The present study has been based on the investigation about the origin and evolution of the Fourteen Stations of the Cross that make up the Viacrucis, the revision of sources documents and their iconographic repercussion throughout history.
In the XVIII century, the Franciscan Leonardo of Porto Mauricio established the basis for unifying a series of Christian devotions which, despite having a common spiritual substrate based on the mysticism exacerbated by the human nature of Christ and the pathos of the cross, lacked unity of worship and official recognition by the Church. During the first half of the eighteenth century, the Catholic spiritual exercise of the Viacrucis was finally established as the only devotional form dedicated to the Way of the Cross recognized by the Papacy, based on follow the steps that Christ walked carrying the cross until his death through the meditation by fourteen scenes, known as stations.
The complex development of Passionist spirituality, cradle of the Viacrucis, had two main focuses: Europe where, especially from the Middle Ages, there arose an endless devotions to the passion of Jesus resulting from the rise of spiritual and mystical literature; and Jerusalem, where European pilgrims traveled to visit the Holy Places. Both centers had a vital interrelationship for the birth of the stations of the Viacrucis. While travelers wanted to know the Palestinian sites that European spirituality had imagined, the European faithful wanted to recreate in their land the sites described by the pilgrims, especially those of the passion suffered by Christ, which they could hardly access in any other way.
In this intricate historical development are located the keys to the theoretical and iconographic understanding that supports the functional and aesthetic value of the art of Viacrucis, born after the official devotion establishment to which the Way of the Cross makes reference in the eighteenth century, and reasoned not only on the New Testament Gospels, but also in the underlying tradition of Passionist apocryphal texts and mystical and spiritual literature. / El presente estudio se ha fundamentado en la investigación del origen y evolución de las Catorce Estaciones que conforman el Viacrucis, la revisión de las fuentes escritas y su repercusión iconográfica a lo largo de la historia.
En el siglo XVIII, el franciscano Leonardo de Porto Mauricio estableció las bases que unificaran una serie de devociones cristianas que, pese a tener un sustrato espiritual común basado en el misticismo exacerbado hacia la naturaleza humana de Cristo y hacia el pathos de la cruz, carecían de unidad de culto y de reconocimiento oficial por parte de la Iglesia. Durante la primera mitad del siglo XVIII, quedó finalmente establecido el ejercicio espiritual católico del Viacrucis como la única forma devocional dedicada al Camino de la Cruz reconocida por el Papado, basada en seguir los pasos que Jesucristo recorrió cargado con la cruz hasta su muerte mediante la meditación de catorce escenas, conocidas como estaciones.
El complejo desarrollo de la espiritualidad pasionista, cuna del Viacrucis, tuvo dos focos principales: Europa donde, especialmente a partir de la Edad Media, surgieron un sinfín de devociones a la Pasión de Jesús resultado del auge de la literatura espiritual y mística; y Jerusalén, donde los peregrinos europeos viajaban para visitar los Santos Lugares. Ambos focos tuvieron una estrecha interrelación vital para el nacimiento de las estaciones del Viacrucis pues, mientras que los viajeros querían conocer los lugares palestinos que la espiritualidad europea había imaginado, los fieles europeos querían recrear en su tierra los sitios descritos por los peregrinos, especialmente los de la Pasión sufrida por Cristo, a los cuales difícilmente podrían acceder de otra forma.
En este intrincado desarrollo histórico se sitúan las claves para la comprensión teórica e iconográfica que sustenta el valor funcional y estético del Viacrucis artístico, nacido tras el establecimiento oficial de la devoción a la que hace referencia en el siglo XVIII, y fundamentado no sólo en las narraciones neotestamentarias, sino en la tradición subyacente de los textos apócrifos y de la literatura mística y espiritual pasionistas. / El present estudi s'ha fonamentat en la investigació de l'origen i evolució de les Catorze Estacions que conformen el Viacrucis, la revisió de les fonts escrites i la seua repercussió iconogràfica al llarg de la història.
En el segle XVIII, el franciscà Leonardo de Porte Mauricio va establir les bases que unificaren una sèrie de devocions cristianes que, a pesar de tindre un substrat espiritual comú basat en el misticisme exacerbat cap a la naturalesa humana de Crist i cap al pathos de la creu, no tenien unitat de culte i de reconeixement oficial per part de l'Església. Durant la primera meitat del segle XVIII, va quedar finalment establit l'exercici espiritual catòlic del Viacrucis com l'única forma devocional dedicada al Camí de la Creu reconeguda pel Papat, basada a seguir els passos que Jesucrist va recórrer carregat amb la creu fins a la seua mort per mitjà de la meditació de catorze escenes, conegudes com a estacions.
El complex desenvolupament de l'espiritualitat passionista, bressol del Viacrucis, va tindre dos focus principals: Europa on, especialment a partir de l'Edat Mitjana, van sorgir una infinitat de devocions a la passió de Jesús resultat de l'auge de la literatura espiritual i mística; i Jerusalem, on els pelegrins europeus viatjaven per a visitar els Sants Llocs. Ambdós focus van tindre una estreta interrelació vital per al naixement de les estacions del Viacrucis perquè, mentre que els viatgers volien conéixer els llocs palestins que l'espiritualitat europea havia imaginat, els fidels europeus volien recrear en la seua terra els llocs descrits pels pelegrins, especialment els de la Passió patida per Crist, als quals difícilment podrien accedir d'una altra forma.
En aquest intricat desenvolupament històric se situen les claus per a la comprensió teòrica i iconogràfica que sustenta el valor funcional i estètic del Viacrucis artístic, nascut després de l'establiment oficial de la devoció a què fa referència en el segle XVIII, i fonamentat no sols en les narracions neotestamentàries, sinó en la tradició subjacent dels textos apòcrifs i de la literatura mística i espiritual passionistes. / Buleo Espada, MI. (2017). EL VIACRUCIS TRADICIONAL. REVISIÓN HISTÓRICO-ARTÍSTICA SOBRE EL ORIGEN Y EVOLUCIÓN DE LAS CATORCE ESTACIONES DE LA CRUZ. REPERCUSIÓN ICONOGRÁFICA EN LOS TEMAS DE LA PASIÓN [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90543
| Identifer | oai:union.ndltd.org:upv.es/oai:riunet.upv.es:10251/90543 |
| Date | 06 November 2017 |
| Creators | Buleo Espada, María Isabel |
| Contributors | Bernal Navarro, Juana Cristina, Valcárcel Andrés, Juan Cayetano, Universitat Politècnica de València. Departamento de Conservación y Restauración de Bienes Culturales - Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals |
| Publisher | Universitat Politècnica de València |
| Source Sets | Universitat Politècnica de València |
| Language | Spanish |
| Detected Language | Spanish |
| Type | info:eu-repo/semantics/doctoralThesis, info:eu-repo/semantics/acceptedVersion |
| Rights | http://rightsstatements.org/vocab/InC/1.0/, info:eu-repo/semantics/openAccess |
Page generated in 0.0024 seconds