Análisis del potencial creativo de las metáforas en el uso de la lengua y partimos como una pregunta acerca de la capacidad del lenguaje poético, creativo por excelencia, de cambiar el significado convencional establecido en ella. Entonces, nos preguntábamos qué distingue una creación lingüística original intencionada, dentro de un contexto literario, de otros tipos de innovación léxica que concluyen con un aporte al diccionario de la lengua. El interés principal estaba en determinar qué hace de una metáfora, como ejemplo de invención lingüística, una buena metáfora, es decir, una que tiene tanto éxito entre los hablantes de la lengua que llega a convencionalizarse. Ha sido necesario indagar en el fenómeno de la convencionalización, cuya tremenda complejidad se ve reflejada en la extensión del marco conceptual de este trabajo. En la búsqueda de un marco conceptual ya construido para abordar la problemática de la originalidad metafórica, 1) descubrimos que las herramientas de lingüística cognitiva para abarcar los fenómenos asociados a la convencionalización eran todavía muy nuevas y estaban poco sistematizadas y 2) encontramos muy poco material en lengua castellana que reflejara los avances más recientes, cada vez mejor articulados, del estudio de la metáfora conceptual de habla inglesa y otras lenguas europeas, como el alemán y el holandés. Parece increíble que, bien avanzado el siglo XXI, el referente que domina el estudio hispanohablante de la metáfora conceptual en el discurso sea una obra de más de 30 años de edad, que ha sido revisada, profundizada y, en muchos aspectos, también superada. Tampoco hemos querido reinventar la rueda y nos hemos preocupado de buscar y acoger los aportes más releva antes, también los más recientes. En este sentido, quizás hubiese sido recomendable cambiar la pregunta y hacer el trabajo algo más fácil, pero hemos preferido tomar estas dificultades como una oportunidad de hacer un aporte –por muy modesto, que sin duda lo es– mediante la presentación sistemática de estas teorías y métodos en lengua castellana. Solamente el objeto concreto de nuestro estudio empírico ha experimentado cambios desde la primera formulación de nuestra pregunta: optamos, al final, por estudiar las metáforas creativas en el ámbito de la economía y prensa económica. Este cambio tuvo dos motivos. El primero, a falta de un marco conceptual idóneo, la gran cantidad de estudios lingüísticos y sociológicos sobre el lenguaje económico, tanto metafórico como no, nos presentaba la oportunidad de participar en una discusión que evidentemente estaba siendo llevada a cabo desde hace tiempo. Incluso, encontramos bastante material en castellano y referente a la lengua castellana en los estudios aplicados: ELE, traducción, terminología. La segunda razón tuvo que ver con la relativa disponibilidad de fuentes lingüísticas: en el ámbito periodístico y económico, es muy fácil conseguir grandes cantidades de material escrito con alta incidencia de metáforas, creativas, convencionales y todo lo que pueda estar entre medio. En otras palabras, elegimos la metáfora en el ámbito económico porque es fácil de observar, porque ya se ha intentado observar de muchas maneras distintas, y porque sentimos que habría algo interesante que aportar.

Els objectius bàsics d’aquest treball monogràfic sobre l’eriçó de mar és donar a conèixer els termes genèrics i aquells que fan referència a una o unes espècies en concret d’aquest animal marí, la seva distribució geogràfica, la seva vitalitat i la motivació semàntica o l’etimologia de tots aquests significants. Així mateix, faig esment de possibles castellanismes i d’algunes peculiaritats fonètiques que afecten diversos significants de l’eriçó de mar. No obstant això, per a l’assoliment d’aquests objectius, he hagut d’obrir les finestres a altres disciplines. Així, tot just vaig iniciar aquesta tasca investigadora, vaig adonar-me de l’estreta relació que hi ha entre la ictionímia i la ictiologia i que, en conseqüència, era necessari adquirir unes certes nocions d’aquesta parcel.la de la biologia si volia conèixer més a fons aquests animals marins, que pertanyen a la família dels equinoïdeus: aspecte extern, grandària, coloració, hàbitat, etc. D’aquesta manera em va ser possible, entre altres coses, de diferenciar les distintes espècies que viuen a les nostres costes. El contacte directe amb la gent de mar i, en altres ocasions, la lectura d’alguns llibres i articles m’han fet conèixer alguns aspectes que tenen una relació més o menys directa amb aquest animal marí, com ara els diferents instruments que els pescadors fan o feien servir per a capturar-lo i aquells amb què la garota és utilitzada com a esquer, i també la distinció que els pescadors en fan entre la femella i el mascle, la femella que, segons ells, és bona per a menjar i el mascle que no ho és, perquè no té res. Aquesta diferenciació va molt lligada, com és obvi, al seu consum. Tota aquesta informació també ha quedat recollida en aquest treball, ja que pot ser força interessant tant pel seu valor dialectal com antropològic. Pel que fa a la recollida de dades, he utilitzat diversos procediments. Els més productius han estat una enquesta, amb l’ajut de fotografies i un qüestionari, la consulta de diversos atles lingüístics (LMP, ALM, ALDC...), diccionaris (DCVB, DECat...) i altres obres d’un àmbit més local. En definitiva, les dades aconseguides provenen d’un total de 119 poblacions, quantitat que, des del meu punt de vista, es pot considerar una xarxa prou important, si es té en compte que totes estan situades al litoral o a zones relativament pròximes. D’aquestes 119 localitats: 7 pertanyen a la Catalunya del Nord, 42 al Principat, 38 al País Valencià, 31 a les Illes Balears i la de l’Alguer. Quant als resultats, des d’una vessant geolingüística, el nombre total de significants que he aplegat per a designar d’una manera genèrica l’‘eriçó de mar’ és 31 i els lexemes o formes bàsiques són 13: garota, garoina, eriçó, eriç, castanya de mar, capellà, paparinell, olleta, así (asín), casserola, cassoleta, bogamarí i bogo. Dels significants que he recollit en aquest treball, també n’hi ha, al voltant d’una cinquantena, que no estaven documentats fins ara. En la segona part d’aquest treball, tracto de les motivacions (metàfores, metonímies, etc.) i de l’etimologia dels diversos significants de l’eriçó de mar. Així, esmento totes les hipòtesis que fins ara s’han formulat i, en alguns casos, la meva proposta. També faig al.lusió a la història de cadascun d’aquests mots i als primers testimoniatges documentals. Pel que fa a l’estudi històric i etimològic d’algunes paraules que probablement són molt antigues en català, com ara garota i bogamarí, cal dir que he tingut força dificultats a fonamentar-ne l’origen, especialment perquè no apareixen en documents medievals, cosa fins a cert punt lògica si tenim present la nocomercialització fins fa ben poc d’aquest animal marí. / The main aims of this monographic about the sea urchin is to describe both the general names and those more specific of one or some species that this sea animal has been given, as well as its geographic distribution, its vitality and the semantic or etymological justification behind those names. Possible Spanish-influenced names are also mentioned, together with some phonetic characteristics that influence the different significants of sea urchin. To reach these aims, it has been necessary to open up to different disciplines. As the process of research began, it was clear to me that I needed to learn more about the biology of these animals to be able to, for instance, see the difference between the different species that inhabit our seas. I also needed to establish direct contact with sea people and read about the type of instruments that were or are still used to capture the sea urchin, how male and female are distinguished, and so on. Regarding data collection, several instruments have been used: a survey (with the help of a collection of photographs and a questionnaire), the use of linguistic atlas, dictionaries and other written sources of a more local nature. The data has been collected in 119 different towns, which is quite an important sample as they are all located on the seaside or nearby and cover all the Catalan-speaking area. As for results, and from a geolinguistic perspective, the total amount of significants that have been collected to refer to the sea urchin in a general way are 31 and the basic lexemes are 13: garota, garoina, eriçó, eriç, castanya de mar, capellà, paparinell, olleta, así (asín), casserola, cassoleta, bogamarí and bogo. It is important to note that approximately 50 of the significants had not been documented before. The second part of this monographic is devoted to the etimology behind the significants of sea urchin and their motivation (metaphor, metonymy, etc.). There is also a historical and etimological study, which in some cases has proven quite difficult as some of the significants are very old Catalan words, such as garota and bogamarí.