En aquest estudi s’analitza l’evolució diacrònica dels verbs metre i posar. Més concretament, se’n defineix l’estructura semàntica i els processos de gramaticalització més importants que han experimentat. La investigació tracta un tema nou en la recerca sobre la sintaxi i la semàntica històrica del català i ofereix una resposta a una singularitat d’aquesta llengua dins la major part de les llengües romàniques: el verb metre, ben viu durant el període medieval, experimenta una davallada sobtada des de començaments del segle XV. Alhora, el verb posar, amb uns usos fins aleshores més restringits, comença a assumir-ne els significats. Aquesta tendència no coincideix amb l’observada en llengües veïnes en les quals perviu actualment el verb metre. L’estudi es fonamenta en les dades obtingudes d’un corpus informatitzat, el CIMTAC, que incorpora textos del català antic, modern i contemporani. A l’hora d’estudiar el canvi lingüístic s’han fet servir teories actuals que ofereixen una bona resposta als fenòmens observats. En aquest sentit, s’ha adoptat un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions; en concret, s’ha aplicat la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott i Dasher 2002; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivació (Traugott i Dasher 2002) i intersubjectivació (Narrog 2012; Nuyts 2001; 2005). Així mateix, s’han tingut presents els diferents estudis sobre gramaticalització (Traugott i Trousdale 2013; Lehman 1995, Haspelmath 1998; 2004; Garachana 2015; 2017) i l’auxiliarització dels verbs (Heine 1993; Langacker 1995). Podem sintetitzar les aportacions concretes d’aquesta recerca en les següents: a) Els verbs de moviment bàsics com ara metre i posar, seguint la tendència ja estudiada per Montserrat (2007) amb venir i arribar, són la font conceptual per a la gènesi de perífrasis verbals que expressen nocions aspectuals (com ara el canvi d’estat o la incoativitat), més abstractes i esquemàtiques. b) El triomf de posar sobre metre potser s’ha d’explicar atenent a les restriccions semàntiques i pragmàtiques que pesaven sobre el segon. En un futur caldrà esbrinar la influència que hi pogueren tenir altres sinònims (sobretot, ficar). c) La combinació de les eines teòriques de la Semàntica Cognitiva i la Pragmàtica amb l’anàlisi de l’ús lingüístic reflectit en els corpus textuals digitalitzats és una via d’estudi del canvi lingüístic de molt de rendiment.

Aquesta recerca s'ocupa de l'evolució semàntica de les perífrasis modals <deure + INF i <haver (a/de) + INF> en català antic, des d'una perspectiva cognitiva. És un estudi de corpus que descriu la gramaticalització de les perífrasis, des que es formen en la llengua llatina fins a la fi del s. XVI. En aquest procés s'observa que des dels significats modals prototípcs, la necessitat deòntica i la necessitat externa, afloren un fum de matisos nous al voltant del futur i l'evidencialitat inferencial. Això provoca canvis en la configuració de la xarxa semàntica i les relacions entre els sentits de cada categoria (Geeraerts 1997). En aquest sentit la gramaticalització d'aquestes perífrasis palesa les regularitats interlingüístiques del canvi semàntic (Traugott & Daser 2002). Aquest estudi reflexiona sobre el canvi semàntic, el mecanismes que hi intervenen i les motivacions que el provoquen. En el marc de la Gramàtica Cognitiva de Langacker (1987, 1991a, 1999b) i les aportacions de Pelyvás (1996, 2000, 2006), es descriu el canvi semàntic en termes d'una atenuació de la força i una progressiva subjectivació. Les construccions evoluciones en la mesura que els usos nous mostren un esquema conceptual diferent del convencional. En efecte, en el cas de les perífrasis <deure + INF> i <haver (a/de) + INF> s'observen canvis en l'esquema conceptual quan afloren els valors de futur i els inferencials, amb la qual cosa la interacció de forces s'esvaeix i deixa al descobert la conceptualització del parlant, el qual esdevé locus de potència.