The chief objective of this study is to examine the works of Bruno Jasienski in order to show that he used the grotesque throughout his creative career as the most effective artistic method of highlighting issues he deemed important, as well as a means of disguising his personal view of the world and its people. The study consists of two parts: Part I is devoted to a brief survey of the development of the grotesque, with particular emphasis on the relationship between grotesque art and those artistic movements with which Bruno Jasienski associated himself, namely avant-garde and socialist realism. Part II is devoted to a close examination ofthe grotesque in Jasienski's major works. It opens with a summary and interpretation of Jasienski's personal views on art and its role in modern society. It then seeks to demonstrate that the essence of his grotesque method lies in the conflation of bizarre events with the scrupulous recreation of reality that insists on the accuracy of historically and geographically identifiable data. Such a method permits the artist to expose the absurdity oflife in a world obsessed with appearance and material possessions. Believing that art should be the reflection of life, Jasienski saw life as a constant game between form what it seems to be and content - what it really is - a perception that led him to conclude that it is impossible to resolve the conflict between the world as it appears to be and its true nature. This sense of the impossibility of orientating oneself in a world dominated by ideologies intensifies during the period of Jasieriski' s life that he spent in the Soviet Union. The closer examination of his satiric grotesques written in Russian, apart from explicitly satiric targets, betray the author's growing apprehension that Communism, especially its Stalinist version, might be yet another deceitful far;ade made of promises and alluring slogans. The grotesque character of those works that focus on the opportunism and hypocrisy of politicians, also exposes the ambivalence of ideologies which while liberating some are used as the instrument of oppressing others / Classics and Modern European Languages / D.Litt. et Phil. (Russian)

The chief objective of this study is to examine the works of Bruno Jasienski in order to show that he used the grotesque throughout his creative career as the most effective artistic method of highlighting issues he deemed important, as well as a means of disguising his personal view of the world and its people. The study consists of two parts: Part I is devoted to a brief survey of the development of the grotesque, with particular emphasis on the relationship between grotesque art and those artistic movements with which Bruno Jasienski associated himself, namely avant-garde and socialist realism. Part II is devoted to a close examination ofthe grotesque in Jasienski's major works. It opens with a summary and interpretation of Jasienski's personal views on art and its role in modern society. It then seeks to demonstrate that the essence of his grotesque method lies in the conflation of bizarre events with the scrupulous recreation of reality that insists on the accuracy of historically and geographically identifiable data. Such a method permits the artist to expose the absurdity oflife in a world obsessed with appearance and material possessions. Believing that art should be the reflection of life, Jasienski saw life as a constant game between form what it seems to be and content - what it really is - a perception that led him to conclude that it is impossible to resolve the conflict between the world as it appears to be and its true nature. This sense of the impossibility of orientating oneself in a world dominated by ideologies intensifies during the period of Jasieriski' s life that he spent in the Soviet Union. The closer examination of his satiric grotesques written in Russian, apart from explicitly satiric targets, betray the author's growing apprehension that Communism, especially its Stalinist version, might be yet another deceitful far;ade made of promises and alluring slogans. The grotesque character of those works that focus on the opportunism and hypocrisy of politicians, also exposes the ambivalence of ideologies which while liberating some are used as the instrument of oppressing others / Classics and Modern European Languages / D.Litt. et Phil. (Russian)

Notre étude porte sur la présence des artistes grecs(peintres, sculpteurs, graveurs) aux manifestations universelles et internationales qui se sont déroulées dans de différentes villes européennes, durant les quarante premières années du XXe siècle.Effectuée principalement aux catalogues officiels des expositions traitées, notre recherche a essayé d’appréhender l’activité artistique des hellènes, en la situant dans un contexte culturel international(expositions universelles et/ou internationales) et dans un cadre chronologique précis (1901-1939) ; pour ce faire, nous avons tenu compte des divers paramètres sociaux, politiques et intellectuels, qui ont régi deux réalités historiques et géographiques : d’un côté la Grèce, un état jeune dans toutes ses manifestations, et de l’autre côté l’Europe de la Grande Guerre, du progrès industriel et des avant-gardes. / Our study focuses on the presence of Greek artists(painters, sculptors, engravers) in the universal and international exhibitions, that took place in various European cities during the first forty years of the 20th century.Our research, which was principally carried out in the official catalogues of the presentations in question, attempted the approach and in-depth comprehension of the artistic activity of the Greeks, placed in an international cultural context(universal and international exhibitions in Europe) and in a specific chronological frame(1901-1939). For this to be achieved, we took into consideration the diverse social, political and cultural parameters that ruled two different realities; on the one hand, Greece, a “young” country in all it’s manifestations and on the other hand, Europe of the Great War, industrial progress and the “avant-garde”.

DE LA TESI:Aquesta tesi parteix de la base de considerar que, des de començaments del segle XX i fins al 1939, a Barcelona i a Catalunya s'havien anat forjant una ciutat industrial i un proletariat urbà entés com a protagonista modern de la història, amb el lògic desenvolupament del moviment sindical-polític dels treballadors urbans i l'existència igualment important d'una sèrie d'intel.lectuals capaços de reflexionar sobre aquest tema. És important remarcar, però, que cap d'aquests pressupòsits es donaria sense la existència prèvia d'un projecte político-econòmic per a transformar Barcelona en ciutat industrial-capitalista. Aquest projecte centrarà el primer objecte d'aquest treball; nogensmenys, la primera part de la tesi du el títol "De la Gross-Barcelona a la Catalunya-Ciutat". Efectivament, a partir d'un cert moment (posem vora el 1920) existirà un projecte per a la formació d'una veritable "Gross-Stadt" amb un abast territorial que abraçarà l'espai català central. El subtítol d'aquest primer volum és "News from No-where", fent esment a la cita de la coneguda utopia de William Morris, que justament en aquella època serà traduïda pel Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Això ens serveis per a assenyalar el carácter utòpic (però d'arrel capitalista) de bona part d'aquest projecte. Aquest títol secundari ens condueix, però, a la segona part d'aquest treball que es titula "La crisi de la ciutat capitalista". Sense aquesta crisi -les causes de la qual caldrà esbrinar- tindria poc sentit parlar de "ciutat roja" o de "ciutat pàl·lida".Si la segona part d'aquest treball inclou l'estudi d'algunes respostes a la crisi (com, per exemple, les anàlisis del Regional Planning i del Pla Macià), serà la tercera part la dedicada, íntegrament, a l'estudi de la sortida d'aquesta crisi, al que és anomenat, aleshores, "nova economia urbana". Els nexes entre el projecte industrialista i el de la nova economia urbana es manifesta a molts nivells, però n'hi ha dos particularment interessants: a) El nivell de la planificació urbana territorial, i b) El nivell del pensament econòmic. Pel que fa al primer nivell, el que s'ha anomentar molt correctament "economia urbana" no s'ha consolidat a nivell universitari fins a dates molt recents. Tots els especialistes en la matèria assenyalen que es tracta d'una disciplina en ple desenvolupament, mancada de models teòrics prou desenvolupats. Per què? Perque fins al període que inicia la primera guerra mundial, la demanda social d'economia ha estat escassa, car una hàbil combinació de laissez-faire a l'espai i intervencions tècniques (higiene i vialitat) suficients, al vult-cents. Les dificultats per a analitzar la política econòmica urbana des d'una òptica disciplinar són, doncs, molt grans. A aquest fet, a més, caldria afegir-hi, el caràcter esotèric, reservat a uns pretesos experts, de la intervenciósobre l'espai, de l' "urbanisme". Pel que fa al segon nivell, és important assenyalr que sense un estudi del pensament econòmic (i dels seus lligams amb la política urbana i territorial), el nostre treball seria clarament insatisfactori. Perquè? Perqué el camp ideològic i científic serà, és clar, un camp especialmente "ocupat" pels intel.lectuals lligats al "partit industrial", que assajaran, fins i tot, de donar lliçons als sindicalistes, tot explicant el carácter utòpic/ucrònic de les seves alternatives o, situats més tard a la segona trinxera, assenyalaran les distorsions internes dels models alternatius. En definitiva, l'estudi del pensament -i del pensament econòmic que n'és la mèdul·la- esdevé, així, inexcusable. De la influència de Schmoller o Wagner a la de Marshall, de la de Kropotkin o Reclus a la de Karl Marx, cal refer la història dels economistes catalans del segle XX. "Amb Marx" -va escriure molt aviat Gramsci (1918, in 1970)- "la història segueix essent domini de les idees, de l'esperit, de l'activitat consciente dels individus aïllats o associats. Però les idees,l'esperit, es realitzen, perden la seva arbitrarietat, ja no són fictícies abstraccions religioses o sociològiques. La substància que amaguen es troba a l'economia, a l'activitat pràctica, en els sistemes i les relacions de producció i de canvi". L'estudi de la política econòmica esdevé difícil sense una anàlisi del pensament econòmic general que l'inspira. Per això proposem estudiar les relacions entre el pensament econòmic polític i econòmic, en un marc espaial-temporal determinat: la Catalunya del primer terç del segle XX. Com que el punt de partida és la formació social catalana, l'estudi de la política econòmica tindrà, aquí, un doble vessant; caldrà, en una direcció, conèixer els efectes de la política econòmica generada per un Estat que, com és el cas de l'Estat espanyol, ha representat sovint classes socials i fraccions de classe alienes a la formació social catalana; en un altre sentit, caldrà esgratinyar papers i actituds econòmiques col.lectives per a descobrir els projectes i les realitzacions político-econòmiques produïdes dins de l'àrea catalana. En el període que analitzem (1901-1939) aquests projectes tenen una característica doble: un àmbit geogrltic petit en relació al conjunt català (el terme municipal de Barcelona i la "província" de Barcelona: en dos moments -Mancomunitat, Generalitat- una part molt important dels Països Catalans, Catalunya, podrà ésser objecte d'un plantejament de conjunt) i, al mateix temps, la política econòmica generada des de qualsevol unitat econòmico-política de la tormació social catalana tindrà etectes, sovint positius, per a la reconstrucció de les desballestades estructures. d'aquesta tormació. En aquest sentit, la política econòmica catalana tindrà, gairebé per definició, un clar caràcter de política territorial a diferents escales espaials i en diferents àmbits sectorials.S'esdevé que, dins del conjunt català -i dins de l'Estat espanyol- la ciutat de Barcelona, juga, com a eina, un paper polític fonamental. Aleshores, la política territorial a Barcelona (de Barcelona, contra Barcelona, sobre Barcelona), és a dir, la política urbana que s'aplica i/o que sorgeix de Barcelona ha de tenir, a nivell d'hipòtesi, un espai conceptual rellevant. Així, per a estudiar dialècticament el pensament econòmic i la política econòmica a la Catalunya del primer terç del segle XX, pot ésser útil estudiar les relacions entre pensament econòmic i política urbana i territorial.Si ens aboquem -perque cal- a un examen de la literatura econòmica i no-econòmica existent, les aportacions són inqüestionables. Pel que fa a la política econòmica urbana i territorial del període 1901-1939 hom pot trobar en els papers contemporanis de Pierre Vilar (1929, 1934, 1936), suggeriments valuosos, dins d'una síntesi (Vilar 1929) no superada. l, és clar, en la reelaboració posterior de Vilar (1964) hipòtesis i informaoions es multipliquen. Ara bé, en tots aquests casos, la qüestió de les localitzacions i la història econòmica del que és definit oom a "regió de Barcelona" són els eixos dominants. A partir de 1968-69, es produeix un canvi dins la literatura. La nova escala en la que cal plantejar definitivament els problemes del sistema urbà de Barcelona i el ressorgiment dels moviments socials a la ciutat amb l'inici de la lluita urbana (Alibés 1975), susciten un bon nombre d'estats de la qüestió, de síntesis ràpides que, com és lògic, han d'acarar-se amb la política seguida en el període del segle XX anterior a la guerra civil. Així, hom pot trobar-hi referències a papers del Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (1970), de la Comissió d'Urbanisme de Barcelona (Martorell 1970), del Cercle d'Economia (1973), dels serveis d'estudis d'alguns bancs (per exemple: SEBUB 1973), dels col.legis professionals (a publicacions com "Cuademos de arquitectura y urbanismo" o "Novatécnica), dels experts aplegats al Laboratori d'Urbanisme de Barcelona (Solà, 1974), etc.Per la banda de la literatura sobre el pensament econòmic espanyol -i català- del segle XX, les aigües romanen tranquiles pel moment. Hi ha uns esquemes que han envellit tot sols, però els darrers estats de qüestió no permeten parlar de grans progressos pel que fa al coneixement del pensament econòmic. Falten reedcions crítiques i estudis de fons, síntesis globalitzadores, i el que és més greu encara, no existeix cap pla de recerques elaborat i en marxa. Algunes iniciatives com la sorgida del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de València o el Diccionari de Ciències Socials de la Fundació Jaume Bofill de Barcelona han iniciat, des de 1971, una tasca que, si no hi ha cap daltabaix, pot esdevenir productiva, sempre, és clar, que els "francotreballadors" no desapareguin de l'escena intel.lectual.