En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, existeix una categoria semàntica referida al marcatge, en el discurs, de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria la denominem evidencialitat, d’acord amb una línia de recerca sobre el tema (desenvolupada especialment des dels anys 80 del segle XX), i considerem que es realitza amb mitjans diversos i no sols amb sistemes gramaticals. Es tracta d’una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l’evidencialitat com a categoria semàntica, i d’altres com Aikhenvald que argumenten a favor d’una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d’un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d’un acostament al fet lingüístic basat en l’ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d’un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l’hora d’explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d’evidencialitat amb l’anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l’anàlisi d’un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció –i locucions derivades– que són bons candidats per a codificar l’evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].

Aquesta recerca s'ocupa de l'evolució semàntica de les perífrasis modals <deure + INF i <haver (a/de) + INF> en català antic, des d'una perspectiva cognitiva. És un estudi de corpus que descriu la gramaticalització de les perífrasis, des que es formen en la llengua llatina fins a la fi del s. XVI. En aquest procés s'observa que des dels significats modals prototípcs, la necessitat deòntica i la necessitat externa, afloren un fum de matisos nous al voltant del futur i l'evidencialitat inferencial. Això provoca canvis en la configuració de la xarxa semàntica i les relacions entre els sentits de cada categoria (Geeraerts 1997). En aquest sentit la gramaticalització d'aquestes perífrasis palesa les regularitats interlingüístiques del canvi semàntic (Traugott & Daser 2002). Aquest estudi reflexiona sobre el canvi semàntic, el mecanismes que hi intervenen i les motivacions que el provoquen. En el marc de la Gramàtica Cognitiva de Langacker (1987, 1991a, 1999b) i les aportacions de Pelyvás (1996, 2000, 2006), es descriu el canvi semàntic en termes d'una atenuació de la força i una progressiva subjectivació. Les construccions evoluciones en la mesura que els usos nous mostren un esquema conceptual diferent del convencional. En efecte, en el cas de les perífrasis <deure + INF> i <haver (a/de) + INF> s'observen canvis en l'esquema conceptual quan afloren els valors de futur i els inferencials, amb la qual cosa la interacció de forces s'esvaeix i deixa al descobert la conceptualització del parlant, el qual esdevé locus de potència.