The main objective of this thesis was to evaluate the potential impacts of alternative VO–based feed formulations on the regulation of appetite and food intake in a commercial marine aquaculture species (Senegalese sole) by uncovering some of the possible physiological regulatory mechanisms behind these processes in early developmental, as well as juvenile stages. Effects of dietary lipid level and FA composition on lipid absorption, metabolism and sensing, as well as gastrointestinal and central appetite-related peptides were analyzed, both pre– and post–prandially. Apart from gene expression, supporting morphometric, biometric, biochemical, histological and enzymatic data was also collected. During development of molecular tools, numerous transcripts were identified for several genes, most notably for the anorexigenic neuropeptide cart, for which a total of 7 transcripts—more than has been recorded in any vertebrate to date—were characterized. In juvenile sole, hepatic lipid metabolism was affected more by dietary lipid level than source, especially at fasting, where high dietary lipids promoted catabolic and suppressed anabolic pathways. On the other hand, a lower food intake was also observed in fish fed high lipid levels, but only when the lipid source was FO, which may have indicated a higher satiating effect of FO than similar amounts of VO. This could not be related to basal and post–prandial (6 h) expression of anorexigenic gastrointestinal peptides which was only affected by lipid level and lower in fish fed high–lipid diets. The expression of central appetite–regulating genes in the brain was not affected at basal levels by the diets. However, most central neuropeptides (cart1b, cart4, pomca, cckl, npy, agrp2) responded to feeding and showed changes in expression during the post–prandial phase, with only slight differences in relation to lipid level. A system for hypothalamic sensing of circulating FA was discribed in juveniles, for the first time in a marine fish. Results confirmed its sensitivity to oleic acid, previously established in trout, but also, for the first time in a vertebrate, provided evidence of activation by an n-3 PUFA (ALA). A method for quantifying live prey intake in larval fish was developed for this thesis, using fluorescent microspheres as markers. The method also enabled experiments of prey selectivity, by using different coloured microshperes to label prey from different treatmetns. While results showed that no preferance of diet was exhibited when fish were offered a choice, larvae previously grown on Artemia enriched with cod–liver oil (CLO) ingested more of their respective diet (per g body weight) compared to those fed linseed (LSO), soybean or olive oil–based diets. Larvae fed CLO also showed improved growth and survival, faster onset of metamorphosis and maturation of the intestine. Gene expression profiles of both larvae and post–larvae fed CLO stood out most from the other treatments with decreased transcript levels of genes involved in anabolic pathways, and increased of those related to phospholipid metabolism, lipoprotein secretion, lipid transport and hydrolysis. Fish fed CLO were closely followed by those fed LSO, almost catching up in terms of growth by the end of the experiment, and were closely grouped in terms of gene expression to those fed CLO, corroborating the possitive effects of enhanced phospholipid metabolism and apolipoprotein synthesis on larval performance. Peripheral peptides in larvae and post–larvae generally did not mirror their putative function or explain lower food intake in fish fed the VO diets, but fish fed CLO tended to show the most dissimilar pattern of central appetite–regulating gene expression, compared to the other dietary treatments. While this thesis provides generally more descriptive results, it can serve as a basis for future, mechanistic studies.

Mygalomorphs is a cosmopolitan group that inhabits all the continents except Antarctica. The group and has been commonly described as ‘primitive’ because of the retention of plesiomorphic characters, such as the presence of four book lungs and chelicerae bearing longitudinal fangs with unsynchronized movement. Those spiders have a cryptic lifestyle. They are nocturnal, ground-dwellers and construct buried silk burrows that are hidden by a closing a trapdoor. Females are mostly sedentary, long-lived, and they live in the burrow their whole life, whereas adult males have annual life cycles, and spread after the first mault searching for mates and mediate gene flow among populations. The low vagility, the long-life cycles, the narrow ecological preferences and the species restricted distribution makes mygalomorphs an excellent model system for biogeographic studies (Hedin et al. 2013; Raven 1980). This is due to the fact that ancient lineages with narrow habitat preferences and poor dispersal abilities are more likely to mirror the fingerprint of geological history (Stock, 1993; Bauzà-Ribot, 2013). Previous molecular studies indicate that they have extreme geographic structure. Low vagility has largely been cited as the main reason for the high level of local endemism in mygalomorph populations and species. Most of the closely related taxa are usually morphologically homogeneous and conserved (Bond & Hedin 2006). Diagnostic characters for species taxonomy are based on reproductive organs of adult males, but adults males spreads in a very concrete period of the year, that may vary depending on the environmental conditions, so the predominant sex obtained by direct capture are females o juveniles. This make extremely complicated the species identification because most of the taxonomic descriptions are old, inaccurate and based only on males, besides that females are unknown in most cases. There are six mygalomorph families present in the Western Mediterranean; the most diverse is the family Nemesidae , specially the genus Nemesia is extremely diverse with more than 50 species. In this thesis we investigated the origins and drivers of diversification of this genus. This study includes the first molecular phylogeny that confirmed that Nemesia and Iberesia are sister groups. Also we demonstrated high levels of sub-generic diversity, and the existence of putative species awaiting formal description . This sub-generic diversity is closely related with the degree of reduction of the spinnerets, that has been proved that contains phylogenetic signal and influences the architecture of the Burrows. The broke of the hercynian belt, and subsequentment rotation of the plates together with the isolation during Tortonian of the Betic-Rif area and the Messinian Salinity Crisis have been pointed out as major drivers of diversification in the region. At the same time we investigated the process that allowed those spiders to colonize Balearic Archipelago, the most isolated in the Mediterranean Region, our results showed that vicariance processes occurred during early Tortonian Marine Regression allowing the colonization from their origin in the Betic area. We applied integrative approaches to study patterns of high overlooked diversity in Tunisa, and 12 new species are described. We also try to decipher the mechanisms of coexistence of the genus. After two years of monitoring, our results show that coexistence is maintained by spatial and temporal segregation. Every specie has a maximum dispersal peak that doesn’t overlaps with other species, and furthermore those spiders have a strong habitat selection. / Degut al seu críptic estil de vida i morfologia conservadora, els migalomorfs han plantejat importants reptes als taxònoms. El seu ús potencial com a organismes model no s'ha desenvolupat encara. Hem aplicat una aproximació integradora per investigar els orígens, mecanismes de diversificació i coexistència en aquest grup d'aranyes. Es proporciona la primera filogènia molecular del gènere Nemesia. Els nostres resultats recuperen monofilia recíproca dels gèneres Nemesia i Iberesia. Vam mapar la reducció de les fileres i hem demostrat que Holenemesia va evolucionar a partir d'un ancestre Pronemesia. L’ estudi mostra diferents graus de reducció en tots dos grups Curiosament, hem detectat una clara relació entre la reducció de les fileres i l'arquitectura del niu. Els espècimens d’Holonemesia construeixen caus complexes a diferència de Pronemesia, que construeixen nius senzills, no ramificats i amb poca seda. Aquest patró suggereix que la reducció en l'aparell de filat pot influir directament en el tipus de niu construït per l'espècie. Les nostres anàlisis donen suport a la Serralada Bètica com a origen de Nemesia. L’estimació de temps de divergència data els orígens de Nemesia al voltant de 40 mA (56-18 - 26.99 Ma). Les estimacions dels temps de divergència demostren que les diferents illes i també el nord d'Àfrica van ser colonitzades de la Península Ibèrica en diversos processos independents. La complexa història geològica i els canvis climàtics geològics soferts a la regió de la Mediterrània des de l'Oligocè fins al Quaternari van jugar un paper clau la generació de barreres a la dispersió o l'establiment de connexions terrestres entre les diferents masses de terra que permetien a la dispersió i colonització de diferents àrees. El gènere Iberesia té una distribució restringida a la Península Ibèrica, Illes Balears i el Marroc, on es va detectar la presència d'aquest gènere per primera vegada. Aquest gènere va ser descrit recentment per incloure les mostres sense fileres que s’havien considerat incorrectament Nemesia. En comparació a Nemesia, només tres espècies de Iberesia es descriuen en base a dades morfològiques.Els resultats d'aquest estudi mostren l'existència d'almenys 7 llinatges diferents i ben suportats, només dos d'ells van ser assignats a les espècies nominals (I. brauni i I. machadoi), mentre que I. Castillana no s’ha pogut trobar. Malgrat 9 espècies es coneixien del Nord d’Àfrica, no hi havia cap mena d’informació informació sobre la fauna de Tunísia. El mostreig va revelar alts nivells de diversitat en l'arquitectura del niu i trampa, mostrant estructures molt complexes. L’enfoc utilitzat combinant diferents línies d'evidències ha permès confirmar l'existència de 13 nous llinatges, 12 dels quals s’han descrit coma noves espècies. Es van detectar patrons de convivència entre espècies relacionades. Es va realitzar una anàlisi de la delimitació d'espècies mitjançant i durant dos anys es va dur a terme el seguiment de 5 localitats. Els nostres resultats mostren que la convivència és mantinguda degut a la separació temporal durant l'aparellament, cada espècie té el seu propi període de màxima dispersió però on el pic màxim de dispersió no es solapa i una marcada selecció de l’habitat.

La rata d'aigua meridional, Arvicola sapidus, és un rosegador endèmic de la Península Ibèrica i França, catalogat com a vulnerable. La fragilitat de les poblacions i l’insuficient coneixement per establir mesures destinades a la seva conservació i recuperació, justifica el seu l’estudi, especialment en ambients riparis de muntanya mediterrània, els més característics dins de l’àrea de distribució. En el riu Montsant (NE Península Ibèrica), els indrets més propicis per ser ocupats presenten: alta cobertura d’herbàcies (principalment helòfits) i cobertura d’arbres i arbustos de mitjana a baixa; ribes gens costerudes i de substrat tou; i presència d’aigua (amb cabal lent o estanyat), amb amplades i fondàries del curs de mitjanes a altes. La vegetació de ribera, i les característiques de la riba i del curs del riu s’han relacionat amb la presència i disponibilitat de recursos tròfics, l’èxit reproductiu, la mobilitat i la seguretat, i han permès caracteritzar tres tipus d’escenari per l’establiment de l’arvicolí (òptim, subòptim i hostil). La millor qualitat de les àrees principals de l’espai vital evidencia també l’ús preferent dels hàbitats amb característiques òptimes. En els trams del riu Montsant amb millor qualitat d’hàbitat, la mida de l’espai vital i les distàncies mitjanes recorregudes (despesa per aconseguir recursos i exposició a depredadors) són inferiors a les dels trams ocupats amb menor qualitat d’hàbitat; per contra, les densitats de població són superiors. L’estabilitat en l’ús de l’espai vital s’ha vist alterada quan han aparegut nous espais buits i en resposta a les necessitats de la reproducció (modificació), i durant el procés de dispersió juvenil. La depredació, la competència interespecífica i les relacions intraespecífiques afecten també a la viabilitat de l’espècie. La informació proporcionada per 74 treballs publicats sobre la dieta dels depredadors en l’àrea de distribució, ha posat de manifest que A. sapidus és present en la dieta d’un elevat nombre de depredadors, no és presa preferent ni bàsica de cap d’ells, però pot esdevenir presa alternativa per a alguns, especialment quan les preses principals escassegen. L’efecte potencial més gran s’ha observat en: Ardea cinerea i Lutra lutra (alt); i Ciconia ciconia, Neovison vison, Genetta genetta, Vulpes vulpes, Felis silvestris, Martes foina, Aquila fasciata i Hieraaetus pennatus (moderat). D’altra banda, l’activitat de la rata d’aigua meridional no s’ha vist afectada significativament per la presència de rata negra, l’única espècie susceptible d’establir relacions de competència amb l’arvicolí en el riu Montsant. La separació en les principals dimensions del nínxol i la baixa densitat de població expliquen la coexistència d’ambdós rosegadors. Amb els coespecífics, les interaccions (estàtiques i dinàmiques) han mostrat baixa sociabilitat, especialment entre individus de diferents grups, i entre mascles adults del mateix grup. Les interaccions es van intensificar únicament en les parelles d’individus adults (mascle-femella del mateix grup) durant el període reproductor. Els resultats obtinguts tenen un denominador comú: la importància de la qualitat i l’estructura de l’hàbitat per a afavorir la viabilitat de la rata d’aigua meridional. La conservació d’hàbitats òptims i la recuperació d’hàbitats subòptims afavoreix la supervivència i l’èxit reproductor de l’arvicolí, ja que millora la productivitat i la capacitat de càrrega, i alhora redueix la competència interespecífica i l’exposició als depredadors. A més, la recuperació d’hàbitats subòptims i hostils restableix la connectivitat entre clapes d’hàbitat i incrementa l’èxit de la dispersió, afavorint la recolonització de subpoblacions locals, un factor clau en la persistència de les metapoblacions. En relació als programes que contemplin la cria en captivitat i l’eventual reintroducció, o translocacions destinades a protegir les poblacions afectades per impactes antropogènics, s’escaurà determinar la idoneïtat de l’hàbitat i avaluar l’efecte potencial dels depredadors per tal d’afavorir la supervivència dels individus alliberats.

Tesi per compendi de publicacions. La consulta íntegra de la tesi, inclosos els articles no comunicats públicament per drets d'autor, es pot realitzar prèvia petició a l'Arxiu UPC / The Citril finch has been considered for a long time as a species linked to forested high mountainous areas. It was considered as non-migratory and with short-range movements, just to avoid bad weather conditions. For a long time it was considered that the more important citril finch nucleus were on alpine centre European areas. The data presented in this Thesis changes most of these views. The present thesis was structured based on the eleven referent articles listed in the end of this introduction. The objectives of the thesis were: i) Deepening into the biology of the Citril Finch. ii) To analyze the dynamics of species from an evolutionary perspective. iii) To study the population dynamics of the Citril Finch from the perspective of metapopulation theory. iv) To analyse the limiting factors. Finally, this knowledge will be integrated to v) address environmental issues both for the species and its habitat. The distribution of the species in Catalonia during the breeding season is closely linked to the black pine (Pinus uncinata), which provides nesting areas and food. During the winter, the black pine (Pinus nigra) takes over, providing food during the end of the winter and during the opportunistic breeding (Feb-Apr). Opportunistic breeding is mainly done by yearling birds with delayed plumage maturation. For opportunistic breeding to take place we need anticyclonic conditions and NAO positive. The tandem of the two pine species is a unique combination of habitats only available on the Iberian peninsula. The interaction between the location of the Prepyrenean mountains and metereology cause a very important habitat hetereogeneity and a slope effect. This side effect is the cause of the existence of habitats of different quality: good quality (north side) and lower quality (south side). Morphological and genetic local-adaptation to these two slopes is recorded for the first time. Results obtained support that they behave as metapopulations. Genetic data supports the idea of a bottleneck episode during the Holocene period, which could explain the current fragmented distribution of the species in Europe. At a microgeographic level, data shows that Citril Finch departs from the classic model of sources-and-sinks, and can be more related to a new model named sources-and-pools. This model suggests an asymmetric exchange among habitats of different quality, but in which Citril Finches flow from low to high quality areas. From an environmental perpective, the species has historically shown an ecological plasticity that has allowed it to take advantage of anthropogenic landscape changes. However, the Thesis discuss if this plasticity will be sufficient to face man-made changes, such as climate change, wildfires, grazing and silvicultural activities. The need to plan for future possible management actions is evaluated. We must consider that any serious danger which affects or mortgage the future of the Prepyrenees populations could have serious consequences for the whole of the Iberian population, both because it is the largest in the world and because it acts as a source of dispersion in the process of colonization of the Iberian peninsula. Finally, the Citril Finch is characterized as a diversity asset not only because of the intrinsic characteristics of the species but also by the characteristics of the unique habitats in which habits: calcareous pinewoods of mountain pine and black pines. These are considered as priority habitats for the EU. Hence, one should also take into account the parallel protection of the related pinewoods where it breeds, and the submontaneous pinewoods where it winters and breeds opportunistically. Taking into account the information gathered during this thesis, one wants to stress that small species such as the Citril Finch can be also very large, and therefore, should collect our interest. / La llucareta ha estat considerat durant molt temps com una espècie lligada a les zones boscoses subalpines. Es considerava com no migrador i amb moviments de curt abast, a conseqüència de les males condicions meteorològiques. Durant molt temps es va considerar que el nucli més important de llucareta es trobava a les zones europees alpines. Les dades presentades en aquesta tesi canvia la majoria d'aquests punts de vista. La present tesi s'ha estructurat sobre la base d'onze articles ja publicats. Els objectius de la tesi van ser: i) Aprofundir en la biologia del llucareta. ii) Analitzar la dinàmica de l'espècie des d'una perspectiva evolutiva. iii) Estudiar la dinàmica poblacional de la llucareta des de la perspectiva de la teoria de la metapoblacions. iv) Analitzar els factors limitants. Finalment, aquest coneixement s'integrarà a v) abordar qüestions ambientals tant per a l'espècie com pel seu hàbitat. La distribució de la llucareta a Catalunya durant la cria està estretament lligada a la del pi negre (Pinus uncinata), que ofereix àrees de nidificació i alimentació. Durant l'hivern, la pinassa (Pinus nigra) ofereix el subministrament d'aliments durant el final d'hivern i durant la cria oportunista (febrer-abril). La cria oportunista la realitzen principalment aus d'un any amb en la maduració retardada del plomatge. La cria oportunista necessita de condicions anticiclòniques i NAO positiva. El tàndem de les dues espècies de pi és una combinació d'hàbitats gairebé única només disponible a la Península Ibèrica. La interacció entre la ubicació de les muntanyes del Prepirineu i la meteorologia causa una heterogeneïtat d'hàbitats molt important i un efecte vessant. Aquest efecte secundari és la causa de l'existència d'hàbitats de diferent qualitat: bona qualitat (costat nord) i la qualitat inferior (costat sud). S'ha registrat per primera vegada l'adaptació local morfològica i genètica de la llucareta en aquestes dues vessants. Resultats obtinguts suport que es comporten com metapoblacions. Les dades genètiques donen suport a la idea d'un episodi de coll d'ampolla durant el període Holocè, el que podria explicar l'actual distribució fragmentada de l'espècie a Europa. A nivell microgeográfic, les dades mostren que llucareta s'aparta del model clàssic de fonts-i-embornals, i pot estar més relacionat amb un nou model nomenades fonts-i-cubetes. Aquest model suggereix un intercanvi asimètric entre els hàbitats de diferent qualitat, però en el qual la llucareta s'intercanvia d'àrees de baixa a les d'alta qualitat. Des d'un perspectiva ambiental, l'espècie ha mostrat històricament una plasticitat ecològica que li ha permès aprofitar els canvis antropogènics. Tanmateix, la tesi discutir si aquesta plasticitat serà suficient per fer front als canvis fets per l'home, com canvi climàtic, incendis forestals, pasturatge i les activitats silvopastorals. S'avalua la necessitat de planificar futures accions de gestió. Hem de tenir en compte que qualsevol perill greu que afecti o hipotequi el futur de les poblacions del Prepirineu poden tenir greus conseqüències pel conjunt de la població ibèrica, tant perquè és el nucli més gran en el món i perquè actua com una font de dispersió en el procés de colonització de la península Ibèrica. Finalment, la llucareta es caracteritza per ser un actiu de la diversitat no només a causa de les característiques intrínseques de l'espècie, sinó també per les característiques dels hàbitats únics en què habita: pinedes de pi negre calcàries i pinedes de pinassa protegides. Aquests són considerats com hàbitats d'interès prioritari per a la UE. Per tant, també s'ha de considerar la protecció paral.lela de les pinedes relacionades, i les pinedes submontanes on hi hiverna i hi fa la reproducció oportunista. Tenint en compte la informació recollida durant aquesta tesi, es vol fer èmfasi que les petites espècies com la llucareta poden ser també molt grans, i per tant, ha de captar el nostre interès.

Desde diferentes enfoques, los primates platirrinos son uno de los grupos más discutidos y debatidos. La dificultad en la comprensión de las interrelaciones a nivel familiar, la posición del género Aotus, la relación con las especies extintas y su origen son un reto para las diferentes ramas de la biología. Actualmente, los análisis filogenéticos sugieren que los platirrinos constituyen un grupo monofilético representado por tres familias: Cebidae, Atelidae, Pitheciidae. Varias investigaciones moleculares han sugerido una relación de Aotus con la familia Cebidae, mientras una posición morfológica apoya la afinidad con la familia Pitheciidae, especialmente con el género Callicebus. En relación con las especies extintas, hay dos puntos de vista que han tratado de explicar las relación y la historia de los platirrinos del Mioceno temprano con las formas existentes. Una hipótesis llamada radiaciones sucesivas, sugiere que los fósiles patagónicos no pertenecen al grupo corona de los platirrinos, por lo que sus formas habrían sido extirpadas alrededor del Mioceno Medio, sin dejar descendientes modernos. Otra hipótesis conocida como linajes largos, argumenta una continuidad evolutiva entre todo el linaje Platyrrhini. La presente Tesis Doctoral se centra en el estudio de la variabilidad morfológica de los dos primeros molares de diversas especies de primates platirrinos. El objetivo de este estudio fue analizar los patrones de variabilidad morfológica dental entre distintas especies de platirrinos actuales, y explorar la influencia de la alometría, la filogenia y/o las adaptaciones ecológicas, en la forma del los molares inferiores. Además, analizar los patrones de integración morfológica entre ambos dientes, utilizando el método de Morfometría Geomértica. De este modo, desarrollar un modelo morfológico, utilizando cada molar individualmente, y los dos molares como una unidad integrada, con el fin de explorar las afinidades fenotípicas entre especies actuales y extintas, y así desde la perspectiva de la morfología dental aportar elementos útiles a los diversos interrogantes que se centran alrededor del Pavorden Platyrrhini. Los resultados indicaron que la estasis morfológica explica la baja variación fenotípica encontrada entre los molares de las especies existentes y extintas. Esta baja tasa de cambios fenotípicos podría deberse a que los molares de los platirrinos presentan una retención primitiva de un estado ancestral, y / o porque la morfología del molar puede estar bajo una restricción ecológica, dado que la radiación de las principales familias de platirrinos ocurrió en nichos ecológicos relativamente estrechos. Además, la variación interespecífica de los molares inferiores en todas las muestras de los platirrinos evidenció un patrón altamente homoplásico, probablemente relacionado con las similitudes funcionales de algunos taxones. Sin embargo, la filogenia también fue un factor importante en la formación de los rasgos morfológicos de los molares, ya que la agrupación de las semejanzas fenotípicas entre algunos otros taxones fue acorde con su posición filogenética. Esto es indicativo de que los diversos grupos de platirrinos muestran diferentes grados de señales filogenéticas y funcionales en sus molares. Por otro lado, existen diferencias en los patrones covariación, en presencia y ausencia de alometría entre los clados. Por ejemplo, Callitrichinae mostró alta disparidad en la forma y el tamaño, lo que reflejó una tendencia a tener una organización modular. En contraste, Atelidae, aunque evidenció una disparidad en el tamaño, mostró junto con Pitheciidae molares fuertemente integrados. Por lo tanto, es probable que las restricciones biomecánicas del sistema masticatorio y el tipo de dieta sean unos de los principales factores que determinen la alta covariación de los molares. Asimismo, los molares al presentar distinta carga oclusal estarían expuestos a diferentes presiones selectivas, lo que reduciría la conexión entre ellos, causando así modularidad. / The evolution and taxonomy of platyrrhines have been widely discussed and debated because of the difficulty of understanding interrelationships at the family level, the phylogenetic positions of some living taxa, and the phylogenetic affinities of some fossils. In the present thesis, the first and second molars were analyzed (N: 802), using a landmark-based geometric morphometric analysis. Also, these morphological models were developed in order to understand taxonomic affinities of some fossil taxa, as well as the extant Aotus genus. The results showed that the extinct and extant platyrrhines reflected a common pattern, suggesting that morphological stasis explains the very little phenotyipic change and the convergence evolutionary of some genera, although molar shape carried a phylogenetic signal. This slow rate of phenotypic changes could likely be due to that molars in platyrrhines share traits that might be a primitive retention of the ancestral state, and/or because molar morphology may be under ecological constraint, given that radiation of main platyrrhine families have probably occurred in narrow ecological niche. The Patagonian primates can be partitioned into two morphological molar patterns: Callicebus-like and Saguinus-like. It means that both shapes could be considerate the earliest offshoot and precursor for the existing forms. Based on molar shape, Aotus showed closer similarities to Callicebus than to the Callitricinae, which may be explained either because both taxa show retention of primitive molar traits, or due to fast-evolving branches, somewhat similar to that of Callicebus and Callitrichinae shape. On the other hand, shape diversification was highly influenced by allometric effect in Cebinae/Saimirinae, but lower in the other clades. Callitrichinae reflected a trend to have a modular organization, likely related to functional adaptation, and its relatively accelerated rate of evolution. Atelidae and Pitheciidae showed strongly integrated molars. Thus, biomechanical constraints of the masticatory system and the dietary profile are the main factors to determine high covariation on molars. In contrast, low covariation may be due to the fact that each molar likely exhibits distinct ecological signal, as molars can be exposed to different patterns of occlusal loading. Therefore, diverse selective pressures on molars can reduce connection causing modularity.

This Thesis covers two different topics in Antarctic marine benthic invertebrates. The two main goals are: 1) to improve the knowledge of the biodiversity of the shallow water benthic communities inside Deception Island (South Shetland Islands, Antarctica), and 2) to establish the chemical ecology of selected Antarctic organisms, by studying the antifouling and antimicrobial activity of their organic extracts. Deception Island is an active volcano on the southwestern end of the South Shetland Island chain. This island chain parallels the northeastern curvature of the Antarctic Peninsula, but is separated from the Antarctic continent by the narrow Bransfield Strait. Volcanic activity is believed to be the key environmental component that controls epibenthic and infaunal invertebrate populations in Port Foster. Compared to nearby islands, Deception Island is clearly defaunate at depth, and since the last eruption in 1970, has been considerably recolonized. However, many taxa are still very poorly represented and the colonizer species are mainly those with planktotrophic larvae. Interestingly, the soft-bottom benthos communities of the shallowest zone of Port Foster has been barely and poorly explored yet. A complete study of the benthic invertebrate shallow community at Deception Island was conducted, looking for a comprehensive view of this singular spot working at different trophic levels. Shallow-water sediment at Deception Island is inhabited mostly by opportunistic, motile species, living under the influence of serious and long-lasting disturbances, related more to high sedimentation rates within the bay and the absent of hard substrata, than with the ice-scouring or anchor-ice disturbances (mostly absent inside the caldera, but common elsewhere in Antarctica). The trophic relationship between the water and benthic community has been described in four stages; (i) particulate matter is suspended from the seafloor into the water column; (ii) nutrients stimulate bacterial and phytoplankton production, which stimulates zooplankton production; (iii) large suspended particles provide food for planktonic and benthic grazers; and (iv) organisms no consumed sink to the seafloor to be utilized by benthic community. These nutrients would be transmitted to bacterial communities, known to use this abundant material over the year in some sites of the island. This microbial biomass could then be transmitted to the meiofauna, trophic level showing also high densities in Port Foster. Furthermore, Port Foster receives much runoff during the austral summer, and may serve as a “nutrient trap”, thus influencing the meiofaunal organisms. All these, together with the microbial communities, could be behind the high macrofaunal densities observed here. Finally, all these trophic compartments would then be supporting the remarkable density of megafaunal organisms at Port Foster. Antarctic benthos is dominated by biological interactions, and it is expected that many marine invertebrates use chemicals as means of defense from predators, pathogens or preventing overgrowth. Natural products (also called secondary metabolites) are chemicals produced by organisms, which regulate the biology, co-existence, and co-evolution of the species without participating directly in their primary metabolism. The role of these natural products play in the Antarctic benthic communities is one of the main subjects of investigation in the present dissertation through an experimental contribution in the antimicrobial and antifouling field using chemical crude extracts from Antarctic benthic organisms. Marine secondary metabolites may play a role as deterrents against pathogenic microorganisms, fouling organisms, predators and/or competitors. Benthic marine organisms, under intense pressure for space, light and food, have developed a wide range of defensive mechanisms ranging from behavioral to physical and chemical strategies. Competition for space is a remarkable ecological force, comparable to predation that produce a strong selective pressure on benthic invertebrates. Some invertebrates, thus, possess antimicrobial compounds to reduce surface bacterial growth. The ubiquity of fouling organisms in the marine environment and the negative consequences of fouling are likely strong evolutionary pressures for marine organisms to develop defenses to protect their surface from fouling. In summary, marine invertebrates can survive in the highly competitive and hostile environments, mainly relying on their chemical defensive system by accumulating a series of defensive chemicals in their bodies or releasing the compounds to their surroundings. / Isla Decepción es un volcán activo en el extremo suroeste de la cadena de islas Shetland del Sur. Esta cadena de islas discurre paralela a la curvatura noreste de la Península Antártica, pero está separada del continente antártico por el estrecho de Bransfield. Se cree que la actividad volcánica es el componente ambiental clave que controla las poblaciones de invertebrados epibentónicos e infaunales en Puerto Foster. En comparación con las islas cercanas, Isla Decepción está claramente depauperada en profundidad, y desde la última erupción en 1970, sus fondos han sido recolonizados progresivamente. Sin embargo, muchos taxones están poco representados y las especies colonizadoras son principalmente aquellas que tienen larvas planctotróficas. Curiosamente, las comunidades bentónicas de fondos blandos de la zona más somera de Puerto Foster apenas han sido estudiadas. En un contexto en que la Península Antártica está experimentando una de las tasas más rápidas de cambio climático regional en la Tierra, Isla Decepción se presenta como una buena oportunidad de trabajar con escenarios previsibles para las comunidades bentónicas antárticas costeras. Se ha realizado un estudio completo de la comunidad bentónica de invertebrados en aguas poco profundas de Isla Decepción, en busca de una visión integrada de este paraje singular estudiando diferentes niveles tróficos. El bentos antártico está dominado por interacciones biológicas, y es previsible que muchos invertebrados marinos utilicen productos químicos como medio de defensa contra los depredadores, contra patógenos o para evitar el recubrimiento (antifouling). El papel que estos productos naturales desempeñan en las comunidades bentónicas antárticas es uno de los principales temas de investigación en la presente tesis a través de una contribución experimental en el campo de los antimicrobianos y del antifouling utilizando extractos crudos de organismos bentónicos antárticos. Los invertebrados marinos pueden sobrevivir en entornos altamente competitivos y hostiles, confiando principalmente en su sistema defensivo químico mediante la acumulación de una serie de sustancias químicas defensivas en sus cuerpos o liberando los compuestos a su entorno.

The Mediterranean Sea, the largest and deepest enclosed sea on Earth, is a marine biodiversity hotspot. Its cetacean diversity is also remarkable; although the species with a regular occurrence and resident populations are eleven, a total of twenty-one species of cetaceans occur or have occurred in various degrees. Among the planet’s marine environments, the Mediterranean Sea is one of the most affected by anthropogenic activities. In such a complex scenario of multiple pressures acting simultaneously certain habitats and species face high risk. As very mobile, long-lived vertebrates, situated at the highest levels in the marine trophic webs and with a very low reproductive rate, cetaceans are among them. Human density and intensity of activities are particularly significant in the coastal zone. Pressure is thus most intense on coastal species, such as the common bottlenose dolphin Tursiops truncatus and the short-beaked common dolphin Delphinus Delphis. This thesis focuses in these two species, aims to identify the main threats affecting them and discusses the most adequate conservation measures in order to secure their survival in the increasingly fragile waters of the Mediterranean Sea. The study areas used as case-studies in the present work are the Balearic Islands (Spain) and the coastal waters of the Eastern Ionian Sea (including the Gulf of Ambracia and the Inner Ionian Sea Archipelago, in north-western Greece). These areas are remarkably diverse in terms of environmental features and threats caused by human activities, therefore offering opportunities for understanding their links with dolphin status and conservation needs. The studies included in the present PhD thesis involved different research methods. Line-transect based aerial surveys were exclusively conducted in the Balearic Islands, while in all three study areas extensive effort was dedicated to boat-based surveys and photo-identification. A significant part of the research focused on the study of dolphin-fisheries interactions; the methods used in this part of the study differed between areas and included observers on-board of small-scale fishing boats and bottom-trawlers, direct data collection in fishing ports and landing sites on the activity of the fishing fleet and their captures, ecosystem modelling, and fishermen interviews. As this thesis shows, anthropogenic threats faced by coastal dolphins in the Mediterranean Sea are very diverse and differ quite significantly between areas. Therefore, the strategies and management measures required to trigger some effective conservation results should be tailored on a case-by-case basis. For the conservation of bottlenose dolphin population in the Balearic Islands, high priority should be given to produce ecosystem-based management strategies, including: (a) promotion of sustainable fisheries to ensure stable food resources to dolphins; (b) mitigation of adverse dolphin – fishery interactions, particularly eradication of dolphin kills; (c) prevention of marine pollution; and (d) regulation of tourism, with special attention to boat traffic in areas where bottlenose dolphins aggregate and show a higher site-fidelity and where, ideally, marine protected areas could be implemented. The situation on western Greece is quite different between the two study areas. In the Inner Ionian Sea Archipelago, where short-beaked common dolphins have suffered a dramatic decline in recent times, fishery management measures are urgently needed to reduce current over-exploitation and allow for the recovery of endangered marine megafauna. Contrarily, in the neighbouring waters of the semi-enclosed Gulf of Ambracia, which host one of the highest densities of bottlenose dolphins in the Mediterranean Sea, priority should be paid to improve the rapidly deteriorating water and seafloor quality, while ensuring continued ecosystem services and biodiversity conservation. Meaningful action includes restoring natural hydrology (e.g. freshwater input from rivers), curtailing pollution from various sources, responsible fisheries and aquaculture management, and control of illegal fishing. / El Mar Mediterrani es veu altament afectat per activitats antropogèniques. La seva alta densitat de població i la intensitat de les activitats que en resulten són particularment importants a les zones litorals. Espècies de cetacis costaners, com el dofí mular Tursiops truncatus i el dofí comú Delphinus delphis en sufreixen les consecuències. Aquesta tesi té com a finalitat la identificació de les principals amenaces que afecten a aquestes dos espècies i proposa una sèrie de mesures de conservació per tal d'assegurar la seva supervivència en les aigües, cada vegada més fràgils, de la Mediterrània. Les àrees d'estudi utilitzades com a casos pràctics són les Illes Balears i les aigües costaneres del Mar Jònic oriental (incloent-hi el Golf d'Ambracia i l'arxipèlag interior del mar Jònic, al nord-oest de Grècia). Les amenaces antropogèniques a les que s’enfronten els dofins costaners a la Mediterrània són molt diverses i varien de forma significativa entre àrees. En conseqüència, les estratègies i les mesures de gestió necessàries per la seva conservació també ho fan. Per tal de protegir la població dofí mular a les Illes Balears, caldrà donar prioritat a la realització d'estratègies de gestió que tinguin en compte les necessitats dels ecosistemes: (a) promoció de la pesca sostenible; (b) la mitigació d’efectes adversos resultants d’interaccions entre dofins i pesca; (c) la prevenció de la contaminació marina; i (d) la regulació del turisme, amb especial atenció al trànsit d'embarcacions a les zones on els dofins és concentren més sovint i on, idealment, s’hi podrien crear àrees marines protegides. Pel que fa a la Grècia occidental, a l'arxipèlag Interior del Mar Jònic, on la població de dofins comuns ha patit una disminució dramàtica en els últims temps, mesures adequades per la gestió de les activitats pesqueres són necessàries per reduir l'actual sobreexplotació i permetre la recuperació de megafauna marina. D’altra banda, en el Golf d'Ambracia, on trobem una de les majors densitats de dofins mulars del mar Mediterrani, la millora de la qualitat de les seves aigües i el seu fons marí és la principal prioritat per protegir la seva important biodiversitat.

Davant l’actual alta taxa d’extinció i pèrdua de biodiversitat, la biologia de la conservació s’ocupa d’estudiar la natura amb l’objectiu final de salvaguardar espècies, hàbitats i ecosistemes. Per a conservar i gestionar adequadament una espècie o població amenaçada, cal estudiar quines són les causes i els mecanismes que han derivat en aquest estat de conservació desfavorable. Les poblacions de trenca (Lanius minor) a Europa occidental són un bon cas d’estudi en biologia de la conservació, ja que 1) fa temps que es troben en declivi, però encara mantenen petites poblacions geogràficament aïllades entre sí, 2) es situen a la perifèria de l’àrea de distribució global i poden estar sotmeses a condicions diferents a les de les poblacions situades al centre de l’àrea de distribució i 3) la trenca és una especialista d’ambients agrícoles, un dels hàbitats més antropitzats i afectats pel canvi global, essent un bon escenari per compatibilitzar l’activitat humana i el manteniment de la biodiversitat. La present tesi té per objectius 1) descriure el declivi en els darrers 10-20 anys de les poblacions més occidentals de trenca (Catalunya, Espanya i França), 2) constatar si hi ha hagut conseqüències a nivell genètic d’aquest declivi i si hi ha una estructuració genètica entre diferents poblacions europees i asiàtiques, 3) identificar les principals causes de regressió i els mecanismes o paràmetres demogràfics que han tingut i tenen un paper més rellevant en la dinàmica poblacional i en el risc d’extinció d’aquestes poblacions occidentals i 4) proposar les mesures de gestió i conservació que siguin més prioritàries i idònies. Els resultats indiquen que l’àrea de distribució de totes les poblacions s’ha reduït al menys en un 50%, des de 1990, i que la tendència poblacional ha estat clarament negativa, fins al punt que dues de les cinc poblacions estudiades, ja s’han extingit l’any 2010. Com a conseqüència d’aquest declivi i possiblement de l’aïllament geogràfic, la població espanyola és la que mostra menys diversitat genètica de totes les poblacions europees i asiàtiques analitzades. L’anàlisi genètic identifica tres grans unitats evolutives (ESU) dins l’àrea de distribució global: un d’europeu i dos d’asiàtics, fet que aconsella una re-avaluació de les dues subespècies (una europea i una asiàtica) considerades per alguns autors. Algunes poblacions occidentals mostren una forta sincronia espacial en les fluctuacions interanuals de la mida de la població reproductora, fet que indica l’existència d’un factor comú que les regula. Aquest factor pot estar relacionat amb aspectes climàtics (increment tèrmic) i ambientals (pèrdua del desenvolupament vegetal) a les àrees de reproducció i, potser a l’àrea d’hivernada, tot i que calen més estudis per determinar el seu paper en el declivi d’aquestes poblacions. També es confirma la importància dels hàbitats naturals i semi-naturals de la matriu agrícola, per a la conservació d’aquestes poblacions, perquè ofereixen major disponibilitat d’insectes que altres hàbitats i són seleccionats com a lloc de cacera. La taxa d’envol de les parelles més primerenques també es veu positivament influenciada per la superfície disponible d’aquests hàbitats al voltant del niu. Tot i que una taxa d’envol menor de la desitjada podria ser un dels mecanismes demogràfics per explicar el declivi de la trenca, els models de viabilitat poblacional indiquen que, assumint que actualment no es produeix immigració, la taxa de retorn (supervivència i filopàtria) és el paràmetre més rellevant per evitar l’extinció de les poblacions. Per tant, una estratègia de conservació basada només en la millora dels paràmetres reproductius, a través d’una millora de l’hàbitat a nivell local (territori de nidificació), no seria suficient i caldria una gestió de l’hàbitat a gran escala, creant corredors i facilitant la dispersió entre les poblacions. / To correctly preserve and manage threatened species or populations, it is crucial to understand the causes and mechanisms that have led to their unfavourable conservation status. This thesis aims 1) to describe the decline in the last 10-20 years of the Lesser Grey Shrike (Lanius minor) populations in Western Europe and to verify possible consequences at the genetic level 2) to identify the main causes of regression and the most relevant demographic mechanisms for population dynamics and 3) to propose conservation and management measures. In parallel to a negative population trend, the distribution area of the five populations has decreased to less than 50% since 1990, leading to the extinction of two of those populations until 2010. As a result of this decline, the Spanish population shows less genetic diversity than the rest of European and Asian studied populations. Genetic analysis identifies three evolutionary units (ESU) within the whole distribution area: one European and two Asian, suggesting a re-evaluation of the two subspecies considered by some authors. Some western populations show a spatial synchrony of the breeding population size across years, indicating the existence of a common regulation factor that may be related to climate (temperature increase) and/or environmental (loss of plant development) factors at the breeding and wintering area, according to a correlational analysis. It is confirmed the importance of natural habitats in farmland areas for conservation purposes, because they offer more availability of insects, they are positively selected for hunting and they enhance the reproductive output of shrikes breeding early in the season. Although a low fledgling success could be one of the demographic mechanisms to explain the decline of this Shrike in western Europe, the population viability analysis indicate that, assuming that there is currently no immigration, return rate (survival and philopatry) is the most relevant parameter to prevent the extinction of populations. Therefore, a conservation strategy based only on improving reproductive performance through local habitat management in the breeding territories would not be sufficient, and habitat management on a larger spatial would be needed, creating corridors and facilitating dispersal between populations.

La tortuga babaua (Caretta caretta) és una espècie amenaçada, que ha experimentat una greu reducció de les seves poblacions a nivell mundial. En aquest sentit, s’han identificat molts factors implicats en la mortalitat d’aquesta espècie però, de tots ells, el més significatiu és la pesca. En el cas del mar Mediterrani occidental, tradicionalment, la captura accidental de tortugues marines havia estat relacionada majoritàriament amb el palangre de superfície, i molts estudis han confirmat que és l’art amb més incidència al sud de la Península Ibèrica. Tot i així, s’han anat identificant altres arts de pesca que generen importants captures en determinades regions, com és el cas de les Illes Balears o el mar Adriàtic, on el tresmall de llagosta o l’arrossegament, respectivament, són els arts que generen més captures. En aquest context, la manca d’informació sobre l’impacte causat per la flota de pesca professional catalana va impulsar l’inici d’aquesta tesi, amb la intenció d’estudiar la seva interacció amb la tortuga babaua a Catalunya. D’aquesta manera, l’objectiu principal d’aquesta tesi és estimar la mortalitat generada per la pesca professional al mar Mediterrani occidental, així com avaluar el paper que té aquesta espècie dins el conjunt de l’ecosistema, de manera que es puguin fer paleses les conseqüències que comporta la reducció de les seves poblacions. Els resultats descrits en aquesta tesi, mostren una elevada interacció entre les tortugues marines de l’espècie Caretta caretta o tortuga babaua i la flota de pesca professional de Catalunya. El palangre de superfície i l’arrossegament són els arts més implicats en les captures accidentals de tortugues babaues, i el Delta de l’Ebre s’ha identificat com un punt crític per a la conservació per l’espècie en el litoral català. En concret, el palangre de superfície captura tortugues presents en zones pelàgiques i l’arrossegament tortugues de la plataforma continental, en ambdós casos tortugues babaues d’origen atlàntic i mediterrani, tot i que en proporció diferent segons l’àrea. A més, al Delta de l’Ebre, on trobem la plataforma continental més extensa de tot el litoral mediterrani espanyol, és on les captures per unitat d’esforç de la flota d’arrossegament són més elevades. A partir d’aquí, s’ha mirat de veure com reduir aquest impacte. En el cas de la captura en aigües oceàniques per palangrers de superfície, s’ha mirat d’avaluar la mortalitat dels animals alliberats vius, que en són la gran majoria. En el cas de la captura per barques de bou al Delta de l’Ebre, s’ha estudiat la distribució de les tortugues babaues en l’espai i el temps per mirar d’identificar estratègies que minimitzin la captura. Finalment, s’ha comprovat que la tortuga babaua no és l’únic consumidor de meduses a la Mediterrània ans al contrari, existeix un conjunt variat de depredadors oportunistes de meduses, tots ells espècies d’interès comercial, com la tonyina o el peix espasa. Per tant, també es proposen consells necessaris per a gestionar de forma efectiva les preocupants proliferacions de meduses a la Mediterrània occidental. / The loggerhead turtle (Caretta caretta) is an endangered species that has undergone a serious reduction of populations worldwide. In this regard, many factors involved in the mortality of this species have been identified, but from all, the most significant is bycatch due to professional fishing. In the western Mediterranean, where loggerhead is the most common sea turtle species, bycatch of sea turtles has traditionally been associated mostly with drifting longlines. However, several cent studies have identified other gears as significant sources of sea turtle bycatch, at least at certain regions within the Mediterranean. At the beginning of this thesis, nothing was known about the impact caused by the Catalan professional fishing fleet on sea turtles and hence this thesis aimed to estimate the mortality generated by professional fishing in the region, identify the relative importance of different fishing gears in sea turtle bycatch, asses the post-release mortality of bycaught turtles and identify methods to reduce the bycatch levels by bottom trawlers. Furthermore, this thesis aimed to test the hypothesis that a decline in the population of sea turtles because of high levels of incidental bycatch was the reason for recent jellyfish outbreaks.

Cetaceans have historically been object of heavy exploitation, and are still currently subject to different threats. For conservation and management purposes, most of the large cetacean populations have been categorized in stocks, considered as isolated and demographically independent management units. Many research techniques may contribute in the definition of these stocks, such as morphometric studies, mark recapture studies, genetics, satellite tracking. This thesis focuses on the development and application to cetacean populations of chemical markers of geographical origin and spatial movements. The main objective of the thesis is to evaluate the potentialities of chemical markers, such as stable isotopes and element concentrations, to investigate the patterns of distribution, the level of structuring and, when possible, the migration routes, of cetaceans populations. All these variables are essential to ensure the implementation of proper management measures and to guarantee the conservation of these animals. Three case studies were considered: the Eastern North Atlantic sperm whale (Physeter macrocephalus); the South Western Atlantic right whale (Eubalaena australis), and the North Atlantic fin whale (Balaenoptera physalus). δ15N, δ13C and δ18O values were analyzed in the dentinal growth layers of sperm whales from Denmark and NW Spain, in bone of right whales from Southern Brazil and Northern Argentina, and in bone of fin whales from W Iceland and NW Spain; concentrations of fluoride and selected metals (Zn, Pb, Ti, Sr, Cu) were analyzed in bone of fin whales from W Iceland and NW Spain. To establish the validity of each marker, the degree of compliance of each of the following four properties has been investigated: i) the basal levels of the chemical marker in the environment present significant gradients; ii) the chemical marker can be detected and measured in the tissues of whales; iii) the variability of the chemical marker within each population is moderate or, alternatively, it is predictable through measurable parameters, so that its effect can be taken into account; and iv) the values of the chemical marker in the body tissues reflect basal levels in a predictable and consistent manner. Each marker provided, at different levels, valuable information regarding the studied populations. Some difficulties emerged, connected with the complexity of the migratory cycles of whales, the possible intervention of homeostatic regulation mechanisms, and the characteristics of the tissues investigated. Nevertheless, results highlighted the occurrence of structuring within the North Atlantic sperm whale population, as well as within the South Western Atlantic right whale population, which are both currently considered as a single management unit. Moreover, results regarding the North Atlantic fin whale populations contributed to highlight the complexity of migration patterns and of the level of connectivity among the currently accepted stocks, challenging the proper definition of their limits and their degree of isolation within the basin. Some further research is recommended to deepen the knowledge about the North Atlantic fin whale population structure, as well as to investigate the levels of chemical markers in other tissues with different turnover characteristics, such as skin or baleen plates. Overall, the results obtained from the analyses performed in this thesis underline the power of chemical markers as a complementary tool to the traditional techniques used for investigating the structure and demography of cetaceans’ populations. / Los cetáceos han estado y están actualmente sujetos a diferentes tipos de amenazas. Para su correcta gestión y conservación, la mayoría de las poblaciones de grandes cetáceos han sido categorizadas en “stocks”, considerados como unidades de gestión aisladas y demográficamente independientes. Muchas técnicas de investigación pueden contribuir en la definición de estas unidades, como los estudios morfométricos, los estudios de marcaje y recaptura, la genética y el seguimiento por satélite. El objetivo principal de esta tesis es evaluar las potencialidades de los marcadores químicos, tales como los isótopos estables y las concentraciones de algunos elementos, como herramientas para la investigación de los patrones de distribución y del nivel de estructuración de las poblaciones de cetáceos. Para ello, se han considerado tres casos modelo: el cachalote del Atlántico Nororiental, la ballena franca del Atlántico Suroccidental, y el rorcual común del Atlántico Norte. Se analizaron las proporciones isotópicas de δ15N, δ13C y δ18O en muestras de dientes de cachalote y de hueso de ballena franca y rorcual común; y las concentraciones de flúor y de metales pesados (Zn, Pb, Ti, Sr, Cu) en muestras de hueso de rorcual común. Cada marcador proporcionó, a diferentes niveles, información valiosa sobre las poblaciones estudiadas. Al interpretar los resultados, surgieron algunas dificultades relacionadas con la complejidad de los ciclos migratorios de los cetáceos, la posible intervención de mecanismos de regulación homeostática, y las características de los tejidos investigados. Sin embargo, los resultados destacaron cierto nivel de estructuración dentro de las poblaciones de cachalotes del Atlántico Norte y de ballenas francas del Atlántico Suroccidental, que actualmente están ambas consideradas como unidades de gestión únicas. Por otra parte, los resultados obtenidos en las poblaciones de rorcual común del Atlántico Norte contribuyeron a evidenciar la complejidad de los patrones migratorios y del nivel de conectividad entre sus poblaciones, desafiando la adecuada definición de sus límites y de su grado de aislamiento. En general, los resultados de la tesis destacan las potencialidades de los marcadores químicos como herramienta complementaria a las técnicas utilizadas tradicionalmente para la investigación de la estructura y demografía de las poblaciones de cetáceos.