Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).
| Identifer | oai:union.ndltd.org:ua.es/oai:rua.ua.es:10045/98369 |
| Date | 12 July 2018 |
| Creators | Garcia Sebastià, Josep Vicent |
| Contributors | Martines, Josep, Segura-Llopes, Carles, Universidad de Alicante. Departamento de Filología Catalana |
| Publisher | Universidad de Alicante |
| Source Sets | Universidad de Alicante |
| Language | Catalan |
| Detected Language | Spanish |
| Type | info:eu-repo/semantics/doctoralThesis |
| Rights | Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0, info:eu-repo/semantics/openAccess |
Page generated in 0.002 seconds