En el apartado de introducción, se plantea el estado actual de conocimiento y problemática que presentan los equínidos del Cretácico y se relacionan los trabajos relativos al conocimiento de los equínidos cretácicos en España desde el primero (Cotteau, 1860) hasta la presente tesis doctoral. Sigue a esta introducción un apartado estratigráfico en el que se sitúan los yacimientos estudiados en el contexto geológico, esencialmente en las secuencias deposicionales propuestas en el Prepirineo centro-meridional (Simó, 1985 y 1986; Souquet, 1986) y en las unidades litoestratigráficas reconocidas en la zona objeto de estudio que incluyen los trabajos de Gallemí et al. (1982 y 1983) para el sector E de la misma. Las edades atribuidas a cada yacimiento están basadas en estudios monográficos de carácter paleontológico relativos a palinomorfos, carófitas, ostrácodos, foraminíferos planctónicos y bentónicos, corales, braquiópodos, inocerámidos, rudistas y ammonoideos que han tomado como base la región o parte de la misma. En el capítulo de Sistemática se detallan las especies identificadas en cada uno de los yacimientos, ordenadas sistemáticamente y con sus sinonimias. Mientras que en la ordenación sistemática se usa, a nivel supragenérico, la propuesta de Smith (1984), modificada parcialmente a posteriori en Smith y Wright (1989 y 1990), a nivel genérico se sigue el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). Además de seguir las recomendaciones del Código Internacional de Nomenclatura Zoológica (ICZN, 1985), para la confección de los listados de sinonimia, se han usado los símbolos introducidos por Richter (1948) repropuestos por Matthews (1973). Dentro del Orden Cidaroida han podido reconocerse Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) y Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909). Del Orden Salenioida se han identificado Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 y Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier y Brongniart, 1822). Los representantes del Orden Phymosomatoida son Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 y G. royanus d’Archiac, 1851. La única especie del Orden Pygasteroida registrada ha sido Pygaster truncatus Agassiz, 1840. El Orden Holectypoida está representado por Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau y Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) y Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. Las especies pertenecientes al Orden Cassiduloida son Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert y Thiéry, 1924 y Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). Del Orden Holasteroida se incluyen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) y Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1847). Las especies representativas del Orden Spatangoida son Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 y Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). El único representante del Orden Orthopsida es Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Al margen de las especies reconocidas, se ha señalado la presencia, por vez primera en España de algunas especies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) y Micraster laxoporus d’Orbigny. Asimismo han podido modificarse los intervalos de presencia de algunas especies tales como: Phymosoma hexaporum Lambert no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior; Codiopsis douvillei Vidal no sólo en el Santoniense inferior sino desde el Coniaciense superior hasta el Campaniense inferior; Nucleopygus minor Desor no sólo del Santoniense inferior sino ya desde el Coniaciense superior; Hemiaster excavatus Arnaud no sólo del Santoniense superior sino desde el Coniaciense superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sino desde el Coniaciense superior hasta la base del Santoniense superior; Orthopsis miliaris (d’Archiac) no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior. En lo tocante a conclusiones taxonómicas, pueden destacarse varios hechos: 1) La presencia, más o menos discontinua, en la zona estudiada de especies de un mismo género durante el Cretácico superior; dicha presencia está en muchos casos relacionada con los nichos ecológicos preferidos por dichos grupos de especies. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster son ejemplos de dichos géneros. 2) La presencia continuada en la zona de especies del género Micraster a lo largo del intervalo Coniaciense superior-Campaniense superior, que ha permitido determinar la evolución de las especies de dicho género presentes en la zona surpirenaica central durante dicho intervalo. Ello ha permitido completar el esquema faunístico propuesto por Stokes (1975) para la denominada “Provincia Pirenaica”. Las conclusiones bioestratigráficas se concretan en el establecimiento de cinco cenozonas, a saber: la Cenozona Cenomaniense inferior, la Cenozona Turoniense- Coniaciense (inferior), la Cenozona Coniaciense superior-Santoniense superior, la Cenozona Campaniense y la Cenozona Maastrichtiense inferior. La distribución geográfica de las especies que conforman cada una de dichas cenozonas se ha trasladado sobre la reconstrucción paleogeográfica de Dercourt et al. (1985) correspondiente (o más próxima) a cada intervalo para obtener una serie de consideraciones paleobiogeográficas. / En l’apartat d’introducció, es planteja l’estat actual de coneixement i problemàtica que presenten els equinoïdeus del Cretaci i es relacionen els treballs relatius al coneixement dels equinoïdeus cretacis a Espanya des del primer (Cotteau, 1860) fins a la present tesi doctoral. Segueix a aquesta introducció un apartat estratigràfic en el que es situen els jaciments estudiats en el context geològic, essencialment en las seqüències deposicionals proposades en el Prepirineu centre-meridional (Simó, 1985 i 1986; Souquet, 1986) i en les unitats litostratigràfiques reconegudes en la zona objecte d’estudi que inclouen els treballs de Gallemí et al. (1982 i 1983) per al sector E de la mateixa. Les edats atribuïdes a cada jaciment es basen en estudis monogràfics de caràcter paleontològic relatius a palinomorfs, caròfits, ostràcodes, foraminífers planctònics i bentònics, coralls, braquiòpodes, inoceràmides, rudistes i ammonoïdeus que han pres com a base la regió o part de la mateixa. En el capítol de Sistemàtica es detallen les espècies identificades a cada un dels jaciments, ordenades sistemàticament i amb les seves sinonímies. Mentre que en l’ordenació sistemàtica s’usa, a nivell supragenèric, la proposta de Smith (1984), modificada parcialment a posteriori a Smith i Wright (1989 i 1990), a nivell genèric se segueix el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). A més de seguir les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN, 1985), per a la confecció dels llistats de sinonímia, s’han usat els símbols introduïts per Richter (1948) i tornats a proposar per Matthews (1973). Dins de l’Ordre Cidaroida s’han pogut reconèixer Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) i Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909). De l’Ordre Salenioida s’han identificat Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 i Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier i Brongniart, 1822). Els representants de l’Ordre Phymosomatoida són Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 i G. royanus d’Archiac, 1851. La única espècie de l’Ordre Pygasteroida registrada ha estat Pygaster truncatus Agassiz, 1840. L’Ordre Holectypoida és representat per Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau i Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) i Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. Les espècies pertanyents a l’Ordre Cassiduloida són Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert i Thiéry, 1924 i Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). De l’Ordre Holasteroida s’inclouen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) i Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847). Les espècies representatives de l’Ordre Spatangoida són Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 i Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). L’únic representant de l’Ordre Orthopsida és Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Al marge de les espècies reconegudes, s’ha assenyalat la presència, per primer cop a Espanya d’algunes espècies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) i Micraster laxoporus d’Orbigny. També han pogut modificar-se els intervals de presència d’algunes espècies como ara: Phymosoma hexaporum Lambert no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior; Codiopsis douvillei Vidal no només en el Santonià inferior sinó des del Coniacià superior fins al Campanià inferior; Nucleopygus minor Desor no només del Santonià inferior sinó ja des del Coniacià superior; Hemiaster excavatus Arnaud no només del Santonià superior sinó des del Coniacià superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sinó des del Coniacià superior fins a la base del Santonià superior; Orthopsis miliaris (d’Archiac) no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior. Pel que fa a conclusions taxonòmiques, poden destacar-se diversos fets: 1) La presència, més o menys discontinua, a la zona estudiada d’espècies d’un mateix gènere durant el Cretaci superior; aquesta presència és en molts casos relacionada amb els nínxols ecològics preferits per aquests grups d’espècies. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster són exemples d’aquests gèneres. 2) La presència continuada en la zona d’espècies del gènere Micraster al llarg de l’interval Coniacià superior-Campanià superior, que ha permès determinar la evolució de les espècies d’aquest gènere presents a la zona sudpirenaica central durant aquest interval. Això ha permès completar l’esquema faunístic proposat per Stokes (1975) per a la denominada “Província Pirenaica”. Les conclusions biostratigràfiques es concreten en l’establiment de cinc cenozones, a saber: la Cenozona Cenomanià inferior, la Cenozona Turonià-Coniacià (inferior), la Cenozona Coniacià superior-Santonià superior, la Cenozona Campanià i la Cenozona Maastrichtià inferior. La distribució geogràfica de les espècies que conformen cada una d’aquestes cenozones s’ha traslladat sobre la reconstrucció paleogeogràfica de Dercourt et al. (1985) corresponent (o més pròxima) a cada interval per a obtenir una sèrie de consideracions paleobiogeogràfiques. / The introductory chapter explains the state of the art of the knowledge and problems related to Cretaceous echinoids, and provides a full relationship of the papers dealing with the study of the cretaceous echinoids in Spain from the first one (Cotteau, 1860) to this doctoral thesis. Next chapter deals with stratigraphy and locates all the studied fossil sites in their geological context, essentially into the depositional sequences proposed for the south-central Prepyrenees (Simó, 1985 & 1986; Souquet, 1986) and into the lithostratigraphic units recognised in the studied area including Gallemí et al. (1982 & 1983) works for its eastern sector. The ages attributed to each fossil locality are based on monographic palaeontological studies dealing with palinomorphs, charophytes, ostracods, planktonic and benthonic foraminifers, corals, brachiopods, inoceramids, rudists and ammonites developed in the region or in areas belonging to it. The systematic palaeontology chapter provides the detailed study of the species identified at each fossil locality, systematically ordered and with their synonymies. While at supra-generic level, the proposal of Smith (1984) partially modified a posteriori by Smith & Wright (1989 and 1990) is used in the systematic classification, at generic level the Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966) is followed. Apart from following the recommendations of the International Code on Zoological Nomenclature (ICZN, 1985), for the construction of the synonymy lists, the symbols introduced by Richter (1948) and re-proposed by Matthews (1973) have been used. From Order Cidaroida, Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) and Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909) have been recognised. From Order Salenioida, Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 and Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier & Brongniart, 1822) have been identified. The representatives of Order Phymosomatoida are, Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 & G. royanus d’Archiac, 1851. The only registered species of Order Pygasteroida has been Pygaster truncatus Agassiz, 1840. Order Holectypoida is represented by Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau & Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) and Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. The species belonging to Order Cassiduloida are Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert & Thiéry, 1924 and Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). From Order Holasteroida Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) and Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847) are included. Species representative of Order Spatangoida are Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 and Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). The only representative of Ordre Orthopsida is Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Some of the species mentioned above, are recognised in Spain for the first time: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) and Micraster laxoporus d’Orbigny. It has also been possible to modify the presence intervals of some species: Phymosoma hexaporum Lambert not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian; Codiopsis douvillei Vidal not only in the lower Santonian but from the upper Coniacian to the lower Campanian; Nucleopygus minor Desor not only from the lower Santonian but already from the upper Coniacian; Hemiaster excavatus Arnaud not only from the upper Santonian but already from the upper Coniacian; Proraster atavus (Arnaud) not from the Campanian but from the upper Coniacian to the base of the upper Santonian; Orthopsis miliaris (d’Archiac) not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian. Concerning the taxonomic conclusions, some facts may be pointed out: 1) The presence, more or less discontinuous, in the studied area of several species of a single genus along the upper Cretaceous; this presence is often related to the ecological niches preferred by these groups of species. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys and Micraster are examples of such genera. 2) The continuous presence in the area of species belonging to genus Micraster along the interval upper Coniacian-upper Campanian, allowing to determine the evolution of these species present in the south-central Pyrenean area during this interval. This fact has lead to complete the faunistic scheme proposed by Stokes (1975) for his so-called “Pyrenean Province”. The biostratigraphic conclusions are represented by the stablishment of five cenozones: the Lower Cenomanian Cenozone, the Turonian-(Lower) Coniacian Cenozone, the Upper Coniacian-Upper Santonian Cenozone, the Campanian Cenozone and the Lower Maastrichtian Cenozone. The geographic distribution of the species conforming each of these cenozones, has been plotted on the palaeogeographic reconstruction of Dercourt et al. (1985) corresponding (or closest) to each interval to obtain several palaeobiogeographic considerations.

Situat sobre la zona sud-pirinenca del Prepirineus Centrals Catalans, el territori estudiat ocupa una extensió de 363 km2 (projecció mdt), comprès entre els 525 m de l'embassament d'Oliana i els 2380 m del Pedró dels Quatre Batlles, bona part d'ell sota la influència d'un clima axeromèric submediterrani continental, llevat de les parts elevades de clima axèric fred. La població hi és més aviat escassa, l'activitat principal dels quals està relacionada amb les tasques forestals i ramaderes.El catàleg florístic aplega 1058 tàxons agrupats en 114 famílies. D'aquells, 17 amplien la seva àrea de distribució per Catalunya i una vuitantena el seu interval altitudinal. Predomina l'element eurosiberià (45,1 %), seguit de l'element mediterrani (25,4 %) i pluriregional (18,6 %). Es destaca l'abundància d'oròfits (13,6 %) i l'escassetat de plantes boreoalpines (7,6 %).Pel que fa a l'espectre biològic, hemicriptòfits (44,0 %) i teròfits (22,3 %), són els components majoritaris. Segueixen en menor proporció camèfits (13,9 %), faneròfits (11,0 %), geòfits (7,5 %) i hidròfits (1,0 %). Considerem l'existència de 66 tàxons d'interès especial (6,3 % de la flora), dels quals 49 són endemismes del NE de la península Ibèrica i 18 tàxons són inclosos en llistes o llibres vermells. Proposem un total de 19 com d'especial rellevància per a la flora local.Hem reconegut un total de 92 comunitats vegetals i dues més sense categoria sintaxonòmica, repartides en 18 classes. Del total, un 55,4% formen part d'algun dels 22 hàbitats d'interès comunitari presents al territori, quatre dels quals ho són d'interès prioritari.Descrivim una nova subassociació, Festucetum scopariae (Susplugas) Br.-Bl. 1948 antennarietosum dioicae, I proposem canvis de nom per a les següents comunitats: Alysso serpyllifolii-Erinaceetum anthyllidis (Molero & Vigo 1981) Valls 2003 nom. invers. propos. Devis & I. Soriano; Saxifrago longifoliae-Ramondetum myconi Br.-Bl. in Meier & Br.-Bl. 1934 thymetosum palearensis (= Saxifrago-Ramondetum thymetosum vulgaris I. Soriano 1996); Euphrasio strictae-Plantaginetum mediae O. Bolòs 1954 caricetosum humilis (= Euphrasio-Plantaginetum festucobrachypodietosum phoenicoidis Vigo 1979), i Rosmarino officinalis-Lithospermetum fruticosi Br.-Bl. ex Molinier 1934 arctostaphylletosum uvae-ursi (= Rosmarino-Lithospermetum Br.-Bl. ex Molinier 1934 scabioso-rosmarinetosum O. Bolòs 1960).Quan al paisatge vegetal realitzem un estudi des d'un punt de vista altitudinal i des d'un punt de vista fisiogràfic que ens ha portat a diferenciar cinc gran unitats paisatgístiques: La vall de la Móra Comdal, la Ribera Salada, la vall del riu Perles-riu d'Alinyà, la vall de la Vansa i el massís de Port del ComteLa cartografia presentada es composa d'un mapa de vegetació actual format per 1.163 polígons corresponents a 64 unitats de vegetació i tres nivells de complexitat estructural (unitats subsimples, complèxides i mosaics); un mapa de vegetació potencial, amb 430 polígons referibles a 15 unitats estructurades en tres grups (vegetació zonal, vegetación azonal i àrees sense, o gairebé sense vegetació) i un mapa d'hàbitats d'interès per a la conservació, amb 965 polígons distribuïts en 26 categories agrupades en 8 unitats principals.Pel que fa a la conservació del patrimoni natural, les superfícies recobertes per hàbitats d'interès prioritari, comunitari o local, que fan part d'alguns dels espais protegits oscil·len entre el 73 % en el cas de la Reserva de la Muntanya d'Alinyà i el 85,5 %, per a l'EIN Turp-la Valldan.Es proposen mesures per a la gestió i conservació, centrades en la prevenció, en la recerca científica i l'aprofitament sostenible dels recursos naturals. Demanem algun tipus de protecció sobre 19 tàxons i 12 comunitats vegetals, que considerem d'especial interès pel nostre territori. A llarg plaç proposem la reunió dels tres EIN i de la Reserva de la Muntanya d'Alinyà, en un sòl Espai d'Interès Natural denominat Prepirineus Meridionals Catalans. / Located in the Southern part of the Catalan Central Pre-Pyrenees, the studied area has an approximate extension of 330 Km2 (363 Km2 in DEM projection), the altitudes ranging from 525 m in the Oliana reservoir and 2,380 m in the Pedró dels Quatre Batlles peak. The most of the territory is under the influence of a axeromeric sub-mediterranean continental climate, except for the highest zones with cold axeric climate. The zone is barely populated, whose main activities are related to forest working and stockbreeding.There have been identified 1,058 plants grouped in 114 families and 92 vegetal communities, belonging to 18 classes. Of the whole of the communities, 55.4% corresponds to some of the 22 Natural Habitat Types of Community Interest, and four of them have priority interest.We describe a new subassociation, Festucetum scopariae (Susplugas) Br.-Bl. 1948 antennarietosum dioicae, and we propose a name change in the following cases: Alysso serpyllifolii--Erinaceetum anthyllidis (Molero & Vigo 1981) Valls 2003 nom. invers. propos. Devis & I. Soriano; Saxifrago longifoliae-Ramondetum myconi Br.-Bl. in Meier & Br.-Bl. 1934 thymetosum palearensis (= Saxifrago-Ramondetum thymetosum vulgaris I. Soriano 1996); Euphrasio strictae- Plantaginetum mediae O. Bolòs 1954 caricetosum humilis (= Euphrasio-Plantaginetum festuco-brachypodietosum phoenicoidis Vigo 1979), and Rosmarino officinalis-Lithospermetum fruticosi Br.-Bl. ex Molinier 1934 arctostaphylletosum uvae-ursi (= Rosmarino-Lithospermetum Br.-Bl. ex Molinier 1934 scabioso-rosmarinetosum O. Bolòs 1960).Regarding the vegetal landscape, we carry out a study from an altitudinal point of view and from a physiographical point of view, which lead us to divide the zone in five landscape units: The Móra Comdal valley, The Ribera Salada, The valley of the river Perles-Alinyà, The Vansa valley and The Port del Comte massif.The presented cartography includes a present vegetation map, a potential vegetation map and a map of interesting habitats of conservation.We propose several measures for the management and the conservation, focused in prevention, scientific research and a sustainable use of the natural resources. We ask for, specifically, some kind of special protection upon 19 taxonomic units, and 12 vegetal communities, that we consider to have special interest in our territory. In long-term we propose to merge the three Areas of Natural Interest (EIN) and the Alinyà Mountain Reserve, in just one Area of Natural Interest called "Prepirineus Meridionals Catalans".