En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació (Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents: a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques. b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar). c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.

Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).

En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, existeix una categoria semàntica referida al marcatge, en el discurs, de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria la denominem evidencialitat, d’acord amb una línia de recerca sobre el tema (desenvolupada especialment des dels anys 80 del segle XX), i considerem que es realitza amb mitjans diversos i no sols amb sistemes gramaticals. Es tracta d’una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l’evidencialitat com a categoria semàntica, i d’altres com Aikhenvald que argumenten a favor d’una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d’un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d’un acostament al fet lingüístic basat en l’ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d’un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l’hora d’explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d’evidencialitat amb l’anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l’anàlisi d’un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció –i locucions derivades– que són bons candidats per a codificar l’evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].

Els objectius bàsics d’aquest treball monogràfic sobre l’eriçó de mar és donar a conèixer els termes genèrics i aquells que fan referència a una o unes espècies en concret d’aquest animal marí, la seva distribució geogràfica, la seva vitalitat i la motivació semàntica o l’etimologia de tots aquests significants. Així mateix, faig esment de possibles castellanismes i d’algunes peculiaritats fonètiques que afecten diversos significants de l’eriçó de mar. No obstant això, per a l’assoliment d’aquests objectius, he hagut d’obrir les finestres a altres disciplines. Així, tot just vaig iniciar aquesta tasca investigadora, vaig adonar-me de l’estreta relació que hi ha entre la ictionímia i la ictiologia i que, en conseqüència, era necessari adquirir unes certes nocions d’aquesta parcel.la de la biologia si volia conèixer més a fons aquests animals marins, que pertanyen a la família dels equinoïdeus: aspecte extern, grandària, coloració, hàbitat, etc. D’aquesta manera em va ser possible, entre altres coses, de diferenciar les distintes espècies que viuen a les nostres costes. El contacte directe amb la gent de mar i, en altres ocasions, la lectura d’alguns llibres i articles m’han fet conèixer alguns aspectes que tenen una relació més o menys directa amb aquest animal marí, com ara els diferents instruments que els pescadors fan o feien servir per a capturar-lo i aquells amb què la garota és utilitzada com a esquer, i també la distinció que els pescadors en fan entre la femella i el mascle, la femella que, segons ells, és bona per a menjar i el mascle que no ho és, perquè no té res. Aquesta diferenciació va molt lligada, com és obvi, al seu consum. Tota aquesta informació també ha quedat recollida en aquest treball, ja que pot ser força interessant tant pel seu valor dialectal com antropològic. Pel que fa a la recollida de dades, he utilitzat diversos procediments. Els més productius han estat una enquesta, amb l’ajut de fotografies i un qüestionari, la consulta de diversos atles lingüístics (LMP, ALM, ALDC...), diccionaris (DCVB, DECat...) i altres obres d’un àmbit més local. En definitiva, les dades aconseguides provenen d’un total de 119 poblacions, quantitat que, des del meu punt de vista, es pot considerar una xarxa prou important, si es té en compte que totes estan situades al litoral o a zones relativament pròximes. D’aquestes 119 localitats: 7 pertanyen a la Catalunya del Nord, 42 al Principat, 38 al País Valencià, 31 a les Illes Balears i la de l’Alguer. Quant als resultats, des d’una vessant geolingüística, el nombre total de significants que he aplegat per a designar d’una manera genèrica l’‘eriçó de mar’ és 31 i els lexemes o formes bàsiques són 13: garota, garoina, eriçó, eriç, castanya de mar, capellà, paparinell, olleta, así (asín), casserola, cassoleta, bogamarí i bogo. Dels significants que he recollit en aquest treball, també n’hi ha, al voltant d’una cinquantena, que no estaven documentats fins ara. En la segona part d’aquest treball, tracto de les motivacions (metàfores, metonímies, etc.) i de l’etimologia dels diversos significants de l’eriçó de mar. Així, esmento totes les hipòtesis que fins ara s’han formulat i, en alguns casos, la meva proposta. També faig al.lusió a la història de cadascun d’aquests mots i als primers testimoniatges documentals. Pel que fa a l’estudi històric i etimològic d’algunes paraules que probablement són molt antigues en català, com ara garota i bogamarí, cal dir que he tingut força dificultats a fonamentar-ne l’origen, especialment perquè no apareixen en documents medievals, cosa fins a cert punt lògica si tenim present la nocomercialització fins fa ben poc d’aquest animal marí. / The main aims of this monographic about the sea urchin is to describe both the general names and those more specific of one or some species that this sea animal has been given, as well as its geographic distribution, its vitality and the semantic or etymological justification behind those names. Possible Spanish-influenced names are also mentioned, together with some phonetic characteristics that influence the different significants of sea urchin. To reach these aims, it has been necessary to open up to different disciplines. As the process of research began, it was clear to me that I needed to learn more about the biology of these animals to be able to, for instance, see the difference between the different species that inhabit our seas. I also needed to establish direct contact with sea people and read about the type of instruments that were or are still used to capture the sea urchin, how male and female are distinguished, and so on. Regarding data collection, several instruments have been used: a survey (with the help of a collection of photographs and a questionnaire), the use of linguistic atlas, dictionaries and other written sources of a more local nature. The data has been collected in 119 different towns, which is quite an important sample as they are all located on the seaside or nearby and cover all the Catalan-speaking area. As for results, and from a geolinguistic perspective, the total amount of significants that have been collected to refer to the sea urchin in a general way are 31 and the basic lexemes are 13: garota, garoina, eriçó, eriç, castanya de mar, capellà, paparinell, olleta, así (asín), casserola, cassoleta, bogamarí and bogo. It is important to note that approximately 50 of the significants had not been documented before. The second part of this monographic is devoted to the etimology behind the significants of sea urchin and their motivation (metaphor, metonymy, etc.). There is also a historical and etimological study, which in some cases has proven quite difficult as some of the significants are very old Catalan words, such as garota and bogamarí.