identified at each fossil locality, systematically ordered and with their synonymies.
While at supra-generic level, the proposal of Smith (1984) partially modified a
posteriori by Smith & Wright (1989 and 1990) is used in the systematic classification,
at generic level the Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966) is
followed. Apart from following the recommendations of the International Code on
Zoological Nomenclature (ICZN, 1985), for the construction of the synonymy lists, the
symbols introduced by Richter (1948) and re-proposed by Matthews (1973) have
been used.
From Order Cidaroida, Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris
cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha
(Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz &
Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) and Hirudocidaris? corbaricus (Lambert,
1909) have been recognised.
From Order Salenioida, Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica
Agassiz, 1838 and Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier & Brongniart,
1822) have been identified.
The representatives of Order Phymosomatoida are, Phymosoma hexaporum
Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal,
1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G.
marticensis Cotteau, 1865 & G. royanus d’Archiac, 1851.
The only registered species of Order Pygasteroida has been Pygaster truncatus
Agassiz, 1840.
Order Holectypoida is represented by Coenholectypus cenomanensis
(Guéranger, in Cotteau & Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis
(Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides
inferus (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C.
haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) and Echinogalerus belgicus
Lambert, 1910.
The species belonging to Order Cassiduloida are Nucleopygus minor Desor,
1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus
Lambert, in Lambert & Thiéry, 1924 and Catopygus columbarius (Lamarck, 1816).
From Order Holasteroida Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer
(Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss,
1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys
sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster
laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884)
and Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847) are included.
Species representative of Order Spatangoida are Micraster antiquus Cotteau,
1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz & Desor,
1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus
d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. stolleyi Lambert,
1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck,
1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 and Proraster
atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883).
The only representative of Ordre Orthopsida is Orthopsis miliaris (d’Archiac,
1835).
Some of the species mentioned above, are recognised in Spain for the first
time: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha
(Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus
(Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) and Micraster
laxoporus d’Orbigny. It has also been possible to modify the presence intervals of
some species: Phymosoma hexaporum Lambert not only from the lower Maastrichtian
but already from the upper Campanian; Codiopsis douvillei Vidal not only in
the lower Santonian but from the upper Coniacian to the lower Campanian; Nucleopygus
minor Desor not only from the lower Santonian but already from the upper
Coniacian; Hemiaster excavatus Arnaud not only from the upper Santonian but already
from the upper Coniacian; Proraster atavus (Arnaud) not from the Campanian
but from the upper Coniacian to the base of the upper Santonian; Orthopsis miliaris
(d’Archiac) not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian.
Concerning the taxonomic conclusions, some facts may be pointed out:
1) The presence, more or less discontinuous, in the studied area of several
species of a single genus along the upper Cretaceous; this presence is often related
to the ecological niches preferred by these groups of species. Coenholectypus, Cardiaster,
Echinocorys and Micraster are examples of such genera.
2) The continuous presence in the area of species belonging to genus Micraster
along the interval upper Coniacian-upper Campanian, allowing to determine
the evolution of these species present in the south-central Pyrenean area during this
interval. This fact has lead to complete the faunistic scheme proposed by Stokes
(1975) for his so-called “Pyrenean Province”.
The biostratigraphic conclusions are represented by the stablishment of five
cenozones: the Lower Cenomanian Cenozone, the Turonian-(Lower) Coniacian Cenozone,
the Upper Coniacian-Upper Santonian Cenozone, the Campanian Cenozone
and the Lower Maastrichtian Cenozone.
The geographic distribution of the species conforming each of these cenozones,
has been plotted on the palaeogeographic reconstruction of Dercourt et al.
(1985) corresponding (or closest) to each interval to obtain several palaeobiogeographic
considerations.
| Identifer | oai:union.ndltd.org:TDX_UAB/oai:www.tdx.cat:10803/32162 |
| Date | 01 April 1993 |
| Creators | Gallemí Paulet, Jaume |
| Contributors | Pons Muñoz, José María, Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geologia |
| Publisher | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Source Sets | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Language | Spanish |
| Detected Language | Spanish |
| Type | info:eu-repo/semantics/doctoralThesis, info:eu-repo/semantics/publishedVersion |
| Format | 429 p., application/pdf |
| Source | TDX (Tesis Doctorals en Xarxa) |
| Rights | info:eu-repo/semantics/embargoAccess, ADVERTIMENT. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs. |
Page generated in 0.0031 seconds