En 2012, en pleine crise économique, le gouvernement autonome de la Catalogne convoque des
élections anticipées et demande, pour la première fois depuis le retour de l’Espagne à la démocratie
suivant la mort du dictateur Francisco Franco, une forte majorité afin de pouvoir mener la région
vers la sécession. Plus ou moins en même temps, le groupe armé sécessionniste basque, Euskadi
Ta Askatasuna, annonce la fin de sa campagne meurtrière qu’elle mène depuis des décennies et qui
fait plus de 800 victimes. Si l’on accusait depuis longtemps les Basques d’être plus séparatistes que
les Catalans, ces nouveaux faits suggèrent un renversement des rôles de leurs mouvements
sécessionnistes. En s’appuyant sur les littératures sur les mouvements sociaux et la sécession,
l’objectif de cette étude est d’expliquer ce phénomène. Nous montrerons d’abord en quoi les
structures économiques et institutionnelles encadrant les régions et leurs relations avec l’État
central font en sorte que la crise économique espagnole (2008-2014) offre une structure
d’opportunité politique pour la réussite du sécessionnisme catalan alors que cela n’a pas été le cas
au Pays basque. Ensuite, nous démontrerons que le manque de synchronisme entre les processus
basque et catalan de pacification des clivages de la violence politique joue un rôle déterminant sur
la capacité de coopération entre nationalistes sur la question nationale durant la crise, ce qui affecte
le potentiel de mobilisation sécessionniste. Enfin, nous verrons que grâce aux structures présentées
tout au long de cet ouvrage, les cadres sécessionnistes mobilisés par les revendicateurs stratégiques
et les fervents champions de la sécession sont plus crédibles et pertinents en Catalogne qu’au Pays
basque, ce qui explique les niveaux opposés de résonance transversale du discours sécessionniste. / In 2012, in the midst of an economic crisis, the autonomous government of Catalonia called snap
elections, seeking for the first time since Spain’s return to democracy following the death of the
dictator Francisco Franco, a strong majority in order to lead the region towards secession. At
roughly the same time, the Basque secessionist armed group, Euskadi Ta Askatasuna, announced
the end of its decades-long murderous campaign, which had claimed over 800 lives. If the Basques
have long been accused of being more separatist than the Catalans, these new developments
suggested a role reversal for both secessionist movements. By drawing from the literature on social
movements and secession, the aim of this study is to explain this phenomenon. We will firstly show
that the economic and institutional structures framing for the regions and their relations with the
central state made it that the Spanish economic crisis (2008-2014) offered a political opportunity
structure for the success of Catalan secessionism, whereas this was not the case in the Basque
Country. Secondly, we will demonstrate that the lack of synchronicity between both regions’
processes of pacifying their political violence cleavages played a decisive role in determining the
capacity for nationalists to cooperation on the national questions, thereby affecting the potential
for secessionist mobilization. Finally, we will see that, due to the structures presented throughout
this work, the secessionist frames used by the strategic claimants and the consistent champions of
secession were more relevant and credible in Catalonia than in the Basque Country, which explains
the opposite levels of transversal resonance of the secessionist discourse. / En 2012, en plena crisis económica, el gobierno autónomo de Cataluña convoca elecciones
anticipadas y, por primera vez desde el restablecimiento de la democracia española tras la muerte
del dictador Francisco Franco, exige una mayoría amplia para llevar a la región hacia la secesión.
Más o menos al mismo tiempo, el grupo armado secesionista vasco, Euskadi Ta Askatasuna,
anuncia el fin de su campaña mortífera de décadas, que ha cobrado más de 800 víctimas. Si los
vascos han sido acusados durante mucho tiempo de ser más separatistas que los catalanes, estos
nuevos acontecimientos sugieren una inversión de roles de sus movimientos secesionistas.
Apoyándonos en la literatura sobre los movimientos sociales y la secesión, el objetivo de este
estudio es explicar este fenómeno. En primer lugar, mostraremos que las estructuras económicas e
institucionales que enmarcan las regiones y sus relaciones con el Estado central aseguraron que la
crisis económica española (2008-2014) proporcionara una estructura de oportunidad política para
el éxito del secesionismo catalán, mientras que no fue el caso en el País Vasco. A continuación,
demostraremos que la falta de sincronía entre los procesos vasco y catalán de pacificación de los
clivajes de la violencia política juega un papel decisivo en determinar la capacidad de cooperación
entre nacionalistas sobre la cuestión nacional durante la crisis, lo que afecta al potencial de
movilización secesionista. Por último, veremos que, gracias a las estructuras presentadas a lo largo
de esta encuesta, los marcos secesionistas movilizados por los reclamantes estratégicos y los
fervientes defensores de la secesión han sido más creíbles y relevantes en Cataluña que en el País
Vasco, lo que explica los niveles opuestos de resonancia transversal del discurso secesionista. / Al 2012, en plena crisi econòmica, el govern autònom de Catalunya convoca eleccions anticipades,
demanant per primera vegada des del retorn d’Espanya a la democràcia després de la mort del
dictador Francisco Franco, una majoria àmplia per dirigir la regió cap a la secessió. Més o menys
alhora, el grup armat secessionista basc, Euskadi Ta Askatasuna, anuncia la fi de la seva campanya
mortífera de dècades, que va fer més de 800 víctimes. Si els bascos han estat acusats des de fa
temps de ser més separatistes que els catalans, aquests esdeveniments suggereixen una reversió
dels papers dels seus moviments secessionistes. Recolzant-nos en les literatures sobre els
moviments socials i la secessió, l’objectiu d’aquest estudi és d’explicar aquest fenomen. Primer,
mostrarem que les estructures econòmiques i institucionals que emmarquen les regions i les seves
relacions amb l’Estat central van assegurar que la crisi econòmica espanyola (2008-2014)
proporcionés una estructura d’oportunitat política per a l’èxit del secessionisme català, mentre que
això no va ser el cas al País Basc. En segon lloc, demostrarem que la manca de sincronia entre els
processos basc i català de pacificació dels clivatges de la violència política juga un paper decisiu
en determinar la capacitat de col·laboració entre nacionalistes sobre la qüestió nacional durant la
crisi, el que afecta el potencial de mobilització secessionista. Finalment, veurem que, gràcies a les
estructures presentades al llarg d’aquest estudi, els marcs secessionistes mobilitzats pels reclamants
estratègics i els fervents defensors de la secessió han estat més creïbles i rellevants a Catalunya que
al País Basc, el que explica els nivells oposats de ressonància transversal del discurs secessionista.
| Identifer | oai:union.ndltd.org:umontreal.ca/oai:papyrus.bib.umontreal.ca:1866/24125 |
| Date | 07 1900 |
| Creators | Courcelles, Rémi |
| Contributors | Dembinska, Magdalena |
| Source Sets | Université de Montréal |
| Language | fra |
| Detected Language | Spanish |
| Type | thesis, thèse |
Page generated in 0.0035 seconds