El present treball analitza el procés de construcció turística de la destinació Barcelona, assumint una perspectiva històrica, comparativa i compromesa en una anàlisi social i alhora simbòlica del fet turístic a Barcelona. L’anàlisi se centra en la intervenció efectuada pels agents de promoció municipals succeïts al llarg del temps, destacant quines han estat les figures capdavanteres del procés de construcció de la destinació i els objectius associats al foment turístic de la ciutat de Barcelona. La tesi proposa una mirada dialèctica entorn els usos i discursos sobre el turisme produïts per les institucions de promoció al llarg de més de deu dècades, destacant en quina mesura, i de quina manera, el turisme ha servit com a instrument polític i artefacte per a la creació de capital cultural i simbòlic de la ciutat, més enllà de ser plantejat com un element inductor de canvis físics i econòmics per a Barcelona. S’assumeix, seguint a autors com Chadefaud, que el foment del turisme projecta (a través dels seus arguments i imatges) una sèrie d’ideals i expectatives que responen a un plantejament genèric i model de societat. Es destaca, entre d’altres aspectes, com el procés d’institucionalització del turisme ha comportat la construcció d’una categoria hegemònica del fet turístic a Barcelona, al mateix temps que s’analitzen les raons i mecanismes que les institucions han desenvolupat per tal de legitimar socialment l’activitat turística, atorgant-li un valor econòmic i alhora sociocultural. La relació que els organismes de promoció mantenen amb la ideologia política i les classes econòmiques dominants ha estat una constant al llarg de les dècades; de fet, una mirada estructural a l’activitat turística i a les institucions de promoció constata l’existència d’una sèrie d’hàbits que són comuns al turisme, més enllà de cada marc històric i més enllà, també, dels diversos contextos polítics. Es tracta de patrons que es reprodueixen de forma gairebé invariable, i que en qualsevol cas demostren el caràcter social i polític de l’activitat turística. Per tot això, se sustenta la tesi que l’interès polític a favor del desenvolupament turístic de Barcelona manté, al llarg de les dècades, una constant voluntat d’estructuració de la ciutat, tant en el seu aspecte econòmic com en la seva dimensió social i cultural. La investigació analitza la vida i obra de les següents institucions: Comisión de Atracción de Forasteros y Turistas (1906-1909); Sociedad de Atracción de Forasteros (1908-1936); Federació de Turisme Catalano-Balear (1932); Oficina de Turisme de Catalunya (1932-1936); Patronat de Turisme de Catalunya (1933-1935); Comissió Municipal de Festes i Turisme (1934-1936); Touring Associació de Catalunya (1935-1936); Junta Provinvial del Turismo (1941-1960); Delegación de Asuntos Generales y Turismo (1951-197?); Centr de Iniciativas y Turismo de Barcelona (1964-?); Patronat Municipal de Turisme (1981-1993); Consorci Turisme de Barcelona (des de 2010). / The present study describes the process of the touristic construction of the destination of Barcelona from a historical and comparative perspective, though also committed to a social and symbolic analysis of the touristic fact in Barcelona. The analysis focuses on the intervention of the municipal promotion agents through the years, highlighting the pioneering figures in the construction process of the destination and the objectives associated with the promotion of tourism in the city. The thesis proposes a dialectical view in the frame of the uses and speeches about tourism produced by the institutions of promotion for over ten decades, highlighting to what extent and in what way tourism has served as a political instrument and device for the creation of cultural and symbolic capital of the city, beyond being considered as an instigating element of physical and economic changes for Barcelona. It is assumed, following authors like Chadefaud, that the promotion of tourism projects (through its arguments and images) a set of ideals and expectations that respond to a general approach and a model of society. It is highlighted, among other things, how the process of institutionalization of tourism has led to the construction of a hegemonic category of the touristic fact in Barcelona, and at the same time the arguments and mechanisms that the institutions have developed to socially legitimize tourist activity are analysed, giving at the same time an economic and cultural value. The relation between the organizations of promotion and both the political ideology and the dominant economic classes has been a constant throughout the decades; in fact, a structural look at tourism and at the institutions of promotion confirms the existence of some common habits in tourism, some patterns that are reproduced beyond each historical context and beyond the different political contexts as well. Therefore, the thesis defends the argument that over the decades the political interest for the development of tourism in Barcelona has kept a constant desire to structure the city, both in its economic aspect and in its social and cultural dimension.